Estic tip i fart de sentir mallorquins que diuen interès fent de la darrera e una vocal neutra [intəˈɾəs]. Pronunciació tan aberrant com si diguéssim congrés o progrés amb la mateixa vocal. Sonaria grotesc, perquè la pronunciació tradicional, de totes les genereacions passades és interés. La causa de tal pronunciació aberrant és l’accent gràfic, que fa creure a molta gent que cal pronunciar el mot amb vocal neutra tònica. Obliden que els mallorquins diem [əs] tot escrivint és, diem [əzˈgləziə] tot escrivint església i diem [ˈtəmə] tot escrivint témer. L’obertura o timbre de les vocals varia segons els dialectes, però adoptam una accentuació gràfica única —valencians a part— per una evident qüestió de funcionalitat comunicativa. Una accentuació gràfica única que correspon a la pronunciació —agradi o no— del català central o barceloní.

Interés, amb e tancada, és la pronunciació de les Illes, del País Valencià, del català nord-occidental… I quina és la del català central? Aquí hi ha un poc de misteri. Fons fiables em diuen de fa temps que la pronunciació central tradicional també és interés, amb e tancada. Ho reforça el fet que el plural, interessos, es diu amb e tancada de manera pràcticament general. L’accent gràfic potser hauria fet estendre la variant amb e oberta. Però d’on surt aquest accent gràfic? Lamentablement, abans de la normativa gràfica em vigor (1913) l’accentuació gràfica no es correspon amb la pronunciació actual (vocals obertes i tancades solien portar accent agut), amb la qual cosa textos, gramàtiques i diccionaris no ens indiquen la pronunciació real dels mots. Tampoc la de interès. Al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917) ja apareix interès, amb accent greu, forma que després passà al diccionari general. En quina pronunciació es basà Fabra per a prescriure l’accent greu? Potser en una pronunciació barcelonina que no era general en català central, ni tan sols a Barcelona? No ho sabem.

S’ha de considerar, doncs, que interés és la pronunciació catalana general i que l’accentuació greu no ha dut més que inconvenients. Els mallorquins mantenen sense problema la pronunciació tradicional dels mots patrimonials és, església i témer, però interès ha estat víctima del miratge de l’escriptura. Cal afegir que també hi ha discrepància entre la grafia d’alguns mots nous i la pronunciació habitual, sovint mediatitzada per l’espanyol (òscar, rècord, telèfon, sovint pronunciats amb vocal tancada), però això tampoc no crea problemes, perquè a mesura que hom té més informació va adaptant la fonètica a l’ortografia. O no, en altres mots antics com cèrcol [e], amén [ɛ] i algun altre, però tampoc no passa res: la pronunciació no canvia.

Crec que la Secció Filològica hauria de canviar l’accent a aquest mot i adaptar-lo a la pronunciació general. Seria un canvi d’impacte mínim per comparació amb altres canvis com la reducció de diacrítics i ajudaria a evitar monstres com [intəˈɾəs]. Els parlants de català central podrien continuar a dir [ɛ] —si ho fan— tot escrivint é, com ara diuen cèrvol (alguns) tot escrivint cérvol. Algú dirà que els mallorquins podem escriure interès i pronunciar interés, igual que tenim una pronunciació que no correspon a la grafia en és, església o témer. Però en aquests mots l’accent gràfic no altera la pronunciació, mentre que sí que l’altera interès.

Jo em propòs, a partir d’ara, d’escriure interés. Si és pecat, Déu és misericordiós.

Cap comentari

Una expressió que circula molt entre mallorquins és obert de pinte en ample, en referència a portes i finestres. El diccionari Alcover-Moll du les entrades pint i pinte, la primera com a forma secundària que remet a pinte. Aquest té un munt d’accepcions: 1. Pinta (de pentinar). 2. Instrument proveït de pues per a turmentar. 3. Instrument per a aclarir i netejar la llana. 4. Part del teler de mà, la llargada del la qual determina que la roba sigui de pinte ample o de pinte estret. 5. Instrument de fusta amb moltes pues per a replegar el boll i la palla després de batre. 6. Certs barrots de la sínia i del molí de vent. 7. Una part d’un barril. 8. Peça de fusta o d’obra que és com una prolongació horitzontal de la part inferior de la campana de la xemeneia i que serveix d’escudeller (Mall.). A continuació reporta l’expressió obrir de pinte en ample, amb un exemple de Verdaguer (l’Atlàntida), un de la revista mallorquina L’Ignorància i un de Joan Castelló Guasch (Rondaies eivissenques); les dues darreres amb la forma de pint en ample. Creiem que l’expressió és mallorquina o balear, tot i que ens en faria dubtar la citació de Verdaguer. Coromines sospita que el poeta de Folgueroles la va agafar del seu gran amic Marià Aguiló. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana hi ha 24 casos de de pinte en ample, tots d’autors balears contemporanis. Cap cas de de pint en ample.

Aquesta expressió té, a més, altres variants. Al web Paremiologia catalana comparada digital (https://pccd.dites.cat/), a més de de pinte en ample i de pint en ample, hi apareix de pinta en ampla (emprat a la Marina Alta per influència mallorquina), de pit en ample (del Diccionari de locucions de Joana Raspall i Joan Martí i del Diccionari temàtic de modismes de Susana Rodríguez-Vida) i fins i tot en pintinabre (Tresor del valencià meridional. Diccionari ideològic, d’Ovidi Carbonell, Josep Tormo i Jordi Colomina). No hi ha dubte que totes aquestes variants són deformació d’una única expressió. Quina?

Cap de les vuit accepcions del mot pinte indicades a l’Alcover-Moll sembla tenir cap relació amb l’obertura de portes o finestres. Molt menys pinta i pit. Per això haurem de començar a sospitar que ni pinte ni pint tenen gaire lògica en aquesta expressió. Coromines (DECat, VI, 546) té la seva explicació: el mot seria pinte (del llatí pectĭne) però en la forma antiga pinten, que encara no havia perdut la n, com passa a man dreta o vin blanc. L’expressió seria de pinten ample, ço és de pinte ample, en què pinten seria una mida de teixits (accepció 4 de l’Alcover-Moll). De robes de pinten ample es passaria a finestres de pinten ample, i —continua Coromines — hi degueren ajudar les xemeneies de pinten ample (accepció 8 de l’Alcover-Moll), «car també a la Mallorca hivernal fa de bon estar a la vora d’una llar abrandada». En tot cas, el pas d’aplicar l’expressió a la roba a aplicar-la a les finestres sembla forçat. Diguem de passada que la forma pint no és inexistent, com diu Coromines: de la fusta que suporta la campana de la llar de foc sempre n’he sentit dir pint als meus pròxims. Això justifica l’expressió de pint en ample, que abans hem vist.

Unes expressions paral·leles, recollides al País Valencià, com viure a les pintes amples, fer-se (algú) el seu pinte ample, fer les coses a son pinte ample, podrien anar en la línia de la teoria de Coromines, car es poden interpretar en relació amb la roba i els telers.

Una dada em porta a obrir una nova hipòtesi. En el meu parlar familiar i del meu entorn no vaig sentir mai de pint(e) en ample, sinó de bit en ample, amb una estranya forma bit, inexistent a cap diccionari. I això em fa pensar en el mot ampit, que ja té una relació directa amb les finestres («Barana o paret baixa on s’estalona el pit per guaitar», diu l’Alcover-Moll). Segons aquesta hipòtesi, la frase seria originalment d’ampit en ample, transformada per desgast en de bit en ample i de pint(e) en ample. Pot estranyar l’ús de la preposició en, però l’estranyesa desapareix quan sabem que també existeix l’expressió obrir de porta en ample (DCVB, s.v. porta), ben paral·lela a d’ampit en ample. La forma valenciana de pit en ample, importada de Mallorca, podria mostrar una reducció de ampit a pit, pel desconeixement del primer mot.

Tant pot ser, doncs, que de pint(e) en ample sigui deformació de d’ampit en ample, com el meu familiar de bit en ample sigui deformació de de pint(e) en ample. Si fos plausible la primera hipòtesi, caldria escriure d’ampit en ample. Si creiem més en la hipòtesi de Coromines, caldria escriure de pinten ample. Si qualcú en sap més, que ho digui.

Cap comentari