Fa uns quants dies vaig posar a Twitter (X) aquesta glosa:

En aquest tweet, adreçat als locutors de català central, recomanava de pronunciar la vocal marcada en vermell en els registres formals. Ja se sap que la caiguda d’aquesta vocal és un tret del català oral propi del Principat oriental, absent a tots els altres dialectes. El tweet ha tingut més de 95.000 visualitzacions, un miler llarg de «m’agrada» i 97 respostes. És difícil de valorar la reacció dels lectors, perquè d’una banda hi ha aquest miler gros de «m’agrada» i d’altra banda el fet que la major part de les respostes són discrepants.

Les respostes és el que m’interessa d’analitzar. De les 97 respostes n’hi ha 57 en què el replicant manifesta disconformitat, 6 en què es manifesta conformitat, i la resta les considerarem neutres, perquè aporten informacions o idees però no es manifesten ni en favor ni en contra. Seria interessant d’esbrinar de quina àrea dialectal provenen les respostes positives i negatives, però això ara sobrepassa les meves possibilitats. També cal dir que la major part dels discrepants no han entès la cosa dels registres formals. De fet, segurament pocs usen el català en registres formals orals, però a Twitter (X) tothom opina de tot. Heus ací les respostes, que transcric literalment.

Uns simplement constaten que «es mengen» la vocal:

• Me les menjo totes.
• Caragol de tota la vida. On vas a parar?
• Me les menjo totes tu.
• Ens les mengem totes, ha ha ha.
• Jo al parlar me la menjo, sí.
• Me les menjo totes. No em surt d’una altra manera.

Altres demanen per què no ens podem «menjar» la vocal:

• Es pot saber exactament per què hauria de pronunciar-les?
• Per què?
• Perquè (sic)

O posen en dubte la meva recomanació:

• Segur? [i mostra una llista de trets dialectals mallorquins (cap dels quals s’usa en registres formals), com qui diu «i vosaltres què?»]

N’hi ha que simplement afirmen que no veuen cap problema en el fet de no pronunciar la vocal:

• No veig cap problema en no pronunciar aquestes “a”, mentre s’escrigui bé.
• Cadascú parla de manera diferent. És la gràcia dels dialectes.
• El.lidir (sic) vocals ho fan totes les llengües.

Altres afirmen que és així i ja està:

• En la llengua oral no hi estic d’acord. Cada dialecte té les seves peculiaritats.
• Oralment ens hem de menjar la vocal. És inherent a la nostra varietat dialectal i ens agrada així.
• A veure, el català central és això. Si vols que parlem oriental doncs dius “vull que desapareixi el català central” i ja està.

Altres invoquen la naturalitat:

• Se’m fa estrany i poc natural dir-ho tal com s’escriu.
• Ens sonen impostades i gens naturals.
• Si algú la pronuncia sona com artificial.

Altres canten les meravelles de la «riquesa dialectal»:

• Se’n diu riquesa dialectal.
• Hem de tindre em compte les varietats dialectals, dintre del català, no? I la varietat dialectal no enriqueix la llengua?
• El més bonic d’una llengua són els seus parlants i com més diferenciats millor.
• Les varietats dialectals, què tal?

N’hi ha que demanen respecte:

• Un professor meu em deia que […] les varietats dialectals existien i s’havien de respectar i preservar. Respecte sisplau.

Altres afirmen que és absurd de corregir trets dialectals:

• Totalment absurt pretendre corregir trets fonètics dialectals sigui quin sigui el registre.

N’hi ha que treuen l’autoritat:

• Carbassa i cargol són termes totalment correctes i acceptats per l’IEC.
• Si cargol està ben dit i acceptat per què hem de dir caragol?
• Cargol està acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans.
• Carbassa i cargol estan acceptats.
• Cargol és normatiu.
• Al DCVB hi ha «perxò».

No falten, com sempre, els qui diuen que hi ha coses més importants:

• Diria que hi ha coses més greus en el parlar del català central a corregir.
• El més important és parlar-lo.

I els qui diuen que no seguiran la recomanació perquè no (alguns amb finesa i tot):

• No penso dir caragol.
• Parlem com ens han ensenyat a casa i ho seguirem fent.
• Puffff me la pela parlaré com em surti dels collons.
• Em sembla que continuaré menjant vocals, com feien els meus pares i avis.
• Caragolar sí que no.

O que és impossible:

• Impossible, parlem així.
• Ha provat de cantar “caragol treu banya” amb la pronunciació que ens recomana de modificar?
• A mi em costa molt dir caramel en comptes de carmel.

També n’hi ha qualcun que exhibeix ironia un xic supremacista:

• Cedim la “a” gentilment als occidentals.

I fins i tot tracten de problemàtics els qui pronuncien tots els sons:

• Si algú em ve dient carAbassó pensaré que té un problema.

N’hi ha que tiren de l’insult per tot argument:

• CabronÀs.
• A veure, dictador lingüístic en pràctiques, parlem com ens sona millor, parlem com ens han ensenyat a parlar, i parlem com volem, no ets ningú per suggerir milers de persones (sic) que canviïn la seva manera de parlar.

Uns dies després vaig voler fer el mateix experiment recomanant als mallorquins d’evitar en registre formal la pèrdua de les esses intervocàliques, tret propi del parlar mallorquí en diversos mots. Hauria pogut proposar d’evitar en registre formal altres trets dialectals mallorquins, que n’hi ha molts: pèrdua de a en els finals (famili), iodització, accentuació dels pronoms enclítics, etc., però amb un ja n’hi ha prou.

Volia saber quina seria la reacció dels mallorquins. Si invocarien la riquesa dialectal, la naturalitat, que això és inherent al dialecte, que si parlam com ens han ensenyat els pares o com volem, o si algú arribaria a dir-me dictador lingüístic sense dret a recomanar res a ningú.

El tweet va tenir molta menys difusió que l’altre (poc més de 2.000 visualitzacions), 71 «m’agrada» i només 7 respostes. La immensa major part dels meus seguidors són del Principat, i els temes mallorquins no interessen tant. Però no hi va haver ningú que manifestàs discrepància de la meva recomanació, tot i que suprimir una essa intervocàlica sembla que allunya més la llengua parlada de l’escrita que no ho pugui fer la supressió d’una vocal àtona. Ni hi va haver tampoc cap pujada de to.

Naturalment, no es pot generalitzar d’una manera absoluta, ni es poden treure grans conclusions a partir de tweets, però amb això i el que ja sabíem es pot dir que el locutor de català central té una manera diferent de veure les coses respecte de locutors d’altres dialectes, posem per cas els mallorquins. Aquell té una educació i una cultura lingüístiques diferents: pel fet de parlar el dialecte de la capital, el més pròxim a la codificació normativa, i per haver absorbit el discurs sobre la llengua que es va fer hegemònic al Principat a partir de c. 1980 (el tot ja està bé, el rebuig de l’esforç, la llengua natural). Els illencs tenen una llengua oral quotidiana més allunyada de la llengua escrita —o oral— formal, i passar d’una a l’altra suposa més canvi que no suposa per a un locutor de català central. Basta pensar que els illencs manegen dos articles, un per a la llengua quotidiana i un altre per a la formalitat. Això crea una gran distància entre els dos registres. Però en el canvi d’un a l’altre l’illenc culte hi veu una cosa natural i no conflictiva, necessària per a la unitat de la llengua formal. El locutor de català central, sobretot barceloní, està concentrat en el seu parlar, sol desconèixer els altres i ha rebut l’influx del discurs populista que venera el «parlar natural» i rebutja tot canvi que «desnaturalitza». Si l’illenc sap que abandonar trets dialectals en registres formals és necessari per a la unitat i cohesió de la llengua, quina visió en té el locutor central, d’aquesta unitat i d’aquesta cohesió? Segurament no figura a l’agenda. L’aferrament al parlar vernacle està molt per damunt les idees d’unitat i cohesió, també entre els professionals de la llengua que no dubten a promoure coses com coneixe’l, more’t, sisplau, sigut, i altres innovacions pensades per a no «traumatitzar» gaire els parlants barcelonins. Algunes d’aquestes permissivitats (hi han, els hi com a simple complement indirecte, prous i masses, etc.) es mantenen teòricament en espais menys formals, en espera de l’ascensió. Molts de l’àrea central miren els parlars illencs i valencians amb una «simpatia» que té un xic de superioritat paternalista. Són bonics els dialectes catalans. I l’esforç per a assolir un català públic unificat i cohesionat en els espais que el reclamen a qui correspon? Segurament no figura a l’agenda.

Acabaré amb una interrogació molt contundent. Com deia, els illencs tenim un article per al parlar corrent i un altre per a la llengua escrita i la llengua formal. La tradició escrita —no sols literària— ens ajuda a abandonar l’article vulgar quan la llengua té un cert to. Però la raó principal és que subordinam la «parla natural» a la unitat de la llengua, perquè una llengua que aspiri a la normalitat d’ús sense unitat i cohesió serà més aviat una cosa semblant a un patuès. I jo deman: si a Barcelona parlaven amb article salat i la tradició escrita i literària allà fos la mateixa que és, amb quin article anirien els informatius i programes semblants de TV3? Jo crec que ho tinc clar.

3 comentaris