Deixarem ara la qüestió de si en català és millor dir grip o influença (les dues paraules són al DIEC) i el gènere i la forma de la paraula grip. En parlarem un altre dia que tinguem més temps.

Quan es va començar a parlar de la grip causada pel virus H1N1, els mitjans en van dir unànimement grip porcina, amb la forma pròpia de cada llengua (anglès swine flu o swine influenza, francès grippe porcine, espanyol gripe porcina, italià influenza suina, portuguès gripe suína, etc.). En català, evidentment, grip porcina. Ah, però els polítics de la Unió Europea, vetllant pels interessos de la indústria càrnica, han fet mans i mànigues perquè desparegui tota referència al porc de la denominació de la malaltia. I com que no són científics ni saben com se n’ha de dir, han proposat aquesta estupidesa de grip nova. Estupidesa, perquè un mot tan buit com nova no pot ser mai una denominació d’una epidèmia que passarà a la història molt aviat —esperem-ho— però que quedarà en els llibres d’història, i perquè quan d’aquí a uns quants anys aparegui una altra grip, la nova serà la darrera i l’actual nova serà més aviat vella.

Les autoritats espanyoles han corregut a promoure nueva gripe, i aquest nom apareix avui al web del ministeri espanyol de sanitat. Grip nova és el que surt avui també al web de la Generalitat de Catalunya, tot i que s’hi diu que «La grip nova és una malaltia respiratòria dels porcs, causada pel virus […] Encara que, en general, els virus de la grip nova no afecten els humans, en algunes ocasions s’han presentat casos d’infeccions en persones.» En canvi, el web de l’Organització Mundial de la Salut avui continua impassible amb el rètol swine influenza.

Avui la majoria dels mitjans de comunicació europeus i americans continuen amb la mateixa denominació dels dies passats: swine flu (The Independent, The Guardian, BBC, Times, The NY Times, The Washington Post, Euronews, etc.), grippe porcine (Le Monde, Libération), febbre suina (La Repubblica, RAI), gripe porcina (El País, El Mundo, La Vanguardia), grip porcina (Avui, Vilaweb, Diari de Balears, etc.). He vist que han parlat de nueva gripe només en el Telediario de TVE, en els equivalents d’altres televisions espanyoles i en el Telenotícies de TV3 (grip nova). Traieu conclusions. Pel que fa a IB3, malgrat que la comissió de la UIB per a l’assessorament lingüístic d’aquest mitjà va recomanar de no canviar la denominació, avui a l’informatiu del migdia ha desaparegut completament el bestiar porcí i han fet una alternança quasi matemàtica entre nova grip i grip nova. Bé, això només són unes notes d’urgència després d’un seguiment parcial dels mitjans de comunicació. Continuarem observant com evoluciona la malaltia i la denominació (en el llegir més). Llegiu més

Air Berlin, aquesta companyia dirigida a Espanya per nacionalistes espanyols de la pitjor classe que menypreen la nostra llengua i el nostre país, ha celebrat el trentè aniversari. Als fastos celebrats a Mallorca hi havia una representació dels nostres polítics que, malgrat que la companyia ens menyspreï, anaren a fer el randivú (llepar el cul, en llenguatge més pròxim). Vaig sentir un tros del discurs d’un d’ells per la ràdio. Era Miquel Nadal i parlava… en castellà.

El 1975, 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona van votar contra una proposta de donar una subvenció a l’ensenyament en català. La societat catalana els va dir els regidors del no, i els va mostrar, de la manera més enèrgica i digna, el menyspreu que mereixen els traïdors. Fins i tot La Trinca els va fer una cançó.

Ara 25 diputats del PSC a Madrid han votat contra una proposta de poder utilitzar el català en el Congrés espanyol. 25 diputats del PSC han votat contra la llengua del seu país. Què diran qual els catalans els demanin comptes? O ningú no els demanarà comptes? Algú els farà una cançó?

Poques hores després de publicar el post precedent, em queda superat pels fets. Avui llegim en el Diari de Balears que el PP de les Illes posa en marxa una ofensiva sense precedents contra la llengua catalana i pretén derogar la Llei de normalització lingüística i el Decret de mínims, que el català deixi de ser un requisit per a la funció pública i passi a ser un mèrit, que els pares puguin triar la llengua de totes les assignatures, que els alumnes puguin fer els exàmens en la llengua que vulguin i que els ciutadans —deuen voler dir sobretot els càrrecs públics— s’expressin en la llengua que vulguin. I, a més, demanen que desapareguin —així ho diu el diari— els llibres de text en “barceloní” i s’editin en “mallorquí”, “menorquí”, “eivissenc” i “formenterenc”. El programa del PP ultraespanyolista i d’extrema dreta de Delgado sense màscares i sin complejos.

Els analistes poden fer la seva feina i treure deduccions sobre les intencions i l’abast de l’operació, i sobre alguns elements en joc, com el recurs a les maniobres de distracció per a desviar l’atenció dels escàndols, l’efecte gallec o la por dels populars que ciudadanos i roses díez els prenguin la clientela. El fet és que aquest partit ha optat per aquesta via i això conforma un mapa polític d’unes determinades característiques.

Aquí fem alguna observació sobre el discurs i l’argumentari. Ens volen “equilibrar”. Diuen que volen l’equilibri entre les dues llengües oficials. Discurs impresentable que pretén embullar el personal confonent els conceptes de (suposat) equilibri legal i equilibri social. Volen vendre l’equilibri com la possibilitat de tothom de parlar, escriure i estudiar en la llengua que els vingui en gana —alguns, com el batle de Marratxí o la diputada Castillo (vegeu àudio del post precedent) ja van triant—, en un context polític i legal absolutament desequilibrat a favor de l’espanyol per una Constitució antidemocràtica i per tota la dinàmica que genera un Estat construït a partir d’una sola llengua omnipresent en tot. La seva “llibertat de triar” en aquest context és el final de la llengua, i ells ho saben. Els populars preparen per a nosaltres un “equilibrat” lingüicidi. Caldrà respondre’ls com aquest país i aquesta llengua necessiten.

El PP es debat entre la militància ideologitzada contra la llengua catalana —integrant de la ideologia nacionalista espanyola que sempre ha vist el català com una amenaça per a la idea de nació espanyola— i la utilització electoralista de la qüestió de la llengua. Quan pesa més el segon comportament, la llengua, o la seva situació conflictiva, és una cosa que només interessa per a treure vots, encara que la manera sigui quelcom tan repugnant com enverinar la convivència i enfonsar la principal senya d’identitat d’un país. El català, en definitiva, o els interessa eliminar-lo o, en el millor dels casos, els importa un rave. En el fons tot és el mateix: per a nosaltres un flagell nefast.

Ara s’acarnissen contra una mesura tímida i absolutament insuficient del Govern de les Illes Balears, que res no fa preveure que hagi de garantir els drets lingüístics dels mallorquins, menorquins i eivissencs (cosa que implicaria que tot el personal sanitari parlàs i escrivís amb tota normalitat la llengua catalana), sinó que només pretén que aquest personal demostri uns certs coneixements de català, que una vegada demostrats els podrien passar pel folre de la bata. I no neg que assegurar la comprensió del català per part de metges i altre personal sanitari no fos un fet positiu i absolutament necessari.

«Lo que queremos es ser atendidos bien, no ser atendidos en catalán», diu una senyora que, encara que sembli increïble, ha estat consellera de salut. Per què no els demana als seus coreligionaris de la Meseta si se sentirien ben atesos si els metges els parlassin en anglès o alemany? Encara que els entenguessin perfectament.

Àudio:

.

Cal no confondre escriure en light i escriure en folklòric. Si un barceloní escriu «sisplau, abans d’ana’ns-en digue’ls-hi que el caldo ha sigut molt bo», o si un mallorquí escriu un text a un diari tot en salat, això és escriure en light. És a dir escriure així com es parla al carrer. I què és escriure en folklòric? Doncs escriure en català normatiu i normal però implantant un article salat cada vegada que trobem una paraula que puguem considerar un topònim, un quasitopònim, un paratopònim, el nom d’una cosa molt nostra, una cosa molt típica, una cosa molt entranyable o una cosa que ens faci pessigolletes en el coret.

Per exemple, fa poc, a Palma es va inaugurar el reconstruït Pont des Tren. El Pont des Tren, per als qui no ho sàpiguen, és un pont que està situat prop de l’Estació des Tren, o més exactament al límit del Parc de ses Estacions, tocant a l’Estació dets Autobusos. Fins fa poc, hi passaven per davall les Vies des Tren, però ara les vies han estat substituïdes per un gran carrer que arriba a sa Via de Cintura. El Pont des Tren va ser dissenyat per s’Arquitecte Bennàzar, el gran arquitecte de la Palma moderna. Bennàzar es va encarregar de la demolició de ses Murades, del projecte de ses Avingudes, i construí, entre molts altres edificis, s’Escorxador, la Plaça des Toros, l’edifici de Sa Nostra, davant sa Casa de Cultura, a més d’objectes singulars com l’escala d’honor de s’Ajuntament i la Columna des Baròmetre de la plaça de sa Porta Pintada, dita també plaça d’es Panya. També va fer els plans de s’Escola Graduada, a ses Avingudes, i de sa Fàbrica d’Electricitat, en el solar on ara es construirà es Palau de Congressos i altres edificis, en el conjunt conegut com sa Façana Marítima. Tornant al Pont des Tren, l’havia fet miques un regidor de s’Ajuntament, famós perquè va ser processat per múltiples escàndols, com un de malversació de fons amb un castell de plàstic en el parc de sa Riera, allà davant es Cementeri, i altres malifetes que van fer que acabàs a sa Presó.

Doncs sí, tenim sa fórmula per a donar sal i salero a la llengua, encara que no hem trobat sa fórmula per a ser un mínim de coherents i seriosos. Però això què importa?

ACTUALITZACIÓ [6-MAIG-2009]

Poc temps després de la col·locació del rètol del pont del tren, la intervenció d’uns “assessors lingüístics” ha fet que la placa ara sigui multimodalitat: ara està escrita en folklòric (Pont des Tren), en light (s’original, s’arquitecte, sa matinada) i en analfabet (s’any 1914). Sort dels correctors!

Publicat en el Diari de Balears el 7 de març de 2009.

Amb motiu de l’entrada en circulació de la moneda europea, la Secció Filològica va publicar un document (1998) sobre la pronúncia de la paraula euro, on s’estableix que aquest mot va amb e oberta en el català central, però no es diu com l’han de pronunciar els parlants de les altres àrees. Després, altres fonts de referència, com una circular de les Xarxes de Normalització Lingüística de l’antiga Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2002), o l’Optimot, hi afegeixen que la e de euro és oberta a les Balears i tancada per als parlants occidentals (amb coincidència amb l’AVL). Es fa, doncs, una certa equiparació de la e de euro i la de pera o francès (oberta en oriental i tancada en occidental), amb la particularitat que es prescindeix de la neutra tònica i les Illes s’alineen ara amb la vocal oberta del català central. D’un bon principi, abans que fossin preses aquestes decisions, vaig ser un dels lingüistes de les diverses àrees consultats sobre el particular. Crec que em demanaven com es pronunciava a les Illes la paraula euro, però vaig respondre que el mot s’havia de pronunciar amb e oberta, malgrat que en aquell moment —això no ho vaig dir, però— ningú a les Illes —o potser hauria de dir quasi ningú— no ho feia d’aquesta manera. Continua aquí.

El Govern de les Illes Balears n’ha feta una altra que ens mostra quina és la seva sensibilitat i la seva posició davant la qüestió de la llengua. Almenys es veu la posició d’una part del Govern, però el que fa una part sempre dóna una imatge de tota la institució.

Han llançat una campanya de promoció del preservatiu i no han tingut altra idea que difondre a través dels mitjans de comunicació i a través d’Internet un vídeo en castellà. Un vídeo en què Jorge Lorenzo —aquest senyor a qui el president Antich va adreçar un discurset en espanyol en el balcó del Consolat quan va guanyar no sé què— demana als joves que es posin “la funda”. De fet, el Govern fa dues campanyes, una sobre “la funda” i una altra que associa un jove “mallorquín”, triomfador i de moda, al castellà. Campanya, doncs, ben en sentit contrari de la normalització lingüística que en algun moment ens van intentar fer creure que promourien.

Vejam. El Govern ha pres la decisió clara i llampant d’utilitzar l’espanyol en aquest material central de campanya. Perquè hauria pogut decidir que l’espot fos en català. O Lorenzo no ha nascut a Mallorca i passat per una escola que se suposa que li havia d’ensenyar la llengua del país? I si el motorista és un minusglòssic incapaç de dir les quatre frases de l’anunci en aquesta llengua, o no ho vol fer, segur que haurien trobat algun altre personatge més adequat.

PS. Els textos de la campanya pertot parlen del condó. És a dir que algun assessor lingüístic també s’ha lluït.

Publicat en el Diari de Balears el 28 de febrer de 2009.

Tràfic és una paraula que tenen un munt de llengües, que significa originàriament ‘moviment o comerç de mercaderies’. Sembla que la paraula es va escampar a partir de l’italià traffico, un mot que es documenta en aquesta llengua en el segle XIV i d’etimologia dubtosa segons els diccionaris italians.

També pareix que és l’italià la llengua difusora de la paraula trànsit (transito, del llatí transitus, relacionat amb transire ‘anar a través d’alguna cosa”). Trànsit és el pas d’un lloc a un altre o d’un estat a un altre: “el trànsit de la frontera s’ha interromput”, “passatgers en trànsit”, “ocells de trànsit”, “el trànsit de l’Edat Mitjana al Renaixement”, etc. També el trànsit és la mort, el pas de la vida al no se sap què.

Fins aquí tot és molt simple. La cosa és que en temps recent la paraula tràfic ha agafat en moltes llengües un altre significat: la circulació de vehicles per les vies públiques. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 21 de febrer de 2009.

En el Principat els mitjans de comunicació i els papers oficials diuen lloc de treball (com a la frase «el tancament d’aquesta empresa representa la pèrdua de 400 llocs de treball»), mentre que a Mallorca és més habitual el sintagma lloc de feina. Això darrer és un fet que sorprèn la gent del Principat, i algun sistema automàtic d’observació de la neologia ha detectat lloc de feina com un neologisme, ço és, una “novetat”. En qualsevol cas, es tracta d’una discrepància que constitueix tot una anomalia terminològica que no hauria d’existir.

La delimitació semàntica entre treball i feina és força complexa, i l’anàlisi a fons dels diccionaris no serveix per a treure’n el trellat. A Mallorca treball i treballar són paraules molt poc usades en la llengua popular. Com se sap, aquí es diu fer feina, no treballar. Treballar pot tenir el sentit d’esforçar-se per a aconseguir una cosa (hem treballat molt perquè tot sortís bé), però això és tot. Aquí tothom va a la feina, queda sense feina, cerca feina o té molta feina. Per això a Mallorca es percep lloc de feina com a més genuí que lloc de treball i no sembla que hi hagi disposició a renunciar al sintagma així com així. Continua aquí.