La cerimònia de la confusió
És del tot desconcertant el número que uns i altres han muntat aquests dies entorn de la llengua (catalana) d’IB3. Tot i que de vegades els mitjans no transcriuen fidelment les declaracions dels personatges públics, i no sé si aquest és ara el cas, la premsa de fa uns quants dies ens informava que el director del canal havia afirmat que a partir d’ara IB3 farà servir el català estàndard. Si es referia als informatius, documentaris i semblants, em deman què feia servir fins ara? Perquè allò que jo hi he vist sempre és un català ben estàndard, en molts de moments i per al comú de la gent indistingible del de TV3. Si es referia a les falques de promoció dels mateixos programes de la casa, que sí que eren en un llenguatge dialectal desentonant, no sé si aquestes falques tenen prou entitat per a merèixer una declaració pomposa. Si es referia a la llengua espontània (no llegida) i formal d’alguns presentadors dialectalitzants —posem per cas Maria de la Pau Janer—, llou el gust dels nous directius de l’ens, però dubto que a partir d’ara aquests presentadors es converteixen a l’ortodòxia de l’estàndard. D’estàndard i registres lingüístics alguns no hi entenen, encara que puguin ser doctors en Filologia Catalana. El fet és que no sabem què va dir o va voler dir el director d’IB3. Allò que la gent entén és que els que hi havia abans empraven una classe de llengua i els que hi ha ara, una altra. Després ve El Mundo i fa la seva festa [exemple 1, exemple 2].
Despús-ahir el diari Última Hora editorialitzava sobre “El necesario modelo lingüístico de IB3”. Després d’anunciar “un giro en la política lingüística de la cadena en favor de la estandarización en el uso de la lengua catalana”, predicava que “una decidida normalización lingüística de IB3 y la estandarización del idioma catalán no debe significar, en principio, la pérdida de vocabulario, giros, expresiones y modismos propios de Baleares. IB3 es, y así debe expresarse, una cadena de radio y televisión balear.” Amb aquest discurs, es generen en l’opinió pública percepcions que no corresponen a la realitat.
El problema és que sempre que es parla de modalitats lingüístiques, formes idiomàtiques, estàndards i altres herbes —l’esport nacional—, ningú no sap de què va la cosa: és un mer diàleg o una suma de monòlegs de sords. Quan es parla de les formes lingüístiques pròpies mai no sabem si hom parla de prebe i joriol o de pens i pensam. Totes “formes pròpies”, però una cosa és el mer dialectalisme d’espardenya i una altra ben diferent les formes de la tradició literària avui reduïdes a l’àmbit insular però altre temps usades —en molts de casos— en totes les terres de la llengua. O els mots “balears”, la immensa majoria dels quals, si no són usats a Barcelona, els podem trobar ben vius a comarques diverses de les terres continentals. Ningú, absolutament ningú, no ha pensat mai a arraconar aquestes darreres formes i paraules, ni tenen per què ser considerades menys estàndards que les altres, i, per tant, l’escainada és sobrera.
Quan parlam de llengua a les pàgines dels diaris, més valdria que ens limitàssim a fer afirmacions concretes i entenedores i no a aixecar castells de fum, perquè el fum pot arribar a asfixiar. I deixar que els tècnics elaborin en silenci els seus criteris i els seus llibres d’estil. D’això parlaré, precisament, en un post pròxim.
8 comentaris8 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Plenament d´acord. De la mateixa manera que trob innecessari (i contraproduent!) donar difusió a les boutades peperes, pens també que no ens afavoreix gaire crear polèmiques gratuïtes com aquesta de l´estàndard a IB3. Si volen lladrar, que lladrin, però tampoc cal donar-los peixet!
Sigui com sigui, l´editorial de Ultima Hora, gens encertada!
Fa avergonyir veure com alguns juguen a ser filòlegs en llengua catalana i no deixen treballar als que realment ho són. I això que jo no ho som pas (ni tenc cap intenció). La pregunta és: perquè els hispanistes són ben tractats per la societat i els catalanistes (entesos com els estudiosos de la llengua i la cultura) no? Supòs que per desprestigiar un idioma abans és necessari desprestigiar els seus acadèmics.
M’he sentit indirectament al·ludit, si més no per la meva condició de periodista preocupat per aquesta qüestió; i a vegades em demano i, en comptes de donar llum, no embolicam més la troca. És innegable que sou els filòlegs, si sobretot els que hi estau especialitzats, els que ens heu d’aclarir tot el que calgui sobre estandarització. Tanmateix, no em puc estar d’afegir que posicions com la que comentas d'”Ultima Hora” no fa més que repetir el discurs poruc dels dirigents del pacte progressista, temerosos de no ser entesos i sí acusats de radicals pancatalanistes. Potser no veuen que tots aquells que els puguin fer aquests retrets ja són fervents lectors d'”El Mundo”: no en tenen cap de mania, aquesta partida de forasters espanyolistes que tant estimen les “modalidades propias”, que ara resulta que es resumeixen en l’accent. Ja ho val!
Estic d’acord. Algú hauria de recordar que molts filòlegs catalans, a més, hem nascut a Mallorca -a indrets ben diversos, per cert!!-.
p.d.: Dins les “modalidades” hi afegiria el castellorquí o foraster ronsero, dels quals n’hi ha més, per exemple, que parlants de la varietat marianda…
Ningú ha ordenat que es “mots balears” hagin d’esser arraconats, però n’hi ha molts que els arraconen. Ningú ha dit que ‘pens’ i ‘pensam’ siguin formes incorrectes, però de cada vegada hi ha més mallorquins que les reemplacen per ‘penso’ i ‘pensem’ (entre d’altres, un articulista des ‘Diari de Balears’ molt nacionalista). Ningú nega que ‘partesqui’ o ‘partesca’ són ses formes tradicionals mallorquines, ben correctes totes dues, però ja ès costum baratar-les amb ‘parteixi’, variant catalana moderna sense tradició literària. En es ‘Diari de Balears’ aquesta substitució ès per sistema i va provocar sa queixa d’un lector que, en una carta, havia emprat sa forma mallorquina i l’hi havien baratada per sa catalana (i es lector no era precisament ‘gonellista’).
Ets actors d’una telenovel·la d’IB3 van ‘confosos’ perque qualque ‘incorrector’ de la casa els ha fet dir-ho així. Deu haver consultat qualque gramàtica, o llibre d’estil, o diccionari de dubtes redactat a Catalunya i s’ha empassolat que es participi de ‘confondre’ ha d’esser ‘confós’ i no ‘confús’, i li ha quedat tan clar que a damunt aplica sa regla a s’adjectiu (com un diccionari bilingüe bastant conegut, que repetint s’error contribueix a escampar-lo). Qualcú hauria de recordar que a ses Balears —o almanco a Mallorca— es participi de ‘fondre’ ès ‘fus’, i per tant ‘confondre’, ‘difondre’, ‘refondre’, ‘infondre’ i ‘transfondre’ fan es participi ‘confús’, ‘difús’, ‘refús’, ‘infús’ i ‘transfús’, ben igual que ets adjectius corresponents.
Es Camp Redó sempre s’havia anomenat així, fins que qualcú va descubrir que en Fabra no havia admès ‘redó’ sinó ‘rodó’, i a partir d’aquell moment fou rebatiat com es ‘Camp Rodó’. L’any 1995, sa primera edició des ‘Diccionari de la llengua catalana’ a la fi va admetre ‘redó’, i així aquesta barriada de Palma ja tengué permís per recuperar es nom tradicional. Aquest procés d’anada i tornada, no el trobau ridícul? Ets autors de diccionaris mallorquins des segle XIX ja havien admès ‘redó’ sense esperar es permís des seus homòlegs catalans.
Fa devers una setmana, durant un programa d’IB3 sobre ses vacacions, va quedar clar que ja no tenim clar si hem de dir ‘vacacions’, com sempre havíem dit a Mallorca, o ‘vacances’, forma inventada en es Seminari de Solsona (en Joan Coromines ho explica fil per randa en es ‘Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). ¿Trobau que es mallorquins hem de parlar sa nostra llengua mirant cap a Solsona?
D’exemples com aquests, de subordinació des mallorquí respecte des català anomenat “central” n’hi ha una mala fi. En Jaume Corbera, gens sospitós de ‘gonellisme’, n’ha denunciat un parell: sa substitució de ‘orde’ per ‘ordre’, ‘cartó’ per ‘cartró’, ‘murta’ per ‘murtra’, ‘llonja’ per ‘llotja’, ‘vacacions’ per ‘vacances’, ‘bolletí’ per ‘butlletí’, ‘cementeri’ per ‘cementiri’, ‘depòsit’ per ‘dipòsit’, ‘desfressar’ per ‘disfressar’, desfrès’ per ‘disfressa’, ‘baül’ per ‘bagul’…
Gabriel, dius que “l’escainada és sobrera”. Per mi no ho ès gens. Desgraciadament, aquest ès un debat esguerrat. Qui gosa reclamar s’ús de ses formes pròpies de Mallorca o de ses Balears, tot d’una rep sa resposta que ha amollat en Josep J. Rosselló més amunt: es defensors de ses modalitats són “una partida de forasters espanyolistes” que ni tan sols mereixen esser escoltats. Punt final.
Ès ver que ets espanyolistes treuen a rotlo ses “modalitats” sense sebre de què xerren, només per crear aversió cap a sa nostra llengua i afavorir —encara més— sa castellana, però això no hauria d’impedir un debat rigorós i valent sobre sa qüestió, deixant de banda es renouers. Fins avui no ha pogut esser.
No és en absolut la meva intenció acusar de “forasters espanyolistes” tots els qui defensen les modalitats. Tu saps ben cert, Lluís, a qui em referesc quan en parlo, i són aquells que mai per mai faran servir la nostra llengua catalana, per moltes modalitats que facis servir. Benvingut sigui el debat, però ja et dic des d’ara que una cosa és servar els mots propis de la nostra parla, als quals mai no he renunciat ni hi renunciaré –però tampoc als de qualsevol altra modalitat catalana–, i una ben diferenta és escriure com ho fas tu. És una manera tan postissa com segurament ho és la meva, amb la diferència que tu tens estudis superiors en la matèria i jo sóc autodidacte. Ben cordialment.
De vegades, resulta especialment irritant veure –vull dir patir— que segons quins correctors tenen el costum de substituir la morfologia verbal pròpia de Mallorca –que és la més consemblant a la clàssica— per la pròpia del dialecte barceloní (partesc esdevé parteixo; partesqui parteixi; pens, penso; anam, anem). Igualment emprenyador és veure com orde és substituït per ordre –totes dues apareixen al diccionari de l’IEC—, i com el cartó acaba sent el cartró. Són exemples que ara em vénen al cap i, amb temps, em podria espigolar una bona ambosta. I això no és un mer dialectalisme d’espardenya, sinó tot el contrari, el reflex del model de llengua estàndard que és comunament acceptat i que, en aquest aspecte, dictamina que la morfologia verbal i pronominal hagi ésser la pròpia (i més moderna) de l’orient de Catalunya. Ja coneixem quin és un dels criteris d’aquesta tria: que l’estàndard es basi, en aquesta qüestió, en la varietat més nombrosa demogràficament, i que siguin els parlants de la resta de varietats que l’adoptin. També sabem que aquesta tria d’estàndard ha estat aplicat amb èxit a altres indrets –un dels casos més coneguts i extrems és el de l’italià, per exemple—. Però tan cert com això darrer és que no es pot obviar que el disseny de l’estàndard no es pot separar de la realitat sociolingüística i política de cada domini lingüístic, i dels projectes i de la voluntat d’articular-los. Personalment, i com que no és el mateix una paraula, pronom, morfologia sigui correcta que aquesta paraula, pronom, morfologia, siguin pròpies de l’estàndard, som partidari d’un estàndard català ample, que inclogui com a pròpies d’aquest registres les morfologies verbals bàsiques i més acostades a l’etimologia de cada varietat i, fins aquí on sigui possible, del disseny i la flexió pronominal. No estic parlant de fer servir l’article salat als texts formals –jo no ho faig, ni ho defens, perquè la tradició literària i administrativa del mallorquí sempre ha emprat el literari en aquests contexts— sinó de poder escriure partesqui, pens o anam en un text estàndard. Que qui vulgui, pugui emprar complit en comptes de complert. Que qui ho desitgi pugui escriure mos i vos, almanco en les situacions en què es feia servir a la llengua clàssica (darrera pausa i consonant). Que qui ho vulgui fer, pugui escriure la te daré o la’t daré en comptes del modern te la daré. El registre estàndard podria recollir, sense problemes, això i més, sense generar problemes d’intercomprensió. I això darrer ajudaria que els parlants illencs, valencians i occidentals es poguessin sentir més acostats a l’estàndard, fonamentalment a les Illes Balears i a Mallorca. I, d’aquesta manera, podríem ajudar a aconseguir que el registre estàndard no sigui percebut a Mallorca així com el percep la gran majoria de la població catalanoparlant: com a català de Barcelona, com a català de TV3. Com un català que no fa servir la morfologia verbal illenca, que dóna preferència a les solucions lèxiques i ortogràfiques del català de barcelona, baldament només siguin simples variants del tipus murta/murtra i batle/batlle. Així, pens, el registre estàndard seria més respectuós amb els grans dialectes històrics del català i, d’altra banda, no seria percebut com a “català” (vull dir, de Catalunya) sinó com a propi de tots. Mentres un parlant percebi que fer servir el registre estàndard suposa renunciar a moltes de característiques bàsiques del propi parlar –que és el mateix que sentir-se subordinat— hi haurà secessionisme, gonellisme i refús de l’estàndard, i hi haurà gent que continuarà destriant entre mallorquí i “català”. Així és com ho pens, i així ho pos per escrit.