Superada la cosa aquella del mig ambent, ara posarem en solfa la fórmula medi ambient, un dels innumerables calcs del castellà que destrueixen el nostre “medi ambient” lingüístic. En aquest article del Diari de Balears.

O anniversari, però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara fa un any rodó que vaig començar a publicar un article setmanal sobre temes de llengua en el suplement cultural del Diari de Balears. Hem arribat a l’article nombre 50, i per a celebrar-ho —o brufar-ho, com encara diuen alguns a Mallorca— he escrit aquest article.

La desaparició de TV3 a les Illes Balears, substituïda per un succedani ofensiu i que no sabem com acabarà, ens hauria de fer reflexionar. Els qui aspiram a tenir un sistema audiovisual normal, és a dir, no compartimentat ni fragmentat i amb uns canals que abastin tota la comunitat lingüística —cosa que no exclou que n’hi hagi també de regionals o locals— no podem acceptar no sols la malifeta de la substitució de TV3 a les Illes pel succedani mutilat, sinó tot un muntatge que és una vertadera potineria i que és una conseqüència directa del muntatge de l’Estat autonòmic que ens ha tocat patir.

El nostre espai comunicacional és víctima de l’Estat autonòmic, que crea un àmbit de tot l’Estat per als mitjans en castellà, on aquest és l’idioma hegemònic, i uns àmbits autonòmics on són encaixonats els nostres mitjans i la nostra llengua. En principi, els mitjans autonòmics no poden sortir del seu caixó, per al qual han estat pensats. El model de la TDT que patirem estableix que els ciutadans de les Balears veurem 23 canals “nacionals” absolutament en castellà (entre ells quatre com a màxim podran fer alguna desconnexió “regional”), quatre canals “autonòmics”, quatre canals insulars i quatre canals locals, aquests dotze darrers, en català, en castellà o bilingües. Els canals enfocats a tota la comunitat lingüística, allò que tenen les comunitats lingüístiques normals, no cap en l’esquema. L’única escletxa són els convenis de col·laboració entre comunitats autònomes, que generen l’assignació per l’Estat d’un segon múltiplex autonòmic, per a l’emissió dels canals d’altres comunitats. Això suposa la gran anomalia que la difusió d’un canal no depèn només de la voluntat d’aquest canal sinó també de la voluntat del canal “amo del tros”. A les Illes aquest mecanisme permet rebre quatre canals “autonòmics de fora” (TV3, Canal 33 i dos mes). Se suposa que això funcionarà —o no del tot—, però els canals “autonòmics de fora” que emeten en català i que podríem rebre són més que quatre. Al País Valencià, lamentablement, les previsions d’intercanvi són més remotes.

Un segon problema són els continguts dels canals objecte d’intercanvi. Se m’escapen molts de detalls, però crec que el conveni signat entre la CCMA i l’EPRTVIB (IB3 per a entendre’ns) el 22 de gener de 2009, en virtut del qual els dos ens de comunicació estableixen l’intercanvi i alhora es comprometen a “no fer-se mal”, sembla, per això darrer, una murriada irreflexiva que perjudica enormement els interessos de la llengua i dels seus parlants. S’hauria pogut signar un conveni de reciprocitat en la difusió dels canals sense posar límits als continguts, supòs. Que cada canal emeti el que vulgui o el que legalment pugui. I aquí hi ha una altra qüestió: els drets d’emissió del material comprat a tercers. Diuen que TV3 no té (no ha comprat) el dret per a emetre a les Balears o al País Valencià productes com films, sèries o documentaris, i per això ens endossen la programació que envien a l’estranger. Doncs molt senzill: que els comprin. Crec que aquesta és una de les claus de la qüestió, que mostra el problema de fons de TV3, o més exactament dels qui hi manen i la controlen, especialment el mateix Govern del Principat.

Aquests senyors mai no han volgut fer una televisió nacional, perquè —convergents o tripartits— no creuen en el projecte ni en la nació. TV3 (i els altres canals de la Corporació) ha estat sempre una televisió autònomica —amb tota la qualitat que es vulgui—, fruit d’una mentalitat regionalista i hispanoautonomista i propagadora d’aquesta mentalitat. La situació d’emergència de la llengua i el país ha fet la paradoxa que els catalans no principatins perdéssim el cul per veure aquests canals que ens ignoren i menyspreen, però que ens permeten sentir la llengua que estimam i perquè segurament hi veiem la via més fàcil —però n’hi hauria més— per a tenir algun canal nacional. És un clam que el país ha fet sempre a la Corporació, i ells no reaccionen.

Si el problema és que la CCMA no compra els drets per a emetre a tota la comunitat lingüística, que els compri. És el que fan totes les televisions respecte del territori que els interessa. La qüestió de fons és quin territori i quina gent interessa la Corporació. Perquè quan els Països Catalans siguin el seu territori, és a dir, quan paguin, llavors és quan els tindran com a referent sistemàtic i quan informaran de les coses que hi passen i quan cercaran els espectadors. Que és exactament el que volem.

Però hi ha un altre problema: que el Govern de les Illes Balears, o els qui controlen IB3, vulguin posar uns discutibles interessos mercantils per damunt els interessos socials (la promoció de l’oferta de televisió en català) i utilitzin aquest penós quadre polític de caixonets i acords autonòmics en defensa d’aquells interessos. En un espai comunicatiu normal —com aquell en què es mouen els canals espanyols en espanyol— la competència es fa a partir de la recerca de qualitat o dels productes que interessin els espectadors, no amb la utilització de les misèries polítiques. Sembla que IB3 és bastant responsable de la substitució de TV3 pel canal dels estrangers, i, si la cosa no s’arregla, de la desparició aviat del Canal 33, subsumit dins aquell mateix canal.

Publicat en el Diari de Balears el 30 de maig de 2009.

És curiós que un dels castellanismes tradicionals a Mallorca, que és una illa, és —o era— la paraula isla, pronunciada, a més, il·la. És a dir que illa ha estat un mot inusitat en el parlar corrent dels mallorquins, fins que l’escola o vés a saber qui ens feren avinent que vivíem en una il·la. I és que els mallorquins només tenim una sola i única manera de referir-nos a la nostra terra: Mallorca i res més que Mallorca. Mai no se sentí en llengua popular la nostra illa o aquesta illa o l’illa. Amb Mallorca estava dit tot, el nom de la terra i amb ell l’expressió de l’emoció de fer-ne part. Poc importava si era una illa o un continent: era la terra dels mallorquins, amb un sol nom, Mallorca. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 23 de maig de 2009.

Em consulten si la paraula espanyola rejoneador té com a equivalent català rellonejador. La paraula pot semblar una broma, però el fet és que el Termcat l’any 2001 va “normalitzar” aquest terme, igual que rellonejar i relloneig. Costa de dir! El mateix dia la mateixa institució “normalitzava” una altra perla terminològica del mateix domini: noveller. Després d’això, el diccionari d’Enciclopèdia Catalana donava entrada a les dues paraules. Es veu que els termes aprovats pel Termcat són acceptats immediatament a Enciclopèdia Catalana —com el llastimós bloc (és a dir, blog)—, sense esperar ni tan sols un temps prudent per a veure si quallen o no i si la Secció Filològica els confirma. Continua aquí.

Article publicat en el Diari de Balears el 16 de maig de 2009.

Si la setmana passada parlàvem de grip, a causa d’una trista actualitat, el mateix fil ens durà avui a parlar del nom del país que primer ha patit les conseqüències de la passa actual. La normativa vigent ha implantat Mèxic, però molta gent diu encara Mèjic, que deu ser l’única forma de la llengua parlada pre-fabriana. Una forma que reivindiquen algunes persones, de vegades enèrgicament. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 9 de maig de 2009.

Tractarem avui del nom d’una malaltia de la qual, lamentablement, es parla molt aquests dies. Les llengües europees tenen dues paraules per a aquest mal: la que prové del mot francès grippe i la que prové del mot italià influenza. La més antiga de les dues, en sentit mèdic, és influenza, documentada en italià en el segle XIV, presa del llatí influentia i que recorda la creença de la influència dels astres sobre la salut i la malaltia. Una creença que també es manifesta entre els catalans, i així Coromines ens mostra un document de 1375 que parla d’una persona “malauta de la influència”, tot i que no sabem exactament quina mena de malalties eren aquestes influències medievals. Continua aquí.

Publicat al Diari de Balears el 2 de maig de 2009.

[…] El fet és que la possessió de l’aeroport en època moderna s’escrivia —a la castellana— Son San Juan, i el topònim es traduí després element per element, per la qual cosa ara tenim Son Sant Joan. […]. No sé per què, en un país amb tants de toponimistes i tants de lingüistes i tants de normalitzadors encara continuam escrivint Son Sant Joan. Si algú ho entén, que ens ho expliqui.

Article complet, aquí.

He actualitzat el post Avui escriuré en folklòric.

Feu els comentaris al post original.

Durant sis setmanes he publicat al Diari de Balears, a la secció Amb bones paraules, una sèrie d’articles amb el títol “Llengua, gènere i sexe”. He esperat fins a tenir-los tots publicats per a donar-ne notícia al blog, a fi que els lectors puguin valorar-los en conjunt, cosa que serà millor per als qui vulguin fer-hi comentaris. Ara he fet una compilació dels sis articles en un, que podeu llegir aquí. La redacció de l’article —avantatges d’Internet— és oberta a possibles retocs i ampliacions.