El Govern balear posa la “funda” a la llengua
El Govern de les Illes Balears n’ha feta una altra que ens mostra quina és la seva sensibilitat i la seva posició davant la qüestió de la llengua. Almenys es veu la posició d’una part del Govern, però el que fa una part sempre dóna una imatge de tota la institució.
Han llançat una campanya de promoció del preservatiu i no han tingut altra idea que difondre a través dels mitjans de comunicació i a través d’Internet un vídeo en castellà. Un vídeo en què Jorge Lorenzo —aquest senyor a qui el president Antich va adreçar un discurset en espanyol en el balcó del Consolat quan va guanyar no sé què— demana als joves que es posin “la funda”. De fet, el Govern fa dues campanyes, una sobre “la funda” i una altra que associa un jove “mallorquín”, triomfador i de moda, al castellà. Campanya, doncs, ben en sentit contrari de la normalització lingüística que en algun moment ens van intentar fer creure que promourien.
Vejam. El Govern ha pres la decisió clara i llampant d’utilitzar l’espanyol en aquest material central de campanya. Perquè hauria pogut decidir que l’espot fos en català. O Lorenzo no ha nascut a Mallorca i passat per una escola que se suposa que li havia d’ensenyar la llengua del país? I si el motorista és un minusglòssic incapaç de dir les quatre frases de l’anunci en aquesta llengua, o no ho vol fer, segur que haurien trobat algun altre personatge més adequat.
PS. Els textos de la campanya pertot parlen del condó. És a dir que algun assessor lingüístic també s’ha lluït.
9 comentaris9 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Inacceptable (una altra vegada)! Com més avança la legislatura, pareix que s’esforcen més per sorprendre’ns! Ara veurem quina serà la pròxima…
Sobre l’anotació del blog, “condó” és un mot recollit al DIEC, és cert que com a sinònim complementari de “preservatiu”, però normatiu al cap i a la fi. Tanmateix, tenc entès que, en concret, a la Conselleria de Salut no hi ha cap assessor lingüístic professional i, per tant, encara hauria pogut ser pitjor.
¿Voleu dir que eixe al·lot té vida sexual, amb tantes hores que passa amb els daixons apretats contra la moto? A més a més eixe no xarra vernacle perquè no li rota: és un botifler exemplar, d’això sí que en pot fer “bandera”.
És que no ho enteneu. I ara que no veis que és que els monolingües boixen més.
Ara parlant seriosament, el socialisme espanyol és cada vegada més espanyolista. El sucursalisme atàvic dels socialistes casolans farà que a la llarga seguiran el corrent general i ens deixaran a l’estacada.
El que ocorre amb els monolingües, és que tot el temps que nosaltres hem de gastar estudiant la nostra llengua i defensant-la, ells el tenen per dedicar-lo a altres coses que sens dubte consideren més gratificants, bé sigui el sexe o la producció d’adrenalina sobre una moto de carreres. I tenen clar que no volen esforçar-se gens en l’aprenentatge de la nostra llengua per no ésser tan bàmbols com nosaltres.
La disminució no és del Lorenzo, que sap que els seus manen, sinó del Govern balear. Autoodi, complex d’inferioritat… actituds indignes d’un govern que té obligació de defensar una llengua que cap altre no defensarà.
Però és ben cert el que diu en Joan: els socialistes espanyols són això darrer, perquè de socialistes els queda ben poc.
El problema és que, de manera sibil·lina i artera, no s’encoratja la catalanització dels nouvinguts, sinó, més aviat, l’espanyolització dels catalanoparlants de sempre.
Ara, si en Gabriel Bibiloni m’ho permet, inclouré a continuació una carta al director que sobre el tema Jorge Lorenzo vaig enviar hi ha algun temps al Diari de Balears:
Carta al director
——————————————————————————–
Jorge Lorenzo
Alguns es planyen pel fet que Jorge Lorenzo no es mostri més identificat amb la terra que li és pròpia, i sobretot, amb la llengua que ell hauria de considerar com a pròpia. Realment, el podem culpabilitzar per això? Trob que no. El seu cas, com el de molts de joves, posa de manifest les falles de la normalització lingüística aplicada a l’ensenyament. No entraré en aquest tema perquè prou bé el coneixen i en poden parlar els professionals de l’ensenyament. Però un dels comentaris que he llegit darrerament i que feia referència a l’escolarització de Lorenzo a Son Gotleu m’ha fet rememorar una etapa de la meva vida: en aquest barri de Ciutat jo hi vaig viure la meva adolescència i la meva primera joventut. I d’això us en vull parlar. Hi arribàrem, els meus pares i jo, portats per les onades d’aquell gran èxode de la part forana cap a Ciutat que es produí durant la dècada dels seixanta. Abans, un altre desarrelament, havíem tornat de l’Argentina i ens havíem establit durant dos anys a la vila de la meva nissaga paterna, Porreres. De llengua materna castellana, en un medi on els catalanoparlants ja eren minoria, i amb una educació escolar i acadèmica exclusivament en castellà jo era un seriós candidat a romandre monolingüe. Què va canviar aquest destí? La resposta és als carrers porrerencs, en els jocs amb els nous companyons, la resposta és a la foravila porrerenca, entre els ametlers i els albercoquers, en la flaire de les faveres en flor, en la sentor de la garriga els matins d’hivern, en la tanca de les figueres de moro on hi havia un cocó que era una petjada d’un gegant que hi havia passat; i tot allò explicat per la veu embolcallada de dolça virior d’en Joan Mora Costitx, el meu padrí. Allà s’encengué una flameta que m’ha acompanyat al llarg de la meva vida, i que avui, molt lluny de Mallorca i havent jo doblegat la cinquantena, adquireix una nova lluentor; la lluentor d’aquelles coses que, quan giram la vista enrere, percebem com realment importants en la nostra existència.
Crec que els esforços per menar a bona fi la normalització lingüística s’han de concentrar primer en establir el lligam afectiu amb la llengua, en encendre aquesta flameta. En Joan Mora Costitx no sabia de lletra, però em transmeté allò que val més que la lletra. El meu padrí em transmeté l’amor a la terra i l’amor a la llengua!
Joan Gabriel Mora.
(Rebuda per e-mail).
Amb relació al que diu Joan Gabriel Mora, jo estic convençut que un dels problemes més grossos que té actualment la transmissió de la nostra llengua és que els al·lots, majoritàriament, juguen en la llengua forastera, tant si es tracta de jocs tradicionals al pati de l’escola com a casa seva davant l’ordinador. Els al·lots del meu temps,(vaig néixer un any abans de l’inici de la guerra), començàvem a aprendre una mica de castellà a l’escola de primer ensenyament (als parvularis no solia parlar-se), i tots els jocs es feien en mallorquí col·loquial. Jo, a més, vaig tenir la sort de tenir accés quan tenia sis o set anys a les Rondaies Mallorquines i mon pare m’ensenyà a llegir-es. També llegia alguns llibres de narracions en castellà, perque era molt llegidor, però sempre vaig tenir clar que el mallorquí era la “meva” llengua, i supòs que els altres al·lots també. Durant els anys de postguerra començaren a venir molts de forasters i la cosa canvià un poc, però al poble, Manacor, passaren molts d’anys abans que aparegués de forma notable per a tothom el conflicte lingüístic. Quan jo tenia vint anys hi havia encara molta gent major que no entenia el castellà o l’entenia poquíssim, i als primers inmigrants que s’establiren al poble no els quedà més remei que aprendre, més o menys bé, la nostra llengua. Pocs anys després ja no en tingueren tanta necessitat i els qui anaven arribant generalment ja no s’esforçaven gens per a aprendre a parlar com nosaltres, ans ni tan sols per a entendre’ns, veient que tothom els ho posava tan fàcil. És a dir, que tot l’esforç l’haviem de fer nosaltres, i seguim amb les mateixes. I encara n’hi ha, tant entre els inmigrants com entre els mallorquins, que troben que això és ben normal i el que cal fer. Si no canviam de mentalitat, si més no els catalanoparlants, de cada día el problema es farà més gros.
Antoni Llull, és ni més ni pus com tu dius. La salvació de la nostra llengua hauria de mester de mesures excepcionals. Malauradament, la situació política i social actuals no ho fan possible. Però no hem de perdre l’esperança, de més verdes n’han madurat.
[…] El Govern balear posa la “funda” a la llengua […]