Gabriel Bibiloni. Amb bones paraules

En el català dels primers temps hi havia dues paraules de significat pròxim o coincident, que després van fer una especialització semàntica. D'una banda, roig (del llatí rubeu) —amb els paral·lels romànics fr. rouge, it. rosso, esp. rojo (si bé amb ètims distints: rubeu, russus i russeus respectivament)—; i, d'una altra, vermell, del llatí vermiculu 'cuquet', dit així perquè el colorant vermell s'extreia de diversos insectes. Vermiculu també dóna l'espanyol antic bermejo, el portuguès vermelho i el francès vermeil, que com a nom de color és antiquat o literari. En català els dos mots s'han especialitzat de manera diferent en els dominis oriental i occidental. En oriental el nom del color de la sang i les roselles —les dues coses que els diccionaris empren per a fer la definició— és vermell, mentre que roig és el color que els diccionaris defineixen de manera poc precisa com a "vermell tirant a groc". Aprofit per a denunciar la definició deficient del DIEC ("vermell tirant a groc, a causa especialment d’una pigmentació característica de melanina"), que només fa aplicable el mot al cos humà. En català oriental parlam d'un home roig, de terra roja, d'una mula o una ovella roja, d'aigua roja, etc. Tot, ben diferent del vermell. Al seu torn, en català occidental el color de la sang es diu roig, i vermell té uns usos molt delimitats, com el vi vermell, que és el que els orientals diem negre. És curiosa l'evolució semàntica semblant (o de signe contrari) que s'ha produït en espanyol i portuguès. En castellà antic vermell es deia encarnado o bermejo, mentre que rojo era el nostre roig oriental (d'aquí, pelirrojo); i en portuguès hi havia vermelho 'vermell' i roxo 'roig', com en català oriental. El rojo espanyol ocupà el lloc del bermejo, que restà arraconat, mentre que el portuguès va mantenir el vermelho però derivà el roxo cap al morat.

I ara anem al que m'interessa. La interferència de l'espanyol (amb la similitud roig-rojo) ha creat alguns usos moderns amb l'adjectiu roig que en català oriental, sense interferència, s'haurien resolt amb vermell. Advertesc que a partir d'ara em referiré exclusivament al català oriental. El més colpidor és Creu Roja, que sense interferència de la llengua veïna diríem sense cap dubte Creu Vermella (portuguès, amb el gallec, Cruz Vermelha). De roja la dita creu no en té res.

Un apartat especial d'interferència en aquest camp semàntic és el mot roig amb el significat polític. Tot i que a Espanya en el segle XIX ja s'usa rojo (i aquí automàticament roig) referit a persones d'esquerres i antimonàrquiques, i malgrat que el vermell ja és un color vinculat a la Revolució Francesa i a la Comuna de París, l'associació internacional d'aquest color a l'esquerra i al marxisme és deguda principalment a la simbologia de la revolució bolxevic. El vermell, color de la sang de la classe obrera, fou agafat com a símbol d'igualtat, i les forces armades d'aquella revolució es digueren Exèrcit Roig, que en català hauria d'haver estat Exèrcit Vermell, o millor Armada Vermella (port. Exército Vermelho). Després vingueren altres coses que també haurien d'haver estat vermelles, com la Plaça Roja de Moscou (port. Praça Vermelha), la bandera roja (port. bandeira vermelha), el Llibre roig de Mao (port. Livro vermelho), etc. La dictadura de Franco digué rojo (traduït per roig) a totes les persones i partits que s'hi oposaren, i els rojos foren tots els dimonis del regne de Llucifer. Em deia un amic que el seu avi felanitxer es feia creus quan veia l'adjectiu en qüestió aplicat a tota la família: "a tots ens diuen rojos i no n'hi ha cap que ho sigui".

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 5 de juliol. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)

Inici