Albert Pla Nualart avui em fa l’honor de citar-me en el seu sempre interessant article del diari Ara. Però, amb el respecte mutu que ell demana, crec que he de fer-hi algunes precisions.

Jo no he dit mai que, en general, l’article salat escrit en els topònims ofengui la majoria dels balears. Més aviat aquesta és una pràctica molt seguida encara, i en algun article he explicat les raons d’aquest fet, per a mi relacionable amb els dèficits funcionals de la llengua i de l’estàndard.

L’Institut d’Estudis Catalans, que abans del 1989 es limitava a considerar “normal” l’ús del salat en els topònims illencs, a partir d’aquell any, i després d’un bon debat, accepta explícitament com a igualment correctes les dues solucions en litigi: a) l’ús de l’article de la llengua col·loquial, en minúscula i amb les contraccions amb les preposicions (as, des i pes); i b) el tractament de l’article com un article normal i, per tant, estandarditzant-lo i fent les contraccions normals en català comú (al, del i pel). Pel que fa a la preferència de la institució per la primera solució, cal notar que es matisa que “convé recordar que el valor d’aquest argument pot canviar en el futur d’acord amb els canvis de criteri que es poden produir al si de la col·lectivitat balear”. Han passat més de vint anys i puc assegurar que hi ha alguna evolució a la col·lectivitat balear. Exemple clamorós, l’ús del Diari de Balears.

L’Institut preferia l’opció a) del paràgraf precedent atenent l’adhesió a aquesta solució de moltes persones, entre elles algun membre illenc de la Secció Filològica, però crec que també és evident que avui ningú no pot refutar el fet del nul fonament científic de la dita opció: és una contradicció flagrant creure que els articles en qüestió són articles normals per a escriure’ls en minúscula i formar contraccions i que no ho són per a adaptar-se al registre corresponent.

D’altra banda, els mateixos mallorquins donen fe aclaparadora del gran error que és pensar que els articles dels topònims no varien segons el registre (i hi afegiria segons la varietat geogràfica). Primer perquè fins al segle XX els articles dels topònims balears s’havien escrit sempre amb l’article comú; i, en segon lloc, perquè els mallorquins que no salen, com els de Pollença, no posen cap article salat a cap topònim balear ni en somnis.

Més que tirar la cavalleria sobre el diari Ara, jo denunciava en els meus tweets el que crec que és la anormalitat (o l’anormalitat!) d’un fet. Si el diari Ara i el Diari de Balears han fet una aliança que permet que molts d’illencs llegim cada dia els dos diaris “fosos” en un, estaria bé que els dos mitjans seguissin un mateix criteri sobre aquesta qüestió. I si és un tema balear, crec bastant lògic que sigui el Balears el que marqui la línia. I el Diari de Balears a partir de la seva aparició com a mitjà en català s’ha caracteritzat per seguir el criteri de la normalitat dels articles; un criteri que per a mi és un dels millors del model lingüístic del diari. I que s’ajusta perfectament a la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si el diari Ara està tan delerós de seguir les normes (i les preferències) del IEC, bé podria començar per eliminar sisplaus, esclars, siguts i totes aquestes fórmules de verbs i pronoms, com convence’l, que no són recomanades per cap gramàtica fabriana.

Si per Nadal fan festa els Nadals, per Pasqua haurien de fer-ne els Pasquals (Pasqual vol dir ‘nascut per Pasqua’), però com que això del santoral no és matemàtica, els Pasquals fan festa un altre dia. També podrien fer festa els Anastasis i les Anastàsies, nom relacionat amb el grec anastasis, que vol dir ‘resurrecció’. Però tampoc. En canvi, sí que fan festa avui les Glòries, perquè avui és el Diumenge de Glòria. Glòria és una paraula que s’ha anat carregant semànticament amb el pas del  temps i en el context del cristianisme. Del llatí gloria, que es va emprar en la Bíblia per a traduir el grec doxa, que significa ‘opinió’ (vegeu ortodòxia) i per extensió ‘honor, bona reputació’, i aquest (doxa) s’havia emprat en la bíblia grega per a traduir diverses paraules hebrees.

Avui és Pasqua, una festa creada pel cristianisme que celebra la resurrecció de Jesús. Naturalment, el fet celebrat és una qüestió de fe dels cristians, que segueixen allò que es diu en els evangelis. Altres que donen alguna credibilitat a aquests textos però no creuen en miracles parlen de recuperació després d’una mort aparent, robatori del cos o altres hipòtesis. I, com ja vam dir en el moment corresponent, altres creuen que no hi ha cap evidència històrica de l’existència de Jesús. Aquí no entram en aquests debats; només ens interessen les tradicions.

I ens interessa de saber que Pasqua és la més important de les festes cristianes i la primera que es va celebrar. Abans que Nadal i totes les altres. Els primers cristians, que mantenien la condició de jueus, celebraven la Pasqua jueva, la festa que commemorava la sortida dels hebreus d’Egipte, on els tenia segrestats el faraó. Ja se sap —bé, els més joves potser no— que aquest alliberament es va aconseguir després que Déu enviàs als egipcians deu plagues terribles i d’intensitat progressiva. Deu plagues són moltes plagues: als illencs i als valencians només ens n’ha enviat una i ja sabem com és de dur. La desena va tenir uns danys col·laterals impressionants i un tant incomprensibles en un Déu infinitament just: la mort de tots els primogènits d’Egipte. Després que Moisès donàs instruccions als seus que fessin pa sense llevat, que matassin un xai i empastifassin amb la sang les rebranques dels portals, un àngel sense manies va passar per l’espasa totes les pobres criatures de les cases sense portals ensangonats. La Pasqua jueva se celebra a mitjan mes de Nisan (equivalent a març o abril), tot regit pel calendari lunisolar jueu.

Cap al segle II els cristians començaren a celebrar la Pasqua en commemoració de Jesús. Però aquesta Pasqua cristiana continua molt lligada a la Pasqua jueva. Jesús va ser mort a l’inici d’aquesta, segons els evangelis, el 14 de Nisan, el dia que mataven els xais. Després del Darrer Sopar, en què precisament Jesús i els apòstols celebraven la Pasqua. I en aquell segle II es produeixen grans controvèrsies sobre quin dia s’havia de fer la celebració. Mentre a Orient commemoraven la mort de Crist el dia de la Pasqua jueva (que no queia en un dia de la setmana fix), a Roma celebraven la resurrecció el diumenge següent. Després de grans discussions, el concili de Nicea (325) va establir que Pasqua seria el diumenge —el primer dia de la setmana— després de la primera lluna plena de la primavera. És a dir, la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, que encara que astronòmicament no és fix, a efectes eclesiàstics sempre és el 21 de març. A partir del dia de Pasqua es fixa tot el cicle festiu: el Dijous Llarder o Gras, que obre el Carnaval o Carnestoltes (Darrers Dies a Mallorca), el Darrer Diumenge i el Darrer Dia, que el tanca; el Dimecres de Cendra, que comença els quaranta dies de la Quaresma, el Dia del Ram, el Dijous Sant i el Divendres Sant  i Pentecosta o Cinquagèsima, cinquanta dies després de Pasqua. Diguem també que la vinculació de Pasqua al diumenge va anar associada a la pràctica entre els cristians de guardar aquest dia com a dia del Senyor (dies Dominicus). El 321 Constantí declarà el diumenge com a dia de descans obligatori.

El cicle pasqual ha creat un complex món de tradicions i de cultura popular, una part desapareguda o quasi. Les gresques del Carnaval amb les rues i abans amb les visites de les disfresses o fresses; anar a prendre cendra el Dimecres de Cendra; la vella rígida Quaresma, un invent del papa Gregori el Gran, que  generà el costum de tallar cada setmana una de les set cames d’una figura d’una dona (a Mallorca, la Jaia Quaresma); la benedicció de les palmes el Dia del Ram, una part de les quals els pagesos duien a enterrar per a obtenir bones collites; els Dotze Sermons en el mateix diumenge del Ram; els quaresmers, que en aquest temps s’inflaven de fer sermons; els monuments o Cases Santes a l’altar major de les esglésies; el silenci de les campanes el Divendres Sant, substituïdes per les matraques o maçoles; el renou de les  roncadores que passejaven els infants; el Salpàs passant el dissabte per les cases a beneir les panades i aconseguir-ne una bona col·lecció per a la Santa Mare Església; les processons del Dijous Sant i del Divendres Sant, al nostre país recollides i silencioses abans de la seva completa espanyolització; les passions, el Davallament; el toc de glòria el diumenge de resurrecció de matí, que anunciava el final de la Quaresma i l’atac a les panades; la processó de l’Encontre o l’Encontrada —entre Jesús i Maria— el dia de Pasqua amb gran repic de campanes; les panades, crespells i rubiols; la mona de Pasqua; els dinars familiars de Pasqua i la Segona Festa, dia en què a Mallorca els infants anaven a besar mans als avis i oncles; els pancaritats el Dia de l’Àngel (diumenge següent a Pasqua); la festa de l’Ascensió, que veia créixer les ametlles (per l’Ascensió ni és ametla ni ametló); Pentecosta (per Cinquagema l’ametla ja es plena); i, per a tancar el cicle, la gran processió del Corpus. Em crida l’atenció el costum del Dijous Sant de fer els fasos, dit també ofici de tenebres, és a dir una pràctica litúrgica del Dijous Sant consistent a recitar quinze salms i apagar un ciri després de dir cada psalm fins que el conjunt dels quinze ciris (en forma de triangle) queda completament apagat. Sembla que el mot fas ve del llatí face (‘torxa’). Després d’aquell ofici era costum que els al·lots picassin a terra i sobre els mobles de l’església, fent un renou infernal, amb diversos instruments, com masses a Barcelona o amb el “garrot” d’una branca de palmera. Això es deia fer el fas, fer els fasos o matar jueus (en temps llunyans els pobres jueus per Setmana Santa ho solien passar ben malament). Per aquest motiu les dites branques de palmera es digueren fassos  a Mallorca, i la palmera, fasser. D’aquest costum sorgí, a més, l’expressió fer el fas damunt algú (abusar d’ell), que amb el temps es transormà en fer el feix damunt algú.

No acabaríem mai si volguéssim continuar parlant de tot el que la festa de Pasqua ha produït en la nostra cultura. Ens aturam i tornam al principi. Avui fan festa les dones que es diuen Glòria. Doncs que sigui per molts d’anys, amén.

El vespre del Dijous Sant, IB3, la televisió pública de les Illes Balears, transmet en directe la processó de Palma. Més de sis hores de transmissió (entre les 19.15 i passades les dues de la matinada), i per si algú no l’hagués poguda veure, la tornen a posar el divendres durant tot el matí. Els mateixos dies la programació s’omple de films i sèries de temàtica cristiana, en espanyol per descomptat. Retransmeten l’acte la periodista de la casa Àngela Alfaro, el director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet, i un seminarista —se suposa que com a expert en la matèria— dit Mateu Ferrer. Per part dels dos darrers la retransmissió no té un to neutre, com caldria esperar en qualsevol cas, sinó un to de sermó de capellà quaresmer.

La llengua és penosa, amb l’excepció de la locutora. Barbarismes a rompre (algo, derrotxe, sa cumbre, etc.). El seminarista té una fonètica deficient, també diu “con lo qual”  i coses tan curioses com “s’orde de sa Mercè”.  Criden poderosament l’atenció dues coses: Bonet sistemàticament anomena la ciutat Palma de Mallorca, cosa increïblement ridícula en aquest context (i en les més de sis hores ho diu un fotimer de vegades); l’altra cosa és que el noms dels passos i les confraries es diuen normalment en castellà. Algú els ha passat la llista en la llengua d’ús dels polítics d’ara.

D’altra banda, la transmissió mostra el grau d’espanyolització a què ha pervingut la gran processó mallorquina de Setmana Santa. Manolas de pinta tètrica i legionaris arromangats i amb el cos més estirat que un parpal, que agredeixen el sòl amb impactants taconades. Només falta la cabra. Se sent adesiara sonar l’himne nacional espanyol. Masses humanes aplaudeixin al pas de les figures i confraries, i llancen vivas i oles entre gresca i jolgorio. Es veu un senyor amarat de frenesí que canta una saeta. Un andalús guia els portadors d’un dels passos, completament amagats darrere una tela que no els deixa veure res. El guia fa la seva feina cridant com un esperitat i afalagant els esforçats transportistes amb expressions com ”venga, mi arma” i similars. Les processons mallorquines —abans caracteritzades pel silenci estricte— ja no tenen res de propi. Són com qualsevol de les processons espanyoles. Els colons no van a enriquir-se aprenent i respectant els costums de la terra on viuen, sinó que hi volen viure com ho feien al seu país.

I el director de la COPE no deixa perdre l’ocasió per a explicar —i implícitament criticar— que durant la legislatura precedent, l’Ajuntament estava tancat, mentre que ara està obert i amb domassos i banderes a mitjan asta. I amb regidors que faran una ofrena de flors al Crist de la Sang. Efectivament, el nacionalcatolicisme sembla que ha tornat.

La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma ha decidit prescindir de la Universitat de les Illes Balears en la Comissió de Toponímia, un ens creat durant la legislatura passada per a assessorar l’Ajuntament, especialment en els canvis de nomenclatura dels carrers. El fet és lamentable, perquè es vulnera la Llei de normalització lingüística, que estableix que els noms de les vies públiques han de ser fixats pels Ajuntaments d’acord amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, i perquè la Universitat sempre pot garantir un nivell de seriositat en el tractament de qüestions que afecten la toponímia i la llengua en general. A la nova Comissió de Toponímia, malgrat la presència de dos historiadors i un lingüista, s’ha produït un debilitament de la part tècnica en benefici de la part política (monocolor, és clar), que s’ha inflat exageradament. També s’han suprimit els representants de les associacions de veïns i de l’Associació per a la Memòria Històrica. Qui això signa ha estat membre de la dita Comissió o d’altres de semblants, representant la Universitat, no sols durant la legislatura passada sinó en altres legislatures anteriors, i, sense voler pecar d’immodèstia, consider que l’Ajuntament fa flac prescindint dels coneixements d’una persona que ha estudiat els noms dels carrers de Palma durant una trentena d’anys. Però estan en el seu dret de prescindir de qui vulguin i de fer les coses a la seva manera.

Dit això, hi ha una dada que mereix un poc de reflexió. El primer nou títol de carrer —o un dels primers— establert pel consistori actual no sembla precisament un encert. L’Ajuntament de Palma ha decidit dedicar un carrer a Arnau Albertí, un personatge sinistre, inquisidor medieval que exercí el seu càrrec macabre a Mallorca, València i, fins i tot, a Nàpols. Ell és un dels responsables del procés que se seguí contra la mare de Joan Lluís Vives. La família de Vives va ser cruelment perseguida per la Inquisició: son pare va ser condemnat i cremat a la foguera el 1524; sa mare va ser durament assetjada i després de morta va sofrir un procés que acabà amb l’exhumació i crema dels seus ossos. I Joan Lluís Vives hagué de viure tota la vida fora de les terres on actuava la sinistra institució. Que en certa manera ara és homenatjada per l’Ajuntament de Palma.

Ja em perdonareu el calc lèxic espanyol del títol per una sola vegada, però en les circumstàncies en què vivim de vegades els castellanismes són molt útils per a donar corda a l’expressivitat i per a qualificar algunes realitats amb tots els matisos que ens interessa. La universitat hauria de servir per a difondre cultura, coneixements i habilitats i per a ensenyar a pensar. Críticament, per descomptat. En el camí sempre n’hi haurà alguns a qui la maldestresa en el pensament crític els farà en el cervell una empanada mental formidable. Haurem de confiar que els afectats ells solets, persones cervellades que són, s’arribin a aclarir, encara que l’espera pugui ser una mica dura. El cartell de la imatge mostra una de les darreres modes del friquisme progre antisistema, antipatriarcal i antinosequè: escriure amb el femení com a gènere inclusiu. En el text se cerquen les fórmules lingüístiques de catecisme antisexista (els i les estudiants, la persona informadora). Excepte quan parla dels professors repressors, que, evidentment, són tots de sexe masculí. Com que no sóc una dona i, per tant, no estic alliberat del pecat de repressió, els faig saber que jo mai no convocaria un examen en un dia de vaga general. Ni en un dia en què una part significativa dels alumnes tinguessin alguna feina no prevista o haguessin d’anar al dentista o a una festa. Basta que em demanin canviar la data (si tots hi estan d’acord) si l’examen estigués convocat per a aquell dia. Ara, estic intrigat per a saber quines accions emprendrien en cas contrari els “piquets antirepressius”.

Avui és el dia que tradicionalment s’ha dit Divendres de Dolors, una festa catòlica creada el 1727 pel papa Benet XIII i dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, una antiga advocació que sorgí a l’Edat Mitjana. Cau sempre el divendres anterior al Divendres Sant. Una altra festa també dedicada a la Mare de Déu dels Dolors va ser establerta en el calendari catòlic romà el 1814 pel papa Pius VII i es va fixar en el tercer diumenge de setembre, però el 1913 es va traslladar al 15 de setembre fixament. Amb la febre de moure sants que va pegar al Vaticà en temps del concili Vaticà II, la festa d’avui va ser suprimida (1969) i ara oficialment (o litúrgicament) només se celebra el 15 de setembre. Però a nosaltres no ens interessen les celebracions vaticanes sinó les tradicions que aquestes han generat, entre elles això de dir molts d’anys o per molts anys —felicitats no, si us plau— a la gent en un dia determinat. I avui toca dir molts d’anys a les dones que es diuen Dolors o Lola. Amb tot, sembla que aquestes estan dividides, i mentre unes ho celebren avui, altres ho fan el 15 de setembre.

La devoció a la Mare de Déu dels Dolors (Nostra Senyora dels Set Dolors, la Mare de Déu Dolorosa, Mater Dolorosa, Beata Maria Virgo Perdolens, etc.) és molt antiga. Els mateixos anys que Jaume I conqueria Mallorca, un grup de nobles florentins (set exactament) van fundar l’orde dels Servents de Maria (Ordo Servorum Beatae Mariae Virginis), i aquest orde va dur al registre de patents el denominat roser —rosari deu ser castellanisme— dels Set Dolors. Consisteix en set sèries de set bolletes enfilades i separades per set medalles on es representen el set dolors de Maria. El 7 és un dels nostres nombres màgics. La Mare de Déu dels Dolors és representada en algunes ocasions amb set espases que li travessen el cor.

Els set dolors fan referència a set moments de la vida de Maria en què la pobra dona va passar per tràngols terribles. El primer, quan Maria va presentar Jesús al Temple i Simeó li va profetitzar que “una espasa et travessarà l’ànima”. Qualsevol no s’aco…quina davant un profetitzador solvent com aquell. El segon, quan va haver de fugir cametes me valguen cap a Egipte amb Sant Josep perquè Herodes volia liquidar el nin abans del que deia el guió. El tercer, quan va perdre pel Temple el seu fill durant tres dies i no hi havia manera de trobar-lo. A mi em va passar una vegada (i només per un dia) i sé què és. El quart, quan es trobà amb el fill carregat amb la creu camí del patíbul. Quin xoc. El cinquè, el moment de la crucifixió. Els claus a les mans han de fer molt de mal. El sisè, quan va rebre el cos de Jesús baixat de la creu. I el setè, quan mirava com l’enterraven. Déu n’hi do, quin patiment per a una mare. I per a totes les mares del món que han vist un fill o una filla assassinat, executat, mort en accident o de malaltia o empresonat. Set espases anònimes han travessat milions de cors anònims en els set continents —deixau-me posar en pla anglòfon perquè quadri— en la història d’aquesta turmentada espècie nostra.

L’entusiasme per la Mare de Déu dels Dolors és molt gran a Espanya, especialment al sud. Li diuen també la Dolorosa, la Virgen de la Amargura, la Virgen de las Angustias, etc. I és venerada i passejada amb passió durant la Setmana Santa, especialment l’andalusa, amb belles imatges dels grans imagineros. El nom Dolores també deu ser una creació espanyola. La prova és que en algunes llengües europees es diu Dolores o formes que deriven d’aquest (anglès Dolores, Delores, Deloris, Delora i no Sorrows, com seria d’esperar). No sé quan degué entrar a les nostres terres continentals. A Mallorca la introducció del nom és recent (comença tímidament en el segle XIX, segons Antoni Llull Martí) i va entrar amb la forma castellana Dolores, sovint transformada en Doloris. A Menorca també es diu així: quin menorquí no ha cantat la cançó Doloris tenia un nóvio. Dolores va generar en espanyol l’hipocorístic Lola (com en català Eulàlia va generar Laia), un nom que es va fer conegut internacionalment gràcies a la novel·la Lolita, de Vladímir Nabókov, portada al cinema dues vegades. Al seu torn el terme lolita s’ha generalitzar per a designar una adolescent molt seductora, especialment si és menor d’edat.

Segons Amades, el Divendres de Dolors a Barcelona se celebrava una fira de llaminadures al carrer del Bon Succés. Diversos oficis tenien per patrona la Mare de Déu dels Dolors, i les dones gràvides li resaven unes oracions durant set divendres seguits. A Mallorca els infants feien la primera comunió el Divendres de Dolors i després seguien la tradició d’anar a demanar perdó. És a dir, demanar perdó a tots els familiars per les ofenses que els haguessin pogut fer.

Doncs molts d’anys a les Dolors i a les Loles.
I ara una extraordinària peça musical pensada per al dia d’avui: Stabat Mater, un himne medieval dedicat a la Mare de Déu dels Dolors, en una versió barroca de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), la mare del qual també degué saber què era el dolor.

Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa dum pendebat filius.

Sóc soci de l’Obra Cultural quasi des que vaig néixer, com aquell que diu. La consider una institució mil vegades més honorable que els qui ara usurpen el títol d’honorable, una entitat clau en el procés de normalització del país, i els seus dirigents, de gestió admirable, saben que em tenen sempre a la seva disposició per a qualsevol cosa que modestament pugui aportar. Aquesta petita crítica és per damunt de tot cordial, lleial i constructiva. I vaig al tema.

He escrit moltes línies sobre el nom històric de la plaça de Palma on hi ha el monument a Jaume I. Aquest nom, com sap tothom mínimament informat de la història de la ciutat, és plaça de la Porta Pintada (o, en llenguatge més directe, la Porta Pintada). I aquest és el nom històric i irrenunciable, per la mateixa raó que ho són els de la Porta de Sant Antoni, de la Porta del Camp o de la Porta de Santa Catalina. El franquisme va intentar esborrar els dos darrers imposant denominacions que glorificaven el seus militars, igual que va voler esborrar el nom de la Porta Pintada amb el nom de plaza de España (1937). I ho va aconseguir, que el poble ignoràs els tres noms històrics. El nom oficialesc de plaza de Eusebio Estada (1914-1937), que es va donar a la nova plaça després d’esbucar la murada i la porta, no degué esborrar l’ús popular del topònim tradicional i la premsa ens el mostra quan parla de la explanada de la Puerta Pintada o l’ensanche de la Puerta Pintada. El nom franquista sí que va arribar a fer perdre el nom tradicional.  Amb la democràcia es van recuperar oficialment (i de retruc en l’ús popular) els noms Porta del Camp i Porta de Santa Catalina, perquè els noms anteriors eren clarament inacceptables per als governants de Cort. Per raons ideològiques evidents, no és previsible per ara que les autoritats substitueixin el nom de Plaça d’Espanya pel topònim històric (només s’ha pogut aconseguir una recuperació parcial per a un racó de la gran plaça), per la qual cosa la recuperació en l’ús popular és francament difícil. Però crec que una certa recuperació en l’ús popular serà un factor de pressió necessari per al canvi oficial que —ideologies al marge— hauria de restituir un dels topònims més importants de la ciutat. He defensat, i veig molt clar, que les persones i sobretot les institucions lleials a la llengua i al país haurien de contribuir a aquest objectiu. Essent un lloc de trobada de molta gent i un lloc habitual de concentracions i de manifestacions, la utilització del nom històric en les crides a aquelles concentracions i manifestacions pot ser bastant decisiu. Després ha de venir la premsa, i, en tot cas, la premsa en català també hauria de jugar en aquest envit.

En un moment en què els qui ataquen la llengua catalana a les Illes ens volen alterar els topònims (Mahó, Palma de Mallorca) i en un moment en què hi ha una resposta cívica exemplar a aquesta agressió, em resulta molt sorprenent i molt decebedor que l’Obra Cultural Balear ignori les meves crides (que no són només meves), es negui a la utilització del nom de Porta Pintada i prefereixi el nom de plaça d’Espanya. Oi que sí que usarien plaça de les Tortugues o la Rambla sense innobles títols nobiliaris? Em referesc als cartells, difosos en paper i sobretot per Internet, que cridaven a la gran manifestació del passat dia 25. És ver que hem vist un cartell que deia Porta Pintada (que té el mèrit de ser el primer), però ha estat francament minoritzat al costat dels qui deien plaça d’Espanya, que han estat els veritablement difosos i els publicats a la premsa. Supòs que els qui van prendre la decisió de posar el nom franquista ho van fer pensant en l’eficàcia de la crida als ciutadans. No volien que ningú pogués confondre’s i això perjudicar el succés de la manifestació. Ho entenc, però el recurs de posar Porta Pintada (plaça d’Espanya), que la mateixa Obra ja va emprar en alguna imatge difosa per la xarxa, hauria estat una solució provisional impecable; hauria contribuït de manera molt important a establir l’ús popular del topònim i hauria permès avançar cap a futurs cartells en què el parèntesi ja fos innecessari. Hem perdut una gran oportunitat. Tot i que el nom tradicional ja comença a veure’s i a sentir-se un altre cop, ara era el moment de fer-lo visible a les cinquanta-mil persones que anaren a la manifestació i a moltes més. Haurem d’esperar a la pròxima convocatòria que es faci a la Porta Pintada per a veure si l’Obra Cultural Balear o altres entitats lleials a les coses del país no ens fallen.

Avui és Sant Gabriel. Segons la vella tradició, no segons els calendaris oficials actuals. Sant Gabriel és una altra víctima del papa Montini, qui el 1969 el va traslladar al setembre, amuntegat amb els altres dos arcàngels, Miquel i Rafel.

Amb Sant Gabriel deixam els homes i les dones de carn i passam a una categoria més desconeguda i intrigant, els àngels. Però què dimonis és un àngel? El diccionari ens dóna la definició “Ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i alcoràniques, és intermediari entre Déu i l’home”. Però un servidor es declara incompetent per a entendre què vol dir ésser espiritual i fins i tot esperit, llevat del que venen a les farmàcies. Doncs ho deixarem així. Si això no ve de més enrere, que segurament sí, els àngels ens apareixen a la religió hebraica. Àngel és una paraula que ve de l’hebreu malakh, que vol dir ‘missatger’. D’aquest malakh es formà el grec aggelos o angelos; d’aquest, el llatí angelus i d’aquest, el català àngel. El primer àngel documentat que va exercir la funció de missatger de Déu va ser aquell que va aturar la mà d’Abraham quan aquest es disposava ni més ni pus que a escabetxar el seu propi fill. Un altre —aquest identificat: Gabriel— va anunciar a Maria una gravidesa tan gloriosa com enigmàtica. Un altre tranquil·litzà Sant Josep quan ja pensava que mai més no es podria posar el capell. Una legió d’àngels anuncià als pastors el naixement resultant d’aquella gravidesa. Un àngel consolà Jesús i li degué dur noves del Pare a l’hort de les Oliveres. Un àngel o uns quants comunicaren a les Santes Dones la resurrecció de Crist. Àngels diversos aparegueren als sants i els donaren instruccions quan anaven més desorientats. I, en fi, els àngels sempre apareixen en el moment més oportú per a anunciar alguna cosa important o portar una ordre de la superioritat. Lament profundament que cap d’ells no s’hagi dignat de venir-me a veure i fer-me saber quan serà que passarà alguna d’aquestes coses que tant esper. No sabem quants d’àngels hi ha, però deu ser una cosa grossa: si tenim en compte que hi ha un àngel que protegeix cada persona, com a mínim hi ha d’haver al voltant de 6.000 milions d’àngels, i ja no diguem si hi ha éssers igualment protegits a altres parts de l’Univers. Sort que no mengen ni consumeixen recursos. Tampoc no sabem si hi ha àngeles, tot i que el sexe dels àngels és un dels temes que més ha estat debatut entre els humans. La iconografia ens els mostra com a éssers amb forma humana, rossos, exageradament joves, de pell fina i faccions delicades —cosa que no ens ajuda gens en el referit dilema del sexe— i amb unes ales immenses, tot i que normalment estan aterrats i no en situació de vol. L’angeleria té una jerarquia que la fa assemblar a una institució militar. Sant Tomàs d’Aquino, que entenia molt d’àngels —es veu que havia parlat amb molts— diu que estan organitzats en una escala de nou graus: àngels rasos, arcàngels, principats, potestats, virtuts, dominacions, trons, querubins i serafins. Els darrers, que tenen tres parells d’ales, com Àngel Colom, són l’alta aristocràcia angelical, resident prop de Déu com els grans nobles voltaven el monarca. Com se sap, en el principi dels temps, una facció dels àngels liderats per Llucifer o Satanàs, es van insubordinar i van ser castigats a l’Infern. I es convertiren en els dimonis, lletjos, peluts, amb la pell vermella i amb banyes.

Passem a Sant Gabriel. Aquest és un arcàngel, és a dir, un àngel del segon grau de l’escala. Com si diguéssim un suboficial o un tinent. Els arcàngels són un grup selecte, més gran o més petit segons les religions, però sempre un grup reduït: els tres clàssics que veneren les tres grans religions (Gabriel, Miquel i Rafel) i alguns altres que aquí no els coneix ni sa mare, llevat del primer (Uriel, Suriel, Ragüel, Remiel, Zadkiel, Jofiel, Haniel o Camael). Tots tenen un nom que acaba en -el, que és una de les paraules per a referir-se a Déu en hebreu. El seu nom, teofòric, significa, doncs, alguna cosa relacionada amb Déu. Sant Gabriel, el missatger per excel·lència, devia ser agraciat amb altes qualitats, perquè el cap suprem li encomanava les missions de més categoria i el contacte amb la gent més distingida. Com hem dit, anuncià a Maria el naixement del seu fill Jesús i la mateixa cosa va fer amb la mare de Joan el Baptista, Santa Elisabet; molt abans es presentà al profeta Daniel i li donà explicacions de les seves visions, dictà a Mahoma tot l’Alcorà —quina feinada i quina preparació— i acompanyà aquest profeta en la seva ascensió al cel. Qualsevol dia es presentarà a Artur Mas i li comunicarà quan ha de convocar el referèndum. Li agrada la lluna i el color blau, és representat amb un lliri blanc a la mà i en l’altra té una trompeta preparada per a anunciar la fi del món i cridar tothom a formar per al Judici Final.

Gabriel significa ‘força de Déu’ o ‘home de Déu’. És un dels noms molt usuals en el nostre país, on també és un cognom. A l’Edat Mitjana era poc usual —va agafar força a partir del segle XV— i no hi ha cap poble que es digui Sant Gabriel, ni grans esglésies antigues dedicades a aquest sant. Hi ha una forma femenina Gabriela, molt menys usual que Gabriel. A Mallorca s’ha usat tradicionalment l’hipocorístic Biel, que podria ser contracció de la variant alterada Grabiel, però no té per què ser necessàriament així, perquè aquesta variant no la tenim per usual ara a l’illa. Briel hauria pogut derivar aviat en una forma més simple i pronunciable, Biel. En canvi, sí que s’ha usat la forma Cabriel, amb canvi de consonant, que també es troba en alguns dialectes italians. Quan jo vaig néixer, els meus avis materns van fer mans i mànigues perquè a mi no em diguessin Biel —que no els agradava— sinó Gabriel, i aquest és el nom que m’han dit sempre en família. Però la generació dels avis no em va dir mai Gabriel sinó Cabriel. Al meu avi patern tothom li deia Biel, però, segons l’àvia, de petit li deien Cabriel. Gabriel, amb g o amb c, és el nom que m’ha dit la gent que m’estima, i el nom que ens agrada és aquell que hem sentit de llavis dels qui ens estimen. Ja em disculpareu aquesta digressió interessada.

El dia de Sant Gabriel es va celebrar durant molts de segles el 24 de març, que durant l’Edat Mitjana era el darrer dia de l’any (vegeu l’article corresponent al dia de Cap d’Any). El dia 25 de març s’ha celebrat sempre l’Anunciació (feta per Sant Gabriel, evidentment), just nou mesos abans del naixement de Jesús. És el que toca: el naixement es produeix nou mesos després de la concepció, i en aquest cas se suposa que la concepció coincideix amb la visita de Gabriel a Maria, i amb això no vull insinuar res. Amb tot, en els calendaris del començament del segle XIX la festa era el 18 de març. Sembla que es va tornar a implantar el 24 l’any 1921.

Doncs que durant molts d’anys més ho puguem continuar celebrant, amb esclat de flors i primaveres.

En aquest país, quan un espanyol diu una cosa mínimament assenyada sobre les llengües, el pujam als altars. És clar, com que només estam avesats a veure que desbarren a les totes, quan en surt un que es limita a dir allò que és de sentit comú, el veneram meravellats. Això és el que ha passat amb Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, força conegut pels catalans sensibles a les coses de la llengua.

El professor que explicà als seus com funciona el nacionalisme lingüístic espanyol ara s’ha despenjat amb un article en què defensa les “guies de llenguatge no sexista”, que aquests dies són objecte de polèmica intensa després de la clatellada d’uns acadèmics. L’article, llarg, feixuc i repetitiu, mostra una capa d’erudició, potser més antropològica que lingüística, però evita d’anar al centre de la qüestió. Gran part de l’article s’estén a tractar de manera prou obscura la dualitat chomskiana competència i actuació, parella terminològica que surt 27 vegades. Quan pensàvem que estàvem debatent un tema d’estructures lingüístiques, Moreno ens diu que les estructures no importen, que el que importen són les percepcions que tenen el parlants i que cal planificar l’ús lingüístic en funció d’aquestes percepcions. Perquè les guies són planificació lingüística. Sort que ens diu que les estructures i la competència no són sexistes.  Fins i tot creu que en espanyol no hi ha cap morfema de gènere. Una creença que mal encaixa amb propostes de visibilització de les dones i tot això.

Una segona idea bàsica és la distinció que fa entre llengües naturals (“las que se hablan de forma automática e irreflexiva”) i les llengües cultivades, entre les quals hi ha el llenguatge administratiu. Suposam que també els registres científics i literaris. I aquí és on Moreno parteix de la premissa —que no demostra en cap moment— que aquestes llengües són sexistes, i doncs troba normal que s’intervingui per a evitar qualsevol “término con connotaciones masculinizantes” que puguin ofendre les percepcions de no se sap qui. Tot, respetesc, sense entrar en el fons de la qüestió, que és si aquests suposats “términos masculinizantes” són o no són formes no marcades, una qüestió no de percepció sinó d’estructures gramaticals.

En defensa de les guies diu que aquestes només recomanen, cosa que és falsa. S’han fet per a servir d’instruments a equips d’intervenció implacable sobre els textos. I sobretot han servit per a crear un estat d’opinió sobre els usos lingüístics, de confusió i de culpabilització de la gent que parla normal (o escriu normal en llengües cultivades).

L’article de Moreno s’ha escrit amb una escrupolosa planificació de les marques de gènere, evitant en tot moment l’ús de les polèmiques formes masculines/no marcades. Si bé, amb alguna possible distracció quan diu “Señoras y señores lingüistas, gramáticos y filólogos”. Li han escapat dos “términos masculinizantes”?

Intrigat, he cercat altres textos del mateix autor per a veure si també hi practicava l’acrobàcia lingüística. I, com era d’esperar, no és així. En els articles que he trobat a Internet, que no parlen de qüestions de gènere, el “masculí” genèric va a la grossa. Potser aquests articles no estan escrits en una llengua “cultivada” sinó en una llengua usada “de forma automática e irreflexiva”.

Cercant més informació sobre el popular professor, veig que encara podríem fer més observacions pertinents. En aquest sucós vídeo  el crític amb el nacionalisme espanyol exhibeix algun dels tics propis i més inveterats d’aquest nacionalisme, com és l’aversió a l’anglès. Una llengua que segons ell no serveix per a res. Als espanyols (entre ells els catalans) els és més útil aprendre el basc que l’anglès, arriba a dir.