| Llengua, gènere i sexe |
Gabriel
Bibiloni |
Introducció
El procés d'igualació d'homes i dones a la societat occidental ha dut propostes de nous usos lingüístics que poden ser perfectament lògiques i raonables, però també, a partir de postures indocumentades en matèria lingüística, hi ha qui ha emprès una croada contra la denominada —sovint precipitadament— discriminació sexista del llenguatge, que pretén una operació d'alta enginyeria orientada a la utopia de canviar aspectes essencials de l'estructura de la llengua. L'inici de l'operació es localitza en la societat anglòfona i afecta una llengua sense gènere, per la qual cosa tal operació tenia uns aires de racionalitat i es limitava a revisar l'ús de coses com els pronoms he i she o els possessius his i her. Però quan el material de campanya passa a les llengües romàniques, en què el gènere és un component fonamental, aquí la cosa surt de mare. L'ús no sexista del llenguatge, cosa en principi desitjable, s'ha convertit en un gran despropòsit que afecta i desorienta col·lectius sensibles a les idees d'igualtat, en particular els ensenyants. Un exèrcit de militants s'ha aplicat intensament a la tasca i ha produït un arsenal de textos, recomanacions i tot tipus de catecismes, sovint involucrant algunes institucions, que, desorientades, s'han deixat arrossegar tristament per la torrentada. El resultat, però, no és cap canvi en les estructures lingüístiques essencials, perquè és impossible i perquè la majoria de la gent no segueix aquestes recomanacions. El resultat és només —a part de desorientació de molts i sentiments de culpabilitat d'alguns— la generalització d'uns usos emblemàtics —els ciutadans i les ciutadanes— i la producció d'uns textos, com alguns de naturalesa jurídica o administrativa, escrits en un llenguatge de laboratori, completament divorciat de la llengua real i natural. Aquest article és pensat sobretot per a donar arguments i seguretat als qui parlen de manera normal —els militants no els convencerem—, perquè no sentin per aquest fet cap complex ni incomoditat.
Què és el gènere?
Comencem pel principi: unes precisions imprescindibles. Què és el gènere? El gènere és una propietat que tenen els substantius, que els parlants coneixen perfectament i que afecta els fenòmens gramaticals de marcatge i concordança. En virtut d'aquesta propietat, en català els substantius es divideixen en dues categories: masculins i femenins, si bé en altres llengües n'hi ha més. Els termes tradicionals de masculí i femení per al gènere gramatical són conseqüència de l'ús d'aquests mateixos mots per a designar els dos sexes, atesa la (relativa) connexió que hi ha entre gènere i sexe. Però, d'acord amb enfocaments de la gramàtica moderna, seria perfectament vàlid —pel que diré després sobre la noció de terme marcat— veure la categoria del gènere com una oposició entre femení i no femení, una oposició paral·lela a altres d'usuals avui en lingüística, com animat i no animat o comptable i no comptable. Si s'hagués usat tradicionalment aquesta nomenclatura, ara potser no seríem allà on som.
La relació del gènere amb el sexe és parcial i relativa. En els mots que designen éssers no sexuats o de sexe irrellevant per als humans el gènere és un fet històric i una pura arbitrarietat (llibre, desig i dragó són masculins, mentre que intel·ligència, paret i mosca són femenins). En els noms que es refereixen a persones o animals de sexe rellevant hi ha una correspondència en general (però no absoluta) entre gènere i sexe. Entre aquests noms distingim un grup reduït de paraules que associen el contingut semàntic de masculí i femení a lexemes diferents (home, dona, bou, vaca, pare, mare) i les paraules flectives (amb flexió de gènere), com nin-nina o escriptor-escriptora. Hi ha paraules de forma invariable però amb gènere implícit, com artista o internauta, que a efectes de concordança (un artista, una artista) es comporten igual que les flectives. I encara hem d'esmentar les paraules epicenes, que són paraules no flectives, amb gènere assignat arbitràriament (persona, membre, víctima), referides indistintament a mascles i femelles i en què es palesa la manca de relació entre gènere i sexe.
En català la majoria de noms femenins acaben en –a, però no és això el que determina la condició de femenins, sinó que aquesta es lliga a un coneixement previ que té el parlant (sort és femení i trauma és masculí malgrat les terminacions). En els noms flectius (nin, cuiner) el femení porta una marca morfològica de femení (el morfema a) mentre que el masculí generalment no porta cap marca. D'aquest punt de vista, el femení és el gènere marcat. Un cop assumit pels parlants el gènere dels substantius, aquests es fan concordar amb els seus acompanyants (articles, adjectius, etc.). Si un nom és femení, els seus acompanyants han de portar la marca de femení (una sort immensa), llevat que siguin invariables (vulgar, jove). Dit altrament, sort és femení per se, mentre que una i immensa són femenins perquè porten la marca de femení exigida per concordança. En canvi, en un port immens, no hi ha cap marca de gènere, perquè el masculí és el gènere morfològicament no marcat.
El gènere no marcat
Els defensors a ultrança del llenguatge "no sexista" haurien de tenir en compte que a la llengua hi ha coses diguem-ne superficials que es poden canviar i coses profundes que no es poden canviar. Posar-ho tot dins un mateix sac és el que ens pot perdre. Les paraules particulars es poden canviar, si cal, i això és el que ara fan totes les llengües amb marques de gènere per a adequar la forma de les paraules referents a professions exercides per dones (arquitecta, enginyera, política) o per homes (la paraula comare no serveix si els homes fan aquesta professió). Naturalment, dins les regles de la llengua: ara com ara no sembla desitjable que hi hagi cantantes, fiscales ni militares. De la mateixa manera, es tendeix a suprimir paraules discriminatòries (com senyoreta), i és ben lloable que es posin tots els mitjans tècnics —que n'hi ha molts— perquè una dona no rebi una lletra començada per benvolgut senyor. Fins aquí, perfecte.
L'error és acarnissar-se contra una de les característiques fonamentals de l'estructura de les llengües romàniques, com és el fet que un dels dos gèneres funciona com a no marcat. Això vol dir que quan un nom fa referència a una classe on hi ha mascles i femelles (els mallorquins, els protestants, els sords, els moixos), s'usa la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament, i que d'aquesta manera tampoc no és marcada d'un punt de vista semàntic pel que fa al sexe. En rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere. L'error és creure que aquest sistema subsumeix el femení dins el masculí i crea una dependència de la dona vers l'home. Aquest sistema no inclou el femení dins el masculí, ni subordina un a l'altre: únicament dota el femení d'uns identificadors formals que nega al masculí, i encarrega al context la funció de destriar si un element no marcat es refereix a mascles o a mascles i femelles.
El caràcter no marcat del denominat masculí es veu en altres regles gramaticals, com el fet que els elements neutres concorden amb el masculí i no amb el femení (això és bo i no *això és bona). Aquest comportament en el gènere és comparable al del nombre, en què el plural és el marcat, i això vol dir que un singular (no marcat) pot referir-se a un individu o objecte (ja he comprat la rosa) o a molts (la rosa és la flor més bella, l'Institut de la Dona, Diada del Caçador).
Aquest sistema, d'un gènere marcat i un de no marcat, s'aplica primordialment als mots flectius (els europeus); però en aquelles paraules en què el gènere s'indica amb lexemes diferents (pare/mare, gendre/nora, oncle/tia) aplicades a humans —deixem ara els animals domèstics— també el masculí és la forma usada normalment com a inclusiva. Els pares d'una escola són els pares de qualsevol sexe i en les frases «els gendres no són com els fills» o «anirem a visitar els oncles» tothom entendrà perfectament que no ens referim a persones d'un sol sexe. Només quan hi ha una paraula comprensiva dels dos sexes, el masculí tendeix a referir-se només als homes: la paraula persona debilita o anul·la el valor inclusiu de homes, igual que en anglès o francès parents vincula father o père a persones de sexe masculí.
Els acompanyants (articles, adjectius, etc.) dels substantius que es refereixen a un conjunt de persones o animals en el qual hi ha mascles i femelles van en la forma dita tradicionalment masculina, o, dit més científicament, en la forma no marcada. Recordem que els acompanyants no tenen gènere inherent, sinó que porten marques de gènere (de fet, marca de femení) si els noms acompanyats exigeixen el marcatge (són femenins). Els catalanoparlants sempre hem dit «en Joan i na Maria són simpàtics», on simpàtics és no marcat quant al gènere. Ho hem dit així d'ençà que es parla el català i ho direm així sempre. Per molts de bots que facin alguns, la majoria de la gent mai no dirà «en Joan és simpàtic i na Maria és simpàtica» ni «en Joan i na Maria són simpàtic i simpàtica respectivament». De la mateixa manera, diem «na Rosa i na Clara sopen juntes», o «totes dues estan d'acord» —marca de femení obligatòria— i, en canvi, «en Joan i na Maria sopen junts» (no «junt i junta») i «tots dos estan d'acord» (no «tot un i tota una»).
Falla la llengua o la gramàtica?
En anglès no hi ha marques de gènere com en català; només un petit nombre de paraules referides a homes (father, uncle, he, his) o a dones (mother, aunt, she, her). Una paraula com teacher no és masculina ni femenina i quan algú diu a teacher o ten teachers no se sap si es refereix a homes o a dones. Teacher és, òbviament, una forma no marcada —perquè no hi ha marques—, i el sexe del seu referent, quan és pertinent, es copsa pel context, o, si no és així, dient man teacher o woman teacher.
En català el denominat masculí, per exemple professor o professors, és una forma no marcada com teacher, el valor de la qual, pel que fa al sexe dels referents, se sap pel context. A les frases "el bon professor és el que aconsegueix que l'alumne treballi" o "conec tots els professors d'aquest institut" el sexe dels professors referits és indeterminat, mentre que a la frase "el meu germà és professor" tant germà com professor s'associen a referents masculins, perquè el context no dóna cap altra possibilitat. La diferència entre el català i l'anglès és que el català té un gènere marcat, el femení, i l'anglès no disposa d'aquest recurs. En català les paraules femenines només es poden aplicar a dones, mentre que les dites masculines per a associar-se semànticament al sexe masculí necessiten l'acció del context. Quan diem "tinc tres fills", "quants de fills tens?" o "vull tenir dos fills", no s'afirma res sobre el sexe d'aquests. Mentre que a "tinc dos fills i una filla" s'entén que els fills són homes per l'oposició dins la frase de fills i filla (context). Les dues frases es poden combinar: "tinc tres fills: dos fills i una filla", en què el primer fills es refereix a individus sense esment del sexe i el segon fills es refereix a individus de sexe masculí. Quan diem "a la reunió no hi havia cap escriptora", parlam de dones (i de dones que escriuen), mentre que "a la reunió no hi havia cap escriptor" parlam d'una classe de professionals sense menció per a res al sexe. Si volem dir que no hi havia cap escriptor de sexe masculí, cal explicitar-ho, dient, per exemple, cap escriptor home, com en anglès diríem man writer. En anglès també han de dir women writers per a referir-se a les escriptores, però dir en català escriptores dones o dones escriptores és, òbviament, una estupidesa.
Deia Joan Melià (Diari de Balears, 18-6-2008) que la llengua no és sexista sinó que la gramàtica és androcèntrica. I un cert feminisme, hi afegesc, ha caigut de quatre potes en la trampa. És la gramàtica, és a dir, l'explicació del funcionament de la llengua, la que ens ha fornit una determinada concepció d'aquesta llengua, sovint a partir de coses tan senzilles com l'ús d'un terme o un altre. Segurament ara tot seria distint si al gènere no marcat li haguessin donat un nom diferent de masculí. Només l'acceptació i la reproducció mimètica i acrítica de la noció de gènere masculí, amb la negativa a acceptar el gènere dit així com el que realment és, pot fer dir el disbarat majúscul que la llengua, tal com és usada per la majoria de la gent, invisibilitza les dones. Quan diem cadira, tothom entén cadira (i ningú no entén taula), cosa que ens mostra l'autèntic significat de la paraula. Quan diem els italians són simpàtics, tothom entén què significa els italians (i ningú no entén que parlem només d'homes). Si això és així, qui és que pot dir que italians representa una categoria més masculina que de gènere indistint? La frase esmentada invisibilitza en igual grau les dones i els homes. En canvi, del moment que el nostre sistema dota el gènere femení d'unes marques pròpies i exclusives, les dones es fan visibles quan s'usen aquestes marques. Són ben visibles quan es diu les mallorquines, les alemanyes, les casades o les jubilades. No es veu cap home, però, quan es diu els mallorquins, els alemanys, els casats o els jubilats. Només se suposa que n'hi ha qualcun, perquè si tots fossin dones, es visibilitzarien amb la marca de femení.
Tots i totes
La percepció que les formes no marcades quant al gènere són masculines, fruit de la terminologia tradicional, i la creença que usant aquestes formes el parlant "s'oblida" de les dones, ha fet que el moviment pel llenguatge "no sexista" hagi desplegat un conjunt de recomanacions mancades de fonament que analitzaré a continuació.
La primera proposta és l'ús de la forma doble, normalment amb la copulativa i (els ciutadans i les ciutadanes, els nins i nines), però també amb altres recursos en la llengua escrita, com la fatídica barra (els menorquins/les menorquines, benvolguts/udes amics/gues), que converteix el llenguatge escrit en "inoralitzable". A més d'altres de més estrafolaris com l'espanyol l@s soci@s, que apareix en escrits de "superprogres". També n'hi ha que dupliquen no sols els substantius sinó també els pronoms (Per Nadal els i les volem tots a casa). Com que practicar això de manera rigorosa és inviable, especialment en el llenguatge oral —no ho fan ni els qui ho prediquen—, el resultat és que la forma doble s'aplica només a un grup reduït de paraules emblemàtiques (ciutadans, diputats, nins, professors i pares a les escoles, etc.). Però no es diu normalment els farmacèutics i les farmacèutiques, els catòlics i les catòliques, els rics i les riques, o els divorciats i les divorciades. Aquí sembla que "no cal tant".
Capítol especial és el de les paraules epicenes, aquelles no flectives de gènere inherent arbitrari que es refereixen a persones de qualsevol sexe: criatura, membre, persona o víctima. Aquí el gènere representa una obligatorietat de concordança i res més. La ministra hauria d'haver entès que dir los miembros y las miembras és tan aberrant com dir los víctimos y las víctimas, las criaturas y los criaturos o, tornant al català, les persones i els persons. No hi ha cap diferència entre aquestes paraules, i, curiosament, ningú no reivindica la "masculinització" de les femenines, perquè això del llenguatge "no sexista" té més de passió que de racionalitat.
Una postura extrema propugna, a més de la forma doble, de fer concordar els adjectius amb el substantiu més pròxim (els ciutadans i les ciutadanes basques, en Jordi i na Mercè estan cansades). No juguem: aquestes són expressions senzillament agramaticals. O bé la primera es refereix a tots els ciutadans del món més les ciutadanes basques. La llengua és així, agradi o no.
El problema més greu que representa l'ús de la forma doble és el perill que acabem sense entendre'ns. Fa poc observava atentament —i enregistrava— la parla de la ministra al·ludida en una conferència de premsa. Al costat d'un enfilall de fórmules "no sexistes", com el impulso de todos y de todas, hijos e hijas, la comisión de personas expertas, etc., la ministra usà profusament el "masculí" genèric. Comptant i sumant, aquests usos superaven de molt les altres fórmules. Ja sé que el context ajuda a entendre, però en una persona tan atenta a les idees d'igualtat en el llenguatge podríem pensar que quan anuncia ajudes per a famílies amb fills discapacitats, anuncia una gran discriminació de les famílies amb filles discapacitades. El problema és rellevant en el llenguatge jurídic, un registre lingüístic que requereix una alta precisió i que ha de generar seguretat per damunt de tot. El llenguatge jurídic és, precisament, un dels més afectats per les idees que tractam. Una gran quantitat de textos legals, passats per redactors o revisors que apliquen les recomanacions, van plens de duplicacions i altres recursos recomanats. Què s'ha d'entendre aleshores quan esporàdicament el text s'oblida de la duplicació i usa una forma "masculina"?
La forma doble sistemàtica crearia una llengua embafosa i contra les lleis de l'economia, que també funcionen en la llengua. Però no és aquest el motiu per què és una pràctica rebutjable. Si per a evitar la discriminació de les dones s'hagués d'usar una llengua més costosa o complexa, valdria la pena l'esforç. És que l'ús de formes no marcades quant al gènere no discrimina ningú. I disposar d'aquestes formes, i assumir-les amb tota naturalitat, sempre serà millor que la segregació de sexes, cosa que no pot ser mai ni bona ni progressista.
Els simpàtics i la simpatia
Una altra recomanació per al llenguatge "no sexista", totalment "desrecomanable", és la substitució del "masculí" genèric per una paraula formada amb un sufix col·lectiu o per una paraula abstracta que en rigor té un altre significat. Un exemple del primer cas seria el professorat en lloc de els professors, i un exemple del segon cas —típic i emblemàtic— seria la ciutadania en comptes de els ciutadans.
L'ús d'una paraula en comptes d'una altra, quan els dos mots designen realitats contigües, es diu metonímia. Per exemple, referir-se a un escriptor dient una ploma brillant (si ara creàssim la metonímia potser hauríem de dir un processador de textos brillant, però sembla que no queda gaire poètic). La metonímia és un recurs literari associat a la creativitat dels parlants o escrivents i que serveix per a acomplir les funcions lúdica i artística (emotiva) de la llengua. O, pel cap baix, per a evitar repeticions i donar varietat a l'ús de la llengua. Els parlants saben, tanmateix, que un escriptor no és una ploma i que la metonímia està bé en determinats contextos i amb determinades finalitats. Amb tot, la metonímia ha estat històricament un factor de canvi lingüístic i de transformació del significat d'algunes paraules, cosa que no exclou que pugui ser també un factor de distorsió del sistema lingüístic i focus d'ambigüitats i, per tant, d'empobriment.
Un tipus particular de metonímia, el que ara ens interessa, és la substitució d'una paraula que designa un conjunt de persones per una altra que designa una qualitat abstracta posseïda per aquestes persones. Algunes d'aquestes metonímies han arribat a fixar el nou significat d'alguns mots, recollit en els diccionaris. És el cas de noblesa o joventut, que en primer terme signifiquen una qualitat abstracta i, de més a més, el conjunt dels nobles o el conjunt dels joves. Ara bé, promoure indiscriminadament aquest tipus de metonímia en nom del llenguatge "no sexista" —cosa que implica el rebuig dels mots regulars— és un abús de llenguatge que no porta més que inconvenients. Els manuals de llenguatge "no sexista" en curs proposen l'ús sistemàtic d'aquest recurs, que deixa de ser una figura literària per a esdevenir una substitució lèxica. No sols recomanen les metonímies que ja estan en circulació —sovint per motius aliens a la qüestió del gènere—, com la substitució de els ciutadans per la ciutadania, els oients per l'audiència, els propietaris per la propietat, etc., sinó que en proposen moltes més, com el canvi de els nens per la infància, els adolescents per l'adolescència, el Col·legi d'Advocats per el Col·legi de l'Advocacia, i n'hi ha que arriben a demanar que es digui la biologia en comptes de els biòlegs, la delegació en comptes de els delegats, la consergeria en lloc de els conserges i la tutoria en lloc de els tutors. Tot un programa perquè la llengua esdevingui un instrument per a qualsevol cosa menys per a entendre'ns. Presa aquesta via, no se sap fins a on es pot arribar: potser a confondre els rics amb la riquesa, els catòlics amb el catolicisme i els simpàtics amb la simpatia.
Davant aquest malmenament i empobriment de la llengua, la cosa més assenyada és reivindicar la precisió terminològica, cosa sempre saludable i necessària. Els simpàtics són els simpàtics —de qualsevol sexe, és clar— i la simpatia és la simpatia.
«Professorat» i «alumnat», castellanismes
A les llengües romàniques (i alguna altra com l'anglès) existeix una bona col·lecció de paraules formades amb un radical corresponent a un mot referent a un ofici, càrrec o dignitat i el sufix –at (–at en francès, –ado o –ato en espanyol i portuguès, –ato en italià –ate en anglès). D'aquesta manera, les bases lèxiques marquès, rector, secretari, etc. produeixen les paraules marquesat, rectorat, secretariat i altres. El sufix –at procedeix dels sufixos llatins –atus i –atum, ja productius en aquella llengua (consulatus, magistratus), però la immensa majoria de les paraules que ara ens ocupen s'han format en alguna llengua moderna i després s'han difós per les altres, cosa que explica que el conjunt d'aquests mots sigui bàsicament el mateix en tots els idiomes, amb alguna mancança en els diccionaris catalans amb correspondència estricta amb la que hi ha en els diccionaris espanyols.
El significat bàsic d'aquestes paraules correspon a les nocions de funció, dignitat d'un càrrec o el fet mateix d'exercir aquest. És el que expressen les frases arribar al generalat, exercir l'almirallat, aconseguir un marquesat, continuar en el rectorat o aspirar a un lectorat. També, en el camp religiós, diaconat, presbiterat, episcopat, noviciat, pontificat, etc. Rectorat, triumvirat, secretariat, patronat o sindicat són també la mateixa institució relativa al rector, el secretari, el patró o patrons i el síndic o síndics (ordres del Rectorat). També per extensió semàntica alguns d'aquests mots es refereixen, a més, a un territori governat per una persona (califat, emirat, marquesat, priorat, sultanat, etc.) o per un sistema particular (protectorat), al temps que dura l'exercici d'aquest càrrec o govern i de vegades al lloc on s'exerceix (bisbat, rectorat). Encara hi ha algun altre significat que afecta qualque mot particular: un estat o comportament (anonimat, concubinat). Aquests són els significats d'aquestes paraules en totes les llengües.
Dues paraules mereixen comentari especial. Electorat en un principi significava la dignitat i el territori d'un príncep elector en el Sant Imperi. En temps moderns va significar el dret d'elecció (privar algú de l'electorat), i per metonímia va passar a significar en les diverses llengües el cos dels electors, entès com una institució col·lectiva. Un cas paral·lel, sorgit com el precedent en el segle XIX, és proletariat, classe proletària. Tanmateix, aquesta metonímia és un fenomen molt reduït entre les llengües europees i limitat pràcticament a les paraules referides. No hi ha un sufix pròpiament productiu de noms col·lectius.
L'espanyol és l'única llengua que dóna al mot professorat el significat de "conjunt de professors' (i el portuguès). En totes les altres (francès professorat, anglès professorate, italià professorato) té el mateix valor de generalat o almirallat (fa trenta anys que exercesc el professorat), i aquest és l'únic valor que en un català genuí hauria de tenir. Ben igual ocorre amb la paraula funcionariat, que, com en les llengües del nostre entorn, ha de significar només el càrrec i l'activitat del funcionari. Així mateix és només espanyol el nom col·lectiu empresariado, copiat també en català. Professorat, com a nom col·lectiu, va generar per paral·lelisme alumnat, una altra paraula en –at que no apareix a cap idioma llevat de l'espanyol, i ara també circula estudiantat, a imitació, naturalment i com sempre, dels usos castellans.
A més de castellanismes lamentables, aquests mots representen una fantàstica manera de desmanegar la llengua, com tots els recursos promoguts per la pruïja "no sexista". Imaginem que del conjunt de lectors d'un diari ens posam a dir-ne lectorat; del conjunt dels rectors de les universitats, rectorat; del conjunt dels ecònoms, economat; del conjunt dels interns, internat; del conjunt d'autors d'escrits anònims, anominat, i del conjunts de campions de la trencadissa lingüística, campionat. Desfem-nos, doncs, de les dependències i diguem i escriguem els professors, els alumnes i els estudiants, com fan —i sense cap problema— la immensa majoria dels europeus.
Massa persones
Una altra fórmula que els manuals de llenguatge "no sexista" proposen per a evitar les formes considerades masculines —que ja he dit un munt de vegades que no ho són— és la substitució d'aquest suposat masculí per una expressió formada amb la paraula persona. Dit planament, es proposa de dir les persones interessades en lloc del maligne els interessats. Naturalment, les persones interessades és perfectament correcte i legítim, i sinònim perfecte de els interessats. El problema és que aquesta pruïja genera una vertadera hipertròfia de l'ús del mot persona —i segurament no sols per qüestions de sensibilitat "antisexista"—, igual que una sèrie d'alteracions de l'expressió natural i tradicional que ara veurem.
Així, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya —tot un exemple sistemàtic de llenguatge antisexista eixelebrat—, per no dir funcionaris a guàrdies civils i altres policies espanyols, diu que «Poden prendre part en aquesta convocatòria les persones funcionàries de les forces i cossos de seguretat que depenen del Govern de l'Estat [...]». I un manual de llenguatge "no sexista", lamentablement patrocinat per la mateixa Generalitat, per a evitar de dir el conseller de Salut, en un text que es refereix a aquesta figura en general, proposa l'enrevessada forma «Correspon a la persona titular del Departament de Salut...». Se suposa que la fórmula és generalitzable, i d'aquesta manera la figura del rector d'una universitat pot esdevenir la persona responsable del Rectorat, i el president del Govern, la persona encarregada de la presidència del Govern.
L'abús de la paraula persona s'ha fet omnipresent. Llegim en un diari que «Quatre psicòlegs reforçaran els centres d'atenció a persones drogodependents», quan bastaria dir «centres d'atenció a drogodependents». I sentim en una ràdio «Avui parlarem amb Maria X., que és la persona encarregada de dirigir aquesta operació», quan bastaria dir «que és l'encarregada de dirigir aquesta operació». Fa poc he rebut un correu electrònic amb un butlletí digital d'una institució cultural, amb una nota al peu on fan saber que «Les persones que no estigueu interessades en (sic) tornar a rebre el Butlletí ens ho heu de comunicar al correu...». La redacció normal i natural hauria estat «Els qui no estigueu interessats a rebre...», i cal remarcar que, de la mateixa manera que els interessats, els experts i els maonesos són formes no marcades quant al gènere, també ho és la solució els qui, que encapçala les frases substantives de tota la vida referides a un determinat grup d'individus. I encara em fa gràcia esmentar el fet que fa un temps vaig saber que existia una Federació Catalana de Persones Infidels, amb un persones superflu, mirat de qualsevol perspectiva, atès que infidels és una paraula invariable i que aquests infidels han de ser per força persones, car si fossin animalets, i suposant que entenguessin la noció d'infidelitat, difícilment arribarien a constituir-se en federació. És clar que l'efecte més devastador d'aquesta pràctica tan respectuosa deu ser el que es troba en algun escrit d'un sindicat d'ensenyament, que per a evitar el sexista els interins parla de les persones interines. Si un catedràtic interí és aquell que ho és —catedràtic— interinament, ja podeu imaginar què és —pobra criatura— una persona interina.
Hi ha alguns col·lectius els membres dels quals pareix que són més persones que els altres. Per exemple, els sords i els cecs, referits sempre com a persones sordes i persones cegues. Aquí, més que per una qüestió de gènere, es deu tractar d'un altre efecte del llenguatge políticament correcte: com si l'esment de la seva discapacitat es veiés compensat per l'ús de la paraula persona, una mena d'oli màgic que tot ho guareix. Però potser els qui són més persones de tots són els gitanos, per als quals es va inventar aquella mostra de correcció política en estat pur de persones d'ètnia gitana, que fan servir amb força regularitat els mitjans de comunicació.
La hipertròfia de l'ús del mot persona amenaça algunes paraules bàsiques de la llengua de desaparèixer de la parla d'alguns, sobretot els sectors joves. Pareix que molts ja s'han oblidat de la paraula cadascú, substituïda per cada persona. I els pobres algú, qualcú o ningú sembla que segueixen el mateix camí, engolits pels inevitables alguna persona o cap persona. En lloc de la frase «He anat a la delegació, però no hi havia ningú que em pogués atendre», de cada vegada sentireu més «He anat a la delegació, però no hi havia cap persona que em pogués atendre».
Conclusió
Després de les tempestes sempre torna la calma. El moviment per un pretès llenguatge no sexista i la reacció que ve de la lingüística hauran estat una sacsada de les moltes que mostren que la recerca de la justícia i el progrés és consubstancial a l'ànima humana, encara que en aquest camí de tant en tant hom ensopegui i caigui de morros. Aquest és un debat que ha d'acabar posant cada cosa al seu lloc. La igualtat de les persones s'ha de treballar dia a dia en tots els àmbits de l'existència i la convivència, però no vindrà d'inventar ni d'imposar coactivament un llenguatge que, a més de mostrar-se inviable, pretén de substituir-ne un altre que, en els aspectes centrals de la qüestió, no té altre problema que haver estat víctima d'un malentès.
|
