Un dia de juliol de 1715 una armada borbònica prenia i ocupava l’illa de Mallorca. Els mallorquins perderen la seva organització política secular, substituïda per unes noves institucions comandades a partir d’aleshores per funcionaris forasters enviats de Madrid. Els mallorquins vençuts van ser obligats a allotjar a les seves cases la soldadesca forastera, que s’abocà a una infinitat de saquejos, robatoris, violacions i tota classe d’abusos. Els mallorquins hagueren de callar i aguantar. Igual que tots els catalans.

Amb tres-cents anys l’Estat espanyol sorgit dels fets d’aquell començament de segle ha tingut temps i instruments per a afaiçonar segons la seva conveniència les percepcions i la voluntat dels colonitzats. Però tres-cents anys després hi ha estils i comportaments que no canvien. Aquests dies hem vist com, segons diu la premsa, membres de la Guàrdia Civil presumptament han ofès, maltractat i humiliat una persona —en aquest cas una exemplar ciutadana mallorquina d’origen marroquí— pel fet d’adreçar-se a ells en català. El fet —ja no se sap quin nombre fa— s’ha convertit en tot un ritual: denúncia de l’agredit, informació a la premsa, entrevista dels responsables de l’Obra Cultural Balear amb el delegat del Govern espanyol, bones paraules d’aquest prometent una investigació… I al cap d’un cert temps, un altre cas semblant. A l’hora de menysprear el colonitzat, el colonitzador de qualsevol latitud es passa impunement per l’engonal fins i tot les seves pròpies lleis (com l’Estatut d’autonomia —llei orgànica espanyola— o una normativa recent espanyola que obliga les forces de seguretat a respectar el català). La tirallonga de frases ofensives que rebé la denunciant, segons ha declarat aquesta i reprodueix la premsa, ens deixa bocabadats. Una d’elles és definitiva: “aquí en esta casa no hay otra cosa que odiemos tanto como ese maldito idioma”.

Podem suposar quina era la cosa que més odiaven els mallorquins —i tots els catalans— vençuts i humiliats el 1715. I la cosa que més desitjaven. Tres-cents anys després, i veient que hi ha coses que no tenen solució, per a molts continua havent-hi un desig fet clam contingut però innegable: que se’n vagin.

Avui el Diari de Balears dedica dues pàgines i portada a la tasca de normalització dels noms dels carrers de Palma. Els anys 80 vaig tenir la sort de poder assessorar l’Ajuntament en aquesta qüestió, i duc damunt la gran satisfacció que la nomenclatura actual de la ciutat antiga es va fer globalment segons la meva proposta. Després d’un temps de recerca i reflexió vam poder recuperar una gran quantitat de denominacions històriques, eliminades de l’ús oficial però en gran part encara vives en l’ús popular, i vam poder recuperar la forma original de molts de noms de carrers que havien estat desfigurats per la retolació castellanitzadora de 1863. També vaig fer propostes en la mateixa línia per a moltes vies de la ciutat moderna, fins que l’arribada del govern del PP (1991) va aturar aquesta feina.

En el reportatge d’avui hi ha un petit error, degut segurament al fet que no em vaig expressar amb prou claredat durant la meva conversa amb la periodista. Exactament vaig dir que és una vergonya que a la ciutat de Palma no hi hagi un carrer dedicat a Pompeu Fabra i que en tingui un el cavall del Cid, un tal Babieca. I és que, es miri com es miri, el fet és profundament colpidor, una enorme grosseria, un insult al país i un monument al provincianisme.

Ara el nou Ajuntament ha tornat a reprendre la tasca i dins aquesta legislatura s’acabaran de retolar en català tots els carrers de la ciutat i s’eliminarà la toponímia relacionada amb la dictadura de Franco. I, naturalment, farem el possible perquè anomalies com la de més amunt passin a la història.

El gran Jaume Fàbrega té un blog imprescindible per a amants de la cuina, patriotes i gent que és les dues coses. Si no me n’hagués fet seguidor, ara segurament no escriuria aquest post. En els darrers escrits, Fàbrega ha parlat de la paella. Tema suggestiu sobre el qual jo ara no vull proposar res ni resoldre res sinó únicament donar sortida a un munt d’interrogants que em vénen al cap.

És evident que l’arròs a la paella, o simplement paella, és un plat d’innegable origen valencià. Els valencians són els autors de la innovació de cuinar l’arròs dins una paella metàl·lica, en lloc de la tradicional cassola o greixonera de fang, i de fer-ho d’una manera peculiar. Però és un plat que s’ha fet espanyol —si fos originàriament espanyol en dirien sartén, diu Fàbrega carregat de raó—; els espanyols se l’han apropiat —també— i, a més, n’han fet un element més del typical Spanish. També diu l’expert en cuina que l’autèntica paella valenciana només es pot menjar al País Valencià; a altres indrets s’han desenvolupat versions múltiples i particulars. La paraula castellana paella és, doncs, un catalanisme de l’espanyol, reenviat després a altres llengües. A Mallorca l’eufòria per la paella ha arribat després que aquesta es fes espanyola, i el mot paella es pot considerar un hispanisme d’introducció recent. Un curiós fenomen lexical boomerang: un mot català que passa a l’espanyol i d’allà arriba com a castellanisme a una part del país on era inusitat. A Mallorca l’estri no es diu paella sinó pella, ço és una forma reduïda com esgrelles (graelles). De manera que ara distingim una pella (estri) i una paella (plat). Tot i que l’arròs és ben tradicional a les taules mallorquines, dues o tres generacions enrere ningú no parlava mai de paella sinó d’arròs sec, una de les formes de preparació del material, al costat de l’excels arròs brut i altres. La paella —diu Fàbrega— s’ha encreuat amb l’arròs sec, i deu tenir raó. La cosa és que aquest mestissatge ens podria dur a filosofades llargues i profundes.

Diu també Fàbrega que seria desitjable de parlar de paella valenciana, paella mallorquina i la que ell diu paella catalana, és a dir principatina, atès que són versions ben diferents del producte; les dues darreres derivades de l’encreuament de la valenciana amb l’arròs sec i l’arròs a la cassola respectivament. Seria un reflex gastronòmic d’aquesta realitat del país tan glosada pels poetes: el pi de les tres branques. Ara, realment són tres les branques —les nostres, vull dir— del pi de la paella? A part que el fet pluriinsular —com sempre— ja ens espatlla la festa, la realitat és que no hi ha cap persona que la faci de la mateixa manera: uns posen ceba al sofregit, altres no; uns hi posen pèsols i altres carxofes; uns sofregeixen l’arròs i altres no; uns, com ma mare, hi posen una —per a ella deliciosa i per a mi horrible— picada de fetge i julivert… D’altra banda, a la cuina tradicional les variacions són enormes segons les classes socials. Poca cosa tenen a veure l’arròs que es preparava a les cuines de les cases bones de la ciutat i l’arròs que les meves avantpassades pageses preparaven a la caseta de foravila quan hi anaven a fer somada. Em costa que una d’elles després de fer un sofregit amb un poc de saïm, ceba i tomata, mentre l’aigua bullia anava a fer una passada per la garriga, on aplegava quatre caragols i qualque espàrec que servien per a tota il·lustració de la menjua. Tampoc no es pot ignorar la diferent dinàmica culinària del món de la restauració i la de la cuina particular.

Typical Spanish, només valencianitat o plat nacional dels Països Catalans? Tres paelles distintes i una sola paella vertadera? Fa massa calor: caldrà esperar la tardor per a aclarir-ho.

Diu avui un títol del Diari de Balears que “el Bisbat indemnitzarà la docent acomiadada per viure amb el seu al·lot”. Qualsevol lector mallorquí que es mogui dins els usos tradicionals i genuïns del català de l’illa haurà entès immediatament que la bona dona va ser engegada per viure amb el seu fill. Per a sortir de l’astorament el lector o bé ha de llegir la notícia sencera o bé ha de suplir l’embull semàntic amb la seva previsible intel·ligència o intuïció. Com ja podeu suposar, el text és una traducció d’un altre (de l’agència EFE) que deia “por vivir con su novio”.

Al·lot i al·lota tenen el significat de persona jove en general, i, segons el DIEC, són sinònims totals de noi i noia. Però a Mallorca i Menorca el femení al·lota —parlo d’esquemes tradicionals— té un altre significat: persona femenina que manté relacions amoroses en espera del matrimoni. Un significat que no té mai la forma masculina corresponent, per al qual significat s’usa —no: s’usava— el mot enamorat, pronunciat popularment enemorat (Mallorca, la segona e tancada) o enimorat (Menorca). Cal completar l’esquema dient que a Eivissa —almenys segons l’Alcover-Moll— una al·lota és qualsevol persona femenina no casada, encara que tingui setanta-dos anys; només després de passar per la vicaria és una dona.

Amb tot, no vull fer sang d’aquesta inadequació entre el títol del diari i l’ús tradicional i encara més normal a Mallorca. Aquí no se sap si som davant canvis semàntics deguts a la pertorbació de l’espanyol o si es tracta de canvis lingüístics relacionats inevitablement amb canvis en les formes de vida. O les dues coses. En el dubte hi pot entrar la desaparició —total— de la paraula enamorat, la dificultat d’obrir-se camí de la paraula promès, i l’entrada per a aquest significat del mot al·lot. Algú pot argumentar que si una pot dir el meu noi o el meu xicot, també ha de poder dir el meu al·lot, que ja hem dit que són sinònims. No li faré contrari. Fins i tot n’hi ha que davant la “manca” d’una paraula catalana “adequada” —tot entre cometes— defensen l’hispanisme nòvio. Em ve ara al cap una alumna meva que solucionava el problema dient sistemàticament la persona que surt amb mi. Si ara és casada deu dir la persona que està casada amb mi. El súmmum de la correcció política.

Veig que l’edil palmesà Eberhard Grosske diu —ho he llegit en el seu blog— que és tinent de batlessa. En un principi pens que és una gràcia —la llengua és un gran estri per a jugar—, però aviat veig que la cosa no va de bromes. Faig una passada pel Google i hi trop 297 pàgines amb tinent d’alcaldessa, 260 pàgines amb tinent de batlessa, 121 pàgines amb tinenta d’alcaldessa i 3 amb tinenta de batlessa. És clar que les pàgines amb tinent/a de batle o tinent/a d’alcalde en el cas que el batle sigui una dona (la cerca, o més aviat prospecció, és més difícil) són multitud. No sols no era una gràcia sinó que constat que l’expressió surt impresa amb totes les formalitats en el Butlletí Oficial de les Illes Balears. Ai, Senyor.

No hi ha dubte que és una conseqüència més d’aquesta pandèmia que recorre el món, que és el gran desconcert que s’ha muntat arran del denominat “llenguatge no sexista”. Un tsunami que arrossega masses ingents de persones amb tanta bona voluntat igualitària com dificultat —normal i comprensible— per a entendre el funcionament de les estructures gramaticals.

Tinent de batl(l)e és un terme únic, en què batle no es refereix a una persona concreta sinó a un concepte, independent de la identitat i del sexe de qui l’encarna. És el mateix que passa quan els estatuts d’una universitat diuen que “el Rector serà elegit pel Claustre”. Aquí el Rector “no té sexe”, cosa que no entenen algunes que en casos com aquest munten un cafarnaüm pretenent que es digui sistemàticament el Rector o la Rectora o un engendre com la persona responsable del Rectorat.

Una cosa ja més discutible és si la primera part del terme ha de dur necessàriament —si és el cas— una marca de gènere femení: tinenta de batl(l)e. Aquí hi ha una desavinença entre el llenguatge popular i el que podríem qualificar de més culte. El primer tendeix a posar marca gramatical de femení —i no me n’estrany gens— a tot allò que es refereix a les dones, sense contemplacions. Record que a Inca —per posar un exemple— quan va aparèixer la primera dona que feia de policia local, li van dir sa monicipala. I és freqüent de sentir en persones no excessivament il·lustrades la fiscala o la gerenta. La regla, tanmateix, és que les paraules acabades en -anta o -enta que corresponen a participis de present llatins són invariables quant al gènere, en coherència amb l’ètim llatí. Així diem una amant, una delineant, una dibuixant, una conferenciant, una manifestant, una vigilant, una gerent, una pacient, una vident, etc. Les excepcions són algunes paraules que, seguint la tendència de la llengua popular, s’han “colat” en el llenguatge codificat amb una a de femení, com ara assistenta, dependenta, regenta o presidenta. Com que un món especialment afectat pel mal del “llenguatge no sexista” és el de l’ensenyament, ara es pot veure amb profusió una paraula com estudianta, inclosa en el diccionari de l’Institut com a forma secundària. Pel que fa als càrrecs de sergent, tinent i comandant, la Filològica prescriu els femenins sergenta, tinenta i comandanta. Alguns arrufaran el nas i altres no: això no és matemàtica.

No ho puc evitar. Llegir a la premsa això dels exalts càrrecs em pot arribar a exaltar. Sembla que la llengua té una paraula, xocant a la vista, que els alts lexicògrafs —o exalts— no han pensat a posar als diccionaris. Amb tota la flexió de gènere i nombre: una exalta comissària o unes exaltes magistrades. En llegir el presumpte adjectiu un no pot estar-se de demanar-li “què hi va una raresa com tu en un lloc com aquest?”.

Fabra ens va deixar un sistema de prefixos, uns amb guionet i uns altres sense, que no era la cosa més perfecta del món i que segurament necessitava una revisió. Però la benemèrita Filològica no va tenir miraments a l’hora d’empunyar la granera i va fer una implacable neteja de guionets sense deixar ni per llavor. Gosaria afirmar que la decisió va ser precipitada. Aviat van sortir problemes que alçuraren una part del gremi: els ulls s’enfrontaren a visions sobresaltants, com allò de l’Exiugoslàvia —que semblava que l’havia eixugada l’àvia—, aquells exxiïtes que semblaven estranyes codificacions del segle XXII o aquell exprès que no era un cafè sinó un desgraciat a qui li havia caigut a damunt tot el pes de la llei i en sortir de la garjola  —pobre— li havia caigut a damunt tot el pes d’un accent greu.

Acceptem que l’argument de la pronúncia —el que diu que arxiduc du vocal neutra i arxi-milionari una a tònica— és feble, entre altres coses perquè no els va ni els ve als parlants occidentals. Però hi ha més elements. Sense pretendre fer ara més que una petita i limitada reflexió, ja em sembla bé que aquells composts per prefixació que constitueixen paraules ben establertes i amb entrada al diccionari, moltes amb prefix tònic, s’escriguin sense guió (autodidàctic, contracultural, extrajudicial, multimilionari, paramilitar, procònsol o vicealmirall). Però hi ha un petit grup de prefixos, molt productius, que generen abundants formacions lexicals, més ocasionals i sense entrada al diccionari, com anti- arxi- ex- pro-  o pseudo-, i a aquests el guionet els escau especialment, sobretot quan cream un compost d’aquests que no tenen entrada al diccionari (com ex-professor, anti-toros, arxi-conegut o pro-nudisme). A més, són prefixos que sovint s’apliquen a un nom propi (l’ex-Iugoslàvia, pseudo-Aristòtil, anti-PSOE, pro-Carretero, etc.) i sovint modifiquen una expressió formada per més d’un mot, en el qual cas sóc de parer que seria millor d’escriure el prefix sense guionet i separat del conjunt (ex alt càrrec, ex primer ministre, pro noves tecnologies, etc.).

Un servidor tinc ben decidit d’aplicar aquest criteri fins que em convencin que un altre és millor. Fa temps que ho faig i fins aquí no m’ha passat res: no he estat molestat per la justícia i els meus col·legues de la Filològica —entre ells algun ex-professor, diversos ex-companys de l’època d’estudiants i no m’estranyaria que aviat algun ex-alumne— no sols no m’han retirat la paraula sinó que em saluden amb la mateixa amabilitat i afabilitat amb què sempre ho han fet. A més, en aquest país hi ha una institució, de les més altes en categoria i venerabilitat, que amb el seu exemple ens indica que no cal seguir al peu de la lletra les normes de la Filològica. Quina? L’Institut d’Estudis Catalans. Després de la nova norma dels guionets, continuen escrivint Secció Històrico-Arqueològica i no Secció Historicoarqueològica, com seria de rigor normatiu. I bé que fan.

Per mitjà de TV3 i Catalunya Ràdio, que per a mi són —ja que no volen ser mitjans de comunicació nacionals— una finestra per on guaitar i veure totes les coses que passen en el Principat, puc constatar que per la part de Barcelona la paraula escollir s’està engolint a pas ràpid el seu sinònim triar. Fins i tot, malgrat alguna recomanació que compartesc, sembla que ha començat a mossegar el verb elegir, que associam a processos fets amb votació. Tant d’escollir m’arriba a cridar poderosament l’atenció, i no puc evitar de pensar que es tracta d’un castellanisme, de la gran allau que (a)menaça de deixar el català més colgat que Pompeia.

Vaig a l’Alcover-Moll i aquest em diu que el mot ve del llatí ex-colligere, aporta per tota documentació un cas de L’espill i un altre de Joan Alcover, i això és tot. Vaig al Coromines, on trop informació més generosa. El savi de la llengua ens diu que aquesta és una paraula essencialment espanyola (escoger) i portuguesa (escolher). Ens dóna a entendre que el mot intentà treure el cap tant en occità com en català antics, però que la cosa no reeixí gaire. És un “mot molt rar a l’Edat Mitjana”, diu, i aporta la mateixa citació de L’espill. Segons Coromines, avui es diu més aviat triar a tot el Principat; només al País Valencià el mot és d’ús general. A Mallorca puc assegurar que escollir ho diu la gent més desarrelada lingüísticament, i el fet es pot posar en relació —no dic que sigui igual— a l’ús esbojarrat de collir corresponent a tots els usos de l’espanyol coger (collir un taxi o un “cabreig”).

Segurament som davant un fet d’interferència, una modalitat de castellanisme tan evident com qualsevol altre. No es pot dir que sigui un mot inexistent en el català genuí, però l’equivalent espanyol ha motivat un espectacular desplegament del seu ús en detriment del mot normal, el pobre triar, que no té un germà espanyol que el reforci. Corre la mateixa sort que el sovint (víctima del freqüentment), l’enguany (víctima de l’aquest any), l’endemà (víctima de el dia següent), tastar (víctima del provar) i un etcètera inacabable. Al final, qualsevol paraula que no tingui un equivalent en espanyol pot acabar desapareixent del mapa. Bilingüisme enriquidor.

Ja he dit diverses vegades que la pràctica d’anar decorant el trist paisatge sociolingüístic illenc amb la col·locació d’articles salats a les denominacions d’entitats diverses no és més que una projecció a l’interior de la llengua de la pràctica d’anar decorant l’espanyol amb gotetes folklòriques de català, tan inherent al sistema de subordinació i compensació folklòrico-emblemàtica. Algun dels casos més notoris —Sa Nostra— van aparèixer dins aquest context d’ús exclusiu de l’espanyol i gracieta indígena compensatòria. I, encara que alguns dels nostres filòlegs s’encabotin a no entendre-ho, l’ús de l’article salat a la toponímia escrita, fet del tot inexistent a les èpoques passades de normalitat lingüística,  no és més que una manifestació d’aquesta dinàmica.

A l’article salat, tan respectable en el seu espai tradicional —la llengua de la comunicació diària entre els illencs— li ha tocat el paper d’immiscir-se en la llengua formal amb la sola funció distorsionadora d’especialitzar-se en el joc de la folklorització. La nòmina ja comença a ser nodrida: Sa Nostra, Sa Banca, Es Crèdit, Ses Voltes, Sa Rua, edifici Sa Riera, Es Baluard … i S’Institut. El darrer és la brillant ocurrència del PP a l’hora de posar nom a un Institut de Serveis Socials dependent del Consell de Mallorca. De fet, és un sobrenom, però és el que s’ha promogut i escampat pertot arreu. Algú s’imagina que l’administració espanyola bategi una de les nombroses institucions oficials amb el nom de El Instituto? Això només passa pel carabassot del PP i d’aquests que damunt la porta del negoci col·loquen Panadería “Es Forn” o Tienda de comestibles “Sa Botiga”.

Bé, doncs, pens que una de les primeres coses que hauria de fer el nou conseller de Benestar Social és suprimir aquesta denominació i reposar el nom normal de l’ens: Institut de Serveis Socials (ISS) i prou. Suggeresc a la nova directora de Política Lingüística del Consell que així ho proposi a qui correspongui. Li faré arribar aquest post, i ja veurem què passa.

[Actualització 25 juliol] El Consell de Mallorca ha decidit canviar la denominació d’aquest institut, que ara es dirà Institut Mallorquí d’Afers Socials. I sembla que se suprimirà la utilització folklòrica de l’article.

Potser sí que el PSOE balear fa el que fa perquè vol espolsar-se una imatge de catalanisme, que aniria —diuen— en contra dels seus interessos electorals. N’hi ha, fins i tot, que diuen que són ordres de Madrid. Si encara el PSOE pogués donar la imatge que fos però per davall anar fent feina per la normalització lingüística… Però no: la seva imatge —que ara és la imatge del Govern— és part essencial de la normalització o desnormalització. El PSOE ha de triar.

Un redactor d’un diari en català de Palma —no diré quin per discreció— em diu que els correctors li canvien avui de matí per avui dematí. És a dir, fan tot el contrari del que haurien de fer, que és, si de cas, canviar avui dematí per avui de matí. Doncs parlem-ne.

La paraula per a designar la primera part del dia és matí i només hauria de revestir aquesta forma. Després hi ha les expressions de matí, de vespre, de nit o de matinada, que tenen valor adverbial: aixecar-se de matí (que significa especialment aixecar-se d’hora o prest), demà de matí en parlarem, sortir de vespre, circular de nit, cantar de matinada, etc. Ara bé, a força d’usar aquestes expressions adverbials s’ha format la paraula dematí (el dematí) que funciona com un substantiu sinònim de matí. I a Mallorca també ha comparegut el decapvespre i la dematinada, però no el devespre ni el dorabaixa ni la denit, segurament per la freqüència menor de les expressions adverbials corresponents.

L’expressió adverbial de matí (avui de matí, demà de matí, dijous passat de matí), grafia a part, és molt viva a les Balears. No tant al Principat, on se solen emprar les fórmules aquest matí (paral·lela a aquesta tarda, aquesta nit, etc.), demà al matí (o demà al vespre, demà a la nit). A Mallorca són molt usades les fórmules adverbials amb juxtaposició (avui vespre, avui capvespre, demà horabaixa), i com que en el llenguatge popular matí ha esdevingut dematí, també tenim avui dematí o dimecres dematí. I aquí és on entren en col·lisió avui de matí i avui dematí.

Pompeu Fabra, que volia una llengua clara i precisa, va optar per bandejar el dematí, que era la cosa més usual al Principat en temps seu, i va prescriure el matí com a única possibilitat; i ara, en el Principat, del dematí ja no se’n canten galls ni gallines, almenys en el català formal controlat. A Mallorca anàvem fent passes en la mateixa direcció, ço és substituir el dialectal el dematí pel general el matí, cosa que féu circular també la solució juxtaposada avui matí, la qual ja es troba en català antic. I en això aparegué la Filològica, que en el diccionari del 95 exhumà i beneí el dematí que Fabra s’havia esforçat a superar. De llavors ençà les publicacions i els mitjans de comunicació illencs s’han posat com a desaforats a escriure el dematí i avui dematí. Sort que el llibre d’estil per als mitjans de comunicació elaborat fa poc per la Universitat de les Illes Balears recomana les mateixes solucions que jo aquí defens, les que són més generalitzables a tot el país (el matí i avui de matí), tot i que, lamentablement, en fan ben poc cas. Coromines és de la mateixa opinió: “en el català central la combinació de matí ha tendit modernament a soldar-se i reemplaçar el substantiu simple matí, […] És bo de reaccionar-hi i continuar usant el substantiu matí de la llengua comuna en tots els tons del llenguatge, fins el més oral i col·loquial”.

L’únic problema és que l’expressió de matí tant significa “dejorn, de bon matí” com “durant el matí”. Supòs, però, que el context i un ús adequat de recursos com de bon matí poden desfer les ambigüitats.

Quantes vegades ho direm? Necessitam un estàndard modern i funcional, que aporti eficàcia a la comunicació dins tot l’espai català. No hem de menester una llengua fragmentada i regionalitzada que faci sentir estranys a uns els textos que produeixen uns altres. Doncs avui hem tret un punt en què no seria gaire difícil posar en pràctica aquesta filosofia.