Com s’ha de pronunciar “interès”? (a Mallorca)
Abans de la vigència de les normes ortogràfiques que ara utilitzam, l’accentuació gràfica de la e tònica va ser una qüestió molt controvertida, i ja se sap que Fabra no estava pel sistema actual. La pronúncia d’aquesta vocal presenta una gran variació geogràfica: on uns pronuncien e oberta uns altres pronuncien e tancada i uns altres e neutra, i, encara més, en algun cas una mateixa paraula pot presentar variació dins un mateix dialecte. Al final es va decidir d’accentuar la vocal d’acord amb la pronúncia del català central o la que es creia que ho era, i sospit que en bastants de casos ha estat la pronunciació la que s’ha acabat adaptant a la grafia. A les Balears la cosa es complica més, perquè la e tònica pot tenir tres pronunciacions —oberta, tancada i neutra—, i els neologismes adopten una o una altra d’aquestes pronunciacions d’una manera fins a cert punt confusa i ben segur que condicionada per la interferència de l’espanyol. Continua aquí.
40 comentaris40 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
En general sempre m´he sentit molt orgullós del meu dialecte, i en particular a l´hora d´aplicar les normes d´accentuació de la llengua escrita, per la quasi total coincidència d´aquestes amb la parla mallorquina (assimilant la e tònica oberta central amb la nostra neutra). Per això, sentint seguins quins locutors dels mitjans públics balears, havia arribat a la conclusió que la pronuciació correcta d´”interès” hauria de ser amb neutra final, i per això m´ha agradat l´aclariment del vostre article. Alguna cosa similar deu passar amb el mot “internet”, que darrerament es tendeix a pronunciar amb neutra final als mateixos mitjans: és així com hauria de ser? i pel que fa a la “e” de la segona síl.laba?
Plenament d’acord amb tu, Gabriel.
Cada vegada que sent algun locutor (i, fins i tot, professors de català) pronunciar “interès” amb vocal neutra, les orelles m’escarden.
Jo els demanaria com pronuncien formes de la conjugació del verb “interessar”, com p. ex.: “Això no m’interessa”, on la manca d’accent gràfic és molt significativa.
Quan l’IEC, en motiu de la nova Gramàtica oficial que està preparant, va crear el FOREST (Fòrum d’Estandardització Lingüística) —que, malauradament, sembla que ha desaparegut, sense cap explicació ni justificació—, ja vaig apuntar les incoherències del nostre sistema d’accentuació de les E. I si als valencians se’ls permet d’accentuar “café”, “cinqué”… amb accent agut, no veig perquè els balears no podem accentuar “interés” de la mateixa manera. A mi aquesta dualitat de formes ortogràfiques no m’espanta, car no fa més que reflectir la riquesa de la nostra estimada llengua catalana. Sé que en aquest punt, Gabriel, no hi deus estar d’acord; però bé, queda dit.
Jo sóc favorable a una sola accentuació gràfica per a tothom. Però quant a la pronúncia és ver que fem una gran qüestió de les vocals que duen accent gràfic i no ens preocupen gens les que no en duen, que molt sovint tenen pronúncies divergents en els diferents dialectes (projecte, Europa, vota, etc.).
D’Internet està previst que en parlem d’aquí a tres dissabtes: abans parlarem de l’estrès i del comitè.
Llegint el títol de l’article em refregava les mans de satisfacció perquè és una qüestió que de fa anys m’ha intrigat. Malauradament, havent-lo llegit, no puc dir que hi vegi més clar. No s’hi explica per quina raó misteriosa, derivant de la mateixa forma llatina ‘est’, en un cas s´ha optat per l’accent agut (és) i en l’altre per l’accent greu (interès).
La conclusió final em sembla insuficient. Si advocam per un estàndard escrit bastant estricte, perquè hem de fer tantes concessions en l’estàndard oral? Perquè, si en la llengua escrita consideram l’article salat subestàndard, no hem de considerar també les e neutres tòniques un subestàndard oral? Jo, en la meva pràctica de la llengua, limit l’article salat i la neutra tònica al, diguem-ne, registre ‘entre mallorquins’. Amb altres catalanoparlants procur evitar-los. Són els nostres trets dialectals més desconcertants per als externs. En fi, és la meva opinió.
En el Diari de Balears tinc un espai limitat, i per això sempre podria dir més coses que queden sense dir. Però puc aprofitar aquest blog per a fer ampliacions. Interès ve del llatí interesse (inter + esse, ‘ser enmig’, ‘ser important’). O potser interessere? Ho confirmen les formes substantives interésser o enterésser, que apareixen documentades en la llengua medieval. En canvi, el francès intérêt i l’anglès interest reclamen l’ètim interest (inter + est, amb la tercera persona). No sé quina devia ser la pronunciació en els inicis de la llengua: això va molt lligat a la complexitat de les formes ésser, esser i ser del verb relacionat, que han donat tant a parlar. En tot cas, pot haver-hi hagut canvis sobre la pronúncia inicial.
A Mallorca la pronunciació popular ha estat tradicionalment enterés (forma històricament “normal”, que ja veiem documentada en català medieval), igual que enteressar. En lloc de no t’interessa se sol dir encara no t’hi enteressa. Amb la e sempre tancada, és clar.
En català central supòs que la vocal es va obrir per analogia amb altres paraules acabades en -ès, i d’aquí ve l’accent greu.
Jo crec tan fermament en la unitat de la nostra llengua, que, dins uns límits raonables (ço és: un estàndard comú), consider ben admissibles, justs i necessaris els anomenats (co)estàndards regionals (a nivell morfològic, fonètic i, per què no, ortogràfic). Les diferències (respectables i dignes de protecció) són tan poques que no colpeixen la unitat, ans la reforcen, perquè una uniformització total i de laboratori no faria més que crear enemics vers la normativa del català, fins i tot entre els que ara hi creuen.
Gràcies per l’aclariment, professor, però encara em volta pel cap una pregunta. Per què hem de dependre tant de la pronunciació tradicional? No convendria més, per mor de simplicitat i coherència, fer coincidir la pronúncia amb l’accent gràfic? I no seria millor també establir l’estàndard oral ‘e+accent greu = e oberta’. Facilitaríem les coses als nouvinguts que volem motivar perquè aprenguin la llengua; evitaríem sobrecorreccions bàrbares com la pronunciació d’interès amb tònica neutra; l’elocució seria més clara i intel·ligible per als catalanoparlants continentals; els nostres productes audiovisuals serien més fàcilment exportables. I per acabar, trob particularment obscura l’elocució de les ‘e’ tòniques neutres finals; sembla que la parla popular intenta evitar-les: moreno vs. morè.
Ah!, i a més, la neutra tònica perilla de ser considerada negativament pels illencs que tradicionalment no la fan servir; hi poden veure la marca del centralisme de la capital.
El tema de les e neutres tòniques ja havia sortit en el passat i, a diferència de l´amic JGM, pens que són irrenunciables en el nostre estàndard. No sóc lingüista, i les meves opinions són simplement això. En el llenguatge escrit sí que trob que s´ha de ser més estricte i unitari, i les llicències valencianes a l´hora d´accentuar em semblen exagerades: nosaltres també podríem començar posar accent obert a “ès”, i “esglèsia”, i “tèmer”. Pel que fa a la pronúncia correcta a Mallorca dels ordinals (cinquè, sisè, etc.), passa el mateix que amb interès? Jo ja m´havia acostumat a fer-ho amb neutre (i m´hi començava a acostumar en el cas d´interès també!): cal corregir-ho?
Vejam. Jo crec, i crec que és l’opinió de tots els lingüistes, primera que a una part de les Illes tenim tres timbres de e tònica i això és un fet que no té gens de sentit discutir-lo; i, segona, que quan una paraula és tradicional i té una pronúncia tradicional, de segles (parlam de timbres de la e), no hi ha cap raó per a canviar-la. Més tenint en compte que l’ortografia és una cosa convencional. La decisió d’accentuar unes paraules amb accent greu o agut la va prendre una entitat formada per unes quantes persones, i escarrufa pensar que potser si hi hagués hagut un membre menys o un membre més, ara tot un país accentuaria d’una altra manera.
En canvi, en el cas de paraules recents, que no tenen una pronúncia encara consolidada, o la tenen influïda pel castellà, sí que podríem tendir a pronunciar d’acord amb la grafia (e oberta o tancada). En general, i si no hi ha raons per a fer-ho d’una altra manera.
A diferència dels valencians (i nord-occidentals, no ho oblidem), que tenen una situació més complicada, per als illencs els casos de discrepància entre pronúncia i accentuació són molt pocs: els mots tradicionals és, església, interès i témer. No passa res si hi ha aquesta discrepància, ni representa cap perill per a la unitat de la llengua. Si tothom ho pronuncia com s’ha pronunciat sempre, els nouvinguts ho aprendran. I si aquests pronuncien les ee de manera tancada o oberta segons l’accent gràfic, tampoc no passarà res.
Quant a la vocal neutra tònica, no té sentit rebutjar-la ni negar-li el dret de presentar-se “davant qualsevol”, ni que sigui el Papa. Ara bé, ja he dit moltes vegades, i ho repetiré fins que em cansi, que la vocal neutra és un so no operatiu de fa molts de segles. Els mots amb neutra tònica són mots patrimonials (de sempre) i de fa molts de segles no es creen paraules noves amb neutra tònica, llevat de sèries analògiques (si es diu francès i anglès amb neutra, també s’hi dirà friülès o logudorès). Per això hem d’anar molt alerta a no crear paraules noves amb neutra de manera abusiva, cosa que va contra la tendència històrica indicada (els mots nous, amb e oberta o tancada). Em fa mal a les orelles sentir ara locutors que diuen amb neutra punt net (com si hi hagués punts bruts) i punt es (com si fos la forma verbal és).
Els ordinals cinquè, sisè, etc. no han estat tradicionalment d’ús popular (deien el qui fa cinc, el qui fa sis, etc.) Però sí que els usaven quan deien els manaments (“el cinquè no mataràs). I diria que a Mallorca s’ha dit sempre amb vocal neutra. Si algú té proves del contrari, que ho digui.
Jo tampoc no sóc lingüista però gos a dir que en l’etapa preliterària del català, l’article salat, la neutra tònica, la iodització etimològica i alguns altres trets arcaitzants, devien esser generals en l’exigu territori al peu dels Pirineus on es va congriar el català. Tant l’article salat com la neutra tònica s’anaren perdent, és una suposició meva, pel contacte amb l’occità en una recerca d’una major elegància i sonoritat en l’elocució. A les illes, degut al seu isolament secular, aquells arcaismes s’enquistaren. Avui dia, emperò, les illes es troben plenament immerses en el corrent general de la llengua, i és un corrent que es mou de cada vegada més ràpid. D’aquí a entre 50 i 100 anys tant l’article salat com la e neutra tònica seran possiblement cosa del passat. Això si és que encara queda llengua catalana a les illes…
I què proposes, J.G.M., que escurcem el camí i bandegem les neutres tòniques de l’estàndard? Jo en aquest estàndard no hi vull esser. Si mossèn Alcover ens llegís… Tant de bo n’hi hagués hagut més com ell, en aqueixa “entitat”!
Gràcies per l´aclariment, Gabriel (ens devem poder començar a tractar de tu, no?). No me´n recordava dels punts net i es, que també em començavan a crear dubtes!
Molt bé, l´article sobre el català dels nostres polítics al dB d´avui.
Continuant amb la meva divagació (pseudo?)històrica se m’acud que potser la triple obertura de la e tònica al territori primigeni de la llengua catalana hauria condicionat les diferències fonètiques entre català oriental i català occidental. La meva teoria és que la e neutra, tal com en la major part del domini balear actual, podia trobar-se, per raons etimològiques, tant en posició tònica com en posició àtona (en general, en les mateixes paraules que actualment escrivim amb ‘e’). Per contra, el so clar de la a es degué mantenir en posició àtona fins a una època bastant avançada de la llengua, en què, en el català oriental, acabà per ser neutralitzada. Quan el català començà la seva primera expansió cap a l’oest més enllà de la Cerdanya, es trobà amb poblacions bascoides (ho confirma la toponímia) el sistema fonètic de les quals no incloïa la vocal neutra. Aquells nous parlants adaptaren la e neutra, tant tònica com àtona, al seu sistema i la pronunciaren tancada, tal com es pronuncia actualment en tot el domini occidental. La a àtona romangué com a ‘a’ perquè, segons he aventurat, aquesta encara no s’havia neutralitzat en el dialecte oriental.
Bé, si he dit qualque doi, disculpau-me; i, com deien els nostres avis… perdonau de “l’enfado”.
Moltes de gràcies per la lliçó, utilíssima com sempre. Abans pensava que convenia acordar la pronunciació a l’accentuació: é sempre tancada i è oberta o neutra. Ara veig que la cosa no és tan clara.
Voldria fer dues preguntes. Fa temps vaig sentir pronunciar cervesa amb la e tònica neutra -les àtones també- ben a posta. La pronúncia és bona? I el telèfon, com hauria de ser?
Sebastià, si mossèn Alcover ens llegís segur que estaria ben content de saber que, ben entrat el segle XXI, encara hi ha gent que es preocupa i s’ocupa del futur de la llengua que ell estimava tant. I si ens pogués llegir, llegiria com és de gran el nostre agraïment per haver-nos transmès la flama de l’amor a la terra i a la llengua de la manera tan impecable com ho va saber fer.
Benvolgut Joan Gabriel,
Coincidesc plenament amb aquest teu darrer post. És un plaer venir a aquest blog per enriquir-nos amb les valuosíssimes aportaciones d’en Gabriel Bibiloni i per compartir opinions amb tots vosaltres sobre qüestions relacionades amb la nostra llengua. I que per molts d’anys!
Això no vol dir que hagi de coincidir amb vosaltres amb certs plantajaments normativistes uniformadors… Darrerament he estat llegint (en format digital) els “Butlletins del Diccionari” de mossèn Alcover, i crec que ell tampoc no estaria en dita línia homogeneïtzadora, sempre —això sí— sens perjudici de la unitat de la nostra llengua.
A mi, les E neutres tòniques tradicionals (no és el cas d’«interès», ni d’«Internet»…) no me les toqueu ni relegau als registres informals. 😉
(volia escriure “[…] relegueu […]”)
Sobre la paraula cervesa (comentari 15), cal dir que els mallorquins hem agafat aquesta paraula del castellà (hauríem de veure què passa a la resta de la comunitat lingüística). Això no té discussió: la pronúncia general és [səɾ’vesə], completament castellana, cosa que s’explica pel caràcter modern d’aquest producte (encara que la inventassin els egipcians o vés a saber qui, aquí va ser introduïda fa poc). L’Alcover-Moll dóna per a Mallorca la pronúncia [səɾ’vəzə], que correspon a l’etimologia (cerevĭsĭa), i que fa un temps deien alguns lletraferits que sabien etimologia i algunes persones que aplicaven l’analogia amb altres paraules en -esa (esp. -eza), com bellesa, destresa, pobresa, etc. La terminació -esa és una altra de les sèries analògiques de la vocal neutra tònica. Ara ja ho diu més gent, i està bé que sigui així.
No sé —em falten elements— fins a quin punt hi ha interferència espanyola en aquesta paraula (considerant la comunitat lingüística globalment). Les llengües que diuen un derivat de cerevĭsĭa en tot el món són l’espanyol i el portuguès (cerveja), i les llengües subordinades a l’espanyol (cat. cervesa i gallec cervexa). A les altres llengües predomina un derivat del germànic bier, que en català no sé si seria biera, bierra o birra. En català, com sempre, hem perdut l’oportunitat de seguir la tendència més universal. Ara bé, també podria ser que, sense interferència, hi hagués una coincidència “natural” entre les tres llengües romàniques ibèriques. I també el francès va dir cervoise fins al segle XV, en què un canvi en la manera de fer el producte va anar lligat al canvi de nom.
Telèfon ha de ser, evidentment, amb e oberta, com en tots els mots plans nous acabats en consonant.
Ara he recordat que hi ha una altra paraula patrimonial que a Mallorca té una pronúncia que no correspon a l’accent gràfic: cèrcol.
Del mateix tipus que “cèrcol” són: “bèrbol, èmbol, frèvol, grèvol, nèdol, sègol, tèntol i tèrbol”. Afegim-hi “Gènova”, “aerotrèn” i “avanttrèn”.
No sé ben bé quina és la pronúncia mallorquina genuïna de “trémer”, “terratrémer”, “trèmol” i “terratrèmol”.
Com ja s’ha dit, també pronunciam amb E tancada: “aliè, amè, epicè, escalè, morè, obscè, serè”, així com molts de gal·licismes: “antrè, bebè, canapè, comitè, crepè, cupè, damassè, oboè, rapè, safè, tupè”…
Gràcies per l’aportació, molt interessant. Matisaria, però, que de la llista de paraules només dues o tres són d’ús tradicional en el parlar popular de Mallorca. Sens dubte, bérbol i téntol. La segona no surt al DIEC, i, per tant, enlloc no es diu que s’hagi d’escriure tèntol. L’Alcover-Moll escriu téntol, com és de pura lògica. I quant a vérbol o bérbol, si és paraula d’ús només illenc i tothom ho diu amb e tancada, crec que bèrbol s’ha de considerar una badada de la Filològica. No veig clara la pronúncia térbol que dona Alcover-Moll. I frèvol, grèvol, nèdol, sègol, trémer i trèmol no són paraules usades tradicionalment a Mallorca: les posam a la llista de paraules modernes entrades per via literària. Aerotrèn i avanttrèn parteixen, és clar, de la pronuncia barcelonina de tren (amb e orberta). En aquestes no hi havíem caigut.
Totes les altres paraules han entrat en època recent per via del castellà o del català escrit i reflecteixen una tendència castellanitzant anti-e-oberta i pro-e-tancada (valguin les grafies). Igual que teléfon, récord i tantes altres. Segurament també Génova, un topònim molt recent. En els pròxims articles del Balears parlaré d’aquestes coses.
Per a terratrèmol, l’Alcover-Moll dóna la pronúncia terratremól, que deu ser, o devia ser, popular. Una cançó diu:
A Santanyí mai hi ha hagut
terratremol ni mal aire,
però tenen un soscaire
que el jovent surt orellut.
El que no entenc és per què en els gal·licismes que abans he transcrit la Filològica optà per accentuar-los amb accent greu, mentre que en molts altres (“cabriolé, clixé, consomé, fricassé, frivolité, glacé, jaqué, moaré, negligé, paté, piqué, plaqué, praliné, puré, quinqué, ximpanzé…”) optà per l’accent agut. Per mi, no deixa de ser una incoherència.
I pel que fa als mots que en castellà acabarien en “-eno” (“aliè, amè, epicè, escalè, morè, obscè, serè”), m’agradaria saber com els hauríem de pronunciar: amb E tancada, oberta o neutra? I els seus femenins (“aliena, amena, epicena, escalena, morena, obscena, serena”)?
El femení de “serè” (“serena”, amb vocal neutra) potser ens podria il·lustrar, atès que el DCVB atribueix al substantiu “serena” (‘humitat nocturna’) el mateix origen etimològic que l’adjectiu “serè”. Això no obstant, crec que em costaria de pronunciar “morena” (femení de “morè”) de la mateixa manera que el peix o que l’hemorroide… I a això s’hi ha d’afegir que el DIEC admet, juntament amb “morè”, la forma directament castellana: “moreno”, clarament amb E tancada, com el nostre pa de cada dia.
Sicerament, crec que aquests adjectius és millor que a Mallorca els continuem pronunciant amb E tancada, per molt que la “serena” nocturna porti vocal neutra.
Sembla que has llegit el meu article que està previst publicar el pròxim dia 22, dedicat a les paraules acabades en -é i -è. En parlarem llavors; ara encara l’estic acabant de perfilar. Dissabte que ve continuaré amb les acabades en -és i -ès (com estrès). Realment, aquí hi ha molta teca.
Sí, aquí hi ha molta teca. Teca: amb e oberta, tancada o neutra? Vet aquí l’absurd del tema que ens ocupa. Si les ee i oo tòniques que no han de portar accent gràfic no han de mester cap distintiu que ens indiqui el seu grau d’obertura, per què les que sí l’han de portar han de ser marcades, a més, segons la seva obertura? Per què es va prendre aquesta decisió quan es devia saber ben cert que aquesta bona de retxeta havia de sembrar més tost que tard la llavor de la discòrdia entre els nostres grans dialectes.
Sí senyor. Però ara ja l’aniràs a encalçar.
De totes maneres, ens estam centrant en casos molt concrets (que necessiten aclariments, això sí).
En això de l’accentuació ortogràfica de les E segons la seva obertura en els diferents dialectes catalans, són molts més els casos de coincidència que els d’antítesi. Però són aquests darrers els que, precisament, ens criden l’atenció.
Sí senyor. Però ara ja l’aniràs a encalçar…
Sí, supòs que no tenim més remei que anar posant pegats al malalt i esperar que la seva infermetat congènita un dia s’estabilitzarà. Ha! ha! ha!
Una glosa que surt a la rondaia “L’amor de les tres taronges”,fa rimar morena am serena. Jo sempre he pronunciat e tancada en la primera i neutre a la segona, però, si el glosador de la rondaia no es va prendre excessiva llicència (cosa que no podem descartar), hi degué haver un temps en què aqueixs mots devien rimar. La glosa diu així: “el sol i la serena / m’han feta tornar morena /El sol i la lluna / m’han feta tornar comuna”.
Pel que fa a récord, jo imitaria la pronunciació anglesa, amb e tancada, com a estrés i a .net. La distinció entre morena (peix i hemorroide)amb e tancada, i morena (de pell bruna), amb e neutra, crec que ens és molt útil. Potser en l’escriptura hauríem de distingir-les per un accent diacrític.
‘Pel que fa a récord, jo imitaria la pronunciació anglesa, amb e tancada, com a estrés i a .net.’ A.Llull
La pronunciació anglesa de paraules com ‘record’ ‘stress’ o ‘net’ no és exactament amb e tancada, sinó amb una e una mica oberta que equidista de les nostres ee oberta i tancada. Per tant, totes dues pronúncies poden esser encertades.
‘Sí senyor. Però ara ja l’aniràs a encalçar’ G.Bibiloni
Tampoc no hem de caure en el fatalisme. Entre 1996 i 2006 la llengua alemanya ha viscut una revisió ortogràfica bastant important. Per exemple, entre d’altres nombrosos canvis, s´ha variat la distribució del signe ‘ß’; darrere vocal breu ara s’ha d’escriure ‘ss’ i no ‘ß’ (p.e. Kuss en comptes de Kuß).
Si ells poden, per què nosaltres no?
Gràcies a Joan G. Mora per la seva puntualització. Jo no conec tant la fonètica anglesa com per a distingir si la e de stress i de net és més acostada a la nostra tancada o a la nostra oberta. Però el que és segur és que no és e neutra. Per tant, el que cal rebutjar és pronunciacions de net i similars amb neutra.
Per cert, despusahir vaig sentir un locutor de televisió, però ara no record quina, que digué “futú” per futur. Com si no hi hagués paraules catalanes acabades en -ur en la que la erra normalment es pronuncia (mur, fur, llur, atur, etc.)O és que en algun lloc diuen “mu”, “llu”, “atú” etc.?
Molt bé la puntualització que fa JGM en el comentari 30 (tot i que don per suposat que es refereix a la RP, perquè si ens posam a navegar en els múltiples dialectes anglesos, graus d´obertura de les ee en trobarem per donar i per vendre!). Per això mateix, tot i les assenyades indicacions del professor Bibiloni en el comentari 10, no puc deixar de donar voltes al tema del punt net i punt es, perquè no crec que estiguem davant el mateix cas: net ve de l´anglès, i si molts de parlants centrals ho pronuncien amb e oberta (tampoc tan allunyada de l´orginal RP anglès), fent segurament una assimilació a una paraula pròpia que no té res a veure amb l´original anglès, és tan incorrecte que un mallorquí ho pronunciï amb e neutra? Pel que fa al punt es, no es tracta d´una paraula anglesa, sinó que tots ja sabem d´on ve: si pronunciam “espanya” o “espanyol” amb e neutra, no ho podem seguir fent també en el cas de “punt es” ja que per a nosaltres és indiferent si és tònica o àtona? Jo, la veritat, és que ja m´havia començat a acostumar a fer-ho així: l´altra opció era dir “e, essa” (ara també me n´adon que en haver de pronunciar la vocal sola “e” ho faig de manera natural amb e tancada, però, posats a filar prim, seria aquesta la manera correcta, havent-hi tres sons catalans corresponents a la lletra e, o ho feim així per influència de l´aeiou castellà?)
I per als qui no saben fer una “o” amb un “tassó”, què hem de començar a dir: “ò” i “tassò”? Au, au…
Un altre cas, no sé si comparable del tot: el “punt com”. De manera natural tendim a pronunciar-lo amb o oberta, supòs que per assimilació amb un mot ja existent en la llengua.
I la o del tassó que no ens la toquin, que si no no sabrem com fer-la 🙂
Totalment d’acord amb en Sebastià Salvà: “Si als valencians se’ls permet d’accentuar ‘café’, ‘cinqué’… amb accent agut, no veig perquè els balears no podem accentuar ‘interés’ de la mateixa manera”. En realitat, no feia falta anar a cercar exemples com ‘cafè’ o ‘cinquè’: si es valencians poden accentuar ‘interés’ amb accent agut, per què no ho hem de poder fer es balears?
Benvolgudíssim Gabriel,
Jo crec que em puc considerar alfabetitzada en català perquè hi vaig aprendre a llegir i escriure a l’EGB. Per tant, quan veig escrit “nét”, ho llegesc amb e tancada i, si veig “net”, ho llegesc amb neutra, com hi llegesc “es” i “és” (i el “com” amb oberta); tant si tenen un punt davant com si no, és el que trob natural. He vist que hi estàs en contra a les adreces d’Internet (paraula que també em surt fàcilment amb neutres) per aquesta “tendència històrica” a no ser productiva la neutra, però si només parlam d’una tendència…, potser el fet de l’alfabetització la pot canviar (i d’altres factors, fins i tot la ultracorrecció), i no crec que sigui gens dolent, perquè entenc que el més natural és que els parlants adaptem les paraules vingudes de fora a la nostra parla i no que en mantinguem l’etimologia o la pronúncia en anglès. Em podries explicar una mica més els teus arguments?
Moltes gràcies i una aferrada
Benvolgudíssima Caterina,
No basta saber llegir i escriure en català per a saber com s’han de pronunciar els neologismes en una llengua que té dos sons per a la o tònica i tres sons per a la e tònica, i subordinada per més senyes (i.e. amb desgavell de la norma). Jo també sé llegir i escriure i diguem que he hagut de gastar un bon grapat de neurones per a escriure els quatre articles que he escrit sobre la pronúncia de la e en els neologismes. És un afer més complex del que sembla.
Dius que si veus escrit net sense accent, saps que ho has de pronunciar amb neutra, perquè la parella net/nét et dóna les dues pronunciacions possibles de la e en qualsevol paraula que es grafiï ena-e-te. Però això és una “il·lusió òptica”. No es poden pronunciar els neologismes en funció d’una convenció gràfica arbitrària. Si el codificador hagués decidit d’accentuar nèt de netedat en lloc del nét (parentiu), llavors hauries de pronunciar el punt net amb e tancada per això? I si et trobes la paraula set (allò del tennis), en quina paraula (aquí es van oblidar del diacrític) et bases per a pronunciar-la, en el set ‘ganes de beure’ o en el set (7)? Aquesta és la qüestió.
Certament en els mots que ens arriben d’altres llengües i tenen una e o una o tòniques no hem de pronunciar aquestes vocals com en les llengües d’origen, sinó d’acord amb els nostres hàbits fonètics. Per això diem futbol amb o oberta i no amb la o tancada de l’anglès. Hi ha contextos que afavoreixen la vocal oberta i contextos que afavoreixen la tancada. Això és així de clar. Doncs resulta que en català de Mallorca tenim paraules acabades en [Ət](trinxet) i paraules acabades en [Ɛt] (alfabet). De les darreres n’hi ha més del que sembla. L’article del Balears de dissabte que ve tracta, precisament, de les terminacions -et i -eta. M’agradarà que em donis la teva opinió després de llegir-lo. Ja dic que és un tema força complex i no pretenc establir res definitiu, sinó ajudar a clarificar un poc les coses.
Que la vocal neutra tònica és un so no operatiu (llevat d’alguns sufixos) és evident. Per exemple, quan va entrar la paraula bistec, algun lingüista hauria pogut recomanar de pronunciar-la amb vocal neutra, argumentant que hi havia aplec, batec, doblec, llampec, plec, sec, etc. Però la llengua va posar-hi e oberta, perquè la vocal neutra és un so “mort” i les paraules noves acabades en -ec duen e oberta, com suec o noruec. I la unitat de la llengua no hi ha perdut res.
Això: que no és tan senzill, i una abraçada.
Que “nét” porti accent (diacrític) és una mera convenció. S’hagués pogut decidir que fos “net” el mot que portàs accent (“nèt”) i que “el fill del fill” anàs sense accent. Fins i tot que cap d’aquests dos mots no en portàs; no seria el primer cas d’homografia, tot i tenir diferents graus d’obertura vocàlica(de fet, el DIEC no recull, ni de bon tros, tots els accents diacrítics que sí que conté el DCVB).
D’altra banda, aquests dominis d’internet no deixen de ser una mena d’acrònims, i com a tals no es poden accentuar gràficament, a part que perdrien tota la seva utilitat.
I en cap cas no és la pronúncia la que s’ha d’adaptar a la grafia.
Així mateix, pel que fa a la possible analogia amb mots ja existents en català: en la nostra llengua existeix tant “com” (amb O oberta) com “cóm” (amb O tancada, = ‘recipient’).
“moreno/morena” no és pas castellanisme (directe). “Morè” va ser un assaig de catalanitzar una paraula sentida per algunes persones com castellana. Segur que “Bru/Bruna” és la paraula més autèntica, pero desusada com veiem en la canço “La lluna, la bruna” (on paraula s’ha canviat per “pruna”)