Segur que avui alguns lectors del Diari de Balears deuen haver pensat, davant el títol del meu article, que he passat —m’he passat en català dubtós— a l’altra banda. Esper que hagin llegit l’article, l’única manera d’evitar-me una mala fama que podria ser destructiva per a mi. Aquí teniu l’article en qüestió.

Avui volia anar a parar a espoli, un calc del mot espanyol —amb grafia peculiar— expolio, una paraula que no s’adequa al tarannà derivatiu del català ni a la pràctica universal de les llengües europes (francès i anglès spoliation, italià spoliazione, portuguès espoliação). En català cal dir espoliació, l’única forma prescrita per Fabra i l’única admesa encara avui pels diccionaris d’Enciclopèdia Catalana, en els quals espoli és paraula amb un altre sentit i una altra etimologia. Però la generalització desitjable del mot espoliació topa ara amb un obstacle sobrevingut: el DIEC (2ª edició) ha donat entrada a l’espoli castellanitzant com a forma secundària. Article complet aquí.

Publicat en el Diari de Balears (suplement de cultura) el 3 de gener.

Què hem de dir, i escriure, fideuà o fideuada, referint-nos a un plat que s’ha fet famós pertot? Fideuà és la manera de dir del català popular del País Valencià, en què totes les terminacions –ada passen a –à (com ventà o animalà). Tanmateix, no veig per què els qui parlam i escrivim en altres varietats de català hem de dir fideuà en lloc de fideuada, que és la forma amb el nostre sufix habitual. Continua aquí.

Com dèiem en el post precedent, abans tothom deia xampany, independentment de l’etiqueta i del lloc de procedència. Ara la gent de la meva generació i les més joves de cada vegada més diuen allò que mana i ordena la televisió i la publicitat: el cava dels orgues. De manera que arriben les festes de Nadal i la tirallonga de dinars, sopars i altres àpats i bauxes familiars, d’amics o d’empresa. I reunits a la taula pares i fills, avis, gendres i nores, cunyats i nebots i tutti quanti, un diu “va, traieu el cava”, i després un altre “ara ve el cava”, i un altre “qui vol cava”, i el de l’altre costat “acosta’m el cava, si et plau”, i així fins que l’hort està ben cavat i recavat. Defensor que sóc —com haureu vist si heu llegit el post que ve abans d’aquest— de la paraula xampany, enguany he decidit de posar en marxa el mètode xampanyuàs. És molt senzill: unes etiquetes casolanes fetes amb un processador de textos i una impressora aferrades damunt totes les ampolles de xampany que s’han de consumir en els tiberis familiars, que siguin —les dites etiquetes— prou grosses i que assaltin de manera fulminant la vista dels comensals. I a veure què passa. Bé, a diferència del mètode champenoise, el mètode xampanyuàs no és objecte de cap protecció legal. Vull dir que qui vulgui el pot posar en pràctica. No deien que cal defensar la llengua amb pedagogia?

[L’article d’aquesta setmana  del Diari de Balears parla d’una qüestió que ja havia tractat en aquest blog: les paraules cava i xampany. La defensa de la paraula tradicional xampany, enfrontada als interessos dels elaboradors d’aquest producte, és difícil. Per això hi torn i deman la difusió de l’article que ve a continuació. ]

Fa temps que les lleis —d’acord amb els interessos francesos— prohibeixen als productors de l’Estat espanyol d’utilitzar la paraula xampany a les etiquetes i altres documents relacionats amb la distribució i venda d’aquest producte. Com a conseqüència d’això, tots els productors de qualsevol part de l’Estat fa temps que es veieren obligats a utilitzar a l’etiquetatge la denominació vi escumós, considerada el nom genèric oficial. Com que aquesta tenia poc ganxo comercial davant la francesa champagne, i amb l’etiqueta indigent el líquid semblava de segona o tercera categoria, uns productors espavilats —o elaboradors, ja ho sé— inventaren una nova paraula —cava— i planificaren aconseguir amb unes intenses campanyes publicitàries associar el nou mot a un alt prestigi del seu producte, cosa que demanava implantar uns nous usos lingüístics i requeria estigmatitzar qualsevol persona que no practicàs la nova religió de dir cava a allò que sempre s’havia dit xampany. Continua aquí.

Segons una informació de Tribuna Catalana, la companyia Swiss Air ha retirat l’ús de la llengua catalana en els vols que tenen Barcelona com a origen o destinació. Segons la mateixa informació, la companyia ha donat com a excusa les protestes de “molts ciutadans espanyols”. El cas, afegeix, va començar amb una carta de José Manuel Opazo, militant de l’espanyolista Unión Progreso y Democracia de Rosa Díez, dirigida a la companyia, en què criticava “la anormalitat” que suposava que en un vol de Barcelona s’usés el català, un “dialecte regional secundari” que parlen “només unes 700.000 persones al món”.

D’això s’extreuen algunes deduccions:

1) Quan una nació no té un Estat tothom s’hi compixa damunt.

2) Alguns que normalment parlen de drets i llibertats dels hispanoparlants de tant en tant mostren les seves veritables intencions. No volen igualtats ni drets personals ni res d’això: volen que el català no hi sigui, que desaparegui del mapa, els fa nosa, li tenen odi, odi visceral i selvàtic. Ja em direu quin mal els fa que al costat d’altres llengües (la seva segur que no hi mancarà) hi hagi un poc de català.

3) Està bé que la Generalitat i qui sigui facin accions per a defensar la llengua en aquests llocs. Però el català serà respectat quan hi hagi lleis que l’hi facin estrictament obligatori. O, si voleu, refaig la idea: quan tinguem capacitat per a establir i fer complir aquestes lleis.

4) Seria interessant que, com es va fer amb Air Berlin, hi hagués una campanya d’enviament de lletres a Swis Air. Si aquesta companyia posa com a pretext les queixes d’un nombre desconegut de ciutadans espanyols, segur que aquest nombre no té punt de comparació amb el de signants de peticions i queixes que va rebre Air Berlín. Potser no hi accedirien, cosa que confirmaria el punt 1). Llavors caldria tenir molt en compte el punt 3).

Publicat en el Diari de Balears el 13 de desembre de 2008.

Les persones encuriosides per les coses de la llengua, i ja no diguem els lingüistes, sempre ens interrogam sobre l’origen de les paraules, i en les respostes que trobam sol haver-hi sorpreses notables. Avui ens demanarem d’on ve la paraula xiclet.

Quan els espanyols van arribar a Amèrica, van trobar que als autòctons de les terres centrals els agradava mastegar la resina d’un arbre dit avui científicament manilkara zapota. En la llengua nàhuatl aquesta resina es deia tziktli, paraula que els colonitzadors adoptaren com a chicle. De la mateixa llengua els espanyols agafaren altres paraules, com chocolate (aproximadament txokoatl) o tomate (tomatl), que traspassaren a les llengües europees amb diferents adaptacions. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears, el 6 de desembre de 2008.

A la major part de les Balears tenim tres sons per a la vocal e tònica: obert, tancat i neutre. A les paraules que se solen dir hereditàries, aquelles que s’han usat de manera ininterrompuda i s’han transformat en el pas del llatí vulgar al català, la pronúncia d’aquesta vocal ve determinada per la naturalesa de la vocal llatina corresponent. Però a les paraules incorporades a la llengua un cop aquesta estigué constituïda no compta per a res l’etimologia, que la gent desconeix absolutament. Aleshores, sempre que s’ha incorporat al català una paraula amb e tònica —i el mateix podem dir de la o— els parlants han hagut de decidir el timbre de la vocal del nou mot. Aquesta decisió s’ha pres sempre a partir de tendències analògiques que associen els diversos timbres a contextos fonètics, i no es té mai en compte la pronúncia de la vocal en la llengua origen del mot, suposant que aquesta també tingui diferents obertures vocàliques possibles. Per exemple, en els mots nous una e tònica és sembre oberta si la vocal següent és i: dèficit, estèril, satèl·lit, tècnic, etc.

Doncs bé, a les Illes, encara que a la nònima de vocals hi hagi la neutra tònica, les paraules incorporades a l’idioma agafen només e tancada o e oberta: la vocal neutra és un so “mort”, o no operatiu, o no productiu […] Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 29 de novembre.

En els articles precedents hem parlat de la pronunciació de la e en alguns contextos fonètics particulars (terminacions –és /–ès, –é/–è). Avui en veurem un de molt interessant: les terminacions –et i –eta. Aquesta terminació s’associa fàcilment al sufix diminutiu per excel·lència (jovenet, caseta), que a les Illes, per etimologia, du vocal neutra tònica (o e oberta on no hi ha aquella vocal). Moltes paraules amb aquesta terminació només són diminutius d’un punt de vista etimològic, com ganivet (del germànic knif amb el sufix diminutiu –ĭttu), garbellet (diminutiu de garbell), follet (de foll), jugueta (derivat de jugar), merlet (de l’italià merletto), mongeta (de monja), panet (de pa), rodet (de roda) i moltíssims més. I altres mots no tenen res de diminutius, com estret o pleta.

La freqüència d’aquestes terminacions amb vocal neutra tònica, deguda en part als diminutius reals o als diminutius etimològics, pot crear una certa percepció que les terminacions –et i –eta estan destinades a allotjar sistemàticament la dita neutra tònica, per als parlants que disposen d’aquest so. Però la realitat és que entre les paraules antigues trobam casos de vocal neutra (bolet, jaqueta), de e tancada (complet, concret, discret, quiet) i de e oberta (alfabet, Elisabet, Natzaret, set). És a dir, els tres timbres insulars de la e tònica. Per això cal d’entrada posar en qüestió la tendència actual d’algunes persones a posar a tort i a dret vocals neutres quan apareix una paraula acabada en –et o –eta. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 22 de novembre.

Avui examinarem les paraules acabades en –e tònica, que són un centenar, sense comptar els noms propis. La primera cosa que cal dir és que molt poques d’aquestes paraules són d’una certa antiguitat (cafè, fre, mercè, serè i alguna altra). La majoria són paraules modernes, cosa que voldrà dir que la pronúncia és en molts de casos fluctuant i insegura. Amb l’objectiu d’aconsellar una pronunciació adequada —per a parlants de les Illes— d’aquests mots, els repartirem en diversos apartats. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears, el 15 de novembre.

Es tracta d’un anglicisme evident. El terme anglès és stress, una paraula que poca gent diria que està emparentada etimològicament amb les nostres estrènyer i estret. Stress és un mot que ja es documenta en anglès en el segle XIV, naturalment amb uns significats molt distints del nostre estrès actual, però pròxims a la idea de força o pressió. Surt d’un antic stresse, escurçament de destresse, mot derivat del llatí vulgar districtia, i aquest del llatí districtus, participi passat de distringere ‘estrènyer’. Més encara: districtus és l’origen del nostre substantiu destret (‘situació difícil’, espanyol apuro), igual que també, per via culta, del mot districte (inicialment ‘lloc estret’).

Amb el sentit modern, de ‘tensió psicològica’, stress va ser emprat per primera vegada per l’endocrinòleg canadenc Hans Selye, la dècada dels trenta del segle passat. De l’anglès el mot va passar a les altres llengües. En català hem fet l’adaptació gràfica estrès; en espanyol estrés i en portuguès estresse. En canvi, en francès i en italià utilitzen la paraula sense cap adaptació: stress. Continua aquí.