Per què “euro” amb e oberta?
Publicat en el Diari de Balears el 7 de març de 2009.
Amb motiu de l’entrada en circulació de la moneda europea, la Secció Filològica va publicar un document (1998) sobre la pronúncia de la paraula euro, on s’estableix que aquest mot va amb e oberta en el català central, però no es diu com l’han de pronunciar els parlants de les altres àrees. Després, altres fonts de referència, com una circular de les Xarxes de Normalització Lingüística de l’antiga Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2002), o l’Optimot, hi afegeixen que la e de euro és oberta a les Balears i tancada per als parlants occidentals (amb coincidència amb l’AVL). Es fa, doncs, una certa equiparació de la e de euro i la de pera o francès (oberta en oriental i tancada en occidental), amb la particularitat que es prescindeix de la neutra tònica i les Illes s’alineen ara amb la vocal oberta del català central. D’un bon principi, abans que fossin preses aquestes decisions, vaig ser un dels lingüistes de les diverses àrees consultats sobre el particular. Crec que em demanaven com es pronunciava a les Illes la paraula euro, però vaig respondre que el mot s’havia de pronunciar amb e oberta, malgrat que en aquell moment —això no ho vaig dir, però— ningú a les Illes —o potser hauria de dir quasi ningú— no ho feia d’aquesta manera. Continua aquí.
11 comentaris11 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
M’ha agradat molt aquest article i em ve molt bé perquè aquests dies tinc un dubte que no aconseguesc resoldre sobre la construcció “haver-hi”. Estic informada sobre el que se’n diu al Principat i sobretot de la posició de Solà i de l’IEC, però no trob informació sobre com la feim servir a les Balears. És clar que aquí no concordam però m’agradaria saber els arguments, si hi hagués alguna cosa escrita.
Moltes gràcies.
Molt convincent, Gabriel!
Gemma, el verb existencial “haver-hi”, si deixam de banda el circumstancial de lloc (p. ex.: “[En aquella ciutat] no [hi] havia ningú”, que fins i tot podríem considerar-lo com un complement regit), presenta un altre argument que, semànticament, actua no com un “agent” (que, sintàcticament, funcionaria com un subjecte i hauria de concordar amb el verb), sinó com a “tema” i, com a tal, en principi funciona sintàcticament com un complement directe (sense concordança), molt lligat al nucli verbal. Així, aquest verb no té agent-subjecte i, en aquest sentit, és impersonal, però sí que té un tema-CD i, per tant, és transitiu.
Ara bé, a més dels verbs transitius i dels intransitius purs, existeix una altra mena de verbs que són els intransitius inacusatius, el “tema” dels quals pot funcionar com a subjecte, de manera que l’inicial complement directe “puja” en l’estructura de l’oració i es col·loca en la posició de subjecte i estableix concordança amb el verb. Per exemple: “Pels Reis arribaren set camions de juguetes”.
Així doncs, el verb “haver-hi” és, en principi, impersonal i transitiu (i així ocorr en el parlar de les Illes i en l’actual català normatiu), però en determinats dialectes ha canviat de categoria i ha passat a ser inacusatiu, de manera anàloga a com fan altres verbs impersonals quan se’ls força a presentar un complement inherent; p. ex.: “plouen pedres”.
El debat rau en si cal donar caràcter normatiu o rebutjar aquesta recategorització d’aquest verb existencal.
Parlant d’haver-hi, crec que estaria bé establir en les expressions de temps la matisació següent (crec que també la fan en galaico-portuguès):
Hi ha… (situació a l’inici d’un període)
Fa… (situació a la fi d’un període)
Per exemple:
Hi ha tres dies el vaig veure.
Fa tres dies que no el veig.
A propòsit d’euro, hi ha qualque temps passejava per una petita població andalusa quan un homenet se m’acosta i comença a demanar-me insistentment un ‘erbo’; vaig trigar una mica a comprendre que volia un euro -probablement per a beure un tassó de vi a la taverna local. L’incident, aparentment banal, em va fer reflexionar sobre un fenòmen ben conegut: l’analfabetisme històric de la societat és l’origen de la diversitat de les llengües. Per contra, una societat molt alfabetitzada tendeix a fixar i unificar la llengua, i a fer convergir els dialectes.
Moltes gràcies Sebastià!!! Però el cas és que alguns de Barcelona creuen que el fet no és que el verb s’hagi recategoritzat, sinó que de forma genuïna i natural s’ha dit sempre (a Barcelona, és clar) “Hi han cotxes”. Fet del qual difereixo perquè a les Balears la forma genuïna no és aquesta sinó la de la normativització. Solà apunta dient que la fixació de la normativa de no concordar és una conseqüència de la castellanització. És a dir, hi ha força defensors de la concordança perquè no creuen que sigui una evolució d’avui dia sinó un fet genuí. Pensen que donar caràcter normatiu a aquest fet és retornar la genuïnitat a la llengua, no pas actualitzar-la. És més, revocar la normativa perquè es creu artificial. I jo encara dubt de la suposada genuïnitat de la concordança…més que res perquè a les Balears no ho feim.
Gabriel, com a idea, et propòs de crear al teu web, com a complement del blog personal, un fòrum on puguem encetar nous temes de debat, per tal de no distorsionar els temes que tu ens proposes aquí.
Gemma, com tu, pens que la no-concordança del verb «haver-hi» no és fruit de la castellanització, com tampoc no ho és la manca de concordança del verb «fer» en construccions impersonals com: «El vaig veure [fa tres dies]», «Fa llamps i trons», «Fa gotes d’aranya»… En català nord-occidental, fins i tot deixen sense concordar frases com: «Enguany vendrà pocs turistes» (amb verb inacusatiu), «La setmana que ve es collirà els préssecs» (impersonal reflexiva)…
Crec que la no-concordança d’aquest tipus de construccions, en què l’argument (tema) intern al SV roman en la posició originària postverbal, remàtica, a mode de CD, és la més antiga. Així es desprèn també d’aquest article de Joan Rafael-Ramos: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000009/00000045.pdf.
També és cert que la concordança en aquesta mena de construccions (inacusatives, passives reflexes…), tot i que posterior, deu ser ja ben primerenca; però el verb «haver-hi», molt lexicalitzat i amb uns usos molt fixats, s’hi degué resistir, si bé no per tot ni d’una manera absoluta (al “Llibre dels fets” hi ha qualque exemple aïllat de “hi han”).
Pretendre que a les Balears hem castellanitzat l’ús morfosintàctic del verb «haver-hi» és absurd. En els exemples que dóna el DCVB, no n’hi ha cap amb concordança (si deixam de banda la concordança del participi en els temps composts). La qual cosa no lleva que, ja des de ben enrere, en el llenguatge oral de certs dialectes, espontàniament (de forma genuïna), per analogia amb el verb «ser-hi», o amb les construccions inacusatives del tipus «Plouen pedres», o amb les passives reflexes, o amb altres verbs esdevenimentals, com «caldre» (p. ex.: «Calen més esforços»), s’estengués la concordança al verb «haver-hi». Això explicaria que, de «Hi ha cotxes» (impersonal quasitransitiu, sense subjecte i amb el tema-CD «cotxes») es passàs a dir «Hi han cotxes» (inacusatiu, amb el tema-subjecte «cotxes»).
No dubt de la genuïnitat de totes dues possibilitats (sense i amb concordança), tot i que pens que la forma no concordada és més antiga i, clarament, la predominant en la tradició literària escrita. La forma concordada és fàcilment explicable des del punt de vista morfosintàctic i, regionalment, també té una llarga tradició oral; de manera que s’hauria de poder emprar en registres col·loquials (fins i tot escrits, p. ex. en els diàlegs), però convindria mantenir l’ús no concordat per als registres formals, d’acord amb la tradició i amb els dialectes que no concordam (balear, alguerès i nord-occidental). També han de cedir, els barcelonins (i valencians, en aquest cas), en matèria d’estàndard! A tot estirar, hauríem d’admetre la coexistència de totes dues formes, en peu d’igualtat.
Moltes gràcies Sebastià per l’aclaració! Per la meva part deix el tema aquí perquè no voldria desviar allò que ens proposa, sempre tan interessant, Bibiloni.
De totes maneres -i acab aquí- no veig viable l’acceptació de les dues opcions en el llenguatge formal. En fi, casdascú que balli el seu fandango. Només apuntava que he hagut de reaccionar contra posicions massa centralistes.
Gràcies i endavant!
Quan es començava a parlar de la denominació de la nova moneda europea, hi havia una proposta que finalment no ha arrelat. EURÓ – EURONS.
Afortunadament, i era impossible que arrelàs. En vaig dir alguna cosa en el n. 31 de la revista “Llengua Nacional”.
Ja que surt la concordancia d'”haver-hi”, us diré que en barceloní es diu malament, però no sempre, hi ha com un dubte; i estic segur que bona part dels que ho diuen malament son mes o menys conscients de l’errada, com moltes altres coses que es diuen malament desde fa molts anys. Però continua havent una semi-consciencia d’una certa llengua ideal. El que passa es que el vici tira molt.
Desgraciadament, quan es perd del tot aquesta consciencia, la degradació de l’idioma està servida, i així tenim amples zones del territori amb l’idioma degradat, i no diré noms per no ofendre.
Coneixia la proposta “euró / eurons”. Jo fa temps que en dic “eure / eures” i la veritat és que trobo com un relaxament neuronal cada cop que ho pronuncio. Proveu-ho i ja em direu.
De fet el motiu d’entrar-hi és perquè he trobat aquest article cercant per la concordança verbal. El meu dubte (aclarit; no cal que en parlem) era si calia dir “no es poden ampliar el nivells” o “no es pot ampliar els nivells”. A nivell oral i en català, sempre faria la concordança de nombre però no n’estava segur si a) en català formal s’havia de concordar o no, i b) si en castellà es concordava en llengua formal o, fins i tot, col·loquial.
Sobre el tema del “hi ha / hi han”, la veritat és que jo ho dic. I no perquè sàpiga que és correcte o incorrecte o perquè és nou o antic (o propi o aliè o etc) sinó perquè sempre ho hem dit a casa (a Barcelona, sí) i trobo que és un desambiguador en algunes frases.