Durant la dècada dels setanta, després de construir una autopista que enllaçava el port de Palma amb l’aeroport i destrossava —irreversiblement?— la façana marítima de la vella ciutat de Mallorca, aparegué un solar immens entre la murada i la dita autopista on es decidí de fer un pàrquing i, després d’una intensa lluita cívica, un parc. D’un primer moment aquell parc fou designat amb el nom de parque del Mar. Sí, primer en castellà, perquè era un nom que inicialment només sortia en els projectes, els papers oficials i els diaris, i tot això en aquell temps només era en castellà. La denominació catalana del parc, parc de la Mar, que ara és l’única que circula en qualsevol idioma, és una traducció d’aquell originari i oficialesc nom castellà.

I bé, ens podem demanar si ara diríem parc de la Mar suposant que el bateig s’hagués produït en una situació de major normalitat lingüística i no a partir d’una traducció del castellà. Continua aquí.

Aquest blog ha estat aturat un poc més de dos mesos. Les coses de la informàtica ja se sap que et donen sorpreses molt desagradables, problemes inesperats davant els quals de vegades restes impotent, amb les cames tallades, perdut, sorprès i atònit quan veus que no hi ha manera de trobar el mal,  desesperat. Un bon —o més tost mal— dia, després d’escriure un post, em vaig trobar que l’escrit es negava a pujar al servidor. Després de fer l’ullastre esbrancat cercant-ne la causa, vaig veure que hi havia una versió més moderna del WordPress, i ja vaig ser partit a fer l’actualització, amb el dubte de si això resoldria el problema. I sí: després els posts van pujar ben falaguers, però tot el blog va quedar fet una desgràcia, perquè tots els caràcters un poc especials o amb accents i diacrítics es van convertir en signes complicats i misteriosos. N’he guardat una mostra com a trist record.  

La qüestió de les codificacions dels caràcters pot arribar a ser una cosa ben enutjosa, i aquest era un dels problemes que arrossegava aquest blog de bastant enrere. Aquest blog ha passat per diferents etapes, diferents servidors i diferents programes de gestió (que lluny que sembla que queda aquell primer blog, rudimentari i tot html). La conseqüència era una base de dades feta amb trossos de codificacions diferents, i si canviava la codificació per a arreglar un tros, n’espenyava un altre. Podia haver començat un blog nou, com faria molta gent, i problema resolt; però tenia molt d’interès a conservar tot el contingut del blog, amb tots els posts i els quasi dos mil cinc-cents comentaris. De manera que vaig decidir agafar el bou per les banyes i arreglar la base de dades, un text inhòspit de 5 MB. Una feina que he fet sense poder deixar de pensar en els heroics i pacients monjos de Ripoll. Gràcies a qui ha dut al món el magnífic editor de codi font Notepad++.

Al final n’hem sortit, i ara tinc el que volia: un blog amb la codificació utf-8, que és com haurien de ser avui totes les pàgines web i blogs, i amb els caràcters que es veuen bé. Utf8 unicode és un sistema de caràcters universal que permet escriure la majoria de llengües del món, que supera altres estàndards, com el 8859-15, que encara usa molta gent i que només permet els caràcters del català i llengües semblants. Ara, per exemple, puc escriure aquesta meravella: [‘sɛdzə ‘ƷudƷəz duɲ Ʒud’Ʒam ‘məɲƷəɱ ‘fedƷə dum pəɲ’Ʒat], que el lector ha de llegir bé si té el navegador actualitzat.

Em sent joiós de poder reprendre el blog i lament la tardança en la solució de l’anomalia, deguda a la manca de temps per a dedicar-hi. Ara, abans que res, penjaré els darrers articles publicats els dissabtes en el Balears sobre temes de llengua, a fi que pugueu fer-hi comentaris.

L’entrada assumpte de l’Alcover-Moll ens dóna un exemple d’una pràctica lexicogràfica comprensible en el moment de redactar l’article però que ara hauria d’estar superada. Deixant a part un misteriós assumpt, que apareix com a antic, el gran diccionari ens vol fer creure que assumpte ve del llatí assumptum i que la forma assunto és un castellanisme. En realitat, tan castellanisme és assunto com assumpte, com ara veurem. Continua aquí.

De cada vegada més es constata el gran error que va ser acceptar una cosa que per principis mai no s’havia d’haver acceptat: la desigualtat entre les llengües de l’Estat. Perquè quan deixes que es releguin els principis democràtics i cedeixes en alguna cosa, els beneficiaris de la teva renúncia demanaran més i més d’allò a què renuncies en benefici seu. Si acceptes que la teva llengua és inferior, de cada vegada voldran que ho sigui més. El Manifiesto reclama una cosa que ja existeix —la desigualtat de les llengües, la superioritat de l’espanyol—, només que en volen més, més desigualtat i més superioritat de l’espanyol. El problema s’arrossega i s’arrossegarà, i es farà de cada vegada més agre, perquè no es van posar les coses clares quan era el moment.

L’únic enfocament presentable en termes de democràcia i civilització és la igualat: igualtat entre ciutadans, entre homes i dones, entre blancs i negres, entre parlants d’una llengua i una altra, entre les persones, vaja. La igualtat de drets entre persones de llengües diferents existeix si cada una d’aquestes persones viu a un territori en què la plenitud de la seva llengua està garantida. La igualtat lingüística entre els portuguesos i els islandesos només existeix si les dues comunitats poden exercir plenament els seus drets en una situació de llengua normalitzada. I si són comunitats lingüístiques que comparteixen un Estat, quan aquest practica la igualtat entre les llengües.

Per això, l’única resposta vàlida a manifiestos i bogeries nacionalistes que propugnen coses primitives com la superioritat d’uns o d’una llengua, les asimetries, els tractaments desiguals, etc. és la proclamació sense embuts del principi d’igualtat. Igualtat dins l’Estat compartit o igualtat estant cadascú a casa seva. Si no s’accepta la igualtat dins l’Estat compartit, és senzillament que la convivència no és possible. No sé si és convenient fer contramanifestos o coses així, però als qui en tinguin ganes i optin per l’Estat compartit els propòs que es limitin a defensar un canvi en la Constitució espanyola —els del Manifiesto també en demanen, de canvis constitucionals— que faci dir a l’article 3 una cosa més o menys així:

Article 3

1. Les llengües oficials de l’Estat són el castellà, el català, el gallec i el basc. Els òrgans centrals de l’Estat han d’usar les quatre llengües de manera igualitària. Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i deures lingüístics davant l’Estat. El Govern promourà les llengües oficials d’Espanya en règim d’igualtat, tant a l’interior com a l’exterior.

2. Cada una de les llengües oficials de l’Estat és la llengua oficial en el seu territori. Les comunitats autònomes establiran  les normes jurídiques per a tots els usos lingüístics. Aquestes normes es basaran en el principi de territorialitat lingüística, tindran com a finalitat garantir l’ús ple i normal de la llengua territorial i seran de compliment obligatori per a totes les administracions i entitats jurídiques que actuïn en el territori de la comunitat.

Au, demòcrates, progressistes, liberals, espanyapluralistes, defensors dels drets individuals, defensors de la igualtat, no nacionalistes, ciutadans del món, signau.

Trailer:

L’interès d’aquest article i del precedent se centra en la interferència de l’espanyol en aquest punt, almenys entre els qui distingim clarament vermell i roig. Havíem esmentat el cas de la Creu Roja i el mot roig aplicat a les ideologies d’esquerra. Hi ha, però, altres concurrències de noms amb l’adjectiu roig degudes a aquella interferència. Clarament, la radiació infraroja (DIEC) hauria de ser infravermella (port. radiação infravermelha). Els glòbuls vermells se salvaren de poc, però glòbuls rojos també es veu escrit en textos catalans. Igual que es pot veure en els mitjans de comunicació l’alternança entre alerta roja i alerta vermella. Igual també que les famoses línies vermelles que tracen alguns partits polítics sovint apareixen convertides en línies roges. I la versió catalana dels westerns ens parla dels pells roges, que no eren més que pells com les altres protegides amb un preparat de color vermell. Finalment, escric aquest article quan el nacionalisme espanyol va més inflat que unes xeremies amb una cosa que diuen la roja. Ara per ara, per la tipografia sembla que els mitjans en català ho deixen sense traduir. Certament està bé així, i millor encara si no en parlàssim gaire, però si l’invent s’ha de traduir, en diran la roja o la vermella?

Podeu llegir l’article complet aquí.

Aquests dies de congressos de partits, alguns mitjans ens parlen d’un suposat contrast entre la posició del PSOE i la del PP davant la qüestió de la llengua. Tanmateix, les diferències són superficials i de forma. Els dos partits comparteixen al cent per cent allò que és essencial: la asimetria o la gran desigualtat entre les llengües de l’Estat, la superior i les inferiors, l’obligatorietat de l’espanyol i la voluntarietat de les altres, etc. Un país que habla en una lengua y en varias, diu Zapatero, és a dir la lengua común i les llengües subsidiàries i subordinades. El Manifiesto és una grolleria, pel seu to fatxendós i provocador, però, escenificacions estratègiques a part, el contingut bàsic és ben compartit pels dos grans partits espanyols.

Oi que Bèlgica i Suïssa no parlen en una lengua y en varias, sinó simplement en varias?

«La interferència de l’espanyol (amb la similitud roig-rojo) ha creat alguns usos moderns amb l’adjectiu roig que en català oriental, sense interferència, s’haurien resolt amb vermell. Advertesc que a partir d’ara em referiré exclusivament al català oriental. El més colpidor és Creu Roja, que sense interferència de la llengua veïna diríem sense cap dubte Creu Vermella (portuguès, amb el gallec, Cruz Vermelha). De roja la dita creu no en té res.»

El paràgraf anterior només és un tast de l’article que avui surt a Amb bones paraules. Si voleu llegir l’article complet, aquí el teniu. Aquesta setmana no pos l’enllaç al PDF, perquè ha quedat un poc desastrós pel que fa a les itàliques (cursives).

El PP ha corregut a adherir-s’hi. Res d’estrany, perquè aquest és exactament el discurs de la dreta espanyola nacionalista i trepitjaveïns (n’hi ha una que no ho sigui?): superioritat de l’espanyol, desigualtat de drets entre uns ciutadans i uns altres i la intocabilitat del sagrat monolingüisme dels hispanòfons quan circulin pels seus dominis.

I el PSOE? Llevat d’alguns casos particulars —o no controlats— no s’hi ha adherit. Atenció a la dada important: la raó per la qual no s’hi adhereixen. No perquè estiguin amb la igualtat de llengües i de ciutadans, sinó perquè consideren que no és ver que estigui en entredit el dret al monolingüisme en espanyol i l’hegemonia d’aquest idioma. I com que no hi està, cosa més que certa, tranquils. Les declaracions són a les hemeroteques.

En els dos casos el punt de mira és l’estatus de l’espanyol. Perilla o no perilla. Sí, no, sí, no, el joc perfecte de poder i oposició. Del català, com sempre, ens n’haurem d’ocupar els catalans.

Per a no perdre el costum, ja tenim un altre manifest d’uns “intel·lectuals” espanyols —i algun català de naixement— en defensa de la pobra i maltractada llengua llur, la que ells anomenen común. No és res nou ni inèdit, ni els signants estan en condicions de rebre cap premi a l’originalitat. És un lliurament més del discurs dominant en el món castellano-espanyol, compartit per la majoria, de dretes i d’esquerres, ho expressin de manera ostentosa o ho pensin contingudament. Una realitat, en qualsevol cas, que fa definitivament impossible una entesa amb ells.

Llegiu més

Avui a Amb bones paraules tractam sobre la paraula informe. I diem que és un castellanisme com unes cases.

Llegir l’article