[L’article d’aquesta setmana  del Diari de Balears parla d’una qüestió que ja havia tractat en aquest blog: les paraules cava i xampany. La defensa de la paraula tradicional xampany, enfrontada als interessos dels elaboradors d’aquest producte, és difícil. Per això hi torn i deman la difusió de l’article que ve a continuació. ]

Fa temps que les lleis —d’acord amb els interessos francesos— prohibeixen als productors de l’Estat espanyol d’utilitzar la paraula xampany a les etiquetes i altres documents relacionats amb la distribució i venda d’aquest producte. Com a conseqüència d’això, tots els productors de qualsevol part de l’Estat fa temps que es veieren obligats a utilitzar a l’etiquetatge la denominació vi escumós, considerada el nom genèric oficial. Com que aquesta tenia poc ganxo comercial davant la francesa champagne, i amb l’etiqueta indigent el líquid semblava de segona o tercera categoria, uns productors espavilats —o elaboradors, ja ho sé— inventaren una nova paraula —cava— i planificaren aconseguir amb unes intenses campanyes publicitàries associar el nou mot a un alt prestigi del seu producte, cosa que demanava implantar uns nous usos lingüístics i requeria estigmatitzar qualsevol persona que no practicàs la nova religió de dir cava a allò que sempre s’havia dit xampany. Continua aquí.

Segons una informació de Tribuna Catalana, la companyia Swiss Air ha retirat l’ús de la llengua catalana en els vols que tenen Barcelona com a origen o destinació. Segons la mateixa informació, la companyia ha donat com a excusa les protestes de “molts ciutadans espanyols”. El cas, afegeix, va començar amb una carta de José Manuel Opazo, militant de l’espanyolista Unión Progreso y Democracia de Rosa Díez, dirigida a la companyia, en què criticava “la anormalitat” que suposava que en un vol de Barcelona s’usés el català, un “dialecte regional secundari” que parlen “només unes 700.000 persones al món”.

D’això s’extreuen algunes deduccions:

1) Quan una nació no té un Estat tothom s’hi compixa damunt.

2) Alguns que normalment parlen de drets i llibertats dels hispanoparlants de tant en tant mostren les seves veritables intencions. No volen igualtats ni drets personals ni res d’això: volen que el català no hi sigui, que desaparegui del mapa, els fa nosa, li tenen odi, odi visceral i selvàtic. Ja em direu quin mal els fa que al costat d’altres llengües (la seva segur que no hi mancarà) hi hagi un poc de català.

3) Està bé que la Generalitat i qui sigui facin accions per a defensar la llengua en aquests llocs. Però el català serà respectat quan hi hagi lleis que l’hi facin estrictament obligatori. O, si voleu, refaig la idea: quan tinguem capacitat per a establir i fer complir aquestes lleis.

4) Seria interessant que, com es va fer amb Air Berlin, hi hagués una campanya d’enviament de lletres a Swis Air. Si aquesta companyia posa com a pretext les queixes d’un nombre desconegut de ciutadans espanyols, segur que aquest nombre no té punt de comparació amb el de signants de peticions i queixes que va rebre Air Berlín. Potser no hi accedirien, cosa que confirmaria el punt 1). Llavors caldria tenir molt en compte el punt 3).

Publicat en el Diari de Balears el 13 de desembre de 2008.

Les persones encuriosides per les coses de la llengua, i ja no diguem els lingüistes, sempre ens interrogam sobre l’origen de les paraules, i en les respostes que trobam sol haver-hi sorpreses notables. Avui ens demanarem d’on ve la paraula xiclet.

Quan els espanyols van arribar a Amèrica, van trobar que als autòctons de les terres centrals els agradava mastegar la resina d’un arbre dit avui científicament manilkara zapota. En la llengua nàhuatl aquesta resina es deia tziktli, paraula que els colonitzadors adoptaren com a chicle. De la mateixa llengua els espanyols agafaren altres paraules, com chocolate (aproximadament txokoatl) o tomate (tomatl), que traspassaren a les llengües europees amb diferents adaptacions. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears, el 6 de desembre de 2008.

A la major part de les Balears tenim tres sons per a la vocal e tònica: obert, tancat i neutre. A les paraules que se solen dir hereditàries, aquelles que s’han usat de manera ininterrompuda i s’han transformat en el pas del llatí vulgar al català, la pronúncia d’aquesta vocal ve determinada per la naturalesa de la vocal llatina corresponent. Però a les paraules incorporades a la llengua un cop aquesta estigué constituïda no compta per a res l’etimologia, que la gent desconeix absolutament. Aleshores, sempre que s’ha incorporat al català una paraula amb e tònica —i el mateix podem dir de la o— els parlants han hagut de decidir el timbre de la vocal del nou mot. Aquesta decisió s’ha pres sempre a partir de tendències analògiques que associen els diversos timbres a contextos fonètics, i no es té mai en compte la pronúncia de la vocal en la llengua origen del mot, suposant que aquesta també tingui diferents obertures vocàliques possibles. Per exemple, en els mots nous una e tònica és sembre oberta si la vocal següent és i: dèficit, estèril, satèl·lit, tècnic, etc.

Doncs bé, a les Illes, encara que a la nònima de vocals hi hagi la neutra tònica, les paraules incorporades a l’idioma agafen només e tancada o e oberta: la vocal neutra és un so “mort”, o no operatiu, o no productiu […] Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 29 de novembre.

En els articles precedents hem parlat de la pronunciació de la e en alguns contextos fonètics particulars (terminacions –és /–ès, –é/–è). Avui en veurem un de molt interessant: les terminacions –et i –eta. Aquesta terminació s’associa fàcilment al sufix diminutiu per excel·lència (jovenet, caseta), que a les Illes, per etimologia, du vocal neutra tònica (o e oberta on no hi ha aquella vocal). Moltes paraules amb aquesta terminació només són diminutius d’un punt de vista etimològic, com ganivet (del germànic knif amb el sufix diminutiu –ĭttu), garbellet (diminutiu de garbell), follet (de foll), jugueta (derivat de jugar), merlet (de l’italià merletto), mongeta (de monja), panet (de pa), rodet (de roda) i moltíssims més. I altres mots no tenen res de diminutius, com estret o pleta.

La freqüència d’aquestes terminacions amb vocal neutra tònica, deguda en part als diminutius reals o als diminutius etimològics, pot crear una certa percepció que les terminacions –et i –eta estan destinades a allotjar sistemàticament la dita neutra tònica, per als parlants que disposen d’aquest so. Però la realitat és que entre les paraules antigues trobam casos de vocal neutra (bolet, jaqueta), de e tancada (complet, concret, discret, quiet) i de e oberta (alfabet, Elisabet, Natzaret, set). És a dir, els tres timbres insulars de la e tònica. Per això cal d’entrada posar en qüestió la tendència actual d’algunes persones a posar a tort i a dret vocals neutres quan apareix una paraula acabada en –et o –eta. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 22 de novembre.

Avui examinarem les paraules acabades en –e tònica, que són un centenar, sense comptar els noms propis. La primera cosa que cal dir és que molt poques d’aquestes paraules són d’una certa antiguitat (cafè, fre, mercè, serè i alguna altra). La majoria són paraules modernes, cosa que voldrà dir que la pronúncia és en molts de casos fluctuant i insegura. Amb l’objectiu d’aconsellar una pronunciació adequada —per a parlants de les Illes— d’aquests mots, els repartirem en diversos apartats. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears, el 15 de novembre.

Es tracta d’un anglicisme evident. El terme anglès és stress, una paraula que poca gent diria que està emparentada etimològicament amb les nostres estrènyer i estret. Stress és un mot que ja es documenta en anglès en el segle XIV, naturalment amb uns significats molt distints del nostre estrès actual, però pròxims a la idea de força o pressió. Surt d’un antic stresse, escurçament de destresse, mot derivat del llatí vulgar districtia, i aquest del llatí districtus, participi passat de distringere ‘estrènyer’. Més encara: districtus és l’origen del nostre substantiu destret (‘situació difícil’, espanyol apuro), igual que també, per via culta, del mot districte (inicialment ‘lloc estret’).

Amb el sentit modern, de ‘tensió psicològica’, stress va ser emprat per primera vegada per l’endocrinòleg canadenc Hans Selye, la dècada dels trenta del segle passat. De l’anglès el mot va passar a les altres llengües. En català hem fet l’adaptació gràfica estrès; en espanyol estrés i en portuguès estresse. En canvi, en francès i en italià utilitzen la paraula sense cap adaptació: stress. Continua aquí.

Televisió digital, alta definició, dolby estèreo 5.1, desplegament extraordinari de recursos, cavalls a betzef, vestuari amb cura del més petit detall, maquillatge de primera qualitat, molt bona música, … Tot fantàstic. Bé, no tot, perquè en el film Serrallonga, que ens va oferir TV3 la setmana passada, hi ha un gran oblidat, un gran menyspreat: el català, la llengua. Han agafat per a protagonista un actor amb una dicció deficient, un senyor que parla xava, amb la ela espanyola, amb abundants mostres de ieisme, amb un accent foraster que canta més que un orfeó. La dona de Serrallonga parla el xava més estrident, igual que molts altres personatges del film. Amb tot, n’hi ha alguns que parlen bé, però són personatges fàcilment associats als dolents de la història. Curiós.

Com és possible que TV3 hagi tingut la gosadia de presentar un mite nacional, del segle XVII per més senyes, parlant com un immigrant de l’Hospitalet del segle XXI? I això no és cap menyspreu per a cap immigrant, que si aprenen català no tenen per què fer més. Però Joan de Serrallonga i els altres personatges del film han de parlar un català impecable. Algú pot concebre un superproducció espanyola sobre el Cid, representat aquest per un actor amb dicció espanyola deficient o estrangera? En quin país passaria una cosa com aquesta?

I no és només la fonètica. Com poden justificar els guionistes i assessors lingüístics una mescladissa sense solta ni volta dels tractaments de vostè (en el segle XVII) i de vós. I ja no parlem dels castellanismes a què TV3 ens té habituats (l’inefable gelos, per exemple, en lloc de gelosia).

Aquesta espifiada està ben en línia amb tota una política de TV3 amb la llengua, de descurança total, de fer el cec i el sord davant un nombre de cada dia més gran de locutors amb una dicció meteca, actorets de telesèrie amb fonètica de pena, davant la majoria d’anuncis en xava i en bleda…

Per una qüestió elemental de dignitat nacional aquest film hauria de ser ràpidament doblat per dobladors amb una bona dicció catalana (que encara en queden alguns). Amb tot, el problema va més enllà d’un film. Sortirà algun líder polític, amb prou clarividència i empenta, que sigui capaç de posar remei a TV3?

♦♦♦♦

PS. Aquí teniu algunes mostres d’àudio:

.Serrallonga 1
.Serrallonga 2
.La dona de Serrallonga

.I, per a contrastar, algú amb una bona dicció. El dolent!

Abans de la vigència de les normes ortogràfiques que ara utilitzam, l’accentuació gràfica de la e tònica va ser una qüestió molt controvertida, i ja se sap que Fabra no estava pel sistema actual. La pronúncia d’aquesta vocal presenta una gran variació geogràfica: on uns pronuncien e oberta uns altres pronuncien e tancada i uns altres e neutra, i, encara més, en algun cas una mateixa paraula pot presentar variació dins un mateix dialecte. Al final es va decidir d’accentuar la vocal d’acord amb la pronúncia del català central o la que es creia que ho era, i sospit que en bastants de casos ha estat la pronunciació la que s’ha acabat adaptant a la grafia. A les Balears la cosa es complica més, perquè la e tònica pot tenir tres pronunciacions —oberta, tancada i neutra—, i els neologismes adopten una o una altra d’aquestes pronunciacions d’una manera fins a cert punt confusa i ben segur que condicionada per la interferència de l’espanyol. Continua aquí.

L és una jove anglesa que ha vingut a passar una temporada a Mallorca. Un dia va decidir d’aprendre espanyol, va mirar un mapa d’Espanya d’aquests que circulen pel món, en què no hi ha dibuixades les comunitats lingüístiques, i va pensar que en una illa que queda a la part de la dreta li podria anar bé. L fa poc temps que ha arribat i encara només amolla paraules isolades en espanyol, i crec que cap en català. L es va posar malalta i va anar a la consulta d’un metge a un PAC d’una zona perifèrica de Palma. A, la seva amiga mallorquina, la va acompanyar per si hi havia “problemes d’idioma”. A es va adreçar al metge en català, el metge la va entendre però dels seus llavis no va sortir ni mitja síl·laba en la llengua del país. Però, de fet, A va restar tot d’una fora de joc, perquè el metge va voler que el diàleg fos exclusivament entre ell i la malalta. A partir d’aquí el metge es va adreçar a la malalta tot el temps en anglès, perquè ja se sap que algunes persones hispanoparlants —metges, dependents o el que sigui— sempre estan disposats a concedir als “estrangers” tota classe d’atencions i compliments que després neguen als mallorquins. Ara bé, l’amatent sanitari no va permetre que L digués cap paraula en la llengua de Shakespeare. I cada cop que ella, empesa per la seva quasi nul·la competència en espanyol, ho intentava, la corregia inflexiblement: no, in Spanish; if you stay here, you must speak Spanish. Què te pareix?