Avui escriuré en folklòric
Cal no confondre escriure en light i escriure en folklòric. Si un barceloní escriu «sisplau, abans d’ana’ns-en digue’ls-hi que el caldo ha sigut molt bo», o si un mallorquí escriu un text a un diari tot en salat, això és escriure en light. És a dir escriure així com es parla al carrer. I què és escriure en folklòric? Doncs escriure en català normatiu i normal però implantant un article salat cada vegada que trobem una paraula que puguem considerar un topònim, un quasitopònim, un paratopònim, el nom d’una cosa molt nostra, una cosa molt típica, una cosa molt entranyable o una cosa que ens faci pessigolletes en el coret.
Per exemple, fa poc, a Palma es va inaugurar el reconstruït Pont des Tren. El Pont des Tren, per als qui no ho sàpiguen, és un pont que està situat prop de l’Estació des Tren, o més exactament al límit del Parc de ses Estacions, tocant a l’Estació dets Autobusos. Fins fa poc, hi passaven per davall les Vies des Tren, però ara les vies han estat substituïdes per un gran carrer que arriba a sa Via de Cintura. El Pont des Tren va ser dissenyat per s’Arquitecte Bennàzar, el gran arquitecte de la Palma moderna. Bennàzar es va encarregar de la demolició de ses Murades, del projecte de ses Avingudes, i construí, entre molts altres edificis, s’Escorxador, la Plaça des Toros, l’edifici de Sa Nostra, davant sa Casa de Cultura, a més d’objectes singulars com l’escala d’honor de s’Ajuntament i la Columna des Baròmetre de la plaça de sa Porta Pintada, dita també plaça d’es Panya. També va fer els plans de s’Escola Graduada, a ses Avingudes, i de sa Fàbrica d’Electricitat, en el solar on ara es construirà es Palau de Congressos i altres edificis, en el conjunt conegut com sa Façana Marítima. Tornant al Pont des Tren, l’havia fet miques un regidor de s’Ajuntament, famós perquè va ser processat per múltiples escàndols, com un de malversació de fons amb un castell de plàstic en el parc de sa Riera, allà davant es Cementeri, i altres malifetes que van fer que acabàs a sa Presó.
Doncs sí, tenim sa fórmula per a donar sal i salero a la llengua, encara que no hem trobat sa fórmula per a ser un mínim de coherents i seriosos. Però això què importa?
ACTUALITZACIÓ [6-MAIG-2009]
Poc temps després de la col·locació del rètol del pont del tren, la intervenció d’uns “assessors lingüístics” ha fet que la placa ara sigui multimodalitat: ara està escrita en folklòric (Pont des Tren), en light (s’original, s’arquitecte, sa matinada) i en analfabet (s’any 1914). Sort dels correctors!
24 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Urooooo!
Sa veritat, Gabriel, és que no puc entendre com pots posar un tret tan noble de sa nostra llengua a-n-es mateix nivell que es teu exemple de col·loquial vulgar -no és pejoratiu- barceloní. Si es reivindica sa e tònica neutra, també es pot reivindicar, en determinats contextos, s’article derivat d’ipsu.
I a posta des Pont des Tren, em va sebre molt de greu que aquell gran belitre de regidor l’esbucàs. Hi he passat centenars de vegades quan adolescent anava a estudiar a s’institut. Prenia fua amb so meu Mobylette quan escometia es rost amunt, i després davallava a gran velocitat es rost avall … ai las! fugaces labuntur anni.
Molt d’acord, no cal dir-ho. Ara, n’exceptuo el sisplau… 😉
Hi hauria d’haver un comentarista de TV3 i un d’IB3 amb una retransmissió conjunta.
Sobre el tema dels topònims, recurrent, sempre he tingut les meves reserves. I crec que en podem discutir, més enllà de la caricatura que feis al vostre escrit “folklòric”. No pens que sigui un tema de folklorisme, ni d´apologia del light. Sinó d´un tret del nostre català, que ajuda a matisar (i els matisos són riquesa): i si aquest matís ens acosta una certa expressió una mica més al cor, per què ha de ser això dolent o rebutjable? Passar de dir (millor dit, d´escriure) Sa Pobla a La Pobla fa perdre més d´un matís, jo pens que valuosíssim, i en absolut trob que en no fer-ho hi surti perjudicada la qualitat de la llengua, ni la seva unitat, ni l´homogeneïtat de l´estàndard.
És clar que des de certs sectors s´usa el tema del salat amb intencions gonelles, i tot i que gent clarament allunyada d´aquests corrents, com el sr. Cerdó, sala tots els seus escrits formals, a mi particularment em fa mal als ulls.
El tema dels pseudo o paratopònims, segurament és més discutible: així com l´article salat en els topònims sembla que s´ha oficialitzat (i ara costaria pasar de Ses Salines a Les Salines), la norma pel que fa als carrers (de Palma, com a mínim) ha estat usar invariablement l´article literari (vos recordau de Tolo Güell fotografiat amb una escala fa un grapat d´anys intentat depurar l´article en qüestió de la placa de la Costa de la Pols?), motiu pel qual salar el Pont del Tren sembla que aniria en contra d´aquesta regla.
Pel que fa al llenguatge publicitari (anunci de la Fórmula 1) crec que usar el salat (o qualsevol altra llicència per captar l´atenció del potencial client) pot tenir la seva gràcia: a mi l´anunci en qüestió d´IB3 m´ha entrat molt bé (fixau-vos que l´article va en cursiva, cosa que d´alguna manera denota que s´està fent una excepció de la regla, alhora que augmenta l´atenció del públic a qui va dirigit el missatge), però record altres casos (una campanya del RCD Mallorca de fa un o dos anys) on l´ús del salat era totalment gratuït i no li donava al missatge cap valor afegit.
Tenc un dubte professor! Quina és la vostra opinió respecte als següents topònims del Principat: Sant Joan Despí, Sant Esteve de Sesrovires o Vilalba Saserra? Potser seria millor Sant Joan del Pi, Sant Esteve de les Rovires o Vilalba La Serra? O això és un excés de correcció del folclorisme?
Trob que s’ha estigmatizat massa l’article salat. Els principatins no fan mai cap esforç per ajustar-se a un català més estàndard. Sempre reclamen que es parli com ells, encara que sovint parlen amb el… I sempre hem d’esser nosaltres els qui hem de cedir! Caldria que es pogués utilitzar amb més normalitat l’article salat en molts més àmbits:Televisió, ràdio… D’acord, segons la tradició, en els usos informals. Tanmateix, a l’escola, crec que també seria important d’ensenyar com s’usa perquè hi ha molts mallorquins, per ventura més joves o nouvinguts, que no l’empleguen correctament: diuen es/sa pertot, i no és així. Això probablement és interferència de calc castellà o català estàndard (de el/la es passa a es/sa), però si s’ensenyés l’ús a l’escola o fos més visible a la televisió, ràdio, trob que seria positiu.
I encara més exemples del Principat:
– Sarroca de Bellera (al Pallars Jussà, ben allunyat de la plana empordanesa a on s’ha mantingut fins gairebé els nostres dies l’article salat)
– Sarroqueta (al l’Alta Ribagorça, encara més allunyat!)
– Sant Just Desvern
– Sant Martí Sarroca (Alt Penedès)
Uro!
Ariel Serra, aquesta interjecció la vaig sentir un temps a Palma. Encara s’usa? Només a Palma o també a altres llocs?
Jo escric amb s’article salat i no consider que això sigui comparable a emprar formes representatives des “parlar des carrer” com “pradí”, “monicipal”, “joriol”, “momprende”, etc.
Per altra banda, a Mallorca també es castellà té una versió folclòrica, que podem lletgir cada dia en es diaris i que consisteix a intercalar paraules mallorquines referides a coses “ben nostres”. Titular des Diari de Mallorca d’avui, plana 3: “El president y el conseller se enfrentan en Berlín por el presupuesto para promoción”. En castellà normal seria “presidente” i “consejero”, de sa mateixa manera que en mallorquí es president d’Extremadura no deixa d’esser “president” i es consellers no deixen d’esser “consellers”. En canvi, en “castallà de Mallorca” hi ha paraules castellanes prohibides.
Aquesta és una qüestió en què hi ha diferents punts de vista. Jo expòs el meu, aquesta vegada amb un dels estils possibles, que és la ironia (amb alguna entrada en la caricatura), i respect tots els que no hi coincideixen. Em conform que s’entengui el missatge, tant si s’hi està d’acord com si no.
Aquí han sortit conceptes com noble o vulgar, que són perillosos. L’article salat o les formes aneu-se’n i sigut no són vulgars ni innobles, sinó formes que, en el consens majoritari, no fan part de la llengua formal general. Però n’hi ha que les usen (els que he anomenat lights), partidaris d’un català més acostat a la llengua del carrer. Formes com pradí o juriol serien equiparables a les principatines atre, aixins o radera. Usar-les per escrit ja no seria acostar-se a la llengua del carrer sinó rabejar-se en l’analfabetisme.
Respecte als topònims la meva opinió està ben publicada i no vull polemitzar. Però sí que vull dir que no hi ha —era part de la ironia— quasitopònims ni paratopònims. Tan topònim és el pont del tren com l’estació dels autobusos, tan topònim és la Llotja com l’aeroport (les majúscules són convencionals).
Cada una de les varietats i els registres de la llengua té les seves regles, els seus avantatges i els seus inconvenients. En col·loquial mallorquí es diferencia he conegut s’argentina i he conegut l’Argentina (parlant no hi ha majúscules) i els registres formals tenen avantatges que no té el col·loquial. Cada cosa és com és. El que no és desitjable —crec— és aplicar regles del col·loquial al formal i al revés.
Som animals de costums. Ens hem acostumat a veure algunes coses amb article salat a la llengua escrita i quan algú invoca la coherència del registre surten tot d’arguments (el cor, el costum, les distincions, els matisos, el que sigui) com a manera d’aferrar-se a allò que ens és costum. Si tots els carrers de Palma estan retolats amb article literari és perquè jo hi he estat darrere (amb el suport dels lingüistes de l’Ajuntament). Si hi hagués estat un altre, ara estarien tots amb article salat. I ara a tots ens sembla normalíssim (potser fins i tot ara ja a Tolo Güell). I estic segur que si ara un Ajuntament del PP els canviàs per articles salats s’armaria la de no dir. Hem vist 23 cartells que deien Sa Rua i consideraríem una aberració que diguessin La Rua, però si el primer cartell hagués dit La Rua, seria ben al revés. Sort que el Diari de Balears (no els diaris en espanyol, és clar) ara ens hi acostuma. Animals de costums. Per això em sembla dolent que es creïn o s’alimentin costums i esquemes mentals que ens separen de la normalitat del sistema de registres i ens predisposen a petites situacions de conflicte o utilitzacions sectàries dels elements de la llengua.
Finalment, ja que m’ho han demanat, hi ha articles que funcionen com a articles normals i antics articles fossilitzats que ja no funcionen com a articles. L’article de la Pobla d’Uialfàs és un article normal i per això els de Muro (vila on salen) diuen col·loquialment sa Pobla i els de Pollença (vila on no salen), la Pobla. Ja els aniràs a dir als pollencins que ho diuen malament o que no respecten no sé què o que perden matisos! En canvi, l’«article» de Sant Joan Despí no funciona ja com a article. Si un no en coneix l’etimologia, no hi veurà cap article, perquè l’article es no forma part del sistema de la gent d’aquella regió. És una cosa semblant (no igual) a l’«article» de Algaida o Alcúdia.
Bibiloni,
Sou el mestre. Gràcies per posar-hi seny i per il·luminar-nos sempre.
Vejam si algun dia la UIB, en coherència amb el document aprovat per unanimitat per tots els tècnics en llengua catalana del Servei Lingüístic, comença a fer servir Cal Jai, La Riera…
Endavant!
Gabriel, aquesta explicació teva respecte des costum de veure escrit un article o s’altre me serveix per contesstar s’objecció que fa en Joan A. Coll an es meus escrits amb article salat. Si li fan “mal als ulls” ès també per falta de costum.
Gabriel, idò jo pens que “juriol” (no “joriol”) sí que ès equiparable a “aneu-se’n”, i no crec que usar-la per escrit sigui senyal d’analfabetisme. “Juriol” ès comparable a “Eulària” o “siurell”, sa primera admesa dins es nom oficial des municipi de Santa Eulària des Riu i sa segona acceptada per s’Institut d’Estudis Catalans.
Pens que en aquesta qüestió, com en tantes d’altres, cal moderació. L’article salat és a les illes ben vitenc. Provau de llegir les rondalles de mossèn Alcover amb articles literaris pertot arreu i perdran bona part del seu encís. Al DIEC diuen que els articles salats són propis de registres informals. I està bé. Però de vegades la frontera entre formal i informal no és clara. Jo pens que l’article salat i altres trets dels dialectes baleàrics s’aniran extingint amb el temps. Ara bé, això no vol dir que els hàgim d’aplicar una eutanàsia anticipada. I encara que desapareguessin de la parla col·loquial, tampoc no estaria justificat eliminar-los de la toponímia. Seria com fer emmudir els nostres avantpassats.
P.S.: Per cert, aquells qui salen a tort i a dret farien bé de llegir les rondalles, així potser aprendrien quan es pot salar i quan no.
Tornant al tema de la Fórmula 1, que no m´agrada gens, ara que sembla que han de començar a transmetre les primeres curses, veig que a IB3 fan servir “carrera”, i que al Diccionari de l´Enciclopèdia està acceptat com a sinònim de cursa. Tot això em recorda algun altre escrit anterior, crec que vostre, però que no he pogut localitzar, sobre el tema: cursa vs correguda vs carrera. La meva sensació era que “carrera” era un castellanisme inacceptable, “correguda” una paraula genuïna i preferible per a curses a peu, i “cursa” un gal.licisme tolerable per a competicions de vehicles. Ara les “carreres” d´IB3 m´han despistat un poc: m´hi posau una mica de llum?
El diccionari s’està convertint en un element contra la recuperació de la genuïnitat de la llengua. Sembla que hi ha una cursa per a ficar-hi més i més castellanismes. Com carrera. I llavors els parlants i correctors herbes molles opten per usar només els castellanismes “acceptats” perquè és la cosa més fàcil.
Sí, crec que correguda s’ha de mantenir sobretot per a les curses a peu, i que cursa és un gal·licisme acceptable, que ha passat també a altres llengües, com l’italià (corsa).
Gràcies!
Estic d’acord amb el que plantegeu respecte la utilització de l’article literari en els topònims i voldria preguntar-vos quin és el motiu pel qual la majoria de topònims de Mallorca s’escriuen amb l’article salat excepte el municipi de Santa Maria del Camí. Ha estat així històricament o hi va haver un canvi? Els seus habitants diuen -col·loquialment- del camí o des camí?
Moltes gràcies.
En el parlar corrent dels illencs hi ha topònims amb article salat (la majoria) i alguns amb article literari (com Santa Maria del Camí), ben igual que hi ha noms comuns que duen un article (la majoria, salat) i altres que duen l’altre.
A la llengua escrita des de 1229 fins a temps molt recents s’usà l’article literari amb els topònims i en general. La pràctica actual d’escriure els topònims amb article salat per a mi és una conseqüència de la castellanització i un subproducte d’aquesta, que és la folklorització de les peces que no es poden castellanitzar. Crec que la formulació de la norma dels topònims amb article salat parteix sobretot d’Antoni Maria Alcover i els seus continuadors (però no he acabat d’estudiar les pràctiques en el segle XIX).
Els anys 80 m’hi vaig alçar en contra, i avui hi ha una gran divisió sobre aquesta qüestió. Les meves tesis van sorprendre tothom: no es coneixia la tradició literària (o no s’havia divulgat) i es vivia del tòpic del “forma part del topònim”. En un principi el debat entre els lingüistes va ser científic (es discutí la funció d’aquest article en el sistema lingüístic). Avui ja tothom accepta que dins el sistema l’article dels topònims és un article com qualsevol altre. Les raons a favor del salat es basen només en la por del rebuig popular de l’altre article, i en el fet que a alguns lingüistes aquest article salat “els toca el coret”. I cal dir que, efectivament, aquell rebuig existeix. Tendim a considerar allò que sempre hem vist com l’ordre natural intocable. En rigor, l’ús de l’article salat com a element identificador (de coses pròximes: noms de lloc, noms de botigues, noms de fires, de festes, etc.) és com un mecanisme compensatori propi d’una societat que per qüestions evidents té certes dificultats per a assumir la llengua estàndard. Els més aferrats al salat-emblemàtic són els qui menys ús fan del català escrit i més tenen el castellà com a llengua important. I m’atur, que si no, faré un discurs.
En aquesta qüestió hi veig molt de fil embullat, i no en puc treure un bon aguller.
Un botó de mostra. Segons tu, Gabriel, quina opció és més defensable?:
S’Esgleieta (tradicional), Sesgleieta (article fossilitzat), l’Esgleieta (híbrid estrany) o l’Esglesieta (normatiu massa immaculat)?
P.S.: Trob a faltar els articles de ‘Amb bones paraules’, es tracta d’una pausa?
Quan un article està fossilitzat no es pot separar del cos que l’acompanya. Del moment que un pot dir sa nostra Esgleieta estimada és que l’article no està fossilitzat, sinó que és un article com el més pintat.
La qüestió Esgleieta/Esglesieta (és a dir, el retorn del topònim a formes més etimològiques o etapes anteriors) és complexa. Si la transformació soferta és petita es pot tornar a l’origen (per exemple, hem tornat Planici a Planícia o Aucanada a Alcanada), però tornar Esgleieta a Esglesieta o Canova a Casa Nova no sembla aconsellable ni necessari. Podríem acabar amb una toponímia que no la coneixeria ni…
La millor forma de saber com ha de ser un topònim en registre formal és mirar com ho diuen a Pollença (canviant u per el). És a dir, l’Esgleieta, aquest híbrid estrany segons dius.
M’alegra que qualcú trobi a faltar els articles de Amb bones paraules. Surten cada dissabte al Balears (i són al seu web). Ara public un paquet de sis articles sobre Llengua, gènere i sexe, que al final compilaré en un, i aquest el penjaré per a sotmetre’l al judici dels amables lectors d’aquest blog i resta de la humanitat.
Deu ser una mostra del neomallorquí que proposa Madame Rosa. Esbucar ponts històrics o engrunar la llengua són actes en essència molt semblants al fet de sollar un rètol: actes vandàlics.
Doncs hauríeu de veure els noms de carrers i la manera de tractar els topònims en general a Eivissa! 🙁