Avui tenim un sant gros. No pel que va fer, que no és gran cosa, sinó per la quantitat de gent que en el món es diu Jaume, per culpa seva, i per la quantitat de ciutats i viles que avui celebren la seva festa major, per culpa seva. L’home era un jueu que tenia un nom hebreu, Yaʿqob, que no sabem exactament què vol dir (com que hi ha diverses hipòtesis ho deixarem així). Era el nom que portava el fill d’Isaac i nét del patriarca Abraham. El nom del nostre sant es va estendre a tot el món cristià, passant pel grec Iákobos i després pel llatí Iacobus, que es modificà en Iacomus (segurament passant per Iacombus). I de Iacomus vingué el català primitiu Jacme, després Jaume, el francès Jacques (però hi hagué un francès antic James que originà l’anglès James), l’italià Giacomo, l’espanyol i portuguès Jaime, etc. En totes aquestes llengües l’original hebreu Yaʿqob es va bifurcar en dos noms diferents: Jacob i Jaume, que, encara que tenen el mateix origen, són dos noms considerats diferents. Però l’alemany i altres llengües no coneixen tal bifurcació, i només tenen un nom, pròxim a la forma original hebrea (alemany Jakob). La llengua que va fer més malabarismes va ser l’espanyol. De l’expressió en vocatiu Sancti Iacobe, usada pels castellans com a crit de guerra contra els musulmans, sorgí Santiyagüe i Santiago, i d’aquestes formes, sentides com el mot san seguit d’un nom personal, per deglutinació aparegueren les formes Yagüe, Yago, Tiago, Diago i Diego. El mateix passà en portuguès: Santiago s’interpretà com a são Tiago, i d’aquí sortiren els noms Tiago i Diogo. A l’Edat Mitjana Diego va ser llatinitzat en Didacus, nom que mai no va existir en llatí parlat (com Lluís o Xavier van ser llatinitzats en les formes Ludovicus i Xaverius). Aquest Didacus és el responsable de la «invenció» catalana Dídac, que tan poc agradava a Joan Coromines.

Segons els textos del Nou Testament, el nostre sant d’avui era un dels dotze apòstols, fill de Zebedeu —un pescador benestant— i de Salomé —una seguidora de Jesús— i germà de l’apòstol sant Joan, que no s’ha de confondre amb sant Joan Baptista ni amb cap altre dels diversos Joans que apareixen en escena (vegeu l’article sobre Sant Joan). És un dels primers apòstols que Jesús va «fitxar» i el primer que morí martiritzat, l’any 44. I no hi ha gaire cosa més a dir sobre la seva vida que sigui segura. Per a distingir-lo d’altres Jaumes, com Jaume el Menor o Jaume el Just, a aquest li diuen Jaume el Major. Diguem per a situar el lector que sant Jaume el Menor és un altre apòstol, que en la cultura popular no pinta gaire i que fa festa per Sant Felip, el 3 de maig; i que Jaume el Just era un germà de Jesús, cap principal de l’Església de Jerusalem després de la mort de Crist, però que no fa festa cap dia perquè l’Església el considera la mateixa persona que Jaume el Menor. Per a tot aquest embolic vegeu l’article sobre Sant Felip.

La tradició diu que sant Jaume anà a predicar a la península Ibèrica i que el seu cos està enterrat a la catedral de Sant Jaume de Galícia. Degué fer una feinada, perquè predicà a Galícia, a Barcelona i a Lleida, on es va clavar una espina que li va treure un àngel que duia un fanalet (aquest és l’origen de la processó dels fanalets que es fa a Lleida la vespra de Sant Jaume). L’actiu predicador també passà per Saragossa, on li aparegué la Mare de Déu damunt un pilar i li demanà que tornàs a Jerusalem. Aquesta aparició és la base de la basílica de la Mare de Déu del Pilar, patrona d’Aragó i de la Guàrdia Civil. Però com que Jaume morí a Jerusalem, decapitat per ordre d’Herodes Agripa, hom ha compost que un cop mort, el seu cos i el seu cap van ser traslladats a Galícia, concretament a Iria Flavia, que ara es diu Padrón. I qui va fer aquest llarguíssim viatge amb el mort en un temps en què els desplaçaments eren una odissea? Uns diuen que foren els seus deixebles Teodor i Atanasi, amb una barca de pedra. Però una altra llegenda diu que foren els àngels que el transportaren amb una barca sense timó i que anava tota sola. I després de travessar l’estret de Gibraltar i enfilar costa portuguesa amunt la barca fantàstica desembarcà a Iria Flavia, que en aquell temps era la ciutat més important d’aquell entorn. Totes aquestes creences sobre la predicació de sant Jaume a la península Ibèrica es troben documentades devers l’any 700, però no abans, cosa que fa suposar que tot és un muntatge de l’Església visigòtica. A la península no hi hagué comunitats cristianes fins al segle III. Però en el procés d’expansió del cristianisme moltes ciutats i seus episcopals pugnaren per a mostrar que tenien una vinculació directa amb algun apòstol, cosa que els donava una categoria especial.

I continua la tradició dient que al començament del segle IX un ermità anomenat Pelayo durant unes quantes nits consecutives va veure en el cel una gran resplendor com si fos un gran estel. N’informà les autoritats que al punt acudiren a veure què era tal lluminària. I a davall l’estel descobriren tres tombes, que tot d’una donaren per fet que eren les de sant Jaume (el cos que tenia el cap separat i davall un braç) i els deixebles Teodor i Atanasi. I a aquell lloc li digueren Campus Stellae (camp de l’estel), d’on vindria Compostel·la. Però sobre aquesta qüestió les recerques lingüístiques manegen altres hipòtesis més versemblants. La fundació de la ciutat de Santiago de Compostela (Sant Jaume en català) va ser obra del rei d’Astúries Alfons II el Cast, qui féu construir una església en el lloc de la suposada trobada de les restes de l’apòstol. La ciutat s’anà formant després al voltant d’aquella església. Amb això Alfons assegurava el seu poder a Galícia i l’adhesió dels gallecs. I alhora començaria un gran negoci com és el de la peregrinació a Sant Jaume. A l’Edat Mitjana les peregrinacions eren la indústria turística del moment, i multitud de monestirs i esglésies les compongueren per a tenir alguna relíquia d’un sant o d’un altre, perquè l’activitat peregrinatòria els donaria prestigi i diners. La peregrinació a Sant Jaume de Galícia, fou de les més importants i donà lloc al famós camí de Sant Jaume, el corredor atlàntic medieval que a l’entrada de la península aplegava els pelegrins que venien de tot Europa per diverses branques viàries. Alfons II va fer construir una església al lloc on haurien trobat la tomba de l’apòstol. Diferents temples se succeïren al mateix lloc fins a l’acabament del grandiós temple actual, que s’acabà en el segle XII i que guarda a la cripta, sota l’altar major, les suposades restes de sant Jaume. D’ençà de la trobada de la tomba, sant Jaume va ser el sant preferit dels reis de Lleó. La creença popular era que apareixia muntat en un cavall blanc a les batalles amb els musulmans i feia guanyar els cristians, que l’invocaven amb el crit de Santiago y cierra España. Per aquesta eficiència en la batalla fou anomenat pels castellans Santiago matamoros. En el segle XII fou instituïda per Alfons VIII de Castella l’Orde de Sant Jaume, un dels ordes militars més importants d’aquell regne. Sant Jaume fou declarat patró de Galícia i després de la Corona de Castella. I en el segle XVII, patró dels territoris de la Monarquia Hispànica.

En el lloc suposat de la seva decapitació es construí la catedral de Sant Jaume, en el barri armenià de Jerusalem. Sota l’altar de la capella de Sant Jaume diuen que hi ha el cap del sant, que ja hem vist que també és a Sant Jaume de Galícia.

En el nostre país sant Jaume és el patró de moltes localitats, com Bellver de Cerdanya, Corbins, Creixell, Puigmoltó, Queralbs, Riudoms, Salt, Ulldemolins, Benidorm, Benimarco, Callosa d’en Sarrià, Guardamar, Alcúdia, Binissalem, Formentera, Manacor i la meva segona vila, Algaida. Quin gust, passejar avui per Algaida, entre cossiers, amics i alfabeguera. Quatre municipis duen el nom del sant: Sant Jaume dels Domenys (el Baix Penedès), Sant Jaume d’Enveja (el Montsià), Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà) i Sant Jaume de Lierca (la Garrotxa). Jaume és un nom portat per diversos reis de la Corona d’Aragó i per tres dels quatre monarques de la Corona de Mallorca. Això va fer que a Mallorca Jaume hagi estat sempre un nom molt popular. Nombroses esglésies i convents dedicats a sant Jaume donen nom a places i carrers, com la plaça de Sant Jaume de Barcelona, centre vital de la ciutat, dita així perquè en el seu solar hi hagué l’església de Sant Jaume, enderrocada el 1823. A Palma l’església de Sant Jaume, en el carrer del mateix nom, és una de les quatre parròquies creades tot just després de la conquesta catalana.

Molts d’anys a tots els Jaumes. I a les Jaumetes (que és el nom femení), si n’hi ha cap a la sala.