Estic tip i fart de sentir mallorquins que diuen interès fent de la darrera e una vocal neutra [intəˈɾəs]. Pronunciació tan aberrant com si diguéssim congrés o progrés amb la mateixa vocal. Sonaria grotesc, perquè la pronunciació tradicional, de totes les genereacions passades és interés. La causa de tal pronunciació aberrant és l’accent gràfic, que fa creure a molta gent que cal pronunciar el mot amb vocal neutra tònica. Obliden que els mallorquins diem [əs] tot escrivint és, diem [əzˈgləziə] tot escrivint església i diem [ˈtəmə] tot escrivint témer. L’obertura o timbre de les vocals varia segons els dialectes, però adoptam una accentuació gràfica única —valencians a part— per una evident qüestió de funcionalitat comunicativa. Una accentuació gràfica única que correspon a la pronunciació —agradi o no— del català central o barceloní.

Interés, amb e tancada, és la pronunciació de les Illes, del País Valencià, del català nord-occidental… I quina és la del català central? Aquí hi ha un poc de misteri. Fons fiables em diuen de fa temps que la pronunciació central tradicional també és interés, amb e tancada. Ho reforça el fet que el plural, interessos, es diu amb e tancada de manera pràcticament general. L’accent gràfic potser hauria fet estendre la variant amb e oberta. Però d’on surt aquest accent gràfic? Lamentablement, abans de la normativa gràfica em vigor (1913) l’accentuació gràfica no es correspon amb la pronunciació actual (vocals obertes i tancades solien portar accent agut), amb la qual cosa textos, gramàtiques i diccionaris no ens indiquen la pronunciació real dels mots. Tampoc la de interès. Al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917) ja apareix interès, amb accent greu, forma que després passà al diccionari general. En quina pronunciació es basà Fabra per a prescriure l’accent greu? Potser en una pronunciació barcelonina que no era general en català central, ni tan sols a Barcelona? No ho sabem.

S’ha de considerar, doncs, que interés és la pronunciació catalana general i que l’accentuació greu no ha dut més que inconvenients. Els mallorquins mantenen sense problema la pronunciació tradicional dels mots patrimonials és, església i témer, però interès ha estat víctima del miratge de l’escriptura. Cal afegir que també hi ha discrepància entre la grafia d’alguns mots nous i la pronunciació habitual, sovint mediatitzada per l’espanyol (òscar, rècord, telèfon, sovint pronunciats amb vocal tancada), però això tampoc no crea problemes, perquè a mesura que hom té més informació va adaptant la fonètica a l’ortografia. O no, en altres mots antics com cèrcol [e], amén [ɛ] i algun altre, però tampoc no passa res: la pronunciació no canvia.

Crec que la Secció Filològica hauria de canviar l’accent a aquest mot i adaptar-lo a la pronunciació general. Seria un canvi d’impacte mínim per comparació amb altres canvis com la reducció de diacrítics i ajudaria a evitar monstres com [intəˈɾəs]. Els parlants de català central podrien continuar a dir [ɛ] —si ho fan— tot escrivint é, com ara diuen cèrvol (alguns) tot escrivint cérvol. Algú dirà que els mallorquins podem escriure interès i pronunciar interés, igual que tenim una pronunciació que no correspon a la grafia en és, església o témer. Però en aquests mots l’accent gràfic no altera la pronunciació, mentre que sí que l’altera interès.

Jo em propòs, a partir d’ara, d’escriure interés. Si és pecat, Déu és misericordiós.