Santa Rita

Avui és Santa Rita, advocada de les causes impossibles. Una santa molt preuada pels filòlegs que voldríem que la gent usàs correctament els pronoms febles, les preposicions i algunes coses més. Un dels sants més presents a la nostra infantesa, per la freqüència amb què els marrecs recitàvem aquell «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita», quan algú ens donava alguna cosa i la reclamava més tard.

Aquesta és una altra santa «moderna», i, per tant, no podem dir que sigui inventada o llegendària, com molts de gloriosos màrtirs dels primers segles de la nostra era. Màrtir ho va ser un poc, mentre romangué casada, però res comparable a passar pels lleons, per la roda de punxes o per una caldera d’oli bullent. Diríem que va ser una santa normaleta, modesta. No va escriure res ni va fundar cap orde religiós. De miracles sí que n’hi atribueixen molts, però ja sabem que sempre que ocorre un miracle no hi ha mai el notari ni la càmera filmant. La nostra santa era una dona italiana nascuda el 1381 a Roccaporena, un llogaret del municipi de Cascia, allà pel centre d’Itàlia, que avui té una setantena d’habitants. El seu nom era Margherita Lotti. Això de Rita és un hipocorístic, com Xesca o Tina, però d’ençà que la van fer santa ja no és un hipocorístic sinó un nom ben independent portat per milers de dones a una bona part del món.

De nina ja tenia idees de ser monja, però els seus pares, propietaris de terres benestants, sempre pensant en el bé de la nina —i potser el seu— es van estimar més casar-la amb un bon partit. I així na Riteta esdevingué la muller de Paolo Mancini, noble i òbviament ric, quan la criatura només tenia entre dotze i setze anyets. I tot d’una, a aquesta tendra edat, ja va tenir un fill. I molt aviat un altre. El tal Mancini era un individu malsofrit, agressiu i violent, que la insultava i la maltractava contínuament, i ella aguantava com una santa, perquè en aquell temps no hi havia el telèfon 016 ni serveis de suport a les víctimes de violència domèstica. Ni el fet de ser una senyora d’un senyor feudal i viure a una mansió envoltada de luxe la compensaven de la infelicitat d’aquell matrimoni.

En aquella Itàlia medieval les hostilitats entre famílies nobles eren pa de cada dia, i en un d’aquells enfrontaments amb la família rival el violent Mancini hi va deixar la pell. Na Rita l’havia suportat divuit anys. Els dos fills de Rita, Giangiacomo Antonio i Paolo Maria, estigueren ara sota el tutoratge i autoritat del germà del marit difunt, Bernardo, qui no cessà d’incitar-los a cercar venjança contra els assassins del seu pare. Una altra font de dolor per a la pobra Rita, que arribà a pregar a Déu que s’endugués amb ell els seus fills abans que haver de veure’ls amb les mans tacades de sang. I Déu li va fer cas i, un any després, els dos nois moriren de disenteria.

Morts l’home i els fills, i amb una trentena d’anys, la dona posà en pràctica aquell lema de tantes dones just després d’esdevenir vídues: un sol Déu, un sol marit. I li arribà l’oportunitat de satisfer els deus desigs d’infantesa, que no s’havien esborrat de la seva ment. Demanà entrada al convent de Santa Maria Magdalena de Cascia, però les portes del monestir no s’obriren per a ella, sigui perquè no era verge o pels episodis truculents associats a la seva família. Li passà ben igual que a Caterina Thomàs, que també fou rebutjada en un altre convent de Santa Maria Magdalena. Però Rita insistí, com la santa de Valldemossa, i al final va ser acceptada amb la condició que primer reconciliàs la seva família amb la família rival. Ella pregà a diversos sants de la seva devoció, i la resposta arribà en forma de pesta bubònica, que infectà Bernardo Mancini i li llevà les ganes de moure més brega pus mai més. A 36 anys Rita va ser admesa al monestir. I allà va viure tancadeta durant quaranta anys, fins que es va morir de tuberculosi el 22 de maig de 1457. Una història normal, d’una dona que, com tantes altres, va tenir problemes familiars i, com tantes altres, es va fer monja.

Però com que no hi ha sant sense miracle, les hagiografies n’han aplegat una col·lecció. Diuen que quan només tenia uns quants dies, un eixam d’abelles envoltà la nina en el seu bres, però no sols no la picaren sinó que algunes li entraren dins la boca i hi depositaren mel. Diuen que just entrar en el monestir, la superiora la va sotmetre a dures proves, com regar cada dia una parra morta que hi havia en el claustre. I, després de molts de dies de regar-la, la planta començà a treure ulls i aviat fou una parra esponerosa. Diuen que un Divendres Sant que pregava davant un gran crucifix, una espina de la corona de Jesús va sortir disparada i es va clavar al bell mig del front de la santa, cosa que li causà una bona ferida —un estigma, tècnicament— que dugué al front tota la vida. Amb tot, quan havien de canonitzar sant Nicolau de Tolentí —un dels qui l’havien ajudada a entrar en el convent—, Rita demanà per a anar a Roma. Amb aquella ferida purulenta que no hi havia manera de guarir, la superiora li negà el permís, però el dia que havia de partir la ferida desaparegué de cop i Rita pogué anar a Roma. Quan en va tornar, la ferida comparegué un altre cop. També conten que quan Rita estava molt malalta i pròxima a la mort, una cosina que va anar a visitar-la al convent li demanà si volia res de casa seva. La monja li digué que volia una rosa del jardí. Malgrat que era el mes de gener, la cosina anà a cercar la flor sol·licitada i a l’instant es presentà amb una bella rosa que just començava a obrir la seva bellesa i el seu aroma. Per això la santa és pintada sovint amb una rosa a la mà o voltada de roses. I de la quantitat de malalties difícils que ha guarit fins avui, de gent desesperada que s’encomanava a ella, ja ni en parlem.

Les primeres biografies de la santa es publicaren en el segle XV, escrites per dos frares agustinians, Giovanni Giorgio Amici i  Giuseppe Canetti. Però totes dues es perderen. El 1610 un altre frare agustinià, Agostino Cavallucci, escrigué la primera biografia conservada; com a les altres dues, el relat es va fer a partir de les contarelles que circulaven per Cascia i Roccaporena. I el 1626 Urbà VIII va beatificar Rita de Cascia, després de la gran propagandassa que li féu el secretari d’aquest papa, Fausto Poli, que havia nascut a pocs quilòmetres del llogaret natal de Rita. El 1900 Lleó XIII la va canonitzar, quan ja feia segles que la devoció popular la considerava una santa. Devers el 1940 s’aixecà a Cascia la gran basílica de Santa Rita, que, igual que la seva casa natal, és una gran atracció de turisme pietós. En aquesta basílica, dins una urna de vidre en una tomba monumental, s’exhibeix el cos incorrupte de la santa. Igual que la nostra Caterina. La devoció a santa Rita s’estengué per tot el món, però especialment a Itàlia, Espanya i l’Amèrica hispanòfona. El dia de la seva festa centenars d’esglésies a ella dedicades s’omplen de roses, que són beneïdes en una cerimònia associada a una missa solemne. És patrona de les causes impossibles, dels desesperats, de les víctimes dels maltractaments, de les vídues, de les malalties corporals i de les ferides. I pels miracles que hem vist també ho podria ser dels apicultors, dels viticultors i dels floristes.

A Mallorca la devoció a santa Rita degué començar al principi del segle XVIII. Òbviament quan encara no era santa oficial, sinó només beata. El 1714 s’erigí una capella dedicada a la dita beata a l’església del convent agustinià del Socors de Palma, que s’havia construït una vintena d’anys abans. La promogué el frare d’aquell convent Julià Ginard, que va sortir bé d’una complicada intervenció quirúrgica o d’una greu malaltia. Mèrit que atribuí a santa Rita, que havia invocat. A moltes altres esglésies parroquials o conventuals de Mallorca santa Rita té altars, imatges o pintures. Si veieu una monja amb una nafra enmig del front, és Santa Rita. Però la reina de totes les Rites és la Rita del Socors. Malgrat aquesta devoció, a Mallorca el nom de Rita ha estat pràcticament inexistent. Quan arribà la devoció a la santa, la norma social d’imposar als infants el nom dels avis era intocable. Deu ser per això que no hi ha hagut tradicionalment Rites. Això sí, s’ha creat una expressió ben arrelada: una manera de deixar ben clara la negativa a fer una determinada acció que algú demana de fer és enflocar un contundent na Rita. «Demà farà feina na Rita». O, de manera més completa, na Rita sa pentinadora, un personatge que, ara com ara, no sabem qui és.

I, tornant al principi, d’on surt el famós «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita»? Com que per a tot hi ha explicació, diuen que una vegada una joveneta que no tenia parella acudí a la santa perquè li resolgués tan seriós problema i tan peremptòria necessitat.  En un tres i no res un encertat xicot aparegué a la vida de la fortunada. Però passat un temps, el jove ho va repensar i desaparegué com havia aparegut. La noia, entre decebuda i enrabiada per la prompta data de caducitat del miracle, es plantà davant la santa tot recriminant-li: «santa Rita, lo que se da no se quita». Òbviament, la defraudada noia havia de ser hispanoparlant. Si hagués estat parlant d’una altra llengua, ni hi hauria rima i, per tant, no hi hauria dita.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari