Avui és Sant Julià. En rigor hauríem de dir que avui és un dels nombrosos santjulians que hi ha en el santoral. Només de màrtirs  —els que visqueren, o no, en els tres primers segles del cristianisme–  n’hi ha trenta-nou en el martirologi romà que es diuen Julià, vuit dels quals tenen la seva festa en el mes de gener. No és estrany, doncs, que ens perdem un poc amb tants de Julians i que molts no sàpien quin dia han de fer festa, suposant que en vulguin fer. Diu la dita que de Nadal a Sant Julià tretze dies hi ha. Si és així i no fem malament el compte, Sant Julià cau el 7 de gener. Però o bé qui va fer la dita la va errar, o bé temps enrere se celebrava aquest dia, o bé el Julià de dia 7 és un altre Julià de la nòmina. Sigui com sigui, el sant pel qual fan festa la major part de Julians, el sant d’avui, és Sant Julià dit d’Antioquia per uns i d’Antinòupolis o Antinoe per altres.

És un altre dels màrtirs del cristianisme, si bé és possible que sigui un sant més llegendari que real, com succeeix amb altres membres d’aquest club. Havent-hi tant de màrtir homònim, no és estrany que els cristians dels primers segles es fessin un bon embolic, i que de l’embolic sortís algun sant inexistent fruit de la mescladissa o de la confusió amb algun altre del mateix nom. Pot ser el cas del nostre sant d’avui, possiblement confós amb un també màrtir sant Julià d’Antioquia o de Cilícia, que fa festa el 16 de març.

Segons la tradició, el nostre home era un cristià que visqué a la segona meitat del segle III, a la ciutat egipciana d’Antinòupolis, fundada per l’emperador Hadrià, que les llengües serioses escriuen amb hac. Els seus pares l’hagueren de forçar a casar-se, perquè ell no anava gens de la cosa, i, resignat, trià una fina donzella anomenada Basilissa, òbviament també cristiana. Quan van morir els pares, la parella rebé una rica herència, que ràpidament van dedicar a l’assistència dels pobres fins que no en va restar quasi res. Per a completar una existència tan exemplar, marit i muller van decidir per unanimitat que no tastarien ni la més mínima espipellada de sexe en tota la seva vida, car una activitat tan impúdica els hauria restat mèrits per a ser sants. També acordaren fundar, ell, un monestir de monjos, i ella un de monges, amb la qual cosa es convertiren en una d’aquestes parelles modernes que viuen cadascú a casa seva i s’ajunten per als moments de plaer. Bé, a ells no els feia gaire falta. I per si tot això fos poc, convertiren la seva casa —que devia ser ben gran— en un hospital amb capacitat per a un milenar de llits. Per això ell és conegut amb el sobrenom de Julià l’hospitaler, malnom que també s’aplica a un altre Sant Julià llegendari del segle VII.

Corrien mals moments per als cristians en aquelles saons, per la fúria anticristiana de la mala bèstia de l’emperador Dioclecià. I ell fou víctima del governador dit Marcià, a Antioquia, tot i que altres diuen que la feta succeí a Antinòupolis. Era un dia dels primers anys del segle IV. El dit governador el féu detenir i jutjar. Durant el judici, presidit per Marcià, va passar per allà una comitiva que anava a enterrar un difunt. El governador, en pla de mofa, li va demanar que ressuscitàs aquell difunt, i en un tres i no res el mort aixecà el cap més espavilat i content que un gínjol i lloant i glorificant Jesucrist. Més s’enrabià encara el governador, qui li dictà una fulgurant i cruel sentència de mort, i de passada donà la mateixa recepta al ressuscitat. Els posaren tots dos dins una bóta de pega ardent, però les flames no els socarraren ni un pèl. Els llançaren a les feres a l’amfiteatre, i aquestes romangueren impassibles com si acabassin de sortir de l’àpat més abundant de la seva vida. Finalment, com és costum en aquests casos, l’espasa o la destral segà el coll de les dues víctimes, que, ara sí, no es bategaren mai més. Al ressuscitat li durà poc l’alegria. I pel que fa a Basilissa també l’escabetxaren juntament amb totes les monges que dirigia. Per descomptat, també és santa, encara que una mena de «santa consort», que en el santoral continua sempre al costat del marit si bé totalment eclipsada per aquest.

La devoció per la santa parella va créixer ràpidament i ja estava ben consolidada en el segle VIII. La seva festa ha anat ballant dins el mes de gener, segons les èpoques i les esglésies cristianes. A Barcelona el tenien per patró dels botiguers de roba i a Mallorca, dels emigrants.

Julià és un nom llatí (Julianus), que significa ‘pertanyent a la gens (clan) Julia’, a la qual pertanyia una de les més il·lustres i antigues famílies romanes, amb membres tan destacats com Gaius Julius Caesar o el seu renebot, el primer emperador Gaius Julius Caesar Octavianus, conegut com a August. En honor a Juli Cèsar es va canviar el nom del cinquè més del calendari (ara el setè), que abans es deia quintilis (cinquè). I per això a aquest mes li diem juliol. Els noms Julius i Julia van ser  molt usual entre els romans, més encara quan els van adoptar molts esclaus de l’emperador quan van recuperar la llibertat. I també eren freqüents Julianus i el femení Juliana. En català també és un nom freqüent de sempre, i molt menys el femení Juliana.

De viles i vilatges que es diguin Sant Julià n’hi ha un bon grapat: Sant Julià de Cerdanyola, Sant Julià de Llor, Sant Julià de Ramis, Sant Julià de Vilatorta i molts més. I el nostre sant és patró de moltes viles, encara que no es diguin Sant Julià, com Campos, Morella, Argentona, l’Arboç, etc. A Campos, que a nosaltres ens cau més a prop, tal dia com avui celebren la festa patronal. La vespra s’avancen als altres i fan una nit de foguerons i gresca i una animada festa entorn del Freu, un peix monstruós sortit de la platja de les Covetes que treu foc per la boca i escalfa l’ambient. L’endemà hi ha missa solemne, cossiers, goigs i adoració de les relíquies del sant, que encara que morís tan lluny alguna cosa li tocà a la vila campanera.

I Sant Julià també contribueix al refranyer que anuncia l’allargament del dia en aquest temps, mesurat amb les passes de diversos aninals: «per Sant Julià una passa de ca», o, amb una visió més optimista, «per Sant Julià cent passes de marrà».  I «per Sant Julià guarda el vi i guarda el pa», que ara no en tenim fretura però en altres èpoques havien de fer les llesques primes.

Molts d’anys a tots els Julians, i si a la sala hi hagués alguna Basilissa, la mateixa felicitació per a ella.

Sant Julià i Santa Basilissa a l’església del mateix nom de Valladolid.