Resultat de la cerca

Santa Helena

Avui és Santa Helena, una santa d’alt standing, perquè va ser ni més ni menys que emperadriu de Roma i mare d’emperador. Es deia, en llatí, Flavia Iulia Helena Augusta, però la coneixem pel seu cognomen, Helena, un antropònim d’origen grec que no se sap ben bé què vol dir, però sabem que en català s’ha d’escriure amb hac, com es fa en totes les llengües que tenen hac i l’usen bé.

Va néixer devers l’any 250, tampoc no sabem exactament on. S’ha dit que podria haver nascut a Drepana, una ciutat de l’actual Turquia, que després es digué Helenòpolis en honor de la nostra santa. Això no vol dir que hi nasqués, car altres topònims, com Helenòpolis o Helenopontus, també són dedicats a ella, i només va poder néixer a un lloc. Algunes fonts diuen que era de família de baix estatus: son pare hauria estat un soldat i sa mare, una filla d’un hostaler. Malgrat això va trobar un bon partit i es casà, o la casaren, amb Constanci Clor, que anys més tard seria emperador de Roma. Una tradició diu que es conegueren quan l’home guerrejava prop d’on vivia Helena, que casualment es toparen i que descobriren que tots dos portaven un braçalet de plata exactament igual. Signe que Déu els volia ajuntar, malgrat la gran diferència de nivell social. En tot cas la felicitat durà poc, perquè aviat Constanci la volgué canviar per una de més nivell, Teodora, filla de l’emperador Maximià. Alguns crítics diuen que Helena no era l’esposa de Constanci sinó una concubina. Fos o no la seva esposa, quan Constanci fou elevat a la dignitat de Cèsar, es casà amb Teodora. Quan Helena tenia al voltant de vint anys nasqué el seu fill Constantí, que seria l’emperador Constantí I el Gran. Després de la separació de Constanci Clor, Helena visqué una vida retirada, prop del seu fill, que sentia per ella una gran estima. Quan el 306 Constantí fou proclamat emperador, ella tornà a la cort imperial, de Trèveris i de Roma, i rebé el títol d’augusta.

Fou després de la proclamació del seu fill com a emperador, segons algunes fonts, que Helena es convertí al cristianisme, fins aquell moment una religió proscrita i perseguida. Se suposa que Helena influí damunt Constantí, i això determinà que aquest es convertís en el primer emperador protector del cristianisme. El 313 promulgà l’edicte de Milà, pel qual, després de segles de persecució, els cristians eren autoritzats a practicar lliurement la seva religió i els eren retornats els béns confiscats. Però la seva acció protectora del cristianisme anà molt més enllà. Donà al papa Silvestre I el que havia estat palau de Dioclecià, que es convertí en residència papal durant mil anys, el palau del Laterà. D’una casa modesta els papes —o més aviat els bisbes de Roma— passen a viure a un palau imperial. Davant el palau, Constantí promogué l’edificació d’una basílica dita avui Sant Joan del Laterà, que és la catedral de Roma. El 324 Constantí va fer construir la basílica de Sant Pere (vegeu l’article dedicat a Sant Pere). I promogué i pagà l’edificació de moltes esglésies i donà propietats i poder a l’Església, que a partir d’aquell moment comença a esdevenir un veritable poder. Constantí va convocar i presidir el concili de Nicea (325), en què s’establí l’ortodòxia cristiana, la que ell decidí, que posà fi a alguns segles de disputes ideològiques entre les diverses faccions cristianes. Segons algunes fonts, convidà els bisbes presents al concili a una tirallonga de banquets fastuosos i amenaçà amb el desterrament els qui no s’avinguessen a votar el que ell volia. Constantí és el «fundador» de l’Església catòlica, i si tot això ho va fer influït per sa mare, aquesta en deu tenir tot el mèrit. L’obra cristiana de Constantí fou una autèntica girada de truita. Ell i sa mare feren destruir multitud de temples de la religió romana, i tot just després de l’edicte de Milà els cristians tingueren carta blanca per a destruir temples i assassinar sacerdots pagans. El mateix Constantí saquejà els temples de Grècia i s’endugué tots els seus tresors a Constantinoble, la ciutat que ell convertí en la nova capital de l’imperi. Constantí és considerat sant per l’Església ortodoxa, malgrat que passà la vida assassinant gent, inclosos familiars molt directes, en un ambient d’intrigues polítiques i lluites pel poder. Els historiadors cristians li posaren el sobrenom d’el Gran.


El que també va fer Constantí és subvencionar a la seva mare un viatge a la Terra Santa, on es dedicà a construir temples i a cercar relíquies de Jesús. Segons el bisbe i historiador Eusebi de Cesarea, allà va fer construir l’església de la Nativitat, a Betlem, sobre una gruta on se suposava que havia nascut Jesús, i l’església d’Eleona, al turó de les Oliveres, on Jesús suposadament es va acomiadar del món quan va pujar al cel verticalment. I com que l’augusta emperadriu no tenia problemes de liquiditat, també va fer construir una església en el mont Sinaí, en el lloc on Moisès trobà un arbust en flames que no s’acabaven i la veu de Déu que li encomanà d’alliberar el seu poble dels egipcians. Anys més tard, al costat de la capella s’hi construí el monestir de Santa Caterina, un dels més antics que continuen habitats. En realitat, aquestes esglésies les féu construir Constantí, però el mèrit ha estat per a la mare.

L’emperador Hadrià (76-138), un altre que també ha d’anar amb hac, després de les revoltes dels jueus contra l’imperi, havia dut a terme una implacable repressió dels hebreus. Sobre la Jerusalem destruïda hi havia aixecat una ciutat romana —Aelia Capitolina—, plena de temples pagans. Doncs bé, segons una llegenda forjada en el segle V, Helena va fer esbucar un temple romà dedicat a Venus, construït per l’emperador Hadrià en el mateix lloc on se suposa que hi hagué la tomba de Jesús, a la zona del Calvari, per a aixecar-hi un temple cristià. Després d’ensorrar el temple, l’emperadriu va fer excavar en el lloc i què pensau que va trobar? Doncs tres creus. Sí, les tres creus en què foren clavats Jesús i els dos lladres. Segons unes fonts, la creu de Jesús duia el títulus, la fusteta amb l’INRI, i segons unes altres, no. En aquest darrer supòsit, Helena va fer dur una persona que estava a les portes de la mort i la va fer posar damunt cada una de les creus. Quan la van posar damunt la primera, el malalt continuà tan atabacat com abans. El posaren damunt una segona creu i res. Finalment, el posaren damunt la tercera creu i l’home, o la dona, s’aixecà amb un bot i romangué més sa que un gra d’all. Helena ja tenia la creu de Jesús, la que fou anomenada la Vera Creu i que fou una de les relíquies més importants del cristianisme. No sols va trobar la creu sinó els claus de la crucifixió, els Sants Claus, que evidentment també agafaren una valor incalculable. En el lloc de la descoberta Constantí va fer aixecar el temple del Sant Sepulcre. Un altre. El cristianisme té les fites tan clares que fins i tot se sap el dia de la troballa: el 3 de maig del 326, que fou declarat dia de la invenció (descobriment) de la Vera Creu, en què fan festa les dones que es diuen Creu (si n’hi ha cap) o Cruz, María de la Cruz o Maricruz. Jaume de Voràgine broda la llegenda a la seva manera. Quan Helena va arribar a Jerusalem, li digueren que un jueu sabia on era la creu, però quan aquest va ser interrogat, es negà en rodó a obrir la boca. Llavors Helena el va ficar dins un pou sense res per a menjar ni beure. Passada una setmana el pobre jueu va confessar la localització de la creu. A propòsit, sobre l’origen de la creu de Jesús també hi ha moltes llegendes. La més atrevida, escrita pel mateix Jaume de Voràgine, relaciona la creu amb l’arbre de la ciència del bé i del mal, aquell que produí la famosa poma que menjà Adam a proposta de la seva parella. Set, tercer fill d’Adam, va sembrar una llavor d’aquest arbre dins la boca del cadàver d’Adam. Sobre la tomba d’Adam cresqué un gran arbre, que el rei Salomó va fer tallar per a construir el temple de Jerusalem. Quan Herodes reconstruí el temple, d’aquella fusta es va fer la creu que seria de Jesús.

Santa Helena no sols trobà la creu i els claus de Jesús, sinó que també trobà la corona d’espines amb què els soldats es befaren de Jesús, la Santa Corona. Amb un clau (o dos) es va fer el Sant Mos, és a dir el mos del cavall de Constantí, que desaparegué amb el pillatge de Constantinoble per la Quarta Croada, i anys després el trobaren a Carpentràs (Provença), on el podeu anar a veure. No se sap si els claus eren tres (un a cada mà i un als dos peus) o quatre (un a cada mà i un a cada peu), però si miram els que hi ha a diverses catedrals i esglésies, a Jesús el punxaren amb deu claus. Recerques arqueològiques asseguren que a l’Imperi Romà a cap crucificat el clavaven a la creu sinó que l’hi fermaven amb cordes. Diuen que santa Helena també comprà (no se sap a qui) la Santa Túnica, la que portava Jesús el dia de la crucifixió. I que l’envià a Trèveris, on es conserva al tresor de la catedral. Una trentena d’altres túniques de Jesús són escampades per diverses esglésies del món. La nostra intrèpida arqueòloga també volgué endur-se coses de més pes, com la Santa Escala, un conjunt de 28 graons que formaven el pretori de Ponç Pilat i que Jesús evidentment va pujar quan patí aquell judici en què Pilat es rentà les mans. Helena va fer desmuntar l’escala i l’envià a Roma. La podeu pujar, si voleu, obligatòriament avançant de genolls, a la capella del Sancta Sanctorum, a l’antic palau papal del Laterà. Si ho feu, tindreu indulgència plenària.

I què va passar amb la creu? Segons la tradició, una part va restar a Jerusalem, a l’església del Sant Sepulcre, sota la custòdia del bisbe de Jerusalem. El 614 l’emperador persa Cosroes II, després d’ocupar Jerusalem, s’endugué la part de la creu que hi havia, conscient del seu valor com a moneda de canvi en una hipotètica negociació. Però tretze anys més tard l’emperador Heracli II vencé els perses i recuperà la relíquia, que dugué a Constantinoble i després a Jerusalem. La creu va ser col·locada a l’església del Sant Sepulcre en una cerimònia solemne esdevinguda el 14 de setembre del 628. Per a commemorar-ho s’instituí la festa de l’Exaltació de la Creu, el 14 de setembre. El 638 els musulmans conquereixen Jerusalem, però deixaran als cristians —que era pràcticament tota la població de la ciutat— llibertat per a continuar els seus cultes. Però quan el califa Al-Hàkim va ocupar el poder (1009), començà una persecució del cristianisme, i els cristians amagaren la creu, de fet un tros de fusta embotit dins una creu de plata, fins que Jerusalem fou alliberada pels croats de la primera croada. Llavors la creu va ser reposada a l’església del Sant Sepulcre i convertida en símbol del regne croat de Jerusalem. El 1187 els croats portaren la creu a la batalla de Hattin, lliurada contra els musulmans de Saladí. Però no va servir de res: els musulmans mataren quasi tots els cristians, Saladí s’endugué la creu i no se’n va saber res més.

Una altra part de la creu va ser enviada per Helena a Constantinoble, juntament amb algun dels Sants Claus, i fou guardada a la capella del Far, del palau fet construir per Constantí. El 638, l’any que els musulmans conqueriren Jerusalem, també arriben a Constantinoble altres preuades relíquies: la corona d’espines (la Santa Corona), la llança que un soldat clavà al costat de Jesús (la Santa Llança) i l’esponja amb què eixugaren el front del crucificat (la Santa Esponja). L’emperador Balduí I, freturós de diners, vengué aquestes relíquies a un banc de Venècia i acabaren comprades pel rei francès Lluís X, sant Lluís, qui féu construir la Sainte-Chapelle, al palau reial, on romangueren zelosament guardades. El tros de la creu, dins un revestiment d’or, perles i pedres precioses, i tot dins una caixa monumental d’orfebreria. Quan esclatà la revolució francesa tot fou saquejat i perdut. Malgrat tot, a la catedral de Nôtre-Dame hi ha un tros de fusta i un clau que diuen que fou de la creu de Jesús.

Finalment Helena s’endugué amb ella a Roma un altre fragment de la creu, que guardà a la seva residència, el palau del Sessorium.  A una sala d’aquest palau es construí una capella on es veneraren les relíquies portades per l’emperadriu; una capella reformada en el segle XVIII i coneguda com la basílica de la Santa Creu de Jerusalem. I, a més, hi ha fragments, i en algun cas partícules, de la mítica creu escampats per tota la cristiandat. Si són de la vera creu o no ja ho anirem a cercar. Aquesta és una història centrada en el món de les relíquies de Crist, que, com totes les relíquies, foren material per a un comerç importantíssim, en mans sobretot de les cases reials, a més de moure masses de pelegrins, cosa que també té la seva part lucrativa per a les esglésies o monestirs que tenien tals tresors.

Però tornem a santa Helena, que va morir un 18 d’agost al voltant de l’any 330 i fou enterrada a un mausoleu a una església de Roma. Un sarcòfag fet de pòrfir vermell que es conserva en el Museu Vaticà. En el segle IX un monjo robà les restes de la santa i se les endugué a una abadia de Reims, i allà són, tot i que un grapat d’esglésies presumeixen també de tenir-les.

Malgrat els grans mèrits arqueològics i patrimonials de la santa, aquesta ha tingut poca repercussió sobre l’onomàstica. Hi ha una illa que es diu Santa Helena, perduda enmig de l’Atlàntic (propietat del Regne Unit) i diverses ciutats en el continent americà. En el nostre país, ni un municipi ni un trist nucli de població. Així i tot, és patrona d’Escaló (el Pallars Sobirà) i no sabem si d’enlloc més. Com es podia esperar, és la patrona dels arqueòlegs i dels matrimonis difícils. Ah, i la Santa Creu també és patrona de qualque lloc, com la vila de Cabrils (el Maresme). I té esglésies dedicades, com la mateixa catedral de Barcelona o la gran església de Santa Creu de Palma, que correspon a una de les cinc parròquies històriques de la ciutat. A Mallorca hi ha —o hi havia— un costum segons el qual el qui perd un objecte el troba fàcilment si diu un parenostre a santa Helena. Evidentment, si va trobar la creu de Crist, pot trobar qualsevol cosa.

A la nostra santa encara li podem treure més suc. Ja hem dit que hi ha dues festes lligades a la creu de Jesús, i en certa manera a Santa Helena: la de la Invenció de la Creu (3 de maig) i la de l’Exaltació de la Creu (14 de setembre). A Menorca, el 3 de maig se celebrava tradicionalment la Benedicció dels Vents o dels Termes, una festa que ha estat traspassada al 8 de maig, diada de la Mare de Déu del Toro. Totes les parròquies de l’illa es concentraven al peu de la muntanya i després pujaven en processó cap al santuari amb cant de lletanies. Un cop a dalt, el bisbe celebrava l’Eucaristia, presidida per la creu, i beneïa els vents i les terres, als quatre punts cardinals, amb l’esperança que la terra, que en el principi de la primavera es posava a treballar, donaria bones collites. Avui encara continua la tradició de la benedicció, si bé de manera simplificada.

No coneixem refranys referits a santa Helena, però sí alguns al dia de Santa Creu (3 de maig): la Creu, dia tres la trobareu; per Santa Creu el llop ja hi veu; per Santa Creu faves arreu; els núvols a la Creu, pluja a tot arreu; en passar la Creueta ja et pots llevar la jaqueta; el maig comença amb una creu i qui es casa en té dues.

El nom Helena no ha estat ni és dels més freqüents. A Mallorca fins a temps recents se’n troben ben poques. Si alguna ens llegeix, molts d’anys.

 

3 comentaris

Helena i Henric s’han d’escriure amb hac, i no és cap hal·lucinació meva

Com que aquest és un punt polèmic, als posseïdors d’un d’aquests dos noms els hem de reconèixer la llibertat d’escriure’ls com vulguin, però si es tracta de personatges històrics, que ja han perdut, els pobres, la llibertat d’elecció, qui això signa sempre escriurà els seus noms amb hac (Santa Helena, Henric VIII d’Anglaterra, Henric el Navegant), tal com mana l’etimologia i la pràctica de totes les llengües. Elena i Enric són una tosca imitació de l’ortografia espanyola. Sobre això no hi ha res més a dir.

Pel que fa als noms comuns, Fabra —un cop derrotat en la batalla de la hac— i altres codificadors ja van fer una feina lloable redreçant velles grafies errònies i establint harmonia, hissar, subhasta, filharmònic o substrahend, divergents dels usos espanyols, que sempre condicionen els catalans. Però va restar alguna cosa per a acabar de compondre, que ha romàs per sempre a la sala d’espera. Vull parlar de les paraules hal·lucinar, hal·lucinació, hal·lucinant i hal·lucinògen, que  tothom  escriu al·lucinar, al·lucinació, al·lucinant i al·lucinògen. És un dels errors de la nostra ortografia, que val a dir que feliçment i admirablement són menys que els que afecten altres llengües. Però així i tot, o precisament perquè són pocs, faríem molt bé de rectificar-los.

Hal·lucinar ve del llatí hallucinari, que significa ‘somiar’, ‘divagar’. Coromines, que escriu al·lucinar, ens diu que la bona grafia llatina és alucinari, i tot seguit afegeix que l’origen d’aquest mot és fosc. Quant a la ela, ens diu que la forma inicial és amb ela simple i que en la baixa època es va escriure amb ela doble, per influència de lux lucis. En tot cas, els grans diccionaris etimològics de les llengües europees ens presenten el mot com a hallucinari. I, d’altra banda, descomptant l’italià, que ha suprimit la lletra hac, totes les llengües del món escriuen el mot amb aquesta lletra inicial, excepte l’espanyol, el portuguès, el català i el gallec. El portuguès ho escriu sense hac per influència de l’espanyol: aquesta influència és molt més intensa d’allò que molts puguin pensar. El gallec segur que també mostra la mateixa influència, o almenys no ha tingut el contrapès del portuguès, com ocorre en algun cas similar (pensem en el cas de estatística). El català no hi ha dubte que imita servilment —o amb inconsciència dels usuaris— la llengua veïna dominant a casa nostra.  I, finalment, cal observar que el basc, que escriu haluzinatu, s’ha pogut alliberar d’aquella influència.

Pel que fa a la difusió del mot —o del conjunt de la família lèxica— a les llengües modernes, podem dir que apareix primer en francès en el segle XVII. La primera forma és l’adjectiu halluciné (1611), del llatí hallucinatus (participi de hallucinari) i després apareixen hallucination (del llatí hallucinatio) i el verb halluciner (segons el Trésor de la Langue Française tret per derivació de l’adjectiu halluciné).  En anglès hallucination es documenta per primer cop en el XVII, i hallucinate, en el XVIII. En espanyol, la família també apareix en el segle XVII. En català els mots es documenten —almenys pel que fa a la lexicografia— el 1803 (diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà). Que la grafia catalana és tributària de l’espanyola és indiscutible. I diferent de la de la immensa majoria de llengües del món, que, si tenen el mot, l’escriuen amb hac. No sabem per què l’espanyol va fer la peculiaritat de llevar la hac a aquestes paraules. Tenint en compte les dades del CORDE, el primer usuari dels mots és Feijoo, que alterna halucinar i halucinación amb alucinar i alucinación. Després d’un ús inicial vacil·lant es va imposar la peculiar grafia sense hac.

Bé, doncs encara que en llatí hi hagués les grafies hallucinari, halucinari i alucinari —punt en el qual no puc entrar per manca d’informació—, la forma amb hac i amb ela doble és la que dóna origen als nostres mots en les llengües modernes, i això ja justifica la unanimitat de tots els idiomes i la conveniència que nosaltres també ens afegim a aquesta unanimitat. És bastant presumible que la proposta ni tan sols serà presa en consideració. No cal esperar-ho. Les autoritats lingüístiques i el gremi de filòlegs, en general, no estan gaire disposats a revisar coses socialment “establertes”, encara que siguin errors monumentals. Però l’advertiment de l’error està fet. És ver que l’ortografia és un conjunt de convencions i el que és útil i socialment valuós és que tothom comparteixi aquestes convencions. Però també és ver que de rectificacions en aquestes convencions l’acadèmia en fa contínuament, i no sempre són canvis indiscutibles. Doncs qui això signa es proposa fer servir a partir d’ara en aquestes paraules la silenciosa, sofrida i sempre polèmica lletra. Supòs que el català podrà sobreviure perfectament amb aquesta petita heterodòxia. I tampoc no passarà absolutament res si a aquest modest article no li fa cas ni Déu. Les coses són així de relatives.

Finalment, és obvi que cal rebutjar de manera absoluta aquest ús modern intransitiu, col·loquial i foraster, del verb hal·lucinar: “si mires aquest film, hal·lucinaràs“. Aquest és un verb transitiu: alguna cosa ens pot hal·lucinar a nosaltres (ço és, ens pot provocar hal·lucinacions, o ens pot deixar hal·lucinats,  com la lectura d’aquest article), però nosaltres no podem hal·lucinar. Ni que sigui per un tub.

17 comentaris

Aquella Ràdio Popular

El 7 de desembre de 1959, avui fa seixanta anys, es va inaugurar Ràdio Popular de Mallorca, emissora creada pel bisbat de l’illa. Era la segona emissora de ràdio de Mallorca. La primera va ser Ràdio Mallorca, creada el 1933 pels germans Josep i Onofre Fuster i integrada a la cadena SER el 1943. Malgrat que el 1960 totes les emissores diocesanes d’Espanya es van ajuntar amb el nom de COPE (Cadena d’Ones Populars Espanyoles), cadena dependent de la Conferència Episcopal, Ràdio Popular, amb aquest nom, va mantenir una programació pròpia fins a un moment posterior a la dictadura. En espanyol, naturalment, per imperatiu legal. La creació de Ràdio Popular va produir-se en el temps de la meva infantesa. Tinc algun record vague de com la gent passava la nova de l’aparició de la nova emissora, com un fet important. En aquell temps la gent es distreia i informava escoltant la ràdio. I no hi havia res més que la degana Ràdio Mallorca, la naixent Ràdio Popular i les estacions que els receptors podien captar de les potents antenes emissores de Barcelona: Ràdio Nacional d’Espanya, l’emissora de l’Estat i del règim, i Ràdio Espanya, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya incautada per Franco, avui Onda Cero. Tot anava per l’ona mitjana, plena de renous i interferències. I els més avançats escoltaven algunes emissores d’ona curta —aquestes sí que en feien, de renou— com Radio Pirenaica, l’estació radiofònica de lluita contra el règim. Poc temps després de jo néixer, els meus pares van comprar un receptor a Can Matas, una botigueta d’electrodomèstics que duia una dona bona i amable i mare del polític Jaume Matas. Aquell aparell, encès tot el dia com ara molts de televisors, acompanyava ma mare tota la jornada mentre cosia, brodava o feia feines de casa. I la casa s’omplia de cançons d’Antonio Molina, Juanito Valderrama, Concha Piquer, Imperio Argentina, etc.; de discos solicitados; serials rosa —la novel·la— com la lacrimògena Ama Rosa, de la SER; comedietes de costums com Matilde, Perico y Periquín, també de la SER; els consultoris sentimentals de Montserrat Fortuny (Ràdio Espanya) i d’Elena Francis (Ràdio Barcelona); programes solidaris com Ustedes son formidables (SER), i el Diario Hablado de Ràdio Nacional d’Espanya, que monopolitzava tota la informació i que havien d’emetre obligatòriament totes les emissores espanyoles. La ràdio, a més, va ser una escola d’espanyol per a molts de mallorquins que, com els meus pares, n’anaven justets.

Al començament de 1971 un grup de joves vàrem iniciar una aventura en aquella popular emissora mallorquina. Érem Antoni Ramis, Antoni Socias, Joan Quetglas i un servidor, un estudiant que feia segon curs de Filosofia i Lletres a l’Estudi General de Palma. L’aventura era uns programes en català, que s’emetien alguns dies havent dinat de les tres a les tres i mitja. Eren els primers programes en català d’aquella emissora, descomptant la popularíssima Rondaia mallorquina que començà a emetre’s devers el 1960, narrada per Francesc de Borja Moll, que dirigia el «quadre d’actors de Ràdio Popular». Els joves esmentats, membres de l’Obra Cultural Balear, trobàrem la manera d’introduir-nos a la ràdio, eina de gran interès per al nostre activisme. La benemèrita institució cultural, dirigida per Climent Garau, va establir un acord amb el director de l’emissora, Manuel Ramón Fernández Panero, un castellà parent del poeta Leopoldo Panero, que, segons deia, tenia molt d’interès a llançar «unas emisiones en mallorquín». El primer d’aquells programes es digué Siau qui sou. Era un diguem-ne magasín que s’emetia el dilluns, amb informacions diverses sobre la llengua i la cultura i amb una intenció principal de fer prendre consciència als mallorquins de la situació. Alguns mesos després vingué un altre programa titulat Mallorquí a tot vent —que difícil que era en aquell temps dir català!—, un curs de català —bàsicament ortografia— que s’emetia el dijous i apareixia en versió escrita el divendres en el Diario de Mallorca. El vam començar Antoni Ramis, Antoni Socies i jo i vaig acabar fent-lo jo tot sol, tant a la ràdio com al diari. I per a completar la setmana el dissabte hi havia el programa infantil Sa Ximbomba Sona, començat per Joan Quetglas, que hi posà el nom, i continuat per jo mateix fins que es va acabar. Bàsicament s’hi posaven cançons infantils, com les de Queta i Teo i altres, i s’hi llegien les lletres o postals que els infants seguidors del programa hi enviaven tot responent una qüestió d’un concurs que tenia el seu premi. Tots els programes s’enregistraven i s’emetien posteriorment. El programa Siau qui sou era el més conflictiu. En aquell temps tot havia de passar per censura. No podíem dir res en els programes que no estigués escrit en un guió que s’havia d’enviar a censura i presentar-lo prèviament a la direcció de l’emissora per triplicat. Ai aquelles còpies fetes amb paper carbó i sobre paper prim. Els conservo com un tresor, aquells guions. No sé si arribaven a anar a la censura del règim, però la cosa certa és que el director —en Panero, que li dèiem— els mirava amb lupa i ratllava en vermell el que no podíem dir. Era una censura prèvia que ratllava amb alegria, temerosa de la multa que podria caure. I us assegur que en rebíem de frustracions per les coses que el cos ens demanava de dir i que no podíem dir. El novembre de l’any següent, havent-me traslladat a Barcelona per a continuar els estudis de Filologia Catalana, vaig promoure i presentar a la mateixa emissora un nou programa titulat Nuestra lengua y sus amigos, un curs de català per a hispanoparlants explicat en espanyol i que va comptar amb la col·laboració de Catalina Llinàs, una bella veu que endolcia el programa, tot i que jo havia de fer esforços per a aconseguir que articulàs les eles «ben mallorquines». Jo venia de Barcelona el cap de setmana cada quinze dies i enregistràvem uns quants programes. Es conserven a l’Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca. El setembre de 1974, amb la llicenciatura acabada, em vaig incorporar com a copresentador al programa Mallorca al Vent, que a Ràdio Popular, havia promogut i presentava Miquel Riera, de Felanitx, que arribaria a ser el batlle d’aquesta ciutat. Era un programa diari, també emès a les tres, que tenia una mena de subtítol que deia «revista radiofònica cultural, musical i informativa». Hi havia una nòmina de col·laboradors habituals, que venien a parlar de les seves coses: Antoni Tarabini, Josep Valero, Manuel Domènech, Josep Lliteras, Margalida Bibiloni, Josep Maria Llompart i altres que dec oblidar. Un dia a la setmana hi havia una col·laboració de Josep Maria Llompart, que feia una lliçó de literatura catalana. Jo l’anava a cercar a l’Editorial Moll, que era al carrer de la Torre de l’Amor, a molt poca distància de la ràdio, i l’acompanyava a l’emissora mentre parlàvem del tema de què tractaria i d’altres coses de la vida, sobretot de la llengua i del país. Un cop dins l’estudi jo el presentava i ell feia la seva dissertació. Hi vaig col·laborar fins al final de 1976, amb el parèntesi de la «mili», que em va separar de Mallorca per a dur-me a les arenes del Sàhara.

Els estudis de Ràdio Popular eren al Seminari Vell, al carrer del Seminari, un vetust edifici que havia deixat de ser seminari quan es construí el nou, a la perifèria de la ciutat, la dècada de 1950. Algunes cambres i estances d’aquella casa, al voltant del claustre, eren els estudis, la discoteca i despatxos de Ràdio Popular. En els estudis hi havia dues parts separades per dos vidres: la part dels locutors, amb una taula llarga i estreta aferrada a la paret dels vidres i alguns micròfons, i la part del control. En aquesta hi havia dos plats giradiscos, dos magnetòfons grossos d’aquells antics de bobina i un mesclador. A l’hora de la publicitat cada anunci anava en una cinta, que el controlador havia de posar i llevar alternadament en els magnetòfons amb gran celeritat. M’impressionava el maneig que els controladors feien dels giradiscos: a fi de fer entrar una cançó o peça musical en el punt exacte que volien, feien girar amb la mà el disc a l’enrevés i el deixaven en el punt desitjat, sostenint el disc amb la mà i amollant-lo en el moment exacte. Mentre el giraven a l’enrevés emetia un so ben curiós.

A Ràdio Popular vaig conèixer moltes persones, amb algunes de les quals vaig fer una amistat que encara dura. A part del director i el cap de programes, Faust Frau —en Fausto—, locutors i tècnics o controladors, o «controls, com en dèiem. Locutors com Marisa Suau, Ricard Pla —tots dos traspassats després a la televisió—, Pere Pons i Quica Cortès; tècnics com Nicolau Tous, Jaume Vila, Ferran Martínez i Bernat Perpinyà. A tots ells moltes felicitacions per la feina feta durant tants d’anys.

Avui toca desitjar molts d’anys de vida a Ràdio Popular de Mallorca, en el seu seixantè aniversari. Però Ràdio Popular ja no existeix. Ara hi ha la COPE, una cadena d’emissores espanyola, que emet de Madrid estant una programació espanyola i en espanyol. Lluny resta aquella Ràdio Popular de Mallorca que parlava de Mallorca als mallorquins, aquells estudis envellits del carrer del Seminari, aquells discos que giraven a l’enrevés, aquells guions, aquella censura, aquells moments d’esperança per a una llengua adreçada i un país normalitzat.

Un programa de «Mallorca al vent», amb Miquel Riera, Gabriel Bibiloni, Margalida Bibiloni i Josep Lliteras

 

2 comentaris

La Mare de Déu de Setembre


Avui l’Església Catòlica i la tradició de cultura cristiana celebren la festa de la Nativitat de Maria, és a dir que avui diríem que és l’aniversari de la Mare de Déu. Com Nadal, però el Nadal de Maria. Avui parlarem d’aquesta festa, però encara no parlarem del personatge, de Maria de Natzaret, car això ho farem d’aquí a quatre dies, el 12 d’aquest mes.

La festa de la Nativitat de Maria va ser creada primer a l’Església oriental, en el segle VI, després que el concili d’Efes (431) declaràs el personatge com a mare de Déu i començàs el seu culte intens a Orient. Es va fixar en el 8 de setembre no perquè Maria nasqués realment un 8 de setembre —el dia que va néixer no el sap ningú—, però direu que és lògic que el naixement estigui col·locat just nou mesos després de la Immaculada Concepció (8 de desembre). Cert, però la festa de la Immaculada Concepció va ser establida ulteriorment a la creació de la Nativitat (col·locada nou mesos abans d’aquesta, és clar). El fet és que la festa de la Nativitat es va posar en el 8 de setembre perquè era el dia de la dedicació de la Basílica Sanctae Mariae ubi nata est, de Jerusalem, dita avui església de Santa Anna, erigida en el lloc on s’ha suposat que hi hagué la casa natal de Maria, la residència familiar dels seus pares, sant Joaquim i santa Anna. A Occident la festa va començar a celebrar-se al final del segle VIII, implantada pel papa Sergi I i segurament afavorida per monjos procedents d’Orient.

En el nostre país la festa d’avui es diu popularment la Mare de Déu de Setembre, nom correlatiu al de la Mare de Déu d’Agost (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). D’ençà de temps remots la diada de la Nativitat de Maria representa el començament de l’any natural, agrícola, quan la vida neix al camp (com la Mare de Déu); any que es tanca per la Mare de Déu d’Agost, quan, fetes les collites, el camp s’adorm, com la Mare de Déu. A Mallorca la festa d’avui és coneguda també com la Mare de Déu dels Missatges, perquè aquest dia, segons el costum tradicional, els amos de les possessions renovaven els contractes a aquests treballadors, que per Sant Miquel es posaven a llaurar de valent.

També en el nostre país el d’avui es diu el dia de les marededeus trobades, un fenomen religiós i cultural certament destacable. S’anomenen marededeus trobades aquelles imatges representatives de la Mare de Déu que, segons tradicions i llegendes, foren trobades per pastors enmig de les muntanyes, en alguns casos després que estiguessin amagades llarg temps durant la dominació musulmana. El pastor que troba la imatge —continua la llegenda— se l’emporta a la vila, on és col·locada a l’església o a una capella preexistent; però la imatge desapareix fins que torna a ser trobada en el mateix lloc on fou trobada per primer cop. En alguns casos això ocorre unes quantes vegades. Aquest fet s’interpreta com la voluntat de la Mare de Déu d’estar on va aparèixer inicialment, i allà li acaben erigint una capella, ermita o santuari, alguns dels quals esdevindran després grans centres de religiositat. Són talles romàniques, fetes a partir del segle XII, de fusta policromada, que representen la Mare de Déu asseguda i amb el nin Jesús damunt el genoll dret de sa mare, sovint portant a la mà esquerra la bolla del món amb una creu. Sovint Maria porta algun objecte a la mà dreta, com una fruita o un ocell. Es denominen amb la forma Mare de Déu de i el topònim on es troben. Alguns d’aquests topònims han esdevingut noms personals —Núria, Meritxell, Queralt, etc.—, portats per dones que avui celebren la seva onomàstica. Avui que és el dia del naixement de Maria i com si la trobada d’aquestes imatges fos el seu naixement. Amb tot, la Mare de Déu de Montserrat i la Mare de Déu de Lluc són unes marededeus trobades especials que tenen festa pròpia, el 27 d’abril i el 12 de setembre respectivament. Heus ací les més importants marededeus trobades dels Països Catalans.

Mare de Déu de Montserrat. Vegeu l’article «La Mare de Déu de Montserrat» (27 d’abril).

 

Mare de Déu de Núria (Vall de Núria, el Ripollès). És una talla de fusta de noguer policromada del segle XII. Segons la tradició va ser esculpida per sant Gil, que fou bisbe de Nimes, quan vivia com a ermità a la vall de Núria al començament del segle VIII. Sant Gil hagué de fugir del lloc perquè fou perseguit i amagà la imatge. En el segle XI un bou va envestir contra una paret i allà aparegué la marededeu. Més cert és que al lloc on hi ha el santuari, a l’Edat Mitjana s’hi va construir un hospital o alberg per a pelegrins amb una capella, que fou destruït per un terratrèmol el 1428. Durant els segles XV, XVI i XVI es reconstruí i amplià, i en el segle XIX s’aixecà el santuari actual, d’estil neogòtic i neoromànic, i en el segle XX, un hotel. La imatge de la Mare de Déu ha passat moltes peripècies: durant la guerra civil un capellà se la va emportar perquè no la cremassen, i va estar a Suïssa fins al 1941. Tornada a Catalunya, per a evitar la seva coronació pel règim franquista, va ser segrestada el 1967 per un grup d’activistes catalanistes com a acció contra la Dictadura. Fou tornada el 1972.

 

Mare de Déu de Meritxell (Andorra). Era una talla romànica del segle XII que estava a l’antiga església del segle XVI. El 1972 un incendi va destruir completament església i marededeu. Va ser feta una reproducció tan fidel com va ser possible de l’original, que avui es venera al nou santuari de Meritxell. És la patrona d’Andorra. Meritxell és un nom de dona molt popular.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Queralt (Berga, el Berguedà). El primer santuari va ser construït en el segle XIV, i en el XVIII s’aixecà l’actual. Passà pels tràngols de la desamortització, conversió en presó i crema durant la guerra civil. Posteriorment el conjunt va ser restaurat. La primera capella que allotjà la imatge de la Mare de Déu, una talla de fusta gòtica del segle XIV, era la mateixa cova on suposadament la va trobar un bover. Diu la llegenda que al pastor de bous un dia li’n fugí un corrent a tota velocitat. Després de cercar-lo molt de temps, el bover trobà el bou agenollat davant la imatge de la Mare de Déu, amagada entre la vegetació. El bover es posà la imatge dins una taleca i se l’endugué cap a la vila a mostrar-la a la gent. Quan hi va arribar la imatge no era dins la taleca. Ja podeu suposar on era. La tornà a cercar i la història es repetí. La gent comprengué que la imatge volia estar on el piadós bou l’havia trobada, i allà li feren una capella.

 

Mare de Déu de la Serra (Montblanc, la Conca de Barberà). Monestir de clarisses fundat en el segle XIII per la princesa bizantina Eudòxia de Làscaris, vinculada a la Corona d’Aragó, on residí després de la mort del seu marit. La imatge de la Mare de Déu, una talla d’alabastre de mida natural, va ser donada al monestir per la dita princesa. Però la llegenda diu que en un viatge que feia la princesa a Saragossa, els bous que estiraven el carro que transportava la imatge de cop s’aturaren prop de Montblanc, al costat d’una creu verda, i restaren immòbils incapaços de continuar el camí. La creu, de jaspi verd, que es conserva dins el santuari, es creia que assenyalava el lloc on havien estat martiritzats uns joves cristians durant l’època musulmana. Allà mateix —continua la llegenda— aixecaren el santuari de la Mare de Déu. El monestir de la Serra va ser en temps passats el segon del Principat més visitat pels pelegrins, després del de Montserrat. La Mare de Déu de la Serra és la patrona de Montblanc, que el 1930 traslladà la festa major al 8 de setembre.

 

Mare de Déu del Claustre (Solsona). És una talla romànica, de pedra, del segle XII, que es venera a la catedral de Solsona. Segons la tradició, en el segle XIII, tement que fos robada o destruïda pels albigesos, l’amagaren dins el pou del claustre de la catedral, on després fou trobada per un infant que caigué al pou. Caigué al pou però no es va fer gens de mal perquè per això hi havia allà la Mare de Déu. En el segle XVII va ser declarada patrona de la ciutat, perquè, a més, creien que havia alliberat els seus habitants de la pesta.

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Lluc (Mallorca). Vegeu l’article «El Dolç Nom de Maria» (12 de setembre).

 

Mare de Déu del Toro (el Mercadal, Menorca). Per als menorquins, la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca, és l’equivalent de la Mare de Déu de Lluc per als mallorquins. Amb tot, la seva festa no és avui sinó el 8 de maig (vegeu l’article «Santa Helena», 18 d’agost). El santuari, construït sobre la muntanya més alta de Menorca i al costat d’una torre de defensa i vigilància del segle XVI, se centra en una església del segle XVII que en substitueix una de gòtica anterior. Entre 1595 i 1835 el santuari va ser un monestir de frares agustins, que foren desamortitzats. Més recentment fou gestionat durant una cinquantena d’anys per una comunitat de monges de la Misericòrdia, i a partir del 2018,  per monges d’origen colombià. La imatge de la Mare de Déu, de fusta, és del final del segle XIII o començament del XIV i sembla que va ser portada a l’illa per les tropes d’Alfons el Liberal, conqueridor de Menorca. Però la llegenda, com no podia ser d’una altra manera, diu que la marededeu va ser trobada dins una cova dalt de la muntanya per uns frares mercedaris d’un convent pròxim. Els frares, durant diverses nits seguides, veieren dalt de la muntanya una gran resplendor que semblava sobrenatural. Hi anaren tots en processó amb les creus i tot l’instrumental i amb grans dificultats per a trobar el camí enmig del bosc. En això els sortí un toro que els guià, els obrí pas i no s’aturà fins que caigué agenollat davant la imatge de la Mare de Déu, situada dins la cova. Els frares s’endugueren la imatge al convent i, com el lector ja endevina, l’endemà havia desaparegut i l’hagueren d’anar a cercar a la cova, dalt de la muntanya del Toro. Però no insistiren en el trasllat i li feren altar i capella on la imatge volia estar. També és una explicació popular de per què aquesta muntanya es diu el Toro. Els creadors de la llegenda, que no tenien coneixements de lingüística històrica, no sabien que el topònim Toro no té res a veure amb bous sinó que és un mot pre-romà que significa ‘muntanya’, de la mateixa arrel que el mot turó. Durant la guerra del 36-39 la imatge va ser amagada, enterrada dins una àmfora, per un pagès del Mercadal que la va salvar de les flames.

 

 

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Gràcia (Maó). Imatge mariana que es troba a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, pròxima a Maó, construïda a la segona meitat del segle XV. Fins al final del segle XIX Maó celebrava la seva festa per Sant Joan. El 1890 els maonesos traslladaren la festa al 8 de setembre i cessaren de festejar sant Joan tot festejant la Mare de Déu. El 1962 la Mare de Déu de Gràcia fou declarada patrona de Maó, on avui hi ha festa grossa.

 

Mare de Déu del Puig (València). És una altra marededeu trobada, encara que té la seva festa el primer de setembre. Els historiadors daten la imatge entre els segles XIV i XVII. Fou la patrona del Regne de València fins que fou substituïda per la Mare de Déu dels Desemparats. Diu la tradició que la imatge, esculpida en mig relleu, va ser feta pels àngels d’una pedra del sepulcre de la Mare de Déu, i portada a València pels mateixos àngels. Durant la invasió àrab va ser amagada, i fou trobada per sant Pere Nolasc, que acompanyà Jaume I en la conquesta de València. El fundador de la Mercè va veure estels en el cel durant set dies a un lloc on trobaria la imatge de la Mare de Déu dins una campana. Jaume I ordenà la construcció d’una església dedicada a la Mare de Déu dalt del puig on aquesta havia aparegut. El rei va cedir el santuari als frares de la Mercè, que l’ocuparen fins a l’exclaustració del 1835, encara que hi tornaren el 1948.

Altres marededeus trobades del Principat són la de Bastanist (municipi de Montellà i Martinet, Cerdanya, segle XII), la de Bellmunt (Sant Pere de Torelló, Osona, gòtica), la de Bellulla (Canovelles, el Vallès Oriental, avui perduda), la de la Bovera (Guimerà, l’Urgell), la del Camí (Granyena de Segarra, romànica), la del Coll (Barcelona), la d’Er (Cerdà d’Er, alta Cerdanya, segle XIII), la del Fau (Albanyà, l’Alt Empordà), la de Gardeny (Lleida, talla de pedra del segle XIV, actualment al Museu de Lleida), la de Lord (Sant Llorenç de Morunys, el Solsonès, segle XIII), la del Mont (Albanyà, l’Alt Empordà, patrona de l’Empordà i del bisbat de Girona), la de Montgrony (Gombrèn, el Ripollès, del segle XIII i reconstruïda modernament), la del Tura (Olot, la Garrotxa, de fusta del segle XII), la d’Urgell (patrona d’Urgell, talla de fusta policromada del segle XIII que presideix la catedral de la Seu d’Urgell), etc.

Altres marededeus valencianes són la d’Agres (el Comtat, imatge del 1939, car l’original va ser destruïda el 1936), de la Balma (Sorita, els Ports), la de la Costa (Cervera del Maestrat, talla de fusta del segle XIV), la de Gràcia (Vila-real, la Plana Baixa, romànica-gòtica destruïda el 1936 i reconstruïda), la del Llosar (Vilafranca, els Ports, talla gòtica també «trobada per un llaurador»), la de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta Est), la de l’Oreto (l’Alcúdia de Carlet, gòtica), la de l’Ortisella (Benafigos, l’Alcalatén), la del Rebollet (Oliva, l’Horta de Gandia, talla del segle XII, la més antiga de les marededeus valencianes), la de Sales (patrona de Sueca; segons la llegenda, trobada pel llaurador Andreu Sales), la de Vallivana (talla gòtica del segle XIV o XV, patrona de Morella), etc.

 

A les Illes, a part de la Mare de Déu de Lluc i del Toro, hi ha altres marededeus trobades: a Mallorca, la Mare de Déu de Lloseta o del Cocó, la imatge mariana més antiga, esculpida en el segle XI o XII, romànica, trobada segons la tradició per un pastor musulmà que la dugué a l’església de Robines (Binissalem), però per tres vegades la imatge tornà al Cocó, i allà li feren una església; la Mare de Déu de la Victòria (Alcúdia, talla del segle XV); la Mare de Déu de Castellitx (Algaida), talla gòtica de 1430; la Mare de Déu de Sant Salvador (Felanitx), imatge del segle XV; o la Mare de Déu del Puig (Pollença), del segle XIV. Destacam el cas de la dita simplement Mare de Déu Trobada, patrona de Sant Llorenç del Cardassar, una talla romànica del segle XIII donada pels senyors de Bellver. Diu la llegenda que quan no hi havia a la contrada més que l’alqueria de Son Vives, un pastoret d’aquesta alqueria de nom Llorenç va trobar la imatge de la Mare de Déu en mig d’un camp de cards (cardassar), la va dur a la capella de Son Vives, però diverses vegades la imatge tornava a aparèixer al cardassar. El pastoret llançà una pedra a la Mare de Déu i aquesta l’agafà amb la mà (i encara la hi té, tot i que en realitat és una poma). En el dit cardassar es va aixecar l’església i el poble de Sant Llorenç. D’aquesta manera la fantasia popular explica el nom de la vila (pel pastoret) i el complement del Cardassar.

 

 

Avui també és la festa de la Mare de Déu de la Salut, que és una advocació donada a algunes marededeus trobades, en el nostre país bàsicament dues. A Palma és veneradíssima, i copatrona de la ciutat, una imatge de la Mare de Déu de la Salut situada a l’església de Sant Miquel. Segons la llegenda, era una imatge que va presidir la missa celebrada a Salou abans de partir l’expedició de Jaume I que anà a conquerir Mallorca, i va embarcar en el vaixell del rei. Durant el viatge una gran tempesta posà en perill els vaixells i les vides dels navegants. Demanaren ajuda a la dita Mare de Déu, i aquesta hi accedí sense dubtar-ne ni un moment. En haver pres la ciutat, els conqueridors celebraren una missa a l’església de Sant Miquel (una mesquita en aquell moment) presidida per la imatge mariana, que en aquella església restà per a sempre. Una bella tradició que s’esbuca quan els historiadors de l’art ens diuen que la imatge, de marbre blanc, no és anterior al segle XV.  En el segle XVII es va associar a la imatge l’advocació de Mare de Déu de la Salut, atès que havia tingut reeixides intervencions durant pestes i altres calamitats. El dia de la Festa de l’Estendard la solemne processó s’aturava a Sant Miquel i li oferia una salve. El 1960 va ser declarada copatrona de la ciutat, juntament amb sant Sebastià. Una altra marededeu que es disputa l’honor d’haver viatjat amb el vaixell de Jaume I, potser amb més probabilitats de veracitat, és la Mare de Déu de la Grada, una imatge gòtica de fusta policromada del segle XIII que es troba a la capella del mateix nom de la catedral de Mallorca. És una marededeu asseguda majestàticament amb el nin damunt el genoll esquerre. Lamentablement els caps de tots dos van ser substituïts pels actuals en el segle XV. Va ser la primera imatge que va presidir la Seu, fins que fou desplaçada a un altar lateral al final del segle XIV, alhora que una altra mare de Déu ocupà el lloc central del retaule gòtic.

L’altra Mare de Déu de la Salut és la d’Algemesí (la Ribera Alta), una imatge trobada, segons la tradició, el 1247 dins una soca de morer, després de la conquesta cristiana. Es repetí la història del trasllat a una església i la negativa de la imatge de moure’s del lloc. La imatge gòtica va ser destruïda el 1936, i anys més tard se’n féu la rèplica actual. Els dies 6 i 7 de setembre es fan grans festes en honor de la que és patrona d’Algemesí, amb repic de campanes, processons amb la Mare de Déu, balls i la famosa Muixeranga d’Algemesí.

I tot això, benvolguts lectors, per una senyora de Natzaret que va viure fa dos mil anys. Felicitam les Núries, les Meritxells, les Queralts, els maonesos, els andorrans i tots els qui avui tenen festa.

 

1 comentari

Sant Lluís

Avui és Sant Lluís. Hi ha uns quants sants d’aquest nom, però el que avui celebram és sant Lluís de França (1214-1270), el rei Lluís IX, un personatge contemporani del nostre Jaume I. Altres sants del mateix nom són sant Lluís de Tolosa, fill d’un nebot de l’anterior, que va ingressar a l’orde franciscà i va ser bisbe de Tolosa (festa, 19 d’agost). Posteriors —segle XVI— són sant Lluís Bertran, frare dominicà nascut a València que anà a evangelitzar a terres americanes (9 d’octubre), i sant Lluís Gonzaga, jesuïta italià mort a 23 anys de pesta (21 de juny).

Comencem per explicar l’origen del nom, que és força envitricollat. Es tracta d’un nom germànic, concretament fràncic (l’idioma dels francs), que en la llengua original tenia la forma Chlodowig. Com tots els noms germànics està format per dos elements: hlod (fama) i wig (guerrer). Vol dir, doncs, ‘guerrer famós’. És un nom que ha produït moltes variants i molt diferents. La més acostada a l’original és Clodoveu, que és la forma catalana del nom de diversos reis francs que en francès es diuen Clovis i que fou llatinitzat en Chlodovechus. Una altra llatinització és Ludivicus, d’on surten algunes formes com la sueca, noruega o danesa Ludvig, l’alemanya Ludwig, la polonesa Ludwik, etc. La forma més evolucionada és la del francès, Louis, d’on surten la catalana Lluís, l’espanyola i portuguesa Luis, l’occitana Lois o la italiana Luigi. En anglès hi ha dues formes, Louis i Lewis. En algunes llengües trobam formes ben diferents, com en basc (Koldobika, Koldo, Aloxi), en hongarès (Lajos) o en gaèlic escocès (Luthais). La forma femenina presenta una variació pareguda: en català és Lluïsa, semblant a les formes francesa, espanyola, portuguesa, anglesa, etc. Aquest és un nom de reis (a França l’han portat dinou sobirans), i per això ha estat nom preferit per les classes més elevades.

Anem al personatge. Nasqué el 1214 a Poissy, prop de París, fill de Lluís VIII de França i Blanca de Castella. De la dinastia dels Capets, fou rei de França del 1226 (amb dotze anys) fins a sa mort. Sa mare exercí la regència fins a la majoria d’edat del rei. A vint anys es casà amb Margarida, filla del comte Ramon Berenquer IV de Provença, amb qui tingué onze fills. Durant tot el seu regnat treballà per a reforçar el poder de la monarquia enfront dels poders feudals, fou reformador de la justícia (introduí la presumpció d’innocència, atenuà la tortura i establí l’apel·lació davant el rei) i es pot dir que va ser un rei molt francès (establí una moneda única per a tot França, cosa que a Espanya no reeixí fins a Isabel II). I, com es pot endevinar, va ser un home molt piadós que va fer construir esglésies (com les catedrals de Chartres, Amiens, Reims o Notre-Dame de París), monestirs i hospitals, i, com vam veure parlant de santa Helena, va maldar per aconseguir les relíquies de la passió de Crist, per a les quals féu construir la Sainte-Chapelle.  Volgué regenerar la moral i bons costums i prohibí la blasfèmia, els jocs amb diners i la prostitució. Respecte de la prostitució evidentment la cosa no va reeixir, de tanta força que sempre ha tingut aquest negoci: a l’Edat Mitjana fins i tot hi havia bordells que eren propietat de catedrals i monestirs. Precedent de coses que més tard passarien a la monarquia hispànica, volgué convertir els jueus de França, de grat o per força. Una mostra del segon mètode és la crema pública del Talmud, un dels textos sagrats del judaisme, a una plaça de París. Encara que fos un sant va passar la vida fent guerra contra enemics diversos, fossin anglesos, nobles francesos, càtars resistents i sobretot en la setena i vuitena croades. En aquesta darrera morí a causa de la disenteria, el 25 d’agost de 1270.

Després de la seva mort lluny de França, surt una disputa entre el seu fill Felip, que volia que les restes de son pare reposassen a terra francesa, i el seu germà Carles, rei de Nàpols i Sicília, que volia que reposassen al regne de Sicília. Al final els dos parents acordaren de dividir el cos en dues parts —ben salomònicament—, els ossos per a un i la resta per a l’altre. Però Felip s’avança als fets i s’emporta el cos a París, després de practicar una tècnica habitual a l’Edat Mitjana per a casos semblants: bullir el cos dins aigua i vi a fi de separar la carn dels ossos, que així poden viatjar nets i lluents.  Arribats a París, els ossos foren exposats a la catedral i feren al sant solemnes funerals. El 1297 Lluís va ser canonitzat a instància del seu nét, el rei Felip IV el Bell. Després de la canonització el dit Felip IV va fer el gran repartiment de les restes del seu avi: donà als monjos de Sant Denís les dents i la mandíbula inferior, una costella a la catedral de Notre-Dame, i la resta se n’anà a la Sainte-Chapelle. El crani va ser guardat dins un fastuós reliquiari d’or i pedres precioses. A més, el rei Felip oferí els dits al rei d’Hongria, que féu construir una església dedicada a sant Lluís, i encara regalà altres peces als dominicans de París i de Reims i a diverses abadies. Més tard, Felip VI de França encara donarà trossets a amics seus, i l’emperador Carles IV en farà arribar a la catedral de Praga, una costella al Papa i dues costelles als ducs de Berry. I la dispersió del sant continuà fins al segle XVII, a base de presents que els posseïdors feien a altres persones segregant una part del seu tresor; però nosaltres ens aturam per a no fer-nos insuportables. És a dir, que tothom content com un ca amb un os. Més ben dit, com un rei, bisbe o abat amb un os (de sant).

Tot i tot, la veneració de sant Lluís s’escampa a França sobretot a partir del segle XVII, i els jesuïtes en fan un sant internacional. És el patró de França, dels perruquers i dels passamaners, que són els qui fan ornaments com cordons, vetes i borles.

La toponímia creada pel nostre sant és magra. En tot el país només hi ha una vila que es digui Sant Lluís, i encara perquè els francesos li van posar aquest nom. Durant l’administració francesa de Menorca, en el segle XVIII, el governador francès féu construir el nucli de Sant Lluís, prop de Maó, a fi d’arreplegar la gent dispersa en la contrada. Com podeu suposar, el nom del lloc és en honor del sant rei de França. En un principi fou part del municipi de Maó fins que se n’independitzà el 1904. També es donà el nom de Sant Lluís a una colònia agrícola fundada el 1876 a Alcúdia (Mallorca), a la possessió de Gatamoix, pels empresaris anglesos encarregats de dessecar l’Albufera. De fet, era un llogaret amb onze cases de dues plantes, una capella i un aljub. El nom no era per sant Lluís de França sinó per un nebot del promotor de la colònia. Un nom que no prosperà, perquè la gent en digué el Poble Nou. Tampoc no prosperà la colònia: les cases dels colons s’anaren esfondrant i avui en resta una com a testimoni.

El sant francès tampoc no ha estat gaire esplèndid produint refranys. Només en coneixem un que diu per Sant Lluís, calor fins a les sis; és a dir, ara fins a les vuit, amb els moviments horaris, que, entre altres coses, desbaraten els refranys.

Molts d’anys als Lluïsos i les Lluïses.

Cap comentari

Índex de la Llegenda àuria

 

Cap d’Any, «Sant Jesús» i un enigma (1r de gener)

Els Reis (6 de gener)

Sant Julià (9 de gener)

Sant Honorat (16 de gener)

Sant Antoni (17 de gener)

Sant Sebastià (20 de gener)

Santa Agnès (21 de gener)

Sant Vicenç (22 de gener)

Sant Pau (25 de gener)

La Candelera (2 de febrer)

Sant Blai (3 de febrer)

Santa Àgata (5 de febrer)

Santa Apol·lònia (9 de febrer)

La Mare de Déu de Lorda (11 de febrer)

Santa Eulàlia (12 de febrer)

Sant Valentí (14 de febrer)

Sant Macià (25 de febrer)

Sant Gregori (12 de març)

Sant Josep (19 de març)

Sant Benet (21 de març)

Sant Gabriel (24 de març)

La Mare de Déu dels Dolors (divendres abans del Diumenge del Ram)

Pasqua (dia variable)

Sant Jordi (23 d’abril)

Sant Marc (25 d’abril)

La Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril)

Sant Felip (3 de maig)

Santa Mònica (4 de maig)

Sant Isidre (15 de maig)

Santa Rita (22 de maig)

Sant Ferran (30 de maig)

Sant Onofre (12 de juny)

Sant Joan (24 de juny)

Sant Guillem (25 de juny)

Sant Pere (29 de juny)

Sant Marçal (30 de juny)

Santa Elionor (1r de juliol)

Sant Cristòfol (10 de juliol)

Sant Bonaventura (14 de juliol)

Sant Henric (15 de juliol)

La Mare de Déu del Carme (16 de juliol)

Sant Arnau (18 de juliol)

Santa Margarida (20 de juliol)

Santa Praxedis (21 de juliol)

Santa Magdalena (22 de juliol)

Sant Jaume (25 de juliol)

Sant Joaquim i Santa Anna (26 de juliol)

Santa Marta (29 de juliol)

Sant Ignaci (31 de juliol)

Sant Feliu (1r d’agost)

La Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost)

«Santa Neus» (5 d’agost)

Sant Salvador (6 d’agost)

Sant Gaietà (7 d’agost)

Sant Domènec (8 d’agost)

Sant Llorenç (10 d’agost)

Santa Susanna (11 d’agost)

Santa Clara (12 d’agost) ara 11

La Mare de Déu d’Agost (15 d’agost)

Sant Roc (16 d’agost)

Santa Helena (18 d’agost)

Sant Magí (19 d’agost)

Sant Bernat (20 d’agost)

Sant Bartomeu (24 d’agost)

Sant Lluís (25 d’agost)

Sant Agustí (28 d’agost)

Santa Rosa (30 d’agost)

Sant Ramon Nonat (31 d’agost)

La Mare de Déu de Setembre (8 de setembre)

El Dolç Nom de Maria i la Mare de Déu de Lluc (12 de setembre)

Sant Mateu (21 de setembre)

La Mercè (24 de setembre)

Sant Cosme i Sant Damià (27 de setembre)

Sant Miquel (29 de setembre)

Sant Jeroni (30 de setembre)

Dia de l’Àngel Custodi (2 d’octubre)

Sant Francesc (4 d’octubre)

Sant Bru (6 d’octubre)

La Mare de Déu del Roser (7 d’octubre)

Santa Teresa (15 d’octubre)

Sant Lluc (18 d’octubre)

Santa Úrsula i les Verges (21 d’octubre)

Sant Rafel (24 d’octubre)

Sant Simó (28 d’octubre)

Sant Narcís (29 d’octubre)

Tots Sants (1r de novembre)

Sant Carles (4 de novembre)

Santa Elisabet (5 de novembre)

Sant Martí (11 de novembre)

Sant Albert el Gran (15 de novembre)

Santa Elisabet d’Hongria (17 de novembre)

Santa Cecília (22 de novembre)

Sant Climent (23 de novembre)

Santa Caterina (25 de novembre)

Sant Andreu (30 de novembre)

Sant Eloi (1r de desembre)

Sant Francesc Xavier (3 de desembre)

Santa Bàrbara (4 de desembre)

Sant Nicolau (6 de desembre)

La Puríssima (8 de desembre)

Santa Llúcia (13 de desembre)

Sant Llàtzer (17 de desembre)

La Mare de Déu de l’Esperança (18 de desembre)

Sant Tomàs (21 de desembre)

Nadal (25 de desembre)

Santa Eugènia (25 de desembre)

Sant Esteve (26 de desembre)

Dia dels Innocents (28 de desembre)

Sant Silvestre i Santa Coloma (31 de desembre)

Comments are off for this post

Els castellanismes de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya

Els mitjans públics que depenen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, etc.) s’ajusten a un model de llengua definit en el portal És a dir (esadir.cat), que fa poc ha celebrat deu anys, entre acaronaments dels directius de l’ens i de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest model s’inscriu en una certa línia ideològica —iniciada amb el mateix naixement dels grans mèdia en català— que treballa per a vehicular un català acostat al col·loquial de cada lloc, en aquest cas de Barcelona, i «recuperar» una «llengua real» que anava transformant-se i agafant una forma més nacional en virtut del projecte estandarditzador engegat al començament del segle XX. Un dels elements principals que conformen la «realitat» d’aquesta llengua «real» són els hispanismes de tota mena que són resultat d’uns quants segles de subordinació; i un dels elements centrals d’aquell projecte estandarditzador era la reversió de la hispanització en la mesura en què en cada moment fos possible.

El model lingüístic formalitzat a l’És a dir es declara seguidor de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, cosa a què, d’altra banda, no pot escapar, perquè la llei 8/1991 de 2 de maig sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans l’obliga a seguir aquesta autoritat. Tanmateix, els responsables d’aquest manual d’estil s’aparten considerablement de la normativa de l’Institut, un fet segurament inadvertit per la major part de la població i, fins i tot, per molts dels qui acaronaren el web en el seu desè aniversari. Això s’afegeix al fet que els qui controlen la llengua d’aquests mitjans apliquen el principi segons el qual entre dues paraules acceptades per la normativa, una de les quals és un hispanisme, s’usa sistemàticament aquesta i no l’alternativa genuïna. Això ha exclòs de la llengua d’aquests mitjans paraules preferides per la tradició estandarditzadora precedent o considerades preferents en el mateix diccionari normatiu, com cercar, signarvaccinar, etc. La conseqüència de tot és un model lingüístic que sintonitza més amb el procés d’hispanització del català que amb l’elaboració fabriana de la llengua que anava assolint uns resultats magnífics, malgrat el desastre de la dictadura franquista.

En aquest petit treball analitzam la part del lèxic. En el portal n’hi ha més de quatre mil entrades, una bona part de les quals fan referència a qüestions  encara «no resoltes» per l’autoritat acadèmica. S’hi proposen, d’una banda, solucions que no tenen cap problema per a ser utilitzades en català i, d’una altra banda, hispanismes «reals» per als quals l’autoritat acadèmica podria proposar una alternativa. Tanmateix, a banda dels punts «no resolts», en molts de casos els autors del portal admeten —ço és, promouen en uns mitjans públics— multitud de castellanismes clarament rebutjats per la normativa, a partir dels seus gustos i de la seva ideologia. L’etiqueta que fan servir sistemàticament —no recollit al DIEC— no és innocent: posa l’accent en la idea de cosa no resolta, i que els lingüistes dels mitjans de comunicació han de resoldre, l’encertin o no, i dissimula aquella voluntat de fer passar les pròpies preferències per davant una normativa que ve d’un gran consens social.

Aquí no volem fer cap valoració de les solucions adoptades pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Tampoc no pretenem donar una solució a les qüestions que no resol el DIEC, sobretot pel que fa a un bon nombre d’expressions o locucions, que es poden resoldre de maneres diverses. A les taules que vénen a continuació només volem mostrar l’abast de la discrepància entre aquest diccionari i allò que es promou en la que es considera la ràdio i la televisió nacionals de Catalunya.

 

Hispanisme promogut per CCMA
Forma normativa
 a contracorrent  contra corrent
 a contrarrellotge  contra rellotge
 a jutjar per  tenint en compte, etc.
 a l’espera de  en espera de
 a l’última [estar a l’última]  [diverses]
 a menys que  llevat que
 abanderat  banderer
 acabar amb [posar fi]  [diverses]
 accidental [càrrec]  provisional
 aguantar el tipus  guardar la sang freda, etc.
 al complet  complet
 al moment  en un moment, a l’instant
 al respecte  respecte a això, etc.
 al seu pas per  quan passa per
 alcaldable  aspirant/candidat a batlle
 altell  entresolat, sostremort
 anar a menys  decaure, minvar, etc.
 anar de compres  anar a comprar
 anar de rebaixes  anar a les rebaixes
 anar de [anar de llest]  presumir de llest, etc.
 anar per lliure  per compte propi, etc.
 anorèxic  anorèctic
 apel·lar [transitiu]  apel·lar [intransitiu]
 apoplèxic  apoplèctic
 aport [ex. aport energètic]  aportació
 apreci  estima
 aprofitar [intransitiu]  aprofitar [transitiu]
 armamentístic  armamentista
 arriscar [intransitiu]  arriscar [pronominal]
 asfaltat  asfaltatge
 auspiciar  protegir, patrocinar, etc.
 avistar  veure, ullar, apercebre, etc.
 avistament  visió, etc.
 avortar [transitiu]  fer avortar
 banderí  banderó
 barco  vaixell
 berenar [transitiu: b. truita]  berenar de truita
 biombo  mampara
 bodega  celler
 bombeig  bombatge
 bombejar  bombar
 botar [tr.: botar la pilota]  fer botar
 botellón       —
 bronca  esbroncada
 burlar [transitiu]  esquivar
 caixa tonta      —
 cana  cabell blanc
 canós -a  amb cabells blancs
 carpetovetònic       —
 casc  àrea urbana
 caspós  antiquat, ranci, etc.
 cerca i captura  crida i cerca
 cessar [transitiu]  destituir
 cita  citació
 clonació  clonatge
 cobrar-se [p.e. vides]  segar [vides]
 coixera  coixesa
 colar [ser creïble]  ser creïble, passar [això no passa]
 col·lisionar  col·lidir
 conclau  conclave
 contemplar  preveure
 contravenir [tr. ex.: c. la llei]  vulnerar, contravenir a
 conversor  convertidor
 crucigrama  mots encreuats
 culebrón  serial
 culpabilitzar  culpar, acusar
 curat  adobat, assecat
 de cara a  [diverses]
 de per si  en si
 decimonònic  del segle XIX, vuitcentista
 desaigüe  desguàs
 desaire  afront
 desairar  afrontar
 desangelat  sense encant
 desgarbat  desairós, desmanegat
 despreci  menyspreu
 despreciable  menyspreable
 despreciar  menysprear
 dessaladora  dessalinitzadora
 dessalatge  dessalinització
 desvaloritzar  desvalorar
 dimitit [l’entrenador dimitit]  dimissionari
 dinar [tr. dinar mongetes]  dinar de mongetes
 dislèxic  dislèctic
 disseccionar  fer una dissecció, analitzar
 donar a entendre  fer entendre
 donar-se pressa  afanyar-se, fer via
 empast  empastament, obturació
 en contradirecció  contra direcció
 en entredit  en qüestió
 en l’actualitat  actualment
 en solitari  sol, tot sol
 encantar [intransitiu]  encantar [transitiu]
 encotillament  encarcarament
 engegar [tr. ex.: la mostra  engega demà]  començar, arrancar
 ensaladilla  ensalada russa
 ensumar-se [intuir]  ensumar
 escalfar [intransitiu]  escalfar-se
 esmorzar [tr. esmorzar truita]  esmorzar de truita
 esperpent  absurditat, horror, etc.
 estampida  desbandada
 estar de tornada  haver-ne vist de tots els colors
 estar sobre avís  estar advertit -a
 estatalitzar  estatitzar
 estela  deixant, rastre
 explosionar  explotar
 farol  fanfarronada
 farolejar  fanfarronejar
 farragós  embrollat
 flema  flegma
 flemàtic  flegmàtic
 forceig  forcejament
 formatejar  formatar
 forrar  folrar
 forro  folre
 fotomaton  cabina fotogràfica
 fugar-se  fugir
 fusteria metàl·lica  tancaments metàl·lics
 garbo  gràcia, etc.
 garrafal  majúscul, etc.
 gorro  gorra
 hemiplègia  hemiplegia
 humanitari -a [desastre, etc.]  humà -na
 irreconeixible  irrecognoscible
 jaquetó  jaca o geca, tabard
 liderat  lideratge
 lidiar  torejar
 llagrimal  llagrimer
 longeu -va  de llarga vida
 manada  ramat, esbart
 marabunta  invasió, multitud, etc.
 marejar la perdiu  fer voltes a la sínia, etc.
 maria  marihuana
 melena  cabellera
 melenut -da  cabellut -da
 membret  capçalera
 mimar  aviciar, amanyagar
 mimetitzar  imitar
 ministrable  aspirant a ministre, possible m.
 mitxelín  mulla, sacsó
 mullar-se  comprometre’s
 niqui  polo
 novatada  quintada
 nòvio -a  promès -a, xicot -a, etc.
 número [certes accepcions]  nombre
 octavilla  full volant
 okupa  esquàter
 olorar-se  ensumar, intuir
 optar a  aspirar a
 orgàsmic  orgàstic
 oscaritzable  capaç de guanyar un òscar
 pal de golf  bastó
 papanatisme  candidesa, etc.
 papilla  farinetes
 parafernàlia  aparat, etc.
 paraplègia  paraplegia
 parat -da  desocupat -da
 pas [deverbal de passar]

s’assegura el pas a la final

 ús de l’infinitiu

s’assegura passar a la final

 passar per [el futur passa per]  [diverses]
 passota  menfotista
 passotisme  menfotisme
 pastera o patera  barca
 pèlvic  pelvià
 penjar-se [un ordinador]  blocar-se
 per comptes de  en comptes de
 per la força  per força, a la força
 per lliure  pel seu compte
 per separat  separadament
 per últim  finalment
 perfecte [adv. ho fa perfecte]  perfectament
 perilla  barbeta, barbó
 peritació  peritatge
 petroler -a  petrolier -a
 pintar bastos  anar/venir mal dades
 pipa  gra de gira-sol
 plagat  infestat
 plínton  plint
 políglota  poliglot -a
 pònting  salt amb elàstic
 posavasos  rodal, sotagot
 postular-se  presentar-se, etc.
 postura  actitud
 postureig      —
 presidenciable  aspirant/candidat a president
 promocionar [intransitiu]  promocionar-se
 publicista  publicitari
 publicitar  fer publicitat de
 tecnologia punta  tecnologia de punta
 puro  cigar
 quiniela  travessa
 quiròfan  sala d’operacions
 rabiar  enrabiar-se, estar rabiós -a
 rabieta  enrabiada
 rajà  raja
 recapacitar  reflexionar, repensar-s’hi
 reconeixible  recognoscible
 recopilatori  compilació [f], de compilació [adj]
 recórrer [transitiu]  recórrer contra, posar recurs
 redactat  text, redacció
 refrendar  ratificar, referendar
 registrar  escorcollar
 registre  escorcoll
 regurgitar [tr. reg. el menjar]  fer regurgitar
 repercutir [tr. rep. la pujada  de l’IVA en el preu]  fer repercutir la pujada de l’IVA
 repostar  fer benzina
 repostatge  abastament, aprovisionament
 reticent  renitent, etc.
 revaloritzar  revalorar
 revelat  revelatge
 rigorositat  rigor
 rul·lo  bigudí
 rumorejar-se  córrer el rumor
 saharaui  sahrauí
 saltar pels aires  fer-se miques, anar-se’n en orris
 salvapantalles  estalvi de pantalla (Termcat)
 sarro  tosca
 segur [adv. segur que vindrà]  és segur que vindrà
 ser de [és de suposar/agrair]  s’ha de suposar/agrair
 sobrat -a      —
 solapar-se  encavalcar-se
 solera  tradició, etc.
 sopar [tr. què sopes?]  de què sopes?
 sordera  sordesa
 sortir al pas  desmentir, etc.
 sortir en tromba       —
 sortir per cames       —
 sublevació  aixecament, insurrecció, etc.
 sublevar  revoltar, aixecar
 suggerent  suggeridor
 talentós  [diverses]
 tancar files      —
 tancar-se en banda      —
 tenir taules  tenir talent
 tensionar  tensar
 tessitura  conjuntura, situació
 tetraplègia  tetraplegia
 tiet  oncle
 topo [vestit de t.]  vestit de rotlles o cercles
 torpedejar  torpedinar
 tortícolis  torticoli
 totterreny  tot terreny
 travesti  transvestit
 travestir-se  transvestir-se
 travestisme  transvestisme
 trencador  transgressor
 urgir [transitiu]  apressar, instar
 viking -a  víking
 vivencial  [diverses]
 vivenda  habitatge
 voràgine  efervescència, etc.
 xiringuito  baret, guingueta
 xiripa  xamba
 zulo  amagatall

 

A la taula següent es mostren aquells hispanismes que són admesos amb les marques ús restringit o col·loquial. No resta clar, però, en quins programes o moments es poden usar aquestes formes. En el llibre d’estil es parla de nivells de formalitat mitjana (entrevistes, tertúlies, debats, etc.) que admeten trets col·loquials. Creiem que es tracta d’una via de difusió d’hispanismes, molt rebutjats pels parlants sensibles a la correcció, esquivant la reacció que pugui venir. És la llengua col·loquial com a porta d’entrada cap a l’ús general (especialment amb paraules com alfombra, bolso, candau, despedir, decepcionar, disfrutar, gasto, invadir, làmpara, quarto, tonto, trajo, tuberia, xivato, xulo, etc.). Moltes de les paraules de la taula següent són mots d’argot específicament espanyols que sovint no tenen equivalent en català ni en altres llengües. Cal no fer un drama d’aquest fet ni de si en el seu lloc s’ha d’emprar un terme més neutre sense les connotacions del mot espanyol, com farien altres llengües. Les llengües no són  equivalències exactes entre taules de mots. En tot cas les paraules que oferim a la columna de la dreta són purament orientatives, car no és ara el nostre propòsit de trobar solucions definitives per a aquests problemes.

 

 

Hispanisme
Forma normativa
 alfombra  catifa
 amariconar      —
 amariconat -da      —
 anar de cul  [diverses]
 apalancar-se  escarxofar-se, etc.
 atontat -da  beneit i sinònims
 bitxo [el bitxo raro de la classe]  [el rar de la classe]
 bollera  lesbiana
 bolso  bossa
 brillo  de pressa, etc.
 cabreig  enrabiada, emprenyada, etc.
 cabrejada  enrabiada, emprenyada, etc.
 cabrejar-se  enfadar-se, emprenyar-se
 calbo  calb, cap pelat
 candau  cadenat
 canguelo  acolloniment, cagarrines
 canya [clavar canya]  donar branca
 carcamal  vellard, xaruc
 carinyo  afecte, rei -na
 carinyós -a  afectuós -a
 carrossa  antiquat
 cate  suspens
 catejar  suspendre
 cavall  heroïna
 coba  afalac
 currar  treballar
 cutre  xaró, etc.
 decepcionar  decebre
 despedida de solter  comiat de fadrí o solter
 despedir  acomiadar
 d’estranquis  d’amagat
 disfrutar  gaudir, xalar
 empollar  estudiar
 empollon  estudiador
 enrotllar-se  fer-se amic, etc.
 enterro  enterrament
 enxufar  col·locar (amb influència)
 enxufe  tenir enxufe: tenir bo/influència
 escaqueig       —
 escaquejar-se  desaparèixer, guillar
 flipada      —
 flipar      —
 fulano -a  en/na Tal
 gafe       —
 gasto  despesa
 guai       —
 guaperes  ben plantat
 guiri  estranger
 guripa  policia
 hortera  xaró
 horterada  xaronada
 hostiar  estovar, atonyinar
 invadir  envair
 ionqui  junkie
 làmpara  llum
 litrona  cervesa grossa
 macarra  macarró
 mandanga       —
 manguera  mànega
 marica  marieta
 maricó  gai
 mariconada       —
 mariconàs       —
 marxós -a  fester -a
 mono       —
 mono -a  macó, bufó, etc.
 novato -a  nou -va
 papanates  ximple, etc.
 parida  bajanada, favada
 pasma  policia
 patejar-se  córrer (tota la ciutat, p.e.)
 patxorra  ronseria
 pillo -a  murri -a
 pirat -da  grillat
 portar+temporal  fer [temps] que
 potra  sort
 quarto  cambra
 què tal?  com va?, etc.
 què va!  ca!
 quedar-se amb algú  ensarronar, etc.
 quinqui  pispa
 ratllar  atabalar, etc.
 recader  correu
 rotllo  aventura, ambient
 solteró -na  conco -a
 sostens  sostenidor
 talego  presó
 tinglado       —
 tio -a       —
 la tira  un munt
 tontejar  fer el beneit
 tonteria  beneiteria, beneitura
 tonto -a  beneit -a, etc.
 tortillera  lesbiana
 trajo  vestit
 trincar  aglapir, atrapar
 trullo  presó
 tuberia  canonada
 vacil·lar  bromejar
 virgueria  meravella
 xapar (la boca)  tancar
 xino [barri x., passar el x.]  bordell, etc.
 xivar  acusar, delatar, etc.
 xivatada  xerrada
 xivatar  xerrar, fer la xerrada
 xivato -a  espieta, xerrim, delator -a
 xoriçar  afaitar
 xoriço -a  lladre, pispa
 xuleria  fanfarroneria
 xulo -a  pinxo, fanfarró -a
 xurro  nyap
 xutar-se [anglohispanisme]  picar-se

 

Hispanismes a part, l’És a dir també promou diverses formes no normatives (dialectalismes, col·loquialismes, etc.), en qualsevol registre, llevat de les dues primeres de la llista següent, que tenen la marca ús restringit.

 

Forma promoguda
Forma normativa
 enrecordar-se  recordar-se
 enriure’s  riure’s
 esclar  és clar
 espaial  espacial
 oi tant  oh i tant
 sisplau  si us plau
 vànoa  vànova

 

I, finalment, tenim un capítol important de paraules excloses de la llengua dels mitjans de la Corporació. Porten les etiquetes ús inadequat i ús abusiu.  Les primeres són completament rebutjades i no s’hi senten mai. Les segones, a la pràctica, tampoc no s’hi senten (amb l’excepció dels adverbis en -ment, difícils de controlar), perquè suposam que són eliminades pels correctors, o bé aquests ja han ensinistrat els redactors i locutors a no usar-les. Realment és mal d’entendre que paraules com assolir, cercar, esmentar, gaudir, preocupar-se, quasi, succeirtanmateix i altres, completament assumides pels catalanoparlants educats, puguin tenir tanta animadversió entre alguns professionals de la llengua.

 

Paraula exclosa per «inadequada»
Paraula utilitzada
 àdhuc  fins i tot
 aital  tal
 ans  abans, sinó que
 car  perquè, ja que
 ço  això
 d’antuvi  primer de tot, etc.
 de bell antuvi  idem
 ensems  alhora
 hom  [diverses]
 llur  el seu, els seus, etc.
 mercès  gràcies
 nogenysmenys  però, tanmateix, etc.
 perllongament  allargament, prolongació
 proppassat  passat
 propvinent  pròxim
 puix que  com que, tenint en compte que
 quelcom  alguna cosa
 romandre  quedar
 sengles  [diverses]

 

Paraula refusada per «ús abusiu»
Paraula utilitzada
 ambdós, ambdues  els dos, tots dos, les dues,…
 anit  ahir a la nit, aquesta nit
 argent   plata
 arranjar  arreglar
 assolir  [diverses]
 atès que  ja que
 cerca  busca
 cercar  buscar
 cigarreta  cigarret
 cloenda  clausura
 cloure  tancar
 colpejar  donar cops, etc.
 dempeus  drets
 endegar  engegar, començar, etc.
 envers  cap a, amb
 escaig  [diverses]
 esfondrar  enfonsar, caure
 esmentar  dir, anomenar
 espòs -a  marit, dona
 essencialment  sobretot
 excessivament  massa, gaire
 exclusivament  només, tan sols
 fruir  [diverses]
 gaudir  [diverses]
 mancar  faltar
 palès  clar, evident, manifest
 palesar  fer evident, evidenciar, etc.
 passa  pas
 per tal de  perquè
 permanentment  sempre
 plenament  del tot
 possiblement  potser
 posteriorment  després
 pràcticament  gairebé
 preferir  estimar-se més
 preocupar-se  amoïnar-se
 principalment  sobretot
 properament  aviat
 quant a  pel que fa a
 quasi  gairebé
 ràpidament  de pressa
 recentment  fa poc
 reeixir  tenir èxit, sortir-se’n
 restar  quedar
 seguidament  tot seguit, etc.
 sensiblement  força
 signar  firmar
 signatura  firma
 similar  semblant
 similitud  semblança
 sobtadament  de sobte, etc.
 solament  només
 sols  només
 sots- [ex. sotsdelegat]  sub [subdelegat]
 succeir  passar
 suficientment  prou
 tal vegada  potser
 tanmateix  però, tot i això, etc.
 tenir cura  cuidar
 tipus  classe
 totalment  del tot
 ultimar  enllestir
 únicament  només
 vers  cap a
22 comentaris

La llegenda àuria

Articles sobre sants, onomàstica i cultura popular

 

En aquesta pàgina s’ajunten els enllaços als articles que vaig escriure entre el novembre de 2011 i l’abril de 2012 sobre santologia lúdica i les seves connexions amb les tradicions, l’onomàstica, la toponímia i la cultura popular. Ateses les dimensions del col·lectiu hagiogràfic, només em vaig dedicar a aquells sants i santes que han provocat el repertori dels nostres noms personals tradicionals, especialment els de Mallorca. El serial va quedar interromput per manca de temps, però si els lectors preguen als sants, potser algun dia el podrem reprendre on el vam deixar. Aquí també hi ha l’índex del projecte.

 

Tots Sants (1 de novembre)

Sant Carles (4 de novembre)

Santa Elisabet (5 de novembre)

Sant Martí (11 de novembre)

Sant Albert el Gran (15 de novembre)

Santa Elisabet d’Hongria (17 de novembre)

Santa Cecília (22 de novembre)

Sant Climent (23 de novembre)

Santa Caterina (25 de novembre)

Sant Andreu (30 de novembre)

Sant Eloi (1 de desembre)

«Sant Xavier» (3 de desembre)

Santa Bàrbara (4 de desembre)

Sant Nicolau (6 de desembre)

«Santa Imma» i «Santa Conxita» (8 de desembre)

Santa Llúcia (13 de desembre)

Sant Llàtzer (17 de desembre)

«Santa Esperança» (18 de desembre)

Sant Tomàs (21 de desembre)

«Sant Nadal» (25 de desembre)

Santa Eugènia (25 de desembre)

Sant Esteve (26 de desembre)

Dia dels Innocents (28 de desembre)

Sant Silvestre i Santa Coloma (31 de desembre)

Cap d’Any, «Sant Jesús» i un enigma (1 de gener)

Els Reis (6 de gener)

Sant Julià (9 de gener)

Sant Honorat (16 de gener)

Sant Antoni (17 de gener)

Sant Sebastià (20 de gener)

Santa Agnès (21 de gener)

Sant Vicenç (22 de gener)

La Candelera (2 de febrer)

Sant Blai (3 de febrer)

Santa Àgata (5 de febrer)

Santa Apol·lònia (9 de febrer)

«Santa Lourdes» (11 de febrer)

Santa Eulàlia (12 de febrer)

Sant Valentí (14 de febrer)

Santa Elionor (22 de febrer)

Sant Macià (25 de febrer)

Sant Gregori (12 de març)

Sant Josep (19 de març)

Sant Benet (21 de març)

Sant Gabriel (24 de març)

«Santa Dolors» i «Santa Lola» (30 de març)

«Santa Glòria» (8 d’Abril)

Sant Jordi (23 d’abril)

Sant Marc (25 d’abril)

«Santa Montse» (27 d’abril)

Sant Felip (1 de maig)

Santa Mònica (4 de maig)

Sant Isidre (15 de maig)

Santa Rita (22 de maig)

Sant Ferran (30 de maig)

Sant Onofre (12 de juny)

Sant Joan Baptista (24 de juny)

Sant Guillem (25 de juny)

Sant Pere i Sant Plau (29 de juny)

Sant Marçal (30 de juny)

Sant Cristòfol (10 de juliol)

Sant Bonaventura (14 de juliol)

Sant Henric (15 de juliol)

«Santa Carme» (16 de juliol)

Sant Arnau (18 de juliol)

Santa Margarida (20 de juliol)

Santa Praxedis (21 de juliol)

Santa Magdalena (22 de juliol)

Sant Jaume (25 de juliol)

Santa Anna (26 de juliol)

Santa Marta (29 de juliol)

Sant Ignaci (31 de juliol)

Sant Feliu (1 d’agost)

«Santa Àngels» (2 d’agost)

Sant Domingo (4 d’agost)

«Santa Neus» (5 d’agost)

Sant Gaietà (7 d’agost)

Sant Llorenç (10 d’agost)

Santa Susanna (11 d’agost)

Santa Clara (12 d’agost) ara 11

«Santa Assumpta» (15 d’agost)

Sant Joaquim i Sant Roc (16 d’agost)

Santa Helena (18 d’agost)

Sant Magí (19 d’agost)

Sant Bernat (20 d’agost)

Sant Bartomeu (24 d’agost)

Sant Lluís (25 d’agost)

Sant Agustí (28 d’agost)

Santa Rosa (30 d’agost)

Sant Ramon Nonat (31 d’agost)

La Mare de Déu de Setembre (8 de setembre)

El Dolç Nom de Maria (12 de setembre)

«Santa Dolors» (15 set)

Sant Marià (19 de setembre)

Sant Mateu (21 de setembre)

«Santa Mercè» (24 de setembre)

Sant Cosme i Sant Damià (27 de setembre)

Sant Miquel (29 de setembre)

Sant Jeroni (30 de setembre)

«Sant Àngel» (2 d’octubre)

Sant Francesc (4 d’octubre)

Sant Bru (6 d’octubre)

«Santa Roser» (7 d’octubre)

Santa Teresa (15 d’octubre)

Sant Lluc (18 d’octubre)

Santa Úrsula i les Verges (21 d’octubre)

Sant Rafel (24 d’octubre)

Sant Simó (28 d’octubre)

 

 

 

 

Sense llicència eclesiàstica i amb total insubmissió als capricis del Vaticà sobre el santoral

17 comentaris

Sant Macià

Avui és Sant Macià. I per Sant Macià l’oronella ve i el tord se’n va. El tord, si no ha caigut dins l’olla d’un caçador, se’n va cap al nord, cercant llocs més freds per a perpetuar l’espècie. I si el tord no se’n va per Sant Macià, fred encara farà. Per contra, les tumultuoses orenetes comencen a arribar discretament per aquest temps, si bé la major part arriben en massa per l’abril o pel maig, i estaran entre nosaltres, lliurades a l’activitat amatòria i reproductiva fins al final de setembre, en què, temeroses del fred, prenen els tapins cap a l’Àfrica.

No, no mireu el calendari, perquè els calendaris us diran que Sant Macià és el 14 de maig. Que diguin el que vulguin els calendaris i el papa de Roma, que el 1969 li va prendre al sant el seu dia tradicional que havia tingut durant mil anys. Per a nosaltres aquí el qui mana és la tradició, els tords i les orenetes. Així és que avui és Sant Macià i s’acaba.

I qui era aquest personatge de qui prenen el nom tots els Macians escampats pel món, amb el nom adaptat a les diverses llengües? Un apòstol, el tretzè, l’apòstol de substitució o de recanvi, com les rodes dels automòbils que previsorament esperen l’ocasió de la punxada per a entrar en activitat. La punxada va ser la de Judes Iscariot, que ja sabem quina la va fer, el molt iscariot. Doncs com que després de la feta i del suïcidi del traïdor aquella colla no podia quedar en onze membres i semblar un equip de futbol, diu el llibre Actes dels apòstols que una vegada que Jesús va haver ressuscitat i pres el vol cap amunt vers el Pare, els apòstols convocaren un càsting i reuniren la comunitat de seguidors —cent vint exactament— per a procedir a una elecció democràtica de qui havia d’ocupar la plaça vacant. Diu la crònica de l’acte que, fet el càsting, hi va haver dos candidats, un de nom Josep, Just o Barsabàs —no és gaire clar el nom— i un altre dit Macià, que és el qui va guanyar l’elecció. D’aquí en surt aquella dita popular que saben els mallorquins de certa edat i experiència: “de la desgràcia de Judes Sant Macià en tingué ventura”, que es diu quan algú treu algun benefici de la dissort d’un altre. Sant Macià és considerat advocat contra la falsedat i la traïdoria.

Molt poques coses sabem certes d’aquest individu. Si sortim dels Actes dels apòstols, atribuït per la tradició a l’evangelista Lluc, les altres fonts són diverses i contradictòries. Fins i tot hi apareixen una diversitat de noms per al nostre personatge: Tolmai (que seria “Tomeu”, però no Bartomeu, perquè ja vam veure que Bar-Tolmai vol dir ‘fill de Tolmai’), Zaqueu, Barnabàs, Natanael, etc. Segons la història de l’Església de Nicèfor, el nou i flamant apòstol d’elecció democràtica va predicar per diversos llocs fins que va ser crucificat per Geòrgia. Però altres tradicions diuen que va morir lapidat i decapitat a Jerusalem i, fins i tot, altres creuen que va morir de vell. Avui no tindrem, doncs, relat esfereïdor de brutalitat i sadisme. Segons la tradició grega les seves restes descansen a Gonio, un lloc de Geòrgia pròxim a la Mar Negra. I segons una altra tradició els ossos reposen a l’abadia de Sant Macià, a Trèveris (Alemanya), on van ser portades per Santa Helena, mare de Constantí i gran gestora de trasllats de relíquies de tota mena. I els italians creuen que són a la basílica de Santa Justina, a Pàdua. Ja sabem que això de les restes dels sants és com la qüestió de la pàtria de Colom: tothom les vol a casa seva.

Una font copta, les Actes d’Andreu i Macià, li posen més sal a la cosa i asseveren que l’apòstol de substitució va anar a predicar en terres de caníbals, per la mítica Etiòpia, un enigmàtic país oriental que no s’ha de confondre amb l’Etiòpia actual. Tan bon punt arribà, ja va ser aglapit i tancat amb altres estrangers a la garjola a l’espera de fer-ne una vega. Però quan anaven a salpebrar-lo, aparegué Sant Andreu i l’alliberà miraculosament. No sols això sinó que l’apòstol arribat tan oportunament va convertir tota aquella tropa de salvatges, que a partir d’aleshores foren bons cristians i no feren més canibalades.

La festa de Sant Macià va ser creada en el segle XI i fixada el 24 de febrer o el 25 en els anys de traspàs. Com que enguany ho és, enguany toca el 25. El 1969 l’Església romana va traspassar la festa al 14 de maig, perquè no caigués dins la Quaresma. Segons la creença popular Sant Macià és el protector dels ocells, i avui, el dia que aquests es casen. Per Sant Macià els ocells es volen casar. També es creu que avui som en ple equinocci: per Sant Macià tanta nit com dia hi ha. I els qui tinguin parres avui el sant també els diu què han de fer: per Sant Macià les parres a podar.

I ara parlem del nom que li van posar al nostre personatge. L’origen és el nom hebreu Mattatyahu, o Matityahu, format per matith, ‘do’, i Yah, primera lletra de YHVH, tetragrama de Déu. Significa, doncs, ‘do de Déu’, igual que el nom grec Teodor, el mateix concepte amb elements grecs. El nom hebreu va passar al grec Mattathias, que es va escurçar en Matthaios. En llatí els dos noms van prendre les formes Matthias i Matthaeus, d’on vénen els nostres Macià i Mateu. Aquests originàriament eren un sol nom i un sol significat, però ja en grec i llatí es consideraven noms diferents. La forma catalana, procedent d’una variant Mathianus, ha estat sempre Macià i no Maties. La darrera és forma espanyola introduïda en el país en el segle XVIII. Si el nom genuí català fos Maties, el pare de la pàtria Francesc Macià seria Francesc Maties, que no em direu que no faci un no sé què a la panxa. Macià és un dels noms tradicionals del país, si bé no un dels noms més corrents, per la qual cosa no ha generat toponímia major. Nosaltres tenim també el femení Maciana, un nom que ara ja no es posa a les nines, però qui sap si tornarà. Per Mallorca n’hi havia i encara n’hi deu haver qualcuna. Molts, però, només han sentit a parlar de la Maciana de la cançó de Tomeu Penya, aquella de la cama i el peix frit.

 

4 comentaris

Els Reis

Avui és el dia dels Reis, o dels Reis d’Orient, com es diu en català de manera més acabada (més que dels Reis Mags, que diuen a altres parts del món). Avui fan festa els qui tenen el mateix nom que els tres personatges que ens ocuparan: Melcior, Gaspar i Baltasar. Tot i que no hem llegit res de la canonització dels tres individus i poques vegades els hem vist anomenar amb el títol de sant.

L’evangeli de Mateu ens regala un bell conte, en el qual ens diu que uns mags (no diu quants ni quin nom tenien ni amb quin mitjà es desplaçaven) arribaren d’Orient a Judea per a adorar l’infantó Jesús, guiats per un estel que, a més, i a manca de Whatsapp, els havia notificat la bona nova. No diu per res que fossin reis, sinó mags, en el sentit de savis, astrònoms i astròlegs (anglès magi); no mags dels que hi ha ara, que treuen conills d’un capell i serren senyores per la meitat (anglès magician). El mot grec magos, d’origen persa, era el títol dels sacerdots del zoroastrisme, típic de l’imperi persa, i, per tant, podria ser que els nostres personatges fossin capellans que es dedicaven a l’estudi dels astres i de les coses que aquests predeien. Amb tot, devien ser persones d’orella alta —els dits sacerdots eren tota una casta—, perquè per a saber on era l’infantó ho anaren a demanar ni més ni menys que al mateix rei Herodes, que no s’havia assabentat de la pel·lícula. De manera que tornaren a cercar l’estel guiador i seguint-lo trobaren el nin a un lloc que l’evangelista no especifica. L’adoraren, li regalaren or (amb el qual no se sap què en feren els pares), encens per a tenir l’establa ben perfumada i mirra, que és una resina que s’emprava per a coses diverses, com anestesiar els moribunds, embalsamar-los un poc després o fer l’oli sagrat per a ungir capellans i reis. Abans als alts càrrecs els untaven ben untats, però no com s’unten alguns d’ara, sinó amb oli. La mateixa paraula Crist vol dir ‘untat’. El cristianisme veu en els tres presents la triple natura de Jesús: Déu (encens), rei (or) i home (mirra). Feta la visita, els mags se’n tornaren cap a casa, més contents que unes castanyetes perquè havien vist el Messies; però no per on havien vingut, perquè en un somni foren avisats que Herodes —que els havia demanat que l’informassin del parador de Jesús— no volia adorar el nin sinó matar-lo sense esperar el judici de Pilat. Descobert l’engany, Herodes s’enrabià i va fer matar tots els infants més petits de dos anys de Betlem, com vam veure el dia dels Innocents.

La tradició cristiana, sempre tan productiva, anà brodant el conte de Mateu. Les primeres representacions pictòriques es troben a les catacumbes. En un principi els mags eren iguals, de la mateixa edat i en un nombre indeterminat fins a dotze. Després de Constantí, en el segle IV, els mags van ser elevats a la categoria de reis, potser perquè en alguna profecia antiga ja sortia qualque rei i perquè un rei sempre té més categoria que un mag. Més tard el nombre de reis es fixà oficialment en tres, segurament a partir dels tres presents esmentats en l’evangeli i potser també recordant la Santíssima Trinitat. De fet, a l’evangeli armenià de la Infància (segle IV) ja hi apareixen tres mags i amb els seus noms: Melcior és el rei dels perses, Baltasar, el rei dels àrabs i Gaspar, el rei dels indians (de l’Índia). Una digna representació de les «tres races»: blanca, negrosa i rogenca. A l’art bizantí es representen vestits de perses, amb pantalons i amb barret frigià (una espècie de barretina). Curiosament, aquest fet va salvar de la destrucció la basílica de la Nativitat, de Betlem: el 614 Palestina va ser ocupada pels perses, que destruïren totes les esglésies, menys l’esmentada, perquè a la façana hi havia un mosaic amb els tres mags vestits de perses. En una representació pictòrica del mateix segle VI, a l’església de Sant’Apollinare Nuovo (Ravenna), que és la pintura que es veu al final del post, apareixen els tres reis amb els noms de Balthassar, Melchior i Gaspar, cadascun identificat amb la seva imatge. Hi veiem un Gaspar ancià i amb barba blanca, un Baltasar blanc i amb barba castanya i un Melcior jove i sense barba. Tots tres blancs. Això canviaria radicalment en els segles posteriors. La descripció que en féu el monjo benedictí Beda el Venerable (VII-VIII) difongué una nova representació dels Reis, amb un Melcior de pell blanca i barba blanca representant d’Europa, un Gaspar de pell blanca i de barba roja representant d’Àsia i un Baltasar de pell bruna representant d’Àfrica. Així es dóna a entendre que els tres reis simbolitzen els tres continents i que totes les nacions del món haurien adorat el Redemptor en les persones dels tres il·lustres visitants de la cova. Un detall: Amèrica encara no estava descoberta; si Colom hagués nascut quinze o setze segles abans, ara posaríem quatre reis en el betlem, un dels quals seria baixet, grasset, amb la pell rogenca, els cabells llisos i el nas ganxut. Amb tot, l’aparició d’un Baltasar negre és un fet que es produí en el segle XV o al final del XIV. A més de simbolitzar els tres continents, els tres Reis passaren a representar les tres edats de l’home: la joventut (Gaspar), la maduresa (Baltasar) i l’ancianitat (Melcior). La seva representació, doncs, ha anat canviat contínuament. La corona sobre els seus caps apareix en el segle X. Avui els veiem vestits de reis medievals, amb corona i vistoses capes reials. Melcior, l’europeu de la llarga cabellera i barba blanques, Gaspar, el rei oriental, amb caballera i barba castanys; i Baltasar, el rei negre, sovint vestit de moro, a qui un toc de racisme li ha assignat la tasca desagradable de repartir el carbó.

I ara passem a l’onomàstica i parlem dels noms dels tres personatges, que de fa un munt de segles han estat imposats a la nostra gent en homenatge als sants mags viatgers. Ja hem dit que els seus noms apareixen a l’evangeli armenià de la Infància: Melkhon, Balthazar i Gaspard. En el text Excerpta Latina Barbari (segle VI), probablement traducció d’un manuscrit grec escrit cap al 500, hi apareixen els noms de Bithisarea, Melichior i Gathaspa, però altres fonts posteriors i de diferents cultures els donen una nomenclatura completament distinta. A l’esmentada representació de l’església de Sant’Apollinare Nuovo (imatge de baix) apareixen els tres reis amb els noms de Balthassar, Melchior i Gaspar.

Del nom Melcior en sabem poques coses. La forma catalana ve del llatí Melchior, aquest del grec, però aquest ja no sabem d’on procedeix. A Mallorca, on és un nom tradicional tot i que poc usat, ha pres la forma Melcion (amb o oberta), substituïda normalment en el llenguatge oral per l’hipocorístic Cion. Sobre Gaspar hi ha diverses hipòtesis. Pot ser un nom d’origen caldeu, derivat del mot gizbar, que vol dir ‘tresorer’. Aquesta forma —Gizbar— apareix a la versió hebrea de l’Antic Testament. A la traducció al grec (la bíblica dita Septuaginta, escrita entre els segles III i I aC) es dóna la traducció Gasbarinou. Una altra teoria relaciona el mag Gaspar amb el rei Gondofares I, a través de l’armenià Gathaspar; un rei que, segons algunes tradicions, hauria protegit l’apòstol Tomàs quan va anar a predicar a l’Índia. El nom ha pres formes diverses en cada llengua: en francès ha agafat una -d final (Gaspard), en anglès es transformà en Casper, en italià Gaspare, en alemany, Kaspar, en neerlandès Jasper, etc. Baltasar sembla que ve del fenicià Balat-shar-usur, que significa ‘Baal (Déu) protegeixi el Rei’. És el nom hebreu del rei babilonià Belshazzar, esmentat en el Llibre de Daniel. És un nom corrent en català, i a Mallorca en el llenguatge oral s’ha emprat tradicionalment l’hipocorístic Tasar.

I què se’n féu dels tres mags després del viatge a Judea? No en sabem res, llevat que Lee Wallace, autor de la novel·la Ben Hur, que els lectors associaran més a Charlton Heston, fa tornar Baltasar a Palestina una trentena d’anys més tard, i el mag, ja ancià, es retroba amb Jesús, tot fet un home dret i concret. Un altre novel·lista, Joan Crisòstom (344-407), patriarca de Constantinoble, escrigué que els tres mags van ser batejats per l’apòstol Tomàs a l’Índia. Ens haurem de conformar amb aquests detalls insubstancials. Dels seus ossos sí que en sabem més coses. Marco Polo diu haver visitat la tomba dels mags a Saveh (al sud de Teheran), que és on se suposa que foren enterrats. També sabem —si ho creiem— que els cossos dels mags descansaren un temps a la basílica de Sant Eustorgi (quin nom!), a Milà. Els hi va dur el dit sant, que era bisbe del lloc en el segle IV i que construí la basílica esmentada, on li feia il·lusió ser enterrat i estar —com els nins— molt prop dels Reis d’Orient. Eustorgi va anar a cercar els ossos a la catedral de Santa Sofia, a Constantinoble, on els havia fet guardar i venerar Santa Helena, la mare de Constantí. El 1162 l’emperador Frederic I —Barba-roja per als amics—, després de conquistar Milà, va destruir aquella església i els màgics ossos anaren drets a la catedral de Colònia. Als milanesos els restà el consol de conservar una medalla feta amb l’or que els mags regalaren a Jesús, una medalla que exposen cada any el dia d’avui. Però tant estimaven els milanesos aquelles despulles humanes perdudes que mogueren totes les influències imaginables per a recuperar-les (papes, bisbes, reis), tot sense succés. Fins que aconseguiren, gràcies a la generositat d’un bisbe de Colònia, uns quants d’aquells ossets (dues fíbules, una tíbia i una vèrtebra!) que ara guarden zelosament i més contents que un gínjol. Va ser el 6 de gener de 1904: un veritable regal de Reis.

Aquest dia que correntment diem els Reis en llenguatge més formal i capellanesc es diu Epifania, paraulota grega formada per epi, ‘sobre’ i phaneia, ‘aparició’ (del verb phainein, ‘mostrar’, que també surt a diàfan). Epifania és manifestació o aparició. També podeu dir Teofania, si us agrada més (manifestació de Déu). En la cultura grega les epifanies eren les aparicions de les divinitats als homes. Sembla que en el segle IV es va instituir una celebració tres en u —Epifania— que conmemorava alhora el naixement de Jesús, el seu baptisme i la visita dels mags. Després de fixar la festa del naixement en el 25 de desembre, a Occident el 6 de gener quedà reservat a la visita dels mags i, segons les esglésies, a altres coses. El món de tradició catòlica romana celebra la festa dels Reis el 6 de gener; el món ortodox oriental, més aviat el dia de Nadal, com és de més bon sentit. Tinguem en compte, però, i com van dir el dia de Nadal, que per als cristians orientals, seguidors del calendari julià, quan el seu calendari marca 25 de desembre el nostre diu 6 de gener.

El que ja no sabem és quan va començar la tradició de fer presents als infants aquest dia, un costum que se segueix únicament a Espanya (incloent-hi els territoris ocupats) i en alguns països de llengua espanyola. A la resta del món de tradició cristiana aquests presents es fan per Nadal, a través del Pare Nadal o Santa Claus, de qui vam parlar el dia de Sant Nicolau. Una tradició catalana —el tió de Nadal— també situa el 25 de desembre el dia dels presents. No sabem quan va començar la tradició dels presents el dia dels Reis, però creiem que no és anterior al segle XIX. I es va construir tot un muntatge de fantasia, en què les càndides criatures s’han begut que els misteriosos reis visiten totes les cases la nit precedent, deixant presents a les finestres, on és molt convenient deixar alguna cosa per a la nutrició dels sofrits cavalls, que han de passejar una càrrega tan pesant per tots els racons del món. I tot en una nit. Segons com es miri, això dels Reis no pot ser més absurd: els infants passen les vacances esperant les joguines, que arriben just en el moment de reprendre l’escola i desar la juguera. No hi ha dubte que el Tió o el Pare Nadal són bastant més assenyats. Abans els presents eren molt més magres que ara. A Mallorca i entre les classes modestes solia caure una ensaïmada i gràcies, segons testimoniatge dels meus majors. Els canvis del segle XX van convertir aquesta tradició en una disbauxa consumista en què es fan presents als fills, als néts, als pares, als avis, als germans, als sogres, als cosí, a la germana de l’amic, al fill de la germana de l’amic i al veí de dalt.

Cal no confondre la tradició de l’aparició màgica de les joguines —o l’ensaïmada— a la finestra amb una altra tradició, més moderna, que és l’organització de cavalcades pels carrers de les ciutats amb els tres monarques i tota la seva cort de patges, policia municipal muntada, banda de música, carrosses i camions estibats de capses buides embolicades amb papers de colors. Tot davant la mirada atònica de milers de criatures indefenses davant la magnitud de la mentida. Aquesta tradició, que pràcticament només es materialitza a Espanya i Andorra, té alguns precedents a la segona meitat del segle XIX, però no es va consolidar fins al XX. Abans els nins no havien vist mai els Reis, sinó que els imaginaven. A la meitat del segle XIX apareixen cavalcades i festes de carrer amb reis i patges (Barcelona, Alcoi), sovint amb visites a nins pobres o malalts, organitzades per entitats diverses i sense regularitat. El 1942 l’Ajuntament de Barcelona organitza la cavalcada més o menys com la coneixem ara i de llavors ençà l’ha organitzada cada any ininterrompudament. A Mallorca fins a temps recents només es feia la de Palma, però de cert temps ençà a tots els pobles i, fins i tot, barris i urbanitzacions els ha pegat per fer venir els Reis, que reparteixen presents in live als casals de barri o als locals de les associacions de veïns. La màgia de la finestra i aquell intentar combatre la son per veure si sentiríem les potades dels cavalls se n’ha anat en orris. Aquells Reis que molts de nins només imaginàvem, màgics, bells, plens de majestat i que parlaven totes les llengües del món, s’han convertit en homes vulgars muntats dalt d’un camió, vestits amb quatre draps i sovint disminuïts lingüístics que només saben parlar la llengua de Rajoy el Monolingüe.

Una altra tradició és el tortell dels Reis, estesa pels Països Catalans, Espanya, Portugal, Occitània i el món de llengua francesa. Un pastís en forma d’anella en el cas català (en forma de gran galeta en el cas francès), que es menja el dia dels Reis. Actualment els tortells catalans i espanyols tenen dues sorpreses: una figureta d’un rei i una fava. Qui troba la primera és el rei de la festa, durant la qual porta una corona de paper que acompanya el tortell, i qui troba la fava paga el pastís. Un temps enrere només hi havia la fava, igual que sempre s’ha fet a França i Occitània. El tortell es dividia en tants trossos com comensals hi havia més un, que era destinat al primer pobre que arribava a la casa. El qui tenia la fava en el seu tros era el rei de la festa i portava la corona. I una cosa bastant semblant, amb la fava, ja es feia a l’antiga Roma durant les festes saturnals, que tenien lloc al final de desembre i principi de gener. Una tradició antiga i potser arribada a través de França. Potser caldria recuperar el tortell original, amb fava i sense rei.

I ja basta de discurs. Molts d’anys als Gaspars, als Melciors i als Baltasars. I també a les Dora que no siguin Teodora o Dorotea (sinó Adoració). I si algú es diu Reis també.

 

 

6 comentaris

Pàgina següent »