Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

De l'espoli a l'extermini (més sobre deverbals)

A l'article precedent vaig denunciar la paraula espoli, que ha de ser espoliació, i, de passada alguns altres calcs de l'espanyol, com arxiu, en el sentit d'acció d'arxivar, que ha de ser arxivament. La recomanació anava precedida d'una llarga exposició sobre els noms deverbals, els deverbals sense sufix i els deverbals sense sufix aparents, no formats per derivació en el si de la llengua, sinó presos del llatí o d'altres idiomes. El català ha produït en el curs de la història deverbals regressius sense sufix: en podríem mostrar una bona col·lecció de clarament genuïns (acord, adob, aguait, avenç, badall, ball, batec, bel, bot, bram, bull, canvi, càstig, consol, descans, embull, empelt, encalç, gemec, guany, maneig, record, repòs, retorn, sotrac, tall, tast, tir, toc, traspàs, trenc, vol, etc.). Com a nota marginal, diguem que la llengua popular —almenys a Mallorca— ha creat un petit nombre de deverbals acabats en –o (capfico, gisco, miulo, ronco, tombo i siulo), completament genuïns però considerats col·loquials davant els equivalents de la llengua general.

D'altra banda, l'espanyol té una gran capacitat de produir deverbals acabats en –o (pago) i en –e (ajuste), aquest darrer molt característic d'aquesta llengua (vegeu l'article dedicat a informe, DdB, 28/6/2008). En canvi, el català, com el francès, tot i tenir deverbals sense sufix, en molts de casos prefereix els derivats "més llargs", amb –ment, –ció i altres sufixos. Comparem: amarre / amarrament, aporte / aportació, arranque / arrancada, arraigo / arrelament, aborto / avortament, cese / cessament, cobro / cobrament, desafio / desafiament, desarme / desarmament, desespero / desesperació, desvío / desviament, trasplante / trasplantació, etc. Les segones, però, són solucions normatives que han fet fortuna i han substituït en els parlants cultivats les primeres formes, que s'havien introduït com a castellanismes grossers sense ni tan sols la mínima adaptació.

A part aquests castellanismes grossers, en tenim uns altres de més refinats. La interferència de l'espanyol ens porta calcs de deverbals castellans als quals simplement els hem llevat —siguin els parlants espontàniament o els codificadors de la llengua— la o o la e finals. De tant en tant llegim coses com embarg (embargament), desembarc (desembarcament), enfoc (enfocament) o transvàs (transvasament), paraules afortunadament no admeses pel DIEC ni per EC. Però també hi ha calcs de mots espanyols,  ja siguin derivats autèntics o aparents, que hi són admesos. Una part d'aquests mots tenen un lexema vàlid i compartit per les diverses llengües europees, però caldria estar atents a la terminació. De la mateixa manera que tenim el recomanable espoliació i no espoli, o sustentació i no sustent, caldria defensar subornació i no suborn (en català medieval, subornació, igual que en les llengües de l'entorn: francès i anglès subornation, italià subornazione) i potser —dic potser— invenció i no invent, una paraula agafada de l'espanyol en el segle XIX i que contrasta amb la solució de les altres llengües (francès i anglès invention, italià invenzione).

En un altre sac tenim els verbs introduïts en el català durant els segles de subordinació cultural, i presos de l'espanyol per la via directa (com apuntar, 'anotar a un paper', desfalcar, empatar, envasar o fracassar), que tenen uns deverbals sense sufix que també semblen còpies mimètiques dels castellans corresponents (apunt, desfalc, empat, envàs, fracàs), però l'anàlisi i la triadella d'aquests mots ens duria massa lluny.

Un cas molt semblant a espoli / espoliació és extermini / exterminació. La primera forma, més que una continuació del llatí exterminium, sembla una còpia del mot espanyol, documentada en el segle XIX; en canvi, exterminació, és documentada en català de molt més enrere i coincideix amb les grans llengües europees (anglès, francès i alemany extermination). Cal dir que el DIEC dóna la prioritat a exterminació, cosa que hauria de servir per a usar aquest mot de manera preferent. Dissabte passat dèiem que no hi ha espoli fiscal: si de cas espoliació. Esperem que no hi hagi mai extermini. Ni exterminació, és clar.

 

 

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 17 de gener de 2009.

Tots els articles