Sant Onofre

Avui és Sant Onofre, un sant modest, no sols per la forma de vida que duia, que ja es veu a la imatge, sinó per les curtes dimensions de la devoció que les masses cristianes li professen. Al nostre país, si més no, no té dedicades grans esglésies, no ha donat nom a ciutats o viles, ni n’és el patró, amb algun cas excepcional, ni el seu nom és dels més portats.

La informació que tenim d’ell també és modesta. I encara gràcies que un senyor que diu que el va conèixer —un senyor dit ni més ni menys que Pafnuci— ens va deixar contada per escrit la seva vida. Altres persones amb els mateixos mèrits que el nostre sant d’avui no tingueren la sort de tenir un biògraf i han restat com a pols ignorada. Però el dit Pafnuci tampoc no sabem ben bé qui és, perquè de personatges amb aquest nom n’hi ha uns quants i es confonen. Ni tan sols sabem amb seguretat si la narració la va escriure algú de nom Pafnuci, perquè parlam d’un temps en què tot era molt vaporós.

El tal Pafnuci, suposadament identificat amb Pafnuci l’Asceta o Pafnuci l’Ermità, era un anacoreta egipcià del segle IV, venerat com a sant per l’església ortodoxa copta. L’home s’interessava per la vida dels altres anacoretes que, en el seu temps, tenien la curiosa afecció d’anar a viure tots sols al desert, sense fer altra cosa destacable que pregar, i passant set i fam i estant exposats al perill de tota mena d’animals salvatges. Una activitat que conegué un cert bum en els segles IV i V. Un dia, Pafnuci, trescant pel desert egipcià, topà amb un ésser d’aspecte terrífic, amb els cabells que li tapaven gran part del cos, mentre que la resta era coberta per un tapall grosser fet de fulles d’arbre. Com segurament ja heu endevinat, la criatura terrífica era sant Onofre. Espantat, Pafnuci arrancà a córrer cap a la muntanya, però Onofre li va dir cridant que tornàs, que ell també era un home i que vivia al desert per a glòria de Déu. Els dos anacoretes armaren tranquil·la conversa i l’amfitrió contà a l’hoste tots els detalls de la seva vida. Passaren la nit pregant, i, a la matinada, Onofre, com si esperàs aquella oportuna visita, arribà al final a la seva miserable vida. Pafnuci volgué enterrar-lo, però com que la terra era roca dura, deposità el cos del difunt a una esquerda de les roques embolicat amb una capa. Acte seguit, la cel·la s’esbucà, senyal que Pafnuci havia de partir per on havia vingut i no ocupar el lloc d’Onofre. Una altra llegenda diu que, mort Onofre, aparegueren dos lleons i cavaren la tomba dins la roca.

Sant Onofre era un egipcià, que visqué en el segle IV i que parlava egipcià, una llengua de la superfamília afroasiàtica, que, a més de l’egipcià, inclou les llengües semítiques (àrab, hebreu, etc.), el berber i altres famílies. El nom Onofre és, doncs, un nom egipcià, originalment una cosa així com wnn nfr, que significa ‘eternament bell o bo o valent’, un qualificatiu que s’aplicava al déu Osiris. El segon element apareix en altres noms egipcians, com el de la famosa Nefertiti. Del copte (estadi medieval de l’egipcià), Uenofer, passà al grec, Onouphrios i després al llatí, Onuphrius, i del llatí a les llengües europees: català Onofre, francès Onuphre, italià Onofrio, anglès Onuphrius, espanyol i portuguès Onofre, etc. A Mallorca s’usa la forma Nofre, que més que un hipocorístic és una variant per afèresi (supressió d’un so al principi de mot), atès que el sant es diu habitualment Sant Nofre i els hipocorístics no s’apliquen als sants.

Tornem al sant. No sabem res de la seva família. Algunes fonts diuen que va estudiar filosofia i dret, però fia-te’n. A Pafnuci li va contar que primer havia estat monjo a un monestir o convent prop de Tebes i que després decidí de fer vida eremítica. Desitjós d’imitar sant Joan Baptista, se n’anà al desert, guiat per l’àngel de la guarda, qui el dugué a la cova d’un eremita jueu dit Hermies, el qual durant uns quants dies ensenyà al nostre sant les beceroles de la vida ascètica en el desert. Amb la lliçó apresa, Onofre cercà on instal·lar-se i trobà bon lloc al costat d’una font i una solitària palmera. Allà es va construir una cel·la rudimentària i allà passà setanta anys, sol com un mussol, bevent aigua de la font i alimentant-se dels dàtils de la palmera. Pafnuci no diu què menjava quan la palmera no tenia dàtils, però sí que els àngels li duien la comunió cada diumenge. Una mica d’hidrats de carboni, si més no, enmig de tanta precarietat nutricional. Viure setanta anys en aquestes condicions és un miracle que bé mereix la palma dels sants.

Altres tradicions, que no tenen res a veure amb el biògraf Pafnuci, diuen que Onofre era fill d’un rei de Pèrsia i que un dimoni l’havia assenyalat com a fruit d’una relació adúltera de la reina. El rei se’l llevà de damunt duent-lo enfora, a un convent d’Egipte. I després enllaçaríem amb la història del desert. I encara hi ha una altra tradició oriental que diu que Onofre era una dona, Onòfria, i que per a no perdre la virginitat, amenaçada per algun pretendent, va implorar a Déu que la convertís en un home. I Déu, més sol·lícit i generós que la seguretat social, va fer ràpidament el miracle del canvi de sexe.

El llibre de Pafnuci —La Vida, es diu— va tenir gran difusió a l’Imperi d’Orient, i va estendre-hi la devoció al sant; i amb les creuades arribà a Occident. La festa es va fixar el 12 de juny, tot i que l’obra esmentada assenyala el dia precedent com el de la mort de l’ermità. Del seu cos no se’n sap res, si bé, devers el 1200, un arquebisbe de Novgorod, escrigué que el seu cap era a una església de Constantinoble. L’home va ser canonitzat en el segle XIII. En el XV li van dedicar una església a Roma, i també és titular d’un monestir a Jerusalem. Procedent d’Itàlia, en el segle XIV la devoció del sant arribà als Països Catalans, on es construïren diverses ermites. Malgrat que el sant no destacà per l’elegància en el vestir, és el patró dels teixidors. Deu ser per una qüestió de contrast, i per la mateixa raó també li reten culte els perruquers. I, vista la llegenda del canvi de sexe, ja ho podria ser també dels transsexuals.

El nom del nostre sant no és dels que tenen més pressa. A Mallorca es troben Onofres (Nofres), però sempre ha estat un nom secundari. Tampoc no ha generat gaire toponímia: a Mallorca hi ha el puig de Sant Nofre, entre els municipis de Sant Joan i de Sineu, en el cim del qual, al final del segle XV, hi erigiren l’ermita dedicada al sant, que tingué ermitans durant dos segles i avui només són ruïnes. També en el segle XV o XVI es construí una ermita a Montserrat, dedicada a l’il·lustre eremita. Molt coneguda és l’ermita de Sant Onofre de Quart de Poblet, que ha donat nom al barri de Sant Onofre de la dita vila, de la qual sant Onofre és patró. La vespra del dia d’avui a Quart celebren la Passejada de Sant Onofre, és a dir, la processó en què passegen i homenatgen el sant pels carrers de la vila, entre coets i olor de pólvora. Una tradició que arranca el 1723, quan, el mes de juny, una terrible sequera afligia els pagesos que vivien de l’Horta. Els quarters invocaren el sant i tot d’una caigué una pluja intensa que aviat es transformà en pedregada. Amb tot, la pedra només caigué sobre el poble: els camps només reberen l’aigua benèfica que salvà els sembrats. Sant Onofre també és patró d’Algemesí i de l’Alcúdia de Crespins. A Palma hi hagué també una ermita i una possessió dites de Sant Nofre, just a la vora del Portitxol. Ho recordava el nom d’un carrer del barri de belles casetes baixes que fou arrasat durant la dècada de 1980.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari