Aquí teniu un fragment de l’article corresponent (o correspondent?) a aquesta setmana.

«La cosa que vull fer observar és que en el català convencional i en els diccionaris no existeix la paraula correspondent, i això potser és un error. Correspondent, mot culte paral·lel a correspondència i als esmentats dependent i independent (i independència) podria ser un substantiu molt adequat per a substituir el nefast castellanisme corresponsal. Aquesta és una paraula creada per l’espanyol (la hi veig usada a partir del segle XVII), que és l’única llengua que la utilitza: les altres diuen correspondent (francès correspondant, anglès correspondent, italià corrispondente, portuguès correspondente, romanès correspondent, alemany Korrespondent, etc.). Les úniques llengües del món que diuen corresponsal són l’espanyol i dos satèl·lits seus, el català i el basc (korrespontsal). El gallec escapa de la subordinació i diu correspondente, alineat amb la seva continuació natural, el portuguès.»

L’article complet, aquí.

Si no fos per l’esport de l’equitació la paraula sella potser hauria agafat el camí de l’oblit, i, encara així, pateix una certa crisi, perquè en el món d’aquest esport la imitació dels usos espanyols fa dir de cada vegada més montura. La cosa encara es complica més perquè en espanyol la paraula silla, a més de tenir el significat de ’sella’, és el nom per a designar les cadires. Aquesta polisèmia del mot ha creat la necessitat d’oposar silla (la cadira) a silla de montar (la sella). Doncs bé, la pressió de l’espanyol en els nostres esquemes mentals és tan gran que ja hem sentit i llegit més d’un cop sella de muntar, com si hi pogués haver alguna sella que no fos de muntar. Recordem aquell film que en la versió catalana es titulava Selles de muntar calentes, títol que no és precisament traducció directa de l’original, Blazing saddles. Tan bé que hauria quedat Selles calentes o Selles que cremen. Aquesta és una mena de castellanisme camuflat, perquè totes les paraules són catalanes, però castellanisme evident. Continua aquí.

PS. Una vegada publicat l’article al diari he afegit a la versió digital aquest paràgraf (sempre et vénen després més coses al cap):

«Una cosa semblant passa amb el verb pondre. Ara hi ha gent que diu que les gallines ponen ous, com si de tant en tant poguessin pondre alguna altra cosa? Això si no van més enllà en el desastre i diuen posar ous. El fet que als nostres verbs posar i pondre correspon en espanyol l’única paraula poner fa que els parlants d’aquesta llengua hagin de dir poner huevos, perquè las gallinas ponen no s’acabaria d’entendre. Fins i tot ara alguna ment calenta podria entendre que s’atribueix a les gallines algun estrany efecte estimulant.»

Aquí és nostre capità,
aquesta és nostra bandera,
a les urnes catalans,
que ens han declarat la guerra.

(Esper que els lectors sabran actualitzar els elements simbòlics, com jo he actualitzat el tercer vers. Hauríem de mirar qui podria ser avui el capità.)

En el post precedent trobareu la segona part de l’article, que surt avui al Diari de Balears. O, més ben dit, hi trobareu l’article complet. Si algú coneix altres casos de paraules que trobi que no han d’anar en plural, agrairé que ens les digui.

La gramàtica tradicional ens ha ensenyat el concepte de pluralia tantum, que és el fet que algunes paraules només tenen forma plural encara que designin un sol objecte. Per exemple, noces o estenalles (en el diccionari no hi trobareu les paraules noça i estenalla). No s’ha de confondre aquest fenomen amb un altre que consisteix en l’ús preferent de certes paraules en forma plural en alguns contextos o expressions, tot i que aquestes paraules tenen la forma bàsica en singular i tot i que la realitat designada amb les formes plurals no és una pluralitat d’objectes. Aquest darrer fenomen es troba profusament en espanyol (molt més que en les altres llengües) i és un focus d’interferència cap al català. Per exemple, tot i que en espanyol el concepte de felicitat s’expressa normalment en singular, quan fas algun mèrit o et toca la rifa et diuen felicidades, com si te’n desitjassin “unes quantes”. O saluden amb buenos días quan se suposa que només pensen en el dia que comença. O diuen estoy hasta las narices, com si en tinguessin una col·lecció. En aquest article miraré de fer una relació dels casos en què la interferència ens fa dir coses en forma plural quan en un català genuí haurien d’anar en singular. Continua aquí.

«Adéu, Espanya» previsiblement serà la frase que a partir d’ara sonarà com un clam per tots els racons de Catalunya i de la Internet catalana. Un vers de Maragall, recuperat per un programa de televisió d’impacte, emès poc temps abans d’una sentència que, segons totes les opinions, significa el principi d’un nou camí.

.

Llonja és una paraula que no figura en el DIEC —i no voldria ara donar idees— i, malgrat tot, a Mallorca és paraula escrita habitualment, sobretot per a referir-se a l’edifici de Sagrera; no tant en les altres accepcions, com les llotges del peix, dels estadis de futbol o dels teatres, en què se sol dir formalment llotja. Llonja és un mot autoritzat per una certa tradició que passa per Alcover, Moll, etc. i ha rebut un valuós cop de mà de Coromines, qui diu que llonja seria un castellanisme inacceptable en el Principat, però és completament legítim a les Illes i al País Valencià. Una afirmació matisable i que, en tot cas, representa una visió peculiar de la unitat de la llengua. Coromines també ha defensat la idea que l’espanyol lonja és pres del català (de València) llonja. Amb tot, i sense pretendre rebutjar absolutament la forma llonja, crec que allò que s’ha dit és ampliable i alguns punts clarament revisables.

Aquí podeu llegir la resta de l’article. I aquest és el que fa cent!

En diversos articles hem parlat dels deverbals o postverbals (noms derivats de verbs) sense sufix (per exemple, record, derivat deverbal de recordar). Hi ha, també, un grup de deverbals de gran interès formats amb el morfema a, que és alhora marca de femení (per exemple, conversa, derivat de conversar). N’he comptats una seixantena que intentaré de comentar. L’aspecte que més m’interessa, com sempre, és el de la interferència de l’espanyol, qüestió en aquest cas veritablement complexa. És un tema que només puc exposar succintament, però, amb tot, gos treballar amb la hipòtesi que un català històricament no interferit per l’espanyol produiria menys deverbals d’aquesta mena que l’espanyol o l’italià, llengües amb molta tendència als deverbals curts (sense morfema o amb morfema -a). Continua aquí.

Ja fa molts d’anys que en diverses publicacions i a les meves classes vaig denunciar com a castellanisme la paraula actitud. La primera observació pertinent és el fet que en totes les llengües que han adoptat aquest mot hi apareixen dues tt o una, i l’única llengua en què hi trobam una c és l’espanyol (i les seves còpies, català i gallec). Italià attitudine, francès i anglès attitude, portuguès atitude, romanès atitudine, danès attitude, suec attityd, maltès attitudni. Doncs quan totes les llengües coincideixen en un terme i l’espanyol i el català discrepen d’aquella forma universal, podem posar-nos a investigar. L’article complet, publicat en el Diari de Balears dissabte passat, el podeu llegir aquí.