buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

De polls, polles, pollets i polletes

En els diccionaris trobam la paraula pollet, que és un diminutiu de poll, com gatet és un diminutiu de gat o gallineta és un diminutiu de gallina. Però gatet o gallineta, evidentment, no són a cap diccionari, perquè els diccionaris en principi no recullen els diminutius. El lector em dirà que és lògic que així sigui, perquè pollet és un diminutiu lexicalitzat, és a dir, pollet és el nom dels individus d’aquesta espècie que tenen pocs dies, i que, per contra, gatet o gallineta no estan lexicalitzats. Això és així: avui pràcticament tothom als fills d’una gallina que tenen pocs dies els diu pollets. Però ens hauríem de demanar per què s’ha produït aquesta lexicalització. El diccionari Alcover-Moll en dóna una explicació a l’entrada pollet: «És molt general l’ús del diminutiu per designar els polls; a les regions on es confonen en la pronúncia els mots poll ‘petit d’un ocell’ i poll ‘insecte paràsit del cap o de la roba’, l’ús del diminutiu té un valor de distinció semàntica, perquè es diu pollet de l’ocellet i poll de l’insecte, evitant-se així l’homonímia.» Jo crec que això pot ser part de la veritat, és a dir, la necessitat de desfer l’homonímia pot haver pressionat cap a l’adopció del diminutiu. Però l’argument no m’acaba de convèncer. A les Illes, on el poll de la gallina no es confon amb el poll dels cabells (pronunciat poi) avui la immensa majoria de la gent també diu pollet, quan no hi hauria cap motiu per a fer-ho.

Jo tinc una altra explicació, que no és incompatible amb la de l’Alcover-Moll. En espanyol el diminutiu (polluelopollito) és pràcticament obligatori, perquè pollo és en el parlar corrent l’individu ja crescut, el que nosaltres diem pollastre. Dient pollastre al jovencell nosaltres no tenim gens de necessitat de fer el diminutiu de la paraula poll. Però com que estam exposats a l’alta influència de la llengua espanyola, els polls es converteixen en pollets d’una manera automàtica i subconscient. A Mallorca, cas que conec bé, dues generacions enrere ningú no parlava de pollets sinó regularment de polls, com els polls venturers, que són els que neixen fora de les cases, de lloques incontrolades. Poll només pot ser el petit, no el pollastre. I mirant tota la documentació antiga hi trobarem sempre polls. És clar que ocasionalment es pot dir pollet, com es pot dir pollinet o vedellet, diminutius afectius per a unes paraules (pollí, vedell) que ja porten la semàntica de la «infantesa» de la criatura. Però els mots neutres són poll, pollí i vedell. Dir sistemàticament pollet, doncs, em sembla com a mínim suspecte d’influència espanyola, un ús fruit de la dependència del joc espanyol polluelopollito/pollo.

Els polls són polls, siguin del sexe que siguin. Quan són tan petits, el sexe no sols és irrellevant sinó que no es coneix, llevat que hom sigui un sexador expert. Però quan els individus comencen a créixer, apareix una asimetria o desajustament de gènere. Si el poll és l’individu infantil de l’espècie gal·linàcia, la polla no és l’equivalent femení, sinó l’equivalent femení del pollastre. La polla és la joveneta que encara no ha començat a pondre, car amb la primera posta ascendeix jubilosa a la categoria de gallina. Parlam de la família de les gallines perquè és la que tenim més a mà, però evidentment també hi ha polles d’altres espècies, com les polles díndies —curiosa grafia— o polles de les Índies, o les polles d’altres menes d’aviram. A la meva illa natal, fins fa no molts d’anys, era general una metàfora que donava a polla, i al diminutiu polleta, el significat de noia molt jove, adolescent en trànsit cap a la primera joventut i en la situació de començar a amorejar amb el sexe masculí. «Has vist la meva polla?», «què et sembla la meva polla?», «i ja teniu una bona polleta!», deien els pares —o als pares— enorgullosits de les seves filles crescudetes. I no reia ningú. Més recentment aparegué el pollo, per a obsequiar els adolescents amb barba debutant i veu en procés d’agreujament (veu de pollastrell). En temps recents la joventut s’ha rebel·lat contra la metàfora aviar, de la qual no se n’ha cantat més gall ni gallina. Ni poll ni polla. I al mateix temps ha entrat amb força l’hispanisme grotesc polla amb el significat de membre viril, sens dubte una de les causes de la desaparició de la bella metàfora adolescent.

Encara hi ha un altre espanyolada grotesca, que és l’expressió muntar un pollastre (crear una situació complicada o caòtica), expressió sense sentit que és un calc de l’espanyol montar un pollo, que al seu torn sembla una grafia errònia per montar un poyo. En el segle XIX era freqüent que algunes persones amb vocació de proselitisme polític fessin discursos a les places o altres llocs públics, a l’estil dels oradors de l’Speaker’s corner anglès, i molt sovint muntaven una tribuna portable (poyo, del llatí podium) perquè l’auditori els sentís més bé. I com que se solien armar discussions de vegades caloroses, de provocar aquest tipus de discussions se’n va dir montar el poyo o montar un poyo. Nosaltres, si de cas, muntam, movem o armam ciris, sidrals, desgavells, sagramentals o —menys sagrat—  merders.

3 comentaris

Sobre la paraula «precintar»

D’on surt aquesta paraula, que aquests dies s’ha posat de rabiosa actualitat arran d’unes suposades intencions del Govern espanyol davant la marxa del procés d’autodeterminació del Principat? L’Alcover-Moll es limita a introduir el mot sense indicar-ne —estranyament— l’etimologia. El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) ens diu que és un derivat del nom precinte i aquest, del llatí praecintus, participi de praecingere (prae + cingere, ‘cenyir, envoltar’). Coromines (DeCat) és menys explícit i només recull els mots precintar, precinta i precinte dins l’entrada cenyir, i també indica que la primera documentació de precintar és del 1868. També ens diu que per al substantiu la forma masculina precinte és la que ha restat, «com en castellà».

La primera documentació de precintar, indicada per Coromines, és en el diccionari Costa (Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara en lléngua catalana…, 1868), on també hi ha precinta però no precinte. Aquest diccionari defineix precinta com a «tira de llana enquitranada o de plom amb què es cobreixen les juntures de les posts, cast. precinta». I precintar com a «creuar los farcells de mercaderies ab cintes». Dos conceptes una mica diferents. Cap dels tres mots no apareix al més famós diccionari català del segle XIX, el Labèrnia (primera edició 1840, segona edició 1865). La primera vegada que apareix precintar en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, amb el sentit actual, és el 1929, i la primera vegada que hi apareix precinte, també amb el sentit actual, és el 1934. Precintar és una paraula inexistent en les llengües europees, llevat si de cas del portuguès i de l’italià. En portuguès hi ha precintar (i precinta), amb el significat d’envoltar amb cintes (el nostre precintar es diu més aviat selar). En italià hi ha un precingere (del llatí praecingere), d’ús literari i amb el significat d’envoltar una cosa cenyint-la. Si no vaig errat, no hi ha substantiu corresponent. En espanyol les paraules precintar i precinta es documenten en el diccionari de l’Acadèmia del 1803: la primera amb el significat de «cruzar por lo ancho y largo con unas cintas de hiladillo los caxones de géneros de comercio, para que con esta seña, o marca no sean registrados en las aduanas intermedias, sino solo en la del pueblo para donde se dirigen»; i la segona amb el significat de «pequeña tira por lo regular de cuero, que se pone en los caxones á sus esquinas para asegurarlos que no se abran por ellas, ó desclaven, y son muy usadas en los de las mercaderías, u otros semejantes que necesitan esta precaución». Aquests eren usos que ja devien existir en el segle XVIII i tenen uns precedents en la llengua més antiga: veig algun precinto participi en els segles XVI i XVII. La primera documentació lexicogràfica del precinto masculí és del diccionari de la Reial Acadèmia del 1884, amb un significat ja actual: «Acción y efecto de precintar || Ligadura sellada convenientemente con que se atan á lo largo y á lo ancho cajones, baules, fardos, paquetes, legajos, etc., á fin de que no se abran sino cuando y por quien corresponda». En espanyol precintar és un derivat de precinta, més que de precinto, participis procedents de praecincta i praecinctus i aquests derivats de praecingere. Amb una evolució semàntica que va de la idea de cenyir o envoltar amb una veta o cinta fins al significat actual (segellar perquè l’objecte no pugui ser obert per qui no ho ha de fer), exclusiu de l’espanyol. En català és bastant versemblant que els mots han estat presos de l’espanyol, com tots els neologismes que han anat apareixent d’ençà que el català és una llengua subordinada. El masculí precinte no el veig documentat fins al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917) i intuesc que va entrar amb la forma precinto, amb –o, com tants altres hispanismes. Difícilment precintar és un derivat de precinte, com diu el Gran diccionari de la llengua catalana, si el derivat és bastant anterior al primitiu. La lexicologia catalana té camp per a treballar. El significat actual de precintar correspon al francès sceller, a l’anglès to seal, al portuguès selar i a l’italià sigillare. En català bé podria haver estat segellar, sense una situació de subordinació.

Fins aquí arribaré. Aquests són els fets objectius. Després que cadascú faci el que vulgui amb aquest i amb tots els hispanismes.

1 comentari

Sant Honorat

Avui és Sant Honorat, i per a ser més exactes Sant Honorat d’Arle, una vila de la Provença que els francesos escriuen Arles. El nostre sant d’avui va tenir la sort de viure durant la segona meitat del segle IV i part del següent. Dic la sort perquè si hagués nascut cinquanta anys abans, quan els cristians eren encalçats de valent, potser les coses no li haurien anat tan bé i hauria passat pel calvari de tants de màrtirs gloriosos. Però sabé néixer quan Constantí ja havia legalitzat el cristianisme i tot era una bassa d’oli per als cristians. No se sap on nasqué —diuen que pel nord de la Gàl·lia—, però se sap que ho va fer en el si d’una família consular romana, és a dir, una bona família. I, com se suposa, va rebre una educació concordant amb la seva posició social. Es convertí al cristianisme —en aquell temps estava de moda— i, tot d’una que pogué, amb el seu germà Venanci s’embarcà i emprengué un viatge, amb la intenció de visitar Palestina i les cel·les eremítiques de Síria i Egipte. Però la mort de Venanci a Grècia frustrà l’aventura, i l’home tornà cap a ca seva, això sí, passant per Roma, com no podia ser d’altra manera. Més convençut que mai, decidí d’instal·lar-se a l’illa de Lerina, una illa verge i paradisíaca ben a la vora de Canes, d’una extensió com la meitat de la Dragonera, que avui es diu illa de Sant Honorat. Ja hem dit que l’home va tenir sort. L’inconvenient era que aquella bella illa era plena de serps i no hi havia aigua per a beure, però Honorat va fer fugir les serps i va fer brollar aigua. Primer miracle al seu expedient en vista a la futura canonització. Allà volgué viure en solitud i dedicat a la meditació, l’oració i altres coses de sants. Com que volia estar sol, ell ben alerta a dir res a ningú del seu paradís secret. Però aviat se n’assebentaren altres com ell i comparegueren a fer-li companyia. Honorat ho acceptà amb resignació, i el grup anà creixent i acabà convertit en un monestir que feia goig, del qual ell en fou abat. Adoptaren la regla de sant Pacomi, un anacoreta egipcià de la generació dels seus avis que fou fundador del monaquisme cenobític, és a dir, de la vida en comunitat, perquè abans els ascetes cristians vivien individualment en coves, sols com a mussols. La bona reputació d’Honorat cresqué ràpidament, fins a tal punt que el 426 va ser nomenat bisbe d’Arle, una vila no gaire lluny del seu monestir. Així culminava la carrera del nostre solitari, assegut a la cadira episcopal. No cregueu, però, que un bisbe del segle V era com un d’ara, que viu en un palau i va abillat amb rica vestimenta. Aquells eren temps més magres i un bisbe era el cap d’una comunitat cristiana que vivia a una casa com les altres i vestia ben igual que qualsevol altre. Estil CUP, podríem dir. A Arle Honorat hagué de lluitar contra les heretgies arriana i maniquea, i, segons diuen, ho va fer tan bé que aconseguí restaurar l’ortodòxia en aquelles contrades. El seu pontificat durà poc, perquè l’home es va morir quatre anys després d’ocupar el càrrec. Concretament el 16 de gener de l’any 430. Havia disposat com a successor Hilari d’Arle, que, en agraïment li escriuria una hagiografia generosa i munífica. El seu cos va ser enterrat al cementeri d’Arle, i fou traslladat al monestir de Lerina, o de Sant Honorat, el 1391. No sé si encara hi és.

El monestir de Lerina anà prosperant i fou escola de bisbes, escriptors i savis de l’Església. S’ha dit que d’allà sortí sant Patrici, l’heroi dels irlandesos. Els pelegrins hi anaven en esbart, car per aquest fet tenien les mateixes indulgències que si anaven a la Terra Santa. Però no tot eren flors i violes: aviat l’illa, allà enmig de la mar, va ser objecte d’atacs de sarraïns, corsaris genovesos i altres assots. El 732 va rebre un atac de sarraïns procedents d’Espanya i el nord d’Àfrica que van massacrar quasi tots els 500 monjos que hi havia en aquell moment al monestir. Diuen que l’abat, sant Porcari, va ser avisat per un àngel de la tragèdia que estava a punt de succeir, i el bon abat va tenir temps de preparar una barca amb la qual pogueren fugir els estudiants i 36 monjos joves. Porcari hi va deixar la pell amb tots els altres i, òbviament, el van fer sant. El 1635 l’illa va ser presa per la monarquia hispànica —em diuen que eren mercenaris mallorquins, molts dels quals hi moriren—, i els monjos en foren expulsats. Però hi pogueren tornar tres anys després quan França recuperà l’illa. Amb tot, els atacs continuaren i el monestir anà decaient. Amb la Revolució Francesa fou expropiat i venut. El va adquirir una rica actriu de la Comèdia Francesa, mademoiselle de Sainval, que hi va viure una vintena d’anys. Tota l’illa i tot un monestir per a ella. Finalment, el 1859 un bisbe comprà l’illa i hi restablí la vida monàstica, aquest cop amb una comunitat de cistercencs. Ara una vintena de monjos gaudeixen de l’illa i del gran monestir, que en els segles XIX i XX fou restaurat i ampliat; i cultiven vinyes d’on surt un deliciós licor, com pertoca a tot bon monestir.

I tornant a sant Honorat, el seu successor en la diòcesi i probablement parent Hilari d’Arle va escriure el Sermo de Vita Sancti Honorati, pronunciat en un aniversari de la mort del sant, pel qual coneixem totes aquestes coses que hem contat. Molt més tard, cap a 1300, el monjo provençal Raimon Feraud, escrigué La vida de sant Honorat, un text en occità i en vers que també conta la vida i miracles del nostre personatge, tot i que l’autor es deixà emportar per la fantasia desbordada.

El nom Honorat, nom llatí (Honoratus) que significa ‘honrat’, ‘honorable’, és un dels que podríem dir minoritari, si bé l’han portat personatges il·lustres, com una col·lecció de sobirans de Mònaco, el gran escriptor Balzac i tres sants: el nostre d’avui, sant Honorat d’Amiens (16 de maig) i sant Honorat de Tolosa (22 de desembre). Diu la llegenda que el d’Amiens, que va ser bisbe d’aquesta ciutat a la fi del segle VI, abans que bisbe va ser forner, i per això és el patró dels forners al Principat i a tot França. A Mallorca Honorat és un nom que s’ha imposat —tot i que poc— a partir del segle XV, quan es va construir l’ermita de Sant Honorat en el puig de Randa. És usat tradicionalment en la llengua oral sota l’hipocorístic Norat. Sant Honorat és el patró d’hivern d’Algaida (el d’estiu és sant Jaume), i en la seva festa ballen els cossiers, a la missa major i al carrer, i la vespre hi ha foguerons, torrades, dimonis i correfocs. Competència local dels grans sants de l’hivern mallorquí: sant Antoni i sant Sebastià.

I com que la imaginació entorn dels sants és una mina inesgotable, hi ha una llegenda que diu que sant Honorat, el d’Arle, va ser capturat i portat com a esclau a Mallorca. I en aquesta situació va guarir la ceguesa del rei moro només fent el senyal de la creu. El rei moro, comprensiblement agraït, va fer que l’alliberassen no sols a ell sinó a tots els captius cristians que en aquell moment hi havia a l’illa. I per això es va bastir l’ermita de Sant Honorat, tot i que amb una mica de retard. La fantasia només té un petit inconvenient: en temps del sant a Mallorca no hi havia cap moro sinó els estendards, les legions i les lleis de l’Imperi Romà. Però ja se sap que a Mallorca tot allò que és anterior a Jaume I és «del temps dels moros».

Molts d’anys als Honorats, si ni’hi ha cap que llegeixi aquest blog.

Cap comentari

Sant Julià

Avui és Sant Julià. En rigor hauríem de dir que avui és un dels nombrosos santjulians que hi ha en el santoral. Només de màrtirs  —els que visqueren, o no, en els tres primers segles del cristianisme–  n’hi ha trenta-nou en el martirologi romà que es diuen Julià, vuit dels quals tenen la seva festa en el mes de gener. No és estrany, doncs, que ens perdem un poc amb tants de Julians i que molts no sàpien quin dia han de fer festa, suposant que en vulguin fer. Diu la dita que de Nadal a Sant Julià tretze dies hi ha. Si és així i no fem malament el compte, Sant Julià cau el 7 de gener. Però o bé qui va fer la dita la va errar, o bé temps enrere se celebrava aquest dia, o bé el Julià de dia 7 és un altre Julià de la nòmina. Sigui com sigui, el sant pel qual fan festa la major part de Julians, el sant d’avui, és Sant Julià dit d’Antioquia per uns i d’Antinòupolis o Antinoe per altres.

És un altre dels màrtirs del cristianisme, si bé és possible que sigui un sant més llegendari que real, com succeeix amb altres membres d’aquest club. Havent-hi tant de màrtir homònim, no és estrany que els cristians dels primers segles es fessin un bon embolic, i que de l’embolic sortís algun sant inexistent fruit de la mescladissa o de la confusió amb algun altre del mateix nom. Pot ser el cas del nostre sant d’avui, possiblement confós amb un també màrtir sant Julià d’Antioquia o de Cilícia, que fa festa el 16 de març.

Segons la tradició, el nostre home era un cristià que visqué a la segona meitat del segle III, a la ciutat egipciana d’Antinòupolis, fundada per l’emperador Hadrià, que les llengües serioses escriuen amb hac. Els seus pares l’hagueren de forçar a casar-se, perquè ell no anava gens de la cosa, i, resignat, trià una fina donzella anomenada Basilissa, òbviament també cristiana. Quan van morir els pares, la parella rebé una rica herència, que ràpidament van dedicar a l’assistència dels pobres fins que no en va restar quasi res. Per a completar una existència tan exemplar, marit i muller van decidir per unanimitat que no tastarien ni la més mínima espipellada de sexe en tota la seva vida, car una activitat tan impúdica els hauria restat mèrits per a ser sants. També acordaren fundar, ell, un monestir de monjos, i ella un de monges, amb la qual cosa es convertiren en una d’aquestes parelles modernes que viuen cadascú a casa seva i s’ajunten per als moments de plaer. Bé, a ells no els feia gaire falta. I per si tot això fos poc, convertiren la seva casa —que devia ser ben gran— en un hospital amb capacitat per a un milenar de llits. Per això ell és conegut amb el sobrenom de Julià l’hospitaler, malnom que també s’aplica a un altre Sant Julià llegendari del segle VII.

Corrien mals moments per als cristians en aquelles saons, per la fúria anticristiana de la mala bèstia de l’emperador Dioclecià. I ell fou víctima del governador dit Marcià, a Antioquia, tot i que altres diuen que la feta succeí a Antinòupolis. Era un dia dels primers anys del segle IV. El dit governador el féu detenir i jutjar. Durant el judici, presidit per Marcià, va passar per allà una comitiva que anava a enterrar un difunt. El governador, en pla de mofa, li va demanar que ressuscitàs aquell difunt, i en un tres i no res el mort aixecà el cap més espavilat i content que un gínjol i lloant i glorificant Jesucrist. Més s’enrabià encara el governador, qui li dictà una fulgurant i cruel sentència de mort, i de passada donà la mateixa recepta al ressuscitat. Els posaren tots dos dins una bóta de pega ardent, però les flames no els socarraren ni un pèl. Els llançaren a les feres a l’amfiteatre, i aquestes romangueren impassibles com si acabassin de sortir de l’àpat més abundant de la seva vida. Finalment, com és costum en aquests casos, l’espasa o la destral segà el coll de les dues víctimes, que, ara sí, no es bategaren mai més. Al ressuscitat li durà poc l’alegria. I pel que fa a Basilissa també l’escabetxaren juntament amb totes les monges que dirigia. Per descomptat, també és santa, encara que una mena de «santa consort», que en el santoral continua sempre al costat del marit si bé totalment eclipsada per aquest.

La devoció per la santa parella va créixer ràpidament i ja estava ben consolidada en el segle VIII. La seva festa ha anat ballant dins el mes de gener, segons les èpoques i les esglésies cristianes. A Barcelona el tenien per patró dels botiguers de roba i a Mallorca, dels emigrants.

Julià és un nom llatí (Julianus), que significa ‘pertanyent a la gens (clan) Julia’, a la qual pertanyia una de les més il·lustres i antigues famílies romanes, amb membres tan destacats com Gaius Julius Caesar o el seu renebot, el primer emperador Gaius Julius Caesar Octavianus, conegut com a August. En honor a Juli Cèsar es va canviar el nom del cinquè més del calendari (ara el setè), que abans es deia quirinalis. I per això a aquest mes li diem juliol. Els noms Julius i Julia van ser  molt usual entre els romans, més encara quan els van adoptar molts esclaus de l’emperador quan van recuperar la llibertat. I també eren freqüents Julianus i el femení Juliana. En català també és un nom freqüent de sempre, i molt menys el femení Juliana.

De viles i vilatges que es diguin Sant Julià n’hi ha un bon grapat: Sant Julià de Cerdanyola, Sant Julià de Llor, Sant Julià de Ramis, Sant Julià de Vilatorta i molts més. I el nostre sant és patró de moltes viles, encara que no es diguin Sant Julià, com Campos, Morella, Argentona, l’Arboç, etc. A Campos, que a nosaltres ens cau més a prop, tal dia com avui celebren la festa patronal. La vespra s’avancen als altres i fan una nit de foguerons i gresca i una animada festa entorn del Freu, un peix monstruós sortit de la platja de les Covetes que treu foc per la boca i escalfa l’ambient. L’endemà hi ha missa solemne, cossiers, goigs i adoració de les relíquies del sant, que encara que morís tan lluny alguna cosa li tocà a la vila campanera.

I Sant Julià també contribueix al refranyer que anuncia l’allargament del dia en aquest temps, mesurat amb les passes de diversos aninals: «per Sant Julià una passa de ca», o, amb una visió més optimista, «per Sant Julià cent passes de marrà».  I «per Sant Julià guarda el vi i guarda el pa», que ara no en tenim fretura però en altres èpoques havien de fer les llesques primes.

Molts d’anys a tots els Julians, i si a la sala hi hagués alguna Basilissa, la mateixa felicitació per a ella.

Sant Julià i Santa Basilissa a l’església del mateix nom de Valladolid.

1 comentari

Els hispanismes de Nadal

Els dos clàssics són Nit BonaNit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots aquells defensors de la genuïnitat lingüística en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article, igual que Cap d’Any. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: «celebrar el Nadal», «ens agrada el Nadal», «la música del Nadal», «enguany el Nadal cau en diumenge» i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, deu tenir una certa antiguitat: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família». Amb tot, cal que ens guiem per la llengua viva, i la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués «es Nadal» seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. No estam d’acord amb la fitxa de l’És a dir, que accepta el Nadal quan fa de subjecte o complement, amb valor conceptual. Això és simplement seguir l’ús espanyol. Cal observar que en francès es fa tal com proposam aquí. Amb tot, és normal de dir el Nadal quan està definit per un determinant particular. Per exemple, direm el Nadal de l’Edat Mitjana igual que diem la Barcelona dels nostres avis (però no direm mai arribam a la Barcelona). Bé, ja ho hem dit. I sabem que, lamentablement, els mitjans de comunicació continuaran amb l’article, amb tota la passivitat dels correctors, que, com se sap, no posen gaire entusiasme en el combat de la interferència espanyola.

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades. Calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquest error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles: menjar o comprar els torrons (el torró) o menjar els raïms la nit de Cap d’Any. El que molta gent menja aquesta nit són dotze grans de raïm; per tant, mengen el raïm. L’error ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Ja entrant en el terreny de l’esbojarrament, hem sentit alguns mallorquins dir ses uves, però això millor que ho oblidem.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja haureu pogut endevinar que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el sentit de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb tot, pesebre en espanyol ha de ser més antic. Són, en tot cas, paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després significà ‘menjadora’. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). En català el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. Del valencià (apitxat o no) hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català  del Principat ho agafà de l’espanyol, amb essa sorda i no sonora, com exigeix l’etimologia i la pronúncia no apitxada per al nom de la menjadora que fan els valencians. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics. I que en les felicitacions de Nadal els catalans desitjam bon Nadal i no feliç Nadal, com desitjam bon viatge i no feliç viatge. Nosaltres pensam més en la bondat de les coses que en la felicitat, tot i que tampoc no es tracta de perseguir el mot feliç. Pot anar bé per a combinar: bon Nadal i feliç any nou. Doncs això.

PS. Permeteu-me de dir que nadalenc sembla un calc de navideño. L’espanyol és l’única llengua que fa un adjectiu a partir de la paraula que designa Nadal. De Pasqua no hem fet pasqüenc.

2 comentaris

Vetes i cintes

Avui en català diem cinta a un munt de coses. Per a començar, de cada vegada és més freqüent de dir cinta a l’objecte que tota la vida havíem dit veta, ço és, una tira de roba estreta i llarga que serveix per a lligar o adornar. Entre les noves generacions aquest objecte es diu quasi fixament cinta, i molts d’aquests joves ni saben què és una veta. Les primeres «cintes» que hi va haver van ser aquestes, i amb el pas del temps han sortit un bon grapat d’objectes nous que denominam amb la mateixa paraula: les cintes adhesives, les cintes magnètiques o les cintes mètriques.

Centrem-nos en la primera «cinta» que aparegué en la nostra llengua i les veïnes, la de roba. Ja hem dit que en català s’ha dit sempre i s’ha de dir veta, paraula procedent del llatí vitta (mateix significat). En portuguès es diu fita, un mot que té la mateixa etimologia que la nostra veta, amb ensordiment de consonant. En italià es diu nastro, una paraula d’origen germànic. També és d’origen germànic el francès ruban, abans riban, paraula germana de l’anglès ribbon. En espanyol es diu cinta, del llatí cincta (‘cenyida’), participi de cingere (cenyir). En espanyol i en el català anterior a la interferència cinta significa la peça, de roba o de pell, que es cenyeix a la cintura (una altra paraula de la família). El català antic, i potser modern, també coneix el masculí cint. L’espanyol va fer una extensió semàntica de la seva cinta, que passà a designar objectes que no cenyeixen res, és a dir allò que en català sempre s’han dit vetes. La primera observació pertinent, doncs, és que dir cinta a un objecte que no és per a cenyir a la cintura és un hispanisme. De passada vull insistir, com ja vaig dir a un altre article, que de cintura l’espanyol va fer l’augmentatiu cinturón, calcat en el català cinturó (corretja, de sempre), un hispanisme tan gros com impunit.

Ara passem a les noves accepcions de la paraula que ens ocupa: les cintes mètriques, les adhesives i les magnètiques, aquestes darreres ja passades a la història, com les de les antigues màquines d’escriure. Podem observar que, en general, les llengües del nostre entorn fan servir en aquests casos la mateixa paraula que usen per a designar les vetes, les de roba. Per a la cinta adhesiva i la magnètica el portuguès diu fita adesiva i fita magnética. L’italià diu nastro adesivo i nastro magnetico. El francès fa servir ruban (veta) per a la cinta adhesiva (ruban adhésif) però introdueix la paraula banda per a la magnètica (bande magnétique), com també fa l’alemany (Magnetband), tot i que el francès també pot dir ruban magnétique. L’anglès aquí no usa ribbon (que reserva per a les vetes de roba) sinó tape, una altra paraula germànica especialitzada en aquests dos significats i algun altre per extensió. Què faríem nosaltres si no haguéssim tingut el fenomen de la interferència de l’espanyol? Diríem veta adhesiva i veta magnètica? O potser veta adhesiva i banda magnètica? Qui sap. Però sembla que sense copiar l’espanyol difícilment hauríem arribat a una cinta inexistent de Pirineus cap amunt.

I les cintes mètriques? Els picapedrers de Mallorca en diuen unànimement metro, una solució bastant lògica si tenim en compte que aquest objecte és un continuador d’aquells metros de fusta formats per cinc o deu segments articulats que es plegaven i desplegaven a cada ús. Solució adoptada per altres llengües, com el francès, que en diu mètre ruban (metre veta) o mètre à ruban, o ruban à mesurer (Quebec), o l’italià, que en diu metro a nastro (metre de veta). Encara que facin dos, tres o cinc metres. Què diríem nosaltres sense la interferència? Metre de veta? O potser metre retractable, metre enrotllable…  El de tela que usen els sastres i costureres, bé podria haver-se dit així: metre de sastre o de costurera.

El que és segur és que sense la subordinació a l’espanyol les coses haurien anat d’una manera molt diferent.

2 comentaris

Galetes i galletes (o potser bescuits)

A Mallorca, Eivissa i, segons l’Alcover-Moll, a tot el català occidental les galetes es diuen galletes. A la resta del país es diuen galetes. La variant galleta no és al DIEC, però sí al diccionari d’Enciclopèdia Catalana, on es diu que galleta és una variant balear de galeta. Això crea dubtes sobre la correcció de la forma galleta, que aquí mirarem d’aclarir.

La paraula ve del francès galette (femení de galet, ‘còdol’), que s’aplica a diverses classes de pa o pastís, per metàfora deguda a la similitud entre aquests pans i les formes arrodonides dels còdols o macs de torrent. Una d’aquestes menes de pa és una en forma de fogassa que es feia servir en la navegació: un pa sense llevat cuit dues vegades (bescuit), que tenia l’avantatge de ser menjador durant molt de temps. Això en francès es deia galette, paraula que va passar, amb el seu mateix significat, al català (galeta) i a l’espanyol (galleta). No sabem si va passar a l’espanyol per la via del català o al català per la via de l’espanyol; o a les dues llengües de manera independent. En qualsevol cas, la paraula degué arribar en el segle XVIII. La primera documentació en català és el 1795. El primer diccionari espanyol que coneixem que porta la paraula amb aquesta accepció és el de Terreros y Pando (1787): «Galléta, en la Marina, bizcocho que sirve de alimento á los navegantes». Però en diccionaris de mitjan segle XIX (Domínguez, 1853 i Gaspar y Roig, 1855) llegim «Galeta: s. f. ant.: galleta», cosa que fa pensar que la paraula entrà a l’espanyol amb la forma galeta, com a l’original francès. La transformació en galleta és deguda a creuament amb una altra paraula homòfona i homògrafa (galleta), mot patrimonial de l’espanyol i de la mateixa etimologia que la paraula catalana galleda (que en alguns llocs també és galleta). Aquesta galleta espanyola, documentada en el segle XIII, té diversos significats, si bé amb la constant que s’aplica a un recipient. Segons els diversos diccionaris espanyols antics, la galleta és un got o vas, metàl·lic o fins i tot de fusta per a contenir vi; i sovint una mena de pitxer usat en els refectoris dels convents per a abocar el vi dins els gots. En tot cas, aquell recipient dit galleta, germà de la nostra galleda, fou el culpable que la galeta que menjaven els mariners es convertís en galleta. Però avui aquesta accepció de galeta sembla que està oblidada.

El que ara es diuen galetes són una altra cosa, que no cal explicar. Aquestes galetes, més petites, dolces i agradables al paladar, arribaren al començament del segle XX. El primer diccionari espanyol que porta la nova definició és el de la Reial Acadèmia de 1925. Tant en espanyol com en català la nova llepolia agafà el nom de la vella galeta dels mariners, que en català també es deia bescuit i en espanyol, bizcocho. Potser aquesta operació semàntica va ser operada en espanyol i imitada pel català, tenint en compte l’època en què es va produir (inici del segle XX). Notem que per a les galetes actuals el francès (i de rebot l’anglès) no fa servir el vell mot galette, sinó biscuit, germà del nostre bescuit. També l’italià diu biscotto (i reserva galletta per a una forma molt més grossa, salada i que es menja en el lloc del pa), el portuguès, biscoito i el romanès, biscuit. Sembla que sense la interferència espanyola a les galetes actuals els diríem bescuits, com fan totes les altres llengües romàniques. I aquesta interferència alhora deu ser responsable del fet que molts diguin bescuit al que en espanyol es diu bizcocho (pa de pessic), que és una cosa ben diferent d’una galeta.

Però en qualsevol cas la variant galleta és segur que és un clar i evident hispanisme de forma. Aquesta pronúncia amb consonant palatal no pot venir més que de l’espanyol. Per això és una forma que hauríem d’evitar sense dubtar. Tan hispanisme és i tanta legitimitat té galleta com ballena, un altre hispanisme que diuen avui, i de bastant de temps enrere, noranta per cent dels mallorquins. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana es va precipitar.

3 comentaris

Documental, documentari, elemental, elementari

En català tenim dos sufixos que permeten de fer adjectius (que després es poden substantivar) a partir de noms. Són els sufixos -al i -ari. Així, de matí podem fer matinal; de música, musical; d’indústria, industrial, i de cultura, cultural. I, d’altra banda, amb el sufix –ari, de dèficit podem crear deficitari; de reglament, reglamentari, i de banc, bancari.

Les paraules precedents s’han format en el si de la llengua catalana i amb bases catalanes, encara que el procés pugui imitar el d’altres llengües modernes. Però moltes altres de les paraules que tenen les mateixes terminacions ja existien en llatí (clàssic o medieval), llengua que disposava dels sufixos –alis i –arius, dels quals procedeixen els catalans respectius. Per exemple, nupcial, rural o virginal procedeixen els mots llatins clàssics nuptialis, ruralis i virginalis; i matrimonial, oficial i paternal procedeixen del llatí tardà o medieval matrimonialis, officialis i paternalis respectivament. I, d’altra banda, una paraula com espacial s’ha format en les llengües modernes a partir del llatí spatium i aplicant-hi el sufix –al.

Per un altre costat tenim el sufix llatí -arius, del qual surt el català –ari. Del llatí hereditarius (derivat d’hereditas), temerarius (derivat de temere, ‘témer’) i voluntarius (derivat de voluntas, ‘voluntat’) surten els catalans hereditari, temerari i voluntari. Però amb el sufix –ari hem format dins el sistema del català les paraules complementari (derivat de complement), prioritari (derivat de prioritat) i unitari (derivat d’unitat). Una variant del sufix llatí –arius és –aris, que dóna adjectius catalans acabats en –ar. Els mots del llatí clàssic exemplaris i popularis ens ha donat exemplar i popular, i el llatí tardà triangularis i insularis ens ha deixat triangular i insular. I sobre la paraula catalana vesícula hem fet l’adjectiu vesicular, tot i que cal dir que quasi tots els acabats en –ar són de formació llatina.

Un cas que en algunes llengües de l’entorn presenta dualitat de sufixos és elemental/elementari. En francès hi ha élémental  i élémentaire. La segona, més antiga i d’ús més general, procedeix del llatí elementarius, que significava originàriament ‘relatiu als elements’ (sobretot els quatre elements que creien que constitueixen l’univers: aire, aigua, terra i foc). Élémental, no documentat abans del segle XVI, podria ser un derivat francès d’élément o venir d’un llatí medieval elementalis, i només té el significat de ‘relatiu als elements que constitueixen la natura’. Per contra élémentaire té molts de significats, entre ells el de ‘que és a la base en un ordre jeràrquic”, aplicat sobretot a coneixements: course élémentaire, mathématiques élémentaires, instruction élémentaire, per oposició a nivells mitjans o superiors. Una cosa semblant passa en anglès, en què hi ha elemental i elementary, tots dos, en principi, tenen el significat bàsic de ‘relatiu als elements de la natura o de la natura d’una cosa’, però es parla regularment d’elementary school o elementary arithmetic. En italià elementale té un significat restringit i limitat a ‘relatiu als elements’ (sobre els quatre esmentats més amunt), mentre que elementare (del llatí elementarius)  té un camp semàntic ampli: ‘fàcil’, ‘simple’, ‘bàsic’, i, òbviament, es diu scuola elementare o nozioni elementari di geometria. En portuguès, tot i que els diccionaris registren les dues formes, elementar i elemental, és la primera la que s’usa normalment. En resum, veiem que en el món romànic predomina el mot procedent de elementarius (l’únic que s’empra en el sentit de ‘bàsic’ o ‘de nivell inferior’). L’única llengua romànica no subordinada que no té aquesta paraula (seria elementario) és l’espanyol, i, per tant, en aquesta llengua elemental cobreix tot el camp semàntic analitzat. En català antic trobam elemental (per exemple en Llull), segurament derivat d’un llatí elementalis. Però sembla que el significat només és el de ‘relatiu als elements’, i elements presos en sentit originari. No s’ha creat en català l’adjectiu elementari, com ha succeït en les altres llengües romàniques. La hipòtesi és que alguns significats del mot, sobretot el de nivell bàsic en el coneixement, les ciències o l’ensenyament, s’han desenvolupat en el període en què el català ja estava subordinat a l’espanyol, i, suposadament, la dependència de l’espanyol hauria blocat aquesta paraula.

Una paraula amb una casuística semblant és documental/documentari, que en principi significa ‘relatiu als documents’. És una paraula moderna, creada en el segle XIX. En francès només hi ha documentaire, formada per derivació a partir del mot document, amb el sufix –aire (equivalent al nostre –ari). En anglès només hi ha documentary.  I és precisament l’anglès la llengua en què s’ha creat el neologisme universal documentary, a partir de la reducció de documentary film, amb el significat de ‘film que té una finalitat informativa, cultural o didàctica’. Aquest neologisme s’ha estès a totes les llengües a partir de la forma anglesa: en francès, òbviament, és diu documentaire; en italià es diu documentario; en portuguès, documentário, en occità, documentari i en romanès, documentar; i igual en totes les llengües germàniques i altres. Però així com el francès i l’anglès no tenen l’adjectiu documental, sí que el tenen l’espanyol, el portuguès, l’italià i el català. En aquestes llengües documental és un adjectiu que significa ‘relatiu als documents’. Així, en italià es diu prova documentale, igual que en portuguès es diu prova documental. Però les dues llengües diuen documentario (o documentário) al film documentari. Només l’espanyol no ha incorporat el neologisme documentari i ha preferit de fer una ampliació semàntica al vell adjectiu documental. Crec que els catalans faríem bé de dir proves documentals, recerca documental, etc., però també seguir la pràctica de totes les llengües per a anomenar els documentaris.

 

Addenda

Hi ha més paraules en què es contraposen els sufixos –al (<-alis) i –ari (<-arius). Una és la procedent de la paraula llatina que tenia les formes judicialis o judiciarius. En francès només ha restat judiciaire (com en occità judiciari). Però en italià hi ha les dues formes, giudiziale i giudiziario, amb usos diferents: la primera s’aplica a alguna noció relativa a un jutge (provvedimento giudiziale), mentre que la segona fa referència a quelcom relatiu a l’administració de justícia (anno giudiziario, potere giudiziario, polizia giudiziaria). En portuguès també hi ha les dues formes (judicial i judiciário), però la més habitual és la segona. I també en anglès (judicial i judiciary), si bé aquí la primera és un adjectiu i la segona un substantiu (el que aquí es diu judicaturapoder judicial). En el DIEC hi ha les dues formes (judicial i judiciari), completament sinònimes i amb preferència per la primera.

Una altra parella és lineal (llatí linealis)/linear (llatí linearis), tots dos relacionats amb línia (llatí linea). En francès l’adjectiu normal és linéaire (écriture linéaire, mètre linéaire, algèbre linéaire, accélérateur linéaire, etc.), mentre que linéal té uns usos molt especialitzats (heràldica i genealogia: descendant linéal; arts: perspective linéale). El mateix passa en anglès, en què el mot normal és linear, i lineal només s’aplica a línies genealògiques (cf. el mot català llinatge). En occità només hi ha linear -a, i en romanès, liniar -ă. En italià, si bé alguns diccionaris porten lineale, la forma universalment usada és lineare. I en portuguès hi ha les dues formes, però la que s’usa habitualment és linear (álgebra linear). Els diccionaris catalans copien vergonyosament els espanyols, on linear només és un terme de la botànica (fulla linear, llarga i estreta com una línia). No cal dir res més.

També presenta doble forma original (<llatí originalis) i originari (<llatí originarius), si bé aquí totes les llengües romàniques coincideixen en l’ús. Una mirada a qualsevol diccionari ens aclarirà els dubtes si en tenim.

Cap comentari

La crisi dels diacrítics

M’havia proposat de no dir gaire cosa sobre els canvis ortogràfics promoguts per la Secció Filològica, però són tants els qui m’han demanat la meva opinió que acabaré fent-ne un post en aquest blog, especialment sobre el que sembla que és el tema estel·lar: els accents diacrítics. M’hi empeny, a més, el fet que els quatre tweets que he pogut llançar són insuficients per a expressar aquella opinió i es presten a possibles incomprensions. Serà una relativa presa de posició, encara que no diré res de nou, vist que són tantes i diverses les coses que s’han dit aquests dies.

La reacció extraordinària que s’ha produït, a voltes visceral i exagerada, mostra que els canvis ortogràfics sempre són problemàtics. L’ortografia és la part més visible de la llengua, si es pot considerar part de la llengua, i quan ens en canvien algun punt sembla que ens canvien la llengua. L’ortografia, a més, és la part més convencional de la llengua; una convenció social fortament fixada i compartida. En rigor les acadèmies —o organismes equiparables— controlen bàsicament l’ortografia i en decreten canvis que solen ser de compliment obligat a l’administració i l’educació. Per contra, els altres aspectes de la llengua —o, si voleu, la mateixa llengua— els controla en bona mesura la mateixa societat al marge de les acadèmies. No tant potser en el cas català, en què un patriotisme reforçat per la situació de subordinació genera un desig d’autoritat lingüística i un bon grau de fidelitat a aquesta autoritat. Tot això explica el rebombori que s’ha muntat amb uns petits retocs ortogràfics i la tranquil·litat general davant el fet que ja fa uns quants segles que el català, la llengua de veritat, es converteix progressivament en una trista còpia de l’espanyol. Una tranquil·litat que es pot fer extensiva a acadèmics i controladors de la llengua pública. Convé, doncs, posar les coses al seu lloc.

La justificació que s’ha donat de la petita reforma és la facilitació de l’aprenentatge de l’ortografia. Crec que és un error. Els recursos lingüístics no han de ser necessàriament fàcils sinó sobretot útils. I si costa d’aprendre’ls no passa res. També costa d’aprendre les l geminades, les h, els pronoms febles, la morfologia verbal, les taules de multiplicar, la història medieval i tantes altres coses que no podem renunciar a aprendre. Les normes lingüístiques no s’han de modificar perquè siguin més fàcils d’aprendre sinó en tot cas per altres raons més convincents, que n’hi pot haver.

Segurament era recomanable de revisar els accents diacrítics, ara o en un altre moment. Perquè el sistema que hi havia, establit fa molts anys i amb més pressa que rigor (també comprensiblement), no era perfecte. Un punt central del debat és la utilitat i la necessitat dels diacrítics. No hi ha dubte que tenen una utilitat, tot i que s’ha de relativitzar. Tal com s’ha dit a bastament, el context, sintàctic i situacional, és un poderós desambiguador, un factor que desfà possibles confusions, si bé la potència desambiguadora també és limitada i no absoluta. En algunes situacions un diacrític pot ser un ajut estimable, com ho pot ser una majúscula diacrítica (Govern/govern). Basta mirar les dues imatges que acompanyen aquest post. El que s’ha de fer és valorar reposadament en cada cas la utilitat o la necessitat d’aquests recursos. Aquests dies hem pogut veure grans exercicis d’imaginació i de creació lingüístiques. D’una banda, els defensors dels diacrítics, per a defensar les seves posicions, ens han obsequiat amb una tracalada de frases, la major part de producció altament improbable, en què compareixen parelles de mots homògrafs amb accent diacrític i sense; frases que, tanmateix, sense els accents es poden llegir i entendre perfectament. I, d’altra banda, contraris als diacrítics ens han remarcat un fet rellevant: a la llengua hi ha una muntanya de paraules homògrafes que no han portat mai diacrític ni hom n’ha sentit mai la necessitat. Aquí hi ha uns fets que són més hàbit i rutina que una altra cosa. El que potser era recomanable, doncs, no era una simplificació per a fer l’ortografia més fàcil sinó, en tot cas, una racionalització per a tenir una ortografia millor.

El punt crític és la manera com s’ha fet aquesta suposada racionalització, malgrat que els canvis anunciats no són definitius. Amb quins criteris se salven catorze mots coronats amb diacrítics i no una quantitat més gran o més petita, i per què aquests i no uns altres. En un comunicat d’avui mateix la Secció Filològica dóna (o dona) explicacions sobre la seva decisió, però no convenç.  En aquest text ens diuen —i és ben ver i és un element important— que l’ambigüitat pot aparèixer sobretot quan dos mots són de la mateixa categoria gramatical (el sol i el sòl, tots dos substantius), però no sol aparèixer quan els dos mots són de categories gramaticals diferents (nét, substantiu, i net, adjectiu). Doncs bé, més amunt, en el mateix comunicat, ens havien dit que el criteri seguit per a conservar els diacrítics és «l’alternança entre un mot lèxic i un mot gramatical àton (són-son; mà-ma; és-es)». Amb les excepcions de déu/deu i /be. És a dir, desapareix l’accent en aquells casos en què podria desfer alguna ambigüitat i es conserva l’accent en alguns casos en què pràcticament no serveix per a res. Hi ha més probabilitat de produir-se alguna confusió amb bóta i bota, móra i mora, ós i os, véns i vens, vénen i venen, que amb paraules que conservaran l’accent. Algú pensa que es pot confondre amb el possessiu àton ma o que són és més necessari que sóc?

 

Carrer del Cós (Manresa) i carrer de l’Os (Palma)

 

8 comentaris

Contra les paraules «pregó» i «pregoner»

Pompeu Fabra, el constructor del català deshispanitzat, no inclogué pregó en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932), sabent que era un hispanisme i que la llengua genuïna n’havia dit sempre crida. L’hi va introduir la Secció Filològica no sé dir quan. El veig en el Fabra, en el meu exemplar de la cinquena edició de 1968, amb la marca [cast] i remetent a crida. El DIEC2 continua igual: pregó remet a crida, que és la paraula definida i —se suposa— preferida. Pregón és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, exceptat el portuguès (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides. De la mateixa arrel surt preconitzar (praeconizare), paraula contra la qual no hi ha res a dir, mentre no sigui usada com a sinònima de pronosticar. Pregón inicialment (i ja en llatí) significava pregonero, el qui fa pregones, com mandón és el qui mana i fregona, la qui frega. Després —ràpidament— passà a significar la mateixa crida, i aparegué pregonero. En català, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803-1805), i el derivat pregoner no apareix fins al diccionari de Labèrnia (1840).

No sé quins motius devia tenir la Secció Filològica per a incloure en el diccionari un castellanisme com pregó, sabent que era castellanisme, com demostra la mateixa marca que s’hi va adjuntar. Potser el criteri aquell de «la gent ho diu», que ha estat argument conductor de l’acolliment d’una allau d’hispanismes introduïts de manera incessant en el corpus lexical de referència per als catalanoparlants.

Les crides tenien la seva justificació en antigues societats majoritàriament illetrades. No podent transmetre per via escrita les comunicacions que les autoritats volien adreçar al poble, un representant d’aquestes autoritats, armat amb trompeta, tambor o altre instrument sorollós, anava per les places o carrers llegint en veu potent allò que l’autoritat volia fer conèixer a la gent. Les crides desaparegueren de les societats modernes, capaces d’accedir als afers d’interès per la lectura. Però la paraula espanyola pregón, i la seva còpia catalana, han restat per a designar el discurs que una personalitat llegeix davant un auditori en el començament de les festes o esdeveniments singulars. No sé si en altres països europeus les festes, les fires o altres esdeveniments semblants comencen amb el discurs que en espanyol es diu pregón. Algun lector més informat potser ens ho aclarirà. En cas afirmatiu no crec que aquests parlaments tinguin el mateix nom que les antigues crides de trompeta o tambor (francès cri, anglès cry —entre altres sinònims—, italià bando, etc.). L’espanyol ha fet una extensió semàntica bastant lògica i comprensible, i el català també la pot fer, tenint en compte la importància de les antigues crides i la semblança d’aquestes amb els parlaments actuals (una crida a la participació). Encara que no és estrictament obligatori: qui sap si sense dependència de la societat espanyola ara usaríem per als discursos rituals del començament de festes una paraula distinta de les velles crides dels agents de l’autoritat. Nogensmenys, acostumats com estam a dir-ne pregó, l’adopció de la paraula crida sembla quelcom viable i pràctic.

I de les persones que fan les crides com en direm? Aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor es deien de diverses maneres. Una és la mateixa paraula crida, amb extensió semàntica metonímica. El (de vegades la) crida. L’Alcover-Moll en porta exemples clars: «La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida» (Tirant). Un altre mot és cridador, com també ens mostra el mateix diccionari, que el defineix com a «Qui té per ofici o encàrrec fer les crides públiques, castellà pregonero». És una paraula amb paral·lels en les altres llengües de l’entorn: francès crieur, anglès town crier. L’italià fuig de la noció de cridar i en diu banditore, format sobre el seu bando (crida). Notem que ban en la llengua antiga, no interferida, és una ordre o prohibició amb amenaça de càstig o el mateix càstig (pecuniari). A Mallorca l’encarregat de fer les crides era el saig, un oficial de justícia civil amb unes funcions semblants a les de l’actual policia. Per això la gent associa les crides amb el seu executor, el saig. A altres llocs el lector de la crida es deia nunci, una paraula evidentment relacionada amb anunciar. I aquí hem de reconèixer una dificultat. Substituir pregó per crida és molt fàcil, però trobar un substitut per a pregoner ja no ho és tant. Però hauríem de temptar de trobar-hi una solució no interferida. Cridador pot sorprendre, amb el cervell tan avesat a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola. Ens movem, doncs, entre diversos possibilitats i encara una altra, proposada en un comentari en aquest mateix post: un circumloqui com l’encarregat de fer la crida. Ho deixaria un poc obert, esperant de reflexionar-hi més entre tots.

Immersos i confortables en la dependència de la llengua veïna, aquesta proposta és de difícil vehiculació. Hi ajudaria molt el fet que algun mitjà de comunicació decidit i compromès amb la llengua genuïna —ara com ara només coneixem Vilaweb— es decidís a fer servir crida en lloc de l’inoportú pregó. Deu ser l’única manera.

saig

3 comentaris

Pàgina següent »