|
Amb bones paraules
Mèxic, Mèjic
Si la setmana passada parlàvem de grip, a causa d'una trista actualitat, el mateix fil ens durà avui a parlar del nom del país que primer ha patit les conseqüències de la passa actual. La normativa vigent ha implantat Mèxic, però molta gent diu encara Mèjic, que deu ser l'única forma de la llengua parlada pre-fabriana. Una forma que reivindiquen algunes persones, de vegades enèrgicament.
Es tracta d'un topònim propi de la llengua nàhuatl, un idioma de Mesoamèrica que encara parlen 1,5 milions de persones i que ha estat històricament la llengua franca de la regió. Una llengua que ens ha llegat paraules com cacauet, hule, tomata, xocolata, xiclet i altres. En aquesta llengua el topònim es pronuncia com si fos Meixico (i ara s'escriu Mēxihco) i inicialment era el nom només de la ciutat, car el país —que adoptà el nom de México després de la independència (1821)— feia part d'un vast territori que es digué Nova Espanya.
Els colonitzadors espanyols, adaptant el nom nàhuatl, en digueren México (pronunciat amb el mateix so del català caixa), un so propi del castellà medieval (dexar, caxa) que en el segle XVI es transformà en l'actual. En un principi el nou so va conviure amb la grafia antiga (x), però gradualment aquesta es va substituir per la j, que s'imposà definitivament amb l'ortografia acadèmica de 1815. Algun mot, però, va continuar amb la grafia arcaïtzant, com el cognom Xinémez; i pel que fa a México, a Amèrica es va continuar emprant la grafia antiga i a Espanya s'adoptà la nova, tot i que pertot es pronuncia igual.
A l'època que el castellà pronunciava dexar i México (amb so de xeix), quan una llengua introduïa un topònim hispànic que tenia aquest so, l'adaptava amb el mateix so (si el tenia) i la grafia usual del dit idoma. Així, l'anglès adoptà el topònim Xerez (quan es pronunciava amb xeix) com a Sherris. Després es va interpretar com un plural i es va refer el "singular" Sherry, però en tot cas la grafia anglesa sh reflecteix el so castellà original. Si l'anglès hagués adoptat México en aquell moment i amb el mateix mecanisme, ara tindrien Meshico, però no és el cas. Si el català hagués adoptat el mateix topònim en el segle XVI, ara diríem Mèixic, com diem Xerès.
Però la introducció al català del topònim americà s'ha fet en època moderna (segle XIX), i s'ha fet aplicant la correspondència regular entre el so castellà de gente (escrit g o j) i el so català de gent (escrit també g o j). Per això d'un principi es digué Mèjic (escrit de vegades Mègic). Els diccionaris catalans del segle XIX, com el Labèrnia i altres, porten mejicá que, curiosament, defineixen com "natural de Méjico". En canvi, el diccionari Fabra estableix "mexicà -na. Natural de Mèxic". Per què? Crec que es va preferir una homologació amb les llengües europees, que parteixen de la forma gràfica del topònim hispànic i pronuncien la x a la manera de cada llengua (anglès Mexico, francès Mexique, alemany Mexiko, italià Messico, etc.). El portuguès ajunta la grafia internacional i la pronúncia original del mot, México.
En conclusió, en català es diu Mèxic, i cal fer notar també que la pronúncia correcta és Mèksic i no Mègzic. Ja que som en aquest punt, recordarem la norma per a la pronunciació de la lletra x quan no representa el so palatal de xeix: es pronuncia gz a totes les paraules començades per ex– o exh– àton (examen, exercici, exhaust, exili, etc.) i ks en tots els altres casos (èxit, luxe, lèxic, sintaxi, oxigen, mexicà, etc.).
Paregut al cas de Mèxic és el del nom Texas, amb l'adjectiu texà (i els pantalons texans). La pronúncia antiga castellana era amb el so de reixa, que després es canvià per la moderna. Nosaltres no hem creat, però, l'adaptació Teges, paral·lela a Mèjic. No era un topònim prou important. El català, com l'anglès i altres llengües, parteix de la grafia i la llegeix "a la catalana". I crec que ja està bé així.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 16 de maig de 2009.
