La Mare de Déu de Setembre


Avui l’Església Catòlica i la tradició de cultura cristiana celebren la festa de la Nativitat de Maria, és a dir que avui diríem que és l’aniversari de la Mare de Déu. Com Nadal, però el Nadal de Maria. Avui parlarem d’aquesta festa, però encara no parlarem del personatge, de Maria de Natzaret, car això ho farem d’aquí a quatre dies, el 12 d’aquest mes.

La festa de la Nativitat de Maria va ser creada primer a l’Església oriental, en el segle VI, després que el concili d’Efes (431) declaràs el personatge com a mare de Déu i començàs el seu culte intens a Orient. Es va fixar en el 8 de setembre no perquè Maria nasqués realment un 8 de setembre —el dia que va néixer no el sap ningú—, però direu que és lògic que el naixement estigui col·locat just nou mesos després de la Immaculada Concepció (8 de desembre). Cert, però la festa de la Immaculada Concepció va ser establida ulteriorment a la creació de la Nativitat (col·locada nou mesos abans d’aquesta, és clar). El fet és que la festa de la Nativitat es va posar en el 8 de setembre perquè era el dia de la dedicació de la Basílica Sanctae Mariae ubi nata est, de Jerusalem, dita avui església de Santa Anna, erigida en el lloc on s’ha suposat que hi hagué la casa natal de Maria, la residència familiar dels seus pares, sant Joaquim i santa Anna. A Occident la festa va començar a celebrar-se al final del segle VIII, implantada pel papa Sergi I i segurament afavorida per monjos procedents d’Orient.

En el nostre país la festa d’avui es diu popularment la Mare de Déu de Setembre, nom correlatiu al de la Mare de Déu d’Agost (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). D’ençà de temps remots la diada de la Nativitat de Maria representa el començament de l’any natural, agrícola, quan la vida neix al camp (com la Mare de Déu); any que es tanca per la Mare de Déu d’Agost, quan, fetes les collites, el camp s’adorm, com la Mare de Déu. A Mallorca la festa d’avui és coneguda també com la Mare de Déu dels Missatges, perquè aquest dia, segons el costum tradicional, els amos de les possessions renovaven els contractes a aquests treballadors, que per Sant Miquel es posaven a llaurar de valent.

També en el nostre país el d’avui es diu el dia de les marededeus trobades, un fenomen religiós i cultural certament destacable. S’anomenen marededeus trobades aquelles imatges representatives de la Mare de Déu que, segons tradicions i llegendes, foren trobades per pastors enmig de les muntanyes, en alguns casos després que estiguessin amagades llarg temps durant la dominació musulmana. El pastor que troba la imatge —continua la llegenda— se l’emporta a la vila, on és col·locada a l’església o a una capella preexistent; però la imatge desapareix fins que torna a ser trobada en el mateix lloc on fou trobada per primer cop. En alguns casos això ocorre unes quantes vegades. Aquest fet s’interpreta com la voluntat de la Mare de Déu d’estar on va aparèixer inicialment, i allà li acaben erigint una capella, ermita o santuari, alguns dels quals esdevindran després grans centres de religiositat. Són talles romàniques, fetes a partir del segle XII, de fusta policromada, que representen la Mare de Déu asseguda i amb el nin Jesús damunt el genoll dret de sa mare, sovint portant a la mà esquerra la bolla del món amb una creu. Sovint Maria porta algun objecte a la mà dreta, com una fruita o un ocell. Es denominen amb la forma Mare de Déu de i el topònim on es troben. Alguns d’aquests topònims han esdevingut noms personals —Núria, Meritxell, Queralt, etc.—, portats per dones que avui celebren la seva onomàstica. Avui que és el dia del naixement de Maria i com si la trobada d’aquestes imatges fos el seu naixement. Amb tot, la Mare de Déu de Montserrat i la Mare de Déu de Lluc són unes marededeus trobades especials que tenen festa pròpia, el 27 d’abril i el 12 de setembre respectivament. Heus ací les més importants marededeus trobades dels Països Catalans.

Mare de Déu de Montserrat. Vegeu l’article «La Mare de Déu de Montserrat» (27 d’abril).

 

Mare de Déu de Núria (Vall de Núria, el Ripollès). És una talla de fusta de noguer policromada del segle XII. Segons la tradició va ser esculpida per sant Gil, que fou bisbe de Nimes, quan vivia com a ermità a la vall de Núria al començament del segle VIII. Sant Gil hagué de fugir del lloc perquè fou perseguit i amagà la imatge. En el segle XI un bou va envestir contra una paret i allà aparegué la marededeu. Més cert és que al lloc on hi ha el santuari, a l’Edat Mitjana s’hi va construir un hospital o alberg per a pelegrins amb una capella, que fou destruït per un terratrèmol el 1428. Durant els segles XV, XVI i XVI es reconstruí i amplià, i en el segle XIX s’aixecà el santuari actual, d’estil neogòtic i neoromànic, i en el segle XX, un hotel. La imatge de la Mare de Déu ha passat moltes peripècies: durant la guerra civil un capellà se la va emportar perquè no la cremassen, i va estar a Suïssa fins al 1941. Tornada a Catalunya, per a evitar la seva coronació pel règim franquista, va ser segrestada el 1967 per un grup d’activistes catalanistes com a acció contra la Dictadura. Fou tornada el 1972.

 

Mare de Déu de Meritxell (Andorra). Era una talla romànica del segle XII que estava a l’antiga església del segle XVI. El 1972 un incendi va destruir completament església i marededeu. Va ser feta una reproducció tan fidel com va ser possible de l’original, que avui es venera al nou santuari de Meritxell. És la patrona d’Andorra. Meritxell és un nom de dona molt popular.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Queralt (Berga, el Berguedà). El primer santuari va ser construït en el segle XIV, i en el XVIII s’aixecà l’actual. Passà pels tràngols de la desamortització, conversió en presó i crema durant la guerra civil. Posteriorment el conjunt va ser restaurat. La primera capella que allotjà la imatge de la Mare de Déu, una talla de fusta gòtica del segle XIV, era la mateixa cova on suposadament la va trobar un bover. Diu la llegenda que al pastor de bous un dia li’n fugí un corrent a tota velocitat. Després de cercar-lo molt de temps, el bover trobà el bou agenollat davant la imatge de la Mare de Déu, amagada entre la vegetació. El bover es posà la imatge dins una taleca i se l’endugué cap a la vila a mostrar-la a la gent. Quan hi va arribar la imatge no era dins la taleca. Ja podeu suposar on era. La tornà a cercar i la història es repetí. La gent comprengué que la imatge volia estar on el piadós bou l’havia trobada, i allà li feren una capella.

 

Mare de Déu de la Serra (Montblanc, la Conca de Barberà). Monestir de clarisses fundat en el segle XIII per la princesa bizantina Eudòxia de Làscaris, vinculada a la Corona d’Aragó, on residí després de la mort del seu marit. La imatge de la Mare de Déu, una talla d’alabastre de mida natural, va ser donada al monestir per la dita princesa. Però la llegenda diu que en un viatge que feia la princesa a Saragossa, els bous que estiraven el carro que transportava la imatge de cop s’aturaren prop de Montblanc, al costat d’una creu verda, i restaren immòbils incapaços de continuar el camí. La creu, de jaspi verd, que es conserva dins el santuari, es creia que assenyalava el lloc on havien estat martiritzats uns joves cristians durant l’època musulmana. Allà mateix —continua la llegenda— aixecaren el santuari de la Mare de Déu. El monestir de la Serra va ser en temps passats el segon del Principat més visitat pels pelegrins, després del de Montserrat. La Mare de Déu de la Serra és la patrona de Montblanc, que el 1930 traslladà la festa major al 8 de setembre.

 

Mare de Déu del Claustre (Solsona). És una talla romànica, de pedra, del segle XII, que es venera a la catedral de Solsona. Segons la tradició, en el segle XIII, tement que fos robada o destruïda pels albigesos, l’amagaren dins el pou del claustre de la catedral, on després fou trobada per un infant que caigué al pou. Caigué al pou però no es va fer gens de mal perquè per això hi havia allà la Mare de Déu. En el segle XVII va ser declarada patrona de la ciutat, perquè, a més, creien que havia alliberat els seus habitants de la pesta.

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Lluc (Mallorca). Vegeu l’article «El Dolç Nom de Maria» (12 de setembre).

 

Mare de Déu del Toro (el Mercadal, Menorca). Per als menorquins, la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca, és l’equivalent de la Mare de Déu de Lluc per als mallorquins. Amb tot, la seva festa no és avui sinó el 8 de maig (vegeu l’article «Santa Helena», 18 d’agost). El santuari, construït sobre la muntanya més alta de Menorca i al costat d’una torre de defensa i vigilància del segle XVI, se centra en una església del segle XVII que en substitueix una de gòtica anterior. Entre 1595 i 1835 el santuari va ser un monestir de frares agustins, que foren desamortitzats. Més recentment fou gestionat durant una cinquantena d’anys per una comunitat de monges de la Misericòrdia, i a partir del 2018,  per monges d’origen colombià. La imatge de la Mare de Déu, de fusta, és del final del segle XIII o començament del XIV i sembla que va ser portada a l’illa per les tropes d’Alfons el Liberal, conqueridor de Menorca. Però la llegenda, com no podia ser d’una altra manera, diu que la marededeu va ser trobada dins una cova dalt de la muntanya per uns frares mercedaris d’un convent pròxim. Els frares, durant diverses nits seguides, veieren dalt de la muntanya una gran resplendor que semblava sobrenatural. Hi anaren tots en processó amb les creus i tot l’instrumental i amb grans dificultats per a trobar el camí enmig del bosc. En això els sortí un toro que els guià, els obrí pas i no s’aturà fins que caigué agenollat davant la imatge de la Mare de Déu, situada dins la cova. Els frares s’endugueren la imatge al convent i, com el lector ja endevina, l’endemà havia desaparegut i l’hagueren d’anar a cercar a la cova, dalt de la muntanya del Toro. Però no insistiren en el trasllat i li feren altar i capella on la imatge volia estar. També és una explicació popular de per què aquesta muntanya es diu el Toro. Els creadors de la llegenda, que no tenien coneixements de lingüística històrica, no sabien que el topònim Toro no té res a veure amb bous sinó que és un mot pre-romà que significa ‘muntanya’, de la mateixa arrel que el mot turó. Durant la guerra del 36-39 la imatge va ser amagada, enterrada dins una àmfora, per un pagès del Mercadal que la va salvar de les flames.

 

 

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Gràcia (Maó). Imatge mariana que es troba a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, pròxima a Maó, construïda a la segona meitat del segle XV. Fins al final del segle XIX Maó celebrava la seva festa per Sant Joan. El 1890 els maonesos traslladaren la festa al 8 de setembre i cessaren de festejar sant Joan tot festejant la Mare de Déu. El 1962 la Mare de Déu de Gràcia fou declarada patrona de Maó, on avui hi ha festa grossa.

 

Mare de Déu del Puig (València). És una altra marededeu trobada, encara que té la seva festa el primer de setembre. Els historiadors daten la imatge entre els segles XIV i XVII. Fou la patrona del Regne de València fins que fou substituïda per la Mare de Déu dels Desemparats. Diu la tradició que la imatge, esculpida en mig relleu, va ser feta pels àngels d’una pedra del sepulcre de la Mare de Déu, i portada a València pels mateixos àngels. Durant la invasió àrab va ser amagada, i fou trobada per sant Pere Nolasc, que acompanyà Jaume I en la conquesta de València. El fundador de la Mercè va veure estels en el cel durant set dies a un lloc on trobaria la imatge de la Mare de Déu dins una campana. Jaume I ordenà la construcció d’una església dedicada a la Mare de Déu dalt del puig on aquesta havia aparegut. El rei va cedir el santuari als frares de la Mercè, que l’ocuparen fins a l’exclaustració del 1835, encara que hi tornaren el 1948.

Altres marededeus trobades del Principat són la de Bastanist (municipi de Montellà i Martinet, Cerdanya, segle XII), la de Bellmunt (Sant Pere de Torelló, Osona, gòtica), la de Bellulla (Canovelles, el Vallès Oriental, avui perduda), la de la Bovera (Guimerà, l’Urgell), la del Camí (Granyena de Segarra, romànica), la del Coll (Barcelona), la d’Er (Cerdà d’Er, alta Cerdanya, segle XIII), la del Fau (Albanyà, l’Alt Empordà), la de Gardeny (Lleida, talla de pedra del segle XIV, actualment al Museu de Lleida), la de Lord (Sant Llorenç de Morunys, el Solsonès, segle XIII), la del Mont (Albanyà, l’Alt Empordà, patrona de l’Empordà i del bisbat de Girona), la de Montgrony (Gombrèn, el Ripollès, del segle XIII i reconstruïda modernament), la del Tura (Olot, la Garrotxa, de fusta del segle XII), la d’Urgell (patrona d’Urgell, talla de fusta policromada del segle XIII que presideix la catedral de la Seu d’Urgell), etc.

Altres marededeus valencianes són la d’Agres (el Comtat, imatge del 1939, car l’original va ser destruïda el 1936), de la Balma (Sorita, els Ports), la de la Costa (Cervera del Maestrat, talla de fusta del segle XIV), la de Gràcia (Vila-real, la Plana Baixa, romànica-gòtica destruïda el 1936 i reconstruïda), la del Llosar (Vilafranca, els Ports, talla gòtica també «trobada per un llaurador»), la de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta Est), la de l’Oreto (l’Alcúdia de Carlet, gòtica), la de l’Ortisella (Benafigos, l’Alcalatén), la del Rebollet (Oliva, l’Horta de Gandia, talla del segle XII, la més antiga de les marededeus valencianes), la de Sales (patrona de Sueca; segons la llegenda, trobada pel llaurador Andreu Sales), la de Vallivana (talla gòtica del segle XIV o XV, patrona de Morella), etc.

 

A les Illes, a part de la Mare de Déu de Lluc i del Toro, hi ha altres marededeus trobades: a Mallorca, la Mare de Déu de Lloseta o del Cocó, la imatge mariana més antiga, esculpida en el segle XI o XII, romànica, trobada segons la tradició per un pastor musulmà que la dugué a l’església de Robines (Binissalem), però per tres vegades la imatge tornà al Cocó, i allà li feren una església; la Mare de Déu de la Victòria (Alcúdia, talla del segle XV); la Mare de Déu de Castellitx (Algaida), talla gòtica de 1430; la Mare de Déu de Sant Salvador (Felanitx), imatge del segle XV; o la Mare de Déu del Puig (Pollença), del segle XIV. Destacam el cas de la dita simplement Mare de Déu Trobada, patrona de Sant Llorenç del Cardassar, una talla romànica del segle XIII donada pels senyors de Bellver. Diu la llegenda que quan no hi havia a la contrada més que l’alqueria de Son Vives, un pastoret d’aquesta alqueria de nom Llorenç va trobar la imatge de la Mare de Déu en mig d’un camp de cards (cardassar), la va dur a la capella de Son Vives, però diverses vegades la imatge tornava a aparèixer al cardassar. El pastoret llançà una pedra a la Mare de Déu i aquesta l’agafà amb la mà (i encara la hi té, tot i que en realitat és una poma). En el dit cardassar es va aixecar l’església i el poble de Sant Llorenç. D’aquesta manera la fantasia popular explica el nom de la vila (pel pastoret) i el complement del Cardassar.

 

 

Avui també és la festa de la Mare de Déu de la Salut, que és una advocació donada a algunes marededeus trobades, en el nostre país bàsicament dues. A Palma és veneradíssima, i copatrona de la ciutat, una imatge de la Mare de Déu de la Salut situada a l’església de Sant Miquel. Segons la llegenda, era una imatge que va presidir la missa celebrada a Salou abans de partir l’expedició de Jaume I que anà a conquerir Mallorca, i va embarcar en el vaixell del rei. Durant el viatge una gran tempesta posà en perill els vaixells i les vides dels navegants. Demanaren ajuda a la dita Mare de Déu, i aquesta hi accedí sense dubtar-ne ni un moment. En haver pres la ciutat, els conqueridors celebraren una missa a l’església de Sant Miquel (una mesquita en aquell moment) presidida per la imatge mariana, que en aquella església restà per a sempre. Una bella tradició que s’esbuca quan els historiadors de l’art ens diuen que la imatge, de marbre blanc, no és anterior al segle XV.  En el segle XVII es va associar a la imatge l’advocació de Mare de Déu de la Salut, atès que havia tingut reeixides intervencions durant pestes i altres calamitats. El dia de la Festa de l’Estendard la solemne processó s’aturava a Sant Miquel i li oferia una salve. El 1960 va ser declarada copatrona de la ciutat, juntament amb sant Sebastià. Una altra marededeu que es disputa l’honor d’haver viatjat amb el vaixell de Jaume I, potser amb més probabilitats de veracitat, és la Mare de Déu de la Grada, una imatge gòtica de fusta policromada del segle XIII que es troba a la capella del mateix nom de la catedral de Mallorca. És una marededeu asseguda majestàticament amb el nin damunt el genoll esquerre. Lamentablement els caps de tots dos van ser substituïts pels actuals en el segle XV. Va ser la primera imatge que va presidir la Seu, fins que fou desplaçada a un altar lateral al final del segle XIV, alhora que una altra mare de Déu ocupà el lloc central del retaule gòtic.

L’altra Mare de Déu de la Salut és la d’Algemesí (la Ribera Alta), una imatge trobada, segons la tradició, el 1247 dins una soca de morer, després de la conquesta cristiana. Es repetí la història del trasllat a una església i la negativa de la imatge de moure’s del lloc. La imatge gòtica va ser destruïda el 1936, i anys més tard se’n féu la rèplica actual. Els dies 6 i 7 de setembre es fan grans festes en honor de la que és patrona d’Algemesí, amb repic de campanes, processons amb la Mare de Déu, balls i la famosa Muixeranga d’Algemesí.

I tot això, benvolguts lectors, per una senyora de Natzaret que va viure fa dos mil anys. Felicitam les Núries, les Meritxells, les Queralts, els maonesos, els andorrans i tots els qui avui tenen festa.

 

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari