Fa temps que tenia ganes de trobar una manera funcional i atractiva d’inserir sons en els posts d’aquest blog, que no fos el clàssic enllaç que obre el reproductor per defecte de l’ordinador. Ahir m’hi vaig posar i, a força de pegar-m’hi —un no és expert en informàtica— he aconseguit incrustar aquest magnífic reproductor flash, que a partir d’ara ens permetrà que el nostre blog “soni” de tant en tant. Només heu de clicar damunt el trianglet vermell (si no respon al primer clic, feu-ne un altre) i tornar a clicar per a aturar. Com a inauguració de l’estri us oferesc tres perles acústiques.

Continua aquí.

13 comentaris

Els catalans rebem agressions lingüístiques de fa prop de tres-cents anys. Tant de temps ensinistra qualsevol a callar i aguantar. No sols a callar i aguantar sinó a evitar la bufetada deixant de fer sistemàticament allò que la provocaria, és a dir utilitzar submisament la llengua imposada. Però darrerament de cada cop més persones no renuncien als seus drets, i automàticament afloren els conflictes lingüístics, que solen ser reflectits per la premsa.

El darrer cas a Mallorca, ahir mateix. Una persona arriba a una oficina pública exercint els seus drets lingüístics i es veu obligat a perdre no se sap quant de temps i a cercar l’ajuda d’altra gent que també perd el temps, perquè el guarda de seguretat, amb tota la seva tranquil·litat, no l’entén o diu que no l’entén.

La cosa més surrealista del cas és la versió que en dóna avui el Pamflet, que presenta la víctima com el culpable i una bístia renega (se niega a que le atiendan en castellano), i qualifica el fet de no renunciar al propi idioma d’absurdo lingüístico. Però crida l’atenció especialment la interpretació que el presumpte periòdic fa dels drets lingüístics. Diu: “Barceló blande el artículo 3 del Estatut balear a la hora de defender su intervención. Dicho artículo especifica que «todos tienen el derecho de utilizar el catalán, y nadie podrá ser discriminado por razón del idioma». Sin embargo, y al tratarse de un edificio del Estado, no hay leyes que obliguen a sus funcionarios a utilizar el catalán”. A part que una cosa és “utilizar el catalán” i una altra permetre només que uns altres l’utilitzin (embolica que fa fort), el “raonament” no té pèrdua: és com si jo fos assassinat a la Universitat i algú argumentàs, en defensa de l’assassí, que, si bé la Constitució estableix el dret a la vida, no hi ha lleis que obliguin específicament a respectar la vida en el recinte de les universitats.

I d’això en diuen periodisme.

6 comentaris

A penes acabat d’escriure el post anterior, top casualment amb aquest paràgraf de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (s.v. Foix, Esclarmunda de):

«Germana del comte Roger Bernat III de Foix, sembla que la seva influència dugué Jaume [II de Mallorca] a signar amb aquest una aliança contra Pere el Gran (1278). Quan, el 1285, es produí l’atac per sorpresa del rei català contra el palau de Perpinyà, Jaume aconseguí fugir…»

Fantàstic: dos germans, fills del mateix pare i de la mateixa mare, un nascut a València i l’altre a Montpeller —per als reis medievals la “mobilitat” ja estava inventada—, un que visqué a Barcelona i l’altre a Perpinyà —Perpinyà la catalana, diuen ara—… i resulta que un d’ells és català —curiosament el nascut a València—, per la qual cosa hem de deduir que l’altre no ho devia ser. Dos germans que tingueren la sort de repartir-se els copiosos béns del pare, i en el lamentable repartiment a un li tocà la tallada grossa i a l’altre la petita, però la cosa hauria pogut anar perfectament a l’enrevés; i un era català i l’altre no.

Què diria qualsevol dels dos germans en veure com els descendents de la seva gent diuen aquestes bestieses? 

12 comentaris

Quan vaig rebre l’encàrrec d’assessorar l’Ajuntament de Palma en la normalització (traducció al català i revisió de passada) del nomenclàtor viari de la ciutat —allà cap al començament dels vuitanta— em vaig trobar amb un carrer ben curiós: calle de la Reina Laura. Com que no tenia el gust de conèixer aquesta senyora, em vaig posar a cercar una persona que es digués Laura i que hagués estat reina. Encara cerc. Se suposa que havia de ser de la casa reial mallorquina, tenint en compte l’afecció dels retoladors municipals a dedicar carrers a tota classe de membres d’aquesta família; però en els llibres d’història l’enigmàtica Laura no hi apareix.

Mentre estava desperately seeking Laura, una prestigiosa historiadora em va suggerir una pista per a trobar el desllorigador. Podria tractar-se d’una Saura, i els encarregats de fer la placa s’haurien errat i haurien transformat una s en una l, cosa versemblant tenint en compte la semblança de les dues lletres en l’escriptura manuscrita. Coses d’aquestes han passat altres vegades: el cafè Can Tunis, de Son Ferriol, havia de ser Can Turis (normativament aturis), un nom que convidava els qui transitaven per la carretera de Manacor a aturar-s’hi. Els qui van pintar el rètol es van errar i així ha quedat.

Emocionat amb la troballa em vaig posar a regirar tota la genealogia de la Casa de Mallorca tot cercant una Saura. Però portant aquest nom només em sortia una filla il·legítima de Jaume II, germanastra del rei Sanç i casada amb el poderós senyor Pere Galceran de Pinós. Els fills il·legítims eren bords però no deixaven de ser de la més alta societat. Amb tot, reina segur que no ho va ser. Menys encara una tal Saura de Rosselló, casada amb Sanç, un altre il·legítim de l’infant Ferran, germà aquest del Sanç que va ser rei. Per ventura els batejadors del carrer en qüestió haurien d’haver posat carrer de la Infanta Saura, és a dir la primera de les dues Saures esmentades? Com deia més amunt, els fills il·legítims d’aquella Casa no desmereixen a l’hora de ser honorats amb un carrer: l’Infant Pagà n’és un exemple.

Continua, doncs, l’apassionant misteri de la desconcertant reina Laura. Però potser no cal fer tanta recerca històrica ni tant de Sherlock Holmes: a l’expedient municipal de l’assignació del nom al carrer —era l’any 1930— es diu que aquest es dedica “a la reina Laura, esposa del rey Sancho”. No cal remenar més: tot ha de ser una qüestió d’incultura d’algunes persones que han fet i desfet en el nostre nomenclàtor urbà de vegades amb massa alegria; perquè l’esposa del rei Sanç era Maria de Nàpols i ningú més.

Em sembla, doncs, que el carrer de la Reina Laura es convertirà en carrer de la reina Maria de Nàpols. Després de 77 anys d’aventures amb la dita Laura, el rei Sanç tornarà a recobrar la seva vertadera i genuïna esposa.

18 comentaris

El venerable Sant Gúguel i la gent espavilada junts fan meravelles. Com la pàgina titulada Toponímia Mallorca, que us permet de localitzar damunt el mapa amb un segon qualsevol topònim de Mallorca. S’escriu el topònim en un camp de text i ja està. I si voleu tots els topònims que continguin una paraula, escriviu aquesta i a l’acte teniu la llista. Fent clic damunt cada un teniu la foto aèria amb el topònim senyalitzat, com si veiéssiu el lloc de damunt un globus. Provau-ho i gaudiu.

Cap comentari

Per a un lingüista com jo el primer plaer del dia —llegir el Diari de Balears— sol anar acompanyat dels primers ensurts del dia. Un afronta les dues coses amb la interrogació encuriosida “quina la deuen haver feta avui els nostres estimats correctors del diari?” Doncs ja ho veieu a la imatge: avui una senyora dita na Pau ha estat convertida en Apau.

Els qui no són de Mallorca o Menorca solen admirar-se de la quantitat de topònims començats per la partícula Son. En aquestes illes, possessions, barriades, llogarets, urbanitzacions, estadis, instituts, etc. tenen un nom encapçalat per aquesta parauleta. Son Tal o Son Tal-altre és la forma típica del nom de les possessions (unitats d’explotació agrícola) de les dues illes. Fins al segle XIX la petita propietat rural era quasi inexistent, i les Balears eren dividides en grans possessions, procedents del repartiment de les illes després de la conquesta (i sovint corresponents a les alqueries islàmiques anteriors). A partir del segle XVI —o un poc abans— molts dels noms inicials, catalans o pre-catalans, van ser substituïts per la fórmula Son X, en què X és el cognom (i de vegades malnom) del propietari: una propietat d’un Fortesa passava a dir-se Son Fortesa, que no és més que la reducció de Ço d’en Fortesa. Una vegada fixades aquestes denominacions, les terres ja no canviaven de nom per molt que canviassin de propietari. En algunes ocasions el propietari era una dona, amb la qual cosa açò d’en prenia la forma açò de na: açò de na Pau esdevenia So na Pau, i, de manera similar, tenim So na Dolça, So na Móra, etc. Cal dir que aquests topònims en forma femenina són escassos: en tot Mallorca n’hi ha una dotzena. Amb el pas del temps es perdé la noció del significat original de la partícula Son, i en la ment de la gent quedà com una partícula opaca que no feia més que introduir noms de llocs o possessions. Hom s’acostumà a escriure Son seguit d’alguna altra cosa, i així van aparèixer les grafies Son Apau, Son Adolsa i Son Amora, fins que en època actual hem recuperat les formes originals i correctes.

Tots menys algú que encara no se n’ha assabentat.

5 comentaris

L’Ajuntament de Palma (palmademallorca.es, horror!) continua amb l’estil bífid del PP. No seria qüestió de canviar-ho? No havíem quedat que hem de fer del català l’idioma de la integració i la llengua comuna i de trobada de tots els grups lingüístics que hi ha en el país?

I això de les Rambles dels Ducs de Palma de Mallorca, que no era la Rambla?

Va, Grosske, va, home.

6 comentaris

És del tot desconcertant el número que uns i altres han muntat aquests dies entorn de la llengua (catalana) d’IB3. Tot i que de vegades els mitjans no transcriuen fidelment les declaracions dels personatges públics, i no sé si aquest és ara el cas, la premsa de fa uns quants dies ens informava que el director del canal havia afirmat que a partir d’ara IB3 farà servir el català estàndard. Si es referia als informatius, documentaris i semblants, em deman què feia servir fins ara? Perquè allò que jo hi he vist sempre és un català ben estàndard, en molts de moments i per al comú de la gent indistingible del de TV3. Si es referia a les falques de promoció dels mateixos programes de la casa, que sí que eren en un llenguatge dialectal desentonant, no sé si aquestes falques tenen prou entitat per a merèixer una declaració pomposa. Si es referia a la llengua espontània (no llegida) i formal d’alguns presentadors dialectalitzants —posem per cas Maria de la Pau Janer—, llou el gust dels nous directius de l’ens, però dubto que a partir d’ara aquests presentadors es converteixen a l’ortodòxia de l’estàndard. D’estàndard i registres lingüístics alguns no hi entenen, encara que puguin ser doctors en Filologia Catalana. El fet és que no sabem què va dir o va voler dir el director d’IB3. Allò que la gent entén és que els que hi havia abans empraven una classe de llengua i els que hi ha ara, una altra. Després ve El Mundo i fa la seva festa [exemple 1, exemple 2].

Despús-ahir el diari Última Hora editorialitzava sobre “El necesario modelo lingüístico de IB3”. Després d’anunciar “un giro en la política lingüística de la cadena en favor de la estandarización en el uso de la lengua catalana”, predicava que “una decidida normalización lingüística de IB3 y la estandarización del idioma catalán no debe significar, en principio, la pérdida de vocabulario, giros, expresiones y modismos propios de Baleares. IB3 es, y así debe expresarse, una cadena de radio y televisión balear.” Amb aquest discurs, es generen en l’opinió pública percepcions que no corresponen a la realitat.

El problema és que sempre que es parla de modalitats lingüístiques, formes idiomàtiques, estàndards i altres herbes —l’esport nacional—, ningú no sap de què va la cosa: és un mer diàleg o una suma de monòlegs de sords. Quan es parla de les formes lingüístiques pròpies mai no sabem si hom parla de prebe i joriol o de pens i pensam. Totes “formes pròpies”, però una cosa és el mer dialectalisme d’espardenya i una altra ben diferent les formes de la tradició literària avui reduïdes a l’àmbit insular però altre temps usades —en molts de casos— en totes les terres de la llengua. O els mots “balears”, la immensa majoria dels quals, si no són usats a Barcelona, els podem trobar ben vius a comarques diverses de les terres continentals. Ningú, absolutament ningú, no ha pensat mai a arraconar aquestes darreres formes i paraules, ni tenen per què ser considerades menys estàndards que les altres, i, per tant, l’escainada és sobrera.

Quan parlam de llengua a les pàgines dels diaris, més valdria que ens limitàssim a fer afirmacions concretes i entenedores i no a aixecar castells de fum, perquè el fum pot arribar a asfixiar. I deixar que els tècnics elaborin en silenci els seus criteris i els seus llibres d’estil. D’això parlaré, precisament, en un post pròxim.

8 comentaris

A un dels Balears amuntegats damunt la taula llegesc que foren moltes les persones que s’acostaren al funeral del polític Josep Moll, dimarts passat. Quin problema devien tenir aquestes persones que no volgueren anar-hi, i es limitaren a situar-se a un punt pròxim a l’església? Qui sap si una illeta o dues abans d’arribar-hi. No sabem ni la distància que guardaren del temple ni el motiu per què ho feren, car el rotatiu no ens en dóna clarícies.

No us espanteu. És que acostar-se a un lloc o a un objecte sempre ha significat situar-se prop d’aquest lloc o objecte, més prop del que un era abans. Si un s’acosta a un lloc, vol dir, en tot cas, que s’hi aproxima, no que hi va. Potser pot acostar-se a un concert a l’aire lliure, si no vol pagar entrada i es conforma sentint-lo a certa distància.

Passa, però, que en espanyol l’expressió acercarse a [un lloc] ha pres el sentit literal d’anar-hi, i, amb aquest significat, és una expressió usada intensament. Mañana me acercaré a tu casa y te llevaré el libro que te dije, o si te acercas al instituto podrás hablar con el director són frases en què el verb en qüestió és un pur sinònim de ir. I com que en una situació de subordinació lingüística qualsevol cosa que es diu en la llengua dominant més tard o més prest acaba dient-se en la llengua subordinada, ja teniu que en català de cada cop se sent més això d’acostar-se per anar. El que passa és que com més temps passam sumits en aquest bilingüisme subordinat més perdem la noció del que és d’una llengua i el que és de l’altra. Vaja que les dues llengües s’acosten i s’acosten tant que s’arribaran a fondre. Bé, la que es fondrà serà la nostra. Per tant, cal no acostar-se als mals models de llengua. Però n’hi ha de bons en circulació?

13 comentaris

La política —alguna política— de vegades és espectacle, circ, sainet o bufonada. Avui el PP de les Illes, sense incomodar-se gens davant la caiguda en el ridícul més detonant, demana sorollosament que IB3 utilitzi les “modalitats balears” i no “les catalanes”. A la premsa local és un dels temes del dia (vegeu aquesta perla). Tanmateix, pot estar ben segur el PP que la llengua catalana utilitzada per IB3 durant la legislatura actual no es distingirà en res de la utilitzada durant la legislatura passada. En res. El català formal d’IB3 —prèviament escrit i controlat pels correctors— ha estat fins ara una llengua correcta, adequada o senzillament normal. Subjecta a la gramàtica normativa, amb accents de pertot i amb paraules de pertot: en aquest sentit millor que la de TV3. L’endemà de la inauguració del canal vaig publicar a la premsa un article laudatori. Això, dic, continuarà sense cap canvi apreciable. I el català no controlat pels correctors —el dels presentadors que improvisen— continuarà essent igual de dolent, perquè en aquesta terra la gent no sap parlar correctament quan no llegeix. A què vénen ara els escarafalls si el model lingüístic d’IB3, passat i futur, s’ha implantat durant el mandat del PP?

Això de les modalitats són paraules buides i que ja fan oi. I una cosa que importa un rave al PP. Allò que li cou és el fet que ara IB3 serà un canal en català i no un canal esquizoglòssic, com havia estat fins ara. Serà en català, entre altres raons, perquè ho diu la llei. Si aquesta llei era desencertada per al PP, per què no l’han canviada durant les cinc legislatures que han tingut per a fer-ho? Si no la van canviar, l’haurien d’haver complida. No era Rajoy que es desgargamellava dient que ningú no pot escapar del compliment de la llei?

Més circ. Ara el PP fa veure que s’alçura davant la remota possibilitat que el nou Govern faci complir la Llei de comerç (ells, com qui més qui menys, deuen estar bastant convençuts que això no passarà). Doncs si aquesta llei era desencertada, per què no la van canviar quan manaven? Les lleis són per a ser complides. No era Rajoy que es desgargamellava dient que ningú no pot escapar del compliment de la llei? 

9 comentaris