Sant Joan

Avui tenim un sant gros: Sant Joan. Gros per la importància que té aquesta figura en la cultura cristiana o de base cristiana. Importància reflectida en la immensa quantitat de persones, viles, ciutats i entitats que porten el seu nom; en la immensa quantitat de grans esglésies i altres institucions cristianes a ell dedicades; en la fama de les grans festes que se celebren a moltíssims llocs, on el sant és patró. I festa grossa perquè, a més, és continuadora de tradicions pre-cristianes i se situa a un punt crucial de l’any: al voltant del solstici d’estiu, quan el dia té la màxima durada.

Joan és un dels noms principals de l’antroponímia catalana. De Joans, Peres i ases n’hi ha a totes les cases, diu un refrany que té diverses versions i que ens fa recordar un altre gran sant de qui aviat haurem de parlar, sant Pere. Joan és un nom hebreu, Yohanan, abreviació de Yehohanan, format per Yeho (Javhè, Déu) i hannan (‘gràcia’) i que significa ‘Déu és graciós’. Que no vol dir que faci riure sinó que concedeix moltes gràcies. De l’hebreu passà al grec, amb la forma Ioannes; del grec al llatí (Ioannes o Iohannes) i del llatí a les llengües europees, entre elles el català, que conserva gràficament la o original, malgrat que tothom la pronuncia u.

Es veu que Joan (Yohanan) era un nom força corrent entre els jueus. Als evangelis en surten un floret, entre ells diversos sants. Vegem-los. Primer tenim un sant Joan que és l’apòstol Joan, fill de Zebedeu i germà de Jaume el Major, el que se suposa que descansa a Sant Jaume de Galícia, dit també Santiago de Compostel·la. De Jaume el Major en parlarem el 25 de juliol. Aquest Joan és considerat per la tradició cristiana el deixeble estimat de Jesús, aquell qui en els quadres de la Santa Cena recolza el capet sobre l’espatla del Mestre, i seria l’únic dels apòstols que va morir de mort natural, car tots els altres foren assassinats i un se suïcidà. Després tenim sant Joan Evangelista, autor de l’evangeli de sant Joan i de l’Apocalipsi. El que passa és que aquest no sabem ben bé qui és. La tradició cristiana l’identifica amb Joan l’Apòstol i celebra la festa —la de tots dos, és clar— el 27 de setembre. Però alguns experts diuen que l’evangelista no és l’apòstol, que era un humil pescador, sinó un personatge conegut com a Joan l’Ancià, un grec cristià que va escriure el seu evangeli basant-se en les coses que li contà un altre Joan, Joan el Sacerdot, molt amic de Jesús, identificat amb el deixeble estimat, i que no és, segurament, l’apòstol fill de Zebedeu. En fi, que si els jueus haguessin tingut el sa costum de portar cognoms, com nosaltres, ara la troca no estaria tan embullada. I finalment tenim Joan el Baptista, el sant d’avui, que ha tingut la sort d’endur-se tot el protagonisme d’aquesta diada. Quan es diu sant Joan i res més, és sant Joan Baptista, encara que de sants del mateix nom n’hem comptat cinquanta. Entre ells destaquen sant Joan Crisòstom, un grec del segle IV que es despatxà a gust contra els jueus en els seus sermons i escrits, per la qual cosa es pot considerar el pare de l’antisemitisme (festa, 13 de setembre); sant Joan de Déu, un portuguès de vida agitada que primer fou militar al servei de Carles I d’Espanya i després fundador de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu (festa, 8 de març); i sant Joan Nepomucè, un capellà bohemi del segle XIV, patró de Bohèmia (festa, 20 de març, abans 16 de maig).

Joan el Baptista era un jueu contemporani de Jesús, en tot cas alguns anys més gran, però no se sap quants. Segons la tradició cristiana, era fill de Zacaries, un sacerdot del temple, i d’Elisabet, cosina aquesta de Maria, la mare de Jesús. Joan i Jesús eren, doncs, fills de cosins. Joan va néixer quan ja no l’esperaven. Elisabet ja era vella quan l’arcàngel Gabriel, el portaveu habitual, anuncià a Zacaries que la seva dona tindria un fill. Com que ell no ho cregué, va ser castigat a no poder parlar i així romangué mut fins al dia del naixement del seu fill. Joan el Baptista va ser un predicador que vivia en pla hippie —cobert amb quatre parracs i alimentant-se de garroves, insectes i mel— i predicava que aviat arribaria el regne messiànic —una espècie de paradís a la Terra— i el judici sever de Déu a tots els homes, tot convidant els jueus a penedir-se dels seus pecats abans que no fos tard. Als qui anaven a les seves els batejava a les aigües del riu Jordà. Això del baptisme, cerimònia de contacte amb l’aigua que representa la neteja del pecat, era un ritual jueu de purificació —heretat després pel cristianisme— necessari en tot cas per als qui es convertien al judaisme. Joan el Baptista en va fer un element fonamental de la seva activitat, com a símbol de penediment i perdó. Jesús degué moure’s al voltant del seu cosí, fou batejat per ell i d’aquest cercle degueren sortir els apòstols. Es veu que l’audiència del Baptista no cessava de créixer, cosa que feia témer a les autoritats una revolució popular. Qui no era fan del predicador era Heròdies, una princesa idumea que primer es casà amb Herodes Filip —fill d’Herodes el gran, el del massacre infantil— i després amb el germanastre d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea i Perea. El Baptista no cessava de blasmar la bella reina de Galilea, que s’havia casat amb un germanastre del seu marit, violant la llei jueva. Segons els evangelis de Marc i Mateu, en el curs d’una festa a Palau, Salomé, filla d’Herodes Antipas i Heròdies, va dansar davant son pare, el rei, que va restar molt complagut. Tant que digué a Salomé que podia expressar un desig, que, fos quin fos, ell la complauria. Sa mare, Heròdies, aprofità l’ocasió i li digué a la noia que demanàs el cap del baptista en safata de plata. I així acabà la vida de l’exaltat predicador de la fi del món, devers l’any 28 o 29.

No se sap ben bé què va passar amb el seu cos, però la tradició diu que fou enterrat a la ciutat de Sebastia (d’on ve el gentilici i després nom d’home Sebastià), a l’actual zona palestina. Allà les restes haurien rebut veneració durant uns quants segles, però devers l’any 362 van ser profanades per l’emperador Julià l’Apòstata i cremades. Bé, diuen que es pogué salvar una part dels ossos, que van ser traslladats a Jerusalem i després donats a sant Atanasi, bisbe d’Alexandria. A Alexandria foren depositats a l’antic temple de Serapis, que aleshores —el 395— fou reconstruït i dedicat a sant Joan Baptista. Però aquesta església va ser destruïda pels àrabs en el segle X, i bona nit restes. Malgrat tot, la tomba de Sebastia continuà a ser visitada per tota mena de pelegrins. Durant l’època bizantina s’hi va construir una església, que Saladí va transformar en mesquita el 1187. Ara és la mesquita de Nadi Yahia, que en àrab significa ni més ni menys que ‘el profeta Joan’. S’hi trobà una cripta que correspon a la basílica primitiva, amb tres nínxols que se suposa que foren les tombes dels profetes Eliseu, Abdies i Joan Baptista. Com es pot endevinar, Joan Baptista, o Yahia ibn Zakariya, és també un profeta per als musulmans. El dia que Mahoma pujà al cel, acompanyat de l’arcàngel Jibril (Gabriel), pel camí va trobar els profetes Adam, Ibrahim (Abraham), Musa (Moisès), Harun (Aaron), Yusuf (Josep), Isa (Jesús) i Yahya (Joan). El món és un mocador. Yahya és, doncs, l’equivalent àrab de Joan. Molts de mallorquins deuen haver sentit parlar d’Abu Yahya, o coneixen la plaça de Palma dedicada a aquest personatge, que és el darrer rei musulmà de Mallorca. Abu Yahia vol dir ‘pare de Joan’. El seu fill gran, que no arribà a posseir aquell regne, es deia Joan. En honor a sant Joan Baptista.

Però no hem aclarit on són les restes de sant Joan. Ni ho aclarirem, perquè d’ençà de la mort del personatge el món ha fet moltes voltes, i les restes també. L’Església ortodoxa copta diu que es guarden a la gran església d’Alexandria, on van ser trobades el 1976. També diu tenir-les l’església de Sant Ciril i Sant Metodi de Sozòpol (Bulgària), després que el 2010 fossin trobats alguns ossos de l’època de Crist a les ruïnes del monestir de Sant Joan, de l’illa de Sant Ivan (Bulgària). I què va passar amb el cap? Doncs sembla que ha viatjat més que el vent. No sabem què en van fer ni on el van posar els seus primers posseïdors, com els mateixos Antipas o Heròdies. Durant molt de temps es digué que era a l’església de Sant Silvestre de Roma; també que el guardaven els cavallers templers a la catedral d’Amiens, portat de Constantinoble durant la quarta croada. I encara n’hi ha més que el reivindiquen. Per a diverses Esglésies cristianes i per a l’islam la peça es troba oficialment a la gran mesquita dels Omeies de Damasc, la principal de la ciutat, construïda a partir del 705 sobre l’antiga basílica bizantina de Sant Joan Baptista. Dins la gran mesquita una bella edificació de línies clàssiques acolliria la testa del nostre sant, o de Nabi Yahya, en el mateix lloc que suposadament es trobava quan van aixecar el temple islàmic. Igualment disputada és la mà dreta del sant, la que batejà Jesús: sostenen tal possessió un monestir de Montenegro, un palau d’Istanbul i una comunitat d’ermitans de Romania. I la mà esquerra diu que la té una església armeniana de Bengala Occidental (Índia), on cada gener beneeix els armenians de Calcuta. També hi ha tres dits a la catedral de Saint-Jean-de-Maurienne (Savoia) i un dit a l’església de Sant Joan Baptista d’un municipi francès que es diu, ben lògicament, Sant Joan del Dit (Saint-Jean-du-Doigt)I no continuam amb la resta del cos perquè no acabaríem mai.

Hi ha un tema interessant, del qual, però, sabem poques coses. Alguns autors parlen d’una rivalitat entre els seguidors de Jesús i els de Joan el Baptista, els quals no haurien reconegut Jesús com el Messies. Del moviment creat pel Baptista sorgí una religió o secta dita mandeisme, que considera Joan Baptista com el vertader messies. L’enfrontament entre els dos moviments pogué ser intens en un principi, però el moviment fidel a Jesús s’imposà i l’altre restà com una secta herètica.

Sant Joan és representat com un home de mitjana edat, amb cabells llargs i barba, vestit amb qualque pell (potser de camell) i acompanyat d’un anyell, al·legoria de Jesús, anyell pasqual, que ell va batejar. El be i l’home del be són peces emblemàtiques de les festes de Sant Joan de Ciutadella. I ja ho diu la dita mallorquina, Tothom té i sant Joan té el xot, la primera part del qual indica que tothom té els seus problemes.

Naturalment, el cristianisme ha venerat sant Joan d’ençà del primer moment. En el segle V la seva festa va ser fixada el 24 de juny, suposat dia del naixement del sant, a diferència de la pràctica regular, que és de situar la festa dels sants en el dia de la seva mort. Les dues grans festes cristianes del naixement, el de Jesús i el de Sant Joan, foren col·locades en el solstici d’hivern i en el d’estiu respectivament, superposant-se a festes paganes. La festa de Sant Joan és una continuació dels rituals cèltics del solstici d’estiu, i la presència del foc en aquest dia també parteix de les mateixes celebracions. El 24 de juny és Sant Joan per a tothom, però en l’activitat litúrgica hi ha altres dies dedicats al Baptista, sobretot el dia de la seva decapitació, el 29 d’agost (Sant Joan Degollat), encara que aquest dia suposam que no fa festa ningú.

Devers el 450 o 460, amb el patrocini de l’emperadriu Eudòcia, es va construir a Jerusalem una església dedicada a sant Joan Baptista en el lloc on, segons una tradició ortodoxa grega, va ser enterrat el predicador. Un altre. Passà el temps i aquell territori anomenat la Terra Santa va ser disputat, amb guerres i croades, per àrabs musulmans i europeus cristians. Al començament del segle XI uns napolitans —amb el permís del califa— reconstruïren aquell temple i hi fundaren un hospital. Poc després Jerusalem fou conquerida per la primera croada (1099) i sorgí allà l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, amb la finalitat de crear hospitals a tota la Terra Santa per a atendre els pelegrins, que, en les condicions en què viatjaven, ja es pot imaginar com de fàcilment queien malalts. Aquell orde religiós i militar, dit correntment l’Orde de l’Hospital o dels hospitalers, s’estengué ràpidament i esdevingué un dels grans poders polítics i econòmics de la Cristiandat. A la Terra Santa reberen la ciutat d’Acre, que de llavors ençà es coneguda en el món cristià com a Sant Joan d’Acre. Un altre Sant Joan. Expulsats de la Terra Santa, al començament del segle XIV van conquerir l’illa de Rodes. I després que aquesta illa fos presa pels turcs (1522), els cavallers hagueren de tocar el dos, però l’emperador Carles I els donà l’illa de Malta, i a partir d’aquí foren coneguts com a cavallers de l’ordre de Malta. Una força militar que es dedicà a lluitar contra els turcs, que era l’entreteniment d’aquell moment. En el segle XIII els cavallers hospitalers aixecaren a Palma l’església de Sant Joan, dita també de Sant Joan de Malta, en el carrer de Sant Joan. Una petita joia originalment gòtica, transformada en el segle XVIII i restaurada en el XX. Els cavallers de Sant Joan també s’establiren a Menorca, després de la conquesta d’Alfons el Liberal i a ells es deu segurament l’església de Sant Joan d’Artrutx, de què parlarem més avall.

Com dèiem, el món es ple de ciutats i viles que es diuen Sant Joan. En el nostre país hi ha tretze municipis d’aquest nom (Sant Joan Despí, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan de les Fonts, Sant Joan de Labritja, Sant Joan de Sineu, Sant Joan d’Alacant, etc., etc.) i dotze entitats de població sense ajuntament, a més d’altres topònims. A Campos hi ha Sant Joan de la Font Santa, un balneari d’aigües termals amb propietats guaridores, on d’ençà del segle XV hi hagué un oratori i instal·lacions per als visitants. Sant Joan és el patró de moltes viles i llocs, encara que no es diguin Sant Joan, com Perpinyà (on és titular de la catedral), Palamós, Valls, Deià, Mancor, Muro, Porreres, Portopetro, Son Cervera i el nucli de Palmanova (Calvià). La vila mallorquina de Sant Joan va celebrar la seva festa el dia de Sant Joan fins al 1919, però com que era temps de segar i els pagesos tenien massa feina per a anar de festa, aquell any passaren la festa al 29 d’agost, que és el dia de Sant Joan Degollat. Aquest dia surten set dimonis que representen els set pecats capitals i es passegen per la vila acompanyats de mitja dotzena de xeremiers i durant unes quantes hores encalcen i fuetegen —més o menys simbòlicament— tot cos que es posa per davant. Córrer davant els dimonis és motiu de joia i gatzara de grans i petits. A Estellencs també fan la festa patronal per Sant Joan Degollat, el 29 d’agost. A Palma sant Joan Baptista era el patró del Col·legi dels Corredors de Coll, que li retien culte a l’església de Santa Eulàlia, i del Col·legi dels Boters, que li feien la festa a l’església de Sant Joan.

Santjoan —així escrit, junt— és també un cognom, un de tants cognoms hagiogràfics (Santpol, SantpereSantmartí, Santacília, etc.). Una família d’aquest llinatge donà nom a la possessió de Son Santjoan, nom conegut arreu per l’aeroport que s’hi construí, l’aeroport de Son Santjoan, que tothom s’entesta a escriure Son Sant Joan, malgrat la nostra ja vella predicació en el desert. Predicant en el desert el Baptista tingué més succés.

La festa de Sant Joan, que té arrels en les festes solsticials pre-cristianes, de culte al sol, va ben lligada al foc. En el Principat i en el País Valencià és tradició encendre fogueres la nit precedent —la revetla— i fer festa al seu voltant, bevent vi dolç o xampany i menjant la típica coca de Sant Joan, ornada amb pinyons i fruita confitada. Els qui salten per damunt el foc no tindran ronya. Destaquen les fogueres d’Alacant, empeltades de falles. A Mallorca també era costum encendre fogueres —dites foguerons— la nit de Sant Joan. El pare Ginard esmenta les de Sant Llorenç i Capdepera. I en els Pirineus, la nit de Sant Joan els joves es troben a les muntanyes i baixen portant falles (troncs o teies encesos) i en arribar a la vila fan una gran foguera a la plaça del poble amb les falles mig consumides. El foc de Sant Joan és també el de la flama del Canigó, la flama de la llengua, que el 23 de juny de cada any baixa d’aquesta muntanya i es reparteix per tot el país, sovint amb una gran recepció per part de les autoritats locals. Devers trenta mil fogueres són enceses amb la flama sagrada que ve del Canigó. Sant Joan, el dia més gran. La de Sant Joan és la festa més emblemàtica dels Països Catalans.

A les Illes ara no hi ha foc —el guardam per a Sant Antoni, que fa més fred—, però sí festa santjoanera. En algunes viles, com Felanitx, Montuïri, Pollença, Sant Llorenç o Son Cervera, la festa té per protagonista un personatge dit sant Joan Pelós (o Pelut), representació del Baptista que balla pels carrers i fins i tot dins l’Església acompanyat de música de flauta, guitarra i violí. Antigament anava vestit amb una pell de xai, d’aquí el nom de pelós. Avui va més endreçat, amb falda, calces, camisa i capa. Però la festa illenca més espectacular i concorreguda és la de Ciutadella. Centrada antigament en el foc i la festa entorn del foc, com arreu del país, en el segle XX va desplaçar el centre de gravitat cap als cavalls i els exercicis eqüestres. Aquest component, avui principal, té l’origen en la cavalcada que feien els membres de l’obreria de Sant Joan per a anar a l’església de Sant Joan d’Artrutx, dita avui Sant Joan de Missa, una antiga església medieval que havia de ser una parròquia d’una vila i acabà en simple ermita enmig del camp. Aquella obreria, que tenia per missió conservar l’ermita, era formada per homes dels diversos estaments —noblesa, Església, menestrals i pagesos—, i avui els protagonistes de la festa continuen a ser els representants d’aquells diversos estaments de l’Antic Règim, els caixers, ben endiumenjats, muntats a cavall i envoltats per una multitud entusiasmada. Hi ha el caixer senyor, noble que presideix la festa; el caixer casat, representant dels menestrals; el caixer fadrí (alternadament menestral i pagès), representant dels fadrins; i dos caixers pagesos. El caixer fadrí porta la bandera, que no és altra que la de l’orde de Malta, que aportaren els primers caixers senyors, cavallers d’aquest orde.

La festa de Sant Joan ha produït un bon grapat de refranys i dites que són un petit depòsit de la saviesa popular: Per Sant Joan i Sant Pere, adeu primavera; El vent que fa per Sant Joan és el que farà tot l’anyAigua per Sant Joan, celler buit i molta famSant Joan plovent fa el vi dolent. I una altra diu que Per Sant Joan el sol balla. A la vila de Sant Joan (Mallorca) aquest dia els al·lots pujaven al puig de Consolació a la sortida del sol per a veure’l ballar, mentre al campanar de la parròquia repicaven les campanes.

Per Sant Joan és temps de segar: A Sant Joan ves-li davant, a Sant Pere ves-li darrere: vol dir que va bé segar entre Sant Joan i Sant Pere. Per Sant Joan, garbes al camp; per Sant Pere, garbes a l’era. Per Sant Joan les figues flors estan quasi a punt (Per Sant Joan a veure-les van), si bé es veu que n’hi ha que fan més via (Per Sant Joan, un paner gran). La tradició diu que Sant Joan és un bon dia per a sembrar figueres, operació que es fa enterrant una branca ben grossa dins un gran clot, tot deixant sense enterrar un ull, que, ben regat, creixerà més que de pressa. Això sí, si voleu que les branques vagin sempre cap amunt, sembrau-la el matí. Amb tot, una altra mostra de saviesa popular desmenteix les virtuts de Sant Joan com a dia idoni per a la sembra de figueres i assenyala que aquestes se sembren «quan tenen el clot fet». També diu una tradició que si el dia de Sant Joan sembren clavellers, faran clavells tot l’any, però sempre que els reguin amb aigua de set pous.

I quantes expressions porten el nom de Sant Joan en el nostre univers cultural. Les pomes de Sant Joan, fruit d’una pomera nana o arbustiva, petites, oloroses i de poca sabor. Les seves companyes, les peres de Sant Joan, també primerenques i petitones, saboroses, d’un groc viu i, igual que les pomes homònimes, segurament originàries de Mallorca. I les prunes de Sant Joan, petites i rodones, de pell vermella i polpa groga, gustoses. La saviesa popular també ensenya que el dia de Sant Joan és el millor moment per a collir les herbes medicinals que altre temps eren la farmàcia de la gent. Les famoses herbes de Sant Joan, que «tenen virtut tot l’any». Dites també pericó, mot que surt d’una deformació popular del seu nom científic, hypericum , del grec hyperikon, segurament format per hyper (damunt) i eikon (imatge), perquè era costum en molts països posar les flors d’aquesta planta damunt les imatges religioses el dia de Sant Joan. Herba modesta, de flors grogues de quatre pètals, es fa per camins i terres gravoses. Amb aquestes flors es fa el tradicional oli de Sant Joan, que guareix cremades, cops, ferides i altres mals. Segons la tradició, les flors s’han de collir el dia de Sant Joan abans que surti el sol. Després es posen dins una ampolla amb oli, la qual ha d’estar quaranta dies a sol i serena, és a dir a fora dia i nit. És tan eficaç que qui té oli de pericó no li cal metge ni doctor. A part d’això les herbes de Sant Joan són antidiarreiques, diürètiques, antidepressives, relaxants… I quan qualcú és molt lent o poc operatiu en la feina diuen que ha de menester les herbes de Sant Joan.

Antigament, el dia de Sant Joan, les al·lotes mallorquines prenien signe. Segons la creença popular, el primer home que topassin aquest dia tenia el mateix nom que tindria el seu enamorat.

Ja veieu quin capítol més llarg, i quanta coa que ha dut el predicador hippie.

Si us ha agradat aquest escrit, en tenim molts més que podeu llegir en aquest llibre.

1 comentari

1 comentari rebut

    1
  1. Oriol - 24 juny 2021 6:06 pm

    Interessantíssim escrit! M’ha sorprès, però, que digueu que tothom pronuncia Joan amb “u”. Jo sóc pallarès i m’he casat i establert a la plana de Lleida. Mon sogre se’n diu, de Joan, i tant al Pallars com a la plana de Lleida sempre he sentit el nom pronunciat amb “o”.
    Ja em disculpareu si era una figura retòrica que no he sabut entendre.

Podeu deixar un comentari