La llegenda àuria

Articles sobre sants, onomàstica i cultura popular

 

En aquesta pàgina s’ajunten els enllaços als articles que vaig escriure entre el novembre de 2011 i l’abril de 2012 sobre santologia lúdica i les seves connexions amb les tradicions, l’onomàstica, la toponímia i la cultura popular. Ateses les dimensions del col·lectiu hagiogràfic, només em vaig dedicar a aquells sants i santes que han provocat el repertori dels nostres noms personals tradicionals, especialment els de Mallorca. El serial va quedar interromput per manca de temps, però si els lectors preguen als sants, potser algun dia el podrem reprendre on el vam deixar. Aquí també hi ha l’índex del projecte.

 

Tots Sants (1 de novembre)

Sant Carles (4 de novembre)

Santa Elisabet (5 de novembre)

Sant Martí (11 de novembre)

Sant Albert el Gran (15 de novembre)

Santa Elisabet d’Hongria (17 de novembre)

Santa Cecília (22 de novembre)

Sant Climent (23 de novembre)

Santa Caterina (25 de novembre)

Sant Andreu (30 de novembre)

Sant Eloi (1 de desembre)

«Sant Xavier» (3 de desembre)

Santa Bàrbara (4 de desembre)

Sant Nicolau (6 de desembre)

«Santa Imma» i «Santa Conxita» (8 de desembre)

Santa Llúcia (13 de desembre)

Sant Llàtzer (17 de desembre)

«Santa Esperança» (18 de desembre)

Sant Tomàs (21 de desembre)

«Sant Nadal» (25 de desembre)

Santa Eugènia (25 de desembre)

Sant Esteve (26 de desembre)

Dia dels Innocents (28 de desembre)

Sant Silvestre i Santa Coloma (31 de desembre)

Cap d’Any, «Sant Jesús» i un enigma (1 de gener)

Els Reis (6 de gener)

Sant Julià (9 de gener)

Sant Honorat (16 de gener)

Sant Antoni (17 de gener)

Sant Sebastià (20 de gener)

Santa Agnès (21 de gener)

Sant Vicenç (22 de gener)

La Candelera (2 de febrer)

Sant Blai (3 de febrer)

Santa Àgata (5 de febrer)

Santa Apol·lònia (9 de febrer)

«Santa Lourdes» (11 de febrer)

Santa Eulàlia (12 de febrer)

Sant Valentí (14 de febrer)

Santa Elionor (22 de febrer)

Sant Macià (25 de febrer)

Sant Gregori (12 de març)

Sant Josep (19 de març)

Sant Benet (21 de març)

Sant Gabriel (24 de març)

«Santa Dolors» i «Santa Lola» (30 de març)

«Santa Glòria» (8 d’Abril)

Sant Jordi (23 d’abril)

Sant Marc (25 d’abril)

«Santa Montse» (27 d’abril)

Sant Felip (1 de maig)

Santa Mònica (4 de maig)

Sant Isidre (15 de maig)

Santa Rita (22 de maig)

Sant Ferran (30 de maig)

Sant Onofre (12 de juny)

Sant Joan Baptista (24 de juny)

Sant Guillem (25 de juny)

Sant Pere i Sant Plau (29 de juny)

Sant Marçal (30 de juny)

Sant Cristòfol (10 de juliol)

Sant Bonaventura (14 de juliol)

Sant Henric (15 de juliol)

«Santa Carme» (16 de juliol)

Sant Arnau (18 de juliol)

Santa Margarida (20 de juliol)

Santa Praxedis (21 de juliol)

Santa Magdalena (22 de juliol)

Sant Jaume (25 de juliol)

Santa Anna (26 de juliol)

Santa Marta (29 de juliol)

Sant Ignaci (31 de juliol)

Sant Feliu (1 d’agost)

«Santa Àngels» (2 d’agost)

Sant Domingo (4 d’agost)

«Santa Neus» (5 d’agost)

Sant Gaietà (7 d’agost)

Sant Llorenç (10 d’agost)

Santa Susanna (11 d’agost)

Santa Clara (12 d’agost) ara 11

«Santa Assumpta» (15 d’agost)

Sant Joaquim i Sant Roc (16 d’agost)

Santa Helena (18 d’agost)

Sant Magí (19 d’agost)

Sant Bernat (20 d’agost)

Sant Bartomeu (24 d’agost)

Sant Lluís (25 d’agost)

Sant Agustí (28 d’agost)

Santa Rosa (30 d’agost)

Sant Ramon Nonat (31 d’agost)

La Mare de Déu de Setembre (8 de setembre)

El Dolç Nom de Maria (12 de setembre)

«Santa Dolors» (15 set)

Sant Marià (19 de setembre)

Sant Mateu (21 de setembre)

«Santa Mercè» (24 de setembre)

Sant Cosme i Sant Damià (27 de setembre)

Sant Miquel (29 de setembre)

Sant Jeroni (30 de setembre)

«Sant Àngel» (2 d’octubre)

Sant Francesc (4 d’octubre)

Sant Bru (6 d’octubre)

«Santa Roser» (7 d’octubre)

Santa Teresa (15 d’octubre)

Sant Lluc (18 d’octubre)

Santa Úrsula i les Verges (21 d’octubre)

Sant Rafel (24 d’octubre)

Sant Simó (28 d’octubre)

 

 

 

 

Sense llicència eclesiàstica i amb total insubmissió als capricis del Vaticà sobre el santoral

19 comments

19 comentaris rebuts

    1
  1. Joan Capó - 16 novembre 2012 1:07 am

    Els Joans ens hem quedat sense.

  2. 2
  3. Bernat Bordoy - 16 novembre 2012 11:25 pm

    Gabriel,

    Per què poses ‘Santa Praxedes’? En català és ‘Praxedis’, d’aquí la derivació a Pixedis en mallorquí. L’Alcover moll només recull aquesta forma. Praxedis és també forma habitual en altres llengües, ho pots veure a la wikipedia

  4. 3
  5. Gabriel Bibiloni - 17 novembre 2012 10:02 am

    Era un lapsus. Arreglat i gràcies.

  6. 4
  7. Gabriel Bibiloni - 17 novembre 2012 10:03 am

    Sant Ignaci i Sant Henric no són lapsus. 🙂

  8. 5
  9. Bernat Bordoy - 17 novembre 2012 3:11 pm

    Molt interessant això d’Ignaci amb c. A la meva família, antigament hi havia hagut moltes Ignàsies o Ignàcies i sempre ho havien pronunciat amb s sorda, no sonora com figura que és normatiu en català. Sempre m’havia sorprès. Ara veig que ho deien bé! Amb moltes ganes que ens ho expliquis!!

  10. 6
  11. Bernat Bordoy - 17 novembre 2012 3:24 pm

    I per què Sant Domingo? Ja sé que aquesta forma ja és documentada antigament, supòs que per la influència de Santo Domingo de Guzman, però existeix la forma genuïna catalana, no s’ha perdut pas: Domènec. De fet, jo conec a Barcelona alguns Domènecs. Fins i tot diria que és un prenom de moda d’estil medieval. De Domingos no crec que n’hi hagi tants avui dia, almenys de joves. La variant Domenge només l’he vista en cognom.

  12. 7
  13. Bernat Bordoy - 17 novembre 2012 3:28 pm

    A l’Enciclopèdia catalana la variant principal és Domènec, fins i tot en Sant Domènec (de Guzman).

  14. 8
  15. Gabriel Bibiloni - 17 novembre 2012 5:23 pm

    Estava dubtant i encara no ho he decidit definitivament. Abans del segle XIII hi havia catalans que es deien Domènec. Després, la devoció a Sant Domènec o Domingo de Guzman va agafar tanta força que ja no hi va haver més Domènecs i tots van ser Domingos per sempre més. Domènec només va quedar com a cognom. Potser la gent no tenia consciència que eren el mateix nom. Ramon Llull tenia un fill que era Domingo. L’església de Sant Domingo de Palma i altres llocs sempre va ser Sant Domingo (al nomenclàtor de carrers de Palma hem deixat Sant Domingo). Però tot es pot canviar. Tots els noms es poden “normalitzar” malgrat tradicions antiquíssimes. És el que hem fet amb “Sanç” o amb “Ferran”. O amb “Marià”: aquest nom va entrar al país amb la forma “Mariano” i sempre va ser “Mariano”. Les formes “Marian” (absurda) i “Marià” (correcta) són “inventades” en època moderna. Igual podem dir de “Caietano” i altres. Ho acabaré de pensar.

  16. 9
  17. Bernat Bordoy - 17 novembre 2012 5:26 pm

    Quant a Ignaci, supòs que és més etimològic amb c, ja que el prenom llatí va amb t. La s sonora del Principat deu esser una evolució posterior.

  18. 10
  19. Gabriel Bibiloni - 17 novembre 2012 7:11 pm

    Sí, és un error de pronunciació que es va escampar per Barcelona en el segle XIX i va canviar la grafia. La essa sonora i la grafia “s” no tenen sentit.

  20. 11
  21. Anònim - 18 novembre 2012 11:30 pm

    Tens raó amb això que Domingo va entrar amb força arran de Sant Domènec de Guzman, però no sé si es va eliminar del tot l’usatge de Domènec, almenys al segle XIV encara n’hi havia qualcun:

    http://www1.bnc.cat/vilassar/prop.asp?nom=Bartomeu%20Eiximenis,%20notari%20p%FAblic%20de%20Barcelona

    De tota manera, avui dia els catalans, si més no els més joves, no perceben el prenom Domingo com a català (igual que Mariano o Fernando), per això la reintroducció de Domènec en català és més fàcil, pens. Antigament, molts catalans tenien prenoms castellanitzats i no es detectaven com a castellans(Francisco, Mersedes…). Avui dia crec que el prenom té més càrrega identitària que no pas abans.

  22. 12
  23. Bernat Bordoy - 18 novembre 2012 11:31 pm

    He oblidat signar el comentari anterior

  24. 13
  25. Bernat Bordoy - 21 novembre 2012 11:41 am

    A l’Arxiu del Castell de Vilassar, hi apareixen Domènecs no tan antics. Potser això és intervenció del transcriptor, però no ho crec:

    http://www1.bnc.es/vilassar/noms.asp

    Exemples:
    “Joana Vivot, vídua de Joan Vivot, donzell de Mallorca, hereva i usufructuària seva i mare de Magdalena Sureda i Vivot, reconeix deure al seu gendre, Domènec Sureda, 168 ll. 7 s. 6 d. en concepte de part dels 2.590 ll. 10 s. que debia pel lloc anomenat Santa Ponsa a la parròquia de Calvià”. (any 1635)

    “Antoni Gual, donzell i veguer de la Ciutat de Mallorca, es constitueix com a fiador del deute contret per en Martí Sureda, donzell de Mallorca, i la seva muller Onofria, amb n’Elisabet d’Olesa i Tornamira, vídua d’en Domènec d’Olesa, i tutora dels béns de la seva filla Beatriu, i es compromet a pagar el cens de 32 l. de Mallorca, que els esmentats cònjuges havien venut a la dita Elisabet d’Olesa pel preu de 400 l. de Mallorca.”(any 1581)

  26. 14
  27. Gabriel Bibiloni - 23 novembre 2012 10:13 am

    Interessant. Cal seguir aquesta línia de recerca.

  28. 15
  29. Bernat Bordoy - 23 novembre 2012 11:04 am

    De tota manera, hauríem de comprovar in situ que no fos una traducció del llatí o un canvi del transcriptor…

  30. 16
  31. elionor - 17 juliol 2018 11:33 am

    A Mallorca les Elionors fan festa dia 1 de juliol.
    Aquesta elionor és una màrtir irlandesa, en canvi el 22 de febrer és una reina.
    Noltros feim festa dia 1 de juliol de molt antic. Si ho poguéssiu fer constar. Gràcies

  32. 17
  33. Gabriel Bibiloni - 18 juliol 2018 10:55 pm

    Moltes gràcies per la informació. És la mateixa Elionor (Elionor de Provença). És que la seva festa s’ha anat movent. La passarem al primer de juliol.

  34. 18
  35. jordi - 30 octubre 2020 11:53 am

    sobre ‘Ignasi’ o ‘Nasi’:
    si l’evolució d’essa sorda a sonora és autoritzada, i ho és, tant se val quin sigui l’ètim. És un esoterisme que hàgim de dir o escriure segons la fórmula pericial d’un predeterminat mètode epistemològic; que, com tots els que han imperat en sengles èpoques, s’autoconsidera científic. (‘ciència’ és un mot genèric que designa ‘coneixement verídic’; ‘científic’, relatiu al coneixement verídic.)
    [El recurs a anar a raure als ètims i evolucions posteriors, sàvies o populars, val quan és el cas de redreçar els efectes de la immersió xarnega que una llengua envaïda pateix per una d’invasiva (l’anglesa i l’espanyola a la Catalunya Sud; i l’anglesa i la francesa a la Catalunya Nord) No pas més que tot altre recurs que preservi el parlar pla d’anomenar la realitat; la qual cosa el constitueix com a llengua. i no pas reanomenar-la, que el subordina a ésser un paradialecte. Aquest xava, a més a més, per causa del xarneguisme mateix, sempre ve a càrrec de la llengua envaïda, és a dir, hom cuida identificar-hi el parlar pla. Car no hi veu una variant del xarnec, o una segona llengua invasiva, ans una variant de la del país. Se n’havia dit, a ca nostra, ‘el català que ara es parla’; ara els xarneguistes en diuen ‘català real’ o ‘català del carrer’. També rep la denominació ‘catanyol’; que segons qui ho diu oi realitza el procés d’enxavament del parlar pla; i segons qui altre, el blanqueja. El Xarnegat ens educa en l’acomplexament de fer-nos veure com a puristes, intransigents, arcaïtzants, tot altre, per tal que no foragitem el xava, igual que ens educa que no foragitem el xarnec; ans els normalitzem tots dos. Que hi atorguem valor de comunicació, vol dir. L’un com a llengua del país. Un país separat de si mateix; i alhora immiscit dins la Metròpoli de primera instància. i camí d’ésser la sola llengua del país; però això és secundari, perquè el xarneguisme és el mateix en qualsevol moment del procés d’aixarnegament. i l’altre, el xava, com a llengua aborigen a tots els efectes identitaris; puix que el parlar pla ve a subordinar-se a ésser un registre hiperliterari, o dialectal, o idiolèctic, tot altre, dins el paradialecte, donat a publicitat com a idioma ben bé.]

  36. 19
  37. jordi - 30 octubre 2020 12:24 pm

    em calia haver escrit ‘que el preservi a anomenar la realitat’. Amb la preposició ‘de’ hi dono el sentit diametralment contrari del que, pel fil argumental, ha de tenir per força.
    [sóc mal de reduir les ja poques preposicions simples a una de sola, la ‘de’; i ho fa això.]
    Aprofito per a sumar-me als agraïments pel santoral. Tan pel calendari, primer de tot, que en compto que és força-força complet; com pels articles.
    [el santoral és una tradició que ja ha parat fixada. Els canvis de calendari, les supressions, modificacios o addicicons que els cristians catòlics, o de totes altres numístiques, puguin practicar en llurs afers inerns, no hi fan re hores d’ara -ni de fa bon tros d’anys. Quan l’autor en diu ‘santologia lúdica’, el text no és prou llarg que em permeti d’endevinar en quin sentit fa anar l’adjectiu. Tanmateix no ho diria pas així jo, que també. Les expressions ‘sense llicència eclesiàstica’ i ‘amb total insubmissió’ són doncs estètiques, redundants. El subjecte de realitat és la tradició popular; aquesta n’és l’autoritat de la qual podríem prendre tal volta llicència, o declarar-nos-hi poc o molt insubmissos. – Una analogia en fóra el que sí que ha passat amb la demarcació i denominació de les comarques, d’ençà que l’Administració en va parasitar el nom genèric -‘comarca, contrada’- i els específics -‘Urgell, Segarra,… ‘ per a mapar tota una altra cosa que és, tanmateix, incompatible amb la primera per culpa de l’expropiació de vocabulari i concepte. Per no re més, de la primera se n’ha perdut la mena. Esperem que, gràcies a la tasca d’autors com en Bibiloni, impedim aquest embargament de saviesa popular (que n’és la ciència ara) pel que fa al santoral.]

Podeu deixar un comentari