Santa Magdalena

Avui és Santa Magdalena. En la tradició cristiana és un sant important, per haver estat vinculat directament amb Jesús, igual que els apòstols, la verge Maria, Sant Josep, Sant Joan Baptista i altres. Diríem que forma part del primer cercle de sants. És un personatge que provoca una certa fascinació i que ha estat objecte d’interpretacions molt diverses i contradictòries. Igual que els personatges abans esmentats, només en tenim notícia pels evangelis i no per cap font històrica. Per tant, mirarem què diuen els textos del Nou Testament, i se non è vero….

Primer aclarim que el seu nom no era Magdalena, sinó Maria. Ni tan sols Maria Magdalena, sinó Maria tot sol. En rigor es deia Míriam o Màriam, que és el nom en la seva llengua materna (Míriam és hebreu i Màriam, arameu). El que passa és que, com que era de Magdala —una ciutat que no sabem ben bé quina és—, li deien Maria la Magdalena, com si diguéssim Joana la lleidatana o la felanitxera. Hi ha altres noms que són d’origen gentilici, com Sebastià —vegeu l’article corresponent—, però quan a aquest sant li van posar aquest nom, ja era un nom personal de ple dret. No passa el mateix, òbviament, amb Maria la Magdalena. I és gràcies a la santa d’avui que Magdalena esdevingué un nom que de llavors ençà han portat moltíssimes dones. A Mallorca, per exemple, ha estat fins fa poc un dels noms de dona més populars.

Els evangelis diuen que la Magdalena era una seguidora de Jesús, que aquest l’havia guarida d’una malaltia i, més concretament li havia tret set dimonis de dins el cos. La dona degué restar ben a pler. També ens diuen que va estar present a la crucifixió de Jesús i que va ser el primer testimoni de la seva resurrecció. Els evangelis no diuen pràcticament res més sobre ella, tot i que l’esmenten una dotzena de vegades. Amb tot, la tradició de l’Església occidental, sense cap base en els evangelis, ha identificat Maria la Magdalena amb una dona pecadora (els set dimonis són els set pecats capitals que la dona duia dins). D’una banda, fou identificada amb una dona adúltera que Jesús salvà de la lapidació, segons l’evangeli de Joan (allò de «qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra»). D’altra banda, ja a partir del segle VI, fou identificada amb la dona pecadora que, segons l’evangeli de Lluc, ungí els peus de Jesús amb perfum i els eixugà amb els cabells. L’evangeli de Joan també parla d’una dona que ungí Jesús de perfum, i l’evangelista atribueix l’episodi a Maria de Betània, la germana de Llàtzer, el que Jesús féu ressuscitar. Per això l’Església occidental —no l’oriental— confongué en una mateixa persona la dona pecadora, Maria Magdalena i Maria de Betània. Hi havia tantes Maries a l’escenari que hom es fa un seriós embolic: Maria mare de Jesús, Maria la Magdalena, Maria de Betània, Maria mare de sant Jaume el Menor, Maria Salomé (una altra fan de Jesús), etc. D’aquí es va passar a creure que Maria la Magdalena abans de conèixer Jesús es dedicava a la prostitució. Per aquest motiu va ser durant segles una santa que no despertava l’entusiasme de la jerarquia catòlica. A la litúrgia del dia de la seva festa, el 22 de juliol, es llegia el text esmentat de Lluc de la dona pecadora. Amb tot, el 1969 va ser «rehabilitada» llevant-li de damunt les llufes de pecadora i prostituta i suprimint a la litúrgia del seu dia la lectura de Lluc sobre la dona de vida perduda. El 1969 l’Església catòlica situà la festa de santa Maria de Betània en el 29 de juliol, juntament amb sant Llàtzer, deixant Santa Magdalena en el 22. Sobre Maria Magdalena la cosa es posa interessant quan l’evangeli de Felip, un evangeli apòcrif, diu que Maria la Magdalena era companya de Jesús, i ara la feina és aclarir què vol dir companya. El mateix evangeli diu que Jesús la solia besar a la boca. No sé fins a quin punt això pot ser una pista. I l’evangeli de Maria (un text apòcrif del segle II) diu que Jesús tenia una especial predilecció per Maria Magdalena, per damunt dels altres apòstols i que li confiava secrets importants. A més, la «companya» de Jesús hauria estat un personatge rellevant a l’Església inicial. En tot cas, a partir d’aquí més d’un ha espremut la imaginació i algun autor, de ficció i de no ficció, ha arribat a divulgar que Maria la Magdalena fou l’esposa de Jesús i que la parella tingué fills.

Durant l’Edat Mitjana es desenvoluparen llegendes diverses sobre Maria Magdalena. Una d’aquestes diu que després de l’ascensió de Jesús, Maria Magdalena visqué trenta anys dins una cova, en el desert, fent penitència pels seus pecats i plorant molt pel seu passat. D’aquí ve l’expressió «plorar com una Magdalena». Maria Magdalena penitent és una de les típiques representacions de la santa, com la que acompanya aquest article. Mentre que, segons la tradició oriental, després de la mort de Jesús Maria Magdalena visqué amb Maria, la mare de Jesús, a Efes fins a la mort, a Occident la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine divulgà la creença que Maria de Betània (identificada, com hem vist, amb Maria Magdalena), el seu germà Llàtzer i alguns altres que eren perseguits fugiren de la Terra Santa amb un bot sense vela ni rems ni timó i anaren a parar a un lloc de Provença dit les Santes Maries de la Mar, prop d’Arles. Maria Magdalena hauria convertit al cristianisme tota la Provença i s’hauria retirat a fer els trenta anys de penitència a una cova dita en occità la Santa Bauma, devora Marsella. Naturalment, avui un lloc de pelegrinatge. Les restes de la santa, segons aquesta tradició, foren depositades a l’oratori de Sant Maximí, a Ais de Provença, i transportades en el segle XI a l’abadia benedictina de Vézelay, a Borgonya, on es construí la gran basílica de Santa Magdalena, un altre centre de pelegrinatge i rèdits econòmics. Però el 1279 excavaren a Sant Maximí de la Santa Balma i sabeu què hi trobaren? Sí, la tomba i les restes de santa Magdalena, o això digueren. I ràpidament hi construïren una nova basílica que deixà fet miques el protagonisme de Vézelay. Els francesos s’apropiaren santa Magdalena, però els catalans també van voler una part de pastís: segons una tradició catalana, santa Magdalena va passar els darrers catorze anys de la seva vida a les muntanyes de Corbera de Llobregat, en un lloc conegut com Santa Magdalena, i hi va morir.

Per l’escena de la unció amb perfum dels peus de Jesús, santa Magdalena és la patrona dels oficis relacionats amb el perfum: els apotecaris, que antigament eren els qui feien els perfums, i els aromaires o perfumistes. Com que eixugà els peus de Jesús amb els seus llargs i frondosos cabells, la santa és també patrona dels barbers i pentinadores (alguna llegenda diu que Magdalena era pentinadora, i quan estava fent penitència al desert, amb el temps romangué sense roba i una llarga cabellera li arribà a tapar tot el cos). També és patrona de les prostitutes i penedides. I dels llocs d’Esplugues de Llobregat, de Corbera de Llobregat, de Bonastre, de Masquefa, de Canyelles, de Tosses i de Blancaflor. A Barcelona es feien les fires de Santa Magdalena, que duraven trenta dies, amb les avellanes com un dels protagonistes.

En el país hi ha diversos topònims referents a santa Magdalena, com algunes serres i muntanyes, com el puig de Santa Magdalena, a Inca, on hi ha una església que data del segle XIII i on hi hagué un monestir de monges i una escola de gramàtica. A Barcelona hi hagué el monestir de dones penedides de Santa Maria Magdalena, és a dir, prostitutes que volien refer la seva vida i es feien monges en aquest convent. Es creà en el segle XIV i en el seu solar ara hi ha la «famosa» comandància de la policia espanyola a la Via Laietana. S’enderrocà en el segle XIX i només en restà el carrer de les Magdalenes, i ara ni això, car es diu Tomàs Mieres. A Palma hi ha —per sort encara— el convent de Santa Magdalena, en el carrer del mateix nom, creat en el segle XIV per a acollir les monges penitents de Santa Magdalena, un cas semblant al de Barcelona. En el segle XVI es convertiren en canonesses de Sant Agustí. Una monja famosa d’aquest convent fou santa Caterina Thomàs, el cos momificat de la qual s’exposa a l’església del convent. Ah, i les monges fan unes coques delicioses.

Diversos refranys catalans fan referència a les fruites d’aquest temps. Per santa Magdalena, l’avellana és plena», «Per santa Magdalena, la nou plena», «Per santa Magdalena, raïm a la plena». I «si per Santa Magdalena plou, es podreix la castanya i la nou».

Magdalena també és el nom d’un pastís de bescuit, molt esponjós i aromatitzat, que aparegué a França en el segle XVIII i que deu el nom a la jove cuinera Madeleine Paulmier, de la vila de Commercy. Al nostre país, i a tota la península Ibèrica, l’haurien portat els pelegrins que feien el camí de Sant Jaume.

I per avui basta de sermó. Molts d’anys a totes les Magdalenes.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari