|
Amb bones paraules
Rellonejador
Em consulten si la paraula espanyola rejoneador té com a equivalent català rellonejador. La paraula pot semblar una broma, però el fet és que el Termcat l'any 2001 va "normalitzar" aquest terme, igual que rellonejar i relloneig. Costa de dir! El mateix dia la mateixa institució "normalitzava" una altra perla terminològica del mateix domini: noveller. Després d'això, el diccionari d'Enciclopèdia Catalana donava entrada a les dues paraules. Es veu que els termes aprovats pel Termcat són acceptats immediatament a Enciclopèdia Catalana —com el llastimós bloc (és a dir, blog)—, sense esperar ni tan sols un temps prudent per a veure si quallen o no i si la Secció Filològica els confirma.
Em sembla tot un gran error. Crec que tot el lèxic dels toros s'ha de mantenir en tota la seva més pura forma espanyola, com a realitat espanyola que és. Fer-ho així és una manera de marcar distàncies respecte del bàrbar espectacle. En canvi, traduir aquesta terminologia sembla una manera d'integrar la barbaritat en les nostres vides. Per tant, crec que en català hem de dir rejoneador, rejoneo, igual que torero, corrida, banderilla, burladero, novillero i tutti quanti. Ben igual que fan totes les llengües de les societats civilitzades que no es diverteixen de manera incivilitzada.
Dit això, rellonejador i noveller serveixen per a il·lustrar el funcionament del calc amb tota la seva nuesa i quasi diria extravagància. Només faltava traduir banderilla per bandereta. Pel que fa al primer mot, en espanyol la cosa és senzilla: rejoneador (i rejoneo) és un derivat de rejonear, aquest és un derivat de rejón i aquest és un derivat de reja. El calc en sèrie parteix de la creença que rejón en català és relló, i llavors es calca rejonear per rellonejar (i rejoneo per relloneig) i finalment es calca rejoneador per rellonejador.
La paraula relló (que si fos d'ús popular a Mallorca, pronunciaríem reió) la tenim documentada en català medieval. Ramon Muntaner, quan descriu les armes dels almogàvers, parla de les llances, la part inferior de les quals es diu aristol i la part superior, relló. El relló és la punta de ferro de la llança. Deu tractar-se d'un derivat diminutiu (diverses vegades hem parlat dels diminutius en –ó) de rella, atesa la semblança d'aquesta virolla de la llança i la rella de l'arada romana, tot i que podria ser només una continuació del regula llatí (barra de ferro) que trobam en algun significat secundari de rella. O potser un derivat de rell, forma masculinitzada de rella, que també apareix alguna vegada.
En espanyol veig que rejón sembla un derivat de reja, però potser amb camins semàntics diferents. Si és un derivat autòcton (si no és pres d'una altra llengua) hauria de tenir valor augmentatiu, valor que correspon normalment al sufix castellà –ón. La rella de l'arada en castellà també es diu rejón, clarament augmentatiu. I en castellà es diu rejón d'una arma blanca semblant a un punyal o ganivet. El 1713 Felip V promulga una pragmàtica prohibint "el uso e los puñales o cuchillos... llamados rejones". No és gens clar, doncs, que el rejón castellà sigui un equivalent del relló de Muntaner. Cap a final del segle XVI o començament del XVII a les lluites amb els bous (que a l'Edat Mitjana eren a cavall, fetes per cavallers i com a entrenament per a la guerra) se substitueix la llança per una nova peça que es diu rejón, que a l'extrem porta una fulla d'acer tallant. És a dir, el rejón passa de ser un punyal a significar tota una arma formada per una gran asta de fusta que té el punyal a l'extrem. I d'això el Termcat en diu relló.
Quant al novillero, cal dir que el novillo no té en català altres noms que l'occidental jònec i el sintagma bou jove (el vedell és massa criatura). El calc "ben fet" hauria estat joneguer, però, a part de tenir la "tara" de partir d'un mot no gaire viu a la capital, se separava més del castellà que el noveller, i, per tant, el ridícul era també més gran. És clar que sempre es pot defensar el calc amb la noció de bou novell (o toro novell), paral·lela a tantes altres coses novelles. Sempre hi ha una manera de salvar la pell. A la calcada del Termcat només li falta la novellada —descartada la jonegada—, que va quedar en correguda de toros novells.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 23 de maig de 2009.
