Arxiu corresponent a novembre 2022

Antoni Maria Alcover i el diccionari*

Enguany s’acompleix el 60è aniversari de l’acabament del Diccionari català-valencià-balear. No és un múltiple de 50 o de 100, que és quan es fan les grans celebracions, però és una xifra significativa, car també és el 160è aniversari del naixement del seu autor i el 90è de la seva mort. I, a més, és el 90è aniversari de l’acabament del diccionari de Pompeu Fabra. Un any, doncs, de recordar diccionaris i homenatjar-ne els autors.

Alcover va ser sobretot un home apassionat, forjador de projectes enormes i un treballador infatigable. Sense aquestes dues condicions no hauria dut a port la seva gran obra: el Diccionari català-valencià-balear. Aquesta obra centrà tota la seva vida i hi dedicà la major part de les hores del dia, sobretot d’ençà que va llançar la famosa Lletra de convit (1901), fins a la seva mort (1932).

Nascut el 1862, en Alcover es despertà l’interès per la llengua molt aviat. Quan només tenia 18 anys, essent seminarista, es llançà a una activitat de recopilació de mots, gloses i rondalles. La seva carrera començà com a folklorista, entre rondalles i cançons i proclames de caràcter catòlic integrista en alguna premsa local. A 23 anys (1885) publicà Contarelles d’En Jordi d’es Recó, arreplega de diversos textos de cultura popular, entre ells les primeres rondalles recollides. I el 1896 sortí el primer volum de Rondayes mallorquines, fabulós monument de la nostra cultura popular.

La primera fase de la vida d’Alcover es desenvolupà en una Mallorca en què la consciència de la unitat de la llengua catalana era molt rudimentària o inexistent. Una profunda diglòssia s’havia implantat a Mallorca fruit de la política d’anihilar el català practicada per la monarquia borbònica i l’Estat liberal espanyol. La llengua de Mallorca era anomenada sempre mallorquí, i l’activitat centrada en aquesta llengua es reduïa a algunes gramàtiques i diccionaris sense visió clara de la identitat i unitat de la llengua, com la Gramática de la lengua mallorquina de Joan Josep Amengual (1835), el Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín del mateix autor (1858) o el Diccionari mallorquí-castellà de Pere Antoni Figuera (1840). En aquest ambient es produeix la primera activitat lexicogràfica d’Alcover, centrada només en el «mallorquí». El 1882, avançant-se al gran diccionari, guanyà un premi amb l’obra Mostra de diccionari mallorquí, que recull tres mil frases o modismes que duen els verbs anar, dur i fer. La mateixa obra premiada incloïa un estudi sobre el gènere dels mots amor, color i olor. Fou Tomàs Forteza (1838-1898), gramàtic excepcional molt avançat al seu temps i autor d’una magnífica Gramática de la lengua catalana, qui va inculcar en el jove Alcover la visió de la unitat de la llengua i la necessitat de donar-li el seu nom adequat, una unitat i un nom que Alcover defensaria tota la seva vida, malgrat el trist episodi del canvi de nom del diccionari, produït en un moment dissortat.

A l’albada del segle XX, Alcover, ja posseïdor d’una bona formació filològica, obra del mestratge de Forteza i de la lectura de les obres de romanística disponibles, llançà el seu gran projecte de diccionari integral de la llengua catalana, antiga i moderna, general i dialectal. Per a aquesta empresa reuní un ampli equip d’informadors, corregué el territori de la llengua en les seves famoses eixides filològiques (1900-1928) i publicà el Bolletí del diccionari de la llengua catalana (1902-1936), on es presentava tota mena d’informacions sobre la marxa de l’obra i estudis diversos de filologia o dialectologia.

Mentrestant, el 1911 Alcover va ser nomenat president de la Secció Filològica, creada el mateix any. L’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) li havia donat una considerable rellevància pública. En aquest congrés es començaren a veure les diferències amb Pompeu Fabra, qui assumí la presidència de la Secció Filològica i el clar lideratge de la codificació del català, a partir de 1918, després del trencament d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans, un trencament que dugué el canonge a emprendre una dura batalla contra la institució. El gran diccionari projectat per Alcover havia de ser una obra  institucional de l’Institut, per a un públic especialitzat i complementat amb un diccionari manual per al gran públic. Però les coses no pogueren anar així.

Trencades les relacions amb l’Institut, el gran diccionari restà en mans exclusives d’Alcover, qui s’hi lliurà amb el seu entusiasme congènit. Va tenir la sort de trobar un col·laborador entusiasta de la llengua i treballador com ell, Francesc de Borja Moll, un jove seminarista que «reclutà» durant una visita al seminari de Ciutadella. Sense Moll no sabem què hauria passat amb el diccionari. Aquest sortí en fascicles a partir del 1926, i a la mort d’Alcover (1932) s’havien publicat els dos primers volums, amb una ortografia diferent de la de l’Institut (1913), que Alcover defensà i mantingué fins a la mort. En un ambient de tensió per l’enfrontament d’Alcover no sols amb l’Institut sinó amb tot el catalanisme del Principat i també de Mallorca, Moll reprengué la tasca, rectificà l’ortografia en la reedició dels dos primers volums i l’edició dels següents, i a poc a poc restablí la confiança i les bones relacions amb la Secció Filològica i el catalanisme. Però aquell diccionari ja no seria el diccionari institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, com ho fou el Fabra, sinó un diccionari d’autor. O, més ben dit, de dos autors, i amb molta raó és conegut com l’Alcover-Moll, nom, d’altra banda, que tendim a usar aquells que lamentam el nom oficial del diccionari, posat per Alcover en un moment de ruptura amb Barcelona i de recerca del suport econòmic de Madrid. Sense un dels dos autors el diccionari no existiria. Alcover en fou el concebedor, el propulsor i l’obrer entusiasta fins al segon volum (1932); i Moll en fou el continuador i treballador tenaç fins a l’acabament el 1962, amb les grans dificultats derivades de la guerra del 36-39, i amb col·laboradors com Manuel Sanchis Guarner o Aina Moll.

L’Alcover-Moll és un monument de la lexicografia catalana i de la lexicografia romànica. Un grapat de diccionaris en un sol diccionari: un diccionari de la llengua comuna, un de la llengua antiga, un diccionari etimològic, un diccionari dialectal, un diccionari de pronúncia i un depòsit de fraseologia i cultura popular. L’Alcover-Moll ens il·lumina en la recerca de la història de la llengua i en la recerca de la interferència de l’espanyol sobre el català. L’Alcover-Moll s’acaba el 1962. Això vol dir que tot el nou lèxic aparegut després d’aquell moment no és al diccionari. Hi ha debat sobre si aquest s’ha d’actualitzar o no. Potser ja hi ha molts altres instruments que l’actualitzen: el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) i altres diccionaris equivalents, els instruments en línia, com els treballs del Termcat, i, pel que fa a aspectes històrics i etimològics el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, l’altre gran monument lexicogràfic del català. En tot cas, l’Alcover-Moll sempre serà una base indispensable per a anar construint el progrés de la filologia i la lexicologia catalana i aquest pou inesgotable que és el coneixement de la nostra llengua, la columna vertebral de la nostra nació.

*Publicat originalment a https://www.amicsdelseminari.com/_files/ugd/11232f_6af7b092992745a996329addfdf15719.pdf.

Cap comentari