Quan miram i escoltam les televisions de les Illes Balears que emeten en català, no podem evitar —o almenys un servidor— de recordar-nos dels correctors d’estil. El català que s’hi parla és tan dolent que, inicialment, l’acte reflex de l’evocació dels correctors no deixa aquests gaire ben parats. Però convé no precipitar-se. Els lingüistes formen un gremi com tots els altres: entre ells hi ha excel·lents professionals, professionals bons, mediocres i ineptes. Com a totes les professions. I convé també no perdre de vista un fet ben lamentable: a Mallorca, els lingüistes que treballen en els mitjans com a correctors d’estil o assessors lingüístics molt sovint es veuen obligats a fer la seva feina sense el suport que hauria de venir d’uns directius que no saben valorar prou la seva tasca, si en algun cas no la menyspreen o dificulten. D’aquesta manera, tenim bons lingüistes que podrien fer una gran feina, que veuen cada dia com els seus esforços topen contra la paret perquè no els fan cas, no els deixen treballar o no els accepten els seus criteris, que ja és gros.

Passem a coses concretes. El Consell de Mallorca va encarregar a la Universitat un llibre d’estil per als mitjans de comunicació, un llibre que es va publicar i es va presentar amb gran toc de trompetes. Per què els mitjans que depenen del Consell de Mallorca (TV Mallorca i Ona Mallorca) no segueixen els criteris d’aquest llibre d’estil escrupolosament? I supòs que els lingüistes de la casa ho intenten. Com és possible que —vulnerant clarament aquest llibre d’estil— hi hagi presentadors del temps (o la méteo) que exhibeixen davant les càmeres un llenguatge dialectal de pena, dient tota classe de dois com es nord, es sud, s’est i s’oest o barbaritats com es mar Mediterrani? Aquesta reflexió també val per a IB3. Convindria que ningú no perdés de vista que la competència lingüística és part inseparable de la competència professional que ha de tenir tothom qui es posa davant una càmera o un micro. I la incompetència lingüística serà sempre un component de la seva ineptitud. Els directius deuen saber que no hi pot haver uns mitjans de comunicació de qualitat sense que hi actuïn professionals competents degudament seleccionats.

La cosa arriba a extrems inaudits. IB3 va subscriure un conveni amb la Universitat segons el qual aquesta ha de fixar els criteris lingüístics per a totes les emissions de la cadena. Doncs bé, després de dos anys de fixar criteris i de recordar-los reiteradament, les productores que treballen per a IB3 “passen olímpicament” dels criteris fixats per la Universitat i apliquen els que els ve en gana. Com és possible, per exemple, que després de repetir una i altra vegada que no s’admet la paraula dematí i que cal dir sempre matí, els periodistes es llancin frenèticament a l’emissió incontinguda de la forma no acceptada? Com es possible que després que la institució acadèmica hagi dit de manera clara i rotunda que cap persona que parli amb la ela bleda no pot locutar, IB3 vagi plena fins a dalt de locutors amb aquest defecte de pronunciació? Aquest i tots els altres, que fan inescoltables els nostres mitjans. Com es possible que hi hagi presentadors que s’obstinin a dir interès amb neutra tònica quan estam cansats de dir que s’ha de pronunciar amb e tancada? Com és possible que s’ignori ben expressament el criteri establert per la Universitat segons el qual en un text redactat amb l’article literari no hi pot haver cap article salat? I cap vol dir cap. Avui he vist per IB3 Televisió un programa titulat Balears salvatge, un documentari absolutament formal presentat per Toni Escandell. La cosa més salvatge era la llengua (amb article salat i altres elements propis del llenguatge col·loquial), en clara contradicció amb els principis bàsics de l’actual model lingüístic establert per la UIB, que diu que tot programa formal ha de ser en llengua estàndard. Com es pot recórrer a la institució més solvent per a l’assessorament lingüístic i després ignorar d’aquesta manera el seu assessorament?

En la situació en què es troba la llengua catalana, els lingüistes són una peça essencial per la qualitat global dels mitjans de comunicació. Però fa molt mal treballar en certes condicions. Alguns ja arribam a estar tips que ens prenguin pel pito del sereno, que diuen els veïns. És a dir, que hi prenguin la llengua del país.

Aquests dies els mitjans de comunicació parlen intensament d’una persona anomenada José Ramón Bauzà. Llevat d’un article d’opinió en aquest mateix diari [el Diari de Balears], on era designat com a Josep Ramon, i un programa d’humor d’IB3 on li deien Pep Ramon, no he vist pertot arreu altra cosa que José Ramón. Desconec si per indicació expressa de l’afectat o per iniciativa popular. I pel que fa al cognom, tots els mitjans audiovisuals, les ràdios i les televisions, de manera bastant fixa el pronuncien com si fos una paraula castellana, és a dir, amb dues aa clares i la mateixa z castellana de zarzuela. Doncs amb aquest article voldria ajudar els mitjans de comunicació a millorar el seu criteri en aquest punt. Continua aquí.

Actualització. Dissabte, 20 de març a les 18.30
Com ja és un costum immemorial, els correctors del Diari de Balears —supòs que n’hi ha— no em fan el més mínim cas en res. A l’article de dissabte passat deia que els mitjans de comunicació han de pronunciar Bauzà de l’única manera que es pot pronunciar en català. L’argumentació crec que té uns elements que també s’apliquen a la grafia del cognom. Per exemple, que Bauzà (tant si s’escriu Bauzà com Bauçà) només pot dur accent greu i no accent agut. Doncs els correctors del diari no ho entenen o no hi estan d’acord. Si no ho entenen, trauré les meves conclusions. Si no hi estan d’acord, tinc un interès extraordinari a saber les seves raons. Voldria saber per què escriuen José Ramón Bauzá amb accent agut al cognom i, en canvi, Rosa Estaràs sistemàticament amb accent greu. Quina diferència hi ha? Algú serà tan ingenu de creure que Rosa és en català? I encara que ho fos.

L’argot polític espanyol se serveix adesiara del sufix -azo per a designar accions de govern més aviat polèmiques: primer va ser el medicamentazo i ara els mitjans parlen del pensionazo. Com que ens movem dins el mateix marc de convivència i d’interacció dels qui parlen espanyol, tenim la necessitat de disposar d’una paraula per a cada paraula que té o genera la llengua dels veïns, i com més semblant millor. Per això els nostres mitjans tenen necessitat d’usar un mot equivalent a pelotazo, medicamentazo o pensionazo. He vist que aquest diari ha assajat de resoldre el darrer cas amb la forma pensionarro, sens dubte volent remarcar l’aspecte abusiu de la cosa. Article complet publicat en el Diari de Balears.

Vídeo que es va passar a l’Acte d’Estat d’ahir a Sabadell, que escenifica l’activitat política d’un Govern d’una Catalunya independent. Hi ha alguns punts que no beneficien gaire la causa. Un Govern que es reuneix en un xibiu que sembla una sala de reunions d’un petit negoci, uns ministres que encara es diuen consellers, un tren València-Barcelona-Perpinyà que «serà un impuls brutal per a l’eix sud-mediterrani», uns alts càrrecs que parlen amb accent estranger, incloent la presidenta del Govern («el Govern ha de tenir mà, duresa i fermesa» [maduresa i fermesa], “par salvar-nos salts mots”, etc.). Un cap d’assessors de la Presidència que maltracta una subordinada («calla i porta’m els collons de cafès que t’he demanat d’una puta vegada»), l’únic personatge de la història amb una bella dicció catalana. Al final, una simpàtica conversa telefònica de la presidenta catalana i l’espanyol Zapatero, amb bilingüisme passiu, i un discurs emocionant en què la veu xava de la presidenta en un punt determinat és substituïda per la bella dicció catalana que s’hi sobreposa. Fins a on arriba la simbologia?

Carta prové del llatí charta, que significa ‘full de papir destinat a escriure-hi’ o ‘papir escrit’. L’italià i el romanès continuen dient carta i hârtie respectivament del material que nosaltres diem paper. I els italians de carta feren l’augmentatiu cartone, nom també de material, d’on ve el cartó del català (deturpat a Barcelona en cartró) i d’altres llengües. La paraula carta ha tingut en les llengües europees un desplegament semàntic impressionant i ha arribat a designar una multitud de coses que tenen en comú el fet de ser un suport material —inicialment de paper o cartó, però després d’altres matèries— per a informacions molt diverses. A l’article precedent parlàrem de les cartes de jugar, de les cartes dels restaurants i dels objectes que en totes les llengües del món també es diuen cartes però que en català, copiant l’espanyol, diem targetes (cartes d’identitat, cartes de visita, cartes de felicitació, cartes postals, cartes de crèdit, cartes d’embarcament, etc.). Continua aquí.

La paraula targeta ha adquirit modernament significats molt diversos: tenim la targeta de visita, la d’identitat —dita aquí normalment i desencertadament carnet—, la postal, la de crèdit, la d’embarcament, la targeta telefònica, les targetes groga i vermella del futbol, i en els ordinadors la de xarxa, la de so, la de vído, etc. Per a tots aquests conceptes totes les llengües usen la paraula carta. Agafem, per exemple, la targeta de crèdit: francès carte de crédit, italià carta di credito, portuguès cartão de crédito, romanès card de credit, anglès credit card, alemany Kreditkarte, neerlandès Creditcard, suec kreditkort, txec kreditní karta, etc. L’espanyol deu ser l’única llengua europea que no diu carta de crèdit. Descomptant, naturalment, els seus escolans d’amén: el català (targeta de crèdit) i el gallec (tarxeta de crédito); el basc, amb codificadors més elegants, diu kreditu-txartel. Les cartes que en català segueixen el mateix camí que les cartes de les altres llengües —entre elles l’espanyol, com es podia endevinar— són les de jugar, les dels restaurants i la de les Nacions Unides. Només observant aquest fet es veu que aquí hi ha una anomalia, una anomalia històrica i lingüística, el tractament de la qual admet postures variades. Continua aquí.

Els qui van redactar les paperetes per a les passades consultes per a l’autodeterminació es van errar en un detall. «Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?» Està? Qui? Ell? Ella? Afortunadament, havíem convingut, i semblava que estava consolidat, que el registre administratiu utilitza el tractament de vós i no el de vostè. És una pena que un text que podria ser un bell començament d’un procés que entre altres coses podria dur a la fi a aquest país la sospirada normalització lingüística sigui un text amb un clar regust lingüístic foraster.

Suggeriria que a les pròximes consultes es fes servir una fórmula més encertada: «Esteu d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?»

La culpa del fet que hi hagi tantes Caterines en el món és d’una jove egipciana del segle IV, Caterina d’Alexandria, bella i sàvia, poeta i filòsofa, que va tenir un debat “científic” amb l’emperador romà, el qual va encaixar malament la seva derrota intel·lectual i la va condemnar a morir a la roda de la tortura, una roda amb punxes de ferro que havien d’esparracar la seva carn a poc a poc. Com que les punxes es trencaven miraculosament quan tocaven el seu cos, li va tocar morir decapitada. Això diu la llegenda sobre una santa de la qual no hi ha dades històriques i l’existència de la qual, fins i tot, ha estat posada en dubte, àdhuc per l’Església Catòlica. Uns monjos d’un monestir al peu del mont Sinaí (c. 800) trobaren allà a la vora el seu cos incorrupte i flairant d’olis medicinals, i el monestir, guardià d’aleshores ençà del cos de la santa, esdevingué un important lloc de peregrinació. Les croades escamparen per occident la llegenda i durant la baixa Edat Mitjana Caterina d’Alexandria passà a ser un dels sants més venerats en el món cristià. Article complet.

Imatge del raval de Santa Caterina, de Palma (mapa de Gerónimo Canobes, 1726). S’hi veu el bastió (no baluard) de Sant Pere i la porta de Santa Caterina, el convent de trinitaris de Santa Caterina i les primeres cases del raval, amb el carrer de Sant Magí i el camí que correspon a l’actual carrer de la Barrera. També l’església de Sant Magí, fora del mur, i el molinar de Ponent, dit ara el Jonquet. Encara que els textos del mapa són en castellà, diu Santa Catharina, convento de trinitarios.

El convent de Santa Caterina de Sena, avui l’execrable conjunt de Los Geráneos.

Ahir, en el Consell Municipal de la Cultural de Palma, un òrgan assessor de la regidoria de cultura, els qui constituïm l’àmbit de Política Lingüística —Beatriu Defior i jo— vam presentar la proposta que des de l’Ajuntament s’instàs el Govern de les Illes a promoure una llei del cinema de les Illes Balears semblant a la que ara s’està tramitant en el Parlament de Catalunya. La proposta va ser aprovada per unanimitat, i el fet ha despertat molt d’interès en els mitjans de comunicació. Fins i tot, algun mitjà, d’aquests que estan posats al servei dels qui tenen el projecte gens noble d’ensorrar la llengua d’aquest país, sembla que ja ha començat la seva campanya en contra.