Sant Henric

Avui (segons el santoral pre Vaticà II) o despús-ahir (segons el santoral oficial de 1969) és Sant Henric. Tenim avui un altre sant que va ser rei, com sant Ferran, sant Lluís i altres. Sant Henric és un sant alemany, l’únic monarca alemany que ha arribat a la santedat. Bé, aquest va ser més que rei, perquè va ser emperador. Es tracta d’Henric II del Sant Imperi Romano-Germànic. Nascut el 973, era fill del duc Henric II de Baviera, a qui va succeir  en el ducat a 22 anys com a Henric IV. L’home es va passar la vida com qualsevol membre de la reialesa medieval: tramant revoltes, reprimint revoltes, intrigant per a aconseguir més poder, lluitant contra uns i altres, etc. Va aconseguir de ser coronat rei d’Alemanya (Rex Romanorum), rei d’Itàlia (Rex Italiae), i finalment el papa el va coronar emperador (Romanorum Imperator). Un currículum certament brillant.

I què va fer per a ser sant, tenint en compte que el seu comportament fou força «vulgar»? Doncs una activitat que es veu que donava resultat: donar béns a l’Església. Tants que el papa Eugeni III, en agraïment, el va canonitzar el 1147. I per si no bastava l’agraïment, anys més tard, el papa Innocenci III va canonitzar la seva dona, que tenia un nom tan exòtic com Cunegunda. Tan exòtic com el seu matrimoni, que, segons diuen, va ser rigorosament platònic. Un altre mèrit —o pretext— per a la canonització del monarca. I encara n’hi ha algun altre, com el fet que promogué catedrals i fundà diòcesis, com la de Bamberg, on fou enterrat després de la seva mort, el 1024. En aquesta diòcesi començà la seva veneració, que s’anà estenent per Baviera i altres parts d’Alemanya. Al nostre país aquesta devoció ha estat molt feble: no hi ha toponímia amb el nom del sant, i aquest mateix nom ha estat aquí tradicionalment molt secundari. Algun refrany sí que s’ha creat, com aquell que diu «per Sant Henric del mestre em ric», degut al fet que el 15 de juliol a les escoles posaven punt.

Doncs com que no tenim molt a dir sobre aquest sant, un xic llunyà, parlem del nom. Henric és un nom germànic. En antic germànic era Haimirich, procedent de Haim (casa, cf. l’anglès home) i rich (governant, líder). Aquest nom germànic passà a totes les llengües parlades avui: català Henric, francès Henry, italià Enrico, espanyol Enrique, portuguès Henrique, romanès Henric, alemany Heinrich, danès Henrik, basc Henrike, neerlandès Hendrik, lituà Henrikas, noruec Henrik, polonès Henryk, suec Henrik, etc. I es llatinitzà en Henricus. I com és que si totes les llengües l’escriuen amb h (llevat de l’espanyol i, òbviament, l’italià), en català tothom escriu Enric, sense h? Ah, doncs perquè algú es va oblidar de posar-la-hi, i així ho tenim. Això en to jocós, és clar, perquè la realitat és que la manca de h és una petita mostra de pura dependència de l’espanyol que ningú no ha rectificat. Tant de bo aquest article pseudo-hagiogràfic hi pugui ajudar. A Castella hi hagué quatre reis que es digueren Henric, el primer, del començament del segle XIII. En castellà el nom s’escrigué indistintament Henrique i Enrique, igual que el cognom (Henríquez o Enríquez), però al final Enrique s’imposà. Deu ser per això que alguns documents catalans medievals es refereixen al rei de Castella com a Enrich o Anrich, i això podria ser un motiu d’escriptura del nom sense hac ja en temps antics. Cosa, però, que no justifica la grafia predominant actual.

Ep, però en català tenim un nom que pot tenir la mateixa etimologia que Henric (com deia, del germànic Haimirich), que és Eimeric, si bé no té res a veure amb el sant. És un bonic nom català medieval que avui perviu més aviat com a cognom. Tradicionalment s’ha escrit Aymerich i té un equivalent en italià, Amérigo. Un personatge dit així donà nom al continent americà: Amérigo Vespuccio, que, segons els de l’Institut Nova Història, no era sinó el català Eimeric Despuig. Si non è vero…

Molts d’anys a tots els Henrics i a totes les Henriquetes, encara que es mengin la h.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari