Santa Teresa

Avui és Santa Teresa, coneguda per Teresa de Jesús o Teresa d’Àvila. Una santa fascinant per diferents motius, però sobretot per algunes coses que més avall explicarem. Una dona que passà a la història per haver reformat l’orde carmelità i com a figura destacada de la literatura mística que exercí una gran influència sobre teòlegs, literats i pensadors.

Teresa és un nom un poc enigmàtic: sembla que era el nom d’una illa grega. En grec seria Therasía, convertit en el llatí Thērăsĭa. El nom grec es creu que es relaciona amb theros (estiu) o therizo (recol·lectar). L’illa en qüestió seria terra de bones collites. Es coneixen diverses dones de l’antiguitat o l’Edat Mitjana que portaven el nom de Teresa. La primera, una dona de Barcelona, cristiana, dels segles IV i V, que es casà amb el senador Paulí de Nola i el convertí al cristianisme. Tant que aquest Paulí va ser bisbe i després de mort, sant. També hi hagué una Teresa famosa en el segle XIII: la noble dama navarresa Teresa Gil de Vidaura (o Vidaure), amant de Jaume I, amb qui tingué dos fills. El rei li prometé matrimoni, però la pobra va agafar la lepra i va retirar-se a un convent, que ella mateixa fundà. Però per a trobar una santa que es digui Teresa la Santa Mare Església va haver d’esperar fins al segle XVI. I a Espanya la va trobar.

 

La nostra santa d’avui, segons les biografies oficials, es deia Teresa de Cepeda y Ahumada i era filla del cavaller Alonso Sánchez de Cepeda, descendent de jueus conversos, i de la seva segona esposa Beatriz Dávila y Ahumada. Va néixer a Gotarrendura, prop d’Àvila (Castella), el 28 de març de 1515, i tenia onze germans. Els pares li donaren una educació molt cristiana, i la nina agafà afecció a la lectura de vides de sants i coses semblants. De petita ja tenia la dèria d’anar amb el seu germà Rodrigo a terra d’infidels i viure el martiri. Amb ell jugava a viure com si estiguessin dins un monestir. Però quan tenia dotze anys mor sa mare, i Teresa oblida la seva religiositat infantil i es dedica més a la vida plaent i a llegir novel·les cavalleresques. I, segons diu ella mateixa a El llibre de la vida, un llibre escrit a petició del seu confessor, el pecat mortal l’allunyà de Déu. Aleshores son pare la va posar a estudiar, interna, al monestir de Santa María de Gracia, de les agustines, dins el qual se sentia presonera i sense la més remota intenció de fer-se monja. Passat un any va caure malalta i va haver de tornar a casa dels pares. El pare la confià a un germà i a la dona d’aquest, i Teresa visqué amb ells una temporada, durant la qual li va venir, ara sí, la vocació de ser monja. Son pare s’hi oposà fermament, però ella fugí de casa i ingressà al convent carmelità de l’Encarnació d’Àvila. En aquell convent, que no era de clausura, Teresa hi passarà vint-i-set anys, sempre amb una salut delicada. Pateix epilèpsia, una cardiomiopatia, convulsions, acubaments i dolors físics que li fan abandonar el convent durant algunes temporades. Guarida gràcies a sant Josep, segons diu ella, té una etapa de tranquil·litat al convent, en la qual abandona l’oració i relaxa el seu comportament. Fins que una aparició de Jesús la va sacsejar i començà a sentir forces interiors que uns li deien que venien de Déu i altres del dimoni. Tot això va trastornar un poc més el desequilibri psíquic que arrossegava d’enrere. Devers el 1560, a 45 anys, en contacte amb sant Francesc de Borja, sant Pere d’Alcàntara i sant Lluís Bertran, concep la idea de reformar l’orde carmelità. Investeix els diners que li envia un germà resident al Perú en la construcció del convent de Sant Josep, a Àvila. El 1562 rep del papa l’autorització per a fundar el convent i el nou orde de les Carmelitanes Descalces de Sant Josep, que proposa el retorn a la pobresa, l’austeritat i l’isolament propis de l’esperit carmelità. El convent, fora de les muralles d’Àvila, s’inaugura amb quatre novícies, amb les normes estrictes de les carmelitanes descalces: dormir damunt una màrfega de palla, fer oració intensament (dues hores diàries més els set oficis litúrgics o litúrgia de les hores), no menjar mai carn, fer dejunis durant vuit mesos a l’any, silenci i règim de visites darrere un reixat. Entre 1571 i 1574 va ser prioressa, contra la seva voluntat del seu antic convent de l’Encarnació, que també reformà. Teresa es dedicà després frenèticament a la fundació de convents per tot el regne de Castella, entre viatges i èxtasis, mentre sant Joan de la Creu reformava la branca masculina dels carmelitans i fundava també alguns convents nous. Teresa n’arribà a fundar disset. Mentrestant hagué de patir l’oposició dura dels carmelitans calçats, els no reformats, i fins i tot la persecució de la Inquisició. Va morir a Alba de Tormes la nit del 4 al 15 d’octubre de 1582. Sí, la nit del 4 al 15, perquè en aquell moment es canvià el calendari julià pel gregorià, i del 4 es passà al 15. Va morir sense veure publicat cap dels seus nombrosos llibres. Fou enterrada a l’església del convent de l’Anunciació d’Alba de Tormes. Nou anys després de la mort va ser exhumada i trobaren el cos incorrupte, fenomen que ha estat explicat per la dieta cetogènica diabètica, molt carregada de greixos i molt baixa en carbohidrats. El provincial dels carmelitans tallà un braç, que es guardà en un reliquiari en el convent de Sant Josep, i el cos tornà a ser sepultat allà mateix. Anys després fou traslladat al convent de Sant Josep d’Àvila, però el duc d’Alba va reclamar el retorn, que fou decretat pel papa. El cos de la santa va ser exhumat algunes altres vegades, i cada vegada se n’agafava alguna part per a relíquia. Avui el peu dret i una part de la mandíbula són a Roma; la mà esquerra a Lisbona; la mà dreta i l’ull esquerre, a Ronda (Espanya); el braç esquerre i el cor, dins reliquiaris a Alba de Tormes; un dit a París; un altre a Sanlúcar de Barrameda (Espanya); altres dits i altres restes, dispersos per tot el món, i la resta del cos, incorrupte però ben estrinxolat, al convent d’Alba de Tormes. El sepulcre està tancat amb nou claus, tres de les quals són en mans de la casa d’Alba. El 1614 Teresa va ser beatificada, i per a celebrar-ho no tingueren altra idea que fer trenta corrides de toros i sotmetre cent bous a la mortificació carmelitana que acosta a Déu. El 1622 va ser canonitzada i poc després declarada patrona d’Espanya pel papa, un patronatge que després s’anul·là per a no ofendre sant Jaume. El 1970 va ser nomenada doctora de l’Església, la primera dona que va obtenir aquest títol. A més és doctora honoris causa per la Universitat de Salamanca i batllessa d’Alba de Tormes.

Això és la versió oficial. Però hi ha una versió alternativa, sostinguda per estudiosos de l’Institut Nova Història, que defensen que Teresa de Jesús era Teresa de Cardona i Enríquez (1521-1562), abadessa del reial monestir de Pedralbes, que ha estat sempre un monestir de clarisses i no de carmelitanes. Teresa de Cardona, barcelonina, era membre de l’aristocràcia catalana i vinculada a la casa reial: era cosina de Ferran el Catòlic. Una dona d’un alt nivell cultural i de formació principesca que explicarien la gran vàlua ideològica, conceptual i estilística de la seva obra, llegida i difosa per tot Europa. La hipòtesi es basa en algunes «pistes», com la condició d’abadessa que algunes fonts catalanes donen a Teresa o el fet de tenir els dos personatges onze germans; però sobretot en la llengua dels textos espanyols de santa Teresa, pobra i farcida de catalanismes de tota mena, de l’estil de estaba muy más contenta (molt més contenta) o había traído veinte años silicio (havia portat vint anys cilici). D’aquesta manera, els escrits teresians s’haurien escrit en català i després haurien estat traduïts a l’espanyol, potser per traductors catalans poc destres en el maneig d’aquesta llengua. Els originals s’haurien destruït, i tot amb l’objectiu d’amagar la catalanitat de l’autora i de l’obra. La biografia de Teresa hauria estat falsejada pels seus biògrafs del segle XVI, el primer dels quals fou el jesuïta Francisco de Ribera, o pels seus censors. Segons aquests autors, tot això és un episodi més d’una gran operació d’Estat, empresa durant el regnat de Felip II de Castella, amb la censura, la Inquisició i tots els aparells de l’Estat, per a robar als catalans una part de la seva cultura i apropiar-se-la per a la cultura espanyola-castellana. Cadascú que compri la versió que vulgui.

 

Tornant a les relíquies, una mà de la santa va passar a un convent carmelità de Portugal, i quan els carmelitans foren expulsats d’aquest país, el 1910, les monges que tenien la mà acabaren, amb ella, al convent de Ronda. Durant la guerra civil el convent fou assaltat i la mà robada, però quan l’exèrcit franquista ocupà Màlaga, trobaren la mà, que aniria a parar a les mans de Franco, el qual la tingué al seu palau fins que es morí. Després fou restituïda al convent de Ronda. Un dels records de la meva infantesa, quan anava al col·legi dit ara Pius XII, regentat aleshores per l’única comunitat de carmelitans descalços que hi havia a Palma (el gran convent del Carme, a la Rambla, fou dissolt el 1835), va ser quan dugueren al col·legi el braç incorrupte de Santa Teresa, el que veneren a Alba de Tormes. Va ser una diada solemne, amb el col·legi ple de gent, d’autoritats de tota mena i d’actes religiosos.

En el nostre país es fundaren monestirs de carmelitanes descalces poc després de la mort de la fundadora. El primer va ser el monestir de la Immaculada Concepció, a Barcelona, fundat el 1588 amb monges vingudes de Pamplona. Ocupava l’espai de la plaça de la Vila de Madrid. Fou desamortitzat el 1835 i desaparegué després de la guerra civil. També se’n fundaren a Tarragona, Lleida, Vic, Reus i Mataró. A València hi hagué el convent de carmelitanes descalces de Sant Josep i Santa Teresa, a la plaça del Portal Nou, fundat en el segle XVII. L’edifici, encara present, va ser venut per les monges el 2007 a Paco Roig per a fer-hi un hotel de luxe i ha acabat essent un centre cultural i gastronòmic. El convent de Santa Teresa de Palma, dit popularment convent de les Tereses, va ser fundat el 1613 per iniciativa de la carmelitana terciària mallorquina Elionor Ortiz, a la mateixa casa familiar. La primera comunitat estigué formada per tres monges mallorquines i tres vingudes de Guadalajara. Situat a la Rambla, no va ser expropiat el 1835 i encara es conserva, amb vida monàstica.

Essent una santa moderna, santa Teresa no ha generat toponímia ni fraseologia. Tampoc no sabem que sigui patrona de cap vila o ciutat del pais, i, per tant, no hi ha cap lloc que faci la festa major el dia de Santa Teresa. Deu ser perquè quan la van fer santa totes les ciutats i viles ja tenien el seu patró. En tot cas, hem llegit que és patrona dels escriptors espanyols (gràcies a Pau VI), dels escaquistes espanyols i del cos militar espanyol d’Intendència.

 

5 comentaris

5 comentaris rebuts

    1
  1. Noemí - 15 octubre 2018 1:30 pm

    La dieta cetogènica és una alternativa habitual per a persones amb epilèpsia i no són controlades per fàrmacs habituals.

  2. 2
  3. Gabriel Sampol - 15 octubre 2018 5:08 pm

    Quan fou proclamada copatrona d’Espanya, un il·lustre polemista a favor del patronatge únic de sant Jaume fou Francisco de Quevedo, que escrigué i publicà Su espada por Santiago, solo y único patrón de las Españas.

  4. 3
  5. Josep - 01 novembre 2018 11:24 am

    Tenir en compte els deliris de l’«Institut Nova Història» no fa cap favor a la ciència històrica. Si vol, jo fundo l’«Institut Història Nova» i li ideo una versió nova on faig de Santa Teresa l’esposa de Freddy Mercury perquè la pugui afegir també al post.

  6. 4
  7. Josep - 01 novembre 2018 2:50 pm

    No sé com pot donar crèdit al Sr. Bilbeny… Un gran greuge a la ciència històrica! Si vol, li fundo l’«Institut Història Nova» i li demostro que Santa Teresa va ser en realitat la dona de Freddy Mercury i afegeix la meva teoria al post… El tinc al corrent.

  8. 5
  9. Gabriel Bibiloni - 05 novembre 2018 9:26 am

    Jo no don ni deix de donar crèdit a ningú. Simplement dic que hi ha aquesta teoria.

Podeu deixar un comentari