buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Un Estat per a normalitzar el català

Alguns que miram una mica més amunt que els interessos de la butxaca tenim la convicció que una missió fonamental del nou Estat que s’albira és, d’una banda, convertir la llengua catalana en una llengua tan normal com el noruec a Noruega i, d’altra banda, reprendre el procés d’elaboració lingüística en clau nacional iniciat al començament del segle XX i desbaratat en els darrers trenta anys per un moviment de reducció localista i de reespanyolització, que ha actuat especialment en els principals mitjans de comunicació de la capital. Ni una cosa ni l’altra em semblen fàcils, vist el discurs sobre la llengua que s’està construint, però des de la fe en aquest poble crec que no hi pot haver lloc per a la claudicació ni la renúncia.

L’estatus jurídic de la llengua o les llengües en el nou Estat és un element clau que condicionarà l’assoliment dels dos objectius indicats. També el segon, encara que se’n parli poc o gens. No és l’únic factor: la política lingüística que practiqui l’Estat serà concloent, però aquesta política no es pot desvincular de l’estatus d’oficialitat lingüística, que la condicionarà decisivament.

Els defensors de l’oficialitat de l’espanyol han fornit un conjunt d’arguments que es mouen entre la mera estratègia —assegurar el suport de la població hispanoparlant al procés— i un discurs basat en la convicció de la bondat d’una Catalunya lingüísticament plural, presentada com a més democràtica i respectuosa que l’estatus d’oficialitat única. La impostura major ha consistit a associar l’oficialitat única del català al model espanyol o francès, com si aquella fórmula no fos la més normal arreu del món. La raó de l’estratègia parteix d’uns apriorismes molt simplificadors: l’atribució als hispanoparlants d’unes necessitats que ells no han formulat en cap moment i d’una incapacitat d’entendre que es podran sentir perfectament còmodes amb un tractament curós dels seus drets sense necessitat de comprometre el futur del català amb l’aventura cooficialista. Els qui invoquen la «Catalunya plural» com a fet irreversible i àdhuc desitjable sostenen que això no és incompatible amb una situació hegemònica del català. Si amb un Estat en contra hem avançat molt, diuen, és segur que més avançarem sense aquesta anomalia i amb un Estat a favor. Cal dir, però, que els avanços fets són sectorials i que, malgrat aquests, la pervivència del català amb els elements del context actual no és clara. Serà radicalment diferent en un context de doble oficialitat però sense un Estat en contra? Crec que una resposta afirmativa podria pecar d’un excés de confiança. Hi ha prou exemples de societats en què la llengua pròpia es troba en situació de precarietat sense l’existència d’un Estat hostil. Les forces internes també compten.

Per a mi la clau de la normalització del català és que l’espanyol cessi de ser la llengua sabuda per tothom i que el català agafi aquest rol. Un fet sociològic al servei del qual s’han de posar els instruments jurídics. Això requereix que l’espanyol no sigui més d’aprenentatge obligatori a l’escola —sí disponible per a aquells qui ho vulguin— i que un poderós sistema de mitjans de comunicació en català substitueixi el sistema espanyol actual. I també que el català sigui l’idioma usat sistemàticament per tots els representants del poder (funcionaris, jutges, policies). La població hispanoparlant ha d’anar diluint-se en un procés gradual, natural i tranquil. Amb dos o tres salts generacionals, com passa amb tots els fets migratoris en qualsevol país normal. La persistència d’una població massiva amb l’espanyol com a llengua d’identificació, afavorida pel fet que aquesta llengua fos oficial i pel seu ensenyament obligatori, podria significar el manteniment de les rutines actuals —que ja tendiran a durar— i la frustració de la normalització del català, tot i l’existència d’un Estat propi.

La planificació lingüística que ara debatem s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions que naixeran a la Catalunya independent. Per als primers, tots els quals pràcticament ja entenen el català, es pot arbitrar un sistema temporal de protecció dels seus interessos, garantint que puguin continuar els seus usos lingüístics tal com són actualment. Les noves generacions, siguin de llengua familiar catalana, espanyola, àrab o albanesa, tindran —han de tenir— el català com la llengua principal per a la seva interacció social. Si el català no és la llengua dels pares, l’aprendran ràpidament per immersió social —aquesta, autèntica— i la parlaran amb la mateixa competència que els fills de catalanoparlants. I la transmissió de la llengua familiar, si no és la catalana, durarà fins que ells vulguin. Se suposa que serà tal com succeeix a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat.

(Article publicat a la revista Lletres)

5 comentaris

Història d’un escàner i un món lingüísticament mal organitzat

Deixau-me, amics meus, que us conti un fet fresc, encara que només sigui per a desembalbir aquest blog, que, per manca de temps —circumstància que persisteix tossudament—, ha quedat lamentablement embarrancat.

En els meus ordinadors els programes són en català, llevat que la versió catalana no existeixi o que sigui impresentable, com la traducció catalana del Twitter. En aquests casos tinc els programes en anglès. Català i anglès conviuen, doncs, a la màquina en pacífica harmonia, sense conflicte i sense que cap altre assistent no convidat hi introdueixi cap element de discòrdia.

Ha succeït que un dia d’aquests vaig comprar un escàner de la prestigiosa marca HP, maco, petit i eficient, com ha de ser un estri d’aquests. El primer contratemps va ser que el programari que venia amb l’artefacte en un CD era en lapolla. Ja sabeu què diuen en aquesta llengua: Los territorios no pagan impuestos, los territorios no tienen derechos, los territorios —pràcticament— no existen. Sólo los ciudadanos. El territori espanyol sí que deu existir, perquè visquis en el punt que visquis d’aquest territori estàs condemnat a tenir el programari de l’escàner HP en lapolla, tant si vols com si no vols. Ara no hi ha ciutadans individuals, amb llengües diverses i amb  les seves preferències lingüístiques i la seva llibertat d’elecció de llengua. Fins i tot el ciutadà europeu o de l’espai Schengen, procedent de la part d’Europa que sigui i resident a l’espai Lapolla, haurà de menjar lapolla vulguis no vulguis.

Però com que hi ha Internet, globalització, etc., vaig pensar que l’anomalia monolingüe i territorialista podria ser resolta. Desinstal el programet i cerc la pàgina web d’HP que em permeti de descarregar el software desitjat. Meravella, hi és, i amb un menú desplegable que mostra una llista de llengües. Escull american English i programa per avall. La sorpresa ve quan llanç el programa: és en lapolla. Desesperat intent escriure a HP internacional però no veig la manera. Llavors escric un correu a HP España —en lapolla perquè m’entenguin— i, mira, em responen amablement, tot i que es veu que han hagut de fer consultes i ha passat un temps. Sospit que el fet no tenia precedents. Eso ocurre porque usted —fins i tot són educats— tiene el sistema operativo en español. Cambie la configuración del sistema, etc. etc. No senyora, el sistema operatiu és en anglès, però canviaré la configuració regional i faré creure a la pagineta que el meu ordinador viu a Minnesota, voltat de camps de remolatxa sucrera i blat de moro. De manera que vaig a la configuració regional i on diu Spain hi pos United States. Repetesc l’operació de baixada i instal·lació i, sorpresa, el programa continua parlant-me en lapolla. La mentida pietosa no ha servit de res. Ara sí que la cosa comença a ser desesperada, però faig un darrer intent. Em queda un darrer cartutx. Veig que hi ha una pestanya titulada format on hi diu Català. Desplegant el menú apareix una llarguíssima llista d’idiomes, com l’igbo, el k’iche, el konkani i altres que no tenia el gust de conèixer. Seleccion English (United States) i a veure què passa.  Nova descàrrega i nova instal·lació i, al·leluia, el programa ja funciona en anglès, tot i que amb algun pòsit misteriós, com l’expressió guardar en un archivo, que hi surt en un racó i que no em sé explicar. Potser seqüeles d’una instal·lació prèvia no acabada de netejar.

La història ha acabat bé i ja ho sabré per a una altra vegada. I, al fil de l’experiència, em deman algunes coses: què hauria passat si jo visqués a Andorra i el sistema operatiu, en anglès, tingués la configuració  country: Andorra, format: català? I què passarà en el nou Estat del Principat si algú descarrega aquest programari amb la mateixa configuració (canviant el nom de l’Estat)? Serà com a Andorra?

5 comentaris

Índex d’un santoral interromput (sanctus interruptus)

He pensat que podria tenir alguna utilitat fer un índex de tots els articles que vaig escriure sobre sants i altres herbes durant un grapat de mesos en aquest mateix blog. La sèrie va quedar interrompuda per manca de temps disponible, però potser algun dia la reprendrem. En tot cas, aquí teniu junts els enllaços a tots aquells articles, cosa que pot ajudar a facilitar-ne la localització per si algú tingués l’estrany pensament de llegir-los o rellegir-los.

La llegenda àurea

2 comentaris

Tres idees per a la política lingüística al nou Estat (o als nous Estats)

1. El català ha de ser la llengua oficial de l’Estat, obligatòria per tots els funcionaris, les administracions públiques i els mitjans públics. També ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. L’Estat ha de legislar a fi de normalitzar el català a tots els àmbits. L’occità i l’espanyol també han de tenir el rang d’oficialitat en els seus territoris (Vall d’Aran i comarques valencianes hispanòfones).

2. L’espanyol ha de ser curosament respectat, com altres llengües parlades al país, però no s’ha d’imposar a ningú. S’ensenyarà a les escoles per a qui ho desitgi. L’anglès ha de ser après obligatòriament per tots els escolars, juntament amb una segona llengua estrangera, que pot ser l’espanyol.

3. El català s’ha de convertir en llengua comuna i de cohesió social, per la qual cosa s’ha de considerar inadmissible que qualsevol persona que atengui el públic no utilitzi el català quan sigui interpel·lada en aquesta llengua.

13 comentaris

Jordi Pujol

Ahir vaig anar a la presentació de les memòries de Jordi Pujol, al centre de cultura de la presumpta Nostra. Per a sentir què diria l’autor, què dirien els acompanyants i què diria (o expressaria) el públic. Tot i que no tinc inconvenient a reconèixer que no he estat mai pujolista en excés. I que continuu sense ser-ho, malgrat que reconec els seus grans mèrits i malgrat que reconec que amb la seva “conversió” Pujol ha fet el darrer i més gran —impagable, si voleu— servei al país. Encara que l’independentisme de Pujol sigui el d’un independentista resignat que voldria no ser-ho. Independentista perquè no queda més remei, perquè allò que realment voldríem fer no funciona, que hi farem. Però, és igual, benvingut sigui.

El pujolisme pot haver estat bo per al Principat de les quatre províncies, però ha estat nefast per a la resta de la nació catalana. Em referesc a un dels ingredients essencials del pujolisme: el principi de desentendre’s des del Principat de la resta del país, allò de “no ficar-se” en les coses dels valencians i dels balears. No discutirem si és una tàctica pragmàtica ben intencionada i suposadament més eficient —alguns així ho manifesten— o un simple ja s’ho faran, perquè el resultat és el mateix. Postures errades per a una regió que té el deure moral de ser el motor de tot el conjunt. I no pens en desembarcaments estil Santa Ponça, sinó en una cosa tan simple com fer les coses tenint dins el cap els límits geogràfics de la nostra comunitat humana i dels nostres interessos. Potser —tot i que això és molt complex— un altre esperit hauria ajudat a fructificar una de les coses que més necessiten les Illes: l’arrelament d’una força política semblant a Convergència Democràtica de Catalunya, que alliberàs l’arxipèlag de les urpes del PP.

Cristòfol Soler féu una apologia del vell polític principatí. L’ex-president balear, que de tant en tant critica el desastre de la política lingüística que patim, va ser molt aplaudit (després de cridar Visca Mallorca i Visca Catalunya) per un públic que té molta facilitat per a oblidar que l’home encara pertany a la banda que perpetra el desastre. Soler li va enflocar a l’altre ex-president que en els tres volums de les seves memòries no hi surt ni una vegada la paraula Mallorca, si exceptuam les referències a un carrer de Barcelona. Pujol no s’ho esperava i va intentar reaccionar. Digué que havia conegut uns quants mallorquins, que anomenà amb dificultat, i cità uns quants topònims (el puig Major, Sóller), tot mirant Soler a continuació i esperant que aquest confirmàs que no l’havia espifiada. Però, d’altra banda, el subconscient li féu dir alguna vegada “aquí a Catalunya”, i no sembla que sigui un seguidor de Josep Guia.

El públic aplaudí Pujol amb fervor. És no sols l’estima per ell, sinó l’expressió d’un sentiment de lleialtat dels mallorquins al Principat i a una idea de pancatalanitat que, tanmateix, no surava en el discurs de l’homenatjat. És el mateix entusiasme dels mallorquins per a veure TV3, malgrat que aquesta cadena ofengui els illencs a cada moment. O, per dir-ho en els termes emprats abans, no es fica en les coses dels illencs. Un altre producte de la “no intervenció” pujoliana. La por de molts principatins de “immiscir-se” en els afers de les Balears  —si realment és por i no un simple fugir d’estudi— desconeix el fet que els recels anticatalans que hi pugui haver a les Illes no afecten ningú que realment vulgui unes illes en normalitat, i sí només els qui les volen subordinades a l’exterior. El ja s’ho faran dissimulat amb accions puntuals de “bona col·laboració” ha estat letal i ha generat dinàmiques letals per a una part del país. I ara està profundament enquistat en el Principat. Sort que arreu del país hi ha hagut i hi ha persones que són excepcions clamoroses i que han dut a terme les grans empreses nacionals: l’Institut d’Estudis Catalans, la Gran Enciclopèdia Catalana, Vilaweb, la Universitat Catalana d’Estiu o la Xarxa Vives, entre altres. Grans però poques. El ja s’ho faran és el gran enemic a combatre, pel bé de tot el país i també pel bé del Principat. Ara més que mai. No podem consentir que el nou Estat de Catalunya abandoni la resta de la nació a la seva sort (o dissort). Aquesta és una qüestió vital.

17 comentaris

Plans, plànols i planejaments. Una qüestió poc plana

Les llengües romàniques tenen un adjectiu procedent del llatí planus: en català plaplana; en francès planplane; en italià pianopiana. L’espanyol té la duplicitat de formes (culta i evolucionada) planoplana i llanollana. Aquesta paraula, substantivada i en forma masculina o femenina, significa també una extensió de terra plana (el pla de Mallorca, la plana del Rosselló). La mateixa substantivació és l’origen del terme de la geometria pla; en francès plan (que ha donat l’anglès plane), l’espanyol plano i l’italià piano. Fins aquí és molt senzill.

Pla, però, té un altre significat que cal separar dels precedents: la representació sobre un paper d’un edifici, ciutat, etc. D’aquí es passa al significat de ‘projecte, intenció’, amb tot el seu desenvolupament semàntic (pla urbanístic, hidrològic, pla d’estudis, pla de pensions, etc.). El terme que té aquest significat no procedeix, però, del llatí planus o planum, sinó que ha estat generat pel francès i d’aquesta llengua ha passat a les altres, segurament en el segle XVIII. En francès inicialment era plant, derivat de planter, és a dir, dibuixar la planta. Per semblança amb plan (de planus) es va transformar en plan, i aquesta forma es va difondre a les llengües europees, coincidint o no amb la paraula que cadascuna tenia per als conceptes del paràgraf precedent: anglès plan, espanyol plan o plano, italià piano, portuguès plano, alemany Plan. Notem que per al terme procedent del francès (amb els dos significats de representació gràfica i projecte) l’italià, el portuguès, l’anglès i l’alemany només tenen una paraula per als dos significats (pianoplanoplan i Plan respectivament) mentre que l’espanyol i el català en tenen dues (espanyol plano i plan, català plànol i pla). Amb la particularitat que la forma pla també té el significat de ‘plànol’.

Ens interessa aquesta curiosa dualitat de l’espanyol, que ha induït la dualitat corresponent en català. Sembla que per a la noció de ‘representació gràfica’ l’espanyol inicialment usà les dues formes, plan i plano. Així, en el Diccionario de Autoridades (1737) trobam els dos mots amb definicions pràcticament equivalents. “Plano: El disseño, planta ù descripción de alguna Plaza, Castillo, Ciudad, campamento ù otra cosa semejante, descripto ù delineado en el papel.” I “Plan: Se llama tambien la delineación ù descripción de la postura horizontal de alguna cosa, exército ù otra cosa, en que se ve como en un mapa.” Amb el temps s’acabaria imposant plano, adaptació normal de l’espanyol al plano preexistent, però la variant no adaptada plan continua als diccionaris acadèmics fins a la darrera edició (“plan: representación gráfica de un terreno o de una construcción”, 1992). La paraula plan, en el sentit de ‘projecte’, és posterior: la trobam per primer cop en el diccionari de la RAE a l’edició de 1884, si bé l’ús havia de ser més antic. En el català parlat del segle XIX segurament no es troba altra cosa que plano i plan, adoptats tots dos de l’espanyol. Tanmateix, el diccionari de Pere Labèrnia (1865), a part del pla derivat de planus, porta l’entrada plan (no pla), amb els dos significats de ‘representació gràfica’ i de ‘projecte, intenció’. “Plan: dissenyo, modelo ó descripció de alguna plassa, etc. marcada en lo paper [...] || Projecte.” Amb el segon significat (‘projecte’) diu Coromines que es va dir plan fins al voltant de 1920. El plan s’ha acabat catalanitzant encertadament en pla, i el plano dels arquitectes va acabar convertit en un plànol catalanitzat amb la terminació -ol, com tants de castellanismes (bàndolbonítolnínxol, etc.). Faríem molt bé de prescindir d’aquesta forma aberrant i usar únicament pla, tant per al projecte com per al disseny gràfic. I que no ens diguin que la distinció és útil. Poc necessària ha de ser si no la practica cap llengua europea, com hem vist abans.

De les paraules de la família de pla ens interessa especialment el verb planejar. Tenim un planejar derivat de l’adjectiu pla, documentat d’antic i sobre el qual no hi ha res a objectar. El fuster planeja la fusta, és a dir, la treballa amb la plana i la fa plana. És un verb paral·lel a tornejar, és a dir, treballar amb el torn. El pagès planeja la terra, és a dir, li passa una post després de llaurar per a fer-la plana. Planejar també és un verb intransitiu amb el significat de ‘tenir forma plana’ i s’aplica a un lloc o a una extensió de terra (en aquella contrada el camí planeja). Aquest és un dels significats més genuïns dels verbs formats amb el sufix -ejar: ‘comportar-se com a’ o ‘fer com si’ (comparem amb pobrejarverdejarbravejar, etc.). Un altre planejar és el que es relaciona amb el pla ’projecte’ (planejar les vacances, planejar un viatge). Coromines ens diu que “fer un platenir un plaplanejar (projectar) són expressions de bon sabor català, històricament ben recents en la nostra llengua”. Però malgrat aquest curiós “sabor català”, tot seguit afirma que “es poden reemplaçar, sense cap pèrdua i amb gran avantatge, per altres expressions més castisses i generals, com fer comptes de“. Nosaltres no tenim res a objectar a les expressions fer un pla o tenir un pla. Què hi podríem objectar? Però sí que creiem que planejar és un d’aquests castellanismes moderns —ben recent, tal com diu Coromines— que responen a la imitació de la gran productivitat en espanyol del sufix -ear. Verbs espanyols d’aquest tipus, que no tenen cap dels matisos o valor semàntic del nostre sufix -ejar, ens han infestat el català en temps recents: bloquear, bombardear, bombear, bucear, capitanear, cartearse, colorear, costear, formatear, gasear, olfatear, pedalear, piratear, piropear, plantear, putear, rastrear, sermonear, simultanear, sondear, sortear, tantear, teclear, telefonear, torear, torpedear, trajear, tutear,  veranear, etc. Els diccionaris tenen el bon criteri d’excloure de planejar el significat de volar (un ocell) sense moure les ales o (un avió) amb els motors apagats; significat que es fa correspondre al verb planar, seguint el model del francès planer i fugint de l’espanyol planear. Però ens queda el planejar de ‘fer plans’, paraula de mala fila que no surt als diccionaris del segle XIX (vegeu Labèrnia) i que trobam per primer cop al diccionari Fabra. Segurament un error degut al poc coneixement que es tenia en aquell moment del funcionament del sufix -ejar i de la interferència en aquest punt. Una qüestió que continua essent fosca i reclama un estudi en profunditat. I una bona planificació de l’ús recomanable.

9 comentaris

Sobre la traducció catalana del Twitter

Ja tenim el Twitter en català, de la qual cosa ens felicitam tots els qui volem la normalitat plena de la nostra llengua. Però feta la felicitació cal examinar de seguida la qualitat de la traducció, perquè no sols ho volem tot en català, sinó que, seguint la nostra mateixa tradició estandarditzadora de la llengua, hem de fer de la qualitat lingüística una bandera inamovible.

La traducció catalana del Twitter no és satisfactòria. El primer motiu és la manera com s’ha fet: amb la participació d’un ampli col·lectiu de voluntaris, plens de bona voluntat però en la seva majoria sense els coneixements i la preparació tècnica necessaris. D’això n’és responsable la companyia, que és qui ha decidit com fer les coses, no els voluntaris, que han fet el que han pogut. Cinc mil persones per a fer una traducció d’unes quantes pàgines és fora de tot sentit. La societat catalana hauria de demanar a Twitter una traducció feta per experts. I si el problema és econòmic (només pensar-ho em fa riure), qui això escriu estaria disposat a fer la traducció de manera gratuïta. Fins allà on sigui capaç de fer-la, però sempre es pot demanar ajuda a col·legues solvents.

La terminologia de Twitter és complicada. En totes les llengües hi ha intenses discussions entre els experts, de vegades difícils de resoldre. Què no passarà en una llengua sotmesa a una forta interferència d’una altra, com és el català, i més tenint en compte que el debat sobre aquesta terminologia fins ara ha estat pràcticament nul.

Dels diversos punts que han sortit a rotllo —i més que en sortiran— em centraré ara en les paraules tuit i tuitejar, adoptades ara com ara per la versió catalana de la interfície.

Els mots anglesos de partida

Tweet és una paraula anglesa que es refereix al crit de l’ocell o del pollet i és un mot de formació onomatopeica. I supòs (per les dates de la documentació) que el verb to tweet (‘piular’) surt del substantiu. En anglès també hi ha una altra paraula pròxima que és el verb to twitter, que també es refereix a un so emès pels ocells, entre altres significats. I encara el verb to twit, que significa ‘fotre-se’n’ (d’algú). Del verb to twitter els creadors del Twitter tragueren la denominació de la seva invenció, tot i que a cada un dels miniposts els diuen tweets. Amb aquesta complexitat lèxica i semàntica els anglòfons també tenen els seus dubtes i els seus debats terminològics; no solament els catalans. Per exemple, no era del tot clar si el verb corresponent a ‘escriure tweets’ havia de ser to Twitterto tweet o to twit, ni fins i tot si aquestes paraules han d’anar en majúscula o minúscula. L’anglès té una facilitat extraordinària per a convertir noms en verbs sense cap canvi de forma, però si aquests verbs deriven d’un nom propi cal escriure’ls en majúscula. Un tweet famós va ser aquell que deia “To twit o to tweet: that is the question”. Amb tot, el Twitter ho ha resolt amb els verbs to tweet i to retweet i això és definitiu. Aquests mots no dupliquen la t final quan aquesta en posició interior de mot: tweeted, retweeted, tweeter (el qui fa tweets).

Traducció o adaptació

Aquesta és la primera qüestió que s’ha d’abordar, i que s’ha abordat en altres llengües. La traducció catalana dels termes to tweet, tweet (substantiu) i tweeter (el qui fa tweets) és piular, piulada o piulet i piulador. El Termcat, crec que erròniament, va decidir de promoure la traducció (piular i piulada), segurament amb la intenció, còmoda i expeditiva, d’esquivar tots els problemes de l’adaptació. Però la traducció ens porta a un dels errors que es poden fer en terminologia: la separació del català de la unanimitat de les llengües europees. No oblidem que la voluntat de coincidir amb aquesta unanimitat ha estat un dels criteris conductors de la terminologia catalana d’ençà de Pompeu Fabra, i així ha de continuar essent. Malgrat que en alguna llengua s’ha assajat la traducció, en la interfície de l’aplicació, que és la que determinarà els usos finals de la gent, cap llengua europea —almenys les més importants, que hem examinat— no fa la traducció dels termes anglesos sinó que els adapta (o simplement els adopta), i així aquests termes esdevenen universals. Els terminòlegs del Quebec, sempre moguts per una pruïja de distanciar-se de l’anglès i de francesitzar-ho tot, han promogut les traduccions gazouiller (piular) i gazouilli (piulada), termes que s’usen en alguns mitjans però que no han tingut gens de succés a França. En aquest país i a d’altres de llengua francesa, els termes usuals són el verb tweeter i el nom tweet, que són els que usa l’aplicació. Una tercera opció, proposada finalment per l’Office de la Langue Française, del Quebec, és l’encunyament de termes independents. L’Office proposa en concret microbloguer (per a l’anglès to tweet) i micromessage, microbillet, microtext o message per al substantiu tweet. Creiem que piular i piulada poden ser admesos en el llenguatge col·loquial, on tindran —ja tenen— força expressiva i fins i tot un poc lúdica. Però fora d’aquest registre, i en concret a la interfície de l’aplicació, l’ús de piular, repiular, piulada i piulador fan riure i sonen ridículs. Tampoc no creiem que l’encunyament d’un nou terme a l’estil de l’Office quebequès sigui ni previsible ni estrictament desitjable. Els termes universals anglesos són neutres, a més de precisos i àgils. Igual que ho són els termes blog  i post, que el Termcat proposa de desfigurar en el primer cas i de substituir pel castellanisme apunt en el segon. I que no pateixi ningú per l’anglicització: d’aquí a poc temps tots aquests termes passaran a la història del lèxic, després que els estris corresponents siguin substituïts per uns altres.

Tuitejar és inadmissible

És inadmissible pel sufix -ejar. Tots els neologismes que contenen aquest sufix solen ser simples calcs de l’espanyol. Tot i que en català hi ha el sufix -ejar (com en italià hi ha -eggiare), el sufix normal per a formar verbs a partir de substantius de manera neutra és -ar. En català i en totes les llengües romàniques menys el duet espanyol i portuguès. De la mateixa manera que de telèfon surt telefonar (paraula miracle que s’ha salvat de l’espanyol telefonear), en català genuí cal dir blocar (no bloquejar), boicotar (no boicotejar), bombar (no bombejar), bombardar (no bombardejar), boxar (no boxejar), pedalar (no pedalejar), sabotar (no sabotejar), sondar (no sondejar), formatar (no formatejar), etc. El fet que una bona part d’aquestes paraules hagin estat introduïdes als diccionaris no els lleva el caràcter d’hispanisme, ni tampoc el fet que siguin profusament utilitzades en els nostres espanyolitzats mitjans de comunicació. En català el sufix -ejar té uns usos i uns valors especials: entre altres coses serveix per a formar verbs que signifiquen “comportar-se com” (barcelonejar és parlar o fer una altra cosa igual que els barcelonins).   Els verbs acabats en -ejar també es refereixen a  una acció repetida intensament: guspirejar (emetre una guspira, i una altra i una altra); empentejar (donar una empenta i una altra i una altra). I encara que algú pot escriure molts de tweets, només es necessita un verb que expressi l’acció de manera neutra. Igual que un pot telefonar moltes vegades seguides i això no tindria per què justificar una forma telefonejar.

L’adaptació dels anglicismes tweet i to tweet

Aquesta és la part més complicada, sobretot pel que fa al verb. Per al nom proposaria l’adopció simple de l’anglicisme (tweet), que s’afegiria a altres anglicismes que no s’han adaptat gràficament per un rebuig de la llengua a aquesta adaptació (com whisky o twist). És el que fan la majoria de llengües. L’adaptació del verb és més complexa, per l’existència de la dualitat de formes Twitter (amb i i doble t) i tweet (amb doble i i una sola t). En francès l’aplicació de Twitter ho ha resolt creant el verb tweeter, que surt de combinar l’arrel anglesa intacta amb els morfermes verbals francesos. El verb tweeter ha estat incorporat a la versió del 2012 del Robert il·lustrat. Amb tot, hi ha qui pensa que la forma twiter o  twitter fóra millor, i sembla que el Robert ha anunciat la modificació per a una pròxima edició.

La interfície italiana parla de tweet (substantiu) i de twittare (verb). No hi ha correlació formal entre les dues paraules, i la segona sembla induïda per Twitter. La traducció també deu ser “assembleària”. Igual que ho deu ser l’espanyola, en què es fan servir els termes tweet (substantiu) i twittear, amb una poc hispànica doble te.

En català tenim, a més, una qüestió prosòdica que cal no oblidar. L’adaptació dràstica tuit i tuitar obliga a pronunciar aquestes paraules amb diftong decreixent, és a dir fent forta la u i no la i (com cuit i lluitar). En català el diftong creixent només existeix després de les consonants q i g (pingüí), per la qual cosa una grafia que respecti la pronúncia genuïna catalana hauria de ser tuït i tuïtar. El Termcat, que sobre aquesta problemàtica només ofereix una simple fitxa, fa esment (sense definir-se) de les grafies tuit i tuït. Però nosaltres creiem que aquestes adaptacions són forçades i no recomanables. Cal no portar les adaptacions gràfiques dels anglicismes a l’extrem. Hi ha moltes paraules no adaptades i no passa res. A tots ens resultaria violent veure escrit uisqui o tuïst. I oi que trobaríem ridícul escriure ueb o uifi, amb la curolla de fer-los més catalans? Sembla que ara com ara els neologismes que ens ocupen volen w.

En conclusió, l’adaptació d’aquests anglicismes al català es troba en una àrea on només apareixen el substantiu tweet (potser twit, amb una semiadaptació)  i el verb tweetar (en correlació amb tweet), o potser twitar (si es relaciona amb twit), o twittar (si es relaciona amb Twitter). Caldrà que ho acabem d’estudiar.

 

PS. També consider un error el fet que la interfície en català doni a l’usuari el tractament de tu. En aquest punt el Twitter català s’ha separat del bon gust i el bon criteri seguits per Google, WordPress i moltes altres aplicacions, que usen el tractament tradicional català de vós. Caldrà explicar a la nostra gent que el mimetisme vers la societat espanyola (tan diferent en algunes coses) en la qüestió dels tractaments és un fet immens d’assimilació cultural. Però això requereix un altre article. O uns quants.

 

7 comentaris

Sant Jordi

Hi havia una vegada un poble que vivia feliç, com tots els pobles dels contes. Fins que un dia aparegué no se sap d’on un drac immens i horrible, poderós i malvat, que sembrà tota la contrada de mort i destrucció. Per tal d’apaivagar-lo la gent del poble decidí de lliurar-li cada dia una persona, triada per atzar. El monstre es menjava la pobra víctima, quedava satisfet i no feia desastres més grans. Fins que un dia la macabra rifa diària volgué que la víctima fos la filla del rei, una princesa jove, bella i dotada amb totes les gràcies. La gent tot d’una volgué impedir aquell reial sacrifici, i sorgiren molts de voluntaris per a ocupar el lloc de la princesa, però el rei, just i imparcial, va manar que s’acomplís allò que la sort, o la dissort, havia decidit. La princesa s’acomiadà de la família i de la gent del poble, que entre llàgrimes i dolor la veieren partir a peu i desaparèixer en el camí que menava al bosc on campava la bèstia. Però heus ací que quan faltava poc per a arribar-hi, aparegué un cavaller fort i valent, muntat dalt d’un bell cavall blanc i portant a la mà una poderosa llança. La princesa li demanà que fugís, que prop d’allà hi havia un drac perillosísim que podria posar fi a la seva vida. Encara no ho havia acabat de dir quan el monstre es presentà, traient foc per la boca i llançant bramuls espantosos. El cavaller s’hi enfrontà ben decidit i després d’un dur combat va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixa el drac mig mort. Cavaller i princesa anaren al poble, on foren rebuts amb la més gran de les joies. Anaren a cercar el monstre i el remataren enmig de la plaça de la vila. De la sang de l’animal en sortí un roser que féu obrir una rosa vermella, que el cavaller tot d’una tallà i oferí a la princesa. El rei volgué casar la seva filla amb aquell cavaller enviat per la Providència, però l’home refusà dient que no la mereixia i que havia de continuar el seu camí. El cavaller s’acomiadà de tothom i desaparegué en la llunyania, sobre el seu cavall blanc i portant amb ell la imatge de la bella princesa i el flaire de la rosa. Era Sant Jordi.

I segons la tradició catalana el poble era Montblanc. La tradició catalana és l’enèsima versió d’un mite —l’heroi que salva una princesa d’un monstre— que ha pres la seva forma en els diferents països. Un mite, però, que ja trobam entre els sumeris i que reviu en totes les cultures antigues. L’epopeia egipciana, revifada a Roma, del déu Horus que clava una llança al coll d’un crocodil. L’epopeia de Perseu contra la medusa. Els europeus, a l’Edat Mitjana, en vam fer el mite de Sant Jordi. Però qui era Sant Jordi?

Personatge llegendari, sant de dubtosa existència, com tants de sants, promoguts per un cristianisme ascendent que necessitava herois i mites per a la seva expansió. La primera referència coneguda és en un document del segle V, on pot haver-hi una confusió entre el nostre personatge i un Jordi de Capadòcia, un arrià del segle IV que fou bisbe d’Alexandria i enemic mortal de Sant Anastasi, que estigué embolicat en lluites entre sectes cristianes i morí violentament a mans dels seus enemics. En el segle IV la devoció al sant estava estesa per l’Imperi Romà d’Orient, i el 350 es va construir a Lod una església on es creia que descansaven les restes del nostre heroi. El seu nom després aparegué a l’Alcorà i fou venerat pels musulmans tant com pels cristians. A l’Occident la fama del sant hi va arribar més tard i sobretot per la via dels croats, que el descobriren quan prengueren Diòspolis als turcs. Els croats van difondre el personatge i la seva llegenda de la lluita contra el drac —potser generada per una falsa interpretació d’alguna pintura—, que va ser recollida a la Llegenda àuria del tantes vegades esmentat Jacobus de Voragine. La llegenda va convertir-se en un símbol de la lluita contra el mal, i en algun país, com Suècia, de la lluita contra algun ocupant estranger de la pàtria. Sant Jordi ràpidament va esdevenir un dels sants més admirats i venerats a tot l’Occident cristià, patró de Catalunya, Aragó, Anglaterra, Portugal i altres països, i de ciutats com Alcoi, Gènova, Venècia, Nàpols i moltes més.

A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles, amb lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella, per a ajudar els nostres comtes o reis. Per exemple, es creia que va ajudar el rei aragonès Pere I a guanyar la batalla d’Alcaraç (1094) contra el rei àrab de Saragossa. Per això va ser declarat patró de la noblesa de la corona d’Aragó. També es presentà els dies de la conquesta de Mallorca i de València i va multiplicar la força de les tropes catalanes. Per a festejar el cavaller patró dels cavallers, aquests feien justes i torneigs als borns, de gran solemnitat. Pere el Catòlic fundà l’orde de Sant Jordi d’Alfama, el 1201, que tingué poder i possessions importants. A Mallorca després de la Conquesta reberen unes terres que precisament es digueren el Prat de Sant Jordi, on hi hagué un oratori dedicat al Sant que donà després nom al poble de Sant Jordi. El 1460 es va crear a Mallorca la Confraria de Sant Jordi, institució que agrupava els nobles de l’illa amb la finalitat de defensar els seus privilegis. Va durar fins al 1743, en què  cedí el seu lloc a la Societat Econòmica d’Amics del País. Retien culte al patró a l’església de Sant Francesc, a la façana de la qual podeu veure un Sant Jordi esculpit en pedra en lluita contra el drac. A Mallorca la festa de Sant Jordi es va implantar el 1407 i al Principat, el 1427. A València ja se celebrava el 1343. Això no obstant, en el nostre país fins a temps moderns Sant Jordi no era un sant de devoció popular, per la seva vinculació amb l’aristocràcia. Hi havia poques esglésies a ell dedicades i el nom de Jordi durant molt de temps només fou posat als membres de la noblesa.

Segons tota la tradició esmentada, del primer document fins a Voragine, Sant Jordi era nascut a la ciutat judea de Lod (antiga Lydda) cap al 275, fill d’un militar romà. Li posaren Georgius (del grec Georgios, que vol dir ‘pagès’). Però no va ser pagès sinó militar com son pare, i com a tal va fer carrera i va arribar a tenir un càrrec a la guàrdia imperial. Com son pare, era cristià, cosa que el va fer xocar amb el poder de Dioclecià. Aquest va ordenar depurar els soldats cristians i provar els altres fent-los oferir sacrificis als déus de Roma. Jordi es rebel·là i va fer grans proclamacions públiques de cristianisme, per la qual cosa va passar per les conegudes sessions de tortura del regnat de Dioclecià. Una roda amb espases el va espelleringar i matar tres vegades,  però tres vegades va ressuscitar. Com en tots els casos que hem anat veient, al final el resistent és decapitat i s’acaba la història.

Als Països Catalans avui és el dia del llibre i de la rosa, i molts consideren la diada d’avui com la festa dels enamorats, equivalent a Sant Valentí. El costum de regalar roses a les enamorades és molt antic, si bé era propi només de certs estaments socials. Amb tot, en el segle XVIII al carrer del Bisbe de Barcelona es feia la fira de roses o fira dels enamorats, a la qual acudien els promesos, els nuvis i els qui feia poc que eren casats. A partir de 1914 l’oferiment de roses va ser promogut per la Mancomunitat i va esdevenir un fet completament popular i un dels trets distintius de la cultura catalana. Els orígens del dia del llibre s’han de cercar en l’establiment de la Fiesta del Libro Español el 1926 per Alfons XIII, situat en el 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes. El 1930 es va passar al 23 d’abril, dia de la mort de Cervantes, i va ser reanomenat Dia del Libro. Inicialment la festa va arrelar particularment, o únicament, a Barcelona, on es mesclà amb la tradició de les roses. El 1995 va ser declarat per la Unesco Dia Internacional del Llibre, aprofitant la coincidència de la mort de Cervantes, de Shakespeare i de Garcilaso de la Vega (1616).

Feliç dia de Sant Jordi, en què els carrers s’ompliran de roses, llibres, llaços i persones alegres. I molts d’anys a tots els Jordis, Jordines i Georgines.

 

 

Cap comentari

De topònims, articles i diaris

Albert Pla Nualart avui em fa l’honor de citar-me en el seu sempre interessant article del diari Ara. Però, amb el respecte mutu que ell demana, crec que he de fer-hi algunes precisions.

Jo no he dit mai que, en general, l’article salat escrit en els topònims ofengui la majoria dels balears. Més aviat aquesta és una pràctica molt seguida encara, i en algun article he explicat les raons d’aquest fet, per a mi relacionable amb els dèficits funcionals de la llengua i de l’estàndard.

L’Institut d’Estudis Catalans, que abans del 1989 es limitava a considerar “normal” l’ús del salat en els topònims illencs, a partir d’aquell any, i després d’un bon debat, accepta explícitament com a igualment correctes les dues solucions en litigi: a) l’ús de l’article de la llengua col·loquial, en minúscula i amb les contraccions amb les preposicions (as, des i pes); i b) el tractament de l’article com un article normal i, per tant, estandarditzant-lo i fent les contraccions normals en català comú (al, del i pel). Pel que fa a la preferència de la institució per la primera solució, cal notar que es matisa que “convé recordar que el valor d’aquest argument pot canviar en el futur d’acord amb els canvis de criteri que es poden produir al si de la col·lectivitat balear”. Han passat més de vint anys i puc assegurar que hi ha alguna evolució a la col·lectivitat balear. Exemple clamorós, l’ús del Diari de Balears.

L’Institut preferia l’opció a) del paràgraf precedent atenent l’adhesió a aquesta solució de moltes persones, entre elles algun membre illenc de la Secció Filològica, però crec que també és evident que avui ningú no pot refutar el fet del nul fonament científic de la dita opció: és una contradicció flagrant creure que els articles en qüestió són articles normals per a escriure’ls en minúscula i formar contraccions i que no ho són per a adaptar-se al registre corresponent.

D’altra banda, els mateixos mallorquins donen fe aclaparadora del gran error que és pensar que els articles dels topònims no varien segons el registre (i hi afegiria segons la varietat geogràfica). Primer perquè fins al segle XX els articles dels topònims balears s’havien escrit sempre amb l’article comú; i, en segon lloc, perquè els mallorquins que no salen, com els de Pollença, no posen cap article salat a cap topònim balear ni en somnis.

Més que tirar la cavalleria sobre el diari Ara, jo denunciava en els meus tweets el que crec que és la anormalitat (o l’anormalitat!) d’un fet. Si el diari Ara i el Diari de Balears han fet una aliança que permet que molts d’illencs llegim cada dia els dos diaris “fosos” en un, estaria bé que els dos mitjans seguissin un mateix criteri sobre aquesta qüestió. I si és un tema balear, crec bastant lògic que sigui el Balears el que marqui la línia. I el Diari de Balears a partir de la seva aparició com a mitjà en català s’ha caracteritzat per seguir el criteri de la normalitat dels articles; un criteri que per a mi és un dels millors del model lingüístic del diari. I que s’ajusta perfectament a la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si el diari Ara està tan delerós de seguir les normes (i les preferències) del IEC, bé podria començar per eliminar sisplaus, esclars, siguts i totes aquestes fórmules de verbs i pronoms, com convence’l, que no són recomanades per cap gramàtica fabriana.

 

 

9 comentaris

“Santa Glòria”

Si per Nadal fan festa els Nadals, per Pasqua haurien de fer-ne els Pasquals (Pasqual vol dir ‘nascut per Pasqua’), però com que això del santoral no és matemàtica, els Pasquals fan festa un altre dia. També podrien fer festa els Anastasis i les Anastàsies, nom relacionat amb el grec anastasis, que vol dir ‘resurrecció’. Però tampoc. En canvi, sí que fan festa avui les Glòries, perquè avui és el Diumenge de Glòria. Glòria és una paraula que s’ha anat carregant semànticament amb el pas del  temps i en el context del cristianisme. Del llatí gloria, que es va emprar en la Bíblia per a traduir el grec doxa, que significa ‘opinió’ (vegeu ortodòxia) i per extensió ‘honor, bona reputació’, i aquest (doxa) s’havia emprat en la bíblia grega per a traduir diverses paraules hebrees.

Avui és Pasqua, una festa creada pel cristianisme que celebra la resurrecció de Jesús. Naturalment, el fet celebrat és una qüestió de fe dels cristians, que segueixen allò que es diu en els evangelis. Altres que donen alguna credibilitat a aquests textos però no creuen en miracles parlen de recuperació després d’una mort aparent, robatori del cos o altres hipòtesis. I, com ja vam dir en el moment corresponent, altres creuen que no hi ha cap evidència històrica de l’existència de Jesús. Aquí no entram en aquests debats; només ens interessen les tradicions.

I ens interessa de saber que Pasqua és la més important de les festes cristianes i la primera que es va celebrar. Abans que Nadal i totes les altres. Els primers cristians, que mantenien la condició de jueus, celebraven la Pasqua jueva, la festa que commemorava la sortida dels hebreus d’Egipte, on els tenia segrestats el faraó. Ja se sap —bé, els més joves potser no— que aquest alliberament es va aconseguir després que Déu enviàs als egipcians deu plagues terribles i d’intensitat progressiva. Deu plagues són moltes plagues: als illencs i als valencians només ens n’ha enviat una i ja sabem com és de dur. La desena va tenir uns danys col·laterals impressionants i un tant incomprensibles en un Déu infinitament just: la mort de tots els primogènits d’Egipte. Després que Moisès donàs instruccions als seus que fessin pa sense llevat, que matassin un xai i empastifassin amb la sang les rebranques dels portals, un àngel sense manies va passar per l’espasa totes les pobres criatures de les cases sense portals ensangonats. La Pasqua jueva se celebra a mitjan mes de Nisan (equivalent a març o abril), tot regit pel calendari lunisolar jueu.

Cap al segle II els cristians començaren a celebrar la Pasqua en commemoració de Jesús. Però aquesta Pasqua cristiana continua molt lligada a la Pasqua jueva. Jesús va ser mort a l’inici d’aquesta, segons els evangelis, el 14 de Nisan, el dia que mataven els xais. Després del Darrer Sopar, en què precisament Jesús i els apòstols celebraven la Pasqua. I en aquell segle II es produeixen grans controvèrsies sobre quin dia s’havia de fer la celebració. Mentre a Orient commemoraven la mort de Crist el dia de la Pasqua jueva (que no queia en un dia de la setmana fix), a Roma celebraven la resurrecció el diumenge següent. Després de grans discussions, el concili de Nicea (325) va establir que Pasqua seria el diumenge —el primer dia de la setmana— després de la primera lluna plena de la primavera. És a dir, la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, que encara que astronòmicament no és fix, a efectes eclesiàstics sempre és el 21 de març. A partir del dia de Pasqua es fixa tot el cicle festiu: el Dijous Llarder o Gras, que obre el Carnaval o Carnestoltes (Darrers Dies a Mallorca), el Darrer Diumenge i el Darrer Dia, que el tanca; el Dimecres de Cendra, que comença els quaranta dies de la Quaresma, el Dia del Ram, el Dijous Sant i el Divendres Sant  i Pentecosta o Cinquagèsima, cinquanta dies després de Pasqua. Diguem també que la vinculació de Pasqua al diumenge va anar associada a la pràctica entre els cristians de guardar aquest dia com a dia del Senyor (dies Dominicus). El 321 Constantí declarà el diumenge com a dia de descans obligatori.

El cicle pasqual ha creat un complex món de tradicions i de cultura popular, una part desapareguda o quasi. Les gresques del Carnaval amb les rues i abans amb les visites de les disfresses o fresses; anar a prendre cendra el Dimecres de Cendra; la vella rígida Quaresma, un invent del papa Gregori el Gran, que  generà el costum de tallar cada setmana una de les set cames d’una figura d’una dona (a Mallorca, la Jaia Quaresma); la benedicció de les palmes el Dia del Ram, una part de les quals els pagesos duien a enterrar per a obtenir bones collites; els Dotze Sermons en el mateix diumenge del Ram; els quaresmers, que en aquest temps s’inflaven de fer sermons; els monuments o Cases Santes a l’altar major de les esglésies; el silenci de les campanes el Divendres Sant, substituïdes per les matraques o maçoles; el renou de les  roncadores que passejaven els infants; el Salpàs passant el dissabte per les cases a beneir les panades i aconseguir-ne una bona col·lecció per a la Santa Mare Església; les processons del Dijous Sant i del Divendres Sant, al nostre país recollides i silencioses abans de la seva completa espanyolització; les passions, el Davallament; el toc de glòria el diumenge de resurrecció de matí, que anunciava el final de la Quaresma i l’atac a les panades; la processó de l’Encontre o l’Encontrada —entre Jesús i Maria— el dia de Pasqua amb gran repic de campanes; les panades, crespells i rubiols; la mona de Pasqua; els dinars familiars de Pasqua i la Segona Festa, dia en què a Mallorca els infants anaven a besar mans als avis i oncles; els pancaritats el Dia de l’Àngel (diumenge següent a Pasqua); la festa de l’Ascensió, que veia créixer les ametlles (per l’Ascensió ni és ametla ni ametló); Pentecosta (per Cinquagema l’ametla ja es plena); i, per a tancar el cicle, la gran processió del Corpus. Em crida l’atenció el costum del Dijous Sant de fer els fasos, dit també ofici de tenebres, és a dir una pràctica litúrgica del Dijous Sant consistent a recitar quinze salms i apagar un ciri després de dir cada psalm fins que el conjunt dels quinze ciris (en forma de triangle) queda completament apagat. Sembla que el mot fas ve del llatí face (‘torxa’). Després d’aquell ofici era costum que els al·lots picassin a terra i sobre els mobles de l’església, fent un renou infernal, amb diversos instruments, com masses a Barcelona o amb el “garrot” d’una branca de palmera. Això es deia fer el fas, fer els fasos o matar jueus (en temps llunyans els pobres jueus per Setmana Santa ho solien passar ben malament). Per aquest motiu les dites branques de palmera es digueren fassos  a Mallorca, i la palmera, fasser. D’aquest costum sorgí, a més, l’expressió fer el fas damunt algú (abusar d’ell), que amb el temps es transormà en fer el feix damunt algú.

No acabaríem mai si volguéssim continuar parlant de tot el que la festa de Pasqua ha produït en la nostra cultura. Ens aturam i tornam al principi. Avui fan festa les dones que es diuen Glòria. Doncs que sigui per molts d’anys, amén.

 

 

Cap comentari

Pàgina següent »