buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Sant Honorat

Avui és Sant Honorat, i per a ser més exactes Sant Honorat d’Arle, una vila de la Provença que els francesos escriuen Arles. El nostre sant d’avui va tenir la sort de viure durant la segona meitat del segle IV i part del següent. Dic la sort perquè si hagués nascut cinquanta anys abans, quan els cristians eren encalçats de valent, potser les coses no li haurien anat tan bé i hauria passat pel calvari de tants de màrtirs gloriosos. Però sabé néixer quan Constantí ja havia legalitzat el cristianisme i tot era una bassa d’oli per als cristians. No se sap on nasqué —diuen que pel nord de la Gàl·lia—, però se sap que ho va fer en el si d’una família consular romana, és a dir, una bona família. I, com se suposa, va rebre una educació concordant amb la seva posició social. Es convertí al cristianisme —en aquell temps estava de moda— i, tot d’una que pogué, amb el seu germà Venanci s’embarcà i emprengué un viatge, amb la intenció de visitar Palestina i les cel·les eremítiques de Síria i Egipte. Però la mort de Venanci a Grècia frustrà l’aventura, i l’home tornà cap a ca seva, això sí, passant per Roma, com no podia ser d’altra manera. Més convençut que mai, decidí d’instal·lar-se a l’illa de Lerina, una illa verge i paradisíaca ben a la vora de Canes, d’una extensió com la meitat de la Dragonera, que avui es diu illa de Sant Honorat. Ja hem dit que l’home va tenir sort. L’inconvenient era que aquella bella illa era plena de serps i no hi havia aigua per a beure, però Honorat va fer fugir les serps i va fer brollar aigua. Primer miracle al seu expedient en vista a la futura canonització. Allà volgué viure en solitud i dedicat a la meditació, l’oració i altres coses de sants. Com que volia estar sol, ell ben alerta a dir res a ningú del seu paradís secret. Però aviat se n’assebentaren altres com ell i comparegueren a fer-li companyia. Honorat ho acceptà amb resignació, i el grup anà creixent i acabà convertit en un monestir que feia goig, del qual ell en fou abat. Adoptaren la regla de sant Pacomi, un anacoreta egipcià de la generació dels seus avis que fou fundador del monaquisme cenobític, és a dir, de la vida en comunitat, perquè abans els ascetes cristians vivien individualment en coves, sols com a mussols. La bona reputació d’Honorat cresqué ràpidament, fins a tal punt que el 426 va ser nomenat bisbe d’Arle, una vila no gaire lluny del seu monestir. Així culminava la carrera del nostre solitari, assegut a la cadira episcopal. No cregueu, però, que un bisbe del segle V era com un d’ara, que viu en un palau i va abillat amb rica vestimenta. Aquells eren temps més magres i un bisbe era el cap d’una comunitat cristiana que vivia a una casa com les altres i vestia ben igual que qualsevol altre. Estil CUP, podríem dir. A Arle Honorat hagué de lluitar contra les heretgies arriana i maniquea, i, segons diuen, ho va fer tan bé que aconseguí restaurar l’ortodòxia en aquelles contrades. El seu pontificat durà poc, perquè l’home es va morir quatre anys després d’ocupar el càrrec. Concretament el 16 de gener de l’any 430. Havia disposat com a successor Hilari d’Arle, que, en agraïment li escriuria una hagiografia generosa i munífica. El seu cos va ser enterrat al cementeri d’Arle, i fou traslladat al monestir de Lerina, o de Sant Honorat, el 1391. No sé si encara hi és.

El monestir de Lerina anà prosperant i fou escola de bisbes, escriptors i savis de l’Església. S’ha dit que d’allà sortí sant Patrici, l’heroi dels irlandesos. Els pelegrins hi anaven en esbart, car per aquest fet tenien les mateixes indulgències que si anaven a la Terra Santa. Però no tot eren flors i violes: aviat l’illa, allà enmig de la mar, va ser objecte d’atacs de sarraïns, corsaris genovesos i altres assots. El 732 va rebre un atac de sarraïns procedents d’Espanya i el nord d’Àfrica que van massacrar quasi tots els 500 monjos que hi havia en aquell moment al monestir. Diuen que l’abat, sant Porcari, va ser avisat per un àngel de la tragèdia que estava a punt de succeir, i el bon abat va tenir temps de preparar una barca amb la qual pogueren fugir els estudiants i 36 monjos joves. Porcari hi va deixar la pell amb tots els altres i, òbviament, el van fer sant. El 1635 l’illa va ser presa per la monarquia hispànica —em diuen que eren mercenaris mallorquins, molts dels quals hi moriren—, i els monjos en foren expulsats. Però hi pogueren tornar tres anys després quan França recuperà l’illa. Amb tot, els atacs continuaren i el monestir anà decaient. Amb la Revolució Francesa fou expropiat i venut. El va adquirir una rica actriu de la Comèdia Francesa, mademoiselle de Sainval, que hi va viure una vintena d’anys. Tota l’illa i tot un monestir per a ella. Finalment, el 1859 un bisbe comprà l’illa i hi restablí la vida monàstica, aquest cop amb una comunitat de cistercencs. Ara una vintena de monjos gaudeixen de l’illa i del gran monestir, que en els segles XIX i XX fou restaurat i ampliat; i cultiven vinyes d’on surt un deliciós licor, com pertoca a tot bon monestir.

I tornant a sant Honorat, el seu successor en la diòcesi i probablement parent Hilari d’Arle va escriure el Sermo de Vita Sancti Honorati, pronunciat en un aniversari de la mort del sant, pel qual coneixem totes aquestes coses que hem contat. Molt més tard, cap a 1300, el monjo provençal Raimon Feraud, escrigué La vida de sant Honorat, un text en occità i en vers que també conta la vida i miracles del nostre personatge, tot i que l’autor es deixà emportar per la fantasia desbordada.

El nom Honorat, nom llatí (Honoratus) que significa ‘honrat’, ‘honorable’, és un dels que podríem dir minoritari, si bé l’han portat personatges il·lustres, com una col·lecció de sobirans de Mònaco, el gran escriptor Balzac i tres sants: el nostre d’avui, sant Honorat d’Amiens (16 de maig) i sant Honorat de Tolosa (22 de desembre). Diu la llegenda que el d’Amiens, que va ser bisbe d’aquesta ciutat a la fi del segle VI, abans que bisbe va ser forner, i per això és el patró dels forners al Principat i a tot França. A Mallorca Honorat és un nom que s’ha imposat —tot i que poc— a partir del segle XV, quan es va construir l’ermita de Sant Honorat en el puig de Randa. És usat tradicionalment en la llengua oral sota l’hipocorístic Norat. Sant Honorat és el patró d’hivern d’Algaida (el d’estiu és sant Jaume), i en la seva festa ballen els cossiers, a la missa major i al carrer, i la vespre hi ha foguerons, torrades, dimonis i correfocs. Competència local dels grans sants de l’hivern mallorquí: sant Antoni i sant Sebastià.

I com que la imaginació entorn dels sants és una mina inesgotable, hi ha una llegenda que diu que sant Honorat, el d’Arle, va ser capturat i portat com a esclau a Mallorca. I en aquesta situació va guarir la ceguesa del rei moro només fent el senyal de la creu. El rei moro, comprensiblement agraït, va fer que l’alliberassen no sols a ell sinó a tots els captius cristians que en aquell moment hi havia a l’illa. I per això es va bastir l’ermita de Sant Honorat, tot i que amb una mica de retard. La fantasia només té un petit inconvenient: en temps del sant a Mallorca no hi havia cap moro sinó els estendards, les legions i les lleis de l’Imperi Romà. Però ja se sap que a Mallorca tot allò que és anterior a Jaume I és «del temps dels moros».

Molts d’anys als Honorats, si ni’hi ha cap que llegeixi aquest blog.

Cap comentari

Sant Julià

Avui és Sant Julià. En rigor hauríem de dir que avui és un dels nombrosos santjulians que hi ha en el santoral. Només de màrtirs  —els que visqueren, o no, en els tres primers segles del cristianisme–  n’hi ha trenta-nou en el martirologi romà que es diuen Julià, vuit dels quals tenen la seva festa en el mes de gener. No és estrany, doncs, que ens perdem un poc amb tants de Julians i que molts no sàpien quin dia han de fer festa, suposant que en vulguin fer. Diu la dita que de Nadal a Sant Julià tretze dies hi ha. Si és així i no fem malament el compte, Sant Julià cau el 7 de gener. Però o bé qui va fer la dita la va errar, o bé temps enrere se celebrava aquest dia, o bé el Julià de dia 7 és un altre Julià de la nòmina. Sigui com sigui, el sant pel qual fan festa la major part de Julians, el sant d’avui, és Sant Julià dit d’Antioquia per uns i d’Antinòupolis o Antinoe per altres.

És un altre dels màrtirs del cristianisme, si bé és possible que sigui un sant més llegendari que real, com succeeix amb altres membres d’aquest club. Havent-hi tant de màrtir homònim, no és estrany que els cristians dels primers segles es fessin un bon embolic, i que de l’embolic sortís algun sant inexistent fruit de la mescladissa o de la confusió amb algun altre del mateix nom. Pot ser el cas del nostre sant d’avui, possiblement confós amb un també màrtir sant Julià d’Antioquia o de Cilícia, que fa festa el 16 de març.

Segons la tradició, el nostre home era un cristià que visqué a la segona meitat del segle III, a la ciutat egipciana d’Antinòupolis, fundada per l’emperador Hadrià, que les llengües serioses escriuen amb hac. Els seus pares l’hagueren de forçar a casar-se, perquè ell no anava gens de la cosa, i, resignat, trià una fina donzella anomenada Basilissa, òbviament també cristiana. Quan van morir els pares, la parella rebé una rica herència, que ràpidament van dedicar a l’assistència dels pobres fins que no en va restar quasi res. Per a completar una existència tan exemplar, marit i muller van decidir per unanimitat que no tastarien ni la més mínima espipellada de sexe en tota la seva vida, car una activitat tan impúdica els hauria restat mèrits per a ser sants. També acordaren fundar, ell, un monestir de monjos, i ella un de monges, amb la qual cosa es convertiren en una d’aquestes parelles modernes que viuen cadascú a casa seva i s’ajunten per als moments de plaer. Bé, a ells no els feia gaire falta. I per si tot això fos poc, convertiren la seva casa —que devia ser ben gran— en un hospital amb capacitat per a un milenar de llits. Per això ell és conegut amb el sobrenom de Julià l’hospitaler, malnom que també s’aplica a un altre Sant Julià llegendari del segle VII.

Corrien mals moments per als cristians en aquelles saons, per la fúria anticristiana de la mala bèstia de l’emperador Dioclecià. I ell fou víctima del governador dit Marcià, a Antioquia, tot i que altres diuen que la feta succeí a Antinòupolis. Era un dia dels primers anys del segle IV. El dit governador el féu detenir i jutjar. Durant el judici, presidit per Marcià, va passar per allà una comitiva que anava a enterrar un difunt. El governador, en pla de mofa, li va demanar que ressuscitàs aquell difunt, i en un tres i no res el mort aixecà el cap més espavilat i content que un gínjol i lloant i glorificant Jesucrist. Més s’enrabià encara el governador, qui li dictà una fulgurant i cruel sentència de mort, i de passada donà la mateixa recepta al ressuscitat. Els posaren tots dos dins una bóta de pega ardent, però les flames no els socarraren ni un pèl. Els llançaren a les feres a l’amfiteatre, i aquestes romangueren impassibles com si acabassin de sortir de l’àpat més abundant de la seva vida. Finalment, com és costum en aquests casos, l’espasa o la destral segà el coll de les dues víctimes, que, ara sí, no es bategaren mai més. Al ressuscitat li durà poc l’alegria. I pel que fa a Basilissa també l’escabetxaren juntament amb totes les monges que dirigia. Per descomptat, també és santa, encara que una mena de «santa consort», que en el santoral continua sempre al costat del marit si bé totalment eclipsada per aquest.

La devoció per la santa parella va créixer ràpidament i ja estava ben consolidada en el segle VIII. La seva festa ha anat ballant dins el mes de gener, segons les èpoques i les esglésies cristianes. A Barcelona el tenien per patró dels botiguers de roba i a Mallorca, dels emigrants.

Julià és un nom llatí (Julianus), que significa ‘pertanyent a la gens (clan) Julia’, a la qual pertanyia una de les més il·lustres i antigues famílies romanes, amb membres tan destacats com Gaius Julius Caesar o el seu renebot, el primer emperador Gaius Julius Caesar Octavianus, conegut com a August. En honor a Juli Cèsar es va canviar el nom del cinquè més del calendari (ara el setè), que abans es deia quirinalis. I per això a aquest mes li diem juliol. Els noms Julius i Julia van ser  molt usual entre els romans, més encara quan els van adoptar molts esclaus de l’emperador quan van recuperar la llibertat. I també eren freqüents Julianus i el femení Juliana. En català també és un nom freqüent de sempre, i molt menys el femení Juliana.

De viles i vilatges que es diguin Sant Julià n’hi ha un bon grapat: Sant Julià de Cerdanyola, Sant Julià de Llor, Sant Julià de Ramis, Sant Julià de Vilatorta i molts més. I el nostre sant és patró de moltes viles, encara que no es diguin Sant Julià, com Campos, Morella, Argentona, l’Arboç, etc. A Campos, que a nosaltres ens cau més a prop, tal dia com avui celebren la festa patronal. La vespra s’avancen als altres i fan una nit de foguerons i gresca i una animada festa entorn del Freu, un peix monstruós sortit de la platja de les Covetes que treu foc per la boca i escalfa l’ambient. L’endemà hi ha missa solemne, cossiers, goigs i adoració de les relíquies del sant, que encara que morís tan lluny alguna cosa li tocà a la vila campanera.

I Sant Julià també contribueix al refranyer que anuncia l’allargament del dia en aquest temps, mesurat amb les passes de diversos aninals: «per Sant Julià una passa de ca», o, amb una visió més optimista, «per Sant Julià cent passes de marrà».  I «per Sant Julià guarda el vi i guarda el pa», que ara no en tenim fretura però en altres èpoques havien de fer les llesques primes.

Molts d’anys a tots els Julians, i si a la sala hi hagués alguna Basilissa, la mateixa felicitació per a ella.

Sant Julià i Santa Basilissa a l’església del mateix nom de Valladolid.

1 comentari

Els hispanismes de Nadal

Els dos clàssics són Nit BonaNit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots aquells defensors de la genuïnitat lingüística en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article, igual que Cap d’Any. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: «celebrar el Nadal», «ens agrada el Nadal», «la música del Nadal», «enguany el Nadal cau en diumenge» i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, deu tenir una certa antiguitat: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família». Amb tot, cal que ens guiem per la llengua viva, i la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués «es Nadal» seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. No estam d’acord amb la fitxa de l’És a dir, que accepta el Nadal quan fa de subjecte o complement, amb valor conceptual. Això és simplement seguir l’ús espanyol. Cal observar que en francès es fa tal com proposam aquí. Amb tot, és normal de dir el Nadal quan està definit per un determinant particular. Per exemple, direm el Nadal de l’Edat Mitjana igual que diem la Barcelona dels nostres avis (però no direm mai arribam a la Barcelona). Bé, ja ho hem dit. I sabem que, lamentablement, els mitjans de comunicació continuaran amb l’article, amb tota la passivitat dels correctors, que, com se sap, no posen gaire entusiasme en el combat de la interferència espanyola.

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades. Calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquest error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles: menjar o comprar els torrons (el torró) o menjar els raïms la nit de Cap d’Any. El que molta gent menja aquesta nit són dotze grans de raïm; per tant, mengen el raïm. L’error ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Ja entrant en el terreny de l’esbojarrament, hem sentit alguns mallorquins dir ses uves, però això millor que ho oblidem.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja haureu pogut endevinar que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el sentit de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb tot, pesebre en espanyol ha de ser més antic. Són, en tot cas, paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després significà ‘menjadora’. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). En català el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. Del valencià (apitxat o no) hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català  del Principat ho agafà de l’espanyol, amb essa sorda i no sonora, com exigeix l’etimologia i la pronúncia no apitxada per al nom de la menjadora que fan els valencians. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics. I que en les felicitacions de Nadal els catalans desitjam bon Nadal i no feliç Nadal, com desitjam bon viatge i no feliç viatge. Nosaltres pensam més en la bondat de les coses que en la felicitat, tot i que tampoc no es tracta de perseguir el mot feliç. Pot anar bé per a combinar: bon Nadal i feliç any nou. Doncs això.

PS. Permeteu-me de dir que nadalenc sembla un calc de navideño. L’espanyol és l’única llengua que fa un adjectiu a partir de la paraula que designa Nadal. De Pasqua no hem fet pasqüenc.

2 comentaris

Vetes i cintes

Avui en català diem cinta a un munt de coses. Per a començar, de cada vegada és més freqüent de dir cinta a l’objecte que tota la vida havíem dit veta, ço és, una tira de roba estreta i llarga que serveix per a lligar o adornar. Entre les noves generacions aquest objecte es diu quasi fixament cinta, i molts d’aquests joves ni saben què és una veta. Les primeres «cintes» que hi va haver van ser aquestes, i amb el pas del temps han sortit un bon grapat d’objectes nous que denominam amb la mateixa paraula: les cintes adhesives, les cintes magnètiques o les cintes mètriques.

Centrem-nos en la primera «cinta» que aparegué en la nostra llengua i les veïnes, la de roba. Ja hem dit que en català s’ha dit sempre i s’ha de dir veta, paraula procedent del llatí vitta (mateix significat). En portuguès es diu fita, un mot que té la mateixa etimologia que la nostra veta, amb ensordiment de consonant. En italià es diu nastro, una paraula d’origen germànic. També és d’origen germànic el francès ruban, abans riban, paraula germana de l’anglès ribbon. En espanyol es diu cinta, del llatí cincta (‘cenyida’), participi de cingere (cenyir). En espanyol i en el català anterior a la interferència cinta significa la peça, de roba o de pell, que es cenyeix a la cintura (una altra paraula de la família). El català antic, i potser modern, també coneix el masculí cint. L’espanyol va fer una extensió semàntica de la seva cinta, que passà a designar objectes que no cenyeixen res, és a dir allò que en català sempre s’han dit vetes. La primera observació pertinent, doncs, és que dir cinta a un objecte que no és per a cenyir a la cintura és un hispanisme. De passada vull insistir, com ja vaig dir a un altre article, que de cintura l’espanyol va fer l’augmentatiu cinturón, calcat en el català cinturó (corretja, de sempre), un hispanisme tan gros com impunit.

Ara passem a les noves accepcions de la paraula que ens ocupa: les cintes mètriques, les adhesives i les magnètiques, aquestes darreres ja passades a la història, com les de les antigues màquines d’escriure. Podem observar que, en general, les llengües del nostre entorn fan servir en aquests casos la mateixa paraula que usen per a designar les vetes, les de roba. Per a la cinta adhesiva i la magnètica el portuguès diu fita adesiva i fita magnética. L’italià diu nastro adesivo i nastro magnetico. El francès fa servir ruban (veta) per a la cinta adhesiva (ruban adhésif) però introdueix la paraula banda per a la magnètica (bande magnétique), com també fa l’alemany (Magnetband), tot i que el francès també pot dir ruban magnétique. L’anglès aquí no usa ribbon (que reserva per a les vetes de roba) sinó tape, una altra paraula germànica especialitzada en aquests dos significats i algun altre per extensió. Què faríem nosaltres si no haguéssim tingut el fenomen de la interferència de l’espanyol? Diríem veta adhesiva i veta magnètica? O potser veta adhesiva i banda magnètica? Qui sap. Però sembla que sense copiar l’espanyol difícilment hauríem arribat a una cinta inexistent de Pirineus cap amunt.

I les cintes mètriques? Els picapedrers de Mallorca en diuen unànimement metro, una solució bastant lògica si tenim en compte que aquest objecte és un continuador d’aquells metros de fusta formats per cinc o deu segments articulats que es plegaven i desplegaven a cada ús. Solució adoptada per altres llengües, com el francès, que en diu mètre ruban (metre veta) o mètre à ruban, o ruban à mesurer (Quebec), o l’italià, que en diu metro a nastro (metre de veta). Encara que facin dos, tres o cinc metres. Què diríem nosaltres sense la interferència? Metre de veta? O potser metre retractable, metre enrotllable…  El de tela que usen els sastres i costureres, bé podria haver-se dit així: metre de sastre o de costurera.

El que és segur és que sense la subordinació a l’espanyol les coses haurien anat d’una manera molt diferent.

2 comentaris

Galetes i galletes (o potser bescuits)

A Mallorca, Eivissa i, segons l’Alcover-Moll, a tot el català occidental les galetes es diuen galletes. A la resta del país es diuen galetes. La variant galleta no és al DIEC, però sí al diccionari d’Enciclopèdia Catalana, on es diu que galleta és una variant balear de galeta. Això crea dubtes sobre la correcció de la forma galleta, que aquí mirarem d’aclarir.

La paraula ve del francès galette (femení de galet, ‘còdol’), que s’aplica a diverses classes de pa o pastís, per metàfora deguda a la similitud entre aquests pans i les formes arrodonides dels còdols o macs de torrent. Una d’aquestes menes de pa és una en forma de fogassa que es feia servir en la navegació: un pa sense llevat cuit dues vegades (bescuit), que tenia l’avantatge de ser menjador durant molt de temps. Això en francès es deia galette, paraula que va passar, amb el seu mateix significat, al català (galeta) i a l’espanyol (galleta). No sabem si va passar a l’espanyol per la via del català o al català per la via de l’espanyol; o a les dues llengües de manera independent. En qualsevol cas, la paraula degué arribar en el segle XVIII. La primera documentació en català és el 1795. El primer diccionari espanyol que coneixem que porta la paraula amb aquesta accepció és el de Terreros y Pando (1787): «Galléta, en la Marina, bizcocho que sirve de alimento á los navegantes». Però en diccionaris de mitjan segle XIX (Domínguez, 1853 i Gaspar y Roig, 1855) llegim «Galeta: s. f. ant.: galleta», cosa que fa pensar que la paraula entrà a l’espanyol amb la forma galeta, com a l’original francès. La transformació en galleta és deguda a creuament amb una altra paraula homòfona i homògrafa (galleta), mot patrimonial de l’espanyol i de la mateixa etimologia que la paraula catalana galleda (que en alguns llocs també és galleta). Aquesta galleta espanyola, documentada en el segle XIII, té diversos significats, si bé amb la constant que s’aplica a un recipient. Segons els diversos diccionaris espanyols antics, la galleta és un got o vas, metàl·lic o fins i tot de fusta per a contenir vi; i sovint una mena de pitxer usat en els refectoris dels convents per a abocar el vi dins els gots. En tot cas, aquell recipient dit galleta, germà de la nostra galleda, fou el culpable que la galeta que menjaven els mariners es convertís en galleta. Però avui aquesta accepció de galeta sembla que està oblidada.

El que ara es diuen galetes són una altra cosa, que no cal explicar. Aquestes galetes, més petites, dolces i agradables al paladar, arribaren al començament del segle XX. El primer diccionari espanyol que porta la nova definició és el de la Reial Acadèmia de 1925. Tant en espanyol com en català la nova llepolia agafà el nom de la vella galeta dels mariners, que en català també es deia bescuit i en espanyol, bizcocho. Potser aquesta operació semàntica va ser operada en espanyol i imitada pel català, tenint en compte l’època en què es va produir (inici del segle XX). Notem que per a les galetes actuals el francès (i de rebot l’anglès) no fa servir el vell mot galette, sinó biscuit, germà del nostre bescuit. També l’italià diu biscotto (i reserva galletta per a una forma molt més grossa, salada i que es menja en el lloc del pa), el portuguès, biscoito i el romanès, biscuit. Sembla que sense la interferència espanyola a les galetes actuals els diríem bescuits, com fan totes les altres llengües romàniques. I aquesta interferència alhora deu ser responsable del fet que molts diguin bescuit al que en espanyol es diu bizcocho (pa de pessic), que és una cosa ben diferent d’una galeta.

Però en qualsevol cas la variant galleta és segur que és un clar i evident hispanisme de forma. Aquesta pronúncia amb consonant palatal no pot venir més que de l’espanyol. Per això és una forma que hauríem d’evitar sense dubtar. Tan hispanisme és i tanta legitimitat té galleta com ballena, un altre hispanisme que diuen avui, i de bastant de temps enrere, noranta per cent dels mallorquins. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana es va precipitar.

3 comentaris

Documental, documentari, elemental, elementari

En català tenim dos sufixos que permeten de fer adjectius (que després es poden substantivar) a partir de noms. Són els sufixos -al i -ari. Així, de matí podem fer matinal; de música, musical; d’indústria, industrial, i de cultura, cultural. I, d’altra banda, amb el sufix –ari, de dèficit podem crear deficitari; de reglament, reglamentari, i de banc, bancari.

Les paraules precedents s’han format en el si de la llengua catalana i amb bases catalanes, encara que el procés pugui imitar el d’altres llengües modernes. Però moltes altres de les paraules que tenen les mateixes terminacions ja existien en llatí (clàssic o medieval), llengua que disposava dels sufixos –alis i –arius, dels quals procedeixen els catalans respectius. Per exemple, nupcial, rural o virginal procedeixen els mots llatins clàssics nuptialis, ruralis i virginalis; i matrimonial, oficial i paternal procedeixen del llatí tardà o medieval matrimonialis, officialis i paternalis respectivament. I, d’altra banda, una paraula com espacial s’ha format en les llengües modernes a partir del llatí spatium i aplicant-hi el sufix –al.

Per un altre costat tenim el sufix llatí -arius, del qual surt el català –ari. Del llatí hereditarius (derivat d’hereditas), temerarius (derivat de temere, ‘témer’) i voluntarius (derivat de voluntas, ‘voluntat’) surten els catalans hereditari, temerari i voluntari. Però amb el sufix –ari hem format dins el sistema del català les paraules complementari (derivat de complement), prioritari (derivat de prioritat) i unitari (derivat d’unitat). Una variant del sufix llatí –arius és –aris, que dóna adjectius catalans acabats en –ar. Els mots del llatí clàssic exemplaris i popularis ens ha donat exemplar i popular, i el llatí tardà triangularis i insularis ens ha deixat triangular i insular. I sobre la paraula catalana vesícula hem fet l’adjectiu vesicular, tot i que cal dir que quasi tots els acabats en –ar són de formació llatina.

Un cas que en algunes llengües de l’entorn presenta dualitat de sufixos és elemental/elementari. En francès hi ha élémental  i élémentaire. La segona, més antiga i d’ús més general, procedeix del llatí elementarius, que significava originàriament ‘relatiu als elements’ (sobretot els quatre elements que creien que constitueixen l’univers: aire, aigua, terra i foc). Élémental, no documentat abans del segle XVI, podria ser un derivat francès d’élément o venir d’un llatí medieval elementalis, i només té el significat de ‘relatiu als elements que constitueixen la natura’. Per contra élémentaire té molts de significats, entre ells el de ‘que és a la base en un ordre jeràrquic”, aplicat sobretot a coneixements: course élémentaire, mathématiques élémentaires, instruction élémentaire, per oposició a nivells mitjans o superiors. Una cosa semblant passa en anglès, en què hi ha elemental i elementary, tots dos, en principi, tenen el significat bàsic de ‘relatiu als elements de la natura o de la natura d’una cosa’, però es parla regularment d’elementary school o elementary arithmetic. En italià elementale té un significat restringit i limitat a ‘relatiu als elements’ (sobre els quatre esmentats més amunt), mentre que elementare (del llatí elementarius)  té un camp semàntic ampli: ‘fàcil’, ‘simple’, ‘bàsic’, i, òbviament, es diu scuola elementare o nozioni elementari di geometria. En portuguès, tot i que els diccionaris registren les dues formes, elementar i elemental, és la primera la que s’usa normalment. En resum, veiem que en el món romànic predomina el mot procedent de elementarius (l’únic que s’empra en el sentit de ‘bàsic’ o ‘de nivell inferior’). L’única llengua romànica no subordinada que no té aquesta paraula (seria elementario) és l’espanyol, i, per tant, en aquesta llengua elemental cobreix tot el camp semàntic analitzat. En català antic trobam elemental (per exemple en Llull), segurament derivat d’un llatí elementalis. Però sembla que el significat només és el de ‘relatiu als elements’, i elements presos en sentit originari. No s’ha creat en català l’adjectiu elementari, com ha succeït en les altres llengües romàniques. La hipòtesi és que alguns significats del mot, sobretot el de nivell bàsic en el coneixement, les ciències o l’ensenyament, s’han desenvolupat en el període en què el català ja estava subordinat a l’espanyol, i, suposadament, la dependència de l’espanyol hauria blocat aquesta paraula.

Una paraula amb una casuística semblant és documental/documentari, que en principi significa ‘relatiu als documents’. És una paraula moderna, creada en el segle XIX. En francès només hi ha documentaire, formada per derivació a partir del mot document, amb el sufix –aire (equivalent al nostre –ari). En anglès només hi ha documentary.  I és precisament l’anglès la llengua en què s’ha creat el neologisme universal documentary, a partir de la reducció de documentary film, amb el significat de ‘film que té una finalitat informativa, cultural o didàctica’. Aquest neologisme s’ha estès a totes les llengües a partir de la forma anglesa: en francès, òbviament, és diu documentaire; en italià es diu documentario; en portuguès, documentário, en occità, documentari i en romanès, documentar; i igual en totes les llengües germàniques i altres. Però així com el francès i l’anglès no tenen l’adjectiu documental, sí que el tenen l’espanyol, el portuguès, l’italià i el català. En aquestes llengües documental és un adjectiu que significa ‘relatiu als documents’. Així, en italià es diu prova documentale, igual que en portuguès es diu prova documental. Però les dues llengües diuen documentario (o documentário) al film documentari. Només l’espanyol no ha incorporat el neologisme documentari i ha preferit de fer una ampliació semàntica al vell adjectiu documental. Crec que els catalans faríem bé de dir proves documentals, recerca documental, etc., però també seguir la pràctica de totes les llengües per a anomenar els documentaris.

 

Addenda

Hi ha més paraules en què es contraposen els sufixos –al (<-alis) i –ari (<-arius). Una és la procedent de la paraula llatina que tenia les formes judicialis o judiciarius. En francès només ha restat judiciaire (com en occità judiciari). Però en italià hi ha les dues formes, giudiziale i giudiziario, amb usos diferents: la primera s’aplica a alguna noció relativa a un jutge (provvedimento giudiziale), mentre que la segona fa referència a quelcom relatiu a l’administració de justícia (anno giudiziario, potere giudiziario, polizia giudiziaria). En portuguès també hi ha les dues formes (judicial i judiciário), però la més habitual és la segona. I també en anglès (judicial i judiciary), si bé aquí la primera és un adjectiu i la segona un substantiu (el que aquí es diu judicaturapoder judicial). En el DIEC hi ha les dues formes (judicial i judiciari), completament sinònimes i amb preferència per la primera.

Una altra parella és lineal (llatí linealis)/linear (llatí linearis), tots dos relacionats amb línia (llatí linea). En francès l’adjectiu normal és linéaire (écriture linéaire, mètre linéaire, algèbre linéaire, accélérateur linéaire, etc.), mentre que linéal té uns usos molt especialitzats (heràldica i genealogia: descendant linéal; arts: perspective linéale). El mateix passa en anglès, en què el mot normal és linear, i lineal només s’aplica a línies genealògiques (cf. el mot català llinatge). En occità només hi ha linear -a, i en romanès, liniar -ă. En italià, si bé alguns diccionaris porten lineale, la forma universalment usada és lineare. I en portuguès hi ha les dues formes, però la que s’usa habitualment és linear (álgebra linear). Els diccionaris catalans copien vergonyosament els espanyols, on linear només és un terme de la botànica (fulla linear, llarga i estreta com una línia). No cal dir res més.

També presenta doble forma original (<llatí originalis) i originari (<llatí originarius), si bé aquí totes les llengües romàniques coincideixen en l’ús. Una mirada a qualsevol diccionari ens aclarirà els dubtes si en tenim.

Cap comentari

La crisi dels diacrítics

M’havia proposat de no dir gaire cosa sobre els canvis ortogràfics promoguts per la Secció Filològica, però són tants els qui m’han demanat la meva opinió que acabaré fent-ne un post en aquest blog, especialment sobre el que sembla que és el tema estel·lar: els accents diacrítics. M’hi empeny, a més, el fet que els quatre tweets que he pogut llançar són insuficients per a expressar aquella opinió i es presten a possibles incomprensions. Serà una relativa presa de posició, encara que no diré res de nou, vist que són tantes i diverses les coses que s’han dit aquests dies.

La reacció extraordinària que s’ha produït, a voltes visceral i exagerada, mostra que els canvis ortogràfics sempre són problemàtics. L’ortografia és la part més visible de la llengua, si es pot considerar part de la llengua, i quan ens en canvien algun punt sembla que ens canvien la llengua. L’ortografia, a més, és la part més convencional de la llengua; una convenció social fortament fixada i compartida. En rigor les acadèmies —o organismes equiparables— controlen bàsicament l’ortografia i en decreten canvis que solen ser de compliment obligat a l’administració i l’educació. Per contra, els altres aspectes de la llengua —o, si voleu, la mateixa llengua— els controla en bona mesura la mateixa societat al marge de les acadèmies. No tant potser en el cas català, en què un patriotisme reforçat per la situació de subordinació genera un desig d’autoritat lingüística i un bon grau de fidelitat a aquesta autoritat. Tot això explica el rebombori que s’ha muntat amb uns petits retocs ortogràfics i la tranquil·litat general davant el fet que ja fa uns quants segles que el català, la llengua de veritat, es converteix progressivament en una trista còpia de l’espanyol. Una tranquil·litat que es pot fer extensiva a acadèmics i controladors de la llengua pública. Convé, doncs, posar les coses al seu lloc.

La justificació que s’ha donat de la petita reforma és la facilitació de l’aprenentatge de l’ortografia. Crec que és un error. Els recursos lingüístics no han de ser necessàriament fàcils sinó sobretot útils. I si costa d’aprendre’ls no passa res. També costa d’aprendre les l geminades, les h, els pronoms febles, la morfologia verbal, les taules de multiplicar, la història medieval i tantes altres coses que no podem renunciar a aprendre. Les normes lingüístiques no s’han de modificar perquè siguin més fàcils d’aprendre sinó en tot cas per altres raons més convincents, que n’hi pot haver.

Segurament era recomanable de revisar els accents diacrítics, ara o en un altre moment. Perquè el sistema que hi havia, establit fa molts anys i amb més pressa que rigor (també comprensiblement), no era perfecte. Un punt central del debat és la utilitat i la necessitat dels diacrítics. No hi ha dubte que tenen una utilitat, tot i que s’ha de relativitzar. Tal com s’ha dit a bastament, el context, sintàctic i situacional, és un poderós desambiguador, un factor que desfà possibles confusions, si bé la potència desambiguadora també és limitada i no absoluta. En algunes situacions un diacrític pot ser un ajut estimable, com ho pot ser una majúscula diacrítica (Govern/govern). Basta mirar les dues imatges que acompanyen aquest post. El que s’ha de fer és valorar reposadament en cada cas la utilitat o la necessitat d’aquests recursos. Aquests dies hem pogut veure grans exercicis d’imaginació i de creació lingüístiques. D’una banda, els defensors dels diacrítics, per a defensar les seves posicions, ens han obsequiat amb una tracalada de frases, la major part de producció altament improbable, en què compareixen parelles de mots homògrafs amb accent diacrític i sense; frases que, tanmateix, sense els accents es poden llegir i entendre perfectament. I, d’altra banda, contraris als diacrítics ens han remarcat un fet rellevant: a la llengua hi ha una muntanya de paraules homògrafes que no han portat mai diacrític ni hom n’ha sentit mai la necessitat. Aquí hi ha uns fets que són més hàbit i rutina que una altra cosa. El que potser era recomanable, doncs, no era una simplificació per a fer l’ortografia més fàcil sinó, en tot cas, una racionalització per a tenir una ortografia millor.

El punt crític és la manera com s’ha fet aquesta suposada racionalització, malgrat que els canvis anunciats no són definitius. Amb quins criteris se salven catorze mots coronats amb diacrítics i no una quantitat més gran o més petita, i per què aquests i no uns altres. En un comunicat d’avui mateix la Secció Filològica dóna (o dona) explicacions sobre la seva decisió, però no convenç.  En aquest text ens diuen —i és ben ver i és un element important— que l’ambigüitat pot aparèixer sobretot quan dos mots són de la mateixa categoria gramatical (el sol i el sòl, tots dos substantius), però no sol aparèixer quan els dos mots són de categories gramaticals diferents (nét, substantiu, i net, adjectiu). Doncs bé, més amunt, en el mateix comunicat, ens havien dit que el criteri seguit per a conservar els diacrítics és «l’alternança entre un mot lèxic i un mot gramatical àton (són-son; mà-ma; és-es)». Amb les excepcions de déu/deu i /be. És a dir, desapareix l’accent en aquells casos en què podria desfer alguna ambigüitat i es conserva l’accent en alguns casos en què pràcticament no serveix per a res. Hi ha més probabilitat de produir-se alguna confusió amb bóta i bota, móra i mora, ós i os, véns i vens, vénen i venen, que amb paraules que conservaran l’accent. Algú pensa que es pot confondre amb el possessiu àton ma o que són és més necessari que sóc?

 

Carrer del Cós (Manresa) i carrer de l’Os (Palma)

 

8 comentaris

Contra les paraules «pregó» i «pregoner»

Pompeu Fabra, el constructor del català deshispanitzat, no inclogué pregó en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932), sabent que era un hispanisme i que la llengua genuïna n’havia dit sempre crida. L’hi va introduir la Secció Filològica no sé dir quan. El veig en el Fabra, en el meu exemplar de la cinquena edició de 1968, amb la marca [cast] i remetent a crida. El DIEC2 continua igual: pregó remet a crida, que és la paraula definida i —se suposa— preferida. Pregón és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, exceptat el portuguès (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides. De la mateixa arrel surt preconitzar (praeconizare), paraula contra la qual no hi ha res a dir, mentre no sigui usada com a sinònima de pronosticar. Pregón inicialment (i ja en llatí) significava pregonero, el qui fa pregones, com mandón és el qui mana i fregona, la qui frega. Després —ràpidament— passà a significar la mateixa crida, i aparegué pregonero. En català, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803-1805), i el derivat pregoner no apareix fins al diccionari de Labèrnia (1840).

No sé quins motius devia tenir la Secció Filològica per a incloure en el diccionari un castellanisme com pregó, sabent que era castellanisme, com demostra la mateixa marca que s’hi va adjuntar. Potser el criteri aquell de «la gent ho diu», que ha estat argument conductor de l’acolliment d’una allau d’hispanismes introduïts de manera incessant en el corpus lexical de referència per als catalanoparlants.

Les crides tenien la seva justificació en antigues societats majoritàriament illetrades. No podent transmetre per via escrita les comunicacions que les autoritats volien adreçar al poble, un representant d’aquestes autoritats, armat amb trompeta, tambor o altre instrument sorollós, anava per les places o carrers llegint en veu potent allò que l’autoritat volia fer conèixer a la gent. Les crides desaparegueren de les societats modernes, capaces d’accedir als afers d’interès per la lectura. Però la paraula espanyola pregón, i la seva còpia catalana, han restat per a designar el discurs que una personalitat llegeix davant un auditori en el començament de les festes o esdeveniments singulars. No sé si en altres països europeus les festes, les fires o altres esdeveniments semblants comencen amb el discurs que en espanyol es diu pregón. Algun lector més informat potser ens ho aclarirà. En cas afirmatiu no crec que aquests parlaments tinguin el mateix nom que les antigues crides de trompeta o tambor (francès cri, anglès cry —entre altres sinònims—, italià bando, etc.). L’espanyol ha fet una extensió semàntica bastant lògica i comprensible, i el català també la pot fer, tenint en compte la importància de les antigues crides i la semblança d’aquestes amb els parlaments actuals (una crida a la participació). Encara que no és estrictament obligatori: qui sap si sense dependència de la societat espanyola ara usaríem per als discursos rituals del començament de festes una paraula distinta de les velles crides dels agents de l’autoritat. Nogensmenys, acostumats com estam a dir-ne pregó, l’adopció de la paraula crida sembla quelcom viable i pràctic.

I de les persones que fan les crides com en direm? Aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor es deien de diverses maneres. Una és la mateixa paraula crida, amb extensió semàntica metonímica. El (de vegades la) crida. L’Alcover-Moll en porta exemples clars: «La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida» (Tirant). Un altre mot és cridador, com també ens mostra el mateix diccionari, que el defineix com a «Qui té per ofici o encàrrec fer les crides públiques, castellà pregonero». És una paraula amb paral·lels en les altres llengües de l’entorn: francès crieur, anglès town crier. L’italià fuig de la noció de cridar i en diu banditore, format sobre el seu bando (crida). Notem que ban en la llengua antiga, no interferida, és una ordre o prohibició amb amenaça de càstig o el mateix càstig (pecuniari). A Mallorca l’encarregat de fer les crides era el saig, un oficial de justícia civil amb unes funcions semblants a les de l’actual policia. Per això la gent associa les crides amb el seu executor, el saig. A altres llocs el lector de la crida es deia nunci, una paraula evidentment relacionada amb anunciar. I aquí hem de reconèixer una dificultat. Substituir pregó per crida és molt fàcil, però trobar un substitut per a pregoner ja no ho és tant. Però hauríem de temptar de trobar-hi una solució no interferida. Cridador pot sorprendre, amb el cervell tan avesat a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola. Ens movem, doncs, entre diversos possibilitats i encara una altra, proposada en un comentari en aquest mateix post: un circumloqui com l’encarregat de fer la crida. Ho deixaria un poc obert, esperant de reflexionar-hi més entre tots.

Immersos i confortables en la dependència de la llengua veïna, aquesta proposta és de difícil vehiculació. Hi ajudaria molt el fet que algun mitjà de comunicació decidit i compromès amb la llengua genuïna —ara com ara només coneixem Vilaweb— es decidís a fer servir crida en lloc de l’inoportú pregó. Deu ser l’única manera.

saig

3 comentaris

«Quedar», una mostra de la «llengua còpia»

És en discussió si quedar és hispanisme o no ho és. L’Alcover-Moll adopta una posició prudent: «del llatí quietare, ‘calmar, posar en repòs’, probablement per conducte del castellà quedar». Això malgrat que Antoni M. Alcover n’havia defensat la genuïnitat amb la seva coneguda vehemència. Coromines tampoc no ho va arribar a aclarir, cosa que mostra que la qüestió és complicada. En el Diccionario crítico y etimológico castellano e hispánico sosté que quedar en català és hispanisme («aunque ya del todo arraigado») i qualifica d’inconsistents els arguments del filòleg manacorí en favor del caràcter castís del vocable. Fins i tot usa un argument de la gramàtica històrica: la vocal tònica de queda hauria de ser oberta en català central i neutra a les Illes. Més tard, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana canvia parcialment d’opinió i defensa l’autenticitat de quedar, «com ja havia endevinat Mn. Alcover». En català medieval existeixen aquedar i quedar, derivats de quet (< quietus) i amb el significat de ‘estar quiet’, ‘estar aturat’, el mateix significat que té el mot quedar en l’espanyol primitiu. Ara bé, Coromines reconeix que el pas al significat de ‘restar’ o ‘romandre’, significat desenvolupat en castellà, s’introdueix en la nostra llengua per una forta empenta de l’espanyol «durant l’època en què aquesta llengua començà d’influir en el català per raons ben conegudes de tothom». Deixant a part un exemple en un document de 1594, fins al segle XVIII la paraula quedar, amb el significat de ‘restar’ no apareix normalment documentada. I, com podem suposar, en els denominats segles baixos el vell quedar (estar quiet) estava força oblidat, llevat d’alguns usos residuals encara en vigor. Tot fa suposar, doncs, que un català deslliurat de la pressió de l’espanyol difícilment faria un ús normal de la paraula en qüestió.

Però la qüestió més inquietant no ha de ser quin és l’origen de quedar, sinó unes altres. Primer, el fet que els sinònims restar o romandre, clarament més genuïns, han estat massacrats els darrers trenta anys pels qui controlen la llengua dels mitjans de comunicació principals, i això ha fet que morissin d’inanició —allò que Coromines, en els Lleures, cridava a evitar— en el parlar de la societat catalana educada (educada en català vol dir culta). I, cosa potser pitjor encara, en el transcurs del temps el quedar espanyol ha sofert una intensa evolució semàntica i sintàctica, un desplegament fabulós d’usos nous, que més tard o més prest han acabat essent imitats pels catalanoparlants. Fins al punt que ara no sabríem parlar si ens obligaven a passar sense aquests nous usos sintàctics i semàntics, sense els quals, tanmateix, passen perfectament totes les altres llengües romàniques. Un d’aquests fets és l’ús pronominal de quedar, propi de l’espanyol, que ens fa incórrer en calcs com quedar-se de pedra o quedar-se el canvi o quedar-se amb algú (enganyar-lo). Cal dir que els usos pronominals entraren a les terres continentals segurament al segle XIX. Perduts els referents, els codificadors els han admesos sense cap problema. A les Illes, però, no hi han entrat fins a la darrera generació, la de la gent nascuda a la segona meitat del segle XX, que també ha rebut un caramull de nous hispanismes de tota mena.

Tot això és una mostra contundent de com una llengua pot esdevenir una còpia d’una altra i de com aquesta altra pot emmotllar el pensament dels subordinats. I també és cert que desfer el camí d’interferència corregut és francament difícil. Substituir una paraula per una altra (barco – vaixell) és molt fàcil, però canviar estructures sintàctiques i semàntiques —és a dir, mentals— és notablement difícil. La llengua de qualitat requereix un esforç que topa amb les tendències al mínim esforç de molta gent. Més difícil és si no hi ha models de referència i si aquesta cultura del mínim esforç està estimulada per un discurs abandonista com el que mantenen i difonen la major part dels qui s’han apropiat el control de la llengua pública.

Per als qui valoren la cultura de l’esforç i la qualitat de la llengua, a continuació hi ha unes equivalències —orientatives— entre els usos que avui dia són generals i unes solucions alternatives basades en usos lliures d’interferència. Naturalment, no pretenc fer desaparèixer el verb quedar d’una bufada ni amagar que entre els usos interferits es poden fer distincions, igual que es poden fer tractaments diferents segons els registres. Per descomptat no tots els quedar ara en ús es poden substituir per restar o romandre: hi ha moltes altres possibilitats que el bon sentit lingüístic de la gent ha d’anar explorant. Amb els vostres comentaris en descobrirem més i enriquirem aquesta llista.

1. Restar
Queden quatre panets
Resten quatre panets

Ens queden dues hores per a acabar
Ens resten dues hores per a acabar

Aquesta part ha quedat sense pintar
Aquesta part ha restat sense pintar

Queda un mes per a acabar el curs
Resta un mes per a acabar el curs

2. Romandre
El president anà a l’exili i els ministres quedaren al país
El president anà a l’exili i els ministres romangueren al país

3. Resultat
El llibre ha quedat perfecte
El llibre ha sortit perfecte

4. Comportament
El ministre ha quedat molt malament
El ministre ha fet molt mala impressió

Ha quedat com un porc
S’ha comportat com un porc

Quedarem en ridícul
Farem el ridícul

5. Caure
Aquesta camisa no et queda gens bé
Aquesta camisa no et cau gens bé

6. Estar situat
Per on queda el bar?
On és el bar? / Per on cau el bar?

7. Acordar de reunir-se amb algú
He quedat amb en Joan
M’he de veure/reunir amb en Joan
Tinc un apuntament amb en Joan

Millor que quedem per a dissabte
Millor que ens vegem dissabte

8. Acabar
Aquell projecte ha quedat en res
Aquell projecte ha acabat en no res

9. Acordar
Havíem quedat que això no és correcte
Havíem convingut que això no és correcte

En què quedam?
Què acordam?

10. Per mi no quedarà
Jo faré tot el que pugui

No quedarà per falta de voluntaris
Els voluntaris no seran cap problema

11. Ús pronominal (permanència)
No us quedeu al marge
No resteu al marge

El dia de les eleccions es van quedar a casa
El dia de les eleccions van restar a casa / van romandre a casa / van estar a casa

12. Ús pronominal (esdevenir)
Va quedar-se cec
Va tornar cec

13. Ús pronominal (retenir)
Quedau-vos el llibre / amb el llibre
Guardau el llibre / El llibre pot ser vostre

14. Ús pronominal (preferir)
Em quedo amb la proposta de na Maria
M’estim(o) més la proposta de na Maria

15. Ús pronominal (burlar-se)
No et quedis amb mi [familiar]
No et fotis de mi

6 comentaris

Els castellanismes de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya

Els mitjans públics que depenen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, etc.) s’ajusten a un model de llengua definit en el portal És a dir (esadir.cat), que fa poc ha celebrat deu anys, entre acaronaments dels directius de l’ens i de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest model s’inscriu en una certa línia ideològica —iniciada amb el mateix naixement dels grans mèdia en català— que treballa per a vehicular un català acostat al col·loquial de cada lloc, en aquest cas de Barcelona, i «recuperar» una «llengua real» que anava transformant-se i agafant una forma més nacional en virtut del projecte estandarditzador engegat al començament del segle XX. Un dels elements principals que conformen la «realitat» d’aquesta llengua «real» són els hispanismes de tota mena que són resultat d’uns quants segles de subordinació; i un dels elements centrals d’aquell projecte estandarditzador era la reversió de la hispanització en la mesura en què en cada moment fos possible.

El model lingüístic formalitzat a l’És a dir es declara seguidor de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, cosa a què, d’altra banda, no pot escapar, perquè la llei 8/1991 de 2 de maig sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans l’obliga a seguir aquesta autoritat. Tanmateix, els responsables d’aquest manual d’estil s’aparten considerablement de la normativa de l’Institut, un fet segurament inadvertit per la major part de la població i, fins i tot, per molts dels qui acaronaren el web en el seu desè aniversari. Això s’afegeix al fet que els qui controlen la llengua d’aquests mitjans apliquen el principi segons el qual entre dues paraules acceptades per la normativa, una de les quals és un hispanisme, s’usa sistemàticament aquesta i no l’alternativa genuïna. Això ha exclòs de la llengua d’aquests mitjans paraules preferides per la tradició estandarditzadora precedent o considerades preferents en el mateix diccionari normatiu, com cercar, signarvaccinar, etc. La conseqüència de tot és un model lingüístic que sintonitza més amb el procés d’hispanització del català que amb l’elaboració fabriana de la llengua que anava assolint uns resultats magnífics, malgrat el desastre de la dictadura franquista.

En aquest petit treball analitzam la part del lèxic. En el portal n’hi ha més de quatre mil entrades, una bona part de les quals fan referència a qüestions  encara «no resoltes» per l’autoritat acadèmica. S’hi proposen, d’una banda, solucions que no tenen cap problema per a ser utilitzades en català i, d’una altra banda, hispanismes «reals» per als quals l’autoritat acadèmica podria proposar una alternativa. Tanmateix, a banda dels punts «no resolts», en molts de casos els autors del portal admeten —ço és, promouen en uns mitjans públics— multitud de castellanismes clarament rebutjats per la normativa, a partir dels seus gustos i de la seva ideologia. L’etiqueta que fan servir sistemàticament —no recollit al DIEC— no és innocent: posa l’accent en la idea de cosa no resolta, i que els lingüistes dels mitjans de comunicació han de resoldre, l’encertin o no, i dissimula aquella voluntat de fer passar les pròpies preferències per davant una normativa que ve d’un gran consens social.

Aquí no volem fer cap valoració de les solucions adoptades pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Tampoc no pretenem donar una solució a les qüestions que no resol el DIEC, sobretot pel que fa a un bon nombre d’expressions o locucions, que es poden resoldre de maneres diverses. A les taules que vénen a continuació només volem mostrar l’abast de la discrepància entre aquest diccionari i allò que es promou en la que es considera la ràdio i la televisió nacionals de Catalunya.

 

Hispanisme promogut per CCMA
Forma normativa
 a contracorrent  contra corrent
 a contrarrellotge  contra rellotge
 a jutjar per  tenint en compte, etc.
 a l’espera de  en espera de
 a l’última [estar a l’última]  [diverses]
 a menys que  llevat que
 abanderat  banderer
 acabar amb [posar fi]  [diverses]
 accidental [càrrec]  provisional
 aguantar el tipus  guardar la sang freda, etc.
 al complet  complet
 al moment  en un moment, a l’instant
 al respecte  respecte a això, etc.
 al seu pas per  quan passa per
 alcaldable  aspirant/candidat a batlle
 altell  entresolat, sostremort
 anar a menys  decaure, minvar, etc.
 anar de compres  anar a comprar
 anar de rebaixes  anar a les rebaixes
 anar de [anar de llest]  presumir de llest, etc.
 anar per lliure  per compte propi, etc.
 anorèxic  anorèctic
 apel·lar [transitiu]  apel·lar [intransitiu]
 apoplèxic  apoplèctic
 aport [ex. aport energètic]  aportació
 apreci  estima
 aprofitar [intransitiu]  aprofitar [transitiu]
 armamentístic  armamentista
 arriscar [intransitiu]  arriscar [pronominal]
 asfaltat  asfaltatge
 auspiciar  protegir, patrocinar, etc.
 avistar  veure, ullar, apercebre, etc.
 avistament  visió, etc.
 avortar [transitiu]  fer avortar
 banderí  banderó
 barco  vaixell
 berenar [transitiu: b. truita]  berenar de truita
 biombo  mampara
 bodega  celler
 bombeig  bombatge
 bombejar  bombar
 botar [tr.: botar la pilota]  fer botar
 botellón       —
 bronca  esbroncada
 burlar [transitiu]  esquivar
 caixa tonta      —
 cana  cabell blanc
 canós -a  amb cabells blancs
 carpetovetònic       —
 casc  àrea urbana
 caspós  antiquat, ranci, etc.
 cerca i captura  crida i cerca
 cessar [transitiu]  destituir
 cita  citació
 clonació  clonatge
 cobrar-se [p.e. vides]  segar [vides]
 coixera  coixesa
 colar [ser creïble]  ser creïble, passar [això no passa]
 col·lisionar  col·lidir
 conclau  conclave
 contemplar  preveure
 contravenir [tr. ex.: c. la llei]  vulnerar, contravenir a
 conversor  convertidor
 crucigrama  mots encreuats
 culebrón  serial
 culpabilitzar  culpar, acusar
 curat  adobat, assecat
 de cara a  [diverses]
 de per si  en si
 decimonònic  del segle XIX, vuitcentista
 desaigüe  desguàs
 desaire  afront
 desairar  afrontar
 desangelat  sense encant
 desgarbat  desairós, desmanegat
 despreci  menyspreu
 despreciable  menyspreable
 despreciar  menysprear
 dessaladora  dessalinitzadora
 dessalatge  dessalinització
 desvaloritzar  desvalorar
 dimitit [l’entrenador dimitit]  dimissionari
 dinar [tr. dinar mongetes]  dinar de mongetes
 dislèxic  dislèctic
 disseccionar  fer una dissecció, analitzar
 donar a entendre  fer entendre
 donar-se pressa  afanyar-se, fer via
 empast  empastament, obturació
 en contradirecció  contra direcció
 en entredit  en qüestió
 en l’actualitat  actualment
 en solitari  sol, tot sol
 encantar [intransitiu]  encantar [transitiu]
 encotillament  encarcarament
 engegar [tr. ex.: la mostra  engega demà]  començar, arrancar
 ensaladilla  ensalada russa
 ensumar-se [intuir]  ensumar
 escalfar [intransitiu]  escalfar-se
 esmorzar [tr. esmorzar truita]  esmorzar de truita
 esperpent  absurditat, horror, etc.
 estampida  desbandada
 estar de tornada  haver-ne vist de tots els colors
 estar sobre avís  estar advertit -a
 estatalitzar  estatitzar
 estela  deixant, rastre
 explosionar  explotar
 farol  fanfarronada
 farolejar  fanfarronejar
 farragós  embrollat
 flema  flegma
 flemàtic  flegmàtic
 forceig  forcejament
 formatejar  formatar
 forrar  folrar
 forro  folre
 fotomaton  cabina fotogràfica
 fugar-se  fugir
 fusteria metàl·lica  tancaments metàl·lics
 garbo  gràcia, etc.
 garrafal  majúscul, etc.
 gorro  gorra
 hemiplègia  hemiplegia
 humanitari -a [desastre, etc.]  humà -na
 irreconeixible  irrecognoscible
 jaquetó  jaca o geca, tabard
 liderat  lideratge
 lidiar  torejar
 llagrimal  llagrimer
 longeu -va  de llarga vida
 manada  ramat, esbart
 marabunta  invasió, multitud, etc.
 marejar la perdiu  fer voltes a la sínia, etc.
 maria  marihuana
 melena  cabellera
 melenut -da  cabellut -da
 membret  capçalera
 mimar  aviciar, amanyagar
 mimetitzar  imitar
 ministrable  aspirant a ministre, possible m.
 mitxelín  mulla, sacsó
 mullar-se  comprometre’s
 niqui  polo
 novatada  quintada
 nòvio -a  promès -a, xicot -a, etc.
 número [certes accepcions]  nombre
 octavilla  full volant
 okupa  esquàter
 olorar-se  ensumar, intuir
 optar a  aspirar a
 orgàsmic  orgàstic
 oscaritzable  capaç de guanyar un òscar
 pal de golf  bastó
 papanatisme  candidesa, etc.
 papilla  farinetes
 parafernàlia  aparat, etc.
 paraplègia  paraplegia
 parat -da  desocupat -da
 pas [deverbal de passar]

s’assegura el pas a la final

 ús de l’infinitiu

s’assegura passar a la final

 passar per [el futur passa per]  [diverses]
 passota  menfotista
 passotisme  menfotisme
 pastera o patera  barca
 pèlvic  pelvià
 penjar-se [un ordinador]  blocar-se
 per comptes de  en comptes de
 per la força  per força, a la força
 per lliure  pel seu compte
 per separat  separadament
 per últim  finalment
 perfecte [adv. ho fa perfecte]  perfectament
 perilla  barbeta, barbó
 peritació  peritatge
 petroler -a  petrolier -a
 pintar bastos  anar/venir mal dades
 pipa  gra de gira-sol
 plagat  infestat
 plínton  plint
 políglota  poliglot -a
 pònting  salt amb elàstic
 posavasos  rodal, sotagot
 postular-se  presentar-se, etc.
 postura  actitud
 postureig      —
 presidenciable  aspirant/candidat a president
 promocionar [intransitiu]  promocionar-se
 publicista  publicitari
 publicitar  fer publicitat de
 tecnologia punta  tecnologia de punta
 puro  cigar
 quiniela  travessa
 quiròfan  sala d’operacions
 rabiar  enrabiar-se, estar rabiós -a
 rabieta  enrabiada
 rajà  raja
 recapacitar  reflexionar, repensar-s’hi
 reconeixible  recognoscible
 recopilatori  compilació [f], de compilació [adj]
 recórrer [transitiu]  recórrer contra, posar recurs
 redactat  text, redacció
 refrendar  ratificar, referendar
 registrar  escorcollar
 registre  escorcoll
 regurgitar [tr. reg. el menjar]  fer regurgitar
 repercutir [tr. rep. la pujada  de l’IVA en el preu]  fer repercutir la pujada de l’IVA
 repostar  fer benzina
 repostatge  abastament, aprovisionament
 reticent  renitent, etc.
 revaloritzar  revalorar
 revelat  revelatge
 rigorositat  rigor
 rul·lo  bigudí
 rumorejar-se  córrer el rumor
 saharaui  sahrauí
 saltar pels aires  fer-se miques, anar-se’n en orris
 salvapantalles  estalvi de pantalla (Termcat)
 sarro  tosca
 segur [adv. segur que vindrà]  és segur que vindrà
 ser de [és de suposar/agrair]  s’ha de suposar/agrair
 sobrat -a      —
 solapar-se  encavalcar-se
 solera  tradició, etc.
 sopar [tr. què sopes?]  de què sopes?
 sordera  sordesa
 sortir al pas  desmentir, etc.
 sortir en tromba       —
 sortir per cames       —
 sublevació  aixecament, insurrecció, etc.
 sublevar  revoltar, aixecar
 suggerent  suggeridor
 talentós  [diverses]
 tancar files      —
 tancar-se en banda      —
 tenir taules  tenir talent
 tensionar  tensar
 tessitura  conjuntura, situació
 tetraplègia  tetraplegia
 tiet  oncle
 topo [vestit de t.]  vestit de rotlles o cercles
 torpedejar  torpedinar
 tortícolis  torticoli
 totterreny  tot terreny
 travesti  transvestit
 travestir-se  transvestir-se
 travestisme  transvestisme
 trencador  transgressor
 urgir [transitiu]  apressar, instar
 viking -a  víking
 vivencial  [diverses]
 vivenda  habitatge
 voràgine  efervescència, etc.
 xiringuito  baret, guingueta
 xiripa  xamba
 zulo  amagatall

 

A la taula següent es mostren aquells hispanismes que són admesos amb les marques ús restringit o col·loquial. No resta clar, però, en quins programes o moments es poden usar aquestes formes. En el llibre d’estil es parla de nivells de formalitat mitjana (entrevistes, tertúlies, debats, etc.) que admeten trets col·loquials. Creiem que es tracta d’una via de difusió d’hispanismes, molt rebutjats pels parlants sensibles a la correcció, esquivant la reacció que pugui venir. És la llengua col·loquial com a porta d’entrada cap a l’ús general (especialment amb paraules com alfombra, bolso, candau, despedir, decepcionar, disfrutar, gasto, invadir, làmpara, quarto, tonto, trajo, tuberia, xivato, xulo, etc.). Moltes de les paraules de la taula següent són mots d’argot específicament espanyols que sovint no tenen equivalent en català ni en altres llengües. Cal no fer un drama d’aquest fet ni de si en el seu lloc s’ha d’emprar un terme més neutre sense les connotacions del mot espanyol, com farien altres llengües. Les llengües no són  equivalències exactes entre taules de mots. En tot cas les paraules que oferim a la columna de la dreta són purament orientatives, car no és ara el nostre propòsit de trobar solucions definitives per a aquests problemes.

 

 

Hispanisme
Forma normativa
 alfombra  catifa
 amariconar      —
 amariconat -da      —
 anar de cul  [diverses]
 apalancar-se  escarxofar-se, etc.
 atontat -da  beneit i sinònims
 bitxo [el bitxo raro de la classe]  [el rar de la classe]
 bollera  lesbiana
 bolso  bossa
 brillo  de pressa, etc.
 cabreig  enrabiada, emprenyada, etc.
 cabrejada  enrabiada, emprenyada, etc.
 cabrejar-se  enfadar-se, emprenyar-se
 calbo  calb, cap pelat
 candau  cadenat
 canguelo  acolloniment, cagarrines
 canya [clavar canya]  donar branca
 carcamal  vellard, xaruc
 carinyo  afecte, rei -na
 carinyós -a  afectuós -a
 carrossa  antiquat
 cate  suspens
 catejar  suspendre
 cavall  heroïna
 coba  afalac
 currar  treballar
 cutre  xaró, etc.
 decepcionar  decebre
 despedida de solter  comiat de fadrí o solter
 despedir  acomiadar
 d’estranquis  d’amagat
 disfrutar  gaudir, xalar
 empollar  estudiar
 empollon  estudiador
 enrotllar-se  fer-se amic, etc.
 enterro  enterrament
 enxufar  col·locar (amb influència)
 enxufe  tenir enxufe: tenir bo/influència
 escaqueig       —
 escaquejar-se  desaparèixer, guillar
 flipada      —
 flipar      —
 fulano -a  en/na Tal
 gafe       —
 gasto  despesa
 guai       —
 guaperes  ben plantat
 guiri  estranger
 guripa  policia
 hortera  xaró
 horterada  xaronada
 hostiar  estovar, atonyinar
 invadir  envair
 ionqui  junkie
 làmpara  llum
 litrona  cervesa grossa
 macarra  macarró
 mandanga       —
 manguera  mànega
 marica  marieta
 maricó  gai
 mariconada       —
 mariconàs       —
 marxós -a  fester -a
 mono       —
 mono -a  macó, bufó, etc.
 novato -a  nou -va
 papanates  ximple, etc.
 parida  bajanada, favada
 pasma  policia
 patejar-se  córrer (tota la ciutat, p.e.)
 patxorra  ronseria
 pillo -a  murri -a
 pirat -da  grillat
 portar+temporal  fer [temps] que
 potra  sort
 quarto  cambra
 què tal?  com va?, etc.
 què va!  ca!
 quedar-se amb algú  ensarronar, etc.
 quinqui  pispa
 ratllar  atabalar, etc.
 recader  correu
 rotllo  aventura, ambient
 solteró -na  conco -a
 sostens  sostenidor
 talego  presó
 tinglado       —
 tio -a       —
 la tira  un munt
 tontejar  fer el beneit
 tonteria  beneiteria, beneitura
 tonto -a  beneit -a, etc.
 tortillera  lesbiana
 trajo  vestit
 trincar  aglapir, atrapar
 trullo  presó
 tuberia  canonada
 vacil·lar  bromejar
 virgueria  meravella
 xapar (la boca)  tancar
 xino [barri x., passar el x.]  bordell, etc.
 xivar  acusar, delatar, etc.
 xivatada  xerrada
 xivatar  xerrar, fer la xerrada
 xivato -a  espieta, xerrim, delator -a
 xoriçar  afaitar
 xoriço -a  lladre, pispa
 xuleria  fanfarroneria
 xulo -a  pinxo, fanfarró -a
 xurro  nyap
 xutar-se [anglohispanisme]  picar-se

 

Hispanismes a part, l’És a dir també promou diverses formes no normatives (dialectalismes, col·loquialismes, etc.), en qualsevol registre, llevat de les dues primeres de la llista següent, que tenen la marca ús restringit.

 

Forma promoguda
Forma normativa
 enrecordar-se  recordar-se
 enriure’s  riure’s
 esclar  és clar
 espaial  espacial
 oi tant  oh i tant
 sisplau  si us plau
 vànoa  vànova

 

I, finalment, tenim un capítol important de paraules excloses de la llengua dels mitjans de la Corporació. Porten les etiquetes ús inadequat i ús abusiu.  Les primeres són completament rebutjades i no s’hi senten mai. Les segones, a la pràctica, tampoc no s’hi senten (amb l’excepció dels adverbis en -ment, difícils de controlar), perquè suposam que són eliminades pels correctors, o bé aquests ja han ensinistrat els redactors i locutors a no usar-es. Realment és mal d’entendre que paraules com assolir, cercar, esmentar, gaudir, preocupar-se, quasi, succeir,tanmateix i altres, completament assumides pels catalanoparlants educats, puguin tenir tanta animadversió entre alguns professionals de la llengua.

 

Paraula exclosa per «inadequada»
Paraula utilitzada
 àdhuc  fins i tot
 aital  tal
 ans  abans, sinó que
 car  perquè, ja que
 ço  això
 d’antuvi  primer de tot, etc.
 de bell antuvi  idem
 ensems  alhora
 hom  [diverses]
 llur  el seu, els seus, etc.
 mercès  gràcies
 nogenysmenys  però, tanmateix, etc.
 perllongament  allargament, prolongació
 proppassat  passat
 propvinent  pròxim
 puix que  com que, tenint en compte que
 quelcom  alguna cosa
 romandre  quedar
 sengles  [diverses]

 

Paraula refusada per «ús abusiu»
Paraula utilitzada
 ambdós, ambdues  els dos, tots dos, les dues,…
 anit  ahir a la nit, aquesta nit
 argent   plata
 arranjar  arreglar
 assolir  [diverses]
 atès que  ja que
 cerca  busca
 cercar  buscar
 cigarreta  cigarret
 cloenda  clausura
 cloure  tancar
 colpejar  donar cops, etc.
 dempeus  drets
 endegar  engegar, començar, etc.
 envers  cap a, amb
 escaig  [diverses]
 esfondrar  enfonsar, caure
 esmentar  dir, anomenar
 espòs -a  marit, dona
 essencialment  sobretot
 excessivament  massa, gaire
 exclusivament  només, tan sols
 fruir  [diverses]
 gaudir  [diverses]
 mancar  faltar
 palès  clar, evident, manifest
 palesar  fer evident, evidenciar, etc.
 passa  pas
 per tal de  perquè
 permanentment  sempre
 plenament  del tot
 possiblement  potser
 posteriorment  després
 pràcticament  gairebé
 preferir  estimar-se més
 preocupar-se  amoïnar-se
 principalment  sobretot
 properament  aviat
 quant a  pel que fa a
 quasi  gairebé
 ràpidament  de pressa
 recentment  fa poc
 reeixir  tenir èxit, sortir-se’n
 restar  quedar
 seguidament  tot seguit, etc.
 sensiblement  força
 signar  firmar
 signatura  firma
 similar  semblant
 similitud  semblança
 sobtadament  de sobte, etc.
 solament  només
 sols  només
 sots- [ex. sotsdelegat]  sub [subdelegat]
 succeir  passar
 suficientment  prou
 tal vegada  potser
 tanmateix  però, tot i això, etc.
 tenir cura  cuidar
 tipus  classe
 totalment  del tot
 ultimar  enllestir
 únicament  només
 vers  cap a
15 comentaris

Pàgina següent »