|
Amb bones paraules
Com s'ha de pronunciar «interès»?
Abans de la vigència de les normes ortogràfiques que ara utilitzam, l'accentuació gràfica de la e tònica va ser una qüestió molt controvertida, i ja se sap que Fabra no estava pel sistema actual. La pronúncia d'aquesta vocal presenta una gran variació geogràfica: on uns pronuncien e oberta uns altres pronuncien e tancada i uns altres e neutra, i, encara més, en algun cas una mateixa paraula pot presentar variació dins un mateix dialecte. Al final es va decidir d'accentuar la vocal d'acord amb la pronúncia del català central o la que es creia que ho era, i sospit que en bastants de casos ha estat la pronunciació la que s'ha acabat adaptant a la grafia. A les Balears la cosa es complica més, perquè la e tònica pot tenir tres pronunciacions —oberta, tancada i neutra—, i els neologismes adopten una o una altra d'aquestes pronunciacions d'una manera fins a cert punt confusa i ben segur que condicionada per la interferència de l'espanyol.
El tema donaria per a molts d'articles, però miraré de sintetitzar. Per a sistematitzar l'objecte del nostre interès considerarem alguns contextos fonètics bàsics. Cal tenir en compte que a les paraules patrimonials —les que existeixen de sempre, procedents del llatí vulgar— el timbre de la e depèn bàsicament de la naturalesa de la vocal etimològica, però en els mots introduïts a la llengua un cop aquesta estigué formada la pronúncia de la vocal depèn, en general, de tendències lligades al context fonètic en què es troba. Avui em centraré en la terminació –es (-és o –ès) i en altres articles veurem altres situacions.
A les àrees insulars en què hi ha vocal neutra tònica es troben moltes paraules patrimonials acabades en –ès pronunciades —d'acord amb l'etimologia—amb la dita neutra: pagès, promès, espès, burgès, marquès, feligrès, cortès, marès, etc. També una gran quantitat de gentilicis formats amb el sufix –ès, com francès, holandès, irlandès, maonès, ucraïnès, bavarès, etc. Això fa que la terminació –ès amb neutra tònica sigui força abundant, cosa que afavoreix les pronúncies amb el mateix so en neologismes com obès, palmarès, patuès o manganès, i encara podríem afegir-n'hi algun altre, com xerès. No cal dir que als llocs de les Balears on no hi ha vocal neutra tònica aquestes ee són obertes. I afegim-hi que per als parlants amb neutra tònica no hi ha cap paraula de les acabades en –ès en què la e sigui oberta. Només algun nom propi, com Moisès, amb e oberta per a qualsevol illenc.
Però la llengua també té paraules amb –és (e tancada), unes molt antigues, amb la vocal condicionada per l'etimologia, i altres de més modernes en què la vocal es pronuncia aplicant alguna mena d'analogia: accés, congrés, després, excés, exprés, ingrés, obsés, procés, progrés, succés, etc. Cal remarcar, i no és una dada secundària, que la pronúncia d'aquestes paraules és homogènia a tot el domini. L'accent gràfic no presenta, doncs, cap problema.
Interès és una paraula patrimonial, antiga, medieval, i a les Balears sempre s'ha pronunciat amb e tancada. Hi ha rimes a documents d'uns quants segles enrere que en donen testimoniatge. La decisió d'accentuar-la amb accent greu és molt convencional. Em diuen col·legues solvents del Principat —i el diccionari Coromines ho confirma— que en català central interés amb e tancada és una pronúncia ben tradicional. Pronunciar interès amb vocal neutra tònica, com fan ara molts de locutors dels mitjans audiovisuals de Mallorca, simplement perquè a l'escriptura duu accent greu, és una barbaritat. És com si canviàssim la pronúncia de sempre de les paraules és, témer o església per a adaptar aquesta pronúncia a l'accent gràfic. És atorgar massa poder a una simple retxeta que quan escrivim posam damunt algunes vocals.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 8 de novembre de 2008.
