Avui és Sant Marçal, un personatge obscur del segle III del qual sabem molt poques coses. I no en sabríem res, i doncs aquest article no l’hauríem escrit, si no fos perquè Gregori de Tours, un bisbe d’aquesta ciutat del segle VI, ens va deixar alguna cosa escrita sobre ell en el llibre Història dels francs. Alerta, però, que és un escrit que barreja relats d’èpoques i de valors diferents, i algunes coses que conta poden ser llegendàries. Segons el dit Gregori, sant Marçal era un dels set missioners que van ser enviats pel papa, un tal Fabià, (o més aviat pel bisbe de Roma, perquè de papa en aquell temps no n’hi havia) a predicar a les Gàlies durant l’època de les persecucions de l’emperador Deci, devers el 250; i aquests set senyors serien els cristianitzadors i els primers bisbes del territori que avui és França. Al nostre sant li tocà Aquitània, una província romana que s’estenia pel sud-oest de la França actual, i concretament posà el seu quarter general a la ciutat de Llemotges, capital de la regió del Llemosí.  El dialecte occità d’aquesta regió ens és ben familiar als catalans, per aquella solemne confusió lingüística que patiren els nostres homes de la Renaixença: «en llemosí sonà lo meu primer vagit». Ho recordau? La regió francesa es diu Limousin, i el mot francès limousine designa un mantó o capot dels pastors fets de pell de cabra o d’ovella, originari segurament de la regió, i també, en temps moderns, un tipus d’automòbil, per comparació metafòrica de la capota d’aquests autos amb el dit mantó dels pastors. Bé, tornem al sant. Gregori de Tours amb els seus escrits va promoure la devoció a sant Marçal i també a sant Martí, un altre predicador que en el segle IV va caure per aquelles terres i va ser bisbe de Tours. Però la realitat dels primers bisbes, de l’actual França i de molts altres llocs, àdhuc la realitat dels primers bisbes de Roma —presumptes papes— només és coneguda per tradicions locals que tenen molt de llegendàries.

I em sap greu però no sabem res més de la vida de Marçal. Ni d’on era, ni quin any va néixer ni quin any es va morir ni altres coses bàsiques. Segons la tradició va ser enterrat a Llemotges, al costat de la Via Agrippa, i el seu sepulcre fou lloc de peregrinació. En el segle IX allà mateix s’hi va construir la gran abadia benedictina de Sant Marçal de Llemotges, que tenia una gran biblioteca, parcialment conservada a la Biblioteca Nacional de França, i un gran scriptorium on s’il·luminaven els millors manuscrits. I tenia una de les esglésies més belles d’Occitània, ben situada en el camí de Sant Jaume. L’abadia va ser destruïda durant la Revolució Francesa i arrasada en el segle XIX. En el lloc ara hi ha la plaça de la República, en el cor comercial de Llemotges. El 1960 es van fer unes excavacions amb l’esperança de trobar el sepulcre del sant, i pel mateix preu trobaren els de sant Marçal i el de santa Valèria, una jove cristiana convertida per sant Marçal que va ser decapitada pel seu pretendent perquè la noia no es volia casar amb ell. La cosa més bona és que la decapitada agafà el propi cap amb una mà i corregué cap a l’església on sant Marçal deia missa, i allà morí en la pau del sant i del Senyor. Les dues tombes les podeu visitar de franc davall la plaça esmentada.

Arran de la importància de l’abadia de Llemotges i el moviment de peregrinació que generà, a partir del segle X aparegueren tota mena de creences i mites sobre el nostre sant. Fent-lo recular en el temps, el feren deixeble de Jesús i enviat pel mateix sant Pere a predicar a les Gàlies. Segons aquestes llegendes va fer molts de miracles, fins i tot ressuscità un mort tocant-lo amb una vara que sant Pere li havia donat. Va aparèixer una Vida de Sant Marçal, atribuïda al seu suposat successor, el bisbe Aurelià, però que era una falsificació del segle XI feta per un tal Ademar de Chabannes, monjo de l’abadia de Sant Marçal de Llemotges. Allà també es conta la història de santa Valèria, de què hem parlat. I en el segle XIII la Llegenda Àuria de Jaume de Voràgine li atribuí una col·lecció exuberant de miracles, com resurrecció de morts i conversions en massa. I així la seva fama s’anava fent gran. Una altra tradició diu que sant Marçal era el jove que va portar cinc pans i dos peixos aquell dia que cinc mil persones acudiren a escoltar la predicació de Jesús. Cinc mil persones que no tenien res per a menjar i molta rusca. I Jesús multiplicà aquells cinc pans i aquells dos peixos d’una manera tan espectacular que tots els assistents a l’acte restaren més que assaciats.

Sembla que en els Països Catalans ja hi hagué devoció a sant Marçal de ben antic. Tenia fama de guarir molts de mals («gloriós sant Marçal, alliberau-nos de tot mal») i a la seva regió ja en el segle IX havia estat invocat per a socórrer la gent davant una epidèmia d’ergotisme o foc de sant Antoni. Però el sant ha deixat aquí poca toponímia. Només hi ha una vila que porti aquest nom, Sant Marçal del Rosselló, a la confluència d’aquesta comarca i les del Conflent i el Vallespir. Un municipi d’un centenar d’habitants, i té aquest nom perquè el primer propietari i fundador de la vila es deia Marçal. L’església, evidentment, és dedicada al nostre sant. Després hi ha algunes ermites amb el nom de Sant Marçal, com Sant Marçal de Montseny o Sant Marçal de Santa Coloma de Farners. A Mallorca hi ha l’església de Sant Marçal, que és la més important de les esglésies de Marratxí. Aquest municipi, el cap històric del qual, Marratxí (maldit ara Marratxinet), va restar com un llogaret, té quatre parròquies que corresponen als quatre nuclis històrics (sense comptar Marratxí), tot i que cap dels quatre no és anterior al segle XVIII: Pòrtol, la Cabaneta, el Pont d’Inca i el Pla de na Tesa. L’església de Sant Marçal es troba prop de la Cabaneta. Permeteu-me que en parli una mica extensament perquè és el meu municipi natal. En el segle XV, quan els habitants de Marratxí eren quatre rates, la major part dels quals concentrats en el llogaret de Marratxí, es va construir una església dins la possessió de Son Verí que s’erigí en parròquia amb l’advocació de sant Marçal. L’església anterior, en el llogaret, dita Santa Maria de Marratxí i construïda en el segle XIII, devia ser petita o deteriorada. Diu la llegenda que la imatge de sant Marçal va ser trobada al lloc on ara és, evidentment dins una garriga. La van portar a l’església del llogaret però el sant va tornar a reaparèixer allà on l’havien trobat. I potser unes quantes vegades. La gent va entendre que el sant volia estar allà, i allà li feren l’església. El temple actual va ser construït sobre el precedent a partir del 1699, quan encara l’únic nucli urbà era el de Marraxí, i no s’acabà fins al cap de cent anys. La Cabaneta no aparegué fins que es va urbanitzar la possessió de Son Caulelles, el 1745. Sant Marçal continuava a ser una església enmig del camp per a un municipi quasi sense població. Ja ho diu una cançó popular: «El rector de Sant Marçal està dins una garriga, i no pot menjar cap figa perquè no té figueral». Avui Marratxí és un municipi que té una població de 40.000 habitants i una cinquantena de nuclis de població, la major part urbanitzacions recents. En tot cas, el patró del municipi és Sant Marçal i el seu escut, els cinc pans i els dos peixos de la història de la multiplicació miraculosa.

La romeria de Sant Marçal, la vespra del sant, ha estat sempre una de les de més anomenada de Mallorca. Tradicionalment la gent anava a l’església amb carros, que omplien l’explanada de davant el temple, tènuement il·luminada amb espelmes o llums de carbur. El programa era «adorar» el sant —deixar-li un bes als peus i una moneda— i anar a completes, beure aigua de la cisterna de la rectoria —miraculosa per a alguns— i comprar qualque espelma per al sant, i estampes i altres «souvenirs» semblants, i les coques fetes pels forners locals. I sobretot els típics siulells (siurells en el parlar corrent), figuretes de fang cuit fetes pels artesans locals, pintades de blanc, verd i vermell i amb un siulet al costat. Aquestes figuretes tan emblemàtiques que inspiraren Joan Miró. Els qui no hi podien anar encarregaven un siulell als qui hi anaven, cosa que va fer aparèixer la coneguda frase «si vols un siulell, siula», és a dir, paga’m abans els diners que val. N’hi havia que passaven la nit per allà esperant l’ofici solemne de l’endemà, i no hi havia gaire cosa més a fer. Diu també la tradició que el vespre de Sant Marçal en aquell redol les mosques no piquen les bèsties. Qui això escriu encara ha pogut veure, de molt petit, l’explanada de Sant Marçal plena de carros i gent debatent encuriosida sobre si les mosques picaven o no picaven els animals. Observant atents si les bèsties mosquejaven, és a dir, espolsaven la coa i pegaven cops de pota a terra. En aquelles saons els meus pares i jo no ho vam aclarir, i ja no ho aclarirem, perquè fa molt de temps que ja no hi ha carros ni bèsties, sinó saturació d’autos que cerquen àvidament un lloc per a estacionar. I renou de les atraccions de fira, i concerts i correfoc, i parades on venen objectes fets a l’altre cap de món. Però també hi ha els siulells i altres productes del lloc, i l’alegria de la gent, i el sant, que encara té qui li vagi a besar els peus. I les hortènsies espectaculars que adornen l’altar major, fetes per marratxiners que es proven per a veure qui la té més grossa i més bella. La festa és plaent, però segur que aquells avantpassats nostres que anaven a Sant Marçal i només tenien el carro i els llums de carbur, el sant i les completes i les agradables xerrades, se’n tornaven amb una emoció que ara ja no hi és.

Marçal, procedent del llatí Martialis, és a dir relatiu a Mart, ha estat sempre un nom poc feqüent en el nostre país. Vejam si aquest article contribueix a promoure’l un poc. En tot cas, si algun Marçal el llegeix, molts d’anys i bons.

.

.