|
Amb bones paraules
«Assumpte», el camuflatge perfecte
L'entrada assumpte de l'Alcover-Moll ens dóna un exemple d'una pràctica lexicogràfica comprensible en el moment de redactar l'article però que ara hauria d'estar superada. Deixant a part un misteriós assumpt, que apareix com a antic, el gran diccionari ens vol fer creure que assumpte ve del llatí assumptum i que la forma assunto és un castellanisme. En realitat, tan castellanisme és assunto com assumpte, com ara veurem.
Una altra obra magna de la lexicografia catalana, el diccionari Coromines, ens mostra aquí un dels seus aspectes problemàtics: el gran desequilibri entre l'atenció dedicada al mot que fa de cap d'entrada i la que es dispensa a molts de derivats. En aquest cas, sobre assumpte es limita a dir que la primera documentació és al diccionari de Belvitges (1803-1805) i poca cosa més. Tanmateix, el diccionari de Belvitges no duu assumpte, sinó assumpto, un petit detall que —sense mala intenció— amaga Coromines, malgrat que adverteix que en el segle XIX "se solia dir assumpto". I, certament, assumpto és el que recullen la majoria de diccionaris anteriors a Fabra, sense deixar el Labèrnia (1839), el diccionari més rellevant del segle XIX, que, tot i introduir ja assumpte, no dubta a tractar el mot a partir la forma assumpto.
La veritat és que el substantiu asunto és una creació, i ben original, de l'espanyol, inexistent en qualsevol altra llengua europea, excepte en el portuguès, que intuesc que, com el català, l'ha agafat de l'espanyol. Derivació semàntica del participi etimològic d'asumir (asunto, asunta), prengué el significat de 'coses assumides' i finalment 'tema', 'qüestió', 'afer', etc. La paraula, com a substantiu, està ben documentada en el segle XVII, per exemple en el Quijote i en alguns textos anteriors del mateix segle. Fins i tot se'n troba algun cas en el segle XVI. En català trobam el mot, acabat en –o, bastant més tard, encara que no tant com indica Coromines; de fet, he vist assunto o assumpto en textos mallorquins de mitjan XVIII, amb el significat, per exemple, de tema d'un sermó o similar. Va entrar, doncs, a la nostra llengua, en un moment de forta castellanització, amb la forma assunto i no hi ha res que faci creure que assumpte hagués estat utilitzat mai anteriorment. És igual si apareix amb la grafia assumpto: també en espanyol del XVII trobam la mateixa escriptura etimologitzant asumpto. La llengua popular es va fer seu el mot, en general sota la forma assunto, que és la que una gran part dels catalanoparlants encara fan servir. Els valencians van fer una adaptació espontània, assunt, que ja figura en el diccionari d'Escrig (1851) i foren els primers també a fer l'adaptació assunte. En el Principat i les Illes es deia fixament assunto. Fins que alguns autors de la Renaixença crearen assumpte, forma usada per Verdaguer i documentada per primer cop en el Corpus textual informatitzat de l'Institut el 1875. Finalment, la codificació moderna fixà el mot amb la forma i la grafia que li haurien correspost si hagués procedit realment del llatí assumptum. És el camuflatge perfecte, és convertir una paraula forastera en catalana recorrent a la ucronia i a un bon vestit de grafia etimològica. Si fa no fa, com si "arreglàssim" el castellanisme hisenda —hasienda sentia a dir jo sempre en altres temps— transformant-lo en facienda o facenda, d'acord amb l'ètim llatí facienda. Per bé que aquí l'operació quirúrgica seria més completa que la que hem practicat a l'assunto.
Un fet ben curiós s'ha produït a Mallorca, on s'ha creat l'expressió fer assunto, que significa 'repugnar' o 'produir aversió': "veure matar un gall em fa assunto", "no em fa gens d'assunto beure amb el teu tassó". L'explicació l'hauríem d'anar a cercar en alguna aplicació específica del mot en el començament, però ara per ara no en tenim més informació.
En aquest article he volgut explicar el caràcter d'hispanisme de la paraula assumpte, cosa per a mi irrefutable, i el fet que sense la interferència espanyola ara no tindríem aquesta paraula. Allò que cadascú vulgui fer després amb el mot ja és una altra qüestió, o un altre tema, o un altre afer. O un altre assunto.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 20 de juliol de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)
