|
Amb bones paraules
Formigó
Un formigó és una formiga molt petita, igual que un ocelló és un ocell petit. Ja hem parlat reiteradament en els articles precedents del valor diminutiu del sufix –ó en català. Els derivats en –ó augmentatius són manlleus fets a l'espanyol o a l'italià, els darrers passant per l'espanyol si són moderns. Però ara, continuant amb les paraules acabades en –ó, no vull parlar de cap animal sinó d’un material emprat en la construcció, mescla de ciment, grava, arena o picadís i trossets de pedra, que els diccionaris catalans anomenen formigó. L’Alcover-Moll diu de formigó —sense diferenciar accepcions— que és un derivat de formiga, cosa que és vera si parlam de la formiga petita, però completament inexacta si parlam del material de construcció. És més, formigó és un magnífic exemple —i per això el trec aquí— per a il·lustrar els mecanismes d’interferència que operen en les llengües subordinades com la nostra. Formigó és un castellanisme llampant, i, segons com es miri, una bona mostra de feblesa de la nostra codificació lexical. Cosa certa és que en aquest punt els nostres picapedrers encara no estan “normalitzats” i continuen dient hormigon, que és el que han dit sempre, d'ençà que es va introduir el producte, el producte modern fet amb ciment de Pòrtland.
Hormigón és un mot creat per la llengua espanyola i inexistent fora d'aquesta llengua i els seus satèl·lits. També és un derivat augmentatiu, tan típicament castellans, en aquest cas del mot hormigo. I hormigo és el nom de diversos menjars consistents en blat capolat o trossos de pa cuits amb aigua o llet, o bé una mescla feta amb ametlles o avellanes torrades i mel. No se sap exactament l’etimologia d’hormigo, però s’ha suposat una relació amb hormiga per la semblança dels grans de blat amb les formigues. L’hormigón de la construcció també sembla una metàfora feta a partir de la menjua. Aquest hormigón en castellà és paraula antiga —és documentada en el segle XVI—, i el Diccionario de autoridades (1734) la defineix com a “cierta argamasa compuesta de piedras menudas, cal y betún: la qual es tan fuerte y sólida que dura siglos”. Atenció al mot betún.
Els diccionaris catalans del XIX, com el gran Labèrnia, porten formigó només amb els sentits catalans del mot (pruïja, pessigolleig, formiguer per a adobar la terra, etc.), i no saben res del formigó de la construcció, sota cap forma. El castellanisme va ser introduït a la nostra llengua a començament del segle XX, naturalment sota la forma hormigon, fins que la llengua escrita arribà a transformar-lo en formigó, com a fruit d’una simple regla de tres: si hormiga és formiga, hormigón és formigó.
I quin terme es podria haver proposat i divulgat per a designar la nostra barreja? Tot i que en el món de la llengua tot és possible i res no és absolutament rebutjable, cal observar que les llengües europees disposen de dos neologismes per a designar aquest material: concret i betó. Concret (anglès concrete, portuguès concreto, i, fins i tot, part de l’espanyol sud-americà concreto) és un terme format en anglès en el segle XVII per a designar una massa formada per concreció de partícules diverses en un sol cos. I betó, la paraula més estesa entre les llengües europees, és una creació francesa a partir d’un mot derivat del llatí bitumine ‘betum’ que ha esdevingut un neologisme universal. Recordem que el betum (bitumine) és, abans que res, una substància formada per mescla d'hidrocarburs, coneguda en estat natural de l'antiguitat, que ha tingut una evolució semàntica que l'ha portat a un munt de significats (vegeu l'Alcover-Moll). La llista de les llengües que diuen betó del producte que tractam (francès, alemany, danès, hongarès, italià, neerlandès, polonès, romanès, rus, turc, txec i eslovac beton; noruec i suec betong; lituà betonas; finès betoni; esperanto betono) ens fa veure l’isolament —i el provincianisme en tres dels quatre casos— del quarteto de les formigues (espanyol hormigón, català formigó, gallec formigón i basc hormigoi).
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 18 d'octubre de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)
