|
Amb bones paraules
No hi ha espoli fiscal
El nostre sistema lingüístic permet de fer verbs per derivació a partir de noms (de telèfon, telefonar) igual que fer noms a partir de verbs (de cansar, cansament). Aquests darrers es diuen noms deverbals o postverbals, i per a aquest procés disposam d'un grapat de sufixos que s'afegeixen a l'arrel verbal: -ment (cansament), -ció (abolició), -atge (arbitratge), -ança (frisança), -ença (compareixença), -ància (militància), -ència (coincidència), -ura (floridura) i algun altre. De tots aquests sufixos els més productius, de molt, són els dos primers. Un cas interessant de derivats deverbals el formen els que s'han creat sense cap sufix o de manera "regressiva", com adob (derivat d'adobar), acord (d'acordar), badall (de badallar), guany (de guanyar), perdó (de perdonar) o tall (de tallar).
Els nostres deverbals sense sufix solen correspondre a deverbals amb el sufix –o en espanyol, portuguès i italià. Per exemple, record (postverbal de recordar) correspon a l'espanyol recuerdo, al portuguès recordo i a l'italià ricordo. Cal dir que aquestes tres llengües, que són les que conserven la –o final (llatí –um) en els masculins, han creat una gran quantitat de deverbals acabats en –o, mentre que el català i el francès han creat un nombre inferior de deverbals sense sufix. Aquests dos darrers idiomes per a la derivació postverbal recorren als altres sufixos que he enumerat en el primer paràgraf. Pensem en els mots castellans atraco, cobro, comienzo, encierro, gasto, paro, secuestro; o en els italians contributo (contribució), ricupero (recuperació), sostegno (sosteniment), sviluppo (desenvolupament), utilizzo (utilització). Quasi tots corresponen a deverbals catalans formats amb un sufix del tipus –ment o –ció.
Per a entendre bé el fenomen de la derivació postverbal s'han de tenir en compte els casos de falsos derivats, ço és, aquells noms que no s'han format dins el català per derivació d'un verb, sinó que procedeixen d'ètims nominals llatins o són manlleus d'altres llengües. Així, auxili no deriva d'auxiliar (ni al revés), sinó que ve del llatí auxilium; cant no deriva de cantar, sinó que procedeix del llatí cantum; comerç no és un derivat de comerciar, sinó que ve del llatí commercium; etc. Podríem fer la llista ben llarga: abandó, abús, ascens, assaig, assalt, augment, avís, bany, bes, concurs, control, dany, decret, domini, etc. La majoria de deverbals aparents sense sufix o acabats en –i són falsos derivats, cosa que ens ajuda a entendre l'afirmació que el català genuí fa un ús moderat de la derivació postverbal sense sufix.
Fet aquest llarg preàmbul, constatam que la dependència de l'espanyol ens fa fer modernament calcs dels deverbals propis d'aquesta llengua acabats en –o, construïts sense sufix. Un cas lamentablement molt vist és arxiu (en el sentit d'acció d'arxivar, copiant el castellà archivo), que en català ha de ser arxivament (un arxiu és un lloc on es guarden documents). Direm, doncs, que el jutge ha decretat l'arxivament (no l'arxiu) del cas. Hi ha molts altres calcs del mateix tipus, una part dels quals figuren en els diccionaris, però que no per això són menys calcs. Podria avançar com a probables o segurs castellanismes d'aquest tipus atur, consum, invent, suborn, sustent, a més d'aquells que ja tenen un lexema foraster, com empat o fracàs. En parlarem algun altre dia, perquè això requereix espai.
Avui volia anar a parar a espoli, un calc del mot espanyol —amb grafia peculiar— expolio, una paraula que no s'adequa al tarannà derivatiu del català ni a la pràctica universal de les llengües europes (francès i anglès spoliation, italià spoliazione, portuguès espoliação). En català cal dir espoliació, l'única forma prescrita per Fabra i l'única admesa encara avui pels diccionaris d'Enciclopèdia Catalana, en els quals espoli és paraula amb un altre sentit i una altra etimologia. Però la generalització desitjable del mot espoliació topa ara amb un obstacle sobrevingut: el DIEC (2ª edició) ha donat entrada a l'espoli castellanitzant com a forma secundària. Malgrat això, continuu pensant que no hi ha espoli fiscal: d'espoliació, molta.
NOTA: Per un error vaig enviar al diari una versió pendent encara de revisió en lloc de la versió definitiva. Entre les dues versions hi ha alguna diferència.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 10 de gener de 2009.
