|
Amb bones paraules
El cinquè comitè eslovè
Avui examinarem les paraules acabades en –e tònica, que són un centenar, sense comptar els noms propis. La primera cosa que cal dir és que molt poques d'aquestes paraules són d'una certa antiguitat (cafè, fre, mercè, serè i alguna altra). La majoria són paraules modernes, cosa que voldrà dir que la pronúncia és en molts de casos fluctuant i insegura. Amb l'objectiu d'aconsellar una pronunciació adequada —per a parlants de les Illes— d'aquests mots, els repartirem en diversos apartats.
1. Per a les paraules més o menys antigues cal seguir la pronunciació usual. Amb vocal neutra —e oberta per als parlants que no tinguin aquest so— només tenim fe, fre, mercè, serè i vostè, a les quals podríem afegir morè, que ara és un mot "artificial", atès que la llengua viva, de molt enrere, diu el castellanisme moreno/morena. També, és clar, els ordinals cinquè, sisè, etc. Aquestes paraules a part, la llengua tradicional tendeix a la e oberta en aquesta posició: cafè, te, nin d'uè, Noè (i per analogia amb aquesta, Jahvè, Josuè, etc.). Aquesta tendència no es pot perdre de vista a l'hora d'establir la pronúncia dels neologismes amb e final.
2. Hi ha alguns adjectius no usats en el llenguatge popular tradicional, entrats per via culta, que poden assimilar-se als mots anteriors amb e oberta (aliè, amè, epicè, obscè i algun altre i els femenins corresponents), malgrat la pronúncia ara imperant amb e tancada, segurament poc genuïna. També tenim uns quants gentilicis acabats en e, normalment d'ús recent; amb tot, el tradicional natzarè (pronunciat amb e oberta) pot marcar la norma per a eslovè, hel·lè, txetxè i xilè i els femenins.
3. Tenim després una cinquantena de termes científics, paraules noves per a la majoria de la gent, que sense cap dubte podem pronunciar sempre amb e oberta: acetilè, antracè, benzè, carotè, naftalè, neoprè, poliestirè, querosè, holocè, miocè, paleocè, etc.
4. I, finalment, arribam a l'apartat més complex, com és el dels gal·licismes. Una trentena de paraules modernes —o moderníssimes— la majoria de les quals van amb accent agut i que tothom pronuncia amb e tancada: cabriolé, canalé, cartoné, claqué, clixé, consomé, glacé, jaqué, paté, puré, quinqué, suflé, etc. Però també hi ha alguns gal·licismes, concretament set, que duen accent greu, segurament perquè s'ha detectat una tendència a pronunciar-los amb e oberta, almenys en català central. Són bebè, canapè, comitè, crepè, cupè, rapè i tupè. Encara que en aquest apartat parlam de paraules modernes, algunes poden tenir una antiguitat remarcable: rapè segurament és del segle XVII; canapè (en el sentit de seient), cupè (en principi un tipus de carruatge) i tupè segurament són del XVIII; en canvi, comitè i crepè ens apareixen el XIX. Els nostres avantpassats mallorquins pronunciaven rapè i canapè amb e oberta, d'acord amb la tendència indicada més amunt, i probablement també cupè i tupè, i aquestes han de ser les pronúncies recomanades.
Comitè és, com deia, una paraula més moderna que altres acabades en –è (el Labèrnia, en l'edició de 1864, encara no la registra). Avui a Mallorca se sol pronunciar comité, però no és arriscat pensar que el model castellà ha frenat la e oberta que apareix en paraules germanes. Crec que la pronúncia amb e oberta s'ha de considerar la recomanable. També cal observar que comitè, en rigor, és un mot format en anglès (committee, 'encarregat', derivat de commit, 'confiar, encarregar', paral·lel a refugee 'refugiat'), que ens ha arribat per la via del francès i de l'espanyol. Algunes llengües europees n'han fet una adaptació, com l'italià comitato o l'occità comitat). N'hi ha que pensen que en català hauria de ser comitat, i tenen les seves raons.
I una darrera nota: la paraula cabriolé (DIEC) és un castellanisme que reflecteix la interposició de l'espanyol entre el català i l'original francès (cabriolet), com ja vaig denunciar en el meu Vocabulari del cavall. En català hauria de ser cabriolet, igual que tenim cuplet, carnet, gurmet i parquet i no cuplé, carné, gurmé i parqué. Una cosa semblant passa amb tupè (francès toupet), però aquí ja no gosaria de proposar la rectificació.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 22 de novembre de 2008.
