Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

Els toros han mort. Visquen els bous

Malgrat la seva aparença, toro és una paraula catalana emprada pels nostres clàssics medievals. Que l'espanyol hagi tingut alguna cosa a veure amb el manteniment i reforçament del mot és una altra cosa, una possibilitat. Però una paraula emprada àmpliament pels clàssics s'ha de considerar part del nostre patrimoni lexical i res no s'hi pot objectar. Antoni Maria Alcover no pensava igual, i escrivia «¿Per que hem d’arreconar el mot brau o bou, que’ls-e tenim a casa, per anar a ca-d’altri a cercar el toro, que gens de falta’ns fa ni hem de mester per res?». Coromines ha fet una defensa enèrgica de toro, sembla que científicament correcta, en la qual qualifica aquell Alcover de «simplista i improvisat filòleg». Toro és una paraula tan catalana com moro, diu el nostre savi lingüista, que afegeix que és el joc torturador del toro «el que és legítim mirar amb fàstic (més que res la figura repugnant del torero), no pas el nom de la víctima».

Sembla que en català brau (una paraula, per cert, que pareix que ve del llatí barbarus, 'bàrbar, salvatge') havia estat sempre només un adjectiu i que l'ús com a substantiu, amb el sentit de 'bòvid brau', és cosa moderna i deguda al prurit d'evitar el toro, que fou mot polèmic durant molt de temps.

Diuen els diccionaris que el toro és el reproductor i el bou és el castrat, i aquesta distinció la practiquen la majoria de llengües (francès taureau i beuf, italià toro i bue, portuguès touro i boi, anglès bull i ox, alemany Stier i Ochse, etc.). Però no hem de perdre de vista que la paraula normal en el llenguatge usual per a designar el nostre animal, sencer o no, és habitualment bou, almenys a una part important del domini lingüístic (o potser a tot), i això és segurament el que feia dir a Alcover la frase que hem citat. Toro —possible influència espanyola sobre freqüències d'ús a part— deu haver estat sempre paraula d'ús restringit i especialitzat, com passa amb guarà respecte de ase, una paraula, aquesta darrera, que es pot usar en totes les ocasions.

Els mallorquins sempre ho hem tingut molt clar: davant dues frases com no m'agraden els toros i no m'agraden els bous, tothom entén que els toros són un espectacle i els bous són uns animals. I és que, després d'introduïda a Mallorca la macabra tauromàquia  hispanoandalusa en el segle XIX (la primera de les dues places de toros que hi ha hagut a Palma, la de la plaça del Bisbe Berenguer de Palou, es va inaugurar el 1865), amb ella es va introduir la seva terminologia: els toros (espectacle), les places de toros, etc. Però la pobra víctima sempre ha estat el bou, perquè de bous abans ja n'hi havia. Abans de la vinguda de la festa espanyola els mallorquins tenien els seus espectacles amb bous, completament diferents dels espanyols i alguns també repugnants, i el lloc on se celebraven —a Palma, allà mateix on es féu la primera plaça de toros— es deia els tancats. Si no se celebraven en el carrer, com els populars correbous, no corretoros, que avui es poden fer compatibles amb el respecte a l'animal. Els toros, doncs, són un espectacle d'importació en què es martiritzen i es maten bous. Per això un dia d'aquests vaig sentir un moment de desconcert quan vaig llegir un títol de diari en què es deia que «Montilla vota a favor dels bous». Jo diria que va votar contra els bous i que en el Judici Final li'n sigui demanat compte.

El títol esmentat podria haver estat escrit per un valencià. Al País Valencià la cosa ha anat un poc diferent. La terminologia taurina s'ha adaptat a la llengua (no sé si això és un indicador de la més gran integració de l'espectacle en els sentiments valencians) i per això es parla de els bous (espectacle, adaptació de los toros) i de la plaça de bous. Nosaltres —plural de modèstia—, com que rebutjam aquella integració, sempre hem defensat l'ús intacte de la terminologia original espanyola: toros, toreros, corrides (o corridas), rejoneador, banderilles i tutti quanti. Nosaltres —plural real—, almenys la majoria de nosaltres, no som d'eixe món. Ho acaba de certificar el Parlament de Catalunya i esperem que el segueixi el Parlament de les Illes Balears.

 

 

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 31 de juliol de 2010.

Tots els articles