|
Amb bones paraules
L'atur no atura de créixer
Sempre hi ha hagut persones sense feina, però el tractament d'aquest fet com a problema social i associat a una determinada política en els temps actuals ha determinat l'aparició d'uns termes estandarditzats al voltant del fet de no tenir una ocupació laboral. L'espanyol és l'única llengua que ha instituït aquestes paraules a partir del verb parar i ha creat els termes parado i paro, si bé hi ha també alguns sinònims com desempleo i desempleado. Paro inicialment és 'acción de parar' (en català aturada), després l'acció d'aturar la feina (paro laboral) i finalment el fet de no tenir feina, el col·lectiu de gent sense feina i el subsidi per no tenir feina. El francès ha habilitat chômage, derivat de chômer, que inicialment vol dir 'suspendre la feina un dia de festa' (del llatí caumare, 'reposar durant la calor', i aquest del llatí cauma 'calor grossa'), i chômeur per a la persona sense feina. L'occità, satèl·lit del francès, ha fet el calc caumatge. Chômage i paro són dues solucions idiosincràtiques del francès i de l'espanyol que contrasten amb les adoptades per les altres llengües veïnes. Aquestes ho han resolt a partir de les paraules pròpies que designen feina o ocupació i els prefixos que signifiquen manca o absència (des– o dis– en les llengües romàniques o un– en anglès). Així, l'anglès diu unemployment i unemployed, l'italià disoccupazione i disoccupato, i el portuguès desemprego o desocupaçao i desempregado o desocupado. En alemany (Arbeitslosigkeit), neerlandès (werkloosheid), danès (arbejdsløshed) o noruec (arbeidsløyse, arbeidsledighet) el terme significa 'manca de feina'.
Com en algunes llengües just ara esmentades, en català podem fer, i hem fet, els termes ocupació, desocupació i desocupat, amb els quals podem resoldre amb tota suficiència la necessitat de tenir els mots adequats per a aquests conceptes. Però, tot i tenir el problema resolt, no sabem estar sense mostrar la nostra sistemàtica subordinació al veí i hem hagut de fer els calcs dels mots espanyols parado i paro (aturat i atur). La inclusió d'aquests mots en els diccionaris amb aquest valor (DIEC, EC) no els lleva la condició de castellanismes deplorables, sinó que, més aviat, ens hauria de fer sentir una certa vergonya per la manera com s'està fent l'estandardització del català contemporani.
Atur, al marge del sentit laboral que ara ens ocupa, és un deverbal discutible. Convé no deixar-se desorientar pel fet que en català medieval hi hagi alguna aparició del mot atur, com a derivat de aturar. El català medieval és ple de paraules "experimentals" (derivats, per exemple) sense continuïtat històrica, alguna de les quals coincideix amb castellanismes recents de rigor. Atur (acció d'aturar o d'aturar-se) és un mot que no figura en els diccionaris del XIX (Labèrnia), ni en el Diccionari ortogràfic (1917) ni en el diccionari Fabra. És ver, tanmateix, que algun bon escriptor va assajar-ne l'ús a començament del segle XX, com Riba o Carner, però això no pot ser un argument decisiu a favor del mot, com degué pensar el mateix Fabra. Tornant a la desocupació, hauríem pogut "inventar" el terme par, derivat de parar, que encara s'assemblaria més a l'original. Si algú el troba horrible —i ho és—, que pensi que no és molt més horrible que atur, i que el seu simple escarransiment monosil·làbic no el faria menys viable que el nom de la parella girar/gir.
I què direm de la paraula aturat? En català genuí un aturat és algú que té poca iniciativa o poca energia, i en el món del treball un aturat no és un qui està a casa seva sense feina, sinó un qui tenint feina i essent al tall està momentàniament inactiu. "No vull ningú aturat" diu el mestre o el capatàs als seus treballadors, vetllant de manera eficient per la bona marxa de la feina. O "si qualcú està aturat que m'ho digui i li donaré tasca". Aturat i atur, en els sentits de 'desocupat' i 'desocupació' són dos d'aquests trists castellanismes que els correctors farien bé de suprimir de manera fulminant dels mitjans de comunicació.
Igual que també fan molt bé si corregeixen aquest ús intransitiu del verb aturar que ara pertot prolifera i que veiem en el títol d'aquest article. Aturar pot tenir un ús transitiu (convé aturar la castellanització del català) o pronominal (el vent s'ha aturat, atura't de fer renou), però l'ús intransitiu (aquest nin no atura de plorar, la pluja no atura) no l'havíem sentit mai en boca de persones de llengua genuïna.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 7 de febrer de 2009.
