El crit que se sentia a la micromanifestació que van fer ahir a Palma un esbart de metges i infermers d’ocupació, acompanyats per membres d’alguns grupuscles extrasistema, era «la sanidad es universal». Impactat per la magna frase, li he estat fent voltes cercant el significat més profund d’aquesta universalitat.  He pensat si volien dir que la composició quimica de tal o tal antibiòtic és la mateixa a Lisbona i a Singapur, o que un aparell de raigs ics fet a Amèrica del Nord també pot funcionar a Sud-àfrica o coses per l’estil. Però em sembla que no deu anar per aquí la cosa, sinó que la dita universalitat deu tenir relació més amb les persones que amb els aparells o antibiòtics. Estaria bé que ens ho explicassin, però no ho podrien fer, perquè la irracionalitat no pot ser explicada racionalment. Ni poden donar compte d’un comportament que només se serveix de paraules que sonen bé per a defensar privilegis personals impresentables. Allò que aquests senyors volen és poder plantar-se a qualsevol part del seu Estat sense haver d’aprendre ni parlar més llengua que la seva, cobrar dels ciutadans sense sentir-se al seu servei sinó considerant aquests com a mer material de menjadora. Però el seu univers s’acaba allà on es dibuixen les fronteres caduques del seu Estat. Mai no exigirien poder mantenir els seus privilegis monolingües a Portugal, a Holanda, a Suècia, al Canadà o al Japó, que també deuen ser part de l’univers. I és que aquests països no sols formen part de l’univers sinó que estan habitats per uns ciutadans que a la més mínima insinuació de la seva “universalitat” els pegarien una universal puntada de peu al cul.

Avui a les set seré davant el Consolat, i esper trobar-hi molta gent coneguda i desconeguda.

Un dia d’aquests vaig anar a veure un film que m’havien assegurat —la premsa, per exemple— que era projectat en català. Satisfacció, perquè el català no ho té fàcil a les pantalles de Mallorca; ni a les de la resta del país. Però al final va resultar que no era en català, no, sinó en una llengua tot altra: en xava-bleda barceloní. Ja em permetreu les llicències literàries. L’hora i mitja davant la pantalla va ser una mescla mala de descriure de plaer i punxades al ventrell. Plaer per moltes coses plaents, almenys per a un servidor, com una que es deia Vicky i una altra que es deia Cristina, per uns bells paisatges i diversos aspectes reeixits del producte del mestre Woody que ara no fan al cas, entre els quals no hi ha el fons de guitarra espanyola que tot el temps acompanya la història. Punxades al ventrell per la diríem que penosa dicció dels dobladors, una circumstància que per a mi fa malbé el film de dalt a baix. Aquí la fitxa de doblatge. Podran dir el que vulguin, però en aquesta versió catalana tots els personatges principals exhibeixen una dicció forastera, estrangeritzant, marcada per la ela bleda i el vocalisme xavejant. Una cosa —accent estrangeritzant— que no seria acceptada en cap doblador de qualsevol llengua normal del món. Si ho sé, em resistesc a veure qualsevol versió que no sigui l’original.

Alguns lectors diran que sóc un exagerat, cosa que no seria més que una mostra de la gravetat de la situació. La gravetat de la situació no és la dicció d’uns dobladors particulars en un film particular, sinó el fet que hi ha tot un món —el del doblatge, el de la publicitat, el dels mitjans de comunicació audiovisuals— en què sembla que tant molts dels qui locuten com els qui prenen les decisions no són gens ni mica conscients del procés de degeneració fonètica del català; i potser no n’és conscient una part de la nostra societat, que consumeix cada dia aquests productes. Uns i altres pareix que ja s’han avesat a un català hibridat, que perceben com la llengua normal, i que han oblidat la fesomia fonètica de la nostra llengua.

Per ventura una de les claus és el fet que els dobladors al català —i moltíssims “professionals de la veu”— ho són també en espanyol. Sense poder deixar de pensar en la cançó de Machín, em deman si és possible mantenir dos accents natius en dues llengües, sobretot una llengua normal i una llengua subordinada que sempre tendeix a esdevenir còpia de la primera. I em deman com és possible que els nostres mitjans de comunicació ens facin empassar cada dia un català fonèticament deplorable sense que ningú, ni els directius d’aquests mitjans ni els polítics que en són responsables, faci res per a posar-hi remei. Els importa gens la llengua?

Per què pos aquesta imatge aquí? Perquè ells continuen. Aquests dies l’inefable Middelmann continuava amb la seva verborrea agressiva contra la nostra llengua. Avui tenen la barra de posar un anunci en espanyol en plena portada del Diari de Balears. Una escopinada a la cara dels lectors, un desafiament, una provocació, una mostra del seu espanyolisme militant i el seu colonialisme descarat. Doncs vénga, que la imatge d’aquí dalt circuli per Internet. Ells contra els Països Catalans i nosaltres contra ells.

Publicat en el Diari de Balears l’1 de novembre de 2008

La primera part del dia, entre el moment d’aixecar-se i el dinar, en català es diu el matí. I a partir d’aquesta paraula la llengua ha creat la locució adverbial de matí, que, segons el DIEC, significa ‘en el moment inicial del matí’, ‘al matí, prest’. «Qui s’aixeca de matí pixa allà on vol», diu el refrany mallorquí, paral·lel a moltes altres dites catalanes que aporten variants per a la segona part. Aquesta locució adverbial pot ser matisada o modificada amb altres fórmules, com de bon matí, de gran matí, ben de matí, etc. Cal dir que totes les fonts de referència escriuen aquesta locució separant els dos mots, menys el diccionari Alcover-Moll, que introdueix la grafia aglutinada dematí, la bondat de la qual hauríem de posar en qüestió. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 25 d’octubre

La paraula avui més habitual en llenguatge formal és preservatiu, però també hi ha el sinònim del títol, i d’aquest parlarem avui. No se sap l’origen d’aquesta paraula. La vinculació del mot a un doctor Condom, que hauria treballat al servei dels interessos sanitaris de Carles II d’Anglaterra (1630-1685), és una hipòtesi entre altres. Menys versemblant és encara la relació de l’instrument amb la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, encara que aquesta disposi de tot un museu del preservatiu. Té més bon predicament la hipòtesi que relaciona la paraula amb el verb llatí condere, ‘amagar, protegir’, l’arrel del qual dóna el verb espanyol esconder. Sigui com sigui, s’accepta que aquesta paraula en les diverses llengües és un anglicisme, és a dir, el mot es va encunyar en anglès, i això degué ser en el segle XVII o potser el XVIII. De l’anglès la paraula condom va passar a una munió de llengües: l’alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l’italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; el finès, kondomi; l’esperanto, kondomo, etc. Tots amb m. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 18 d’octubre de 2008

Un formigó és una formiga molt petita, igual que un ocelló és un ocell petit. Ja hem parlat reiteradament en els articles precedents del valor diminutiu del sufix –ó en català. Els derivats en –ó augmentatius són manlleus fets a l’espanyol o a l’italià, els darrers passant per l’espanyol si són moderns. Però ara, continuant amb les paraules acabades en –ó, no vull parlar de cap animal sinó d’un material emprat en la construcció, mescla de ciment, grava, arena o picadís i trossets de pedra, que els diccionaris catalans anomenen formigó. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears l’ll d’octubre de 2008

El nom de la capital de Mallorca sempre ha estat víctima de polèmiques. En un altre temps fou el debat entre Mallorca, el nom antic vertader, i el romàntic i fals Ciutat de Mallorca; i, en relació al nom actual, la polèmica s’ha mogut entre el Palma de sempre i el postís Palma de Mallorca, un nom creat a l’exterior per a resoldre els inconvenients de la tendència d’alguns a confondre Palma i Las Palmas. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 4 d’octubre de 2008

Continuant amb la sèrie d’articles dedicats a les paraules acabades en –ó, avui parlarem de cinturó, un castellanisme flagrant que en català actual reprodueix tota la polisèmia de l’espanyol cinturón. Es tracta d’un dels derivats augmentatius en –ón, un fenomen, com ja hem vist, típic de l’espanyol i inexistent en català. La paraula apareix documentada en la llengua veïna al començament del segle XVII i el seu significat original és militar (corretja ampla que serveix per a dur-hi penjada l’espasa). Amb aquest significat possiblement va passar al francès (ceinturon) i a l’italià (cinturone), si el moviment no fou en sentit contrari (el sufix pot ser augmentatiu en italià però no en francès). Aquestes dues llengües —i també el portuguès (cinturão)— disposen d’aquest mot, però només amb el sentit militar indicat. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 27 de setembre de 2008

A l’article precedent havíem vist que en català el sufix –ó serveix per a formar derivats diminutius (finestró, barbó, butxacó, mamelló, carreró, guitarró, etc.), mentre que en castellà l’equivalent –ón produeix derivats augmentatius (azadón, cajón, cucharón, portón, sillón). Però la majoria de paraules catalanes acabades en –ó no són derivades sinó procedents de mots del llatí vulgar acabats en –one o bé manllevades a altres llengües.  Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 20 de setembre de 2008

Un fet força curiós és que en espanyol el sufix –ón serveix per a formar derivats augmentatius (azadón, cucharón, portón, sillón), mentre que en català el sufix paral·lel –ó ens forneix derivats diminutius (finestró, figó, patató). Com que cucharón en català és cullerot, algú va pensar que el sufix català equivalent a l’augmentatiu espanyol –ón és –ot.  Però això no és ben bé exacte. Continua aquí.