Com que arriba el temps escaient, un cop més faig la meva particular campanya contra l’horrible i espantosa paraula cava. En principi volia donar quatre idees senzilles, però cercant i remenant m’ha sortit un article bastant arregladet.
Llegiu més

El PSM exigeix que es posin en català les plaques amb els noms de carrers de Palma que encara (encara!) són en espanyol. I fa molt bé d’ocupar-se d’una qüestió que, segons la llei, fa prop de vint anys que hauria d’estar resolta. Com que he viscut molt directament aquest afer, puc donar-ne informació de primera mà.
Entre 1976 i 1987 vaig fer una tasca de recerca –crec que puc dir que intensa– sobre la història de la toponímia viària de Palma, coincidint amb el fet que l’Ajuntament de Palma em considerà el seu assessor per a la normalització d’aquesta toponímia, com a representant de la Universitat. Fruit d’aquesta recerca són dos treballs que vaig presentar al consistori, un sobre la nomenclatura viària de la Ciutat Vella (que va ser publicat per l’Ajuntament el 1983 amb el títol Els noms dels carrers de Palma I) i un altre de més de mil pàgines sobre la nomenclatura de la Ciutat Nova, sobre el qual hi havia un acord verbal amb el tinent de batlle Nicolau Llaneras per a la seva publicació (el previst Els noms dels carrers de Palma II), però que encara espera dins el calaix. Encara que el primer treball-proposta va ser el de la Ciutat Vella, la traducció al català dels noms dels carrers va començar per la ciutat moderna, atès que per dins l’Ajuntament hi havia unes certes “reticències” a la meva proposta de normalització de les vies de la Palma antiga. Amb tot, al final de l’època socialista es va dur a terme la normalització dels noms dels carrers de la Ciutat Vella d’acord amb la meva proposta. He de dir que d’aquest fet sempre n’estaré enormament satisfet, perquè sóc responsable dels continguts de la tercera gran retolació general dels carrers de la ciutat (la primera es va fer el 1795, amb la col·locació de petites rajoletes amb els noms tradicionals escrits en català, de les quals encara en resten algunes; la segona, de 1868, correspon a la castellanització dels noms dels carrers i va ser guiada per un grup d’experts entre els quals hi havia Josep Maria Quadrado; i la tercera, que vaig tenir la sort d’assessorar, representa el retorn a la llengua del país). Però també n’estic satisfet perquè vaig poder proposar no solament la traducció al català dels carrers sinó una acció de recuperació de noms tradicionals i de formes antigues, fets malbé per la castellanització del segle XIX. Vaig estudiar la qüestió amb molta profunditat, vaig meditar-ho molt tot, i crec que el resultat és ben positiu per al patrimoni cultural de la ciutat.
Quan el 1991 van entrar els populars al govern municipal es va acabar tot. El nou consistori va perdre amb mi tot contacte i les reunions de treball que abans tenia amb en Miquel Vives, l’assessor lingüístic, n’Amador Ferriol, cap tècnic del departament responsable de les vies urbanes, i algun altre personatge entès en història local, s’acabaren en sec. Faltava per normalitzar una petita part dels noms dels carrers i així han quedat. L’únic que va fer el nou equip de govern fou tornar enrere alguns canvis que no agradaven a qualcú, com la reposició de la y del Carrer d’en Morei, o posteriorment qualque petit desbarat, com canviar el nom històric de Plaça d’en Coll per l’artificiós i sense sentit Plaça de Salvador Coll. Val a dir que els carrers que restaven per a normalitzar eren un grupet de noms sobre els quals calia més informació (la forma oficial en aquell moment podria rebre diverses traduccions al català i calia estar segurs abans de prendre una decisió) i un altre grup més nombros de noms de personatges lligats al règim franquista o a la guerra del 36 (que s’havien de substituir –però encara hi són– i mentrestant no valia la pena gastar una placa en català). Fa quinze anys que esper la telefonada d’algun regidor per a continuar la tasca interrompuda. Quan vulguin per mi encantat.

Si voleu promoure una paraula, posau-la en el títol d’un programa de televisió. Fa una sèrie de posts criticava que un programa de la inefable IB3 dugués per títol Bona nit Balears, una salvatjada almenys del punt de vista del català tradicional de Mallorca i segur que també del punt de vista del català que convé a tota la comunitat lingüística. Ara la inefable anuncia un nou programa matinal que es dirà Balears dematí. De fet, la paraula dematí és l’única forma usada regularment, i amb tots els valors semàntics i sintàctics, tant per IB3 Ràdio com per IB3 TV.
El substantiu dematí, aglutinació de matí i la preposició de, era habitual al Principat en època de Pompeu Fabra. El codificador va esmerçar els seus esforços a corregir aquest mot, i, naturalment, el seu diccionari només duia l’entrada matí. Els mestres de català van ensenyar que no s’havia de dir el dematí sinó el matí, i que de matí –separat– era una expressió adverbial (m’he aixecat de matí, vindrà demà de matí). Avui al Principat tothom assumeix que això és així i no hi ha cap problema. A les Illes, però, anam una mica més enrere. Després que hom fes un gran esforç per a establir un ús normal de la paraula matí i l’adverbí de matí (i els paral·lels capvespre i de capvespre) apareixen els de la Secció Filològica i inexplicablement –o hauria de dir irresponsablement?– inclouen el substantiu dematí (matí) en el seu diccionari. Una incorporació que al Principat ja no té cap efecte, però que a les Illes provoca un rellançament del mot, i es desfà tot el camí fet amb esforç considerable. Com sempre. El llibre d’estil per als mitjans de comunicació de Mallorca que ha elaborat la Universitat de les Illes Balears, que sembla que ja és imprès i a punt de ser presentat i distribuït, afortunadament recomana l’ús de matí i de matí de la manera indicada per Fabra i la tradició posterior. Però ja se sap que els d’IB3 no van voler saber res de la Universitat i cercaren els seus criteris lingüístics per altres verals. Aquí en teniu una altra lamentable mostra. Un altre cas de separació del català del Principat i el de les Illes.
I una altra notícia preocupant: el programa en qüestió serà presentat per Àngela Seguí, un altre desastre de pronunciació sense atenuants i sembla que sense possibilitat de redreçament.

Que curiós! Quina casualitat que de cop quinze cònsols de quinze països hagin confluït en la feliç coincidència de demanar al Govern de les Illes Balears més espanyol i menys català en l’ensenyament i els serveis publics! Ho diu aquesta notícia del Diario de Mallorca.
Diuen els desconsolats diplomàtics, amb una gosadia sense consol, que el “predomini del català” suposa una discriminació per als immigrants, especialment els qui acaben d’arribar. ¿O és que els qui arriben d’aquests països al·ludits (França, Noruega, Polònia, Holanda, Filipines, Belice, Hongria, Suècia o Estats Units) a penes trepitgen terra insular se’ls encén la llum de la llengua espanyola i es posen a parlar-la i entendre-la com en el miracle de la Pentecosta?
Quina casualitat que fa poc s’hagi constituït una Asociación Familiar de Baleares, exquisidament finançada pel Govern balear del PP, ben disposada a moure combat contra els pocs avanços que ha fet el català a força de la suor de molta gent. Ara, aquesta nova fantasmada dels cònsols. Qui ha organitzat això? Cal investigar-ho urgentment. I en tot cas, els governs d’aquests països haurien de saber que els seus cònsols són barroerament utilitzats per a una empresa tan poc noble com assassinar una llengua parlada per unes persones que no volen més que viure en pau i essent qui són. Com la gent dels països normals, on l’única discriminació que es pot fer als immigrants és no facilitar-los l’aprenentatge de la llengua del país que els acull.

Avui és el professor Joan Solà qui en parla en aquest article. Igual que vaig fer jo uns quants posts enrere i en el Diari de Balears de dia 8 passat, el prestigiós lingüista dóna la repassada als col·legues de TV3 i Catalunya Ràdio.
Una dada important que assenyala solà és el paper jugat per l’Organització pel Multilingüisme, que havia reivindicat que la Casa Reial imposàs al nadó un nom igual en les quatre llengües presents a l’Estat, i posteriorment s’havien felicitat que hagués estat així (divines criatures!). És un poc com la història d’aquell rei a qui els metges van prohibir menjar carn i respongué amb un edicte on s’establia que a partir d’aleshores la carn es diria verdura. Perquè el nom de la infanteta sigui igual en les quatre llengües basta declarar que Leonor és un nom català.
Sembla (però no estic del tot segur) que Catalunya Ràdio ha rectificat. Ara veurem fins on arribarà la barra de TV3.

He estat alguns dies a l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya que ha parlat català del segle XIV al XX. Fins a la dècada dels 50 vivien en català el cent per cent dels algueresos. Després unes noves formes de vida –la televisió italiana, la immigració italiana, l’ensenyament italià, la modernitat– van fer que el català s’ensorràs com un castell de cartes. A la plaça de l’Ajuntament –un edifici del centre històric on oneja la quatribarrada– asseguts a uns cafès fan la xerrada un esbart de vells. Un d’ells em comenta assenyalant el grup: “tots aquests parlen en català”. Devia voler dir que són els únics, i segurament els darrers, que hi parlen. La gent menor de seixanta anys són italians homologats. Hi ha activistes que resisteixen i fan coses amb la vista en els joves, però no sé si els joves podran veure cap utilitat a una llengua que ja els és tan estranya com qualsevol altra, que no té gens de presència en el paisatge urbà i que només parlen un residu d’ancians. La situació en aquesta altra banda de la Mediterrània no és comparable, però l’Alguer ha de ser un motiu de reflexió i un toc d’alerta.

Com que és costum, quan vas de viatge, dur alguna cosa als teus, us he portat d’allà un petit record: un cartell en tres idiomes, italià, anglès i espanyol. Atenció a l’espanyol.

En la primera ocasió que es pogué parlar català al Senat espanyol, el president Gabriel Cañellas s’estrenà proclamant que parlava en mallorquí pagès. Amb aquesta afirmació feia com aquell qui intenta avançar-se a la censura per alguna deficiència afirmant-se en ella i procurant donar una aparença de seguretat. I parlà en mallorquí pagès, és a dir l’únic registre català que el president dominava. Avui hem pogut sentir Jaume Matas en el mateix Senat, on ha parlat en català durant dinou minuts dels trenta-quatre que ha durat el seu discurs. No ha donat cap qualificatiu a la llengua utilitzada, però, igual que Cañellas, ha exhibit, en el temple de l’oratòria, una mateixa i enorme anomalia lingüística: un llenguatge excessivament col.loquial, inequívocament vulgar, ple de faltes de gramàtica i barbarismes múltiples; un nivell de llenguatge que cap polític en cap país normal no gosaria utilitzar en circumstàncies semblants sense caure-li la cara de vergonya. Sembla que cap dels dos presidents no en sentia gens, de vergonya, ni pel seu ús lingüístic ni per la seva incompetència lingüística. Potser tots dos, fins i tot, es deuen sentir orgullosos d’haver arribat a un tal estat d’igualtat social en què un president i un venedor ambulant de peix ostenten bàsicament el mateix parlar. És la realitat de les llengües aixafades, la situació que la política de Matas vol perpetuar. Aquelles realitats en què només hi ha llengua de peixaters –amb tot el respecte– perquè la de l’oratòria elegant és bàsicament un altre idioma. És la situació en què Cañellas i Matas i tots els seus afins es troben bé, amb la seva minusglòssia i amb la seva aparent inconsciència del fet. (Un problema, tanmateix, que es podria superar amb un remei tan senzill com l’estudi de la llengua, ni més ni menys que allò que fan els polítics i no polítics en els països normals i que en aquesta illa es veu que només cal que ho facin els estudiants de filologia.)
Però els dos llenguatges –el de Cañellas i el de Matas–, en el Senat espanyol i en el Parlament balear, no són iguals ni prop fer-s’hi. El de Cañellas és el que han parlat quotidianament generacions de mallorquins que anaren a una escola a la qual el català no hi entrà ni guaità mai de la vida. Un llenguatge fresc però sense cultivació il·lustrada. És un català amb bona fonètica, amb una riquesa lèxica i fraseològica; un català bo, només que bo per a parlar-lo en la privacitat, no en una tribuna parlamentària, almenys sense vestir-lo de gala. El català de Matas és una altra cosa: una cosa que mostra la degradació fonètica pròpia de les noves generacions urbanes llançades a l’ús intensiu de l’espanyol, idioma que han nativitzat i que contamina profundament el que en aquests parlants resta de la llengua del país. Matas és un pioner de la ela bleda i del ieisme, fenòmens que entraven quan el president arribà al món i que s’han estès com una pandèmia devastadora. Algun assessor li ha parlat mai d’això al president? O ho sap i se’n refot com de la llengua mateixa? (és una pregunta).
El PP parla molt de defensar i promoure les modalitats lingüístiques de les Illes Balears. Pressuposant que l’exemple és una manera de predicar, ens hem de demanar si és aquesta la modalitat que el PP vol defensar i promoure. La de l’article salat tant si és diumenge com dia feiner, la de la ela bleda, la del betacisme (bostè ba combocar), la de s’iia de Maiorca, iiderar (liderar), tenir que, hi ha que fer, ni siquiera, financiar, lis, evidentament, antes, después, inclús, es companyeros, garantisar, esteim, quesi, els hi xerra, seurer-mós a xerrar, respetar,… Una de dues: o que ens diguin que sí que és aquesta, o que, si no és aquesta, que facin classes de llengua al nostre president. És la imatge del país, és la dignitat del país en joc.

Si voleu sentir el discurs íntegre de Jaume Matas avui al Senat espanyol, clicau aquí.

Avui no em queda més remei que tornar a parlar de Catalunya Ràdio, més exactament de l’inefable model lingüístic de l’emissora. En aquest blog podríem dedicar-los una secció diària amb el títol d’aquest post i amb premis ABLM inclosos.
A l’emissió matinal hi ha una secció en què una especialista dóna orientacions per a fer algun exercici físic per a mantenir el personal una mica més en forma. Ahir parlaven d’una cosa que Antoni Bassas anomenava repetidament agulletes. Una manera curiosa de parlar espanyol fent veure que es parla català. Però l’especialista convidada el corregí tot exhibint una curiosa alternativa: tiretes. Tot d’una m’he posat a fer una peregrinació per tots els diccionaris, webs i altres fonts lexicogràfiques, però no he trobat el més nínim rastre de les fantàstiques tiretes. He anat al diccionari del IEC, al de l’Enciclopèdia, a l’Alcover-Moll, al Termcat, a la Neoloteca, al Cercaterm, i res. A punt d’entrar en l’estat de desesperació, el diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia m’ha encès la llum. Diu això:

agujeta f (cordón) tireta, cordó, trossador. (en los músculos doloridos) adoloriment m sing, cruiximent m sing, fiblades, punxades.

Es veu que l’espavilat assessor ha passat per aquí. Però no ha sabut llegir el diccionari: només ha vist tireta i s’ha emocionat amb la paraula, perquè, així en plural, s’assembla força a l’espanyola, almenys totes dues acaben igual (agujetas-tiretes). Per si encara no ho entén li diré que la primera accepció de l’article del diccionari (tireta, cordó, trossador) fa referència a un cordó per a cenyir el gipó, la falda o alguna altra peça de vestir; res a veure amb el dolor muscular. Si vol una bona paraula per a traduir agujetas basta que pensi que a Mallorca absolutament tothom en diu esbraonament. És clar que supòs que els amics de Catalunya Ràdio s’estimaran cent vegades més una paraula espanyola que una de mallorquina.

Mentre que la majoria de mitjans de comunicació del país han designat amb el nom d’Elionor un personatge que aquests dies està d’actualitat, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha donat tota una mostra de desorientació o, més aviat, de mesquinesa: l’endemà mateix de néixer la criatura, els lingüistes de la casa donaven instruccions als redactors i locutors perquè li diguessin Leonor, un nom que, segons ells, és tan català com Elionor. Els mateixos locutors transmetien als oients o espectadors els doctes criteris científics dels esmentats lingüistes: Elionor –ens han dit– és una forma “arcaica”. Igual que arcaiques són per a ells una munió de paraules vives i catalanes, tota una part substancial del nostre lèxic, que han estat foragitades d’estudis, platós i diaris en benefici dels sinònims –catalans o bàrbars– coincidents amb l’espanyol.

Em fa l’efecte que els tals lingüistes tenen una competència que no va més enllà de saber consultar precipitadament alguna font bibliogràfica (en aquest cas algun diccionari o nomenclàtor de noms de persona), i segurament sense gaire criteri a l’hora de valorar-ne la idoneïtat. El fet de trobar-hi Leonor ja els fa sentir legitimats per a aplicar el que sembla que és la regla màxima del nefast model lingüístic de TV3 i Catalunya Ràdio: quan una cosa es pot dir de dues maneres, s’ha d’usar la forma més semblant a l’espanyol.

Però les coses són més complexes i van més enllà de la simplicitat d’un nomenclàtor de noms de persona. Si Leonor hi apareix és perquè se suposa que és una variant documentada i res més. Molts de noms patronímics presenten diverses variants, en català i en qualsevol llengua, en els temps llunyans de la formació d’aquestes llengües. També en espanyol hi ha documentats Leonor, Eleonor, Eleonora i Leonora. Però l’evolució de cada llengua va fer que una determinada forma restàs fixada i les altres obsoletes. En català medieval es pot trobar profusament documentada la forma Simon (amb la –n conservada com en Ramon). Algú dirà que aquest és un nom català aplicable a alguna persona reial espanyola que el pogués portar? I el mateix s’esdevé amb Margarita, Ferrando, Sanxo i altres. Són aquests noms catalans vàlids avui dia per molt que estiguin documentats? La forma Leonor és, en tot cas, la forma arcaica i usada ocasionalment. Elionor és la forma moderna i perfectament fixada en tota mena d’usos històrics i actuals. Naturalment el fet que algunes catalanes en temps moderns i parlant en català s’hagin fet dir Leonor ha de merèixer la mateixa valoració que l’adopció de patronímics com Francisco o Mariano, noms, per cert, d’ús més antic del que alguns poden pensar. Els hem de considerar també noms catalans?

El problema no és el nom que s’apliqui a un membre d’una casa reial. El problema és que algú va posar en uns llocs decisius de control lingüístic unes persones que al llarg d’una vintena d’anys s’han afanyat a edificar un penós català en la línia contrària a una tradició que havia de portar la nostra llengua a un port molt diferent. Aquest és el problema. I és un gran problema públic.