El Govern de les Illes Balears n’ha feta una altra que ens mostra quina és la seva sensibilitat i la seva posició davant la qüestió de la llengua. Almenys es veu la posició d’una part del Govern, però el que fa una part sempre dóna una imatge de tota la institució.

Han llançat una campanya de promoció del preservatiu i no han tingut altra idea que difondre a través dels mitjans de comunicació i a través d’Internet un vídeo en castellà. Un vídeo en què Jorge Lorenzo —aquest senyor a qui el president Antich va adreçar un discurset en espanyol en el balcó del Consolat quan va guanyar no sé què— demana als joves que es posin “la funda”. De fet, el Govern fa dues campanyes, una sobre “la funda” i una altra que associa un jove “mallorquín”, triomfador i de moda, al castellà. Campanya, doncs, ben en sentit contrari de la normalització lingüística que en algun moment ens van intentar fer creure que promourien.

Vejam. El Govern ha pres la decisió clara i llampant d’utilitzar l’espanyol en aquest material central de campanya. Perquè hauria pogut decidir que l’espot fos en català. O Lorenzo no ha nascut a Mallorca i passat per una escola que se suposa que li havia d’ensenyar la llengua del país? I si el motorista és un minusglòssic incapaç de dir les quatre frases de l’anunci en aquesta llengua, o no ho vol fer, segur que haurien trobat algun altre personatge més adequat.

PS. Els textos de la campanya pertot parlen del condó. És a dir que algun assessor lingüístic també s’ha lluït.

Publicat en el Diari de Balears el 28 de febrer de 2009.

Tràfic és una paraula que tenen un munt de llengües, que significa originàriament ‘moviment o comerç de mercaderies’. Sembla que la paraula es va escampar a partir de l’italià traffico, un mot que es documenta en aquesta llengua en el segle XIV i d’etimologia dubtosa segons els diccionaris italians.

També pareix que és l’italià la llengua difusora de la paraula trànsit (transito, del llatí transitus, relacionat amb transire ‘anar a través d’alguna cosa”). Trànsit és el pas d’un lloc a un altre o d’un estat a un altre: “el trànsit de la frontera s’ha interromput”, “passatgers en trànsit”, “ocells de trànsit”, “el trànsit de l’Edat Mitjana al Renaixement”, etc. També el trànsit és la mort, el pas de la vida al no se sap què.

Fins aquí tot és molt simple. La cosa és que en temps recent la paraula tràfic ha agafat en moltes llengües un altre significat: la circulació de vehicles per les vies públiques. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 21 de febrer de 2009.

En el Principat els mitjans de comunicació i els papers oficials diuen lloc de treball (com a la frase «el tancament d’aquesta empresa representa la pèrdua de 400 llocs de treball»), mentre que a Mallorca és més habitual el sintagma lloc de feina. Això darrer és un fet que sorprèn la gent del Principat, i algun sistema automàtic d’observació de la neologia ha detectat lloc de feina com un neologisme, ço és, una “novetat”. En qualsevol cas, es tracta d’una discrepància que constitueix tot una anomalia terminològica que no hauria d’existir.

La delimitació semàntica entre treball i feina és força complexa, i l’anàlisi a fons dels diccionaris no serveix per a treure’n el trellat. A Mallorca treball i treballar són paraules molt poc usades en la llengua popular. Com se sap, aquí es diu fer feina, no treballar. Treballar pot tenir el sentit d’esforçar-se per a aconseguir una cosa (hem treballat molt perquè tot sortís bé), però això és tot. Aquí tothom va a la feina, queda sense feina, cerca feina o té molta feina. Per això a Mallorca es percep lloc de feina com a més genuí que lloc de treball i no sembla que hi hagi disposició a renunciar al sintagma així com així. Continua aquí.

D’un programa de Televisió de Mallorca, amb assessorament lingüístic en els títols de crèdit.
Perquè no corregeixen envers de dormir?

Publicat en el Diari de Balears el 14 de febrer de 2009.

L’Alcover-Moll ens diu que puesto és un castellanisme introduït en el segle XVI i que és totalment inoportú, perquè tenim la paraula lloc. Dues afirmacions que mereixen un comentari. Puesto és una paraula que existeix en italià (posto), en francès (poste), en occità (pòst), en portuguès (posto) i en romanès (post); és a dir, en totes les llengües romàniques menys en català (normatiu). Fins i tot en anglès (post), si bé amb un ús limitat.

Quant al moment de l’arribada del castellanisme, sorprèn que la data sigui tan primerenca. Sobretot si tenim en compte que aquesta paraula apareix en italià i en espanyol en el mateix segle XVI. En francès apareix en el XVII, i a partir de Wartburg s’accepta que és un italianisme. No sé si en espanyol és una creació genuïna o també és un italianisme. L’origen de la paraula sembla militar, i convé tenir present el rol dels italians en la difusió de tècniques i lèxic militars a l’època referida. En tot cas, aquesta paraula s’ha fet un lloc important en totes les llengües esmentades, i cobreix un camp semàntic notori davant els equivalents de lloc (lieu, lòc, luogo, lugar). Puesto és una paraula que figura a tots els diccionaris catalans fins a Pompeu Fabra. El Labèrnia la inclou sense cap mania («puesto: lloch ó espay que ocupa qualsevol cosa…»). La desgràcia de la nostra paraula és que va entrar amb una forma veritablement “lletja” (amb o final i amb el diftong ue), però si hagués entrat, com en principi s’esperaria, amb la forma post, ara no semblaria tan innecessària o inoportuna, sinó tot el contrari. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 7 de febrer de 2009.

Sempre hi ha hagut persones sense feina, però el tractament d’aquest fet com a problema social i associat a una determinada política en els temps actuals ha determinat l’aparició d’uns termes estandarditzats al voltant del fet de no tenir una ocupació laboral. L’espanyol és l’única llengua que ha instituït aquestes paraules a partir del verb parar i ha creat els termes parado i paro.
[…]
Com en algunes llengües just ara esmentades, en català podem fer, i hem fet, els termes ocupació, desocupació i desocupat, amb els quals podem resoldre amb tota suficiència la necessitat de tenir els mots adequats per a aquests conceptes. Però, tot i tenir el problema resolt, no sabem estar sense mostrar la nostra sistemàtica subordinació al veí i hem hagut de fer els calcs dels mots espanyols parado i paro (aturat i atur). La inclusió d’aquests mots en els diccionaris amb aquest valor (DIEC, EC) no els lleva la condició de castellanismes deplorables, sinó que, més aviat, ens hauria de fer sentir una certa vergonya per la manera com s’està fent l’estandardització del català contemporani. […]
Article complet aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 31 de gener de 2009.

En el camp de la història de les paraules caldria ser prudents davant la tendència de treure conclusions de quatre dades esparses. La història de les paraules s’explica a partir de documentació abundant i del bon coneixement de la història de les coses que les paraules designen. S’ha dit, i molts creuen, que grifó (‘aixeta’ a Mallorca) és una paraula antiga i genuïna. Segurament, per a molta gent la creença es fonamenta únicament en tres citacions de l’Alcover-Moll (1368, 1461 i 1493) i en el contrast entre el caràcter agut del mot català i el caràcter pla del mot espanyol. El fet és que el grifó, que no era al Fabra —i sembla que amb bon criteri—, va ser introduït en el DIEC. Intentem fer una primera aproximació al tema. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 24 de gener de 2009.

A les llengües romàniques (i alguna altra com l’anglès) existeix una bona col·lecció de paraules formades amb un radical corresponent a un mot referent a un ofici, càrrec o dignitat i el sufix –at  (–at en francès, –ado o –ato en espanyol i portuguès, –ato en italià –ate en anglès). D’aquesta manera, les bases lèxiques marquès, rector, secretari, etc. produeixen les paraules marquesat, rectorat, secretariat i altres. El sufix –at procedeix dels sufixos llatins –atus i –atum, ja productius en aquella llengua (consulatus, magistratus), però la immensa majoria de les paraules que ara ens ocupen s’han format en alguna llengua moderna i després s’han difós per les altres, cosa que explica que el conjunt d’aquests mots sigui bàsicament el mateix en tots els idiomes, amb alguna mancança en els diccionaris catalans amb correspondència estricta amb la que hi ha en els diccionaris espanyols. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 17 de gener de 2008.

A l’article precedent vaig denunciar la paraula espoli, que ha de ser espoliació, i, de passada alguns altres calcs de l’espanyol, com arxiu, en el sentit d’acció d’arxivar, que ha de ser arxivament. La recomanació anava precedida d’una llarga exposició sobre els noms deverbals, els deverbals sense sufix i els deverbals sense sufix aparents, no formats per derivació en el si de la llengua, sinó presos del llatí o d’altres idiomes. […]

Un cas molt semblant a espoli / espoliació és extermini / exterminació. La primera forma, més que una continuació del llatí exterminium, sembla una còpia del mot espanyol, documentada en el segle XIX; en canvi, exterminació, és documentada en català de molt més enrere i coincideix amb les grans llengües europees (anglès, francès i alemany extermination). Continua aquí.