Segons la tradició, avui és Sant Gregori, o més exactament Sant Gregori el Gran, un dels sants que van ser moguts per l’Església romana el 1969 (juntament amb Sant Macià i Sant Gabriel) perquè no els volien durant la Quaresma. A Gregori li va tocar anar al 3 de setembre. Els anglicans també el van traslladar al 3 de setembre, però els països d’altres tradicions cristianes (ortodoxos, orientals i protestants americans) continuen tenint oficialment la festa avui. Suposam que la majoria de gent del país que es diu Gregori celebra —si la celebra— l’onomàstica avui o —si fan cas als cadendaris oficials— el 3 de setembre. Ho dic perquè de sants de nom Gregori n’hi ha un caramull, i alguns anteriors al que avui ens ocupa, però el d’avui és el més important.

Gregori no és un dels noms més difosos al nostre país, però com a nom secundari sempre ha existit. És també un cognom, i tenim un poble dit Sant Gregori, a la comarca del Gironès. A Mallorca sospit que es devia dir usualment Guergori, amb alteració fonètica semblant a la que es féu amb Gabriel i Grabiel, perquè Guergori ha quedat com a malnom en diversos llocs. Si bé a Mallorca en el parlar col·loquial —tan donat als hipocorístics— els Gregoris han estat tradicionalment Goris. Més inusual deu ser la forma femenina Gregòria, tot i que existeix. Gregori és un nom d’origen grec, procedent de Gregorios, que significa ‘atent, vigilant’, del verb gregorien, ‘vigilar’. Del grec va passar al llatí, en què agafà la forma Gregorius. En llatí per una etimologia popular el nom va ser associat al mot grex gregis (ramat), amb la qual cosa va ser vinculat a la figura del pastor i així es va fer molt popular entre clergues i papes (hi ha hagut 16 papes amb el nom de Gregori). Aquests papes van promoure el nom en el món cristià en general, tot fent la competència a Gregory Peck, que el va promoure considerablement als Estats Units.

El nostre Sant d’avui també va ser papa: el primer de la col·lecció. Va néixer a Roma cap al 540 en una família noble (i ben cristiana), que vivia a una villa que curiosament era al carrer que ara es diu Via di San Gregorio. Son pare, Gordianus, tenia un càrrec a l’església romana, i sa mare encara va fer més carrera i va arribar a santa (Santa Sílvia). També tenia un avantpassat papa i tres ties monges, si bé una d’elles es va desmonjar i es va casar amb l’administrador de les propietats familiars. Gregori va rebre una bona educació en gramàtica, retòrica, lleis, història, música, matemàtiques, etc., però l’assignatura de llengua estrangera (grec, evidentment, no anglès) la va deixar oblidada i restà monolingüe, el pobre. Amb aquesta cultura es va dedicar a la política i va exercir el càrrec de prefecte de Roma. Però a ell l’estirava la religió, i, mort son pare, va convertir la seva casa del “centre històric” de Roma en un monestir, dedicat a Sant Andreu. Temps després, li va ser rededicat a ell, és a dir, a Sant Gregori. Aviat va prosperar professionalment: el papa Pelagi II el va nomenar ambaixador a la cort imperial de Constantinoble i li encarregà missions diplomàtiques, com la petició d’ajut per a combatre els llombards. Allà Gregori va tenir acalorades discussions teològiques amb el patriarca de Constantinoble, i, tornat a Roma i mort Pelagi, va ser elegit papa, càrrec que ocupà durant catorze anys (590-604).

De les coses que suposadament va fer com a papa destacarem el cant que en honor seu es diu gregorià, si bé aquest nom i l’associació amb el nostre papa no va sorgir fins al segle IX. Avui es creu que Sant Gregori no va ni inventar ni organitzar el cant gregorià. L’expansió d’aquesta música va ocórrer entre els segles X i XIII, tot i que pot haver-hi precedents a l’època gregoriana.