buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

«Quedar», una mostra de la «llengua còpia»

És en discussió si quedar és hispanisme o no ho és. L’Alcover-Moll adopta una posició prudent: «del llatí quietare, ‘calmar, posar en repòs’, probablement per conducte del castellà quedar». Això malgrat que Antoni M. Alcover n’havia defensat la genuïnitat amb la seva coneguda vehemència. Coromines tampoc no ho va arribar a aclarir, cosa que mostra que la qüestió és complicada. En el Diccionario crítico y etimológico castellano e hispánico sosté que quedar en català és hispanisme («aunque ya del todo arraigado») i qualifica d’inconsistents els arguments del filòleg manacorí en favor del caràcter castís del vocable. Fins i tot usa un argument de la gramàtica històrica: la vocal tònica de queda hauria de ser oberta en català central i neutra a les Illes. Més tard, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana canvia parcialment d’opinió i defensa l’autenticitat de quedar, «com ja havia endevinat Mn. Alcover». En català medieval existeixen aquedar i quedar, derivats de quet (< quietus) i amb el significat de ‘estar quiet’, ‘estar aturat’, el mateix significat que té el mot quedar en l’espanyol primitiu. Ara bé, Coromines reconeix que el pas al significat de ‘restar’ o ‘romandre’, significat desenvolupat en castellà, s’introdueix en la nostra llengua per una forta empenta de l’espanyol «durant l’època en què aquesta llengua començà d’influir en el català per raons ben conegudes de tothom». Deixant a part un exemple en un document de 1594, fins al segle XVIII la paraula quedar, amb el significat de ‘restar’ no apareix normalment documentada. I, com podem suposar, en els denominats segles baixos el vell quedar (estar quiet) estava força oblidat, llevat d’alguns usos residuals encara en vigor. Tot fa suposar, doncs, que un català deslliurat de la pressió de l’espanyol difícilment faria un ús normal de la paraula en qüestió.

Però la qüestió més inquietant no ha de ser quin és l’origen de quedar, sinó unes altres. Primer, el fet que els sinònims restar o romandre, clarament més genuïns, han estat massacrats els darrers trenta anys pels qui controlen la llengua dels mitjans de comunicació principals, i això ha fet que morissin d’inanició —allò que Coromines, en els Lleures, cridava a evitar— en el parlar de la societat catalana educada (educada en català vol dir culta). I, cosa potser pitjor encara, en el transcurs del temps el quedar espanyol ha sofert una intensa evolució semàntica i sintàctica, un desplegament fabulós d’usos nous, que més tard o més prest han acabat essent imitats pels catalanoparlants. Fins al punt que ara no sabríem parlar si ens obligaven a passar sense aquests nous usos sintàctics i semàntics, sense els quals, tanmateix, passen perfectament totes les altres llengües romàniques. Un d’aquests fets és l’ús pronominal de quedar, propi de l’espanyol, que ens fa incórrer en calcs com quedar-se de pedra o quedar-se el canvi o quedar-se amb algú (enganyar-lo). Cal dir que els usos pronominals entraren a les terres continentals segurament al segle XIX. Perduts els referents, els codificadors els han admesos sense cap problema. A les Illes, però, no hi han entrat fins a la darrera generació, la de la gent nascuda a la segona meitat del segle XX, que també ha rebut un caramull de nous hispanismes de tota mena.

Tot això és una mostra contundent de com una llengua pot esdevenir una còpia d’una altra i de com aquesta altra pot emmotllar el pensament dels subordinats. I també és cert que desfer el camí d’interferència corregut és francament difícil. Substituir una paraula per una altra (barco – vaixell) és molt fàcil, però canviar estructures sintàctiques i semàntiques —és a dir, mentals— és notablement difícil. La llengua de qualitat requereix un esforç que topa amb les tendències al mínim esforç de molta gent. Més difícil és si no hi ha models de referència i si aquesta cultura del mínim esforç està estimulada per un discurs abandonista com el que mantenen i difonen la major part dels qui s’han apropiat el control de la llengua pública.

Per als qui valoren la cultura de l’esforç i la qualitat de la llengua, a continuació hi ha unes equivalències —orientatives— entre els usos que avui dia són generals i unes solucions alternatives basades en usos lliures d’interferència. Naturalment, no pretenc fer desaparèixer el verb quedar d’una bufada ni amagar que entre els usos interferits es poden fer distincions, igual que es poden fer tractaments diferents segons els registres. Per descomptat no tots els quedar ara en ús es poden substituir per restar o romandre: hi ha moltes altres possibilitats que el bon sentit lingüístic de la gent ha d’anar explorant. Amb els vostres comentaris en descobrirem més i enriquirem aquesta llista.

1. Restar
Queden quatre panets
Resten quatre panets

Ens queden dues hores per a acabar
Ens resten dues hores per a acabar

Aquesta part ha quedat sense pintar
Aquesta part ha restat sense pintar

Queda un mes per a acabar el curs
Resta un mes per a acabar el curs

2. Romandre
El president anà a l’exili i els ministres quedaren al país
El president anà a l’exili i els ministres romangueren al país

3. Resultat
El llibre ha quedat perfecte
El llibre ha sortit perfecte

4. Comportament
El ministre ha quedat molt malament
El ministre ha fet molt mala impressió

Ha quedat com un porc
S’ha comportat com un porc

Quedarem en ridícul
Farem el ridícul

5. Caure
Aquesta camisa no et queda gens bé
Aquesta camisa no et cau gens bé

6. Estar situat
Per on queda el bar?
On és el bar? / Per on cau el bar?

7. Acordar de reunir-se amb algú
He quedat amb en Joan
M’he de veure/reunir amb en Joan
Tinc un apuntament amb en Joan

Millor que quedem per a dissabte
Millor que ens vegem dissabte

8. Acabar
Aquell projecte ha quedat en res
Aquell projecte ha acabat en no res

9. Acordar
Havíem quedat que això no és correcte
Havíem convingut que això no és correcte

En què quedam?
Què acordam?

10. Per mi no quedarà
Jo faré tot el que pugui

No quedarà per falta de voluntaris
Els voluntaris no seran cap problema

11. Ús pronominal (permanència)
No us quedeu al marge
No resteu al marge

El dia de les eleccions es van quedar a casa
El dia de les eleccions van restar a casa / van romandre a casa / van estar a casa

12. Ús pronominal (esdevenir)
Va quedar-se cec
Va tornar cec

13. Ús pronominal (retenir)
Quedau-vos el llibre / amb el llibre
Guardau el llibre / El llibre pot ser vostre

14. Ús pronominal (preferir)
Em quedo amb la proposta de na Maria
M’estim(o) més la proposta de na Maria

15. Ús pronominal (burlar-se)
No et quedis amb mi [familiar]
No et fotis de mi

3 comentaris

Els castellanismes de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya

Els mitjans públics que depenen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, etc.) s’ajusten a un model de llengua definit en el portal És a dir (esadir.cat), que fa poc ha celebrat deu anys, entre acaronaments dels directius de l’ens i de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest model s’inscriu en una certa línia ideològica —iniciada amb el mateix naixement dels grans mèdia en català— que treballa per a vehicular un català acostat al col·loquial de cada lloc, en aquest cas de Barcelona, i «recuperar» una «llengua real» que anava transformant-se i agafant una forma més nacional en virtut del projecte estandarditzador engegat al començament del segle XX. Un dels elements principals que conformen la «realitat» d’aquesta llengua «real» són els hispanismes de tota mena que són resultat d’uns quants segles de subordinació; i un dels elements centrals d’aquell projecte estandarditzador era la reversió de la hispanització en la mesura en què en cada moment fos possible.

El model lingüístic formalitzat a l’És a dir es declara seguidor de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, cosa a què, d’altra banda, no pot escapar, perquè la llei 8/1991 de 2 de maig sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans l’obliga a seguir aquesta autoritat. Tanmateix, els responsables d’aquest manual d’estil s’aparten considerablement de la normativa de l’Institut, un fet segurament inadvertit per la major part de la població i, fins i tot, per molts dels qui acaronaren el web en el seu desè aniversari. Això s’afegeix al fet que els qui controlen la llengua d’aquests mitjans apliquen el principi segons el qual entre dues paraules acceptades per la normativa, una de les quals és un hispanisme, s’usa sistemàticament aquesta i no l’alternativa genuïna. Això ha exclòs de la llengua d’aquests mitjans paraules preferides per la tradició estandarditzadora precedent o considerades preferents en el mateix diccionari normatiu, com cercar, signarvaccinar, etc. La conseqüència de tot és un model lingüístic que sintonitza més amb el procés d’hispanització del català que amb l’elaboració fabriana de la llengua que anava assolint uns resultats magnífics, malgrat el desastre de la dictadura franquista.

En aquest petit treball analitzam la part del lèxic. En el portal n’hi ha més de quatre mil entrades, una bona part de les quals fan referència a qüestions  encara «no resoltes» per l’autoritat acadèmica. S’hi proposen, d’una banda, solucions que no tenen cap problema per a ser utilitzades en català i, d’una altra banda, hispanismes «reals» per als quals l’autoritat acadèmica podria proposar una alternativa. Tanmateix, a banda dels punts «no resolts», en molts de casos els autors del portal admeten —ço és, promouen en uns mitjans públics— multitud de castellanismes clarament rebutjats per la normativa, a partir dels seus gustos i de la seva ideologia. L’etiqueta que fan servir sistemàticament —no recollit al DIEC— no és innocent: posa l’accent en la idea de cosa no resolta, i que els lingüistes dels mitjans de comunicació han de resoldre, l’encertin o no, i dissimula aquella voluntat de fer passar les pròpies preferències per davant una normativa que ve d’un gran consens social.

Aquí no volem fer cap valoració de les solucions adoptades pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Tampoc no pretenem donar una solució a les qüestions que no resol el DIEC, sobretot pel que fa a un bon nombre d’expressions o locucions, que es poden resoldre de maneres diverses. A les taules que vénen a continuació només volem mostrar l’abast de la discrepància entre aquest diccionari i allò que es promou en la que es considera la ràdio i la televisió nacionals de Catalunya.

 

Hispanisme promogut per CCMA
Forma normativa
 a contracorrent  contra corrent
 a contrarrellotge  contra rellotge
 a jutjar per  tenint en compte, etc.
 a l’espera de  en espera de
 a l’última [estar a l’última]  [diverses]
 a menys que  llevat que
 abanderat  banderer
 acabar amb [posar fi]  [diverses]
 accidental [càrrec]  provisional
 aguantar el tipus  guardar la sang freda, etc.
 al complet  complet
 al moment  en un moment, a l’instant
 al respecte  respecte a això, etc.
 al seu pas per  quan passa per
 alcaldable  aspirant/candidat a batlle
 altell  entresolat, sostremort
 anar a menys  decaure, minvar, etc.
 anar de compres  anar a comprar
 anar de rebaixes  anar a les rebaixes
 anar de [anar de llest]  presumir de llest, etc.
 anar per lliure  per compte propi, etc.
 anorèxic  anorèctic
 apel·lar [transitiu]  apel·lar [intransitiu]
 apoplèxic  apoplèctic
 aport [ex. aport energètic]  aportació
 apreci  estima
 aprofitar [intransitiu]  aprofitar [transitiu]
 armamentístic  armamentista
 arriscar [intransitiu]  arriscar [pronominal]
 asfaltat  asfaltatge
 auspiciar  protegir, patrocinar, etc.
 avistar  veure, ullar, apercebre, etc.
 avistament  visió, etc.
 avortar [transitiu]  fer avortar
 banderí  banderó
 barco  vaixell
 berenar [transitiu: b. truita]  berenar de truita
 biombo  mampara
 bodega  celler
 bombeig  bombatge
 bombejar  bombar
 botar [tr.: botar la pilota]  fer botar
 botellón       —
 bronca  esbroncada
 burlar [transitiu]  esquivar
 caixa tonta      —
 cana  cabell blanc
 canós -a  amb cabells blancs
 carpetovetònic       —
 casc  àrea urbana
 caspós  antiquat, ranci, etc.
 cerca i captura  crida i cerca
 cessar [transitiu]  destituir
 cita  citació
 clonació  clonatge
 cobrar-se [p.e. vides]  segar [vides]
 coixera  coixesa
 colar [ser creïble]  ser creïble, passar [això no passa]
 col·lisionar  col·lidir
 conclau  conclave
 contemplar  preveure
 contravenir [tr. ex.: c. la llei]  vulnerar, contravenir a
 conversor  convertidor
 crucigrama  mots encreuats
 culebrón  serial
 culpabilitzar  culpar, acusar
 curat  adobat, assecat
 de cara a  [diverses]
 de per si  en si
 decimonònic  del segle XIX, vuitcentista
 desaigüe  desguàs
 desaire  afront
 desairar  afrontar
 desangelat  sense encant
 desgarbat  desairós, desmanegat
 despreci  menyspreu
 despreciable  menyspreable
 despreciar  menysprear
 dessaladora  dessalinitzadora
 dessalatge  dessalinització
 desvaloritzar  desvalorar
 dimitit [l’entrenador dimitit]  dimissionari
 dinar [tr. dinar mongetes]  dinar de mongetes
 dislèxic  dislèctic
 disseccionar  fer una dissecció, analitzar
 donar a entendre  fer entendre
 donar-se pressa  afanyar-se, fer via
 empast  empastament, obturació
 en contradirecció  contra direcció
 en entredit  en qüestió
 en l’actualitat  actualment
 en solitari  sol, tot sol
 encantar [intransitiu]  encantar [transitiu]
 encotillament  encarcarament
 engegar [tr. ex.: la mostra  engega demà]  començar, arrancar
 ensaladilla  ensalada russa
 ensumar-se [intuir]  ensumar
 escalfar [intransitiu]  escalfar-se
 esmorzar [tr. esmorzar truita]  esmorzar de truita
 esperpent  absurditat, horror, etc.
 estampida  desbandada
 estar de tornada  haver-ne vist de tots els colors
 estar sobre avís  estar advertit -a
 estatalitzar  estatitzar
 estela  deixant, rastre
 explosionar  explotar
 farol  fanfarronada
 farolejar  fanfarronejar
 farragós  embrollat
 flema  flegma
 flemàtic  flegmàtic
 forceig  forcejament
 formatejar  formatar
 forrar  folrar
 forro  folre
 fotomaton  cabina fotogràfica
 fugar-se  fugir
 fusteria metàl·lica  tancaments metàl·lics
 garbo  gràcia, etc.
 garrafal  majúscul, etc.
 gorro  gorra
 hemiplègia  hemiplegia
 humanitari -a [desastre, etc.]  humà -na
 irreconeixible  irrecognoscible
 jaquetó  jaca o geca, tabard
 liderat  lideratge
 lidiar  torejar
 llagrimal  llagrimer
 longeu -va  de llarga vida
 manada  ramat, esbart
 marabunta  invasió, multitud, etc.
 marejar la perdiu  fer voltes a la sínia, etc.
 maria  marihuana
 melena  cabellera
 melenut -da  cabellut -da
 membret  capçalera
 mimar  aviciar, amanyagar
 mimetitzar  imitar
 ministrable  aspirant a ministre, possible m.
 mitxelín  mulla, sacsó
 mullar-se  comprometre’s
 niqui  polo
 novatada  quintada
 nòvio -a  promès -a, xicot -a, etc.
 número [certes accepcions]  nombre
 octavilla  full volant
 okupa  esquàter
 olorar-se  ensumar, intuir
 optar a  aspirar a
 orgàsmic  orgàstic
 oscaritzable  capaç de guanyar un òscar
 pal de golf  bastó
 papanatisme  candidesa, etc.
 papilla  farinetes
 parafernàlia  aparat, etc.
 paraplègia  paraplegia
 parat -da  desocupat -da
 pas [deverbal de passar]

s’assegura el pas a la final

 ús de l’infinitiu

s’assegura passar a la final

 passar per [el futur passa per]  [diverses]
 passota  menfotista
 passotisme  menfotisme
 pastera o patera  barca
 pèlvic  pelvià
 penjar-se [un ordinador]  blocar-se
 per comptes de  en comptes de
 per la força  per força, a la força
 per lliure  pel seu compte
 per separat  separadament
 per últim  finalment
 perfecte [adv. ho fa perfecte]  perfectament
 perilla  barbeta, barbó
 peritació  peritatge
 petroler -a  petrolier -a
 pintar bastos  anar/venir mal dades
 pipa  gra de gira-sol
 plagat  infestat
 plínton  plint
 políglota  poliglot -a
 pònting  salt amb elàstic
 posavasos  rodal, sotagot
 postular-se  presentar-se, etc.
 postura  actitud
 postureig      —
 presidenciable  aspirant/candidat a president
 promocionar [intransitiu]  promocionar-se
 publicista  publicitari
 publicitar  fer publicitat de
 tecnologia punta  tecnologia de punta
 puro  cigar
 quiniela  travessa
 quiròfan  sala d’operacions
 rabiar  enrabiar-se, estar rabiós -a
 rabieta  enrabiada
 rajà  raja
 recapacitar  reflexionar, repensar-s’hi
 reconeixible  recognoscible
 recopilatori  compilació [f], de compilació [adj]
 recórrer [transitiu]  recórrer contra, posar recurs
 redactat  text, redacció
 refrendar  ratificar, referendar
 registrar  escorcollar
 registre  escorcoll
 regurgitar [tr. reg. el menjar]  fer regurgitar
 repercutir [tr. rep. la pujada  de l’IVA en el preu]  fer repercutir la pujada de l’IVA
 repostar  fer benzina
 repostatge  abastament, aprovisionament
 reticent  renitent, etc.
 revaloritzar  revalorar
 revelat  revelatge
 rigorositat  rigor
 rul·lo  bigudí
 rumorejar-se  córrer el rumor
 saharaui  sahrauí
 saltar pels aires  fer-se miques, anar-se’n en orris
 salvapantalles  estalvi de pantalla (Termcat)
 sarro  tosca
 segur [adv. segur que vindrà]  és segur que vindrà
 ser de [és de suposar/agrair]  s’ha de suposar/agrair
 sobrat -a      —
 solapar-se  encavalcar-se
 solera  tradició, etc.
 sopar [tr. què sopes?]  de què sopes?
 sordera  sordesa
 sortir al pas  desmentir, etc.
 sortir en tromba       —
 sortir per cames       —
 sublevació  aixecament, insurrecció, etc.
 sublevar  revoltar, aixecar
 suggerent  suggeridor
 talentós  [diverses]
 tancar files      —
 tancar-se en banda      —
 tenir taules  tenir talent
 tensionar  tensar
 tessitura  conjuntura, situació
 tetraplègia  tetraplegia
 tiet  oncle
 topo [vestit de t.]  vestit de rotlles o cercles
 torpedejar  torpedinar
 tortícolis  torticoli
 totterreny  tot terreny
 travesti  transvestit
 travestir-se  transvestir-se
 travestisme  transvestisme
 trencador  transgressor
 urgir [transitiu]  apressar, instar
 viking -a  víking
 vivencial  [diverses]
 vivenda  habitatge
 voràgine  efervescència, etc.
 xiringuito  baret, guingueta
 xiripa  xamba
 zulo  amagatall

 

A la taula següent es mostren aquells hispanismes que són admesos amb les marques ús restringit o col·loquial. No resta clar, però, en quins programes o moments es poden usar aquestes formes. En el llibre d’estil es parla de nivells de formalitat mitjana (entrevistes, tertúlies, debats, etc.) que admeten trets col·loquials. Creiem que es tracta d’una via de difusió d’hispanismes, molt rebutjats pels parlants sensibles a la correcció, esquivant la reacció que pugui venir. És la llengua col·loquial com a porta d’entrada cap a l’ús general (especialment amb paraules com alfombra, bolso, candau, despedir, decepcionar, disfrutar, gasto, invadir, làmpara, quarto, tonto, trajo, tuberia, xivato, xulo, etc.). Moltes de les paraules de la taula següent són mots d’argot específicament espanyols que sovint no tenen equivalent en català ni en altres llengües. Cal no fer un drama d’aquest fet ni de si en el seu lloc s’ha d’emprar un terme més neutre sense les connotacions del mot espanyol, com farien altres llengües. Les llengües no són  equivalències exactes entre taules de mots. En tot cas les paraules que oferim a la columna de la dreta són purament orientatives, car no és ara el nostre propòsit de trobar solucions definitives per a aquests problemes.

 

 

Hispanisme
Forma normativa
 alfombra  catifa
 amariconar      —
 amariconat -da      —
 anar de cul  [diverses]
 apalancar-se  escarxofar-se, etc.
 atontat -da  beneit i sinònims
 bitxo [el bitxo raro de la classe]  [el rar de la classe]
 bollera  lesbiana
 bolso  bossa
 brillo  de pressa, etc.
 cabreig  enrabiada, emprenyada, etc.
 cabrejada  enrabiada, emprenyada, etc.
 cabrejar-se  enfadar-se, emprenyar-se
 calbo  calb, cap pelat
 candau  cadenat
 canguelo  acolloniment, cagarrines
 canya [clavar canya]  donar branca
 carcamal  vellard, xaruc
 carinyo  afecte, rei -na
 carinyós -a  afectuós -a
 carrossa  antiquat
 cate  suspens
 catejar  suspendre
 cavall  heroïna
 coba  afalac
 currar  treballar
 cutre  xaró, etc.
 decepcionar  decebre
 despedida de solter  comiat de fadrí o solter
 despedir  acomiadar
 d’estranquis  d’amagat
 disfrutar  gaudir, xalar
 empollar  estudiar
 empollon  estudiador
 enrotllar-se  fer-se amic, etc.
 enterro  enterrament
 enxufar  col·locar (amb influència)
 enxufe  tenir enxufe: tenir bo/influència
 escaqueig       —
 escaquejar-se  desaparèixer, guillar
 flipada      —
 flipar      —
 fulano -a  en/na Tal
 gafe       —
 gasto  despesa
 guai       —
 guaperes  ben plantat
 guiri  estranger
 guripa  policia
 hortera  xaró
 horterada  xaronada
 hostiar  estovar, atonyinar
 invadir  envair
 ionqui  junkie
 làmpara  llum
 litrona  cervesa grossa
 macarra  macarró
 mandanga       —
 manguera  mànega
 marica  marieta
 maricó  gai
 mariconada       —
 mariconàs       —
 marxós -a  fester -a
 mono       —
 mono -a  macó, bufó, etc.
 novato -a  nou -va
 papanates  ximple, etc.
 parida  bajanada, favada
 pasma  policia
 patejar-se  córrer (tota la ciutat, p.e.)
 patxorra  ronseria
 pillo -a  murri -a
 pirat -da  grillat
 portar+temporal  fer [temps] que
 potra  sort
 quarto  cambra
 què tal?  com va?, etc.
 què va!  ca!
 quedar-se amb algú  ensarronar, etc.
 quinqui  pispa
 ratllar  atabalar, etc.
 recader  correu
 rotllo  aventura, ambient
 solteró -na  conco -a
 sostens  sostenidor
 talego  presó
 tinglado       —
 tio -a       —
 la tira  un munt
 tontejar  fer el beneit
 tonteria  beneiteria, beneitura
 tonto -a  beneit -a, etc.
 tortillera  lesbiana
 trajo  vestit
 trincar  aglapir, atrapar
 trullo  presó
 tuberia  canonada
 vacil·lar  bromejar
 virgueria  meravella
 xapar (la boca)  tancar
 xino [barri x., passar el x.]  bordell, etc.
 xivar  acusar, delatar, etc.
 xivatada  xerrada
 xivatar  xerrar, fer la xerrada
 xivato -a  espieta, xerrim, delator -a
 xoriçar  afaitar
 xoriço -a  lladre, pispa
 xuleria  fanfarroneria
 xulo -a  pinxo, fanfarró -a
 xurro  nyap
 xutar-se [anglohispanisme]  picar-se

 

Hispanismes a part, l’És a dir també promou diverses formes no normatives (dialectalismes, col·loquialismes, etc.), en qualsevol registre, llevat de les dues primeres de la llista següent, que tenen la marca ús restringit.

 

Forma promoguda
Forma normativa
 enrecordar-se  recordar-se
 enriure’s  riure’s
 esclar  és clar
 espaial  espacial
 oi tant  oh i tant
 sisplau  si us plau
 vànoa  vànova

 

I, finalment, tenim un capítol important de paraules excloses de la llengua dels mitjans de la Corporació. Porten les etiquetes ús inadequat i ús abusiu.  Les primeres són completament rebutjades i no s’hi senten mai. Les segones, a la pràctica, tampoc no s’hi senten (amb l’excepció dels adverbis en -ment, difícils de controlar), perquè suposam que són eliminades pels correctors, o bé aquests ja han ensinistrat els redactors i locutors a no usar-es. Realment és mal d’entendre que paraules com assolir, cercar, esmentar, gaudir, preocupar-se, quasi, succeir,tanmateix i altres, completament assumides pels catalanoparlants educats, puguin tenir tanta animadversió entre alguns professionals de la llengua.

 

Paraula exclosa per «inadequada»
Paraula utilitzada
 àdhuc  fins i tot
 aital  tal
 ans  abans, sinó que
 car  perquè, ja que
 ço  això
 d’antuvi  primer de tot, etc.
 de bell antuvi  idem
 ensems  alhora
 hom  [diverses]
 llur  el seu, els seus, etc.
 mercès  gràcies
 nogenysmenys  però, tanmateix, etc.
 perllongament  allargament, prolongació
 proppassat  passat
 propvinent  pròxim
 puix que  com que, tenint en compte que
 quelcom  alguna cosa
 romandre  quedar
 sengles  [diverses]

 

Paraula refusada per «ús abusiu»
Paraula utilitzada
 ambdós, ambdues  els dos, tots dos, les dues,…
 anit  ahir a la nit, aquesta nit
 argent   plata
 arranjar  arreglar
 assolir  [diverses]
 atès que  ja que
 cerca  busca
 cercar  buscar
 cigarreta  cigarret
 cloenda  clausura
 cloure  tancar
 colpejar  donar cops, etc.
 dempeus  drets
 endegar  engegar, començar, etc.
 envers  cap a, amb
 escaig  [diverses]
 esfondrar  enfonsar, caure
 esmentar  dir, anomenar
 espòs -a  marit, dona
 essencialment  sobretot
 excessivament  massa, gaire
 exclusivament  només, tan sols
 fruir  [diverses]
 gaudir  [diverses]
 mancar  faltar
 palès  clar, evident, manifest
 palesar  fer evident, evidenciar, etc.
 passa  pas
 per tal de  perquè
 permanentment  sempre
 plenament  del tot
 possiblement  potser
 posteriorment  després
 pràcticament  gairebé
 preferir  estimar-se més
 preocupar-se  amoïnar-se
 principalment  sobretot
 properament  aviat
 quant a  pel que fa a
 quasi  gairebé
 ràpidament  de pressa
 recentment  fa poc
 reeixir  tenir èxit, sortir-se’n
 restar  quedar
 seguidament  tot seguit, etc.
 sensiblement  força
 signar  firmar
 signatura  firma
 similar  semblant
 similitud  semblança
 sobtadament  de sobte, etc.
 solament  només
 sols  només
 sots- [ex. sotsdelegat]  sub [subdelegat]
 succeir  passar
 suficientment  prou
 tal vegada  potser
 tanmateix  però, tot i això, etc.
 tenir cura  cuidar
 tipus  classe
 totalment  del tot
 ultimar  enllestir
 únicament  només
 vers  cap a
9 comentaris

Reformar la normativa?

Publicam aquí l’article aparegut en el n. 41 de la revista Llengua i Treball (octubre 2015). Les limitacions d’espai d’aquella publicació de paper van exigir de fer una certa reducció del text original. Com que aquí no tenim problemes d’espai, oferim el text sencer.

 

Reformar la normativa? Parlem-ne

Ara es torna a parlar de reformar la normativa de la llengua catalana. És un flux de pressió constant sobre els responsables d’aquesta normativa, que espera aconseguir (i, de fet, aconsegueix) alguns resultats. Ens diuen que la normativa està desfasada, que la llengua del carrer no la segueix, perquè en alguns punts és difícil, complicada i inoperant. Però aquesta és una manera errònia d’abordar la qüestió.

Quan es va establir aquesta normativa, durant les primeres dècades del segle XX, el català tenia darrere uns quants segles de subordinació a l’espanyol (i al francès, a la part nord del país). Això tenia per conseqüències una llengua fortament interferida per l’espanyol i la manca d’un model formal assumit pel gruix de la població, atès que l’estàndard espanyol havia suplit el corresponent català en tots els àmbits en què un estàndard s’utilitza. El català era bàsicament un col·loquial fragmentat en nombrosos dialectes. Vam tenir la sort que sorgí un projecte clar de construcció d’una llengua nacional, no subordinada a l’espanyol i més en sintonia amb les solucions de les llengües europees —de les quals l’espanyol sovint se separa— i amb un model estàndard referencial al servei de l’expressió clara i de la comunicació funcional. La implantació social d’aquell model, ben diferent de la llengua del carrer, era difícil: era un moment en què no hi havia mitjans de comunicació de masses i l’ensenyament era en espanyol. Però el model va ser molt ben acollit per la societat culta catalana, que hi posà entusiasme i patriotisme, perquè era un model de llengua per a la dignitat del país. Amb aquell entusiasme i patriotisme, si haguéssim tingut escola i mitjans de comunicació com els d’ara, l’estàndard de Fabra i el seu entorn hauria avançat de manera extraordinària.

Interessa dir, i aquesta és una de les claus de la qüestió, que aquell projecte era progressiu, sobretot pel que respecta a la deshispanització. Una empresa tan gran i complexa forçosament s’havia de fer amb molt de temps. Calia avançar en el coneixement de la interferència —Fabra només en pogué desvelar una part—, i a mesura que avançava aquest coneixement, proposar i assajar solucions de genuïnitat, sempre trencadores i revolucionàries.

La dictadura de Franco va desbaratar aquell projecte  i el va ferir greument. Al final de la foscor, la codificació hi era, però la major part de la població la desconeixia. Calia pràcticament començar una altra vegada el procés d’implantació social. I ara hi havia una diferència important respecte del començament de segle XX: ara hi hauria l’oficialitat del català, l’ensenyament del català a l’escola —o simplement l’escola en català— i els grans mitjans de comunicació de masses. Les possibilitats eren immenses per a implantar i socialitzar la llengua —i la progressivitat— concebuda per Fabra. Però, com una desgràcia caiguda damunt el país, sorgí un moviment revisionista que, d’entrada, declarà inservible aquell model de llengua, i sobretot aquells principis, quan era el moment de popularitzar-los. Els revisionistes es feren els amos de pràcticament tots els mitjans de comunicació, i l’Institut d’Estudis Catalans començà a ballar a la corda fluixa fent concessions al «populisme» lingüístic alhora que intentava mostrar que el contenia. Sense aquell episodi, avui el català estàndard podria ser una llengua ben diferent, molt més alliberada de la subordinació, menys espanyola, més europea i més unificada internament.

La xerrameca de la llengua fàcil no té la més mínima base. El problema del català no és de triar entre unes solucions normatives o unes altres, sinó de manca d’ús, de subordinació i de manca de la normalitat social  necessària per a fer de les nostres normes quelcom tan fàcil o difícil com les de qualsevol llengua. Les normes són fàcils si s’ensenyen bé i si es vehiculen models per a imitar, sobretot en els mitjans. Si en aquestes darreres dècades els mitjans haguessin usat amb normalitat —en lloc de prohibir-los— mots genuïns com cercar, batlle i vaccinar, ara tothom diria cercar, batlle i vaccinar, com diem menys  o greuge, i no menos i agravi. Les solucions aparentment més utòpiques, vehiculades pels mitjans, esdevenen generals, naturals i fàcils. No hi hauria res més fàcil que usar les preposicions per i per a segons el significat, ara destruït per la nefasta mutilació de la segona davant infinitiu; i si un s’acostuma a usar les combinacions de pronoms tal com fan els valencians (li’l, li la, li ho, els el, els la, etc.), trobarà una complicació quasi insalvable el caos del col·loquial oriental.

Si s’ha de revisar la normativa, ha de ser per a aprofundir en els principis de genuïnitat i d’unitat. En tot cas, sense reformar res, i només fent una bona gestió de la normativa gramatical i sobretot del DIEC, seleccionant les opcions més genuïnes i convenients, ja es podria avançar enormement.

Cap comentari

Un Estat per a normalitzar el català

Alguns que miram una mica més amunt que els interessos de la butxaca tenim la convicció que una missió fonamental del nou Estat que s’albira és, d’una banda, convertir la llengua catalana en una llengua tan normal com el noruec a Noruega i, d’altra banda, reprendre el procés d’elaboració lingüística en clau nacional iniciat al començament del segle XX i desbaratat en els darrers trenta anys per un moviment de reducció localista i de reespanyolització, que ha actuat especialment en els principals mitjans de comunicació de la capital. Ni una cosa ni l’altra em semblen fàcils, vist el discurs sobre la llengua que s’està construint, però des de la fe en aquest poble crec que no hi pot haver lloc per a la claudicació ni la renúncia.

L’estatus jurídic de la llengua o les llengües en el nou Estat és un element clau que condicionarà l’assoliment dels dos objectius indicats. També el segon, encara que se’n parli poc o gens. No és l’únic factor: la política lingüística que practiqui l’Estat serà concloent, però aquesta política no es pot desvincular de l’estatus d’oficialitat lingüística, que la condicionarà decisivament.

Els defensors de l’oficialitat de l’espanyol han fornit un conjunt d’arguments que es mouen entre la mera estratègia —assegurar el suport de la població hispanoparlant al procés— i un discurs basat en la convicció de la bondat d’una Catalunya lingüísticament plural, presentada com a més democràtica i respectuosa que l’estatus d’oficialitat única. La impostura major ha consistit a associar l’oficialitat única del català al model espanyol o francès, com si aquella fórmula no fos la més normal arreu del món. La raó de l’estratègia parteix d’uns apriorismes molt simplificadors: l’atribució als hispanoparlants d’unes necessitats que ells no han formulat en cap moment i d’una incapacitat d’entendre que es podran sentir perfectament còmodes amb un tractament curós dels seus drets sense necessitat de comprometre el futur del català amb l’aventura cooficialista. Els qui invoquen la «Catalunya plural» com a fet irreversible i àdhuc desitjable sostenen que això no és incompatible amb una situació hegemònica del català. Si amb un Estat en contra hem avançat molt, diuen, és segur que més avançarem sense aquesta anomalia i amb un Estat a favor. Cal dir, però, que els avanços fets són sectorials i que, malgrat aquests, la pervivència del català amb els elements del context actual no és clara. Serà radicalment diferent en un context de doble oficialitat però sense un Estat en contra? Crec que una resposta afirmativa podria pecar d’un excés de confiança. Hi ha prou exemples de societats en què la llengua pròpia es troba en situació de precarietat sense l’existència d’un Estat hostil. Les forces internes també compten.

Per a mi la clau de la normalització del català és que l’espanyol cessi de ser la llengua sabuda per tothom i que el català agafi aquest rol. Un fet sociològic al servei del qual s’han de posar els instruments jurídics. Això requereix que l’espanyol no sigui més d’aprenentatge obligatori a l’escola —sí disponible per a aquells qui ho vulguin— i que un poderós sistema de mitjans de comunicació en català substitueixi el sistema espanyol actual. I també que el català sigui l’idioma usat sistemàticament per tots els representants del poder (funcionaris, jutges, policies). La població hispanoparlant ha d’anar diluint-se en un procés gradual, natural i tranquil. Amb dos o tres salts generacionals, com passa amb tots els fets migratoris en qualsevol país normal. La persistència d’una població massiva amb l’espanyol com a llengua d’identificació, afavorida pel fet que aquesta llengua fos oficial i pel seu ensenyament obligatori, podria significar el manteniment de les rutines actuals —que ja tendiran a durar— i la frustració de la normalització del català, tot i l’existència d’un Estat propi.

La planificació lingüística que ara debatem s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions que naixeran a la Catalunya independent. Per als primers, tots els quals pràcticament ja entenen el català, es pot arbitrar un sistema temporal de protecció dels seus interessos, garantint que puguin continuar els seus usos lingüístics tal com són actualment. Les noves generacions, siguin de llengua familiar catalana, espanyola, àrab o albanesa, tindran —han de tenir— el català com la llengua principal per a la seva interacció social. Si el català no és la llengua dels pares, l’aprendran ràpidament per immersió social —aquesta, autèntica— i la parlaran amb la mateixa competència que els fills de catalanoparlants. I la transmissió de la llengua familiar, si no és la catalana, durarà fins que ells vulguin. Se suposa que serà tal com succeeix a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat.

(Article publicat a la revista Lletres)

5 comentaris

Història d’un escàner i un món lingüísticament mal organitzat

Deixau-me, amics meus, que us conti un fet fresc, encara que només sigui per a desembalbir aquest blog, que, per manca de temps —circumstància que persisteix tossudament—, ha quedat lamentablement embarrancat.

En els meus ordinadors els programes són en català, llevat que la versió catalana no existeixi o que sigui impresentable, com la traducció catalana del Twitter. En aquests casos tinc els programes en anglès. Català i anglès conviuen, doncs, a la màquina en pacífica harmonia, sense conflicte i sense que cap altre assistent no convidat hi introdueixi cap element de discòrdia.

Ha succeït que un dia d’aquests vaig comprar un escàner de la prestigiosa marca HP, maco, petit i eficient, com ha de ser un estri d’aquests. El primer contratemps va ser que el programari que venia amb l’artefacte en un CD era en lapolla. Ja sabeu què diuen en aquesta llengua: Los territorios no pagan impuestos, los territorios no tienen derechos, los territorios —pràcticament— no existen. Sólo los ciudadanos. El territori espanyol sí que deu existir, perquè visquis en el punt que visquis d’aquest territori estàs condemnat a tenir el programari de l’escàner HP en lapolla, tant si vols com si no vols. Ara no hi ha ciutadans individuals, amb llengües diverses i amb  les seves preferències lingüístiques i la seva llibertat d’elecció de llengua. Fins i tot el ciutadà europeu o de l’espai Schengen, procedent de la part d’Europa que sigui i resident a l’espai Lapolla, haurà de menjar lapolla vulguis no vulguis.

Però com que hi ha Internet, globalització, etc., vaig pensar que l’anomalia monolingüe i territorialista podria ser resolta. Desinstal el programet i cerc la pàgina web d’HP que em permeti de descarregar el software desitjat. Meravella, hi és, i amb un menú desplegable que mostra una llista de llengües. Escull american English i programa per avall. La sorpresa ve quan llanç el programa: és en lapolla. Desesperat intent escriure a HP internacional però no veig la manera. Llavors escric un correu a HP España —en lapolla perquè m’entenguin— i, mira, em responen amablement, tot i que es veu que han hagut de fer consultes i ha passat un temps. Sospit que el fet no tenia precedents. Eso ocurre porque usted —fins i tot són educats— tiene el sistema operativo en español. Cambie la configuración del sistema, etc. etc. No senyora, el sistema operatiu és en anglès, però canviaré la configuració regional i faré creure a la pagineta que el meu ordinador viu a Minnesota, voltat de camps de remolatxa sucrera i blat de moro. De manera que vaig a la configuració regional i on diu Spain hi pos United States. Repetesc l’operació de baixada i instal·lació i, sorpresa, el programa continua parlant-me en lapolla. La mentida pietosa no ha servit de res. Ara sí que la cosa comença a ser desesperada, però faig un darrer intent. Em queda un darrer cartutx. Veig que hi ha una pestanya titulada format on hi diu Català. Desplegant el menú apareix una llarguíssima llista d’idiomes, com l’igbo, el k’iche, el konkani i altres que no tenia el gust de conèixer. Seleccion English (United States) i a veure què passa.  Nova descàrrega i nova instal·lació i, al·leluia, el programa ja funciona en anglès, tot i que amb algun pòsit misteriós, com l’expressió guardar en un archivo, que hi surt en un racó i que no em sé explicar. Potser seqüeles d’una instal·lació prèvia no acabada de netejar.

La història ha acabat bé i ja ho sabré per a una altra vegada. I, al fil de l’experiència, em deman algunes coses: què hauria passat si jo visqués a Andorra i el sistema operatiu, en anglès, tingués la configuració  country: Andorra, format: català? I què passarà en el nou Estat del Principat si algú descarrega aquest programari amb la mateixa configuració (canviant el nom de l’Estat)? Serà com a Andorra?

5 comentaris

Índex d’un santoral interromput (sanctus interruptus)

He pensat que podria tenir alguna utilitat fer un índex de tots els articles que vaig escriure sobre sants i altres herbes durant un grapat de mesos en aquest mateix blog. La sèrie va quedar interrompuda per manca de temps disponible, però potser algun dia la reprendrem. En tot cas, aquí teniu junts els enllaços a tots aquells articles, cosa que pot ajudar a facilitar-ne la localització per si algú tingués l’estrany pensament de llegir-los o rellegir-los.

La llegenda àurea

2 comentaris

Tres idees per a la política lingüística al nou Estat (o als nous Estats)

1. El català ha de ser la llengua oficial de l’Estat, obligatòria per tots els funcionaris, les administracions públiques i els mitjans públics. També ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. L’Estat ha de legislar a fi de normalitzar el català a tots els àmbits. L’occità i l’espanyol també han de tenir el rang d’oficialitat en els seus territoris (Vall d’Aran i comarques valencianes hispanòfones).

2. L’espanyol ha de ser curosament respectat, com altres llengües parlades al país, però no s’ha d’imposar a ningú. S’ensenyarà a les escoles per a qui ho desitgi. L’anglès ha de ser après obligatòriament per tots els escolars, juntament amb una segona llengua estrangera, que pot ser l’espanyol.

3. El català s’ha de convertir en llengua comuna i de cohesió social, per la qual cosa s’ha de considerar inadmissible que qualsevol persona que atengui el públic no utilitzi el català quan sigui interpel·lada en aquesta llengua.

13 comentaris

Jordi Pujol

Ahir vaig anar a la presentació de les memòries de Jordi Pujol, al centre de cultura de la presumpta Nostra. Per a sentir què diria l’autor, què dirien els acompanyants i què diria (o expressaria) el públic. Tot i que no tinc inconvenient a reconèixer que no he estat mai pujolista en excés. I que continuu sense ser-ho, malgrat que reconec els seus grans mèrits i malgrat que reconec que amb la seva “conversió” Pujol ha fet el darrer i més gran —impagable, si voleu— servei al país. Encara que l’independentisme de Pujol sigui el d’un independentista resignat que voldria no ser-ho. Independentista perquè no queda més remei, perquè allò que realment voldríem fer no funciona, que hi farem. Però, és igual, benvingut sigui.

El pujolisme pot haver estat bo per al Principat de les quatre províncies, però ha estat nefast per a la resta de la nació catalana. Em referesc a un dels ingredients essencials del pujolisme: el principi de desentendre’s des del Principat de la resta del país, allò de “no ficar-se” en les coses dels valencians i dels balears. No discutirem si és una tàctica pragmàtica ben intencionada i suposadament més eficient —alguns així ho manifesten— o un simple ja s’ho faran, perquè el resultat és el mateix. Postures errades per a una regió que té el deure moral de ser el motor de tot el conjunt. I no pens en desembarcaments estil Santa Ponça, sinó en una cosa tan simple com fer les coses tenint dins el cap els límits geogràfics de la nostra comunitat humana i dels nostres interessos. Potser —tot i que això és molt complex— un altre esperit hauria ajudat a fructificar una de les coses que més necessiten les Illes: l’arrelament d’una força política semblant a Convergència Democràtica de Catalunya, que alliberàs l’arxipèlag de les urpes del PP.

Cristòfol Soler féu una apologia del vell polític principatí. L’ex-president balear, que de tant en tant critica el desastre de la política lingüística que patim, va ser molt aplaudit (després de cridar Visca Mallorca i Visca Catalunya) per un públic que té molta facilitat per a oblidar que l’home encara pertany a la banda que perpetra el desastre. Soler li va enflocar a l’altre ex-president que en els tres volums de les seves memòries no hi surt ni una vegada la paraula Mallorca, si exceptuam les referències a un carrer de Barcelona. Pujol no s’ho esperava i va intentar reaccionar. Digué que havia conegut uns quants mallorquins, que anomenà amb dificultat, i cità uns quants topònims (el puig Major, Sóller), tot mirant Soler a continuació i esperant que aquest confirmàs que no l’havia espifiada. Però, d’altra banda, el subconscient li féu dir alguna vegada “aquí a Catalunya”, i no sembla que sigui un seguidor de Josep Guia.

El públic aplaudí Pujol amb fervor. És no sols l’estima per ell, sinó l’expressió d’un sentiment de lleialtat dels mallorquins al Principat i a una idea de pancatalanitat que, tanmateix, no surava en el discurs de l’homenatjat. És el mateix entusiasme dels mallorquins per a veure TV3, malgrat que aquesta cadena ofengui els illencs a cada moment. O, per dir-ho en els termes emprats abans, no es fica en les coses dels illencs. Un altre producte de la “no intervenció” pujoliana. La por de molts principatins de “immiscir-se” en els afers de les Balears  —si realment és por i no un simple fugir d’estudi— desconeix el fet que els recels anticatalans que hi pugui haver a les Illes no afecten ningú que realment vulgui unes illes en normalitat, i sí només els qui les volen subordinades a l’exterior. El ja s’ho faran dissimulat amb accions puntuals de “bona col·laboració” ha estat letal i ha generat dinàmiques letals per a una part del país. I ara està profundament enquistat en el Principat. Sort que arreu del país hi ha hagut i hi ha persones que són excepcions clamoroses i que han dut a terme les grans empreses nacionals: l’Institut d’Estudis Catalans, la Gran Enciclopèdia Catalana, Vilaweb, la Universitat Catalana d’Estiu o la Xarxa Vives, entre altres. Grans però poques. El ja s’ho faran és el gran enemic a combatre, pel bé de tot el país i també pel bé del Principat. Ara més que mai. No podem consentir que el nou Estat de Catalunya abandoni la resta de la nació a la seva sort (o dissort). Aquesta és una qüestió vital.

17 comentaris

Plans, plànols i planejaments. Una qüestió poc plana

Les llengües romàniques tenen un adjectiu procedent del llatí planus: en català plaplana; en francès planplane; en italià pianopiana. L’espanyol té la duplicitat de formes (culta i evolucionada) planoplana i llanollana. Aquesta paraula, substantivada i en forma masculina o femenina, significa també una extensió de terra plana (el pla de Mallorca, la plana del Rosselló). La mateixa substantivació és l’origen del terme de la geometria pla; en francès plan (que ha donat l’anglès plane), l’espanyol plano i l’italià piano. Fins aquí és molt senzill.

Pla, però, té un altre significat que cal separar dels precedents: la representació sobre un paper d’un edifici, ciutat, etc. D’aquí es passa al significat de ‘projecte, intenció’, amb tot el seu desenvolupament semàntic (pla urbanístic, hidrològic, pla d’estudis, pla de pensions, etc.). El terme que té aquest significat no procedeix, però, del llatí planus o planum, sinó que ha estat generat pel francès i d’aquesta llengua ha passat a les altres, segurament en el segle XVIII. En francès inicialment era plant, derivat de planter, és a dir, dibuixar la planta. Per semblança amb plan (de planus) es va transformar en plan, i aquesta forma es va difondre a les llengües europees, coincidint o no amb la paraula que cadascuna tenia per als conceptes del paràgraf precedent: anglès plan, espanyol plan o plano, italià piano, portuguès plano, alemany Plan. Notem que per al terme procedent del francès (amb els dos significats de representació gràfica i projecte) l’italià, el portuguès, l’anglès i l’alemany només tenen una paraula per als dos significats (pianoplanoplan i Plan respectivament) mentre que l’espanyol i el català en tenen dues (espanyol plano i plan, català plànol i pla). Amb la particularitat que la forma pla també té el significat de ‘plànol’.

Ens interessa aquesta curiosa dualitat de l’espanyol, que ha induït la dualitat corresponent en català. Sembla que per a la noció de ‘representació gràfica’ l’espanyol inicialment usà les dues formes, plan i plano. Així, en el Diccionario de Autoridades (1737) trobam els dos mots amb definicions pràcticament equivalents. “Plano: El disseño, planta ù descripción de alguna Plaza, Castillo, Ciudad, campamento ù otra cosa semejante, descripto ù delineado en el papel.” I “Plan: Se llama tambien la delineación ù descripción de la postura horizontal de alguna cosa, exército ù otra cosa, en que se ve como en un mapa.” Amb el temps s’acabaria imposant plano, adaptació normal de l’espanyol al plano preexistent, però la variant no adaptada plan continua als diccionaris acadèmics fins a la darrera edició (“plan: representación gráfica de un terreno o de una construcción”, 1992). La paraula plan, en el sentit de ‘projecte’, és posterior: la trobam per primer cop en el diccionari de la RAE a l’edició de 1884, si bé l’ús havia de ser més antic. En el català parlat del segle XIX segurament no es troba altra cosa que plano i plan, adoptats tots dos de l’espanyol. Tanmateix, el diccionari de Pere Labèrnia (1865), a part del pla derivat de planus, porta l’entrada plan (no pla), amb els dos significats de ‘representació gràfica’ i de ‘projecte, intenció’. “Plan: dissenyo, modelo ó descripció de alguna plassa, etc. marcada en lo paper […] || Projecte.” Amb el segon significat (‘projecte’) diu Coromines que es va dir plan fins al voltant de 1920. El plan s’ha acabat catalanitzant encertadament en pla, i el plano dels arquitectes va acabar convertit en un plànol catalanitzat amb la terminació -ol, com tants de castellanismes (bàndolbonítolnínxol, etc.). Faríem molt bé de prescindir d’aquesta forma aberrant i usar únicament pla, tant per al projecte com per al disseny gràfic. I que no ens diguin que la distinció és útil. Poc necessària ha de ser si no la practica cap llengua europea, com hem vist abans.

De les paraules de la família de pla ens interessa especialment el verb planejar. Tenim un planejar derivat de l’adjectiu pla, documentat d’antic i sobre el qual no hi ha res a objectar. El fuster planeja la fusta, és a dir, la treballa amb la plana i la fa plana. És un verb paral·lel a tornejar, és a dir, treballar amb el torn. El pagès planeja la terra, és a dir, li passa una post després de llaurar per a fer-la plana. Planejar també és un verb intransitiu amb el significat de ‘tenir forma plana’ i s’aplica a un lloc o a una extensió de terra (en aquella contrada el camí planeja). Aquest és un dels significats més genuïns dels verbs formats amb el sufix –ejar: ‘comportar-se com a’ o ‘fer com si’ (comparem amb pobrejarverdejarbravejar, etc.). Un altre planejar és el que es relaciona amb el pla ‘projecte’ (planejar les vacances, planejar un viatge). Coromines ens diu que “fer un platenir un plaplanejar (projectar) són expressions de bon sabor català, històricament ben recents en la nostra llengua”. Però malgrat aquest curiós “sabor català”, tot seguit afirma que “es poden reemplaçar, sense cap pèrdua i amb gran avantatge, per altres expressions més castisses i generals, com fer comptes de“. Nosaltres no tenim res a objectar a les expressions fer un pla o tenir un pla. Què hi podríem objectar? Però sí que creiem que planejar és un d’aquests castellanismes moderns —ben recent, tal com diu Coromines— que responen a la imitació de la gran productivitat en espanyol del sufix –ear. Verbs espanyols d’aquest tipus, que no tenen cap dels matisos o valor semàntic del nostre sufix –ejar, ens han infestat el català en temps recents: bloquear, bombardear, bombear, bucear, capitanear, cartearse, colorear, costear, formatear, gasear, olfatear, pedalear, piratear, piropear, plantear, putear, rastrear, sermonear, simultanear, sondear, sortear, tantear, teclear, telefonear, torear, torpedear, trajear, tutear,  veranear, etc. Els diccionaris tenen el bon criteri d’excloure de planejar el significat de volar (un ocell) sense moure les ales o (un avió) amb els motors apagats; significat que es fa correspondre al verb planar, seguint el model del francès planer i fugint de l’espanyol planear. Però ens queda el planejar de ‘fer plans’, paraula de mala fila que no surt als diccionaris del segle XIX (vegeu Labèrnia) i que trobam per primer cop al diccionari Fabra. Segurament un error degut al poc coneixement que es tenia en aquell moment del funcionament del sufix –ejar i de la interferència en aquest punt. Una qüestió que continua essent fosca i reclama un estudi en profunditat. I una bona planificació de l’ús recomanable.

9 comentaris

Sobre la traducció catalana de Twitter

Ja tenim Twitter en català, de la qual cosa ens felicitam tots els qui volem la normalitat plena de la nostra llengua. Però feta la felicitació cal examinar de seguida la qualitat de la traducció, perquè no sols ho volem tot en català, sinó que, seguint la nostra mateixa tradició estandarditzadora de la llengua, hem de fer de la qualitat lingüística una bandera inamovible.

La traducció catalana de Twitter no és satisfactòria. El primer motiu és la manera com s’ha fet: amb la participació d’un ampli col·lectiu de voluntaris, plens de bona voluntat però en la seva majoria sense els coneixements i la preparació tècnica necessaris. D’això n’és responsable la companyia, que és qui ha decidit com fer les coses, no els voluntaris, que han fet el que han pogut. Cinc mil persones per a fer una traducció d’unes quantes pàgines és fora de tot sentit. La societat catalana hauria de demanar a Twitter una traducció feta per experts. I si el problema és econòmic (només pensar-ho em fa riure), qui això escriu estaria disposat a fer la traducció de manera gratuïta. Fins allà on sigui capaç de fer-la, però sempre es pot demanar ajuda a col·legues solvents.

La terminologia de Twitter és complicada. En totes les llengües hi ha intenses discussions entre els experts, de vegades difícils de resoldre. Què no passarà en una llengua sotmesa a una forta interferència d’una altra, com és el català, i més tenint en compte que el debat sobre aquesta terminologia fins ara ha estat pràcticament nul.

Dels diversos punts que han sortit a rotllo —i més que en sortiran— em centraré ara en les paraules tuit i tuitejar, adoptades ara com ara per la versió catalana de la interfície.

Els mots anglesos de partida

Tweet és una paraula anglesa que es refereix al crit de l’ocell o del poll i és un mot de formació onomatopeica. I supòs (per les dates de la documentació) que el verb to tweet (‘piular’) surt del substantiu. En anglès també hi ha una altra paraula pròxima que és el verb to twitter, que també es refereix a un so emès pels ocells, entre altres significats. I encara el verb to twit, que significa ‘fotre-se’n’ (d’algú). Del verb to twitter els creadors de Twitter tragueren la denominació de la seva invenció, tot i que a cada un dels miniposts els diuen tweets. Amb aquesta complexitat lèxica i semàntica els anglòfons també tenen els seus dubtes i els seus debats terminològics; no solament els catalans. Per exemple, no era del tot clar si el verb corresponent a ‘escriure tweets’ havia de ser to Twitterto tweet o to twit, ni fins i tot si aquestes paraules han d’anar en majúscula o minúscula. L’anglès té una facilitat extraordinària per a convertir noms en verbs sense cap canvi de forma, però si aquests verbs deriven d’un nom propi cal escriure’ls en majúscula. Un tweet famós va ser aquell que deia “To twit or to tweet: that is the question”. Amb tot, Twitter ho ha resolt amb els verbs to tweet i to retweet i això és definitiu. Aquests mots no dupliquen la t final quan aquesta va en posició interior de mot: tweeted, retweeted, tweeter (el qui fa tweets).

Traducció o adaptació

Aquesta és la primera qüestió que s’ha d’abordar, i que s’ha abordat en altres llengües. La traducció catalana dels termes to tweet, tweet (substantiu) i tweeter (el qui fa tweets) és piular, piulada o piulet i piulador. El Termcat, crec que erròniament, va decidir de promoure la traducció (piular i piulada), segurament amb la intenció, còmoda i expeditiva, d’esquivar tots els problemes de l’adaptació. Però la traducció ens porta a un dels errors que es poden fer en terminologia: la separació del català de la unanimitat de les llengües europees. No oblidem que la voluntat de coincidir amb aquesta unanimitat ha estat un dels criteris conductors de la terminologia catalana d’ençà de Pompeu Fabra, i així ha de continuar essent. Malgrat que en alguna llengua s’ha assajat la traducció, en la interfície de l’aplicació, que és la que determinarà els usos finals de la gent, cap llengua europea —almenys les més importants, que hem examinat— no fa la traducció dels termes anglesos sinó que els adapta (o simplement els adopta), i així aquests termes esdevenen universals. Els terminòlegs del Quebec, sempre moguts per una pruïja de distanciar-se de l’anglès i de francesitzar-ho tot, han promogut les traduccions gazouiller (piular) i gazouilli (piulada), termes que s’usen en alguns mitjans però que no han tingut gens de succés a França. En aquest país i a d’altres de llengua francesa, els termes usuals són el verb tweeter i el nom tweet, que són els que usa l’aplicació. Una tercera opció, proposada finalment per l’Office de la Langue Française, del Quebec, és l’encunyament de termes independents. L’Office proposa en concret microbloguer (per a l’anglès to tweet) i micromessage, microbillet, microtext o message per al substantiu tweet. Creiem que piular i piulada poden ser admesos en el llenguatge col·loquial, on tindran —ja tenen— força expressiva i fins i tot un poc lúdica. Però fora d’aquest registre, i en concret a la interfície de l’aplicació, l’ús de piular, repiular, piulada i piulador fan riure i sonen ridículs. Tampoc no creiem que l’encunyament d’un nou terme a l’estil de l’Office quebequès sigui ni previsible ni estrictament desitjable. Els termes universals anglesos són neutres, a més de precisos i àgils. Igual que ho són els termes blog  i post, que el Termcat proposa de desfigurar en el primer cas i de substituir pel castellanisme apunt en el segon. I que no pateixi ningú per l’anglicització: d’aquí a poc temps tots aquests termes passaran a la història del lèxic, després que els estris corresponents siguin substituïts per uns altres.

Tuitejar és inadmissible

És inadmissible pel sufix –ejar. Tots els neologismes que contenen aquest sufix solen ser simples calcs de l’espanyol. Tot i que en català hi ha el sufix –ejar (com en italià hi ha –eggiare), el sufix normal per a formar verbs a partir de substantius de manera neutra és –ar. En català i en totes les llengües romàniques menys el duet espanyol i portuguès. De la mateixa manera que de telèfon surt telefonar (paraula miracle que s’ha salvat de l’espanyol telefonear), en català genuí cal dir blocar (no bloquejar), boicotar (no boicotejar), bombar (no bombejar), bombardar (no bombardejar), boxar (no boxejar), pedalar (no pedalejar), sabotar (no sabotejar), sondar (no sondejar), formatar (no formatejar), etc. El fet que una bona part d’aquestes paraules hagin estat introduïdes als diccionaris no els lleva el caràcter d’hispanisme, ni tampoc el fet que siguin profusament utilitzades en els nostres espanyolitzats mitjans de comunicació. En català el sufix –ejar té uns usos i uns valors especials: entre altres coses serveix per a formar verbs que signifiquen “comportar-se com” (barcelonejar és parlar o fer una altra cosa igual que els barcelonins).   Els verbs acabats en -ejar també es refereixen a  una acció repetida intensament: guspirejar (emetre una guspira, i una altra i una altra); empentejar (donar una empenta i una altra i una altra). I encara que algú pot escriure molts de tweets, només es necessita un verb que expressi l’acció de manera neutra. Igual que un pot telefonar moltes vegades seguides i això no tindria per què justificar una forma telefonejar.

L’adaptació dels anglicismes tweet i to tweet

Aquesta és la part més complicada, sobretot pel que fa al verb. Per al nom proposaria l’adopció simple de l’anglicisme (tweet), que s’afegiria a altres anglicismes que no s’han adaptat gràficament per un rebuig de la llengua a aquesta adaptació (com web, wifiwhisky o twist). És el que fan la majoria de llengües. L’adaptació del verb és més complexa, per l’existència de la dualitat de formes Twitter (amb i i doble t) i tweet (amb doble e i una sola t). En francès l’aplicació de Twitter ho ha resolt creant el verb tweeter, que surt de combinar l’arrel anglesa intacta amb els morfermes verbals francesos. El verb tweeter ha estat incorporat a la versió del 2012 del Robert il·lustrat. Amb tot, hi ha qui pensa que la forma twiter o  twitter fóra millor, i sembla que el Robert ha anunciat la modificació per a una pròxima edició. En portuguès també s’afegeix el sufix -ar a tweet, i en surt tweetar.

La interfície italiana parla de tweet (substantiu) i de twittare (verb). No hi ha correlació formal entre les dues paraules, i la segona sembla induïda per Twitter [addenda, abril 2016: això s’ha canviat, i ara en lloc de twittare es diu simplement tweet]. La traducció també deu ser “assembleària”. Igual que ho deu ser l’espanyola, en què es fan servir els termes tweet (substantiu) i twittear, amb una poc hispànica doble te.

En català tenim, a més, una qüestió prosòdica que cal no oblidar. L’adaptació dràstica tuit i tuitar obliga a pronunciar aquestes paraules amb diftong decreixent, és a dir fent forta la u i no la i (com cuit i lluitar, en català comú [ˈkujt] i [ʎujˈta]). La pronúncia normal de tweet no és [ˈtujt] sinó [ˈtwit], si bé deu haver-hi parlants que diuen [tuˈit], aplicant la prosòdia catalana (en català el diftong creixent només existeix després de les consonants q i gpingüí–). El Termcat, que sobre aquesta problemàtica només ofereix una simple fitxa, fa esment (sense definir-se) de les grafies tuit i tuït. Però nosaltres creiem que aquestes adaptacions són forçades i no recomanables. Cal no portar les adaptacions gràfiques dels anglicismes a l’extrem. Hi ha moltes paraules no adaptades i no passa res. A tots ens resultaria violent veure escrit uisqui o tuïst. I oi que trobaríem ridícul escriure ueb o uifi, amb la curolla de fer-los més catalans?

En conclusió, el nom tweet i el verb to tweet es resisteixen a l’adaptació gràfica en català, i caldria deixar el primer en la seva forma original, com fan totes les llengües d’alfabet llatí, excepte l’espanyol (malgrat que la interfície espanyola de Twitter digui tweet, tuit ha estat incorporat al DRAE i és d’ús general). No solament per la resistència a l’adaptació sinó per l’aplicació del sa principi de la universalitat en la terminologia. I per a la forma verbal no hi hauria d’haver cap inconvenient a formar el verb tweetar a partir del nom tweet i els morfemes verbals normals.  També el posterior retweetar. I si el darrer no agrada, bé que també es pot dir fer retweet.

 

PS. També consider un error el fet que la interfície en català doni a l’usuari el tractament de tu. En aquest punt el Twitter català s’ha separat del bon gust i el bon criteri seguits per Google, WordPress i moltes altres aplicacions, que usen el tractament tradicional català de vós. Caldrà explicar a la nostra gent que el mimetisme vers la societat espanyola (tan diferent en algunes coses) en la qüestió dels tractaments és un fet immens d’assimilació cultural. Però això requereix un altre article. O uns quants.

 

7 comentaris

Pàgina següent »