Avui s’ha celebrat convenció de Solidaritat Catalana per la Independència, però no us en faré la crònica, perquè jo no hi era ni hi havia de ser. Els mitjans de comunicació diran les coses importants de l’esdeveniment, com que de 154 esmenes presentades al manifest electoral només se n’han aprovat 6, i 5 s’han aprovat per transacció. Jo en destacaré una anècdota, que fa referència a l’única esmena que la comissió redactora ha perdut. Un dels presents, un jove filòleg que havia llegit —i, cosa encara més meritòria, entès— l’article que vaig publicar sobre les paraules espoli i espoliació, ha presentat una esmena proposant de substituir la primera, que deia el text, per la segona, tot utilitzant els arguments del meu article. Sembla que els redactors del document s’han oposat a tan insurgent proposta, i un home de molt de pes dins el partit —que no és el president— ha esgrimit arguments de santcristo gros: ha exhibit el nombre d’aparicions de les dues paraules en el Google, amb la qual cosa la pobra espoliació perdia per golejada. En aquestes, sembla que hi ha hagut un animat debat lingüístic, entre l’enfocament lexicogràfic guguelià i l’argumentació contundent del jove filòleg, que ha acabat amb la victòria de l’espoliació sobre l’espoli per 436 vots a favor, 238 en contra i 204 en blanc. Després, com explica Jordi Solé Camardons en el seu blog, «a partir d’aquest moment tothom ha començat a usar espoliació com si ho hagués fet sempre. A partir d’ara, serà la paraula usada progressivament de la mateixa manera que s’aniran imposant les tesis independentistes i democràtiques de SI». Esperem que passin les dues coses.

Hem arribat a un punt en què no hi ha diari, de paper o digital, que cada dia no dugui en algun títol —que és com s’hauria de dir, i no titular— la paraula titllar. Després de qualsevol declaració que faci un polític, ja tenim que “el senyor (o la senyora) Tal titlla tal o tal cosa de…”, i aquí posau-hi l’adjectiu que vulgueu. Segons els diccionaris, titllar significa “assenyalar (algú) amb una nota denigrant, desfavorable”. Segons aquesta definició, es podria dir “avui m’han titllat de mentider” o “la va titllar de llepafils”, i amb aquest significat degué començar la profusió de titllar als diaris. Però tant s’ha usat el mot i tant se n’ha abusat que ara ja es fa servir amb el simple significat de ‘qualificar’. Fa pocs dies he llegit a un digital de cert prestigi que “Ridao titlla les consultes de ‘petit assaig’ per (sic) un futur referèndum”, i no crec que Ridao vulgui atribuir a les consultes cap “nota denigrant o desfavorable”. Hauria d’haver dit “Ridao qualifica les consultes de ‘petit assaig’ per a un futur referèndum”.

Gratant una mica en aquesta qüestió, però, trobarem altres sorpreses. Continua aquí.

Fa temps el Termcat va decidir que els textos que es van publicant a un blog, que en anglès es diuen posts, en català s’havien de dir apunts. A partir d’aquí molta gent —sobretot molts de bloguistes— van abandonar els posts i es van apuntar a l’apunt. La decisió del Termcat partia de la idea que post és paraula estrangera innecessària i que apunt és una “alternativa catalana”. No ho negaré, però diré que es podrien fer moltes matisacions. No és obvi del tot que post sigui tan innecessari —fa part de la carretada d’anglicismes de les noves tecnologies que, si més no, aporten precisió— ni és clar que apunt sigui una paraula del tot catalana. És clar que qualsevol persona amb mirada lingüística superficial tot d’una percebrà que apunt sembla molt català en comparació de post, com promedi pot semblar molt català si es compara amb average. Continua aquí.

Abans de l’aparició de la fotografia i el cinema hi havia a les llengües romàniques la paraula pel·lícula, procedent del llatí pellicula, diminutiu de pelle (pell), però per via culta, car per via evolutiva hauria donat formes molt diferents: en català, pellella. Amb tot, la documentació històrica ens mostra diferències cronològiques entre les llengües: en francès pellicule apareix al començament del segle XVI amb el significat de ‘pell prima’, i, fins i tot, amb el de ‘peladura d’una poma’; en espanyol apareix película en el segle XV, també amb el significat de pell prima que envolta alguns òrgans del cos; per contra, en català no trobam escrit el mot fins ben avançat el segle XIX. Potser ja el trobarem en documents anteriors, perquè no hi ha cap raó perquè un mot que s’usa en espanyol i francès no s’usi també en català. Continua aquí.

Curiosa i interessant paraula, aquesta, amb dues variants tan diferents. No cal dir que la forma original és ballmanetes, és a dir, com un ball que es fa amb les mans. El diminutiu manetes ens suggereix que el mot té l’origen en el llenguatge infantil (el llenguatge de comunicació amb els infants) i degué començar significant el picar de les mans acompanyant una cançó. No sé quina vitalitat té actualment la paraula fora de Mallorca: l’Alcover-Moll la dóna com a usual en algunes àrees del Principat i la documenta en Narcís Oller. A Mallorca va sofrir una metàtesi (canvi d’ordre de les síl·labes o sons) i va convertir-se en mamballetes. I amb aquesta forma “capgirada” té diversos significats: el dit picar de mans acompanyant una cançó, el fet de pegar un cop amb una mà contra l’altra per a cridar algú, o el picar de mans prolongat que expressa satisfacció o aprovació després d’una actuació d’algú, el que avui en llengua més neutra es diu aplaudiment. Sense oblidar un altre significat de naturalesa menys pacífica que els precedents: rebre una mamballeta és una cosa que ningú no desitja i que no desitjam a ningú. Continua aquí.

El fet que la immensa majoria de paraules acabades en –a siguin femenines i que no ho siguin normalment les que tenen altres terminacions ha provocat qualque canvi de gènere en algunes paraules entre persones que no tenen un bon model lingüístic com a referent normatiu (aquí i en algunes èpoques perquè aquest model no ha estat disponible). Per a molts de catalanoparlants orientals la paraula sucre, que acaba en una vocal neutra que pot ser percebuda com una a, és una paraula femenina (la sucre o la sucra). Continua aquí.

Un aspecte impactant —si s’analitza en profunditat— de les llengües subordinades és la impossibilitat de tenir un lèxic propi, almenys pel que fa al que s’ha format en el temps que dura la subordinació. Durant uns quants segles el català ha denominat totes les realitats noves simplement agafant les paraules amb què l’espanyol designa aquelles realitats. Les postures adoptades davant aquest fet pels agents de planificació de les normes d’ús lingüístic poden ser molt variades, i també cal dir que cada paraula nova introduïda al català procedent de la llengua dominant s’associa amb unes determinades facilitats o dificultats pel que fa al tractament del fet, més enllà d’una simple adaptació fonètica i gràfica.

Podem agafar com a exemple del que diem les paraules bolígraf i quiròfan, introduïdes en el segle XX. Les dues paraules tenen la particularitat que entre totes les llengües del món només són usades per l’espanyol (i pels seus satèl·lits “autonòmics”). Són creacions espanyoles i només espanyoles. Com tantes altres, van sortir del cap d’una persona i després feren fortuna. Continua aquí.

No hi ha dubte que sisplau és un cas evident de gramaticalització, com ha estat dit i repetit manta vegada. Aquest procés s’ha esdevingut en el parlar col·loquial del Principat, i ha consistit en la transformació d’una estructura sintàctica flexible en una forma fixa i invariable que fa de marcador discursiu. La primera és una estructura condicional (representem-la genèricament amb si us plau), que admet tota la variació pel que fa al pronom (si us plau, si et plau, si li plau, si els plau, etc.) i pel que fa al verb (si us plau, si us plagués, si et plaïa, etc.), a més de la possibilitat de la construcció negativa (si no us plau). Naturalment, aquesta estructura condicional és una entre moltes altres estructures paral·leles (quan us plagui, us plaurà, et plauria, etc.) en què el verb plaure té tot el seu significat de ‘agradar’. Amb el temps, en un procés que inclou la simplificació fonològica (pèrdua de la u), la pèrdua de la plenitud semàntica del verb plaure, sens dubte afavorida per l’espanyol, i altres canvis de naturalesa sintàctica, el si us plau s’ha convertit en un sisplau gramaticalitzat que no admet la variació en el pronom (vine, sisplau; entri, sisplau), ni la variació en el verb, i que arriba a ser recategoritzat, ço que vol dir que, concretament, pot ser usat com a adverbi (t’ho demano sisplau, equivalent a l’espanyol te lo pido por favor) o com a nom (avui he sentit molts de sisplaus). Fins i tot s’ha creat una forma d’argot juvenil sispli, que no és més que un calc de l’espanyol porfi, modificació, al seu torn, del reduït “pijo” porfa. Continua aquí.

El Consell de Mallorca acaba de pegar un cop a la llengua del país. Perquè els cops es poden pegar a l’ús del català —i d’això, certament, no se n’encarrega el Consell— i al bon ús, a la qualitat i a la integritat de la llengua. Agredir la qualitat lingüística, com ha fet el Consell, també és agredir la llengua. El cop ha estat l’aprovació d’un reglament que imposa a tots els documents de la institució un invent tronat anomenat “llenguatge no sexista”, definit a una Guia d’estil de llenguatge no sexista, que, malgrat tenir una part vàlida, va perduda en els fonaments, perquè propaga el desbarat que l’ús de l’anomenat “masculí genèric” és una discriminació de les dones i un vici universal a combatre. Basta dir que pretén reprimir expressions tan “sexistes” com “els habitants de Palma” o “els veïns del Molinar”. En aquest sentit, el document s’alinea amb altres pamflets que lamentablement pretenen de substituir la manera normal i tradicional d’expressar-se per una newspeak orwelliana impracticable, confusionària i empobridora. 
La moda de l’anomenat llenguatge no sexista, que arrossega tota mena de progres gramaticalment indocumentats, no és res nou. Fa temps que les llengües romàniques pateixen aquesta dèria, atiada per cercles feministes —de feminisme superficial— que actuen dins les institucions aprofitant la desorientació dels polítics i el silenci —que ara s’està acabant— del món de la lingüística. El Consell de Mallorca també ha caigut en la trampa, com altres institucions, i n’és especialment responsable una consellera que confon la igualtat amb els capricis destrossallengües. Però l’error del Consell està més mancat d’excusa, perquè fa poc la Universitat de les Illes Balears va emetre un document molt clar que avisa de l’error d’aquestes pretensions i dóna recomanacions precises per a l’ús de les marques de gènere. El document va ser enviat al Consell de Mallorca, com a altres institucions de les Illes, i va ser àmpliament difós per la premsa. Els consellers ho sabien perfectament, i tots, amb una sola excepció, han decidit de fer més confiança als tòpics d’una moda banal que a les recomanacions acadèmiques.
El fet és greu, perquè suposa un menyspreu en tota regla de la institució que, segons l’Estatut d’Autonomia, és l’òrgan oficial consultiu sobre tot el que fa a la llengua catalana. Consultar la Universitat o no fer-ho és una decisió dels polítics, però en aquesta ocasió fer cas d’allò que feia poc havia manifestat era particularment recomanable. El fet d’ignorar-la i de contravenir a les seves indicacions és preocupant, perquè crea un precedent que podria estimular altres actuacions similars en el futur de conseqüències més transcendents.
L’error —com tots— encara es pot corregir. S’imposa que la presidenta proposi al ple la revocació de l’acord i la retirada fulminant de la Guia i d’aquell programa que han posat als ordinadors, de nom Themis, que és una maquineta de destrossar la llengua que haurien de protegir.

(Article publicat avui al Diari de Balears)

També us interessa: Llengua, gènere i sexe

Aquí teniu el darrer article de la temporada de les nostres Bones paraules. Tornarem el primer dissabte de setembre.

«Malgrat la seva aparença, toro és una paraula catalana emprada pels nostres clàssics medievals. Que l’espanyol hagi tingut alguna cosa a veure amb el manteniment i reforçament del mot és una altra cosa, una possibilitat. Però una paraula emprada àmpliament pels clàssics s’ha de considerar part del nostre patrimoni lexical i res no s’hi pot objectar. Antoni Maria Alcover no pensava igual, i escrivia “¿Per que hem d’arreconar el mot brau o bou, que’ls-e tenim a casa, per anar a ca-d’altri a cercar el toro, que gens de falta’ns fa ni hem de mester per res?”. Coromines ha fet una defensa enèrgica de toro, sembla que científicament correcta, en la qual qualifica aquell Alcover de “simplista i improvisat filòleg”. Toro és una paraula tan catalana com moro, diu el nostre savi lingüista, que afegeix que és el joc torturador del toro “el que és legítim mirar amb fàstic (més que res la figura repugnant del torero), no pas el nom de la víctima” ». Continua aquí.