Alguns correctors dels principals mitjans de comunicació del país (TVC, Catalunya Ràdio, etc.) continuen demostrant que no saben català. Més detalls aquí.

Els del PP són genials. Rajoy troba aberrant –ho ha dit avui– que a Catalunya es pugui exigir a un comerciant el deure d’atendre els clients en català, i ho argumenta dient que a Madrid mai no se’ls acudiria de fer una llei que obligàs un venedor xinès a parlar en espanyol als clients. Si vol parlar en xinès, diu el gran liberal, que hi parli.

És un exemple contundent de la brillantor intel·lectual d’alguns –bastants– dels nostres veïns. És com si algú trobàs aberrant que un afectat d’una malaltia prengués un medicament perquè una persona sana mai no se li acudiria de fer-ho. O més exactament, hauríem de dir que és com si qualcú es mofàs d’un qui pren un medicament en el suposit que la malaltia fos conseqüència d’un enverinament perpetrat pel mofador. És com si digués que a Madrid mai no farien una llei que establís que la pluja ha de caure de dalt cap a baix. Simplement no cal que la facin, aquesta llei, perquè la pluja ja hi cau cap avall, com els xinesos ja hi parlen en espanyol quan munten la paradeta de la roba a Madrid. Supòs que vós sabeu, senyor Rajoy, per què els xinesos residents a Madrid procuren parlar espanyol amb els clients i no en xinès: us faig prou intel·ligent per a entendre-ho.

Però així i tot us diré, senyor Rajoy, per què no cal que a Madrid facin aquesta mena d’«imposicions lingüístiques». Primer perquè els xinesos que viuen a Madrid –o al territori que té per pròpia la llengua espanyola– no són encara el cinquanta per cent de la població. I perquè el Govern i el Parlament de la Xina no són els qui decideixen com s’han de fer les coses en els territoris esmentats. I perquè –ja que no ho decideixen– no han implantat cap llei que digui que a Espanya tothom té el deure de conèixer el xinès i el dret d’usar-lo. Podeu estar ben segur, senyor liberal, que si tot això que no succeeix succeís, el Govern espanyol estaria tan ocupat implantant mesures d’«imposició» de l’espanyol que no tindria temps per a fer cap altra cosa.

Avui es parla de papers. Catalunya recupera un objecte valuós que uns lladres li van robar a mà armada, i és, lògicament, dia de general gaubança. De bon començament del matí he seguit la descripció dels fets per Catalunya Ràdio. Per pa i per sal han anat repetint que els papers sortien de l’arxiu curosament col·locats dins caixes blanques, que eren introduïdes dins unes furgonetes. Com que un té una certa intuïció i és un malpensat metòdic, això de les caixes em tenia amb la mosca al nas. He esperat el Telenotícies migdia de TV3 perquè les imatges em traguessin del dubte. Mentre la televisió mostrava les imatges d’una trifulca bananera entre unes policies de diferents uniformes, la locució també ha parlat una i altra vegada de les preteses caixes contenidores del botí recuperat. Però les imatges no mentien: allà no hi havia cap caixa. El que es podia veure clarament eren unes indiscutibles capses de cartó portant el preciós material.
I dic jo: és que no hi ha a Catalunya Ràdio i a TV3 un assessor lingüístic que sàpiga la diferència que hi ha entre una caixa i una capsa? No és un fet aïllat. Ja és l’enèsima vegada que he observat que les anomenades ràdio i televisió “nacionals” demostren que no saben què és una caixa. I mentrestant ajuden a preparar-ne una per a la llengua d’aquest país.
Llegiu més

Una senyora que s’autoproclama mallorquina escriu avui una lletra al Diario de Mallorca en la qual dóna –o ella ho deu creure– una lliçó d’aquest liberalisme lingüístic tan de rabiosa actualitat: que cada persona se exprese en la lengua que mejor le parezca […] sin que por ello su interlocutor deba cambiar su lengua. Diu que ha nascut a Mallorca i ha estudiat català fins a 18 anys, però prefereix expressar-se i viure la seva vida en castellà com a elecció personal. Vaja que sap parlar en català però no li ve de gust parlar-lo amb ningú, un car privilegi que li permet la situació de subordinació en què es troba el país on viu i que no tindria en cap societat no subordinada (vull dir prescindir de la llengua pròpia del país). Això sí, dóna permís als catalanoparlants perquè li parlin en llur llengua. Gràcies, és tot un detall, avesats com estam a heure’ns-les amb persones menys generoses.
Però no vull comentar la cosa de les eleccions personals, car cadascú és lliure de fer les que vulgui. Vull comentar el que diu després: «me planteo el porqué de la obligatoriedad de estar en posesión de determinados certificados de nivel de catalán para acceder al cuerpo de funcionarios de nuestra comunidad […]». I aquí és on estic totalment d’acord amb la senyora. Crec que s’hauria de suprimir ara mateix tota aquesta parafernàlia de certificats, nivells, exàmens, juntes avaluadores i altres emprenyos que no tenen a cap país normal, i fer com fan a les Castelles, un país on no s’imposa cap llengua a ningú. Vull dir que tota prova escrita en qualsevol oposició o concurs sigui reglamentàriament en català, com a les Castelles és en castellà, i –com a les Castelles– a les cinc o sis faltes d’ortografia suspesos per incompetència lingüística. I res de certificats, nivells bes o ces, ni res d’imposicions.

He rebut un mail d’una persona que signa amb el nom d’una coneguda i provocativa habitadora del Paradís Terrenal, que em diu literalment –i respect les seves faltes d’ortografia– que «Entiendo que un pueblo (no pais) defienda su cultura, sobretodo despues de estar en “el mundo subterraneo” durante la época franquista, pero ahora lo que pretenden es cambiar los papeles: si antes fueron sometidos a un idioma evitando que ambos convivieran, ahora pretenden hacer lo mismo pero al contrario: eliminar el castellano e imponer el catalan a todos los niveles, vetando a todas aquellas personas que decidan utilizar el castellano como lengua vehicular».
Vaja, una idea que es va repetint com les voltes de l’ase entorn de la sínia. Doncs no senyora: nosaltres no volem fer el mateix; nosaltres no volem imposar el català a les Castelles, Andalusia, Extremadura, Múrcia, Astúries o Aragó. Com en aquell cartell de Purina Dog Chow, nosaltres mai no ho faríem.

Avui el Diari de Balears informa que el Butlletí Oficial de les Illes Balears (dia 5 d’aquest mes) du la versió espanyola d’un text amb un grapat de topònims “passats per la màquina” de traduir, i es veu que ningú no va revisar el producte segregat per l’artefacte. D’aquesta manera els Tossals Verds es converteixen en Los Cerros Verdes, Son Fortuny esdevé Sueño Fortuny i la Trapa, la Trampilla.
Jo no em preocuparia gens per fets com aquest. Vaja, que no em preocuparia gens per l’espanyol, que de salut va més que sobrat. I episodis com aquest poden ser una distracció i un alegre divertiment. És més: l’interessant és que el text s’ha escrit i pensat en català, que és com ha de ser, i després la maquineta s’ha encarregat de la resta. Pitjor seria si fos a l’enrevés, que fos pensat i escrit en espanyol i la maquineta fos la “normalitzadora”, com passa molt sovint en algunes administracions. Heus ací alguns topònims que podrien sortir en aquest cas: Són Estimar (Son Amar), Són Menges (Son Comes), la Mengi (la Coma), Cala Esberlada o Cala Esquerdada (Cala Rajada), Són Magrana (Son Granada), Ca Més o Gos Més (Can Mas), Gos Sanis o Gos Castris (Can Capes), Són Mulla o Són Banya (Son Moja) –quin desastre si els confusos clients de Son Banya començassin a fer veles cap a Son Moja!–, la Trencada (la Rota), la Tatxa (la Punta), Punta Cosina (Punta Prima) o el Gitano (el Caló). Que Déu ens agafi extremaunciats.

Consciente probablemente de su error al aceptar las pretensiones nacionalistas en materia de lengua, el Gobierno ha querido compensarlo con la orden del Ministerio de Defensa de que todos los militares hablen única y exclusivamente en castellano en todo el territorio nacional.
La orden provocó ayer una reacción furibunda de ERC y BNG, que presentaron una batería de interpelaciones parlamentarias y criticaron al ministro José Bono. Los nacionalistas no tienen credibilidad porque denuncian lo que ellos estan haciendo: imponer una lengua sobre otra. Editorial de El Mundo de dia 13-01-2006.

Només hi ha una “petita” diferència: uns només volen “imposar” en els Països Catalans la llengua pròpia del territori –és a dir “imposar-la” en el seu espai natural, simplement perquè no en desaparegui–, i els altres volen imposar la seva llengua –que ja està ben imposada en el seu espai propi– en un territori que no és el seu. Els nacionalistas no pretenen imposar el català a Castella o Andalusia. Oi que la diferència és substancial?

Una senyora nascuda al Principat i resident a Mallorca es queixa a Catalunya Ràdio que el RAC (Reial Automòbil Club de Catalunya) utilitza només l’espanyol com a llengua de relació amb els clients de les Illes. Ni la revista que aquests reben ni els papers que l’empresa posa a la seva disposició coneixen el català per a res.
És un fet tristament conegut i repetit que moltes empreses principatines, quan s’instal·len a les Balears o al País Valencià, actuen lingüísticament com si s’implantassin a Almeria. Tots tenim a la memòria el comportament indigne de Caprabo al País Valencià i no del tot clar a Mallorca. Algun dia d’aquests comentaré alguna cosa de les companyies principatines que s’anuncien en espanyol a IB3.
Naturalment, les empreses cerquen el negoci i actuen –també pel que fa a la llengua– en funció de les expectatives empresarials. Alguna part de culpa –però no m’atreviria a dir en quin grau– deuen tenir les societats balear i valenciana si els negociants poden arribar a la conclusió que el català no és un factor a favor dels seus interessos. Però el que m’interessa ara no és això, sinó trobar maneres de defensar el meu idioma amb eficàcia. I una manera hauria de ser la solidaritat entre tots els membres de la nostra comunitat nacional. Si les empreses principatines que menyspreen el català en els territoris catalans de fora del Principat veiessin com per aquest fet són severament castigades pels catalans del Principat, potser ho repensarien. Ho repensarien si veiessin que els consumidors de tots els Països Catalans actuen com un bloc compacte. És una eina que podria donar rendiment si sabéssim posar-nos-hi i emprar bé els recursos (no cal dir que Internet és una meravella, i tots encara tenim al cap el cartell d’Alcampo, per no parlar de coses més repugnants). Els catalans del Principat que tenen per norma no donar beneficis a aquells qui menystenen la llengua del país basta que estenguin el principi a tots els qui menystenen el català –siguin catalans o estrangers– a qualsevol part de la comunitat catalana. I com és possible que la Generalitat de Catalunya hagi donat un premi a la normalització lingüística, o una cosa així, a una empresa –esmentada més amunt– que ofèn els catalanoparlants a una part del nostre territori?
Naturalment, les empreses catalanes tenen la mateixa obligació moral que les empreses de fora del país de respectar el català quan actuen aquí. Però sempre s’havia dit que la burgesia principatina, aquesta que ara no vol etiquetar els seus productes en català, havia estat l’artífex de la recuperació de la llengua i de no sé què més. No caldria revisar qualque cosa?

El problema no és que tres o quatre individus sense el més mínim sentit del rídícul, o simplement que “no hi són tots”, facin el pallasso i muntin una “Academi de sa llengo baléà” i facin una gramàtica. El problema és que hi pugui haver un diari que en faci notícia i els dediqui una pàgina. Cosa que vol dir que aquest presumpte mitjà de comunicació ha arribat a un nivell de degradació que demana una mica d’anàlisi. Ja no és una qüestió d’ideologia sinó de decòrum professional. Si a un país normal hi hagués algun diari que donàs reiteradament la categoria de notícia (amb una pàgina sencera) al fet que qualsevol boig digués animalades, com que l’anglès deriva del rus o que les papallones són mamífers, rebria suport de cap institució en forma de publicitat o altres? Com es repartiria, en cas afirmatiu, la vergonya entre els curts de gambals, el diari i els responsables de les institucions?

Ha tornar a passar. Una vegada més uns membres de la policia espanyola han humiliat un català –en aquest cas una ciutadana mallorquina– pel simple fet de dirigir-se a ells en la llengua –diuen que oficial– del país on la vexada va néixer i els vexadors es troben accidentalment. Per a aclarir-nos a nosaltres mateixos hauríem de fer la llista, encara que sigui llarga, i dur-la rigorosament al dia. Fins i tot, potser podria interessar a alguns organismes internacionals.
Joana Estarellas i Dolç, la víctima, i totes les víctimes d’aquesta situació –Toni Mestre, Maria de Lluc Mayol, per posar només uns casos que em vénen al cap, tots mallorquins– són tota una mostra de dignitat personal i nacional, i hauríen de rebre les més clares expressions de reconeixement i admiració per l’exemple donat als seus conciutadans. Amb ciutadans exemplars un país en situació difícil agafa forces per tirar endavant.
Però és evident que aquests episodis no sols no cessaran sinó que es faran més espessos. Per dues raons. Una, perquè de cada vegada hi haurà més persones sense por que plantaran cara i aniran als mitjans de comunicació i a les instàncies on es denuncien les agressions als drets lingüístics. I, l’altra, perquè els vexadors no fan els més mínims comptes de canviar d’attitud. Ells estan convençuts que per molta denúncia que hi hagi no els passarà res. Ells miren un parell de metres per damunt l’espatlla de qualsevol catalanoparlant, no perquè duguin un uniforme o una arma sinó per la nació a què pertanyen. Fins i tot el senyor delegat del Govern espanyol, que teòricament els comanda, el veuen com un membre de la nació que durant tres segles ha après a encongir-se davant els seus uniformes. I el senyor delegat, encongit, no farà res més enllà de les paraules rituals per a tranquil·litzar els ofesos. Per tant, això continuarà. Llevat que un dia aquest poble digui prou i els indiqui el camí de retorn. Llavors de res els serviran els fums, els uniformes i les armes.