«Santa Assumpta»

Malgrat el títol irònic, avui no hem de parlar de cap sant, perquè avui no és el dia de cap sant. Avui és el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu, o, dit més popularment, la Mare de Déu d’Agost. A diferència dels sants vulgars i corrents, la Mare de Déu, per ser qui és, té dedicades una tracalada de festes (vegeu l’article «El Dolç Nom de Maria», 12 de setembre, on també detallarem la vida de Maria de Natzaret), però n’hi ha quatre que són les més destacades: la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu (primer de gener), l’Anunciació (25 de març), l’Assumpció (15 d’agost) i la Immaculada (8 de desembre).

Avui, dia de l’Assumpció, la religió cristiana celebra el fet, o més aviat la creença, que la Mare de Déu, de nom civil Maria de Natzaret, després d’acabar la vida en aquesta terra, va pujar al cel, on encara resideix. Igual que, un poc abans que ella, ho va fer Jesús, el seu fill. La diferència és que Jesús va fer una ascensió, és a dir va pujar per ell mateix, i Maria va tenir una assumpció, és a dir va ser «xuclada» pel cel, o, dit més finament, va ser assumida. Amb motiu d’aquest episodi hi ha moltes dones que es diuen Assumpta o Assumpció.

És possible que la festa d’avui tingués per base una festa romana dedicada a celebrar l’acabament de les collites, després del qual la terra «es mor» i reposa com la Mare de Déu. I tornarà a rebrotar el mes que ve, en què vindrà la festa de la Mare de Déu de Setembre. Però la relació de la festa d’avui no és sols amb una celebració romana, sinó també amb el culte a diverses divinitats femenines que representen la Mare Terra, adorades per cultures antigues.

L’Assumpció de Maria és un dogma de fe que va ser establit pel papa Pius XII el 1950 amb la constitució Munificentissimus Deus,  emparant-se en un altre dogma, el de la infal·libilitat papal, decretat el 1870 pel concili Vaticà I. Fa dos dies, com aquell que diu. Ara bé, el dogma deixa oberta una qüestió sobre la qual hi ha idees per a tots els gusts: si Maria es va morir o no. Si es va morir, hagué de ressuscitar, perquè ningú en el cristianisme no imagina que l’assumpció de Maria va ser l’assumpció d’un cadàver. Què faria un cadàver en el cel? Tanmateix l’haurien hagut de ressuscitar allà. De manera que en qualsevol cas Maria va ser assumida viva.

Malgrat que el dogma és modern, la creença en l’Assumpció de Maria és molt antiga. Començà a l’Església d’Orient cap al segle IV. La festa ja se celebrava en el segle V i va ser fixada oficialment en el 15 d’agost per l’emperador Maurici al voltant de l’any 600. En digueren festa de la Dormició de la Mare de Déu, atès que adormir-se té en el cristianisme el significat simbòlic de morir. Els cristians orientals creuen que Maria va morir i tot d’una la seva ànima va ser transportada al cel. Tres dies després va ressuscitar i el cos va ser assumit per a reunir-se amb l’ànima. La creença és que al tercer dia de morta van trobar la tomba buida, sense res més que el sudari. Aquesta tomba, situada a Jerusalem, al Mont de les Oliveres, és venerada cada any per multituds, i el sudari va ser enviat a Constantinoble, on es guarda a l’església de Nostra Senyora de les Blanquernes. Altres, seguint un text escrit per una monja visionària dels segles XVII i XVIII, creuen que Maria va morir a Efes (Turquia), a una casa coneguda com la Casa de Maria, perfectament conservada i objecte de gran veneració. Segons aquesta creença, la mare de Jesús fou assumida al cel en aquesta casa.

A occident la festa de l’Assumpció, ja amb aquest nom, es va començar a celebrar en el segle VIII i va ser declarada oficial pel papa Lleó IV en el segle IX. Ja hem dit que el dogma va ser proclamat per Pius XII, molt més tard. Molts de catòlics creuen que la Mare de Déu va morir i després va ressuscitar, i que després va ser assumida en cos i ànima. Altres creuen que va ser assumida sense passar per la mort. Vista la controvèrsia, no sobta que no hi hagi una gran festa de la resurrecció de Maria, com hi ha la de Jesús. Entre els protestants hi ha molta divisió d’opinions. Els anglicans van fer desaparèixer la festa en el segle XV, i el 15 d’agost es convertí en la festa de la Mare de Déu tout court.

De tot el que hem dit fins ara es dedueix que en el cel, que no sabem on és però que sempre s’ha pensat que és «allà dalt», per damunt els núvols, hi ha éssers immaterials, com Déu, els àngels, els arcàngels, les ànimes dels sants i les dels no sants que han fet bonda, i dues persones que tenen cos. Només dues persones: Jesús i Maria. I què hi fan dos cossos, tots sols, enmig de tanta ànima? I aquests dos cossos, estan sotmesos a les lleis que governen la matèria viva? Tornen vells? L’Església té resposta per a tot i diu que no es tracta dels cossos físics que tenien a la Terra sinó de cossos glorificats, és a dir, cossos que no envelleixen, que no mengen, que no tenen malaties ni fan pipí ni caca.  No sabem si també ho seran els cossos de tots els mortals una vegada que s’hagin reunit amb l’ànima, després del Judici Universal, i gaudeixin —si surten absolts d’aquest judici— de la vida eterna en el cel, o potser a la Terra convertida en paradís. El cristianisme és una mica complicat, però no és problema: basta que ho entenguin els bisbes i capellans, que se suposa que ho entenen.

Una antiga tradició d’aquest dia, escampada per tots els Països Catalans, consisteix a exposar a les esglésies, sobretot les de titularitat mariana, el llit de la Mare de Déu. Consisteix a muntar un llit o un túmul damunt el qual jau la imatge de la Mare de Déu dormida o morta, que ja hem dit que això no ha restat gaire clar. Sol tenir aspecte monumental, amb columnes, dosser, àngels i voltat de cossiols amb alfabegueres o bellveures. És costum dels feligresos d’anar a visitar aquests llits. L’origen es troba en el segle XVI i es relaciona amb les processons que es feien al voltant de les catedrals o les parròquies. A Barcelona tenien anomenada els llits de les parròquies de Santa Maria del Mar i del Pi. El costum era que les dones anaven a clavar agulles de cap al coixí de la Mare de Déu amb la creença que després de recuperar-les serien preservades del mal de cap. A Mallorca les dones competien per a cultivar les millors alfabegueres per a adornar el llit, igual que també ho feien a València. En un principi els llits eren els de les cases nobles, que es deixaven a les esglésies per a aquests dies. Hi havia competència, car era tingut per un privilegi dormir a un llit on havia jagut la Mare de Déu. El costum té avui plena vitalitat a Mallorca, tant a Palma com a les viles, en algunes de les quals, com Montuïri, ballen els cossiers.

Un esdeveniment singular del dia de la Mare de Déu d’Agost és el Misteri d’Elx, una representació litúrgica teatral que se celebra a la basílica de Santa Maria i que recrea la mort, assumpció i coronació de la Mare de Déu. La llegenda en situa l’origen en la conquesta cristiana d’Elx del 1265 i també en la troballa de la imatge de la Mare de Déu dins una caixa de fusta el 1370, però la documentació en situa el començament en el segle XV. El Misteri, que dura dos dies, és una de les mostres de teatre religiós medieval més interessant que es conserven, del punt de vista literari i musical, i ha estat declarat patrimoni de la humanitat. Naturalment, la Mare de Déu Assumpta és la patrona d’Elx.

També és la patrona d’Amposta, Badalona, Camprodon, Cubelles, Manlleu, Martorell, Mataró, Montmeló (al Principat); Llucalcari, Palmanyola i Sineu (a Mallorca); Elx,  Traiguera i altres (País Valencià), etc. Al voltant de dues-centes viles celebren avui la festa major. A València el dia de l’Assumpció es fa una processó al voltant de la catedral, que és la més antiga de la ciutat. La Mare de Déu d’Agost és —o era— també la patrona dels flassaders, velers (fabricants de vels) i teixidors de seda. I fins i tot de les pentinadores i d’unes dones antigament dites belleres, que avui diríem estéticiennes.

A Sineu, el 2003 els joves de la vila, insatisfets amb les festes patronals tradicionals, van començar un divertiment que ha esdevingut una gran neofesta, que ha estat definida com la festa més friki dels Països Catalans: la festa del Muc (escrit «fricament» Much). El nom parteix d’un bou (el Muc) de la llegenda o rondalla del Muc del puig de Reig. Segons aquesta llegenda, dins aquest puig hi ha un tresor i per a treure’l, s’han de fer tres vol­tes a la muntanya amb un glop d’oli verge dins la boca a les dotze de la nit. Si n’hi hagués cap que acabàs de donar la tercera volta, tot d’una li sortiria un bou amb una candela encesa damunt cada banya, que es posaria a córrer i no s’aturaria fins arribar a un caramull d’una cosa negra. El bou hi ensopegaria, li caurien les candeles i calarien foc a allò negre, que faria un gran tro  i tornaria un caramull de dobles de vint. El Muc, un home amb un caparrot de bou, i la Muca són els protagonistes de la festa, que és una paròdia d’elements diversos, dels sanfermins de Pamplona fins als Jocs Florals. O l’enqüentro entre el Muc i la Muca, rèplica de la processó de l’Encontre del dia de Pasqua de Resurrecció. Una multitud vestida de color de rosa inunda la vila de Sineu que esdevé de cada any més petita. Vistes les dimensions de la neofesta, el 2018 la Mare de Déu i el Muc han fet un pacte de no agressió i el segon s’ha traslladat a un dia pròxim.

No sé quina extensió han tingut en el nostre país els noms Assumpta o Assumpció. A Mallorca sembla que són força moderns, més Assumpta que Assumpció. Les poques que es diuen Assumpció poden fer servir l’hipocorístic Ció. Aquest nom tampoc no ha generat toponímia, però la festa ha creat una abundant fraseologia: per la Mare de Déu d’Agost a les 7 [ara les 9] ja és fosc; dormir més que la Mare de Déu d’Agost; de Mare de Déu a Mare de Déu [del 15 d’agost al 8 de setembre], calor greu; per l’Assumpció cireres en abundor; per l’Assumpció sembra el meló; pluja per la Mare de Déu d’Agost, any de most; per la Mare de Déu del llit tan llarg és el dia com la nit, etc.

Molts d’anys a les Assumptes i Assumpcions, als sineuers i a totes les viles en festa.

 

1 comentari

Santa Clara

Avui és Santa Clara. Santa Clara d’Assís, fundadora de les monges clarisses. Algú dirà que era ahir, i, en efecte, oficialment i d’ençà del 1969 era ahir. Però segons la tradició que nosaltres seguim, que en aquest cas va del 1255 al 1969 —no és poca cosa—, Santa Clara és avui. A més, així no llevam protagonisme a santa Susanna, que celebràvem ahir. La protagonista d’avui va néixer el 1194 a Assís, una vila italiana de la regió d’Úmbria. El seu nom era Chiara Offreduccio i era la filla gran d’un comte anomenat Favorino i de la seva dona, Hortolana, una altra noble i dona de gran devoció cristiana. Família potent que tenien un palau a Assís i un castell a «foravila». Tenia dues germanes dites Beatriu i Caterina. La primera és beata per tradició i la segona, amb canvi de nom, és santa Agnès d’Assís. El nom de la nostra santa d’avui no té cap complicació: procedeix del llatí clarus clara, que significa ‘clar’ i també ‘brillant’ i ‘cèlebre’.

De jove Clara ja va tenir clar que no anava de matrimoni i en aquest aspecte trencà la línia seguida per la noble família. A 18 anys va sentir predicar sant Francesc a l’església d’Assís i hi restà enganxada. El Diumenge del Ram de 1212 va fugir de ca seva amb una tia i un altre company i se n’anà a reunir amb sant Francesc on aquest residia, que, com explicam en parlar del sant, era al convent i a l’església dits la Porciúncula, prop d’Assís. Francesc, després de tallar-li els cabells i canviar-li el ric vestit per una simple túnica i un vel, la dugué a un convent benedictí. Son pare la va anar a cercar amb la intenció de tornar-la a casa i preparar-li un matrimoni, però ella fort i no et moguis només insistia que no volia altre marit que Jesús. Passà a un altre monestir benedictí, on també ingressà la seva germana Caterina, que agafà el nom d’Agnès, i acabà a l’església de Sant Damià, que Francesc havia rehabilitat uns anys abans. Allà hi anaren altres dones, amb les quals muntà una petita comunitat, dita les Dones Pobres de Sant Damià, amb una regla donada per sant Francesc. Al grup s’hi afegiren la germana Beatriu i la mare, Hortolana, a més de Caterina, que ja s’hi havia afegit abans. La comunitat anà creixent, i Clara hi esdevingué la líder indiscutible. Era una comunitat de clausura, en què les monges, sempre tancades al convent, pregaven, feien algunes feines, anaven descalces, dormien enterra, no menjaven carn i es mantenien en total silenci. En un principi la comunitat era dirigida per Francesc fins que el 1216 Clara va ser nomenada abadessa. Clara va ser la primera dona que escrigué la regla del seu orde i batallà contra intents del papa de rebaixar el rigor de la pobresa autoimposada a les monges. El 1224 l’exèrcit de l’emperador Frederic II assetjà Assís. Clara sortí amb un ostensori —dit vulgarment custòdia, que és una peça feta d’un metall preciós on s’exposa el Santíssim Sagrament o hòstia consagrada—, del qual sortí una llum que encegà els assetjadors, que presos de pànic se n’anaren per on havien vingut. Malalta durant un bon grapat d’anys, morí l’11 d’agost de 1253, a 59 anys. Fou enterrada a l’església de Sant Jordi d’Assís. El 1255 va ser canonitzada per Alexandre IV i poc després Tomàs de Celano va escriure la seva biografia. El 1263 l’orde fundat per Clara passà a dir-se Orde de Santa Clara, i el 1260 s’acabà la construcció de la basílica de Santa Clara, a Assís, començada l’any de la canonització. Les restes de la santa foren col·locades sota l’altar major i el 1872 van ser traslladades a una tomba a la cripta del temple.
La santa és representada amb l’hàbit de les clarisses —tot castany amb toca blanca i vel negre— amb els atributs del bàcul d’abadessa i l’ostensori que operà el miracle davant les tropes de l’emperador. És patrona dels clarividents, dels orfebres i del bon temps, cosa que interessa navegants i pescadors. És tradició que les dones que s’han de casar duguin ous a Santa Clara perquè no plogui el dia del casament (Santa Clara mullada, núvia esguerrada). El 1958 el papa Pius XII la declarà també patrona de la televisió i de les comunicacions. I per què aquest patronatge tan modern i tecnològic? Doncs perquè segons la tradició, quan estava malalta al llit i no podia anar a missa, miraculosament veia amb tota claredat i alta definició la missa que celebrava Sant Francesc a la seva església.
Moltes ciutats es diuen Santa Clara a la part del món de tradició cristiana. També un llac i un riu al Canadà, un comtat a l’Estat de Michigan i la ciutat californiana de Santa Clara, que té l’origen en la missió fundada per Juníper Serra. Franciscà que era, havia de fundar missions dites Santa Clara i San Francisco.
A partir del mateix moment de la canonització es començaren a fundar monestirs de monges clarisses. El primer que es va construir en el nostre país és el de Barcelona, el 1236, si bé, com és lògic, en un principi no estava dedicat a Santa Clara, que encara era viva, sinó a Sant Antoni. La tradició diu que va ser fundat per una neboda de santa Clara i altres persones, que arribaren a la costa de Barcelona després de patir un naufragi. Devers el 1400 passà a dir-se monestir de Santa Clara, tot i que en el segle XVI les monges van adoptar la regla de sant Benet. Era situat al barri de la Ribera, prop de Santa Maria del Mar, tocant a la murada. Tenia un magnífic claustre gòtic i uns grans horts. Rebé durament l’agressió de l’artilleria borbònica durant els setge de Barcelona, i després de l’ocupació va ser enderrocat per ordre de Felip V per a construir la ciutadella. Les monges reberen una part del Palau Reial major i situaren l’església en el saló del Tinell. El 1326 algunes monges d’aquest convent fundaren el monestir de Pedralbes, que es va salvar de la desamortització i que avui és part del Museu d’Història de la Ciutat. Altres convents o monestir de Santa Clara que han desaparegut per les desamortitzacions o destruccions són el de Puigcerdà o el de Girona. En aquesta ciutat hi hagué un primer convent de clarisses que fou enderrocat en el segle XVIII. Aleshores se n’aixecà un altre, vora el carrer de Santa Clara, que també fou destruït el 1868. Monestirs que han tingut la sort de subsistir fins avui són el de Xàtiva, fundat en el segle XIV, tot i que va perdre el claustre, dinamitat durant la guerra civil; o el de Manresa, construït en el segle XIV, si bé la part residencial del convent és un edifici modern. També es conserven els de Castelló d’Empúries i el de Tortosa, molt afectat per les vicissituds històriques. Un convent de Santa Clara que ha patit molts de trasbalsos és el de Ciutadella. Construït en el segle XIV, va ser destruït pels turcs durant l’atac a la ciutat del 1558 i reconstruït posteriorment. Tornat a destruir durant la guerra civil, fou novament edificat el 1940. Dóna nom al carrer de Santa Clara i al caragol de Santa Clara de les festes de Sant Joan. Sens dubte un dels convents de clarisses més bells i més ben conservats és el de Palma. El 1256, tres anys després de la mort de la santa, el papa autoritzà la fundació del monestir, cosa que es féu amb un grup de monges clarisses procedents de Tarragona i amb la protecció de Jaume I. Moltes monges eren filles de la noblesa, cosa que significà una considerable prosperitat del monestir. Se salvà de la desamortització, després de la qual acollí les monges exclaustrades del convent de l’Olivar.
El nom de Clara és força corrent en el nostre país, i els nombrosos convents de clarisses contribuïren a la seva difusió. Fins i tot existí una forma masculina, segurament molt rara, que ha romàs en el cognom Clar. I algun refrany ens ha deixat la santa: si per Santa Clara està serè i trona, la tardor serà bona; o per Santa Clara queda molt d’estiu encara. I a nosaltres, molts de sants per explicar. A totes les Clares, per molts d’anys.

 

2 comentaris

Santa Susanna

Avui és Santa Susanna. Susanna és un nom que ens ve del llatí Susanna; aquest, del grec Sousanna i aquest, de l’hebreu Shoshanna, format per shos (lliri blanc, assutzena) i hannah (graciós), d’on surt també el nom d’Anna. Doncs Susanna vol dir ‘lliri graciós’, i sembla que en hebreu era el nom de la rosa, vista com una classe de lliri. Així, doncs, Susanna i Rosa etimològicament serien més o menys el mateix nom.

Una primera santa que es digué Susanna és un personatge fictici que surt en el Llibre de Daniel, de l’Antic Testament. Malgrat ser personatge de ficció, l’aclamaren com a santa en els primers temps del cristianisme. Però aquesta no és la nostra santa. La nostra és santa Susanna de Roma, una màrtir del segle III. Una de les moltes verges i màrtirs del primer cristianisme, com Àgueda, Beatriu, Bibiana, Caterina, Cecília, Eugènia, Eulàlia, Irene, Llúcia, Margarida i Sara, entre altres.

La nostra santa d’avui resta molt petita davant el màrtir de l’article anterior, Sant Llorenç, i, a més, el 1969 l’Església la donà de baixa del santoral per manca de proves de la seva existència. Però que cap Susanna no pateixi, perquè això no té importància. La cosa important en matèria de sants és la cultura que han generat. I la llegenda, forjada en el segle VI i recollida en una passio, diu que era de família noble, filla de sant Gabí, germà de Gai (papa entre 292 i 296), de Claudi i de Màxim. Els quatre germans eren cosins de l’emperador Dioclecià. Sa mare es va morir quan Susanna era petita, i llavors son pare es va fer sacerdot. Diu la passio referida, plena d’errors històrics, que Dioclecià volgué casar el seu fill i successor, Maximià Galeri, que havia restat vidu, amb la filla del seu cosí, la nostra Susanna, però ella refusà, perquè volia oferir a Déu vida i virginitat. La negativa va ser encoratjada per son pare i per l’oncle papa, i en l’episodi fins i tot es convertiren al cristianisme els altres dos oncles, Claudi i Màxim. Igual que moltes altres verges cristianes que rebutjaren el matrimoni amb un poderós, Susanna va ser decapitada. No sols ella sinó el pare, i els germans d’aquest foren cremats vius. Fins i tot s’ha dit que els dos guàrdies que la portaven davant l’emperador es convertiren durant el desplaçament i acabaren sense coll. L’execució de la santa, ordenada per Dioclecià, es va dur a terme a la pròpia casa de la màrtir, adjunta a la del papa Gai. Era l’11 d’agost de l’any 295. La dona de l’emperador, Serena (la també descatalogada santa Serena), que era cristiana i que també acabà malament, va enterrar el cos de la jove a la catacumba de santa Felicitat i guardà un poc de la seva sang, de la qual no sabem què se’n va fer. En el solar on hi hagué les cases de la santa i del papa es construí després una església que avui és el gran temple de Santa Susanna de les Termes de Dioclecià, edifici barroc primerenc del final del segle XVI. Diuen que les restes de la nostra santa d’avui reposen a l’altar major, mentre que les de son pare i les de santa Felicitat són a la cripta de l’església.

En el nostre país santa Susanna dona nom a un municipi (Santa Susanna, en el Maresme), a un veïnat (Santa Susanna de Vilamajor, municipi de Sant Pere de Vilamajor, el Vallès Oriental) i al torrent de Santa Susanna (el Penedès). Santa Susanna fou l’antiga patrona de Caldes de Montbui, on en el segle XI o XII s’aixecà la capella de Santa Susanna, actualment integrada en el museu, i en el XV l’hospital del mateix nom.

El nom Susanna a Mallorca prengué la forma Susaina, per vocalització de la primera n, igual que Anna es transformà en Aina i manna en maina. Segons l’expert en antroponímia Antoni Llull Martí, a l’illa no es troba cap Susanna abans del segle XVIII, i després d’aquest segle molt poques. Una del segle XVIII és na Susaina des fil, personatge d’un famós entremès que no sé si és la mateixa de la cançó:

A sa plaça des toros
hi ha un guàrdia civil,
que festeja na Pepa
i na Susaina des fil.

Molts d’anys a totes les Susannes i Susaines.

Cap comentari

Sant Llorenç

Després de descriure la vida i miracles de dos sants «moderns», tornam als màrtirs dels primers temps, llunyans i foscos, del cristianisme. Aquests solen ser els «grans» sants que més han conformat la cultura popular, l’antroponímia, la toponímia, les arts i, en definitiva, la nostra vida.

Avui és Sant Llorenç, un màrtir del segle III. Del que diré a continuació sobre la seva biografia no en faceu dogma de fe. Es basa en creences, tradicions i fonts diverses, alguna de ben escassa fiabilitat. Sabem que nasqué a la Tarraconensis, uns diuen a Osca i altres a València. Fins i tot n’hi ha un, sant Donat, que s’atreveix a dir quin dia: el 31 de desembre del 225, diada de Mallorca. Son pare i sa mare també són sants, i amb noms tan simpàtics com sant Orenci i santa Paciència, de qui no sabem res més. Li van posar Laurentium, que vol dir habitant de Laurentum, una ciutat del Laci, pròxima a Roma amb nom derivat de laurus (llorer) o potser pre-romà. D’aquí ve Llorenç, Lorenzo (espanyol i italià), Laurent (francès), Lourenço (portuguès), Laurence o Lawrence (anglès), etc. També podria ser que Laurentius volgués dir ‘coronat amb llorer’ (laurus). En qualsevol cas fa oloreta d’aquesta planta que aromatitza els nostres plats. I per culpa del nostre sant d’avui el món és ple d’homes que es diuen Llorenç i alguna dona que es diu Llorença.

A Saragossa va conèixer un grec, i els dos personatges decidiren d’anar a Roma. L’amic grec acabà essent papa amb el nom de Sixt II. Bé, més que papa fou bisbe de Roma, perquè la figura del papa, amb autoritat sobre tota la cristiandat no apareix fins al segle XI, diguin el que diguin les llistes oficials de papes (vegeu el que hem dit a l’article sobre sant Pere). Bisbe ras, doncs, i que hem de veure com un líder d’una comunitat cristiana, clandestina enmig d’una societat que tenia una altra religió associada al poder polític. Quan Sixt va ser papa va nomenar el seu amic Llorenç diaca, que vol dir ajudant, amb l’encàrrec de custodiar i administrar el béns de la comunitat. Va ser un dels set diaques de Roma, perquè n’hi havia set, igual que els apòstols nomenaren set diaques a Jerusalem.

L’emperador Valeri, en aquell temps regnant, va ordenar que tots els bisbes, preveres i diaques fossin capturats i executats. I el pobre Sixt va ser capturat i executat immediatament. Segons sant Ambròs, en el camí cap a la immolació va topar amb Llorenç, qui li demanà per què anava al martiri sense ell, i el papa li digué que no es preocupàs, que passats tres dies li tocaria a ell. Continuant amb sant Ambròs, després de la mort del bisbe, el prefecte de Roma va ordenar a Llorenç, com a administrador dels béns de la comunitat cristiana, que li lliuràs tots els tresors que aquesta comunitat tenia. Llorenç demanà tres dies per a arreplegar-los durant els quals ho repartí tot entre els més pobres. Al tercer dia es presentà davant el prefecte acompanyat d’una corrua d’indigents, cecs i paralítics i li digué «aquí teniu els tresors de l’Església», i, a més, li enflocà que «l’Església és molt més rica que el vostre imperi». Com podeu suposar, dient aquestes paraules ja havia begut oli. Sant Llorenç va ser torrat damunt una gran graella amb una bona caliuera davall. Després de patir aquest turment durant una estona ben llarga va dir als encarregats de la torrada que ja el podien girar, que d’aquell costat ja estava ben fet. Era el 10 d’agost de l’any 258. Algun estudiós ha aigualit la festa dient que aquesta creença de la torrada és deguda a un error de transcripció de la font en què s’origina: un passus est (va sofrir) va ser copiat deixant la p i es convertí en assus est (fou rostit). Sempre hi ha explicacions per a tots els gustos.

Les restes del sant, més carbó que altra cosa, van ser enterrades a les catacumbes. En el mateix lloc Constantí erigí després un oratori, que arribà a convertir-se en l’actual basílica de Sant Llorenç Extramurs, una de les més importants de Roma i gran centre de pelegrinació. Un altre oratori fou construït en el lloc on va ser torrat, que ara és la basílica menor de Sant Llorenç de Panisperna. Una tercera basílica menor de Roma dedicada a Sant Llorenç, Sant Llorenç de Lucina, guarda la famosa graella d’ençà que la hi va posar el papa Pasqual II, al començament del segle XII. No se sap per on va parar ni qui la va guardar els nou-cents anys precedents. I encara a la mateixa Roma hi ha sis altres esglésies dedicades a Sant Llorenç, algunes vinculades a llocs de la seva vida, cosa que dóna una idea de la importància del personatge en el catolicisme. L’església de Santa Maria Assumpta d’Amaseo guarda una ampolla amb sang del màrtir, que el dia de la seva festa es liqua i es torna a coagular l’endemà. El seu —suposat— cap cremat es guarda a la basílica de Sant Pere i és exposat als fidels el dia de la seva festa.

I com que no hi ha sant sense miracle, sant Gregori de Tours (segle VI) ens n’ha deixat un d’escrit. Un capellà reconstruïa la seva església, dedicada a Sant Llorenç, que havia estat feta malbé per un incendi. Hi treballava un bon grapat de picapedrers, i un bon dia aquests es trobaren que no tenien res per a menjar. El capellà pregà a sant Llorenç i al punt veié dins una senalla un pa calent i flairós. Pensant que no bastaria ni per a aperitiu començà a llescar-lo, i una llesca i una altra, i el pa que no s’acabava, i tots aquells obrers en menjaren durant deu dies. I us en podria contar més si no fos que els Actes de Sant Llorenç, escrits després de la seva mort, es van perdre.

Sant Llorenç és el tercer patró de Roma, després de Sant Pere i Sant Pau. És també el patró dels arxivers i bibliotecaris, perquè en els seus temps de diaca era l’encarregat de guardar els documents de la comunitat. També és el patró dels comediants, dels cuiners (això és més bo d’entendre), dels qui treballen amb forns (forners, ollers, vidriers)  i dels assaonadors de pells, atès que la seva va romandre ben assaonada. A Mallorca era el patró dels moliners de vent, que sovint posaven una rajola amb la imatge del sant a la porta del molí. Al nostre país és el patró de les viles i altres nuclis que es diuen Sant Llorenç, i d’altres com Alaior (antiga parròquia de Sant Llorenç de Binixems, Menorca), Càlig (el Baix Maestrat), Sant Climent de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), Alberic (la Ribera Alta), Llaurí (la Ribera Baixa), Vilar de Canes (l’Alt Maestrat), Mafet (Agramunt, l’Urgell), etc. El sant és representat com un jove vestit amb dalmàtica, vestimenta pròpia dels diaques, portant la palma dels màrtirs i la graella damunt la qual perdé el fred.

Arreu del món hi ha esglésies dedicades a l’il·lustre diaca. A Espanya el rei Felip II, en temps d’abundància imperial, va fer aixecar el grandiós monestir de San Lorenzo de El Escorial, residència reial, monestir i lloc d’enterrament dels monarques espanyols. Era la manera del rei d’Espanya de celebrar la victòria sobre els francesos a la batalla de Sant Quintí, que s’esdevingué el dia de Sant Llorenç de 1557. D’aquella batalla ve la dita haver-hi un Sant Quintí, quan s’esdevé una gran agitació, enfrontament o rebombori. Vist de dalt, la disposició de les construccions de l’Escorial evoca la graella sobre la qual torraren el titular del monestir.

Sant Llorenç està relacionat amb una copa que és la més famosa de tota la història: el denominat Sant Graal, la copa que suposadament fou utilitzada per Jesús a l’Últim Sopar i que, a més, serví a Josep d’Arimatea per a recollir un poc de sang de Jesús durant la crucifixió. La recerca d’aquesta copa, que devia ser més una escudella que una copa, fou peça clau de tota la literatura dita matèria de Bretanya, centrada en el rei Artur i els cavallers de la taula rodona. Com sol passar amb tants d’objectes sagrats relacionats amb Jesús o els sants, el miracle de la multiplicació és molt operatiu, i de sants graals en el món n’hi ha una dotzena. Un d’ells, semblant a una copa d’aquestes que donen als esportistes després de guanyar alguna competició, es troba a la catedral de València. El graal seria l’escudella superior, no tota la copa, com es pot suposar, i segons diu la catedral de València «no hi ha dubte» que és l’autèntic. Segons un text anònim del segle XVI, Vida i martiri de Sant Llorenç, suposadament basat en un altre text de sant Donat, els primers papes conservaren el calze de Jesús, i el papa Sixt el lliurà al diaca Llorenç. Aquest el passà a un company dit Preceli perquè el portàs a uns familiars del diaca que vivien a Osca. Així ho va fer, i els parents d’Osca guardaren la joia ben amagada i per molt de temps. Durant la invasió musulmana la santa escudella va ser amagada pels Pirineus, fins que va ser lliurada al rei Martí l’Humà, qui la passà a Alfons el Magnànim i aquest la diposità a la catedral valenciana. Durant la invasió napoleònica la dugueren a Palma per a la seva seguretat i hi estigué quatre anys. Si no hagués estat per sant Llorenç encara seria perduda per Roma o l’hauria feta miques el malvat Valerià.

Els dies que envolten el de Sant Llorenç es produeix el fenomen conegut com a perseids, que és una pluja de meteors o cua de pols còsmica que deixa la cometa Swift-Tuttle, que fa la volta al sol cada 135 anys. Cada any la terra travessa la seva cua al final de juliol i començament d’agost, cosa que provoca la famosa pluja. Els meteors es diuen perseids perquè el punt d’origen és la constel·lació de Perseu, i popularment són anomenades llàgrimes de sant Llorenç perquè la imaginació popular les identifica amb les llàgrimes que vessà el sant en el moment de la rostida.

Hi ha un bon grapat de viles que tenen el nom del sant:  els municipis de Sant Llorenç  del Cardessar (Mallorca), Sant Llorenç de Cerdans (el Vallespir), Sant Llorenç d’Hortons (l’Alt Penedès), Sant Llorenç de Morunys (el Solsonès), Sant Llorenç de la Muga (l’Alt Empordà), Sant Llorenç de la Salanca (el Rosselló), Sant Llorenç Savall (el Vallès Occidental); i nuclis com Sant Llorenç de Campdevànol (el Ripollès), Sant Llorenç de Balàfia (Sant Joan de Labritja, Eivissa), Sant Llorenç de les Arenes (Foixà, el Baix Empordà) i Sant Llorenç de Montgai (Camarassa, la Noguera).

Sant Llorenç és present en molta fraseologia que condensa un tros de la nostra cultura popular. Algunes dites ens recorden fets climatològics (pluja de Sant Llorenç sempre arriba a temps, Sant Llorenç escura els torrents, per Sant Antoni gelades i per sant Llorenç calorades) i altres, els fruits que podem collir (per Sant Llorenç figues a querns, el bon nap per Sant Llorenç ha de ser nat, per Santa Magdalena l’avellana és plena i per Sant Llorenç ja no n’hi ha gens).

Cap comentari

Sant Domènec

Avui tenim un sant que té moltes semblances amb el que vam tractar a l’article precedent: sant Domènec de Guzmán. Com Sant Gaietà, Sant Domènec va ser de família noble i fundador d’un important orde religiós.

El d’avui és un sant espanyol, nascut el 1170 a Caleruega, a la comarca castellana de Ribera del Duero, terra d’ovelles i de bon vi. Li posaren el nom d’un altre sant castellà, més d’un segle anterior, Domingo de Silos, monjo benedictí que havia estat abat del monestir del mateix nom, però aquest no va fer tanta carrera. El nom complet del nostre sant d’avui era Domingo de Guzmán i era fill dels nobles Félix Núñez de Guzmán i de Juana Garcés o Juana de Aza, emparentats amb totes les famílies reials de la Península i de més enllà. Una persona de família tan il·lustre havia de rebre una educació acurada: a Palència estudià sis anys d’arts (avui en diríem filosofia i lletres), s’ordenà sacerdot i ingressà a la comunitat de canonges regulars de la catedral d’Osma. Tornat a Palència estudià quatre anys de teologia. En aquell temps hi havia fam a les terres castellanes i diuen que ell va vendre diverses pertinences, fins i tot els seus llibres per a ajudar aquella gent. Acabats aquests estudis, tot d’una tingué feina: el feren vicari general i acompanyant del bisbe d’Osma com a ambaixador enviat pel rei de Castella a la cort danesa, on hi havia planejat el negoci matrimonial del fill del monarca castellà. Mentrestant es despertà en ell la vocació missionera i aviat descobrí un camp on la feina no s’acabaria. Travessant les terres occitanes durant els seus viatges, conegué el conflicte dels càtars.

El catarisme era una secta cristiana difosa a Occitània i a altres parts d’Europa sorgida a Bulgària. Tenien teories força diferents de les ortodoxes i ben enfrontades amb l’autoritat catòlica.  Doctrina de tipus maniqueu, afirmava que el bé i el mal estaven representats per Déu i el dimoni, i que el món l’havia creat el segon. I que Crist era un àngel enviat per Déu per a orientar els homes, però la seva mort no havia servit per a res: si un es volia salvar s’havia d’espavilar per ell mateix i fer molta bonda. Cosa que, entre altres coses, implicava no menjar certs aliments i sobretot refusar el matrimoni i abstenir-se de tot plaer sexual. Ja em direu, quin perill per a la supervivència de l’espècie, si el catarisme hagués arribat a ser una religió universal. Els càtars tenien, a més, la seva organització eclesiàstica desconnectada de la de Roma. El papat combaté enèrgicament l’heretgia amb predicadors, amb la Inquisició, amb el concili del Laterà i amb la guerra directa, dirigida pel noble francès Simó de Montfort. El nostre rei Pere el Catòlic s’alià amb els càtars i amb els comtes occitans i lluità contra les forces franceses de Montfort, però la sort es posà de la banda dels altres i el rei Pere, aquell 1213, perdé la causa i la vida a la batalla de Muret. En el fons de l’escenari hi havia la lluita pel domini d’Occitània, que així caigué en mans de la monarquia francesa.

Amb aquest escenari el nostre noble sant s’instal·là o l’instal·laren al Llenguadoc disposat a dur els càtars pel bon camí. I per a això no hi havia com fundar una comunitat de predicadors, i això és el que va fer, prop de Tolosa, a una casa cedida per un ric tolosà, amb sis seguidors seus. El 1216 el papa aprovà la creació de l’orde dels Frares Predicadors, coneguts vulgarment com a dominicans o dominics. Nosaltres preferim la primera denominació. Després Domènec va dispersar la petita comunitat per diferents parts d’Europa, per a fundar altres comunitats, sobretot a les ciutats on hi havia universitats, i es dedicà a viatjar i a multiplicar la seva obra. Per si no fos poc la fundació dels dominicans, Domènec fundà l’orde de les dominicanes, amb un grup de càtares converses, que establiren la seva base a un monestir donat pel bisbe de Tolosa. Una dominicana il·lustre fou santa Caterina de Sena, el nom de la qual porten molts de convents dominicans femenins. Una altra va ser santa Rosa de Lima, de qui parlarem aviat. I una altra santa Llúcia Caram, si la fan santa. Al final de la vida el nostre sant es va instal·lar a Roma, on el papa li cedí el convent de Santa Sabina, que fou el primer convent dominicà a la ciutat eterna. Es va morir el 6 d’agost de 1221, a Bolonya, quan només tenia cinquanta-un anys. En aquell moment ja hi havia més de seixanta comunitats de predicadors a diversos països d’Europa. El van enterrar a la que ara és la basílica de Sant Domènec de Bolonya, primer en un simple sarcòfag i després en un monument sepulcral majestuós conegut com a l’Arca de Sant Domènec. La seva festa se celebrava el 4 d’agost, i a partir de 1969, el 7.

Ara que hem parlat de la vida del sant, parlem del seu nom. Procedeix del llatí Dominicus, derivat de dominus, ‘senyor’. Vol dir, doncs, ‘consagrat al Senyor’, igual que també ho vol dir diumenge, el dia del Senyor, procedent del llatí dies dominicus. El nom en català és Domènec, i Domenge com a variant secundària. En francès és Dominique; en anglès, Dominic; en italià, Domenico; en occità, Domenge; en portuguès, Domingos, etc. El que passa és que la fama i devoció de sant Domènec de Guzmán, anomenat sempre sant Domingo entre nosaltres, va eclipsar el nom Domènec, que va restar pràcticament com a cognom. Ja un fill de Ramon Llull es deia Domingo, i així fins als nostres dies. Nosaltres pensam que hem de referir-nos al sant amb el seu nom català, igual que en els altres països s’hi refereixen amb el nom propi de les seves llengües. Potser podem ser tolerants amb elements molt arrelats en l’ús popular, com la denominació de convents o noms de carrers, però no hauríem de renunciar definitivament al nom català correcte. Fins i tot seria desitjable de recuperar Domènec com a nom de persona. Al cap i a la fi, ja hem vist en aquest santoral que hi ha molts de noms que s’havien dit sempre en espanyol (Caietano, Mariano, Isidro, Carlos o Fernando) i en l’«era fabriana» hem normalitzat les formes catalanes.

El mèrit principal de sant Domènec és haver fundat l’orde dels dominicans, frares destinats a la predicació, cosa que abans era reservada als capellans i bisbes. I a coses pitjors, com veurem després. Una llegenda, atribuïda al seu primer biògraf, el dominicà Jordà de Saxònia, conta que, abans de néixer el sant, sa mare tingué un curiós somni: veié un ca saltant del seu ventre amb una torxa encesa a la boca, amb la qual l’animal calà foc a la Terra. Intrigada peregrinà al monestir de Santo Domingo de Silos, on l’abat li explicà el significat del somni: que el nin que naixeria portaria la llum al món. La mare decidí aleshores posar el nom de Domènec al seu pròxim fill.  Això es lliga a una curiosa etimologia apareguda quan els estudis de gramàtica històrica eren prou verds: el llatí dominicanis (dominicans) s’interpretà com domini canis, és a dir, el ca del Senyor. Sort que a l’escut de l’orde hi van posar una creu i no un ca, com feren a Inca. Aquesta creu és la creu blanca i negra flordelisada, és a dir amb la flor de lis, que ja era part de l’heràldica de la família de Guzmán. L’hàbit dels dominicans, i de les dominicanes, consta de túnica, escapulari i esclavina tot blanc, capa negra i roser a la cintura de 20 misteris (abans 15 i ja veurem per què).


El rei Jaume I promogué la construcció de convents dominicans en el nostre país, com els que veurem a continuació. A Barcelona el primer convent dominicà, fundat en el segle XIII i promogut pel bisbe Berenguer de Palou, estigué entre els carrers del Call, de Marlet i de Sant Domènec. Allà visqué el dominicà sant Raimon de Penyafort. Però el convent molt aviat restà petit i se’n va construir un altre on ara hi ha el mercat de Santa Caterina. Prengué el nom de convent de Santa Caterina per una capella dedicada a aquesta santa que hi havia prèviament a la fundació dominicana. Tingué una església gòtica d’una grandiositat comparable a la de la catedral o Santa Maria del Mar, un claustre gòtic rectangular i un segon claustre més petit. El 1835 el conjunt fou expropiat i després incendiat, i poc després fou destruït. En aquest convent hi havia un pou, i el dia del sant beneïen l’aigua i en donaven a la gent, que l’anava a cercar en corrua a peu o en carros i la guardava a les cases com a remei que guaria un seguit de malalties. Prop del convent es feia una fira de càntirs, que, naturalment, servien per a carregar d’aquella aigua miraculosa.

Gran importància tingué també el convent de Sant Domènec de València, fundat pel confessor del rei Miquel de Fabra. Atragué la noblesa i fou un gran centre religiós i cultural. Hi van viure els dominicans sant Vicent Ferrer i sant Lluís Beltran. Expropiat el 1835, pocs anys després fou ocupat per la Capitania General de València, que encara hi és. Es conserva un magnífic claustre gòtic flamíger i una notable sala capitular. La gran església acabà quasi tota destruïda. Només resta el campanar, la capella de Sant Vicent i la capella Reial, feta construir per Alfons el Magnànim per al seu propi enterrament. Però el Magnànim fou enterrat a Nàpols i al final acabà a Poblet.

Un altre gran convent dominicà, també del segle XIII, és el de Palma, fundat el 1231. Ocupava un gran solar, tenia dos claustres i una església que era una veritable joia del gòtic. Va ser destruït completament després de la desamortització de 1935. En el seu lloc, a més d’edificis particulars, hi ha el Parlament de les Illes Balears, abans seu del Círculo Mallorquín. Pel contrari, i afortunadament, es conserva intacte el convent de Sant Domènec d’Inca, fundat en el segle XVII, amb un claustre del segle XVIII. Fou expropiat amb la desamortització i convertit en presó i fins i tot el claustre en plaça de toros. Avui l’església és parròquia i el convent, de propietat municipal, alberga una biblioteca i sales de diversos usos culturals.

També del segle XIII és el convent de Sant Domènec de Girona, amb dos claustres i una església que és una bona mostra del gòtic primerenc. El 1835 també fou expropiat i convertit en caserna. A mitjan segle XX començà la restauració i el 1985 fou declarat monument nacional. Avui allotja la facultat de Filosofia i Lletres i l’església n’és l’aula magna. També hi hagué un convent de dominicans a Peralada (l’Alt Empordà), del segle XVI, avui en ruïnes però amb la sort de conservar un petit i bell claustre romànic del segle XII.

Pel que fa als convents femenins, a les terres catalanes n’hi ha hagut un munt: el de Montsió, de Barcelona, (avui a Esplugues), fundat el 1347 i encara actiu; el de Santa Caterina de Sena (Sena i no Siena és com es diu en català) de Palma, del qual només resta l’església; i altres a Girona, Manresa, València, Xàtiva, Torrent, Borriana, Carcaixent, Paterna i Oriola.

A tots els convents dominicans hi hagué una capella destacada dedicada a la Mare de Déu del Roser. Segons una llegenda pia, la Mare de Déu aparegué un dia a sant Domènec i li donà un roser. D’aquí sorgiria l’advocació de la Mare de Déu del Roser. Un roser és un joc de bolletes enfilades que serveix per a comptar les oracions en la pregària que també es diu roser. Segons la mida les bolletes representen parenostres, avemaries o altres oracions. Cada roser físic consta de cinc sèries, denominades misteris, que evoquen la vida de Jesús i Maria. Un misteri és format per un parenostre, deu avemaries i un glòria patri. En total són cinc parenostres, cinquanta avemaries i cinc glòries, que formen una corona. Com que els misteris poden ser de tres categories (de goig, de dolor i de glòria, segons el dia de la setmana) tres corones formaven un roser complet (15 misteris, 150 avemaries), però en un dia es prega una corona, corresponent a un roser físic. Recentment s’hi ha afegit un altre misteri, el de llum, i ara el roser comprèn 20 misteris i 200 avemaries. El nom de roser (llatí rosarium) és perquè les oracions simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu. Malgrat la llegenda de l’aparició de la Mare de déu a sant Domènec, abans del nostre sant ja es pregaven sèries d’oracions ajudant-se de collars de grans. Benedictins i cartoixans ja havien tingut aquesta pràctica abans dels dominicans. El costum monacal de recitar llegint els 150 psalms de David, atès que els laics no sabien llegir, acabà essent la pregària de 150 avemaries, és a dir el roser complet. El roser dominicà sembla més aviat obra de Pere de Verona, també dominicà i també del segle XIII. La cosa certa és que l’impuls del roser el va fer el dominicà bretó Alà de la Roca en el segle XV. En aquest segle el papa Sixt IV emeté una butlla encoratjant a la pràctica del roser i regulant-ne l’estructura. El rei espanyol Felip II era addicte a aquesta pràctica i cregué que això havia provocat la intervenció de la Mare de Déu en la victòria de Lepanto contra els turcs, el 7 d’octubre de 1571. Arran d’aquesta victòria el papa Pius V establí en el 7 d’octubre la festa de la Mare de Déu de la Victòria, dita després de la Mare de Déu del Roser. La decisió pontifícia va representar una definitiva promoció del roser. Degué ser en aquell context que el nom català roser començà a ser substituït pel castellanitzant rosari, però només pel que fa a la pregària i a les bolletes, no a la Mare de Déu, que continuà a ser del Roser.

 

Els dominicans van associats a un altre fet, més aviat tètric: la Inquisició. Es tracta d’un tribunal encarregat de vetllar per la puresa de la religió cristiana i contra les heretgies. La primera Inquisició aparegué precisament a l’escenari de la lluita contra el catarisme, a Occitània, el 1184, quan el papa cridà els bisbes a organitzar tribunals repressors. El 1231 el papa Gregori X organitzà la Inquisició pontifícia, la que controlava directament el papa i que portaven clergues molt sovint dominicans. Aquesta Inquisició actuà sobretot a Itàlia, Occitània i la Corona d’Aragó. Els procediments solien partir de la delació i consistien en judicis destinats a aconseguir la confessió dels acusats, sovint amb la pràctica de tortures. Els tribunals dictaven sentències contra els pobres condemnats, que podien anar de multes o càstigs corporals fins a la mort a la foguera. Els béns dels condemnats eren confiscats i passaven a l’Església. La condemna, igual que les detencions, era a càrrec de l’autoritat civil, que no s’hi podia negar sota pena d’excomunió. Una invenció que donà molt de poder als papes i a l’església i els col·locà per sobre de les autoritats civils.

Però la Inquisició més cruel va ser la denominada espanyola, creada pels Reis Catòlics el 1478 i autoritzada pel papa Sixt IV, el del roser. Es creava així un tribunal controlat per la monarquia —a través del Consell de la General i Suprema Inquisició, amb membres nomenats pel rei— amb jurisdicció a tots els seus territoris. Fou la primera institució comuna a les corones d’Aragó i de Castella, i en el nostre país fou la primera institució que actuà en castellà. Perseguí sobretot els criptojueus, és a dir, els teòricament conversos que continuaven secretament amb les pràctiques jueves. No tots els inquisidors foren dominicans, però aquest orde hi tingué una participació destacada. Aquest nefast tribunal va ser abolit per les Corts de Cadis el 1812 i suprimit definitivament el 1834. En el claustre de Sant Domènec de Palma hi havia penjats uns quadres amb el nom dels condemnats, cosa que motivà el fenomen de la persecució dels xuetes, identificats amb els quinze cognoms dels darrers quadres que la gent pogué veure. Després de la desamortització el convent i la meravellosa església caigueren sense pietat. Un dels grans desastres de la història de Palma.

Ja resten poques coses a dir en aquest article, molt més llarg que els altres. Algunes viles han triat el predicador com a patró, com Argentona, Lloret de Vistalegre (amb la copatrona la Mare de Déu de Loreto), Móra la Nova, el Soleràs, Vallbona, Xaló i potser alguna altra. Segons Amades també era patró dels oficis lligats a l’aigua, com els moliners de molins de paper; i també els corretgers, els sastres i cosidores i els que tenien plets, que s’encomanaven al sant per a guanyar-los. No coneixem refranys referits al sant, potser perquè Domènec és un mot de rima difícil, i més encara Domingo.

1 comentari

Sant Gaietà

El nostre sant d’avui és un sant modern, perquè un sant del segle XVI és un sant modern, almenys si el contrastam amb la major part dels membres d’aquest santoral, que són figures llegendàries dels primers segles del cristianisme. Li deien Gaetano di Thiene, perquè havia tingut la sort de néixer en el si d’una família noble, la família Thiene. Fill d’un comte i una comtessa de la ciutat de Vicenza, aleshores dins la república de Venècia. Vingué al món en aquesta ciutat el 1480 i li posaren Gaetano en honor d’un oncle seu, també personatge notable, que era de la ciutat de Gaeta, al Laci. Com que en llatí el nom de la ciutat és Caieta, el nom llatí que en deriva és Caietanus, que explica la c de l’espanyol (Cayetano), del portuguès (Caetano), de l’anglès (Cajetan) i de la major part de llengües europees. Les altres llengües romàniques conserven la g de l’italià: català (Gaietà), francès (Gaétan), etc.

El nostre personatge, que restà orfe de pare a dos anys, estudià a la universitat de Pàdua, s’hi doctorà en dret civil i canònic i, com que era de bona família, aviat va fer carrera en el món de la diplomàcia. A 26 anys ja era secretari del papa. Home molt religiós, es va associar a un club de gent pietosa anomenat Oratori de l’Amor Diví i es va ordenar sacerdot a 36 anys, quan ja començava a granar. Va fundar diverses entitats d’importància considerable. Primer, a Venècia, va fundar l’Hospital dels Incurables. Sant Gaietà és també el primer sant banquer: va fundar una banca a Nàpols, anomenada Monte di Pietà. Ja sabeu d’on vénen les nostres banques dites Monte de Piedad (Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares) o monte pío, que a ca meva es deia muntipio. Bé, no és que Gaietà es volgués enriquir amb la banca com March o Matutes, perquè de ric ja n’era prou. Volia ajudar els pobres dels abusos de la banca d’aquell moment, que encara era més usurera que ara. Aquella banca arribà a convertir-se en el Banco di Napoli. I, finalment, la seva fundació més important va ser l’orde dels teatins, empresa que llançà devers el 1523, val a dir que juntament amb altres col·legues de l’Oratori de l’Amor Diví. Es va morir a Nàpols el 7 d’agost —avui fa anys— de 1547, a 67 anys. L’enterraren a la basílica de Sant Pau Major d’aquella ciutat, que alguns diuen, erròniament, Sant Pau la Major. Fou beatificat el 1629 i canonitzat el 1671.

La seva obra més rellevant és la fundació dels teatins, que es diuen així perquè el papa que aprovà el nou orde, Pau IV, en el moment d’aquesta aprovació era bisbe de Chieti (una vila de la regió dels Abruços), que en llatí es diu Theate. Però el nom oficial és orde dels Clergues Regulars, i així els teatins afegeixen al seu nom la sigla CR. El seu hàbit és tot negre, amb una faixa de roba per cinyell que deixa la part sobrant tombant quasi fins als peus.

La primera seu de l’orde va ser a Roma, però aviat es crearen altres comunitats a Itàlia. En el segle XVII començà l’expansió fora d’Itàlia, que començà per Madrid (1629), Saragossa (1630) i Barcelona (1632), les tres comunitats per obra del mateix personatge. A Madrid hi ha la vella església de Sant Gaietà, amb una magnífica façana de José Churriguera. Després s’estengueren pràcticament per tot Europa. La seva casa de Barcelona estigué a la plaça de Santa Anna, avui de Carles Pi i Sunyer. Fou víctima de la desamortització i acabà enderrocada durant la guerra civil. Només en resta una estàtua de pedra del segle XVII que estava a la façana i ara és al Museu d’Art de Catalunya. El 1927 els teatins tornaren a Barcelona i s’establiren a l’esquerra de l’anomenat Eixample. A la seva església hi ha una bella talla de Josep Viladomat. També n’hi ha una de barroca a la catedral de Barcelona.

A Mallorca hi van arribar el 1721, amb el patrocini de diverses famílies nobles. En un principi rodaren per diverses cases fins que el 1770 tingueren ventura de la desgràcia dels jesuïtes, que tres anys abans havien estat expulsats. Aleshores els foren cedits l’església i el col·legi de Sant Martí, que havien creat els jesuïtes i que a partir d’aleshores es digué de Sant Gaietà, o més exactament de San Cayetano, en el carrer del mateix nom. Però el 1820 els teatins també van ser expulsats, i anys més tard l’església va ser cedida pel bisbe als Missioners dels Sagrats Cors, i ara es diu església dels Sagrats Cors. Els teatins tornaren a tenir presència a Mallorca al començament del segle XX, quan l’ordre absorbí la comunitat de Sant Alfons Maria de Liguori, fundada el segle XIX. Els liguorians aportaren als teatins dues cases que havien adquirit i que serien els dos col·legis que els teatins tenen a Palma: el col·legi de Sant Gaietà, a Son Espanyolet, i el col·legi de Sant Alfons M. de Liguori, al carrer del Vi.

Qui això escriu, a la tendra edat de tretze anys va estudiar al centre del carrer del Vi. Era un casalot senyorial que havia pertangut al famós general Antoni Barceló i que els liguorians havien comprat. S’havia inaugurat el 1905, quan els dits liguorians encara no eren teatins. En el casalot hi havia la capella, la residència dels frares, despatxos i altres dependències. L’escola era un edifici adjunt construït en el mateix solar de la casa i en solars adjacents. Guard un univers de records dels tres anys que hi vaig estar: aquells frares amb hàbit negre, dividits en padres i hermanos; aquell ambient fortament espanyolitzat, com totes les escoles de la foscor franquista; aquells professors amb vestit i corbata, alguns amb poca vocació, Lengua Española, Historia de Espanya, Formación del Espíritu Nacional; les misses el dissabte a la veïna Santa Creu, adoració eucarística el dijous, pange lingua gloriosi, tantum ergo sacramentum; i mesos de Maria a l’església del centre, carregadíssima d’olor de flors i cera cremada, amb el text barroc de Quadrado, oh la más bella de las criaturas y madre del Salvador, a ti volamos atraídos por el aroma de tus virtudes. I la Cruzada del Amor Divino, una confraria juvenil creada per a participar en les processons de Setmana Santa, molt vinculada als teatins.

Acabarem tornant al nom del nostre sant. No sé quina vitalitat ha tingut al continent. A Mallorca és un nom que no arriba fins al segle XVIII, arran de la vinguda dels teatins i la introducció del culte al seu fundador. Ha estat un nom poc freqüent i usat sempre en forma espanyola (Caietano). Fins i tot l’església es digué sempre de Sant Caietano, igual que el carrer on és situada. Igualment poc freqüent és la forma femenina Gaietana, que a Mallorca també ha estat Caietana. Les formes catalanes Gaietà i Gaietana, com a noms de persona, són molt recents i portades per molt poques persones. Caietano va ser un nom molt associat als xuetes, igual que Mariano, també sempre en forma espanyola. L’hipocorístic és Tano i Tana.

El nostre sant, essent modern, no ha generat toponímia al nostre país —llevat de la urbanització dita Roc de Sant Gaietà, a Roda de Berà—, ni fraseologia, ni cultura popular. Així i tot, alguna població l’ha acollit com a patró, com Aitona (el Segrià) i Llucmaçanes (Menorca). Fora del país és el patró de l’Argentina. L’home també és patró de l’antiga indústria del gel, els pouers o nevaters, que premsaven la neu per a fer-ne gel; dels gestors administratius —s’ha dit que va ser notari— i dels qui cerquen feina. I algun refrany podem trobar referit a ell: «sant Gaietà porta la calor a la mà». Doncs la suportarem com podrem.

Cap comentari

Sant Salvador

Avui és Sant Salvador. Només hi ha un sant que es digui Salvador, sant Salvador d’Horta, un franciscà del segle XVI nascut a Santa Coloma de Farners, que segons la llegenda feia tota mena de miracles. Però aquest sant (que fa festa el 18 de març) no té res a veure amb la festivitat d’avui. Llavors qui és Sant Salvador? Ho explicarem.

Avui les esglésies cristianes celebren la festa denominada Transfiguració de Jesús. Aquesta festa fa referència a un fet de la vida de Jesús narrat pels tres evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) i esmentat també a una lletra de sant Pere. Segons aquestes narracions, un dia Jesús pujà a una muntanya en companyia dels seus apòstols Pere, Jaume i Joan i allà dalt el seu cos es transfigurà, és a dir, canvià la seva figura. Començà a lluir intensament i a desprendre una gran llum blanca quasi encegadora, com si fos il·luminat per centenars de projectors led de cinquanta watts. Els evangelis, escrits en grec, parlen de metamorphosis, que en llatí es va traduir per transfiguratio, i van fer bé perquè el mot grec ara ens duria a la irreverència de poder fer alguna mena de comparació del Fill de Déu amb els insectes. Diu també la narració que un cop Jesús esdevingué fluorescent baixaren del cel els profetes Moisès i Elies i que Jesús parlà amb ells. Aleshores Jesús fou anomenat fill per una veu forta i poderosa que sortí de la boca de Déu Pare. Tota una escenografia que tenia per objecte mostrar als deixebles —i al món que després ho llegiria— la naturalesa divina de Jesús de Natzaret.

Una de les qüestions que han ocupat els entesos és el lloc on va tenir lloc aquest episodi. La teoria que té més adeptes és la del mont Tàbor, una muntanya de Galilea de forma arrodonida i d’una alçada semblant al puig de Randa. Per a commemorar la transfiguració de Jesús, en el segle V s’hi construí una església bizantina, que el 1924 va ser substituïda per l’església actual de la Transfiguració, que fa part d’un monestir franciscà. Una altra teoria diu que fou el mont Hermon, situat a la frontera d’Israel, Síria i el Líban; una muntanya tan alta com el Canigó i la més alta d’Israel i de Síria. Si el lloc fos aquest, Jesús i els seus deixebles haurien hagut de fer un dur exercici per a pujar tan amunt. I encara hi ha altres hipòtesis per a remenar i triar.

La festa de la Transfiguració se celebrà a Orient d’ençà del segle V, potser en relació amb la dedicació de la basílica del mont Tàbor. S’ha dit que es trià el 6 d’agost perquè coincidia amb el quinze dia del mes d’Av dels jueus, en què es feia una festa que marcava el començament de la verema. Avui aquest dia a Israel és una mena de dia dels enamorats, com el Sant Valentí europeu. A occident el dia de la Transfiguració va esdevenir una gran festa universal després de la victòria dels hongaresos contra els turcs en el setge de Belgrad, esdevinguda el 22 de juliol de 1456. Els turcs, després de conquerir Constantinoble (1453) es decidiren a conquerir el regne d’Hongria i posaren setge a Belgrad. Després d’un mes de setge, les forces hongareses i cristianes, comandades per Janos Hunyadi, que no era un fabricant d’automòbils sinó una espècie de governador de la regió hongaresa de Transsilvània, obtingueren una rotunda victòria que va fer que els turcs fugissen i no tornassen a atacar fins passats setanta anys. La victòria de Belgrad és una fita important en la lluita contra l’expansió turca, i bé que ho podien celebrar. El papa va ordenar que el dia de la victòria, a les dotze, tocassen totes les campanes de les esglésies, i crec que encara toquen.

I què té a veure la Transfiguració amb Sant Salvador? Doncs que en aquell episodi es va fer una mena de presentació de Jesús com el salvador del món, i arran d’aquest fet aparegué l’advocació de Sant Salvador i la devoció del Diví Salvador del Món. A l’Edat Mitjana ja es troben moltes representacions de Jesús com a salvador del món, hi ha esglésies dedicades a aquesta advocació i el nom de Salvador ja és usat.

El 1525, 69 anys després de la victòria de Belgrad, els espanyols fundaren la vila de San Salvador, a Amèrica central, que esdevingué capital de la província de San Salvador, la qual, juntament amb altres demarcacions colonials es constituí en l’Estat d’El Salvador el 1821. Naturalment, el 6 d’agost fan festa grossa per a celebrar el seu patró, Sant Salvador o el Diví Salvador del Món. San Salvador també és el nom de dos rius d’Amèrica, de dues illes i de nombroses ciutats del continent americà i dues d’Espanya.

Al nostre país hi ha un municipi que es diu Sant Salvador: Sant Salvador de Guardiola (el Bages). I alguns nuclis de població, com Sant Salvador de Bianya (la Garrotxa), Sant Salvador de Toló (Gavet de la Conca, el Pallars Jussà) o Sant Salvador de Torroella (Navàs, Bages). I algun llogaret o districte, com els que hi ha a Gelida, al Vendrell (el Baix Penedès),  a Caldes de Montbui, a Sant Boi de Lluçanès, a Súria, a Oristà, a Prats de Molló, etc. Tarragona. I també, naturalment, porten el mateix nom diversos accidents geogràfics, ermites o edificis.

A Mallorca hi ha el puig de Sant Salvador, a Felanitx, sobre el qual hi ha l’ermita del mateix nom. Edificada en el segle XIV i dedicada al Salvador, d’ençà del XV s’hi venera la Mare de Déu de Sant Salvador, que, segons la llegenda, va ser trobada per un pastor. Quan es va fer la nova església, en el segle XVIII, passà a ser la titular de l’església i a presidir el retaule de l’altar major. Els felanitxers sovint li diuen Son Salvador, a causa de la típica confusió de les partícules Son i Sant. Una cançó diu

De damunt Sant Salvador
veuen Campos i Porreres.
Veuen ses felanitxeres
que van sense mocador.

Un cas semblant al de Felanitx és el d’Artà. Sobre el puig dit de Sant Salvador, i enmig d’una fotalesa d’origen islàmic, s’hi construí en el segle XIII un santuari dedicat a Sant Salvador. La vella església va ser enderrocada en el segle XIX, perquè havia estat llatzeret de malalts de pesta, i en el seu lloc s’aixecà l’actual. Igual que passà a Felanitx, amb el temps el santuari esdevingué marià. La titular de l’església és la Mare de Déu de Sant Salvador, representada amb una talla romànica procedent del priorat de Bellpuig (Artà), dita abans Santa Maria de Bellpuig. El Priorat de Bellpuig va ser una fundació del segle XIII dels monjos del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (la Noguera). Quan els monjos abandonaren el priorat, el 1425, donaren la imatge al santuari de Sant Salvador. A aquest santuari s’hi accedeix per una llarga escala que parteix de l’església parroquial d’Artà, que, en bona lògica, és dedicada a la Transfiguració del Senyor. Naturalment, Sant Salvador és el patró de la vila, que avui fa festa grossa.

Salvador és un nom molt freqüent al nostre país d’ençà de l’Edat Mitjana. Hi ha qualque hipocorístic, com Vador, i al País Valencià Voro, que segueix el procés Salvador > Vadoro > VaoroVoro. La forma femenina, Salvadora, és poc usual. Com pràcticament tots els noms, també és un cognom.

I acabarem amb el refrany que diu per Sant Salvador posa’t la capa, pastor. que indica que a terres de muntanya el vespre ja sol començar a fer fred. Molts d’anys a tots els Salvadors, als artanencs i a la gent d’altres llocs que avui fan festa patronal.

1 comentari

«Santa Neus»

Avui és la festa de la Mare de Déu de la Neu, dita més usualment la Mare de Déu de les Neus, i fan testa totes les dones que es diuen Neus. Diguem, però, d’entrada, i sense ànim de traumatitzar gaire cap d’aquestes dones, que la forma catalana genuïna és Mare de Déu de la Neu, no de les Neus, que és, segurament, una forma interferida per l’espanyol. I que el nom de Neus, que és molt modern, també sembla interferit per l’espanyol Nieves. Si no tinguéssim damunt l’esquena segles de subordinació a l’espanyol, ara les Neus probablement es dirien Neu, igual que n’hi ha que es diuen Miracle o Remei, que correspon a l’espanyol Milagros i Remedios.

Però comencem la història pel principi. L’advocació de la Mare de Déu de la Neu, o Nostra Senyora de la Neu, va aparèixer a Roma. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V el papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que per ser la més gran de totes les esglésies marianes de Roma va ser denominada Santa Maria Major (Santa Maria Maggiore), una de les quatre basíliques majors de Roma. En aquesta egrègia basílica, cada dia 5 d’agost es deixen caure de la cúpula una pluja de pètals de rosa blancs per a recordar el miracle de la nevada estiuenca. El 1568 el papa Pius V establí la festa de la Mare de Déu de la Neu en el calendari romà i a partir d’aquí a tot el món s’anaren construint esglésies dedicades a aquesta advocació. I també, imitant la de Roma, esglésies amb el nom de Santa Maria Major, com les d’Inca, Morella, Montblanc o Prades. Diguem, però, que els espanyols van ficar un article en aquest nom (Santa María la Mayor), i aquesta forma espanyola també ens ha interferit la nostra, que ha de ser Santa Maria Major, com és en totes les altres llengües. No és l’únic cas: a Roma també hi ha la basílica de Sant Pau Major (San Paolo Maggiore), que hem vist denominar Sant Pau la Major.

Ara que hem vist la història, tornem al nom. L’original italià és Madonna della Neve, amb neve en singular. El plural llatí ad Nives deu haver motivat la forma francesa Notre Dame des Neiges i l’espanyola Virgen (o Nuestra Señora) de las Nieves, i l’anglesa Our Lady of the Snows. Fins i tot en italià és possible Nostra Signora delle Nevi. La tradició catalana s’alinea amb l’original italià, en harmonia amb el caràcter incomptable de la neu, i així ho corrobora la documentació antiga. Vegem-ne algunes mostres:

«Die secunda iunii DXXXXII lo damunt dit Jaume Telló, administrador de la sglésia de la Verge Maria de Lorito y de la Neu» (Manual de consells de Gandia, 1541).
«La dona ermitana que stà a [l’església de] la Verge Maria de la Neu» (idem).
«Dilluns a iii de agost 1544 dia de la Verge Maria de la Neu» (Pere Martí, Llibre d’antiguitats de la Seu de València, s. XVI).
«Dilluns, a V, Festa de Nostra Senyora de la Neu» (Dietaris de la Generalitat de Catalunya, inscripció de 1597).
Trobam un cas de forma pluralitzada en el segle XVII, ja en època d’interferència de l’espanyol:
«La iglésia chica de Nostra Senyora de les Neus, ahon fan lo moniment los relichiosos» (Dietari de Joaquim Aierdi, 1661).

Malgrat les interferències, la forma en singular està arrelada en els usos populars. En els goigs a la Mare de Déu de la Neu del lloc d’Àrreu (Pallars Sobirà) la tornada diu:

Defenseu la nostra vida
Mare de Déu de la Neu

I una cançó mallorquina recollida pel pare Ginard fa:

Mare de Déu de la Neu,
vós sou blanca que lluïu;
per què no me devertiu
es cor de s’estimat meu?

Tot i que hi ha una altra versió més atrevida:

Mare de Déu de la Neu,
vós sou blanca que lluïu;
perquè no m’encalentiu
aqueix enamorat meu?

Segons explica Joan Amadas, una llegenda indica que a Barcelona es va produir un prodigi semblant al de Roma —coincidències de la vida— però al revés. Un cinc d’agost va caure a Barcelona una gran nevada que deixà tapada de blanc tota la ciutat menys un redolet al costat de la plaça de Sant Jaume. I, com deveu haver endevinat, en aquell redolet es va aixecar una església dedicada a la Mare de Déu de la Neu, església a la qual més tard canviarien el titular. És l’església dels sants Just i Pastor, dedicació que ja està documentada en el segle X.

Segons algunes fonts, en alguns llocs la Mare de Déu de la Neu era la patrona dels nevaters, és a dir els qui arreplegaven neu i en feien gel. A la Mare de Déu de la Neu s’encomanaven les noies que volien tenir una cara blanca com la neu, antic ideal de bellesa. També les bugaderes, que li pregaven de tenir sempre la roba ben blanca. Si els emblanquidors de diners fossin devots, també podrien tenir la nostra Mare de Déu per patrona.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona de Vilanova i la Geltrú, però aquest patronatge no és gaire antic. La hi declararen el 1781, perquè la dona ajudà miraculosament els vilanovins després que una gran pedregada destruí les seves vinyes. Aleshores abandonaren el pobre sant Antoni Abat i en el seu lloc hi posaren la nostra Mare de Déu, que al capdavall té una categoria superior.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona d’Eivissa i Formentera. Aquestes illes van ser conquerides un 8 d’agost de 1235. Els magnats catalans que pactaren la conquesta acordaren d’aixecar un temple a la Mare de Déu, i així aparegué l’església parroquial d’Eivissa, catedral a partir del segle XVIII . Deu ser per la proximitat del 8 d’agost amb la festivitat de la Mare de Déu de la Neu que aquesta advocació s’identifica amb Santa Maria d’Eivissa. Com es comprensible, a Eivissa hi ha moltes Neus.

A Mallorca la Mare de Déu de la Neu està associada a Bunyola i a Manacor. A Bunyola és copatrona de la vila juntament amb sant Mateu. Una talla de marbre d’aquesta Mare de Déu, feta en el segle XV, presideix l’altar major. Ja ho feia segles enrere, però un bon dia va ser desplaçada a una capella secundària mentre que sant Mateu ocupava el lloc central. Diuen que aquell any no hi hagué olives ni oli, la principal riquesa de la vila. El 1960 la imatge va ser reinstal·lada a la presidència de l’altar major, i a sant Mateu li donaren un lloc prou digne en el pis de més amunt del mateix retaule. I, segons diu el rector, la parella s’entén força bé.

Una cohabitació semblant hi havia a l’església de Manacor. L’antiga església gòtica, construïda entre els segles XIV i XVI, tingué com a titular la Mare de Déu de Manacor, dita també Nostra Senyora de la Neu. La imatge ocupava el centre del retaule major i al seu costat se situava sant Jaume, patró de la vila. Quan es va edificar la nova església neogòtica actual, al final del segle XIX, l’església adoptà com a titular la Mare de Déu dels Dolors, que ara presideix l’altar major. La imatge de l’antiga titular ha passat a un lloc secundari. En tot cas, tant a Bunyola com a Manacor un carrer porta el nom de la Mare de Déu de la Neu. Així en singular.

Estaria bé que la lectura d’aquest article i el pensament de la neu ens pogués ajudar a assuaujar un poquet la calor que aquests dies ens mortifica, però no ho crec. En tot cas, molts d’anys a totes les Neus.

4 comentaris

«Santa Àngels»

No faceu cas del títol d’avui. Com sempre que va entre cometes és un títol «lúdic». Avui és la diada de la Mare de Déu dels Àngels, per la qual moltes dones es diuen Àngels, i avui, naturalment, fan festa. Alerta que aquí hi ha segregació de sexes, i els homes que es diuen Àngel no fan la seva festa avui sinó el 2 d’octubre o bé el segon diumenge després de Pasqua (vegeu l’entrada «Sant Àngel»).
La figura de la Mare de Déu dels Àngels fou promoguda per sant Francesc d’Assís i els franciscans, però hi ha alguns elements precedents. Aquesta advocació es basa segons algunes fonts en la idea que Maria fou acompanyada d’àngels durant la seva pujada al cel. Segons la llegenda, en el segle IV pelegrins procedents de la Terra Santa van construir una esglesieta prop d’Assís (Itàlia), que fou anomenada la Porciúncula (en italià la Porzioncula, per estar edificada en una petita porció de terreny) i que fou dedicada a la Mare de Déu dels Àngels. Llegenda a part, l’esglesieta està documentada en el segle IX. Al començament del segle XIII estava molt deteriorada, i sant Francesc d’Assís la va restaurar i la va convertir en la seva base d’operacions. Allà va fundar l’orde dels franciscans i allà va construir unes cabanes que foren, amb l’esglesieta, el primer convent franciscà. Allà Francesc d’Assís i Clara d’Assís van decidir de fundar l’orde de les clarisses. Mort Francesc, aquell convent es convertí en centre de pelegrinatge, de cada vegada més multitudinari. En el segle XVI, el papa Pius V va fer enderrocar el convent i començà la construcció de la majestuosa basílica de la Mare de Déu dels Àngels, d’estil manierista, que inclou, sota la cúpula, l’esglesieta medieval de sant Francesc.
Els franciscans escamparen la devoció a la Mare de Déu dels Àngels per tot el món. En tot convent franciscà hi havia una capella amb aquesta advocació. A Palma, per exemple, hi havia dos convents franciscans: el que encara existeix, a la plaça de Sant Francesc, i el convent de Jesús, desaparegut, que era extramurs, on ara hi ha l’hospital psiquiàtric. En el convent de Palma hi hagué la capella de la Mare de Déu dels Àngels, o capella dels Àngels, aferrada al vell convent, a la dreta de la porta d’entrada al convent. Fou enderrocada al final del segle XIX, després que tot el conjunt es degradàs, conseqüència de la desamortització. L’altre convent era conegut popularment com a convent de Jesús, però tenia per nom exacte convent de Nostra Senyora dels Àngels. Un dels frares il·lustres d’aquest convent fou Miquel Serra Ferrer, conegut com a Juníper Serra. Ell és el responsable que la ciutat de Los Angeles tingui aquest nom. Un nom que imposà a la missió per ell fundada pensant en la Mare de Déu principal dels franciscans, o en l’esglesieta de la Porciúncula o en el seu convent mallorquí.

A propòsit, a Palma també hi ha una església dita la Porciúncula, evidentment creada pels franciscans. El conjunt, amb convent i col·legi, va ser edificat a partir de 1914 al lloc que ara es diu Platja de Palma i llavors es deia arenal de Son Sunyer. L’església actual, del 1964, rodona, avantguardista i amb immensos vitralls, en substituí una altra d’anterior que era de les mides de la Porciúncula d’Itàlia. Els franciscans van implantar la seva petja a tota aquella àrea, i com a conseqüència, els llogarets dits el Pil·larí i les Cadenes, sorgits al començament del segle XX, tenen respectivament sant Francesc i la Mare de Déu dels Àngels com a titulars de les seves esglésies. Cosa que va fer que els noms oficials durant molt de temps fossen San Francisco i Los Ángeles, dos noms que popularment no ha dit mai ningú. Naturalment, les Cadenes avui té la seva festa patronal.

A Barcelona hi hagué el convent dels Àngels, al carrer del mateix nom, fundat a mitjan segle XVI, però no era de franciscans sinó de monges dominicanes. Els corders de Barcelona, que no són els bens sinó els qui feien cordes, veneraven la Mare de Déu dels Àngels com la seva patrona. Avui l’antic convent és part del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

La Mare de Déu dels Àngels és la patrona de moltes viles, llogarets i parròquies. Al País Valencià és la patrona de Mislata (l’Horta oest), de Sant Mateu (el Maestrat), de Serra (el Camp del Túria), de Silla (l’Horta sud), de Torrella (la Costera) i del barri del Cabanyal de la ciutat de València. Al Principat és patrona de Casserres (el Berguedà), d’Oliana (l’Alt Urgell) i de Sant Martí Vell (el Gironès), on hi ha el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, construït en el segle XV. A Mallorca és patrona de Cala Millor i de Pollença. En aquesta darrera vila és festa grossa en què es fa la tradicional representació de la batalla de moros i cristians, en la qual participa tot el poble i que rememora la victòria dels pollencins, encapçalats per Joan Mas, sobre mil cinc-cents pirates moros manats per Dragut, el 30 de maig de 1550. Després que les campanes toquin el Via Fora, la batalla comença amb el crit de Joan Mas «Mare de Déu dels Àngels, assistiu-nos. Pollencins, alçau-vos, que els pirates ja són aquí». I després del combat entre els dos bàndols es produeix la victòria dels cristians, que a l’església canten en acció de gràcies el Te Deum i el Puix Patrona, goigs a la Mare de Déu escrits per l’il·lustre pollencí Miquel Costa i Llobera.

«Puix Patrona vós sou de Pollença,
santa Reina dels Àngels del cel,
feis que el poble d’on fóreu defensa
per a sempre vos sia feel.»

La Mare de Déu dels Àngels també és la patrona del Col·legi de Velers de Barcelona. Aquests velers no són embarcacions, ni tan sols fabricants de veles per a vaixells, sinó fabricants de vels de seda. La seu d’aquest col·legi artesanal és l’anomenada Casa de la Seda, edifici singular construït en el segle XVIII i situat en el barri de Sant Pere.

Molts d’anys als pollencins, a les viles que fan festa i a totes les Àngels.

 

1 comentari

Sant Feliu

Avui és Sant Feliu. De sants o màrtirs amb aquest nom n’hi ha un caramull, però per a nosaltres especialment dos: sant Feliu diaca i sant Feliu màrtir, tots dos de Girona per més senyes. El primer sembla que no va existir mai i que és el típic producte d’un desdoblament de sants: quan en el segle IX es va crear la figura llegendària de sant Narcís de Girona, suposat bisbe d’aquesta diòcesi, per desdoblament de sant Narcís de Jerusalem, de passada li crearen un ajudant, un diaca, que suposadament està enterrat a l’església de Sant Feliu juntament amb el seu bisbe. Malgrat tot, alguns el festegen el dia 18 de març. L’altre sant Feliu, el vertader, és aquell de qui ens ocuparem avui, sant Feliu màrtir, pel qual fan nom la major part dels Felius del nostre país.

Feliu és un nom llatí que prové de felix felicis, que vol dir ‘feliç’. Del nominatiu ve la variant Fèlix, que és la que trobam en la major part de llengües, exceptada la italiana en què es diu Felice. De l’acusatiu felicem ve la dita forma italiana i la catalana Feliu, que és la que es fa servir normalment. Fèlix en català és més rar i en tot cas modern, descomptant el personatge lul·lià. A Mallorca en època moderna i fins a temps ben recent la forma Fèlix ha estat exclusiva d’una família, la família Pons, en la qual brillaren alguns il·lustres polítics. El femení en català és Feliua, molt rar. En espanyol és FelisaFeliza amb «seseo»—, però com que no hi ha cap santa que es digui Feliua o Felisa, les dones que duen aquest nom fan festa per Sant Feliu. En anglès per a les dones hi ha Felicity, és a dir, ‘felicitat’, nom que va portar una santa romana del segle II: santa Felicitat. Per aquí no coneixem cap dona que es digui Felicitat. I, com sol passar amb tots els noms, Feliu també és un cognom.

Aprofitarem també per a dir que l’adjectiu feliç en català és força modern. No es troba documentat fins al segle XVII, i no entrà amb força a la llengua fins al XIX. Si algú pensa que l’espanyol li donà una empenteta, podria no anar errat. A la primera documentació (1647) ve escrit feliz i és ben al costat de ditxós. En les llengües del grup gal·loromànic tenim una forma procedent del llatí augurium. En francès aquest mot llatí donà heur, paral·lel al nostre ora (creuat amb hora i present en l’expressió bon dia i bona hora) d’on surt el derivat heureux. En occità feliç és aurós o urós. Recordem aquell topònim nord-català, el puig dels Tres Hereus, que el jacobinisme francès va convertir en el puig des Très Heureux, és a dir, els molt feliços. I com es deia feliç abans del segle XVII o XVIII? La documentació ens dóna alguns assajos a partir del llatí felix o felicem: fèlix, felice. Però cal suposar que no són mots populars sinó assaigs d’escriptors. El que és antic i profusament usat és felicitat, del llatí felicitas. Vegeu el meu article «Felicitar en català». I, parlant de la modernitat del mot feliç, no puc evitar de dir que a Mallorca molta gent fa el plural en –es, felices, pronunciat [feˈlises], i que devers la dècada de 1950 va entrar la moda ridícula de felicitar els sants o aniversaris amollant un festívol [feˈlises], que començà a fer una moderada competència al clàssic molts d’anys.

Bé, després d’aquestes digressions onomàstiques i filològiques, tornem al nostre sant. L’home nasqué en el darrer terç del segle III a Scillis, prop de Cartago, una antiga i gloriosa ciutat africana, prop de l’actual Tunísia. Com que era de família rica, va fer estudis a Cesarea Maritima, ciutat fundada per Herodes el Gran on tingueren la residència els reis i el procurador romà de Judea. Hi anà amb un altre estudiant de la mateixa ciutat, amic o potser germà, de nom Cugat o Cucufat, que significa ‘puput’ (grec kukupha, copte, cucufat, llatí upupa). Allà tots dos es van convertir al cristianisme.  El 303 Dioclecià llançà una ordre de persecució de tots els cristians, i els dos estudiants africans decidiren d’anar a predicar a la Tarraconensis, on la persecució ja havia començat. Feliu anà a parar a Girona i Cugat al lloc on ara hi ha Sant Cugat del Vallès, on en època romana hi hagué una fortalesa i segles després el monestir de Sant Cugat. Tots dos, Feliu i Cugat, acabaren ben malament.

Feliu degué fer molt de proselitisme i moltes conversions per Girona, per la qual cosa les autoritats aviat l’empresonaren i l’executaren. La llegenda teixí un relat fabulós seguint el patró habitual. Fou fermat a uns cavalls i arrossegat pels carrers de Girona, però molt aviat les ferides foren guarides. El dugueren després a un lloc dit els Guíxols (guíxol és una variant de guixó, que és una guixa, un llegum, però més petit). Als Guíxols li fermaren una roda de molí al coll i el llançaren a la mar, però uns àngels diligents el tragueren de l’aigua i el portaren a una platja que es digué Calassanç (cala del sant). Aquest fet és l’origen de la tradició segons la qual el dia del sant els joves del lloc es llançaven a la mar del penya-segat de la punta dels Guíxols al crit de «Valga’ns Sant Feliu» i travessaven la cala nadant. Finalment l’home va morir de manera més tràgica que com s’hauria mort dins l’aigua amb la mola: arrabassant-li la pell i la carn amb ganxos de ferro, i els àngels aquest cop optaren per la no intervenció. Era el dia primer d’agost de l’any 304. Tota aquesta llegenda del nostre sant es formà en el segle VII. El màrtir havia estat enterrat a Girona, i sobre la tomba es construí la basílica de Sant Feliu, que fou aviat un centre de peregrinació i de devoció per a gent de tota la península i avui és el segon temple de Girona, després de la catedral. El culte de Sant Feliu s’estengué per tot el regne visigòtic, pel sud de França i fins i tot en alguns llocs del nord d’Àfrica. En el segle IX, en el lloc on suposadament sant Feliu va ser mort, els Guíxols, es construí un monestir dedicat al culte del sant. Així els noms dels Guíxols i del sant es fongueren, i la vila que hi prosperà rebé el nom de Sant Feliu de Guíxols.

Sant Feliu ha generat prou toponímia. Al nostre país hi ha vuit viles amb categoria de municipi que es diuen Sant Feliu: Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall (el Rosselló), Sant Feliu de Buixalleu (la Selva), Sant Feliu de Codines (el Vallès Oriental), Sant Feliu de Guíxols (el Baix Empordà), Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa) i Sant Feliu Sasserra (el Bages). També hi ha alguns llogarets amb el mateix nom, muntanyes o serres i multitud d’esglésies.

Sant Feliu de Guíxols i el seu monestir ens mereixen una simpatia especial. L’abat de Sant Feliu, Bernat Descoll, fou un dels personatges que participaren en la conquesta de Mallorca, el 1229, i participà en el repartiment de l’illa. Un carrer de Palma li és dedicat. Ell féu construir un oratori a Palma, prop del Born. Una església de repoblació modificada posteriorment i avui convertida en galeria d’art. L’esglesieta dóna nom al carrer de Sant Feliu, que en el segle XIX fou traduït a l’espanyol amb la curiosa forma calle de San Felío i no amb la normal calle de San Félix. Però com que el nom a la placa, en majúscules, no portava l’accent sobre la i, tothom es va posar a dir carrer de San Félio, i així aparegué una nova variant del nom del nostre sant, que fins que el nom del carrer no ha estat retornat al català no ha començat a desaparèixer. En el segle XIII s’aixecà també una església dedicada al sant a Llubí, car les terres al voltant d’aquesta vila havien pertangut a l’abat de Sant Feliu i això creà devoció al màrtir gironí.

Un privilegi atorgat pel rei Pere el Cerimoniós el 1365 és conegut com a privilegi de Sant Feliu de Guíxols. En aquest document el rei atorga als habitants del regne de Mallorca la condició de catalans, ratificant les disposicions de Jaume I, el gaudi dels oficis i beneficis del Principat de Catalunya, el dret de participar en les corts catalanes i el dret de tenir com a pròpies les constitucions catalanes i els privilegis i els usatges de Barcelona.

Sant Feliu és el patró de nombroses ciutats i viles: Alella, Barruera, Cabrera de Mar, Constantí, Llubí, Monistrol de Calders, Sabadell, Sort, Torelló, Xàtiva i les viles que es diuen Sant Feliu, llevat de Sant Feliu de Llobregat, on s’han estimat més ser protegits per Sant Llorenç. Un sant del mateix nom també és patró de Vilafranca del Penedès, però aquest no és el nostre Feliu sinó sant Fèlix de Roma, un sant misteriós les suposades relíquies del qual arribaren a Vilafranca al final del segle XIX, just en el moment que una terrible sequera devastava la vila, i ja podeu imaginar què va passar.

Doncs molts d’anys als Felius i que la calor del més que avui comença els sigui, i ens sigui a tots, lleu.

4 comentaris

Pàgina següent »