Avui, segons el santoral que nosaltres seguim, que és el tradicional, és Santa Rosa, o, dient-ho d’una manera més completa, Santa Rosa de Lima. La santa d’avui, a part dels mèrits de la santedat, té el d’haver «creat» el nom que duen totes les Roses que avui fan festa. Pot ser que abans que ella hi hagués dones que portassen el nom de Rosa, el nom d’una flor (del llatí rosa), tot i que no en coneixem cap; però a partir de la canonització de la nostra protagonista (1671) totes les Roses del món deuen el nom a Rosa de Lima. És un nom, doncs, molt modern, que comença a difondre’s en el segle XVIII.

Diem que ella va crear el nom perquè en realitat no es deia Rosa sinó Isabel. Exactament Isabel Flores, però no era parenta de Lola Flores sinó filla d’un militar espanyol que vivia al Perú (Gaspar Flores) i d’una criolla dita Maria de Oliva. Isabel Flores de Oliva nasqué el 30 d’abril de 1586 a Lima, una ciutat que havia estat fundada pels espanyols, només feia cinquanta anys, després de conquerir l’imperi Inca. En aquell temps Lima era la capital del virregnat del Perú, que comprenia quasi tota l’Amèrica del Sud. Quan va rebre la confirmació va decidir de posar-se el nom de Rosa, perquè durant la seva infantesa un criat digué que havia vist la cara de la nina transformar-se en una rosa.  I quan es va fer religiosa prengué el nom «artístic» de Rosa de Santa Maria.

D’adolescent ja va començar a «fer de monja». Li va entrar la febre religiosa i va començar a tenir visions i a sentir veus estranyes que la cridaven al servei de Déu. Atreta per santa Caterina de Sena, una altra il·lustre dominicana, va començar a fer dejuni i a mortificar el seu cos. I va patir una anorèxia inversa: així com les joves anorèctiques no s’agraden i fan coses rares, ella es trobava massa bella i per a no atreure els joves mascles hi posà solució tallant-se rans els cabells i desfigurant-se la cara a força de fregar-hi pebre. I passava hores pregant i contemplant el Santíssim Sagrament (l’hòstia consagrada per als no entesos), i anava a missa i combregava cada dia, i el temps lliure ajudava malalts i necessitats. També va abraçar el veganisme, que en aquell temps es deia abstinència de carn. Tenia la ferma voluntat de fer-se monja dominicana, però son pare s’hi oposà radicalment. Amb tot, a 16 anys aconseguí d’entrar al Tercer Orde de Sant Domènec i es féu religiosa terciària. Això vol dir que no era monja de ver, sinó religiosa laica, que continuà a viure a la casa dels pares, tot i que a vint anys vestí l’hàbit de les dominicanes: túnica, escapulari i toca blancs i vel i capa negres. I havent fet vot de virginitat perpètua. La dona només dormia dues hores cada dia, a tot estirar, per a tenir més temps per a pregar, i, a més, duia sobre el cap una feixuga corona de plata amb petites pues emulant la corona d’espines de Jesús. Després d’onze anys de fer aquesta vida, va morir el 24 d’agost del 1717, a trenta-un anyets. Diuen que havia predit el dia del seu decés. Es conten històries que passaren després de la seva mort: que tota la ciutat de Lima feia olor de roses o que caigueren roses del cel, o que la santa va guarir algun malat de lepra. Va ser enterrada al convent de Sant Domènec de Lima.

Rosa de Santa Maria, Rosa de Lima, va ser el primer sant del continent americà. El 1729 es va fixar la seva festa en el 30 d’agost, atès que el dia de la seva mort, el 24, tenia el problema que hauria contraprogramat la diada de Sant Bartomeu. El 1969 la festivitat es va passar al 23 d’agost, no sabem per quin motiu, i aquest és avui el dia oficial de Santa Rosa. Nosaltres, devots de les tradicions seculars el mantenim en el 30, igual que ho fan al Perú, on es dia festiu, no debades santa Rosa és la patrona de Lima, de les Amèriques i dels pobles indígenes d’Amèrica. I per si no fos prou, és patrona dels Països Baixos, de l’Índia i de les Filipines. Un refrany ens recorda que quan arriba Santa Rosa l’estiu es va acabant: per Santa Rosa l’estiu no fa nosa.

Al món, especialment a Amèrica hi ha ciutats i viles que es diuen Santa Rosa. Al nostre país no n’hi ha cap amb aquest nom, però sí nuclis menors, com un del municipi de Roses, un altre de Cervelló, un barri de Santa Coloma de Gramenet i un altre d’Alcoi. Però hi ha moltes dones que es diuen Rosa. A totes molts d’anys.