|
Amb bones paraules
La pel·lícula i el film
Abans de l’aparició de la fotografia i el cinema hi havia a les llengües romàniques la paraula pel·lícula, procedent del llatí pellicula, diminutiu de pelle (pell), però per via culta, car per via evolutiva hauria donat formes molt diferents: en català, pellella. Amb tot, la documentació històrica ens mostra diferències cronològiques entre les llengües: en francès pellicule apareix al començament del segle XVI amb el significat de ‘pell prima’, i, fins i tot, amb el de ‘peladura d’una poma’; en espanyol apareix película en el segle XV, també amb el significat de pell prima que envolta alguns òrgans del cos; per contra, en català no trobam escrit el mot fins ben avançat el segle XIX. Potser ja el trobarem en documents anteriors, perquè no hi ha cap raó perquè un mot que s’usa en espanyol i francès no s’usi també en català.
Fins i tot l’anglès té el mot pellicle, agafat del francès i documentat a mitjan segle XVI. Amb tot, la paraula anglesa que s’usa normalment per a designar les coses que nosaltres anomenam pel·lícula, en les accepcions pre-fotogràfiques i pre-cinematogràfiques, és film. Un film és una pell o membrana prima, sigui natural o sigui la que s’usa per a embolicar algun objecte que es vol protegir. O la capa prima d’una matèria sòlida que es forma a la superfície d’un líquid. El mot sembla relacionat amb la paraula grega pelma, que significa ‘planta del peu’, i amb la paraula anglesa fell (pell), que al seu torn es relaciona amb l’alemany Fel (pell) i el llatí pellis. Les llengües indoeuropees són un mocador.
Amb la fotografia aparegué un terme nou per a designar el full de matèria plàstica recoberta d’una emulsió sensible a la llum, sobretot quan aquest objecte tenia forma de rodet. L’anglès va utilitzar la seva vella paraula film, i les llengües romàniques tant van recórrer al mot equivalent, pel·lícula, com a l’anglicisme film. Les mateixes paraules s’usaren després per a designar el suport material de les imatges filmades en el cinema. Només és que l’anglès va fer una metonímia particular: a l’obra cinematogràfica també li va dir film, és a dir, la va designar amb el nom del seu suport material (sense comptar motion pictures i movie, que és contracció de moving picture). És com si a un llibre li diguéssim un paper, o si a un quadre li diguéssim una tela (metonímia que ja es fa), o si a una escultura li diguéssim una pedra (un bronze sí que de vegades es diu), o si a un moble li diguéssim una fusta (o un aglomerat!).
Les llengües romàniques de vegades també fan la mateixa metonímia. En francès es pot dir une pellicule i en italià una pellicola per designar l’obra cinematogràfica, però no ho solen fer: normalment es diu un film. De fet, la majoria de llengües del món usen l’anglicisme film per a referir-se a l’obra cinematogràfica, des del danès fins a l’indonesià. L’espanyol, en canvi, ha preferit la metonímia sobre el terme universal i, tot i que de vegades es diu un film, la paraula neutra i general és película. Crec que nosaltres hauríem de seguir els usos universals i dir film al producte o a l’obra, i aleshores usarem una paraula que enllaça amb filmar, filmació, filmografia o filmoteca. I per al suport material podríem emprar indistintament pel·lícula o film. Llavors ens hauríem d’avesar a no dir «aquesta ja l’he vista» sinó «aquest ja l’he vist».
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 9 d'octubre de 2010.
