|
Amb bones paraules
Entre el vermell i el roig (II)
Dèiem dissabte passat que en català, sobretot oriental, vermell i roig són dos colors ben diferents. I afegíem que en català occidental avui predomina l'ús de roig per als dos colors. No sé si és la continuació d'un ús antic —el significat d'aquestes paraules en la llengua medieval és cosa força complexa— o si, com creu Coromines, a la part de ponent el significat de roig ha evolucionat de 'roig' a 'vermell'. El gran filòleg també afirma que en espanyol s'ha esdevingut aquest mateix procés. Continuem.
En el camp de l'onomàstica, Roig és un cognom molt estès, i també pot ser un malnom (de fet els cognoms són inicialment malnoms). En qualsevol cas, és un antropònim que fa referència al color dels cabells d'algun portador. També hi ha el malnom (i el cognom) Vermell, que pot referir-se al color de la cara d'un individu. I passant a les criatures de quatre cames, el roig caracteritza diversos animals, si bé no manquen mostres de vermell: "jo llaurava amb en Vermell" diu la cançó", i a Menorca parlen de la raça vermella de vaques i hi he sentit cavall vermell (roig). Qüestió de percepcions. En el terreny de la fruita tenim els albercocs de galta vermella, molt populars a Mallorca. No fa gaire s'hi ha introduït una varietat procedent del País Valencià que es diu —òbviament— galta roja, però en els dos casos les galtes són del mateix color. I tenim també les prunes de frare, que si són roges, curiosament la rojor passa de la pruna al frare (prunes de frare roig).
En toponímia hi ha multitud d'exemples de roig i de vermell. Algun cas llunyà com Mar Roja és de gran interès. Mar Roja és el que trobam en textos catalans antics (com l'Atles de Cresques). Coromines hi veu coherència amb el color rogenc d'aquesta mar, però sembla que la cosa és més complicada, atès que les hipòtesis sobre aquesta denominació són diverses i algunes apunten clarament al vermell (muntanyes de robí, una tribu associada al vermell, el vermell com a expressió del sud enfront del negre —Mar Negra— per al nord). Comparem amb l'anglès Red Sea, el francès Mer Rouge i l'italià Mar Rosso. El nom català aparegué com una simple traducció (del llatí Mare Rubrum, segurament), i podria ser que el Mar Roja dels documents catalans antics correspongui a un ús lingüístic que no diferenciava vermell i roig. Què faríem nosaltres sense la interferència? Els portuguesos en altres èpoques deien Mar Roxo (com també sangue roxo) i ara diuen Mar Vermelho.
L'interès d'aquest article i del precedent se centra en la interferència de l'espanyol en aquest punt, almenys entre els qui distingim clarament vermell i roig. Havíem esmentat el cas de la Creu Roja i el mot roig aplicat a les ideologies d'esquerra. Hi ha, però, altres concurrències de noms amb l'adjectiu roig degudes a aquella interferència. Clarament, la radiació infraroja (DIEC) hauria de ser infravermella (port. radiação infravermelha). Els glòbuls vermells se salvaren de poc, però glòbuls rojos també es veu escrit en textos catalans. Igual que es pot veure en els mitjans de comunicació l'alternança entre alerta roja i alerta vermella. Igual també que les famoses línies vermelles que tracen alguns partits polítics sovint apareixen convertides en línies roges. I la versió catalana dels westerns ens parla dels pells roges, que no eren més que pells com les altres protegides amb un preparat de color vermell. Finalment, escric aquest article quan el nacionalisme espanyol va més inflat que unes xeremies amb una cosa que diuen la roja. Ara per ara, per la tipografia sembla que els mitjans en català ho deixen sense traduir. Certament està bé així, i millor encara si no en parlàssim gaire, però si l'invent s'ha de traduir, en diran la roja o la vermella?
La posició que puguem adoptar davant aquests fets d'interferència és una cosa prou complexa. Amb Creu Roja ho tenim difícil, perquè aquest és un nom propi fet i consagrat. Alguns usos descrits aquí (alerta roja, rajos infrarojos) es prestarien més a la rectificació, o potser la reclamen clarament. En el cas de roig aplicat a l'esquerra política, sobretot als elements històrics (Exèrcit Roig, bandera roja), el canvi també és difícil. Amb tot, sembla que Coromines (DECLC s.v. roig) gosa recomanar-lo: «els obreristes exaltats del darrer quart del segle XIX i primers del present es deien vermells, i el dir-ne rojos és una innovació dels comunistes d’obediència moscovita i dels seus col·laboradors Franco i la púrria feixista tota, o dels quintacolumnistes de 1936-39… i de després». De tot se'n pot parlar.Article precedent: Entre el vermell i el roig (I)
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia12 de juliol de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)
